escena 1

Una aula. És l’hora de l’esbarjo. És un institut de secundària. A l’aula hi ha tres nois i tres noies. Estan assentats en unes taules. Van xerrant i rient al mateix temps. Els nois i noies formen un cercle al voltant de una taula. Hi són tots menys un alumne que s’ho mira des de l’altre punta.

Noi 1: Has preguntat al teu vell si ens portarà a la festa?
Noi 2: El meu pare fa de tot. Li encanta servir-me.
Tots cinc riuen.
Noi 1: Sort que els agrada patir, perquè sinó no sabria pas qui ens portaria.
Noia 1: Doncs el meu vell passa de mi.
Noi 1: Jo sí que et sé cuidar eh?
Noia 1: No ho fas malament. Tio, escolta perquè no ens arribem a la festa amb la moto
Noi1: Jo et porto allà on vulguis.
Noi 2: Amb aquesta moto no arribaràs enlloc.
Noia 2: Hi ha molts de llocs guapos per anar amb la moto. I són per aquí prop del institut.
Noi1: Que voleu fer campana?
Noia 2: No fem el burro que ens controlen com si fossin les seves titelles.
Noi 2: Aquest cap de setmana serà especial. Al concert no fallarà ningú. Hi serem tota la colla.
Noi 1: Tio, ets tu que normalment falles. A veure si t’ho muntes amb algú.
Noia 2: Una mica de respecte per nosaltres.
Noi 1: Va tia, no et facis la santa. Tothom sap el que es vol.
Noia 1: No li engeguis un discurs, que esta deprimida. Tia no pensis amb en Jordi. És un estúpid.
Noi 1: Si vols li farem una cara nova.
Noia 1: No cal. I no vull que diguis ximpleries.
Noi 2: La última vegada va venir a la colla una noia nova.
Noia 1: Sí, la Núria. Es una tia fantàstica, no creieu?
Noi 1: No la coneixem gaire però esta molt bona. Crec que ha de formar part de la nostra colla.
Noia 1: Cap calent. Si el fessis servir sempre.
Noi 1: Tia, tens la pell molt fina.
Tots quatre riuen.
En Aureli fins ara s’ha mantingut apartat en el seu racó. S’incorpora i s’acosta al grup.
Aureli: Anireu tots al concert de dissabte a la nit?
Noi 1: ( Dirigint-se al noi 2) Li contestes tu?
Noi 2: ( Mirant-se de dalt a baix) Sí perquè?
Aureli: A mi m’interessa molt la música Ska.
Noi 1: I?
Aureli: Doncs res, segur que serà un concert fenomenal.
Noi 2: També depèn del públic. De les persones que hi vagin.
Aureli: Jo si convé corejo totes les cançons.
Noi 1: Tu cantant?. A veure demostra-ho!
Silenci.
Aureli: No puc.
Noi 1: Si no saps cantar no val la pena que vagis al concert.
Aureli: En tinc moltes ganes.
Noia 1: Tio, com és que sempre vas sol?
En Aureli no respon. De sobte s’ha enrogit.
Noi 2: Tio, t’han fet una pregunta.
Silenci.
Noia 1: Et fan por les ties?
Aureli: No.
Noia 2: Jo diria que sí.
En Aureli es torna a enrogir. No diu res. Abaixa el cap.
Noi 1: Tio, que et parlen. I mira-li la cara, com un home.
Aureli: Ho sento, no sé que em passa.
Els dos nois i les dues noies riuen.
Noia 1: Jo sí que sé el que et passa.
Aureli: Si vingués jo, el meu pare ens portaria amb el tot terreny. Hi caben set persones.
Noi 1: No necessitem el teu pare. Tenim el meu i el de ell.
Noia 1: Has estat alguna vegada amb una noia?.
Silenci.
Noi 2: No el posis amb un compromís.
Noi 1: És tan evident la resposta.
Aureli: Puc aconseguir costo.
Els dos nois riuen.
Noi 1: Perquè? Desprès correries a explicar-ho a la teva marona.
Aureli: Confieu amb mi.
Noia 1: No us hi heu fixat?
Noi 2: En què?
Noia 1: Que ell ens podria aconseguir costo. Mireu quina cara de bon xicot que fa. En canvi tots nosaltres som sospitosos.
Els dos nois riuen.
Noi 1: Sí, és veritat. Ja ho has sentit. Ens has de demostrar el que vals.
Noi 2: Fins que no ens ho hagis demostrat, ja pots tornar al lloc a on t’estaves.
Aureli: Us ho puc prometre.
Noia 1: Tu? El fill de la mare. Un cop ens portis el costo ja ens ho diràs.
Aureli: Costa diners.
Noi 1: Em pensava que eres un bon negociant.
Aureli: Ho puc fer.
Noi 1: Endavant, demostra-ho. Demà a la mateixa hora ja ens diràs el que.
Aureli: No us defraudaré.
Noia 1: ( S’acosta fins a on és l’Aureli i li fa un petó a la galta) Això perquè et vagis animant.
En Aureli surt corrents.
Noi 2: Pobre Aureli.
Noi 1: Res de pobre. Que a casa seva el tracten com un rei.
Noia 1: Ja veureu que complirà com un xaiet.
Noi 1: Això esperem.
Noia 1: En Aureli ha sortit d’aquí convençudíssim.
Noi 1: ( Imitant la veu de l’Aureli) Papa, mama m’he fet pipi al cim!
Tots quatre riuen.
Noia 1: Molt ben trobat, tio, genial.

Els quatre personatges acaben de riure. Es fonen els llums.

escena 2

Sala de professors. Hi ha dos professors joves. Un noi i una noia. S’estan mirant uns papers. Estan a punt d’entrar a classe. De moment encara no surten del despatx. Hi ha unes quantes butaques i dues taules llargues. Els altres professors van sortint de forma que només queden en Eduard i la Adriana. Un és el professor de català i la noia ho és de història. Tots dos tenen la mateixa edat. Tenen vint-i-cinc anys.

Adriana: Què tal la teva tutoria?
Eduard: Bé, no em puc queixar.
Adriana: M’han dit que a la teva no hi falten els alumnes conflictius.
Eduard: No passa res. Ja els faré passar per l’adreçador.
Adriana: Ostres! Tan de bo tingués la seguretat que tens tu.
Eduard: Perquè?
Adriana: Les noves generacions són terribles. Nosaltres no érem així.
Eduard: Sí que ho érem. El que passa és que ara se’n fa molta publicitat.
Pausa.
Adriana: Noi, o jo sóc una fleuma o bé tu t’estàs convertint en un insensible.
Eduard: Ni una cosa ni l’altre. Escolta’m bé, els nostres alumnes s’ho diuen tot. Ja ho sé. Però d’aquí a dos anys ja no se’n recordaran.
La Adriana riu.
Eduard: De que rius?
Adriana: De tu. Vas tan de llest. I se’t veu tan segur.
Eduard: Per alguna cosa em demanes consell.
Adriana: De moment jo encara no m’he format una opinió dels meus alumnes.
Eduard: Ben fet.
Adriana: A la meva classe no toleraré cap mena de injustícia.
En Eduard riu.
Eduard: Fes el que et sembli més bé. Però recorda tu no et pots posar massa en afers de mainada.
Adriana: Mainada, dius tu? I nosaltres dos que som. Solament som nou o deu anys més grans. En teoria ens toca exercir una bona ascendència sobre ells.
Eduard: Adriana: la vida és una jungla. I a vegades fereixen les bones persones. Sí, et dono la raó. Els nois i noies de setze anys són terribles. Però per això mateix no es pot anar en bones intencions. Has de fer que et temin.
Adriana: Sí? Ja m’han arribat veus del teu comportament amb els alumnes.
Eduard: Ah sí? I què diuen?
Adriana: Com tu fas per fer-los anar tan rectes.
Eduard: Els que expliquen això són una mica exagerats. Passa que em fan una mica de cas. Sóc un noi, no una noia. I un tipus dur és més fàcil que faci quadrar a tot un grup de nois. Les noies no em porten gaire problemes.
La Adriana riu.
Adriana: M’han dit que se t’insinuen.
Eduard: Sí. I jo sé que això solament és un joc.
Adriana: No hi estic d’acord. Pensa que en alguns casos, la majoria ja no tractes amb nenes, sinó amb dones. Amb tota la seva sofisticació. ( En Eduard riu) Sí ja pots anar rient. Algun dia em vindràs a demanar ajuda.
Eduard: Sóc un professor de vint-i-cinc anys. Si fos un home de cinquanta o bé un vell verd entendria la teva preocupació.
Adriana: A les noies no els importa la edat, amb tal que aconsegueixin els seus objectius.
Pausa.
Eduard: D’acord, et mantindré informada de totes les incidències.
Adriana: Vull ser una amiga teva sincera. No la teva xicota. I per això no vull que perdis estúpidament el cap.
Eduard: Ja sé que tinc una amiga lleial, una autèntica còmplice.
Adriana: Gràcies.
Eduard: Tinc alguna possibilitat algun dia de deixar de ser el teu amic?
Adriana: No siguis burro!
Eduard: Donaries esperances a algun noi de la teva classe.
Adriana: Per sort, tinc el cap molt clar.
Eduard: Perquè negar el fet que estàs molt bona. És una gran veritat. Estic segur que més de un noi dels teus se la pela pensant en tu.
Adriana: Eduard, per favor.
En Eduard riu.
Eduard: Sí no et facis la santa. Que solament fa cinc anys que has sortit de l’adolescència.
Adriana: Que vols dir amb això?
Eduard: Tia, ja t’ho deia fa un moment. Això és una jungla. I és el meu deure com a gran amic que sóc teu, informar-te d’això. Has de ser una sergent gairebé sense cor.
Adriana: Eduard! Això no és l’exèrcit. És l’escola. Aquí els hem de donar una educació que els serveixi la resta de la vida. Uns valors de solidaritat, de fraternitat, que no els abandonin la resta de la seva vida.
En Eduard riu.
Eduard: Educació això és el que dius. Mira’m aquí és el meu segon any i et juro que la cosa no va per aquí. He arribat a la conclusió que si alguna cosa estem en condicions de oferir-los és instrucció. Deixa’t estar de punyetes. Dius tot això de la educació i dels valors perquè és el teu primer any. És normal. Pagaràs el fet de ser una principiant. Però ja aprendràs de seguida.
Adriana: No m’explicaves això l’any passat. Quan t’explicava que volia entrar.
Eduard: No et volia defraudar. No volia que deixessis la carrera de professora. Perquè malgrat el teu idealisme tronat crec que pots ser una bona professora d’història. Ets molt llesta.
Adriana: Per això no tenies ganes de parlar-me de la teva experiència a l’escola?
Eduard: Bingo!
Adriana: Eduard, tu no ets conscient del que significa la adolescència. És l’etapa de una vida en la qual el subjecte pren una decisió transcendental per la resta de la vida. És cert que una bona o mala adolescència pot condicionar tota una vida. I és per això que em sorprens, quan dius que hem d’abjurar de la nostra responsabilitat.
Eduard: Vols canviar el món, encara ja canviaràs tu.
Pausa.
Adriana: Que em vols arribar a dir? Que no els podem arribar a donar un cop de mà. En algun casos la nostra ajuda pot ser providencial.
Eduard: No és això companya.
Adriana: Què és doncs? Ens coneixem des de l’època de la universitat i que sàpiga mai has tingut un problema greu.
Eduard: Mèrit exclusivament meu.
Adriana: No, Eduard. Sempre has tingut al darrera una família que t’ha recolzat i uns amics formidables. Com cal, com han de ser. I ara va i em dius que un pobre noi o noia de quinze a disset anys no pot transformar-se, realitzar-se a si mateix amb l’ajuda de un dels nostres.
En Eduard riu.
Adriana: Em sembla molt que rere els teus arguments s’hi amaga una actitud acomodada. I una gran peresa.
Eduard: Pararàs?
Adriana: A mi ningú em fa callar. Em sembla que amb la confiança que tenim, ens ho podem dir tot a la cara.
Eduard: Sí, tens raó.
Adriana: No diguis que tinc raó. Ho dius per sortir del pas.
Eduard: Mira tia, no estàs en condicions de fer-me un sermó. I més tu.
Adriana: Perdona si t’he ofès.
Eduard: Tranquil·la no passa res. Entre bons amics també és aconsellable una bona discussió.
Adriana: No, no passa res. Però per favor pensa en les meves paraules.
Eduard: Ho faré.
Adriana: Així m’agrada.
Pausa:
Adriana: Bé, em sembla que me’n vaig. Falten cinc minuts per la classe.
Eduard: Sí, vés a salvar a alguna ànima.
Adriana: No canviaràs.
Eduard: No perdis el sentit del humor. Que era una broma.
Adriana: D’això no se’n fa broma. Ja ho saps. En fi, ja em parlarem desprès.
Eduard: D’acord.
Adriana: Adéu, fins ara.

