La caça

acte 1 | acte 2 | acte 3 | acte 4 | acte 5

L’Abel els dóna un petó a l’aire i la Judit riu. El taló s’abaixa.

acte 4

És una sala d’estar amb dos sofàs i un televisor. La sala esta ben il·luminada. En ella l’Abel llegeix una revista. Deixa de llegir i mira al buit. Esta esperant a algú. Sona el timbre. Va a obrir la porta. És la Judit.

Abel: Hola Judit!
Judit: Bones Abel.
Abel: I bé, ens asseiem al sofà, vols?
Judit: I tan que sí.
Abel: Quan m’has trucat em pensava que em demanaries disculpes.
Judit: Ara mateix, rei . En nom de l’Elena i el meu et presentem les nostres disculpes.
Abel: No passa res. Sabia que seria una tempesta d’estiu.
Judit: Ah però jo i l’Elena et demanem que no tornis a jugar amb nosaltres. T’hem decidit perdonar...
Abel: I perquè no ha vingut l’Elena?
Judit: L’Elena et perdona però no et vol veure.
Abel: I això?
Judit: No li agrades suficientment.
Abel: Quina llàstima!
Judit: Em tens a mi.
Abel: Va ser idea teva fer-me passar aquella mala estona?
Judit: No. De les dues. I ara que importa remoure el passat?
Abel: Desprès de la discussió em vaig adonar de com estimava a la teva germana.
Judit: És una noia complexa, l’Elena. I molt delicada. S’ha d’anar molt en compte amb ella.
Abel: I bé, que no és legítima la meva aspiració?
Judit: Fes el que vulguis. Però pensa que és una molt bona noia.
Abel: I tu no?
Judit: Ah això ho has de descobrir per tu mateix.
Abel: Tot aquest temps m’he imaginat el que eres. Ets una guarra si no ho sabies.
Judit: I tu que ets ? Com t’atreveixes a dir-me guarra quan tu t’agrada fer-ne seguir dos o tres al mateix temps. És que no hi ha igualtat en el sexes. Ho fa un home i és un heroi.
Abel: Perdona el to de les meves paraules.
Judit: Vaja. L’autèntic Abel ha tornat. Després de la discussió se’ns mostra tal com és. Fa un any que no tinc parella. Però per això no he renunciat a tenir alguna aventura. És això el que em converteix en una guarra.
Abel: No m’has deixat acabar la meva definició de guarra. Més aviat ets una depravada moral.
Judit: Molt refinat el noi.
Abel: Sóc el que les circumstàncies m’empenyen a ser.
Judit: Una pregunta si tan d’estimes a l’Elena, perquè no la vas salvar dels meus atacs indirectes.
Abel: Trobava atractiva la nostra complicitat
Judit: Perquè?
Abel: Com més lluïa la teva depravació, més m’enlluernava la postura angelical de l’Elena.
Judit: I de debò que creus que te l’estimes?
Abel: Sí.
Judit: O be te l’estimes com un complement a la meva personalitat. Te l’estimaries si fos ella sola.
Abel: De forma indiscutible sí.
Judit: ( Escarnint amb el to de veu a l’Elena) Abel estimat. Abraça’m. Et sents bé? Vols que et porti una copa de whiskie?
Abel: És el que tot home decent voldria.
Judit: El mal Abel, és que no estàs fet per això. A tu et va una altre cosa.
Abel: No et vull ni sentir.
Pausa.
Judit: Però si que em vols veure.
Abel: Et creus una tia bona, veritat?
Judit: No, no em considero una noia lletja. Ara bé a tu t’agraden les lletges vicioses amb una personalitat marcada.
Abel: Per damunt de tot m’agrada l’actitud carismàtica d’algunes noies.
Judit: Vols dir? A mi em sembla que no. Preferies a l’Elena perquè és més fàcil de manejar.
Abel: Al teu costat és una santa.

Pausa

Judit: Abel, com et sents això de sentir-te fill únic i nen mimat de la mama?
Abel: M’han educat en uns bons principis. Solidaritat, altruisme a l’altre gent. I tu vols dir que tens educació.
Judit: No. Em formo a mesura que et vaig coneixent. Et poses nerviós i jo ja endevino que és el que haig de fer perquè no et tornis cada vegada més nerviós.
Abel: Si em vols per la meva docilitat, això s’haurà acabat un bon dia.
Judit: Et pegaven els teus pares ?
Abel: No, no gaire. Perquè canvies de tema.
Judit: No, per res. Era per saber si t’havies acostumat a les bufetades.
Abel: No. Mai m’han agradat.
Judit: I pegar, t’agrada pegar?
Abel: No ho sé quan alguna persona s’ho mereix, potser sí.
Judit: Vols pegar-me a mi?
Abel: Judit, t’has tornat boja. Bé, potser sempre has estat sonada.
Judit: Sé que ho desitges. Au va, pega’m i desprès fem les paus.
Abel: No, Judit jo no sóc d’aquesta mena.
Judit: Ets un home que no els té ben posats.
Abel: No, sóc prou valent per dir-te la veritat. Jo no sóc el teu home. No m’agrada el teu joc.
Judit: La teva virilitat és proporcional a la grandària del teu penis petit.
Abel: No t’escolto
Judit: Més d’una vegada m’has fet l’amor com un pobre vell.
Abel: Menteixes.
Judit: Que no ho sabies que fingia?
Abel: Mentida. Amb mi sentia com et corries.

