web

La colla de Diables d’en Pere Botero va néixer al 1989 gràcies a l’ajuda de l’agrupació gironina Tripijoc, que organitzava espectacles teatrals i de foc. Quan va sorgir la colla eren una vintena de membres, gent del Cau i del Barri Vell que ja es coneixien. En aquests 13 anys els diables ha anat creixent, i ara ja són més de 40 persones. La mitjana d’edat se situa entre els 23 i 24 anys. Deu d’ells s’encarreguen de la banda, alguns fan de butaners i la resta són carretillers, els responsables del foc. Per fer els seus espectacles s’ajuden d’una titella d’uns tres metres, que han de portar entre quatre persones, de dos ariets i dues quadrigues. Ara ja fa temps que han jubilat en “Mala folla”, un drac de ferros i canyes que treia molt de foc, i també han retirat una bicicleta i un patinet, que carregaven de carretilles per fer més ambient. En aquests anys, l’entitat ha hagut de canviar de seu en sis ocasions: han ocupat dos pisos de Can Benet, un garatge a Can Panxut, han estat en una granja (l’Espardenya de Déu), i dos locals a la Coma Cros (on són ara). Per aquest any, els diables d’en Pere Botero estan preparant un gran espectacle de llum i so per les festes de Salt i batejaran “la Llúdriga”, la seva nova bèstia.

L'any 2002 van rebre el Premi 3 de Març per la seva col·laboració en activitats lúdiques i culturals.

Per la Festa Major, de l'any 2009, van celebrar el 20è aniversari.

Entrevista a Miquel Plana President dels Diables d’en Pere Botero

“Penso que és més important el que hem aportat a Salt com a colla que com a diables”

Són una colla amb molta marxa i el que és més important, amb moltes ganes de fer coses per Salt. Per això col·laboren amb tot el que se’ls demani, simplement perquè “els ve de gust”. I precisament aquest esperit de col·laboració els ha estat reconegut aquest any, amb l’entrega del premi Tres de Març dedicat a entitats. En aquesta entrevista, Miquel Plana ens explica amb què s’ha trobat la seva colla i, com a bon president dels Diables de’n Pere Botero, aprofita l’avinentesa per demanar algunes coses...

Primer de tot felicitats pel premi. Us ha sorprès?
Una mica sí que ens ha sorprès, perquè és una cosa que ni t’ho planteges. Estàs acostumat a que ho donen als altres i ni t’ho penses que et pot tocar.

Què significa per a vosaltres que aquest reconeixement com a entitat?
És un reconeixement i això ho tenim molt clar.

Curiosament, aquest reconeixement del poble de Salt envers la vostra tasca arriba justament quan compliu 13 anys. No sereu supersticiosos?
Gens ni mica. Justament pensem que és un bon número i estem preparant un seguit de coses per celebrar-ho. Per exemple, estem a punt de treure unes ampolles etiquetades amb Diables de Pere Botero. Només en fem un centenar i seran sobretot per a la gent de casa. Però vam celebrar molt més el desè aniversari; aleshores sí que la vam fer grossa. Va ser el primer any que vam muntar una trobada de colles per les festes de Salt –en vam invitar a tres- i des de llavors que tenim el costum que en vinguin un parell pel correfoc.

Quina creieu que és la vostra aportació més important a Salt?
Penso que és més importat el que hem aportat com a colla que com a diables. Hem col·laborat sempre en tot, ens hem involucrat en qualsevol història que ens hagin demanat... Sobretot hem treballat en la transformació de la festa major de Salt i per la Coordinadora d'Entitats Culturals.

Ara que treus el tema... podríem dir que heu estat un dels impulsors del canvi en la festa major. Heu fet ressorgir la gresca i la xerinola?
Sí, però ens va costar força merders i un judici contra l’Ajuntament. Va ser al 1991, quan vam organitzar unes festes alternatives amb gent del Casal Independentista, els Escoltes i el Col·lectiu Antimilitarista. Aquell any, l’Ajuntament es va enfadar molt amb nosaltres i nosaltres amb l’Ajuntament: vam posar un escenari per fer concerts i ens van obligar a acabar a la una de la matinada mentre que a 500 metres hi havia la festa oficial que acabava a les cinc. Tot plegat va acabar amb la intervenció dels municipals i amb denúncies mútues. Al final, vam guanyar nosaltres.