La Adriana surt del despatx. Es queda en Eduard pensatiu. Es fonen els llums.

escena 3

Es tracta de la mateix aula de la primera escena. Hi ha quatre nois i noies i en Aureli. Com sempre en Aureli s’ho mira des de una racó com si fos un espectador.

Noi 2: Quina passada, la nit de dissabte!
Noia 1: No cal que ho diguis. No ens va faltar res.
Noi 1: Sí sobretot tu.
Noi 2: Perquè jo?
Tots quatre riuen.
Noi 1: No cal que digui res perquè t’ho vas passar més bé que la resta.
Noia 2: Hey que jo i ell només som col·legues. No em vull casar.
Noi 2: Doncs jo sí que vull.
Noia 2: No fotis.
Noi 2: Doncs jo ho dic seriosament.
Noia 2: Va, no m’enganyis.
Noi 2: Que no, que et dic la veritat.
Noia 2: ( Una mica molesta) Mira no em vinguis amb ximpleries.
Noi 2: Ai tia, feia broma. No t’ho agafis així.
La noia 2 somriu.
Noia 2: Esta bé. No passa res.
Pausa.
Noia 1: Ai em fa cosa parlar. Em sento observada.
Noi 1: Observada per qui?
Noia: Pobre noi.
Noi 1: Aureli! Aureli, vine, home que fas en aquest racó parat.
Aureli: ( S’acosta) Puc?
Noi 1: Sí, pots.
Aureli: Gràcies.
Noia 1: Com és que no vas venir a la festa?
Aureli: La meva mare. No m’hi deixava anar.
Noi 1: El que ens temíem. I bé vas aconseguir allò.
Aureli: No vaig poder.
Noi 1: Com que no vas poder. No pot ser.
Aureli: Sí, el noi que m’ho havia de donar es va posar a riure.
Noi 2: És que fas una cara de tan bon minyó.
Noi 1: No aconsegueixes fer ni la meitat del que et proposes.
Aureli: Faig el que puc. Em perdoneu.
Noi 1: Què li hem de dir?
Noia 1: Res. No feu res. Solament que n’aprengui. I ja està, que ho torni a intentar.
Noi 2: Tornarà a fracassar.
Noi 1: Quan escarmentes no tornes a fracassar.
Aureli: Quan vull sóc un tipus dur.
Els quatre nois i noies riuen.
Noi 1: Te n’adones del que acabes de dir?
Aureli: Sí. I ho mantinc.
Noi 1: Bé, ens ho has de demostrar.
Noia 1: Ai! Em fa mal l’esquena. Aureli em pots fer unes fregues aquí a l’esquena?
Aureli: Qui? Jo?
Noia 1: Sí, tu. Va maco, treu-te la vergonya.
En Aureli li somriu i s’acosta a la noia 1, disposat a fer-li les fregues.
Aureli: Ho intentaré.
Noia 1: Així m’agrada trempat.
En Aureli es disposa a aplicar un massatge a l’esquena de la noia 1. S’ho mira com si necessités el permís de algú.
Noi 2: Vigila, no et quedis aturat.
Noia 1: Si, fes-ho aquí a les cervicals.
La noia 1 agafa la mà de en Aureli i li posa a les seves cervicals.
En Aureli enrogeix i li frega amb les mans per aquesta zona.
Noia 1: Amb més força. Gairebé no sento res.
Aureli: Aquí et fa mal?
Noia 1: Sí.
Noi 1: Aureli, no estiguis tan callat. O és que et penses que esteu sols ella i tu.
Aureli: No.
Noia 1: Més amunt. He dit que més amunt.
Aureli: D’acord.
En Aureli li continua fent fregues.
Pausa.
Noi 2: Aureli, Eh que no et fa falta estudiar gaire per saber-te les lliçons?
Aureli: Em passa com tots vosaltres.
Noia 1: Ai Ai! Em fas mal. No saps fer un simple massatge. Para.
Aureli: Perquè?
Els dos nois riuen.
Noi 1: Perquè dius? No veus que tu no la vols curar. El que vols fer és aprofitar-te.
Noia 1: Eh que ara no pensaves en fer-me solament un massatge?
Aureli: Jo? Jo vull satisfer-te.
Noi 1: Quina mentida més gran. Tu amb la mínima excusa, ets capaç de posar la mà al damunt de qualsevol pobre noia.
Aureli: No era aquesta la meva intenció.
Noia 2: He vist com la miraves. Et queia la bava.
En Aureli es fa enrere i torna al seu racó, trist i abatut.
Noi 1: Sí, fes com les gallines.
Noi 2: Deixa’l estar. Té la consciència bruta.
Noia 1: ( Dirigint-se al Noi 1) Vols continuar tu?
Noi 1: Encantat.
El noi 1 li comença a fer fregues a l’esquena.
Noia 1: Oh! Ah! Quin gust. Això sí que és un home.
Noi 2: Heu estudiat gaire per l’examen de demà?
Noi 1: Quin examen? Ara penses en això?
Noi 2: És que no he estudiat res. Veuràs t’ho explico. La professora d’història esta molt bona. I no la voldria pas defraudar.
Noi 1: Que tens el cervell de una formiga, o que? Solament entren tres lliçons.
Noia 2: No has de patir ni per tu, ni per cap de nosaltres. Els quatre som suficients intel·ligents.
Noia 1: Continua fregant-me l’esquena. Ara una mica més a baix. Em poses la pell de gallina.
Noi 1: ( Adreçant-se a en Aureli) Tu, vine no amaguis el cap sota l’ala.
En Aureli s’acosta fins a ells.
Noi 1: T’has escapat de ella sense haver-li demanat perdó.
Aureli: Perdó? Jo?
Noi 1: Sí. Per haver abusat de ella.
Aureli: Jo he fet el que se m’ha ordenat.
Noia 1: Sí? De veritat? Que poc home que ets.
Noia 2: No estem essent una mica durs amb ell? Total s’ha bloquejat quan ha fet el massatge. Ens pot passar a qualsevol.
Noi 1: Va, aquesta te la perdonem. Però a la pròxima, si cal t’hauràs d’agenollar davant de ella.
Noia 2: No crec que passi això. En Aureli és un bon jan, veritat?
Aureli: Sí, però també puc ser tan dolent com el que més.
Noi 1: ( Riu) Tu? Però si fas la cara de un nen petit. Per això no et van voler passar el costo.
Aureli: No tornarà a passar. Hi tornaré a anar i aquest cop ho aconseguiré.
Noi 2: Jo confio amb en Aureli.
Noia 2: Jo també. Crec que ens pot donar una sorpresa.
Noi 1: Mira quins grans amics t’han sortit. No te’ls mereixes. Però bé la realitat és aquesta. Penses complir aquesta vegada?
Aureli: Sí, gràcies.
Noia 1: Vigila que no t’enredin. Sobretot si com aquesta és la primera o segona vegada.
Aureli: No tornarà a passar.
Pausa.
Aureli: També podeu preguntar-me qualsevol cosa de història. És la meva passió.
Noi 1: Què et penses? Què ets un geni?
Aureli: No, des de la meva modèstia us vull ajudar.
Noi 1: Et penes que ets la única vida intel·ligent que corre per aquí?
Noia 1: Ai no em miris tan fixament. Què tinc un gra a la cara, o què?
Noi 1: Aureli, Aureli. No miris més a la meva xicota i mira’m a mi a la cara.
Aureli: Què vols?
Noi 1: Que què vull? Com goses preguntar-me això a mi?
Noia 2: Ah el nostre Aureli els té ben plantats.
Noi 2: De moment no tenir por a res és bo. Per parlar amb els camells s’ha de tenir valor.
Els quatre personatges riuen.
Noi 1: A veure si ets tan valent parlant amb ells. No ens conformem solament amb xocolata. També ens agrada i molt la coca.
Aureli: Coca? No ho sabia això.
Noia 1: Ara ens delatarà. L’hem ben cagat.
Aureli: No. Us ho juro. Per la meva vida.
Noi 1: Callaràs no?
Aureli: Per suposat. Però la coca costa molta pasta.
Noi 1: La primera entrega és gratis. Desprès si saps circular bé la coca per aquest institut ja et donarem la pasta.
Aureli: D’acord.
Noia 1: Acosta’t.
En Aureli s’acosta fins a on és la noia 1.
Noia 1: Va dóna’m la mà. ( La noia 1 li fa un petó a la galta) Confiem amb tu.
Aureli: Sí.
Noia 1: Què? Solament saps dir que sí?
Aureli: No sé que dir.
Noia 2: Va, tio, digues alguna cosa diferent. Que nosaltres no mosseguem.
Noi 1: Odio veure’t com et poses vermell. Pagès. Sembles una noieta. O bé un nen petit.
Aureli: Faig el que puc.
Noi 2: No tu pots fer moltes coses. D’ara endavant seràs un més de la colla.
Aureli: ( Emocionat) De debò? Que bé. Us estic agraït. Gràcies.
Noi 1: Va, home. No facis aquesta cara com si t’haguessin salvat la vida.
Aureli: No m’ho puc creure.
Noi 1: I jo tampoc. Però en fi així són les coses. T’atreviràs a portar a terme la teva missió?
Aureli: Podeu comptar amb mi. Sóc el vostre company lleial.
Noia 2: A veure si és veritat.
Els dos nois li fan un amanyac a cap.
Noi 1: A veure si ets tan mal parit! No ens fallis cabró.
Aureli: Ho faré.
Noi 2: D’acord Aureli.
Aureli: A on quedeu fora de l’institut?
Noi 1: A la plaça de l’ou.
Aureli: Allà estaré.
Els dos nois riuen.
Noi 1: Molt bé.