Pausa

Judit: Amb mi t’has comportat com un pobre xai.
Abel: ( Alçant el to de veu) Vols que et digui que ets una maleïda puta, una pèrfida. Puta, més que puta. Agenolla’t davant meu!

La Judit s’agenolla davant de l’Abel.

Judit: Canta’m totes les veritats, Abel. M’ho mereixo. Sóc una porca fastigosa.
Abel: Surt del meu davant. ( L’Abel li clava una empenta i la tira a terra) No m’ho passo bé maltractant-te.
Judit: Abel, mai m’he mostrat tan sincera amb una noi com ara. Només em porto així amb tu.
Abel: Aixeca’t vols. No veus que fas el ridícul.

La Judit s’aixeca i fa unes passes cap enrere.

Abel: Encara penses que no sóc prou home, prou viril?
Judit: T’espanten les responsabilitats. Encara ets com un nen; no saps manar.
Abel: M’esgotes Judit. Ets un terratrèmol a petita escala.
Judit: I tu aparentes que et va la pau i la serenor. Però et convé guerra i jo te la dono.
Abel: ( S’asseu) Deixa’m en pau. M’ofegues.
Judit: No pararé fins el final.
Abel: I quin és el final?
Judit: No seré la típica fleuma pesada.
Abel: Un moment, tranquil·litzem-nos. Pas a pas. Què és el que jo vull o que és el que tu vols?
Abel: Jo necessito una noia dolça. Una que em comprengui. Que sàpiga encaixar els meus defectes i errors. No vull una que em demani ser una mena de crack o geni.
Judit: Jo ja estic contenta amb l’Abel busca-raons, amb l’Abel instigador de conflictes.
Abel: Jo necessito calma. Molta calma.
Judit: M’estàs tornant a insinuar que necessites a l’Elena.
Abel: Si tu ho veus així.
Judit: Tu que vols una companya o una mare?
Abel: Aquesta pregunta te la pots estalviar.
Judit: Abel, folla’m amb tota la força que reuneixis i després pensa el que vols fer amb mi. T’ho demano com una col·lega.
Abel: Ara no. Ara no toca això. No en tinc ganes. Estic abatut.
Judit: Que et passa? Et puc ser d’ajuda.
Abel: Em passa que porto l’atracció sexual com una càrrega.
Judit: Ara no t’agrada el sexe?
Abel: Sí que m’agrada. Però al mateix temps quan estic amb una noia tot em cansa. Haig de fer un esforç complementari per ser un altre Abel. En el teu cas, un Abel dur, un Abel que és més fort que l’altre. Un Abel també intel·ligent. Un Abel valent. I així haig de dividir la meva personalitat amb una desena d’Abels. No sé amb quin Abel m’haig de quedar. Quin és l’Abel autèntic? Tu m’atraus d’una forma inevitable. Després d’ejacular sobre teu em cau tot el pes del món. La teva personalitat m’absorbeix tota la meva ment. Em xucles. I voldria estar lliure per fer altres coses. Mentre no aconsegueixo fer l’acte sexual amb tu, la teva part més abassegadora resta oculta. És tolerable. La puc suportar. Però un cop hem follat, tu emergeixes com un huracà imprevist. Parlo clar?
Judit: Abel, no t’entenc. Em pensava que amb mi estaves a gust. Que et senties còmode amb aquesta força de la naturalesa.
Abel: Doncs a mi m’agradaria que em tractessis com una noia fràgil.
Judit: Això sí que no m’ho crec.
Abel: T’ho pots creure o no però això és ara el que necessito. No tinc ganes de barallar-me. Vull sentir paraules dolces. I maneres suaus.

Pausa

Judit: Ai em sembla que tinc la bufeta plena. No puc més. Ara vinc.
La Judit surt de l’escenari.
Abel: Aquesta noi m’acabarà matant. No és cap mala noia. Només és una esbojarrada radical. No sé que té. No sé tractar-la. S’hauria d’haver enganxat amb un mala ànima. És el que es mereix i el que vol: un noi que sigui inflexible, dur. Que estrany al principi de tot es mostrava tan sol·lícita, atent, cordial. A la fi, amb l’Elena no van passar dels petons. No sé perquè les dues estan tan molestes. És una història d’amor gairebé virginal.
Judit: Abel, en què penses? Et veig trist.
Abel: Judit, ja saps que a tu no t’estimo. És a la teva germana la que vull.
Judit: No em dones cap oportunitat. Doncs jo ja no m’aguanto més.
La Judit es comença a treure la roba apassionadament. Agafa el cap de l’Abel i el comença a besar
Judit: Oh Abel! Folla’m d’una puta vegada. Demostra que ets un home i no un nen.
Abel: ( Comença a besar-se i els cossos es mesclen tirats a terra) Molt bé és el que vols! Aquí em tens! Si es tracta només d’això jo no fallo.

L’Abel es treu la roba i s’aferra novament al cos de la Judit. El teló cau.

acte 1 | acte 2 | acte 3 | acte 4 | acte 5