La caça

acte 1 | acte 2 | acte 3 | acte 4 | acte 5

Els dos personatges es besen apassionadament i el teló cau.

acte 3

La Judit i la Elena estan assentades en un sofà. És una sala d’estar ample. Té un televisor i una tauleta ample. La Judit esta dreta fumant. L’Elena esta asseguda abatuda.

Judit: Va, Elena no ploris més. Tranquil·la, això té solució. No es tornarà repetir.
Elena: El molt capullo ens ha enganyat a les dues. Mereix molt més que una simple esbroncada.
Judit: Tens tota la raó, i per això noia l’he convidat a que vingui. Passarà una mala estona. Necessito la teva col·laboració.
Elena. No tinc ganes de tornar a veure’l.
Judit: El veuràs i et podràs recrear en el seu patiment.
Elena: No sé. El càstig perfecte seria no parlar-li mai més.
Judit: No t’atrau l’idea de veure’l abatut, perdut i gairebé plorant. Per una nit vull que trobi avorrit el sexe femení. Així li passaran les ganes de barrejar-se en els afers de dues germanes.
Elena: No sé m’acut cap idea. No sé que pretens.
Judit: Jo sí. Veuràs que de seguida em podràs seguir. Veuràs per on aniran els trets.
Elena: No val més la pena ignorar-lo. Torturar-lo suposa un desgast per part de nosaltres.
Judit: Vull que pensi i que tingui remordiments.
Elena: D’acord. Però jo ja no me l’estimo. No el perdono per molts remordiments que tingui.
Judit: Jo, potser el recolliré.
Elena: Ell no et mereix a tu. És un fill de puta malparit. Mai més seré tan bona amb un noi.
Judit: Doncs ara tindràs l’oportunitat de ser una noia dolenta.
Elena: ja ho entenc. El que no tolero és que tu el vulguis repescar.
Judit: Un mascle ferit per l’orgull és més fàcil de portar. I l’Abel no fa per tu. Al final et faria sentir culpable de tot.
Elena: Així no sé que hi pinto jo aquí.
Judit: Si us plau, Elena, queda’t. Jo sola no ho puc fer.
Elena: No el vols, doncs ja te’l pots confitar.
Judit: I deixar-lo sense escarment. Segur que ho repetiria amb altres noies.
Sona el timbre.
Judit: Va, Elena, és l’Abel. Obre i participa de la nostra festa.
Elena: Esta bé. Potser, en el fons, m’agradarà veure la seva reacció.
L’Elena surt de l’escenari i va a obrir a l’Abel.
Elena: Hola Abel. Passa. T’estàvem esperant.
Abel: Tu i la Judit?
Elena: Sí.
Judit: Elena, et vaig dir que deixessis la porta oberta. Mai no em fas cas.