I aquest premi no us servirà per llimar aquestes diferències amb l’Ajuntament?
A l’Ajuntament ja no hi ha ningú dels que hi havia aleshores. Però podríem dir que ens sentiríem més recompensats si ens milloressin la subvenció que ens donen; aquest premi només és una figureta que quedarà guardada en un armari.

El vostre és el correfoc que es fa més tard de les comarques gironines, oi? Això ajuda a consolidar-vos com una de les colles de dimonis més farrera que hi ha?
Ara ja s’ha convertit en el correfoc que es fa més tard de tot Catalunya. I continuarà així perquè ens hi hem acostumat i es agrada perquè ens distingeix dels altres. Tot i això cal dir que ens complica més la vida que no pas fer-lo a les onze o a les dotze de la nit, com fan les altres colles.

Per què?
Doncs perquè tenim tot el material pirotècnic muntat i hem de vigilar que no ens el cremin ni que desaparegui. Però per contra, ens permet tenir molta més gent al correfoc perquè arrepleguem tots els que estan de festa a la Farga. El problema és mantenir-nos desperts nosaltres perquè amb la barraca anem molt cansats.

En alguna ocasió us heu trobat amb gent que us ha portat problemes mentre feu els vostres espectacles... La gent ha après a participar dels correfocs? Comprenen que justament estan jugant amb foc?
L’actitud de la gent ha millorat molt. Ara el problema que tenim és més per la quantitat de gent que ve al correfoc, que és molt difícil moure’ls, sobretot perquè passem per carrers estrets. I cada vegada vénen més persones...

Quina acceptació creieu que tenen els dimonis entre la gent del municipi? Us veuen com uns recuperadors d’una tradició catalana o més com un grup de joves que els agrada fer “bestieses” amb el foc?
Ens movem entre la molta gent que ens veuen bé, com una colla que col·laborem, i la gent més gran que no ens deixa de veure com “els ximples dels petards”. Però d’aquests també n’hi ha que ens veuen amb molt bons ulls, sobretot veïns dels carrers per on passa el correfoc. Hi va haver un any que vam canviar una mica el recorregut i es van queixar perquè deien que “poques coses que fan i encara ens les treuen del carrer”.

I què diríeu que sou en realitat?
No ho sabria dir ben bé. Som una colla que ens movem amb totes les històries que hi ha al poble, cada vegada col·laborem més amb les festes de barri i la nostra voluntat és de continuar així perquè ens ve de gust. Els que organitzen les coses en aquest poble ens coneixem tots i ens ho fem tot entre nosaltres. Per exemple, a la Comissió de la Cavalcada de Reis nosaltres els fem de carboners dolents i a canvi ells ens deixen material per a la festa major.

Parla’ns de l’Espardenya de Déu.
Era el local que teníem abans. Era una granja que estava abandonada i sempre dèiem que estava “on Déu va perdre l’espardenya”. I curiosament un dia n’hi vam trobar una i ens va fer gràcia perquè era l’espardenya que havia perdut Déu. Ara estem provisionalment en un magatzem de la Coma Cros. Portem dos anys canviant de magatzem cada any. Ara estem esperant a que quan estigui fet l’Ateneu ens correspongui un local ja fix a la Coma Cros. En 13 anys hem passat per sis locals diferents, però això ja és habitual amb les entitats a Salt.

En recordeu algun en especial?
El que recordo més és el primer que vam tenir. Era un tercer pis i sempre havíem de carregar trastos amunt i avall. Cada vegada que havíem de moure el drac, l’havíem de desmuntar.

Com és que els diables d’en Pere Botero no teniu cap bèstia ara?
N’hem tingut vàries, eren estructures recobertes de roba i fibra de vidre. Però ara justament n’hem d’estrenar una d’aquí a un parell de mesos, que serà d’aquestes “de lluir”. Enlloc d’un drac serà una llúdriga que la batejarem per la festa del carrer de la Processó.

Com és que no l’estreneu per la festa major?
Perquè la cercavila d’aquesta festa comença a la Plaça de la Llúdriga i ens feia gràcia batejar-la allà.

Propòsits per aquest any? Algun canvi després d’aquest premi?
De canvi cap ni un. En tot cas continuarem apretant per tenir un local nou i intentarem muntar un espectacle més gran que el de l’any passat i passar-nos-ho molt bé, que a fi de comptes això és el més important.

Salt, 2002