Els llums es fonen i donen pas a la següent escena.

escena 4

L’acció transcorre en el despatx dels professors. És la mateixa estança de la escena 1.

Eduard: A qui has salvat avui?
Adriana: Avui ha estat un dia tranquil.
Eduard: Em sembla que em cansaré aviat de ser un professor de secundària. A mi em van els reptes intel·lectuals. Com ara ocupar una càtedra.
Adriana: Perfecte. Tens un respecte pels teus companys!
Eduard: No pensis. Jo et veig capacitada per escriure uns quants llibres d’història o literatura.
Adriana: Sí, encara no he renunciat al meu somni de ser escriptora.
Eduard: Com et va la tutoria?
Adriana: Bé. Encara no conec suficientment als meus alumnes. Però no em puc queixar. Tinc un bon ull clínic per detectar als matons de la classe i les seves víctimes.
Eduard: Deixa’ls estar. Són coses de criatures. Amb l’edat se’ls passarà.
Adriana: Això creus tu. Que no saps que aquesta edat és la més delicada de totes?
Eduard: No s’ha de tenir contemplacions. Tot és basa en la disciplina.
Adriana: Em fas por Eduard. Ja t’imagino a la teva classe amb una cara de gos rabiós.
Eduard: Què t’he fet jo?
Adriana: No. La pregunta és: Què fas tu pels teus alumnes?
Eduard: Correcte. Res. Em limito a ser el seu professor de català i punt.
Adriana: Algun dia que baixis la guàrdia, rebràs una gran lliçó per part de qualsevol alumne teu.
Eduard: ( Riu) Si tu ho dius.
Adriana: Sí ja pots anar rient.
Eduard: Deixa’m dir-te que si continues amb aquest plantejament agafaràs una crisi nerviosa o una depressió. Aquesta edat dels nostres alumnes és la més ximple que hi ha. No se n’ha de fer cas.
Adriana: Es que no te’n recordes de la teva adolescència. Per collons. Però si tens vint-i-sis anys.
Eduard: Prefereixo no recordar-la.
Adriana: No intentis amagar la teva adolescència que algun dia la descobriré.
Eduard: No hi ha res a ocultar. La meva adolescència va ser tan normal com la de qualsevol altre.

Pausa

Adriana: Bé, si no puc parlar d’això amb tu parlaré amb els altres professors.
Eduard: Sí. Tens raó. Els altres professors tenen els collons pelats de veure situacions critiques que dius tu. I no s’espanten.
Adriana: No entenc perquè has elegit ser tutor de una classe.
Eduard: Que ets innocent. Et penses que m’interessen la vida dels altres?
Adriana: Ho fas per pujar de posició.
Eduard: Podria ser.
Adriana: No cal que siguis tan sincer. Almenys podries dissimular.
Eduard: Deixa els alumnes en pau. Parlem de nosaltres dos. Ja n’hi ha prou!
Adriana: Em pensava que érem dos gran amics.
Eduard: Sí? Doncs perquè permets dia sí dia no enrotllar-te amb mi. No creus que això pot ser perjudicial per la meva salut.
Adriana: Em desconcertes, Eduard. No sé que pensar de tu.
Eduard: El que hauria d’estar desconcertat sóc jo. Algun dels teus alumnes podria dir que tu estàs jugant amb mi.
Adriana: Oh Eduard! Quan no tens res a veure amb l’escola ets una meravella. És l’escola el que et corromp.
Eduard: Però si em pensava que per tu l’escola era una via de regeneració.
Adriana: Sí i ho continuo pensant. Però no sé que passa amb tu. Ets tan animal amb els alumnes.
Eduard: No es pot ser sensible com voldries tu. Al final acabarien menjant-te. Escolta jo sóc el primer que vol un bé als meus alumnes. Però al final prima el seny. O són ells o ets tu. No vulguis fer de pare. Per alguna cosa existeixen els pares o la família.
Adriana: No ho crec així.
Eduard: Ets tossuda eh?
Adriana: Sí. No puc estar aturada mentre un menor passa un calvari.
Eduard: Perfecte! Si et passa això i decideixes actuar, molt bé endavant. Però desprès no obliguis als altres a tenir la mateixa sensibilitat que tu.
Adriana: Ja veig que no puc parlar amb tu.
Eduard: Sí que pots parlar amb mi. Mira essent tu el sol i jo la lluna potser deixaré de ser una mica la lluna.
Adriana: Encara raones bé.
Eduard: Tia, fa dos anys que ens coneixem. Hem tingut daltabaixos, com tota relació d’amistat o d’amor, com tu ho vulguis dir.
Adriana: Tu ensenyes català a la meva classe?
Eduard: Què vols dir? Als alumnes dels quals tu ets la tutora?
Adriana: Sí exactament.
Eduard: Sí noia. Sóc el seu professor. I entenc la teva inquietud. Perquè n’hi ha cada un!
Adriana: Mira hi ha un noi que te’n voldria parlar.
Eduard: Sí qui és?
Adriana: Un tal Aureli Camps.
Eduard: Ah sí ja sé qui és. Un noi llest. Potser el més llest de la classe. Vaja em fa l’efecte que és així.
Adriana: Em preocupa aquest noi.
Eduard: Perquè? Què li passa?
Adriana: No ho sé del cert. Em dóna la sensació que pateix molt.
Eduard: Tots els nois a aquesta edat pateixen. És normal.
Adriana: No aquest no és com els altres. Li passa alguna cosa greu. Li veig en la cara.
Eduard: No t’has equivocat de professió. Potser hauries de ser psicòloga.
Adriana: Em sembla que li costa molt comunicar-se. És massa tímid. I ell potser no ho voldria ser.
Eduard: Escolta com ho saps això Vols dir que no saps massa?
Adriana: Ja sóc una dona madura.
Eduard: Què vols dir amb això?
Adriana: Veig com es mira les noies de la seva classe. Veig que hi voldria parlar però que a causa de la seva timidesa no pot.
Eduard: Avisa al psicòleg. Tu no pots fer-hi res.
Adriana: I veig com mira els nois. Em sembla molt que vol ser el seu amic sense aconseguir-ho. I a més és tan tímid que no diu les respostes que ja se sap.
Eduard: Quin fenomen!
Adriana: Sóc la seva tutora. Jo haig de parlar amb ell i dir-li si necessita assessorament psicològic.
Eduard: Tens raó. Potser ho necessita.
Adriana: Posaria la mà al foc que és així.

Pausa

Eduard: Sí senyora. Si m’ho pintes així i la realitat és aquesta; s’ha de fer alguna cosa.
Adriana: Ell és diferent de la resta. I voldria ser com qualsevol adolescent de la seva edat. Participar en els seus rituals.
Eduard: Sí tens raó. Ara que ho dius. És un alumne que sempre se m’assenta al fons. Sembla que tingui por de molestar a algú. Amb tot és el meu alumne més brillant.
Adriana: I ho és, sens dubte.
Eduard: Ho veus, en coses així sóc el teu còmplice. Avui mateix mira de parlar amb ell.
Adriana: No ho dubtis ho faré.
Eduard: Ja ho sé.