Pausa

Ai! Aquesta Elena que tenim és una mica deixada.
Abel: No... S’ha oblidat de tancar i ja esta.
Elena: La Judit fa veure que esta emprenyada amb mi. Vol alguna cosa de mi i no sap com cridar l’atenció. Sempre ha estat una “notes”
Abel: No que va.
Judit: Doncs jo penso que l’Elena té raó. Sóc una mica cabrona.
Abel: No cal que et desqualifiquis.
Elena: No sóc jo la pesada. Em faig la dolguda quan en realitat és la meva germana qui mereix més atenció.
Abel: La Judit és una bona tia.
Judit: Vols dir Abel?
Abel: Sí.
Judit: Abel, escolta més a la meva germana. Ella és la que en sap guiar en aquesta difícil vida.
Abel: Totes dues sou espavilades.
Judit: Que dic! Si sóc jo la que es fa un embolic. Em sembla que jo sóc la més llesta, al capdavall. Sempre he tret bones notes.
Abel: No, totes dues...
Elena: Però en la vida íntima qui és la més intel·ligent?
Abel: Jo no sabria que dir.
Elena: Va Abel, intenta-ho. A quines de les dos veus més lúcida?
Abel: Totes dues.
Judit: A qui no s’hi valen mitges tintes. Mulla’t una mica més.
Abel: Jo us conec a les dues. Segons, en que, una va una mica més enllà.
Judit: Qui jo?
Abel: No ho sé
Elena: Així com goses pronunciar-te.
Abel: Elena, perdona’m avui no tinc un dia gaire fi.
Elena: No sóc jo que sóc una mica burra.
Abel: No.
Judit: Però perquè Abel no li dius la veritat a l’Elena. Que esta una mica tonta. No tinguis por de dir-li a la cara.
Abel: Jo no sóc ningú per dir-li. Potser sí que es posa massa ximpleta.
Judit: I ara! Pensant-ho bé, la meva germana, malgrat tot, és un tresor.
Abel: Potser sí.
Judit: Potser sí, no. Segur.
Elena: Au va, no parlem més d’això. No vull un monogràfic sobre l’Elena.
Judit: Estimada germana. Però que dius, si te’l mereixes aquest monogràfic.
Elena: No. No vull tornar a sentir a parlar de mi mateixa.
Abel: Compta amb mi.
Judit: Jo no sé que dir-te.
Abel: Judit, per favor, fes-li cas.
Elena: Judit per favor,. A mi poques vegades se’m dispensa aquesta atenció.
Abel: Jo volia dir...
Elena: No volies dir res tu. Sembla que només existeixi per a tu la Judit.
Abel: T’asseguro que no.
Elena: T’has unit a ella per fer-me la punyeta. Bé, una de les dues germanes t’ha de caure més simpàtica.
Abel: Repeteixo que les dues germanes sou meravelloses.
Elena: Abel, saps diferenciar entre les dues germanes. Que no et passi que et sembla que tractis a la mateixa persona.
Abel: Cada una de vosaltres és inconfusible.
Judit: Si us plau, no ens parlis tan bé, que ens faràs sospitar que vols quedar bé.
Elena: Reina, l’Abel és un noi molt madur. No s’enganya a si mateix ni a ningú.
Abel: Dona, no tan com això. Faig el que puc.
Judit: Vols dir? A mi em fa l’efecte que moltes vegades actues per compromís.
Abel: Amb les dues intento ser franc.
Judit: Segur?
Elena: Judit, deixa de turmentar al pobre Abel. No veus que és un pobre xai.
Abel: Ties, no sóc un mitja merda, ni tampoc un fenomen tal com voldríeu vosaltres.
Judit: No? Un noi com tu que té tantes pretendentes, no hauria d’aspirar a ser el millor en moltes coses?
Abel: Jo no conec a gaires noies. Sóc poca cosa, tímid...
Elena: Que no tan ensenyat que amb les dones ser humil no val res.
Abel: Has de tenir respecte més que humilitat.
Elena: Respecte! M’agrada aquesta paraula. Judit, potser no ens passem de la ratlla essent massa respectuosos amb l’Abel.
Judit: No, l’Abel s’ha guanyat el dret de ser l’eix principal de les nostres dues vides.
Abel: De veritat, jo no goso posar-me en les vostres vides. Podeu fer el que vulgueu sense mi.
Judit: Segur ? Abel? Hi ha un petit problema. Ens agrades massa per deixar-te escapar. Ets un tio massa bo com perquè puguis fer el que vulguis.
Abel: Ep! Atura’t. Jo no estic lligat a cap de les dues.
Judit: Lligar-se, encadenar-se, tot són paraules inútils. En realitat, et volem atrapar perquè t’estimem massa.

Pausa. Les dues.

Abel: Això no pot ser.
Elena: Ens agradaria que ens expliquessis més coses de tu. Jo ja em vaig buidar un dia amb tu.
Judit: Vols que reproduïm l’escena del pis d’estudiants?
Abel: Ah! Allò que em va explicar l’Elena. Ara mateix ni me’n recordo més de la meitat.
Judit: Abel, mai t’hem vist emprenyat. Hi tens tot el dret. Potser ja seria hora que et moguessis.
Abel: No em provoquis Judit.
Judit: I què? Què faràs? En el fons ets un noi molt civilitzat.
Abel: No em coneixeu. No m’afecteu gaire. Quan vull sóc una pedra.
Elena: T’equivoques. Nosaltres ens mostrem tal com som nosaltres mateixes.
Abel: No amagueu cap misteri per mi. Sou la mar de clares i pagesotes.
Judit: Elena, creus que l’Abel és un noi dur?
Elena: No ho sé. Jo diria que és més aviat tendre.
Abel: Prou d’aquest rotllo! Qui voleu que sigui? Un bon jan segur que no! Els bon jans no solen ser seductors. Potser voleu un malparit i un cabró. És això el que voleu ? Doncs podeu estar segures que ho tindreu!
Elena: Abel, tot t’ho fas tu! Nosaltres volem que siguis l’Abel de sempre.
Judit: Elena, no siguis tan bona noia.

Pausa

Tu Abel ets un noi fort. Així que no necessites cap mena de compassió per part de nosaltres.

Abel: Sóc un noi amb uns principis molt sòlids.
Judit: I nosaltres també. No solament tu. Recorda-ho!
Elena: Ai! Estic cansada. Em vaig estirar al sofà.
Judit: I tu Abel no estàs cansat? Perquè no t’asseus també al sofà.

L’Elena s’estira al sofà i l’Abel s’asseu en un cantó.

Pausa

Elena: Hòstia ! M’aniria molt bé un massatge ara mateix!
Abel: Estic a la teva disposició. Saps perquè? Perquè ets tan diferent de la teva germana.
Judit: Fes-li el massatge i calla!
Abel: No davant d’una noia com tu no puc callar.
Elena: Au va, no us baralleu per un no res.
Judit: Elena no veus que li segueixes el joc amb aquesta història del massatge.
Elena: Quin joc?
Abel: Judit, ja n’hi ha prou de tractar de curta a la teva germana.
Judit: Tu no tens cap dret de renyar-me. I més per la meva germana.

Pausa

Elena: Estic cansada dels dos. Us baralleu com gat i gos. Jo sí que estic farta d’aquest joc. Abel, ho tens fàcil per quedar-te la Judit. Ella vol fer-te passar una mala estona i desprès quedar-se amb tu per sempre. Així que no li facis cas dels seus exabruptes.
Judit: La meva germana no sap el que es diu. Esta tan enamorada de tu que perd el cap.
Abel: És veritat, això?
Elena: Prou de fer-te el ximple. Saps molt bé el que vols. I tu Judit també la saps llarga.
Judit: Ep, calma’t. Vols que et deixi a soles amb l’Abel.
Elena: Pobre de tu.
Judit: Si en el fons això és el que desitges. Voldries que jo no hi fos.
Elena: T’asseguro que no passarà amb l’Abel, el que em va passar amb l’Eduard.
Judit: Jo només vaig estar una nit amb ell.
Elena: I si no t’arriba a agradar què? Jo no hagués tingut xicot. Judit, estic cansada de la meva dependència envers a tu.
Judit: Sempre pots fugir!
Abel: Sí. És molt fàcil deixar les coses clares.
Elena: Abel, no t’hi posis. Els dos em feu fàstic. Us agrada rebolcar-vos en la merda.
Judit: Això sí que no ho tolero. Qui ets tu per dir que jo sóc masoquista.?
Elena: Amb un cas com el de l’Abel jo l’hauria tancat de seguida. No hagués continuat parlant amb ell com si res. Encara que fos per escarmentar-lo.
Abel: Elena, jo sempre he estat considerat amb tu. He procurat que sempre hi estiguessis a gust.
Elena: ( Alçant el to de veu) Com goses dir això? Desprès d’haver-te follat a la meva germana vas i em folles a mi. Qui et penses que ets. T’agrada tan ser morbós, Doncs avui en tindràs ració doble. Et mereixes que et deixem sol. Però deixar quedar-te sol amb la meva germana, potser és el doble de perillós.
Abel: Jo el mínim que puc fer és demanar disculpes.
Judit: Amb això no n’hi ha prou. Mira com has posat la meva germana en contra meu.
Abel: Elena, Judit, n’estic molt de les dues. Us estimo amb un cor pur i sincer. No pel fet que sigueu germanes. Això és circumstancial. No us prenc cada una com l’extensió de l’altre.
Judit: Però confessa que en el fons t’agradaria que fos així.
Abel: Judit, ets insana i perversa.
Judit: Jo només poso les paraules i tu els fets.
Elena: ( Riu) Em feu riure de valent tot i que m’hauríeu de donar llàstima.
Judit: Si estats en aquest estat histèric és per culpa de l’Abel, no per culpa meva. No oblidis que és l’Abel qui ha originat tota la situació.
Elena: I perquè no la tallem de soca-rel?
Abel: ( S’aixeca del sofà) Si voleu me n’aniré ara mateix molt gustosament.
Elena: Doncs ara t’obligo a quedar-te. M’has d’explicar com tu vas fer la teva primera vegada.
Abel: Elena, em faràs destarotar amb aquest canvis d’opinió. Si sóc un destorb, marxo i ja esta.
Judit: No pots marxar. Hem tancat la porta i tenim la clau amagada.