Pausa

Eduard: Fa temps que els dos no parlem de nosaltres. Jo també sóc un noi sensible i tímid.
Adriana: Comediant!
Eduard: Sí, et penses que no pateixo amb tu. Me les fas passar putes.
Adriana: Au va! No exageris.
Eduard: No? Ara sóc el teu xicot ara no. En què quedem? Em faràs tornar boig.
Adriana: No he anat amb cap altre noi des de...
Eduard: Sí, ja ho sé. Però aclareix-te tia. No pot ser que del mes de gener al març sigui el teu amant i del març al juny sigui el teu millor amic.
Adriana: Si sabessis les vegades que he volgut tallar la relació de soca-rel.
Eduard: Ah si? Jo també ho he pensat. Com desprès d’haver follat em dius que jo ja no sóc el teu xicot. Creus que sóc de pedra? Creus que és racional, això?
Adriana: Malgrat ser el que ets , et vull tenir. No importa el com. Perdona’m per la meva actuació. I és que pensava que valia la pena conservar-te al preu que fos.
Eduard: Tan? Fins al punt de voler ser a contracor teu la meva amant? Només perquè així jo no desaparegui de la teva vida.

Pausa

Adriana: Tu ets un home important a la meva vida.
Eduard: No em conformo a que em diguis això. Vull una explicació.
Adriana: Vols saber la veritat?
Eduard: Sí, t’ho agrairia.
Adriana: Si mai no t’he abandonat del tot, ha estat per llàstima. Sé que davant d’aquesta pinta de tipus dur, s’hi amaga un cor tendre. Un bon minyó que no suportaria ser abandonat. Mai t’he volgut fer mal. Tingues present això.
Eduard: Però si d’aquesta manera em dónes una guerra!
Adriana: Que vols dir? Que series capaç de suportar la meva absència?
Eduard: Sí!.
Adriana: A mi em sembla que no.
Eduard: Sí això és molt propi de tu. Tens una cura exquisida amb els altres. I en canvi als teus ésser més pròxims els maltractes. Que els bombin, no?
Adriana: Ara no és el moment de discutir. D’aquí a cinc minuts tinc una classe.
Eduard: Ah! Et sents acorralada eh?
Adriana: No. Mira la veritat és que vull estar serena a la classe. No vull anar-hi amb les llàgrimes baixant-me per la cara.
Eduard: I jo què? Et penses que no pateixo. Per tu solament el món està ple de nois com en Aureli.
Adriana: Mira si comences així, barrejant la feina i això nostre, val més que et busqui una altre noia.
Eduard: Sí, ves fent. Odio aquest aspecte maternal que sempre hi ha en tu.
Adriana: No et posis tonto que sinó no et parlo en una setmana

Pausa

Eduard: Esta bé. Compto fins a deu. Un, dos, tres, quatre, cinc...
Adriana: Així m’agrada. Mira avui si vols anem a sopar plegats i en parlem.
Eduard: D’acord. Però ves pensant en el que t’he dit.

Els llums es fones i es clou l’escena.

escena 5

L’acció transcorre en l’aula de la classe de en Aureli. Hi ha unes quantes taules i les cadires. En Aureli com sempre esta en un racó. I al centre de l’aula hi ha els seus companys.

Noi 1: Quina cara de flipat que feies ahir a classe de Mates.
Noi 2: I tu no. Que cabró per part teva. Si et vas polir tota la coca.
Noia 1: Sí, els altres no tenim tanta pasta. O almenys els nostres pares no en tenen tanta com els teus.
Noi 1: No et queixis, que te’n vaig deixar.
Noi 2: Sí. Reconec que era la meva primera vegada.
Noia 1: Ostres! Doncs jo no m’ho pensava.
Noi 1: Tio, no t’has d’avergonyir de res. Tots tenim la nostra primera vegada.
Noia 2: Per sort en allò altre funciones com una seda.
Noia 1: Ah si?
Noia 2: Sí. O et penses que tu solament tens un xicot com cal.
Noia 1: D’acord, esta bé. No t’emprenyis.
Noi 1: Per parlar de primeres vegades, aquí en tenim un expert.
Noia 1: Aureli, que fas en aquest racó. Vine!
En Aureli s’acosta.
Noia 1: Què feies allà tot sol?
Aureli: Em pensava que no em necessitàveu.
Noi 1: Això t’ho creus. Tu sempre que vulguis pots venir amb nosaltres.
Aureli: Gràcies.
Noi 2: No cal que ens donis les gràcies a cada moment.
Pausa.
Noia 1: Quina putada, tios!
Noi 1: Què passa. Demà a la tarda he d’anar a Girona a recollir un bikini. I no tinc medi de transport.
El noi 1 riu.
Noia 1: Ja t’hi acompanyaré jo.
Noia 1: No. Que vull que sigui per tu una sorpresa. Hi vull anar amb algú altre. No sé qui podria ser.
En Aureli se la mira fixament per uns pocs segons.
Aureli: Jo... jo podria.
Noia 1: Sí Aureli?
Noia 2: En Aureli s’ofereix.
Noia 1: Ostres! No hi havia pensat. Vindràs?
La cara de en Aureli exulta felicitat.
Aureli: Si que puc venir.
Noia 1: Ara que pensant-ho bé també m’hi podries portar tu ( assenyala al noi 2)
Noi 2: Vols dir?
Noia 1: Ai! No ho sé. ( Mirant a en Aureli) Saps portar bé la moto?.
Aureli: Hi estic acostumat a portar-la. Per mi és .. Per mi...
Noia 1: Digues. No tinguis por.
Aureli: Per mi serà un honor.
Noi 1: Vaja aquest Aureli és un pou de sorpreses.
Aureli: Tinc una bona moto. És bona i a més és meva.
Noi 1: Voldràs dir que és dels teus papàs.
Aureli: Sí.
Noia 1: Si se la mereix és ben seva.
Noi 1: Jo la meva moto me la vaig pagar treballant l’estiu passat.
Noi 2: Igual que jo.
Noia 2: Aureli, vius prop de correus?
Aureli: Sí perquè?
Noia 2: Em podries fer un favor. Anar a buscar un paquet de la meva mare que pesa un colló.
Aureli: No pots tu?
Noi 2: Ja ho has sentit. Si tu ha preguntat és perquè no pot.
Aureli: Jo faig el que sigui per vosaltres.
Noia 2: Que bon minyó que ets.
Noi 2: Et mereixes una bona xicota.
Aureli: Sí? Tot és tan difícil.
Noi 1: Si continues amb aquesta ratxa, vull dir passant l’estona amb nosaltres, et garanteixo que aviat t’estrenaràs.
Aureli: Amb faria molta il·lusió que jo pogués comptar per vosaltres. Com un gran amic.
Noi 1: Estimat Aureli. Ja ho ets un gran amic. Tu continua treballant i veuràs desprès la teva recompensa.
En Aureli mira atentament a la noia 1.
Noia 1: Ai! Què mires? Que sóc lletja o què?
Aureli: No el contrari.
Noi 1: Segur que la podràs portar a la meva xicota?
Aureli: Hi posaré els cinc sentits.
Noia 1: A mi en el fons em fa il·lusió que em porti en Aureli. Segur que es un conductor prudent. No com vosaltres dos. ( Els dos nois riuen) Ara que ben mirat no sé si en el moment de pujar a la moto, en Aureli es pixarà els pantalons.
Aureli: Segur que no. He portat a moltes noies abans.
Noi 1: Ah si? Quines? Digues-me-les una per una.
Aureli: La meva germana, la meva.... la meva...
Noi 1: Deus voler dir la teva mama.
Aureli: No. Sóc un bon conductor.
Noia 1: Nois, em sembla que no pujaré a la moto de en Aureli. Es podria posar nerviós i provocar un accident.
Noi 1: Sí, jo penso el mateix.
Aureli: ( Enfadat) Corren per aquí molts rumors que són falsos!
Noi 1: Tranquil Aureli. Qui t’ha donat permís per alçar-nos la veu. Som els teus amics.
Aureli: ( Abaixant el cap) Ho sento.
Noi 1: Així m’agrada. Ho fem pel teu bé.
Noia 2: Arribarà un dia que ho podràs fer.
Noi 2: Sí i tan. I aquell dia ens deixaràs amb un pam de nas.
Noia 2: Mireu, de moment prefereixo que em porti ell( assenyala al noi 1) Ho sento Aureli.
En Aureli torna a baixar el cap.
Noi 1: Però no t’amoïnis. Durant tot el curs estaràs amb nosaltres.
Noia 1: Si ets molt trempat quan ens vas a buscar la coca.
Noi 1: Ens vas perfecte. Ningú sospitarà de tu. No et registraran. A mi ja m’han registrat més de un cop.
Aureli: Ho faré amb molt de gust.
Noi 2: Noi, et mereixes un premi.
Noi 1: Sí, què tal un gram de coca. Es el nostre regal. Accepta la nostra gratitud.
Aureli: Jo? No sé si estic en condicions.
Noi 1: Vine amb mi al lavabo. Que provaràs aquesta meravellosa senyora.
Noi 2: Va, no em miris a mi. Ves-hi.
Aureli: No n’he pres mai de coca. Els meus pares...
Noi 1: Però amb qui et penses que estàs? Amb la teva mare? La teva iaia?
Aureli: No sé si es legal això.
Els dos nois i les dues noies riuen molt. Es deixen anar.
Noi 1: Però que t’has cregut?. Cada setmana circules en aquests passadissos amb tota la coca del món. I ara et fa por provar-la. Covard de merda!
Aureli: No sóc cap covard. He demostrat baldament que no.
Noi 1: Que t’impedeix provar la coca? Ai que farem de un noi que s’escolta massa a la seva mare?
Noia 1: No fumes, no beus, i al damunt és clar no folles.
Aureli: Us portaré tota la coca que faci falta. Però per favor respecteu-me. No vull prendre aquesta merda.
Noi 1: Consideres que nosaltres també som una merda?
Aureli: No. Sou molt ben parits.
Noi 1: I mira com ens ho demostres.
Aureli: Que dimonis. Haig de fer cas de vosaltres que sou els meus amics. Els amics valen més que la família.
Noi 1: Eureka! Ho has encertat del tot. Mira ara mateix no hi anirem al lavabo. I anirem a l’hora de plegar. Hi ha menys gent.
Aureli: Sabeu una cosa la meva mare és molt bona dona. Li faig molt de cas. Però he sentit que ser un fill rebel fa més forta la personalitat.
Noi 1: Tens raó. I si avui vens amb mi a provar la coca hauràs crescut com a noi ben parit.
Aureli: Reconec que em fa por provar-la. Però també reconec que el món és dels valents.