L’Abel riu.

Abel: Vaja. Això és un segrest.
Judit: Més o menys sí.
Elena: No marxaràs fins que hagis explicat alguna intimitat de les teves.
Abel: Què dieu? Esteu boges!
Elena: Aquesta és la millor idea que hem tingut. Millor que deixar-te marxar. Au va, despulla el teu interior.
Abel: (Riu) Prefereixo treure’m la roba, no és millor això?
Judit: Au va, explica què vas sentir com tu vas fer la primera vegada. O si ho prefereixes explica com una dona t’ha humiliat a causa del teu esquifit penis.
Abel: Esteu boges. En fi, vaig tenir la meva primera experiència sexual als setze anys. Vaig perdre la virginitat amb una dona de trenta anys. Em doblava l’edat. I ja sabeu que la primera vegada és la pitjor. Quins detalls voleu?
Judit: Amb això no és suficient. Ens has d’explicar coses que ni gosaries explicar al teu millor amic. Records que t’has guardat per tu mateix.
Abel: Em voleu violar!
Elena: T’ho has ben guanyat!
Abel: Què voleu que us expliqui? Voleu sentir una història heavie ? Us heu equivocat d’home. L’únic que us pot interessar és una experiència mig homosexual als catorze anys.
Judit: L’historia promet. Explica-la.
Abel: Era amb un noi a una acampada a la muntanya. Ens vam trobar al lavabo. Vaig entrar a cagar i el noi va voler entrar amb mi. Jo no vaig oposar-hi resistència. En acabar va voler eixugar-me la merda del cul amb el paper higiènic. Aquí vaig dir que no. Però ell va insistir que li deixes fer. Al final em va acabar eixugant les restes de merda del cul. Un cop ho va haver fet, em va donar un petó a les galtes i després ens vam besar a la boca. Em vaig avergonyir de seguida i durant la resta de l’acampada no vaig voler saber res del noi. Ell m’anava darrera però jo l’ignorava. Ell em va assetjar cada dia fins el moment que li vaig fer xantatge. Li vaig dir que explicaria la nostra experiència a la resta de companys. Ell va cedir i aquí s’acaba la història.
Judit: Una història molt prosaica. Segur que aquell noi no va permetre que anessis amb els calçotets cagats.
Elena: ( Riu) Ho expliques com si tu fossis una víctima. Quan en realitat beneït de tu, li vas donar el consentiment.
Judit: Saps on para aquest noi?
Abel: No. Perquè? Li he perdut de vista. Això era quan vivia en un altre poble.
Judit: I t’agradaria que això que va fer aquest noi ho fes la teva xicota?
Elena. Judit, per favor!
Abel: No, si ja sé que del teu col deu rajar una merda dolça.
Judit: Home, la teva història no té res d’extraordinari. Hauria estat més traumatitzant si el teu amic hagués menjat la teva caca.
Abel: No m’agrada recordar aquest fet.
Elena: Estic cansada d’estar aquí amb vosaltres.
Abel: Marxa! Ningú t’ho impedeix.
Elena: Però encara no vull menjar. Vull veure la teva cara d’estaquirot.
Abel: Jo prou d’aquesta farsa!