Pausa

Noi 2: Escolta Aureli, tu ets un noi llest.
Aureli: No ho sé. Suposo que sí.
Noia 1: Que sí. No te n’amaguis.
Noi 2: Ens podries fer un favor?
Aureli: Quins?
Noi 2: Mira la meva xicota coixeja de català. I el profe li ha dit que si fa unes deu redaccions la aprovarà.
Aureli: Qui l’Eduard?
Noi 2: Sí.
Aureli: No ho sé. Tinc molta feina. Però suposo que si tingues temps ho podria fer.
Noi 1: Ben pensat, també podries escriure les meves.
Aureli: Uf!
Noi 1: Que bufes? Mira avui estic generós. Cada cinc redaccions que facis et donarem un gram de coca.
Aureli: Gràcies. Amb un sol cop que provi la coca ja en tindré prou.
Noi 1: Molt de nois estarien contentíssim que un vici d’aquest els sortís gratis.
Noia 1: Potser l’Aureli vol una altre mena de gratificació.
La Noia s’acosta a un centímetre de en Aureli. Li treu la llengua i fa una llepada al coll.
Noi 2: Potser això t’aclarirà les coses.
En Aureli mira al noi 1.
Aureli: Ho sento.
Noi 1: No t’has de disculpar de res.
Noia 1: I això només és el començament.
Aureli: ( somriu) Jo.. jo no et vull ferir...
Noi 1: Et dirigeixes a mi?
Aureli: Sí.
Noi 1: Tranquil, que si em prens la xicota, no et faré res.
Aureli: Jo mai faria això.
Noi 1: Ho sé Aureli. Què com estàs d’ànims. Et veus amb cor d’escriure unes quinze redaccions per la setmana que ve?
Aureli: Sí, segurament que sí. Almenys ho intentaré.
Noia 2: Vine aquí, ets tan bon nano. Mai ens defraudaràs.
La Noia 2 li fa un petó a la boca.
Aureli: ( Somriu) Avui és el meu dia.
Noi 1: Te’l mereixes.
Aureli: No puc fer solament quinze redaccions. Em puc escriure segurament vint.
Noi 1: D’això es tracta Aureli. Molt bé.
Noi 2: Ja et pots considerar un dels nostres.
Aureli: Segur?
Noi 1: Que vols ser sord?
Aureli: Estic molt content.
Noia 2: Nosaltres també.
Aureli: Puc.. puc...
Noi 1: Què vols Aureli?
Aureli: No sé si demanar-vos-ho.
Noi 1: Què?
Aureli: Vull venir amb vosaltres la nit del dissabte.
Noi 1: Per descomptat. Però pensa que encara ens has demostrar quin tipus de persona ets. Volem fets, no paraules.
Aureli: D’acord.
Noi 1: Au ja pots marxar. D’aquí a tres minuts tocarà el timbre. Val més que estiguis concentrat a classe. No voldríem pas nosaltres que perdessis la capacitat de concentració.
Aureli: Estic obert a tot.
Noi 1: Va, marxa. Desapareix de la meva vista abans que canviï d’opinió.
Aureli: De seguida.
L’Aureli surt de l’aula. Queden els quatre nois i noies.
Noi 1: Què en penseu de la nostra mascota?
Noia 1: Ens creurà com un xaiet.
Noia 2: Jo el veig bon noi. Però intueixo que se’ns pot acabar escapant de les mans.
Noi 2: No és cap nen tonto.
Noi 1: No ens trairà. Té massa por. Abans es faria pipí al cim.
Noia 1: Espero que no es faci il·lusions amb mi. Seria un pal tenir-lo enganxat tot el sant dia.
Noi 1: Tranquil·la, d’això ja m’encarrego jo.
Noi 2: Que anem a fer una ratlla abans de començar la puta classe?
Noia 1: Va, anem.

Els dos nois i noies surten de l’aula. Els llum de l’escenari es fonen.

escena 6

L’acció té lloc al despatx dels professors d’història. És un despatx auster. Un armari amb llibres, una taula i tres cadires i una butaca. En la butaca esta assentada la Adriana i a l’altre costat de la taula en Aureli.

Adriana: I bé, Aureli, com estàs?
Aureli: Estic bé. Vaig fent.
Adriana: Veig que tens unes qualificacions excel·lents.
Aureli: Sí.
Adriana: Relaxa’t home. Que no mossego jo.
Aureli: Perdoni.
Adriana: No t’has de fer perdonar. Ah i tracta’m de tu.
Aureli: D’acord.
Pausa.
Adriana: Aureli saps perquè t’he citat aquí?
Aureli: No ho sé.
Adriana: Em preocupa el teu benestar.
Aureli: A mi no em passa res.
Adriana: Això és el que dius.
Aureli: Trec bones notes, tinc bons amics. De què em puc queixar?
Adriana: Em sembla veure en tu alguna cosa que no rutlla.
Aureli: Què és?
Adriana: No ho sé. Això m’ho hauries d’explicar tu. Què et passa Aureli?
Aureli: No em passa res.
Adriana: No m’ho crec.
Aureli: Jo sí.
Adriana: Vols saber la veritat?
Aureli: Sí.
Adriana: Et costa molt relacionar-te. Tan amb nois com amb noies.
Aureli: Que no.
Adriana: Sí. A qui vols enganyar. Voldries fer amics però ets un gran tímid. I a més insegur.
Aureli: Si tu ho dius.
Adriana: Perquè no confies amb mi. Jo sóc franca. Puc guardar els secrets que vulgui. Aquesta xerrada pot quedar entre nosaltres dos i prou.

Pausa

Aureli: Sí, em costa molt fer amics.
Adriana: Ho veus home. Perquè, digues que t’impedeix fer amics o noves amigues?
Aureli: Sóc un tallat incurable.
Adriana: Escolta’m bé. Si ets sincer jo et puc ajudar. Quan algú necessita ajuda és que en necessita de veritat.
Aureli: Jo vull ser com els altres.
Adriana: I amb ajuda ja ho veuràs que podràs ser com altres.
Aureli: No. No puc.
Adriana: Perquè no?
Aureli: És igual. Deixem-ho estar.
Adriana: No. De cap manera. Tu tens un problema i l’has d’afrontar. O sinó, això t’ho dic jo, te’n penediràs la resta de la teva vida.
Pausa.
Aureli: Hi ha un grup de nois a la classe B que em cauen bé. Voldria ser com ells però no puc.
Adriana: Sí ja els he vistos amb tu. En Eduard, el teu professor de català és el tutor dels teus amics.
Aureli: Sí. Val la pena ser amics d’ells.
Adriana: No ho sé això. Vols que et digui el que penso jo i el meu company, el professor Eduard?
Aureli: Que no em convenen. Ja ho sé. Em sé el teu discurs de memòria.
Adriana: No vull que tinguis una idea equivocada d’ells. No són els més ben parits del institut.
Aureli: Ah no?
Adriana: D’acord. Et reconec que són els alumnes més avançats en termes de sexualitat i temes semblants. Però aquí s’acaba el seu avantatge. Pensa que pots fer altres amics aquí. I el que és més important, segur que trobes un parell de nois i noies que són com tu. Amb les mateixes dificultats.
Aureli: Solament jo trio els amics que vull.
Adriana: Sí però a quin preu? T’has ajuntat amb el grup més rebel del institut. I tu hi desentones.
Aureli: Que no. Reconec que és difícil formar part d’ells. Però això és només el principi.
Adriana: Pensa una cosa. Aquest teus companys, no crec que es mereixin dir-se els teus amics, són ara els reis dels mambo entre vosaltres. Però d’aquí a cinc anys seran un més. Estic segura que no els espera un futur gaire brillant. En canvi, tu tan humil, tan poca cosa que sembles, irradies una mena de magnetisme. Sembla que ets un gran noi però li passa que esta encallat pel seu caràcter. Els professors m’han dit meravelles de tu. I ara no em vinguis a dir que vols fer la teva vida, i tirar a les escombraries el prometedor futur que t’espera. Sóc la teva tutora i em sento responsable.
Aureli: Gracies per tot. Però jo em sé espavilar tot sol.
Adriana: A la teva edat és normal que tinguis una gran curiositat per les noies. Segur que en aquest institut en corre alguna que fa per tu. I no uns pendons com les que tens. Perdó per elles però és que t’ho haig de dir.
Aureli: Per tu és molt fàcil tot.
Adriana: Sí, sóc conscient que tot i topar amb una bona noia et costarà expressar-te. Però per això hi estic jo i a més el que és més important un bon psicòleg. T’ajudaria a superar els teus bloquejos.

Pausa

Aureli: No vull anar a un maleït psicòleg.
Adriana: No té res d’especial anar amb un psicòleg. És el més normal del món. Mira vols que et confessi una cosa: jo també vaig a un psicòleg. Et penses que ets la única persona del món que té problemes.
Aureli: I t’ajuda? No et compliquen la vida?
Adriana: No. Són de un gran servei.
Aureli: Ja. Si tu ho dius.
Adriana: Jo estic a la teva disposició. Potser si m’expliques una mica per sobre els teus problemes, et podré ajudar. Confia amb mi. Tens amb la meva persona una aliada.
Aureli: Gràcies.
Adriana: Gràcies de què? Faria això per qualsevol altre alumne.
Pausa.
Aureli: ( Amb veu vacil·lant i fluixa) Jo veig els meus amics com els més brillants. S’ho emporten tot. No vull ser menys que ells.
Adriana: Et falta madurar Aureli. Si fossis més madur veuries que aquests companys tenen molt de fum. Com és que tu essent t’han intel·ligent no ho veus?
Silenci.
Adriana: És clar vols que et digui la veritat? Tens un Aureli molt petit. Tens la personalitat aixafada o bé minúscula. I et trobes amb un parell de nois i noies amb una mica de personalitat i t’hi enganxes. Ostres si pogués fer-te veure com jo ho veig, com en són d’estúpids els teus amics.
Aureli: La resta de nois i noies són uns aturats.
Adriana: Mare de déu! No veus com tu et fas mal a tu mateix?
Aureli: Vull ser respectat com són ells.
Adriana: I al llarg de la teva vida, que te’n queda molta, ho aconseguiràs.
Aureli: Els meus pares solament és fixen en el meu expedient escolar.
Adriana: Molt bé. Per alguna cosa començarem a desentelar les teranyines.
Aureli: Que vols dir?
Adriana: Desfoga’t i digues el que hagis de dir. Continua.
Aureli: Per molta gent jo només sóc un cervell i s’equivoquen. També tinc els meus sentiments.
Adriana: I és clar! Et sents impotent.
Aureli: Sí. No sóc una màquina d’estudiar. També tinc dret a divertir-me.
Adriana: Qui t’ho impedeix, els teus pares?
Aureli: Sí la meva mare sempre m’ha inculcat una filosofia. Ser el millor amb tot.
Adriana: Ostres! Com et puc ajudar?
Aureli: I el meu pare resta impassible. Saps una cosa jo tenia un germà. Encara era més intel·ligent que jo. Un autèntic geni. Però un cotxe se’l va emportar quan tenia vuit anys. Prometia molt.
Adriana: ( Agafant-li la mà) No ho sabia. Ho sento de debò.
Aureli: És igual. De què serveix parlar. Es propi de les dones.
La Adriana riu.
Adriana: Escolta, qui t’ha imbuït d’aquestes idees absurdes. Pots parlar del que et surti dels collons. Així mateix.
Aureli: De debò?
Adriana: Continuem.
Aureli: Em sembla que ja he xerrat massa.
Adriana: Perquè et costa tan expressar els teus sentiments?
Aureli: No tinc sentiments.
Adriana: No vulguis anar de una cosa que no ets.
Pausa.
Aureli: M’agradaria ser un tipus dur i insensible.
Adriana: I mai ho seràs.
Aureli: És curiós. Sempre he tingut unes ganes terrible de conèixer a les persones. Siguin nois o noies.
Adriana: Ho veus.
Aureli: Tinc fam de conèixer moltes noies.
Adriana: Ho trobo perfectament normal. El que no és normal és que tu mateix et frenis.
Aureli: Haig de canviar. Potser sóc jo el que fallo.
Adriana: No. Tu no falles. Són els teus nou amics els que fallen estrepitosament.
Aureli: De veritat?
Adriana: Ostres! Digues, què haig de fer per convèncer-te?.
Aureli: Res. Mai atrauré a una noia. Sóc un noi avorrit.
Adriana: A mi no m’ho sembla.
Aureli: Que si.
Adriana: Que no.
Aureli: De què em serveix tenir estudis, si davant de una noia no sé dir una frase enginyosa.
Adriana: No cal. Estàs equivocat. Les noies valoren la globalitat de la persona.
Aureli: I sóc massa bon noi.
Adriana: No has de renunciar a la teva personalitat. Igualment ets una bellíssima persona i vals molt.
Aureli: No puc més. Sí és veritat que agrado? Jo no m’ho crec. A la merda aquesta història que algun dia trobaré a la noia indicada. Fins ara mai havia tingut amics. No tenia temps.
Adriana: No diguis que no has tingut amics abans de venir aquí.
Aureli: Sí però només amics. De amigues res i això continuarà fins a temps infinits.
Adriana: Perquè tu vols.
Aureli: Demostra-m’ho.
La Adriana li agafa la mà. En Aureli respon besant-li la mà. La Adriana immediatament li retira la mà.
Aureli: Ho sento. No era la meva intenció. Sóc un merda!
Adriana: Tranquil. No passa res.
La Adriana li torna a agafar la mà.
Adriana: Escup el que hagis d’escopir. Jo t’escoltaré.
Aureli: He estat tan de temps un nen tan obedient. Ara em fa gràcia ser un bad boy.
Adriana: Perquè?
Aureli: Sóc una persona gris. Una mica de salsa a la meva vida, no vindria gens malament.
La Adriana li somriu.
Adriana: T’entenc més del que et penses.
Aureli: Em vols ajudar?
Adriana: Sí.
Aureli: Doncs oblida’t de mi. Et defraudaré.
Adriana: No permetré que agafis el camí de l’auto destrucció.
Aureli: No tinc alternativa. Ningú m’accepta tal com sóc.
Adriana: No em cansaré de dir-te que hi ha altres companys.
Aureli: Ah si tots els altres que no podem formar part del grup dels líders.
Adriana: Aquests nois que tu anomenes no són ningú. Encara no han demostrat res de la vida. L’any que bé ja no estaran aquí.

Pausa

Aureli: Digues, si no treies bones notes, t’interessaries igualment per mi?
Adriana: Quina ximpleria. És clar que si. Primer s’ha de ser bon xicot. La resta és secundari.
Aureli: Tinc dret a la meva llibertat.
Adriana: Completament d’acord. Sí mentre no et facis mal.
Aureli: Odio les dones amb paternalisme. I els nois com jo que només saben despertar compassió.
Adriana: Molt bé. Fes el que vulguis.
Pausa.
Adriana: Pensa que amb mi sempre tindràs una mà amiga. Tan per les bones noves com les dolentes.
Aureli: D’acord. Puc marxar?
Adriana: Sí. Marxa. Espero que ens tornem a veure aviat.
Aureli: D’acord. Adéu.

L’Aureli surt per un lateral de l’escenari i els llum es fonen.

escena 7

És a dins de l’aula. Hi ha els mateixos nois i noies de sempre assentats a sobre del pupitre. Entre ells hi ha en Aureli barrejat.

Aureli: Dos setmanes i vacances!
Noi 1: Sí. Ens les mereixem.
Noi 2: A mi m’han suspès totes les assignatures menys català.
Noia 1: I a mi.
Noia 2: Jo també.
Noi 1: Si les redaccions de l’Aureli ens han salvat. No sé si el professor trobarà gaire coherent i lògic que nosaltres haguem tots aprovat solament aquesta matèria. Sospitarà que l’Aureli ens va fer passar l’examen.
Noia 1: En Eduard és un profe sense contemplacions. Ell fa la seva feina i punt.
Noi 1: Sí és el profe que ens deixa més amb pau.
Noi 2: Per això jo l’escolto a classe. No fa discursos com ara per exemple sobre la perillositat de les drogues.
Noi 1: Sort que és el nostre tutor. Si tinguéssim a la Adriana ho passaríem malament. Quina santa esta feta aquesta.
Noia 2: A mi sempre amb mira de reüll.
Noia 1: Doncs a mi, amb mala llet.
Aureli: Fa la seva feina.
Noi 1: Doncs que ens deixi fer a mi.
Noi 2: Ostres! Passa’m la coca que ho necessito. Ara torno.
Noi 1: No anem-hi plegats.
Noia 1: Jo no vinc. Em ve de gust parlar a soles amb l’Aureli.
El noi 1 pica el ullet a en Aureli. Aquest posa una cara seriosa.
Aureli: Està bé.
Els noi 1, noi 2, i noia 2 surten de l’escenari. A l’aula es queden sols un davant de l’altre l’Aureli i la noia 1.
Noia 1: Aureli, m’he llegit alguna de les redaccions que has escrit per mi.
Aureli: Ah si? I què tal.
Noia 1: Vaja! Jo no hi entenc massa. Però diria que en saps un niu d’escriure.
Aureli: Sí mira.
Noia 1: Que vol dir aquest si mira.
Aureli: Vull dir que m’hi haig d’esforçar perquè surtin bé aquestes redaccions.
Noia 1: Ja. I de on treus la inspiració?
Aureli: Miro de tenir una... Bé, deixem-ho estar.
Noia 1: No digues. Què volies dir? Què necessites?
Aureli: ( Amb veu vacil·lant i fluixa) Una mu... musa.
Noia 1: Què és això?
Aureli: Una dona que et faci sentir inspirat.
Noia 1: Ah! Ja ho entenc. T’agradaria que fos jo aquesta musa o com li vulguis dir.
Aureli: ( Enrogeix) Sí.
Noia 1: Sí què?
Aureli: De fet, ja ho ets la meva musa.
Noia 1: Ah si? Ja et poden anar dient tonto

Pausa

Aureli: Es el teu xicot, ell? ( Aureli assenyala on sempre s’està el noi 1).
Noia 1: Diguem que és el meu amic.
Aureli: Un amic especial, suposo.
Noia 1: No, és un amic i punt. Tu també per mi ets un amic.
La cara de en Aureli irradia pura felicitat.
Aureli: Gracies!
Noia 1: De res.
Silenci.
Noia 1: Digues, em pots confessar una cosa?
Aureli: Sí, digues.
Noia 1: Has estat mai amb alguna noia?
Silenci.
Aureli: No. Ho sento.
Noia 1: No et disculpis. No és culpa teva. Jo trobo que ets interessant.
Aureli: Jo..., ja saps com em costa trobar les paraules.
Noia 1: Ets un bon noi, un noi que creu.
Aureli: Solament això? No vull ser un bon noi.
Noia 1: Ah per això s’hi ha d’haver nascut.
Aureli: Sí. L’altre dia a casa gairebé descobreixen tota la coca.
Noia 1: No fotis. No pot ser. I com t’ho vas fer?
Aureli: Em va caure de la butxaca. Sort que me’n vaig adonar de seguida.
Noia 1: Escolta jo valoro molt el que fas per nosaltres. Ets un cel.
La Noia 1 se li acosta i li fa un petó a l’orella. En Aureli s’encén i enrogeix. No diu res. Es queda mut.
Noia 1: Que? et quedaràs aquí mut?
En Aureli posa les seves dues mans a la cintura de la Noia 1. Ho fa lentament i amb timidesa.
Noia 1: Ep! No tan de pressa.
La Noia 1 li treu les mans de la seva cintura.
Noia 1: No ets lleig. Més aviat ets guapo. Llàstima del teu caràcter.
Aureli: Sí. Es una putada ser el que sóc.
Noia 1: No t’hi amoïnis. Vols saber la veritat? tens un cos de por.
Aureli: Cap noia m’ha dit res semblant.
Noia 1: Perquè les poques noies que has conegut són unes bledes.
Aureli: Potser sí. I digues que més veus en mi?
Noia 1: Un noi impetuós, una màquina.
Aureli: Sóc massa impacient, no?
Noia 1: No. El que hauries de fer és fer-nos cas a nosaltres i no als profes.
Aureli: Perquè? N’hi ha alguns que són molt ben parits.
Noia 1: Ah si? Qui?
Aureli: No ho sé per exemple la profe Adriana?
Noia 1: Vols dir aquella truja?
Aureli: Sí. Què passa?
Noia 1: És una amargada. No te l’escoltis. Encara que estigui bona, això sí que ho reconec, no aconseguirà follar amb l’Eduard, el profe de català.
Aureli: I tu com ho saps això? Potser ja són amants.
Noia 1: No se li veu a la cara que és una desesperada, una morta de gana.
Aureli: I jo diria que és a la inversa. És l’Eduard que és un rabiós.
Noia 1: Però que dius, si és el profe més ben parit de tot el institut.