Pausa

Judit: No has demanat disculpes a cap de les dues. D’aquesta manera no t’obrirem la porta.
Abel: Prou! Si us plau, Prou! Què voleu que faci que m’agenolli?
Judit: És una de les opcions.
Abel: I què més?
Elena: Que expliquis d’una puta vegada que és el que sents per nosaltres.
Abel: Ara mateix em repugneu. Us odio tan sols per aquest petit tràngol. Un comportament digne de una criatura.
Judit: Ara tens l’oportunitat de conèixer-nos a les dues amb tota la seva totalitat. No era el que volies?
Abel: Em fa l’efecte que sou vosaltres qui em voleu conèixer a fons!
Judit: Entre el nosaltres i el tu sempre decidim jo i ella.
Abel: No dius res de nou. Segui sense aclarir-me que voleu de mi! No em voleu veure mai més, doncs fet! Perdoneu-me si he sortit amb les dues al mateix temps. Us juro que no es tornarà a repetir.
Judit: No, si a la nostra manera t’estimem. Massa per això volem que passis per aquest purgatori abans que pugis al cel.
Abel: I què em trobaré al cel ?
Judit: Això és sorpresa.
Elena: Alto Judit, encara no ha arribat el moment de fer les paus. Amb mi no ha saldat les comptes que tenia.
Judit: Si, la pobre Elena ha estat massa sincera explicant-te coses que potser s’hauria d’haver guardat per a si mateixa.
Elena: Vull un drama, no una comèdia sobre la teva caca.
Judit: Elena, potser la vida de l’Abel ha estat massa fàcil. Ets un nen mimat, Abel?
Abel: Els meus pares em recompensaven sempre i quan rendia a l’escola.
Judit: Eres un nen apocat o un d’entremaliat?
Abel: Què us importa això? La meva infantesa no té res a veure amb vosaltres.
Judit: Era per veure si podies treure el nen que hi ha en tu.
Abel: Perquè?
Judit: Jugar amb un nen té més gracia.
Abel: Vinga, ja estic tip d’aquesta història. Doneu-me la clau o obriu-me.
Elena: No marxaràs sense abans haver-nos explicat una història trista.
Abel: Ara mateix no en recordo cap. Si voleu m’invento una.
Elena: Per exemple, la teva mare mai no t’ha consolat d’una pena.
Abel: És un gran dolor tenir el cor dividit en dues dones.
Judit: Nosaltres et salvarem i et redimirem de la condició femenina.
Elena: Si la teva vida ha estat massa feliç, aquest és el teu problema. Sinó fes servir la teva imaginació.
Abel: Esta bé. Sabeu que he jugat al rugby. Als vestidors he sofert les burles dels companys. Tot per la ridícula talla del meu penis. Un dia un noi va simular amb el meu cos una penetració anal. Vaig notar el seu penis contra el meu cul. Els altres reien, i el cabró continuava gaudint d’aquest joc. Per a ells això era una broma, però per a mi va suposar molta vergonya i humiliació.
Judit: T’ho has inventat això últim, no?
Abel: No, és una història real. Em va passar als catorze anys.
Elena: Esta bé. No cal que continuem amb aquest absurd joc. Tu també has tingut una vida dura i nosaltres no te la volem complicar.
Judit: A no ser que vulguis seduir-nos a les dos al mateix temps.
Abel: No. Això no tornarà a passar.
Judit: Això creiem.
Elena: Encara que diguis això per a mi continuaràs essent un canalla.
Abel: No volia ferir-te. T’estimo Elena.
Elena: T’estimo Elena? Encara goses dir-ho així. T’has begut l’enteniment. Jo no et perdono. La Judit és gran i pot fer el que vulgui però jo si que ho dono per dat i beneït.