Pausa

Aureli: Tu creus que es pot confiar amb la Adriana?
Noia 1: Què li has explicat a aquesta porca?. Espero que no li hagis dit res.
Aureli: No, tranquil·la. Solament li he dit que estava molt bona.
Noia 1: Així m’agrades. Amb empenta. Molt bé.
En Aureli riu i es relaxa.
Aureli: És pensa que em pot ajudar.
Noia 1: Nosaltres som els que et podem ajudar. Et comprenem més bé.
Aureli: Així no sóc com cap dels teus amics.
Noia 1: Ai! No siguis tan negatiu. Vols saber la veritat? N’has d’aprendre. Això és tot. Però si ens fas cas d’aquí a tres mesos ja seràs com nosaltres.
Aureli: Tres mesos?
Noia 1: Sí. Sort que estàs bo.
Aureli: Sí ( Ho diu com decebut)
Noia 1: Tu el que has de fer és portar-te bé. Vigilar. Mirar que no t’enganxin amb la substància aquesta. A tu mai et registraran. En canvi a nosaltres sí.
Aureli: Tia, si sóc un dels vostres potser sí.
Noia 1: No, a tu t’escau molt bé el paper de víctima.
Aureli: No hi estic a gust amb aquest paper!.
Noia 1: Vine nen dolent que et picaré el cul.
Aureli: No!
Noia 1: No què?
Aureli: Sóc igual que vosaltres.
Noia 1: Encara et falta entrenament. Perquè vegis que confio amb tu, ara ho veuràs.
La Noia 1 s’acosta i li fa un petó al coll. Li deixa un xuclet.
Aureli: Jo! No sé que dir.
Noia 1: No cal que diguis res, ni que prenguis cap decisió. Deixa’t emportar

Pausa

Aureli: Saps una cosa? Quan acabi els estudis aquí, vull anar a la universitat a estudiar aeronàutica.
Noia 1: Ja tindràs temps per pensar en el teu futur. Ara el que importa és que tu passis bé.
Aureli: Els meus pares no volen que m’ho passi bé.
Noia 1: Els vells solament existeixen per fer la punyeta.
Aureli: A mi m’ho han donat tot.
Noia 1: Vés amb compte, segur que el teu pare té grans plans per tu. Passaràs aquests anys tan ben parits tancat en una urna.
Aureli: Els meus pares sempre han pensat amb mi.
Noia 1: Tu i els teus pares, que pesat que ets. Perquè no penses en mi?
Aureli: Sí. Tens raó. Aquest cap de setmana podríem quedar tu i jo per anar al cinema.
Noia 1: Penses massa. Viu el moment present.
Aureli: Què és això? Un no rotund?
Noia 1: Ja veurem. Ai que poc enrotllat que ets.
Aureli: I que fan els nois enrotllats?
Noia 1: No fan tantes preguntes.
Aureli: L’any passat vas guanyar el títol de pubilla del institut. Llàstima que una pubilla no pugui repetir el títol. T’ho mereixes.
Noia 1: Pel que es veu aquí es castiga ser una tia sexy .
Aureli: Digues tens algun pla per aquest cap de setmana? Anar a la muntanya? Practicar algun esport?
Noia 1: Aniré de compres segurament. Quines idees tens. Anar a la muntanya. Que vols que m’hi vinguin a buscar?.
Aureli: Si ets prudent no hi ha perill de perdre’t.
Noia 1: No hi ha res com tenir al costat unes bones birres i suficient xocolata.
Aureli: No em podeu abusar d’això. És perjudicial per la salut.
Noia 1: I què? Escolta que em vols fer de pare?. O per ser més exacte de germà gran? Com més insisteixis a dir que faci bondat, més faré el que em doni la gana.
Aureli: Esta bé. Una pregunta solament, és ell el teu xicot? ( en Aureli assenyala el lloc que sempre ocupa el noi 1)
Noia 1: Té un bon polvo i és llest. Però no sé que dir-te. Ai perquè em fas preguntes tan complicades?
Aureli: Escolta’m tia. Tu pots fer moltes coses que no sospites. No vulguis ésser una malaguanyada. Tens molt de futur.
Noia 1: Ah sí? De què?
Aureli: No ho sé. Per exemple de model o bé actriu.
Noia 1: Si valc, valc. Si és així que em vinguin a buscar.
Aureli: Tia, ho has de buscar tu.
Noia 1: No ets tu el que estàs equivocat. Per aquesta mena de coses sempre passa que algú descobreix a una gran noia.
Aureli: Tu mateixa ets una gran noia. Solament tens uns quants prejudicis que t’impedeixen veure en claredat.
Noia 1: Gràcies per dir-me que tinc futur. Quan sigui famosa et vindré a veure alguna vegada.
Aureli: Només em vindràs a veure alguna vegada?.
Noia 1: Sí que passa? Mira, la vida canvia moltes vegades. Jo mateixa vaig canviant. A més si estic en evolució, vés a saber si tu t’hauràs quedat aquí baix.
Aureli: Tranquil·la, em guanyaré bé la vida. Dissenyaré nous avions. Construiré un imperi del no res.
Noia 1: Ai que entenimentat que ets. Vigila que no et quedis amb un cervell gegantí i una tita minúscula

Pausa

Aureli: Estàs equivocada. No saps com estic jo.
Noia 1: Suposo que no ets diferent de la resta dels nois.
Aureli: Et caic bé?
Noia 1: Per ara sí.
Aureli: Puc ser-te sincer?
Noia 1: És clar que sí.
La noia se li acosta i li fa un petó a la boca.
Silenci.

Pausa

Aureli: No saps com de bé em sento. Voldria demanar-te una cosa?
Noia 1: Digues. Pots dir-me el que vulguis.
Aureli: Fa temps que tinc ganes de.... no ho sé. No puc dir-te.
Noia 1: Ganes de què?
Silenci.
La Noia 1 somriu.
Noia 1: Ja m’ho ensumo el que vols dir.
Aureli: Sí?
Noia 1: Sí. I tranquil, no passa res. Tots els nois del institut volen de mi, el mateix que tu vols.
Aureli: Jo no sóc com ells.
Noia 1: Ja ho sé. Però si vols ser un elegit t’ho hauràs de currar molt.
Aureli: Perdona la meva precipitació.
Noia 1: No sóc per tu alguna cosa més que un cos bonic?
Aureli: Collons! Ja t’ho he dit abans. Crec que ets una noia amb una gran intel·ligència i sensibilitat. Per se model cal tenir el cervell molt ben posat. Això és el que diuen les meves germans grans.
Noia 1: Ostres! Que bo que ets amb mi! Et mereixeries un altre petó. Pocs nois s’atreveixen a dir-me el que m’has dit tu.
Aureli: No. Jo sóc més tallat que la majoria. No ho veus tu?
Noia 1: Home, ets una mica parat. Però quan et punxen, saps reaccionar.
Aureli: M’agrada parlar amb les noies de forma seriosa.
Noia 1: De que els vols parlar del maleït Plató o de qualsevol altre filosofia?
Aureli: Perquè? Estic segur que t’agradaria Plató.
Noia 1: Ai! T’agradaria manar a una noia. És això el que vols?
Aureli: No. De cap manera. T’ho asseguro.
Noia 1: Sí ets com tots aquells nois reprimits que necessiten l’almoina de una bona noia per sobreviure.
Aureli: Em pensava que em tenies per alguna altre cosa.
Noia 1: Et penses que em coneixes bé?
Aureli: No. Però una mica sí.
Noia 1: I un colló! No em coneixes ni una quarta part.
Aureli: Perdona’m.
Noia 1: Ara no és el moment de demanar disculpes. No sé perquè no he anat amb ells al lavabo. Ara podria estar col·locada.
Aureli: Mira, jo et puc salvar de les drogues.
Noia 1: Però quina història m’estàs venent. Es clar que burra que sóc. Com no ho havia vist aviat. Si en ta vida no has tingut un polvo, com pots valorar una bona pujada?
Aureli: Ho podríem fer junts.
Noia 1: Tens pasta per pagar-la?
Aureli: No gaire però ho podríem intentar.
Noia 1: No sé els altres. Però ja he començat a avorrir la coca.
Aureli: Què vols dir? No fotis. No siguis boja.
Noia 1: Mira! Ja n’estic fins el collons de les teves arts protectores.
En aquest moment arriben els altres nois.
Noi 1: Ja som aquí! ( Dirigint-se a la noia 1) Perdona per tardar tan. És que hem trobat al profe Eduard i ens ha clavat un rotllo. Sort que no ha sospitat res del que havíem acabat de fer.
Noia 1: Doncs, us podríeu haver afanyat.
Noi 1: Perquè?
Noia 1: El nostre amic m’estava fotent un rotllo i un discurs.
Noi 1: Ah si? És veritat això Aureli?
Noia 1: Ja parlo per ell. Tota l’estona ha estat bavejant al meu costat.
Aureli: No és veritat. Per favor.
Noi 2: Val més que ens diguis tu la veritat.
Noia 1: El molt porc només pensa amb una cosa. Ja us ho podeu imaginar.
Noi 1: Aureli, Aureli! Qui ho diria de tu. Tan bon noi que sembles. Ens fas un bon servei. Però passa que ningú és imprescindible en aquesta vida. Així que sí estàs tocant els collons de la meva xicota, ja saps el que t’espera.
Aureli: Pots creure’m. Jo no l’he molestat en cap moment.
Noia 1: Saps el que m’ha arribat a preguntar?
Noi 1: Què, que li passéssim coca?
Noia 1: No. Encara pitjo. Se’m vol follar a les primeres de canvi.
Noi 1: Aureli! Aureli! Que dolent que ets. Com pots pensar que ella és una qualsevol? Em repugna que un amic meu pensi que la meva xicota és una mena de puteta.
Aureli: No era la meva intenció. Oh no sé com fer-me perdonar.
Noi 1: Jo tampoc.
Noi 2: Bah, tio perdona’l. Al capdavall ja ens ho temíem això.
Noia 2: Sí però una cosa és pensar-ho i una altre dir-ho. Hi ha una gran diferència.