Pausa

Abel: Sóc un pobre noi que vol una mica de comprensió. Sóc tan vulnerable com tu
Elena: No, ets un pobre malalt que no sap el que vol. I que tampoc sap solucionar els seus problemes.
Judit: Hòstia, ara et van les declaracions d’amor. Ho pots tornar a repetir, que riurem una estona.
Abel: En el teu cas, em sembla que plorarem una estona. Jo no t’estimo Judit. Estimo la teva germana. Ella té una pau interior de la que manques tu. I és que tu ets, ets, ... va deixem-ho estar.
Judit: Però qui t’has pensat que ets. Et penses que estàs en condicions per dir qui t’estima i a qui estimes?
Abel: Doncs sí.
Judit: Pobre Abel. I tan bon noi que semblaves al principi. És un noi responsable, pensava. Un noi que es comporta com un cavaller dels que sortien a les pel·lícules. I ara en canvi, saps que em sembles? Un putu titella. Un titella esparracat que ha perdut part del seu atractiu perquè baveja a les primeres de canvi, perquè és un noi tímid que no sap acceptar les veritats de la dona, perquè corre rera les faldilles de les dones com si es tractes de la seva pròpia mare.
Pausa
Abel: ( Riu) Per sort no canviaràs mai. Els sermons et serveixen per alliberar part de la teva culpa en el merder. Quan hi ha conflicte, tothom n’és culpable. I tu te’n vols escapar. Increïble.
Elena: Mentre us baralleu jo aprofito per marxar. Ja us ho fareu vosaltres sols. Adéu-siau.
Judit: Si us plau, germana. Et prego que et quedis. Has d’afrontar la situació. Plantar cara a l’Abel. Dir-li tot el que es mereix sentir.
Elena: Què vols dir-li més? Tot ja esta dit.
Judit: Encara no.
Abel: Elena, jo també et prego que no marxis. Pares els cops de la teva germana, tot i que continues estan en contra meva.
Judit: L’Elena és una santa.
Abel: Encara que diguis el que diguis, tu transmet una serenor, un saber fer, una elegància que la Judit no té.
Elena: Sóc tan o més fina que la Judit. No pretenguis separar-nos. Les dos estem molt unides.
Abel: Ah sí? En quin sentit?
Judit: Si alguna de nosaltres li fan mal, l’altre també es sent al·ludida, i actua segons com procedeix.
Abel: Elena, ja que estic confinat en aquesta habitació salva’m de les urpes de la teva germana. Sóc una sola veu, un sol cor, una sola ment que t’escolta a tu.
Elena: Desprès de les teves mentides, com vols que et cregui?
Abel: ( A punt de plorar) I vosaltres voleu que m’agenolli i m’arrossegui per terra com un pobre desgraciat?
Elena: No, Abel, tan sols que percebi una gota de sinceritat en les teves paraules, i no vegi cap mena de sarcasme o cinisme.
Abel: Jo no puc aguantar més aquí. O em deixeu marxar o faré alguna bestiesa.
Judit: Calma’t. Tranquil! Jo no et veig fent el paper de noi violent. En aquest sentit és un noi molt respectable.
Abel: I en l’altre sentit, sóc un ésser menyspreable?
Elena: Sí. Que bé que ho vegis.
Abel: Així no hi ha cap inconvenient perquè marxi?
Elena: No.
Judit: Un moment! Encara no ens has demanat perdó.
Abel: Ho sento. No volia jugar amb els vostres sentiments.
Judit: D’acord. Molt bé. Disculpes acceptades.
Elena: Jo et perdono però no et vull tornar a veure.
Judit: No cardis, Judit, en el fons l’Abel és un cavaller.
Elena: A tu potser t’ho ha demostrat però amb mi sempre s’ha portat com un porc.
Abel: Elena, no saps fins a quin punt lamento que confiessis la teva intimitat a les meves oïdes. Vaig fer mal fet de voler-les escoltar i després explicar-les als meus amics.
Elena: Això no ho sabia. Ho veus Judit que és un gran cabró.
Abel: Estic fent l’esforç de ser el màxim de transparent. Sóc un home profundament sincer.
Elena: Mentider, més que mentider. Porc. Idiota. Imbècil!
Judit: Calma’t Elena. L’Abel no és tan cabró. Ja és molt demanar que reconegui quin mal ha fet.
Abel: Elena, malgrat el que t’hagi fet penso que ets una dona com cal.
Elena: No em faràs canviar d’opinió amb unes quantes paraules dolces.
Abel: I tens tot el dret. Segur que una dona menys entera s’hauria mostrat més transigent.
Judit: Sóc jo aquesta dona?
Abel: No, no volia dir això. A tu també et respecto molt.
Judit: Quin dret tens a dir qui és respectable i qui no? De debò creus que estic esperant que tu diguis que em respectis?
Abel: Què vols ? A aquest pas em cosiré la boca.
Judit: Va, home, que em faràs riure. Marxa i no em parlem més. Aquí tens la clau.
Abel: Marxaré amb molt de gust.

L’Abel s’apropa a la porta. Esta a punt de sortir.

Judit : Mira’ns bé a les dues perquè serà l’última vegada que ens vegis juntes.
Abel: Adéu. Ja sabeu que estic obert a qualsevol reconciliació.
Elena: Adéu Abel. Va, que tenim pressa.

L’Abel els dóna un petó a l’aire i la Judit riu. El taló s’abaixa.

acte 1 | acte 2 | acte 3 | acte 4 | acte 5