Pausa

Noi 1: I tan si hi ha una gran diferència. Mira, Aureli, d’ara endavant no parlaràs més amb ella. Serà una cosa sagrada. Pots estar amb nosaltres, fer la feina que feies però sense dirigir la paraula a ella, entesos?
Aureli: Entesos. Gràcies.
Noi 1: Aquesta te la perdono. Però si ho tornes a fer, et trencaré la cara sense contemplacions, ho has entès això?
Aureli: Sí. Perdona’m, no sé el que m’ha passat.
Noi 1: Tranquil amb nosaltres ( assenyala al noi 2 i a la noia 2) sí que podràs parlar. No quedés rellevat de cap de les funcions que feies.
Aureli: Gràcies.
Noi 2: No trobeu que hauria de demanar perdó a ella també?
Noi 1: Sí tens raó.
Noia 1: Ai! Jo ja quedaré satisfeta mentre no em miri amb aquesta cara.
Noia 2: Quina cara posa?
Noia 1: Posa aquesta cara tan patètica de tristesa. Com si de mi depengués la seva salvació.
Noi 2: Sí, que faria sense nosaltres?
Noia 2: Seria el sant més gran entre els nois sants d’aquest institut.
Noi 1: Sí ( Dirigint-se a en Aureli) no posis aquesta cara tan trista. Això només és un avís. Amb mi pots parlar de tot el que vulguis.
Silenci.

Pausa

Aureli: M’agradaria provar la coca.
Noi 1: Això està molt bé. Però, digues tens diners?
Aureli: Alguns.
Noi 1: Molt bé. El primer gram te’l donem gratis. Desprès si en vols més ja ens pagaràs.
Aureli: Molt bé.
Noia 1: Escolteu, no hi ha el perill que ho expliqui tot a la seva mamà.
Noi 1: No t’atreviràs a fer-ho, veritat? Saps el que t’esperaria.
Aureli: Sí, estic mentalitzat.
Noi 2: Té, ja et dono el meu gram. Sigues discret.
Noia 2: Tranquils, en Aureli no és tonto.
Aureli: Sí, sóc lleial als meus amics.
Noia 1: Ai què vols dir amb això? Que fins ara no ho has estat de lleial?
Aureli: ( Dirigint-li la paraula) Vull dir que estaré amb vosaltres en allò bo i allò dolent.
Noi 1: Aureli, que t’he acabat de dir fa uns quants moments? És que ets sord? Vols que et doni una coça als pebrots i així ho entendràs com un gos.
Aureli: Ho sento. No tornarà a passar. M’ha passat per alt.
Noi 1: Així m’agrada. Ella sí té el dret a fer-te preguntes, però tu no les pots respondre.
Aureli: Entesos.
Noi 2: Aviat serà hora de tornar a classe. Val més que tornis a la teva aula.
Noia 2: Sí. Val més que quedem fora del institut. Si et veuen amb nosaltres junts començaran a sospitar de qualsevol cosa.
Aureli: D’acord. Ara marxo.
En Aureli agafa els seus llibres i surt de l’aula i per tant de l’escenari. Els quatre personatges que queden es posen a riure.
Noi 2: Pobre Aureli. No ens passem una mica amb ell?
Noi 1: No. Té el que es mereix. O sinó perquè ha nascut d’aquesta manera. Nosaltres no hi podem fer res més.
Noia 1: I això que en Aureli prometia.
Noi 1: Ara dius això de ell? Em pensava que el detestaves.
Noia 1: Mira, el pobre em fa una mica de llàstima. Però tu m’ensenyes a que no s’ha de sentir cap mena de compassió pels “pardillos”.
Noi 1: Veig que de tan en tan fas servir aquest cap que tens.
Noia 1: Ostres! És la primera vegada que dius alguna cosa positiva de mi.
Noi 2: ( Dirigint-se al noi 1) Mira, em sembla que amb un gram no en faré prou.
Noi 1: No? Aquí tens. ( El noi 1 es treu de la seva motxilla un paquet de on treu la paperina de coca. Li entrega al noi 2) Satisfet?
Noi 2: Sí.
Noi 1: Ens esperen grans coses, així que no malbaratem el nostre present. Ah! Sóc el rei del món!!

Les llum es fonen i dóna pas a la següent escena.

escena 8

La escena té lloc al despatx dels professors. Hi ha un armari, dues taules i quatre cadires. La Adriana i en Aureli estan encarats entre ells. Estan assentats i els separa una taula.

Adriana: Aureli, sóc tota orelles. T’escolto.
Aureli: Últimament estic desanimat. Em costa concentrar-me.
La Adriana li agafa una mà.
Adriana: T’agrada alguna noia?
Aureli: M’agradaria dir que no. Però és que darrerament no em puc concentrar en els estudis.
Adriana: Si en dues setmanes el teu rendiment escolar ha baixat espectacularment. Per això estàs aquí.
Aureli: Sóc una merda, Adriana?
Adriana: Qui t’ha dit aquesta bestiesa?
Aureli: Som el que ens mereixem ésser.
Adriana: No som el que som.
Aureli: Perquè som una cosa i volem ser una altre. Hi ha una força que ens empeny a ser una cosa que ens incomoda. Però tot i això ens deixem arrastrar miserablement per aquesta corrent.
Adriana: Esta molt bé que ho reconeguis. Em sembla que parles de la voluntat. És molt difícil governar-la. Però encara hi ha una cosa més important que la nostra voluntat i raó, i és la nostra dignitat. Que me’n dius d’això?
Aureli: Creu-me, jo no sóc digne de cap cosa bona.
Adriana: Perquè? No fotis. Què passa?
Aureli: M’he convertit en un gandul. Un monstre. O no potser ja fa temps que era un monstre i les notes meves no feien més que dissimular aquest fet.
Adriana: Siguem directe. Què et passa o bé què has fet en els últims dies?
Aureli: ( A punt de plorar) No ho puc explicar.
Adriana: Ni que estiguessis sota el poder de la màfia.
Aureli: No això és pitjor. Perquè m’hi he deixat enredar.
Silenci.

Pausa

Adriana: Molt bé. No t’estiguis d’expressar el que pensis.
Aureli: Sóc una persona grisa. No podem negar l’evidència. Per molt brillant que sigui en els estudis. Quan estic entre altres persones no sóc capaç de generar una sola idea intel·ligent.
Adriana: No saps fins a quin punt això és mentida. Això et passa precisament perquè ets massa llest.
Aureli: Allò que ens atrau per força ha de ser bell. I quin dolor més gran que ser rebutjat per allò que pot inspirar la nostra grandesa.
Adriana: D’aquí a cinc anys no pensaràs el mateix.
Aureli: Estic desil·lusionat. Em pensava que una noia podria enlairar-te fins a la torre més alta i donar forma a una cosmovisió gairebé perfecte. Però ara veig que no. Et pot ajudar a enfonsar-te en la merda.
Adriana: Mira Aureli, confio en que aviat trobaràs una noia que et sàpiga entendre i apreciar. Solament és qüestió de temps.
Aureli: N’estic fins els nassos de paraules boniques. Totes les bones noies dieu això. Sembleu un disc ratllat. Jo necessito acció i ara. No puc esperar a que sigui gran. Perquè el temps passa molt de pressa. L’altre dia estava a casa sol. Era el principi del curs escolar. Ja saps els meus pares no em deixaven sortir a la nit fins fa poc. Doncs, una nit que no vaig aconseguir sortir, em vaig quedar tancat a casa. Allà dins la meva habitació vaig imaginar-me la gran festa que seria la vida, sortir a la nit amb les noies que m’agradaven i que potser m’adorarien. Però en comptes de sentir alegria em va embargar un sentiment de nostàlgia. Sí, ja ho has sentit nostàlgia. I només tinc setze anys. Semblava com si el festí que havia de ser la meva vida se m’escapés de les mans.
Adriana: Tu pots fer alguna cosa més que estar-te aturat. Tens la capacitat d’actuar.
Aureli: I et penses que no ho intento? Però no em sento terriblement vell.
Adriana: ( riu) Au va! No diguis això! Que en comptes de saber-me greu em farà gràcia.
Aureli: Et fa gràcia el meu sofriment?
Adriana: No. Perdona. Continua, digues-me tot el que m’hagis de dir. Vomita-ho tot.
Aureli: Quan estic amb noies de la meva edat o bé amb una colla de companys em passa una cosa curiosa. Tinc la sensació que em perdo alguna cosa. Com si estigues veient una pel·lícula i algú em poses una bena als ulls. I després tinc ganes de tancar els ulls i refugiar-me en la pel·lícula que em faig jo mateix. I és aleshores quan tinc ganes de retirar-me. I quan aconsegueixo estar sol, saps que em passa? Que tinc la imperiosa necessita de tenir companyia. Tinc una enorme inquietud. Tinc ganes de compartir la vida amb algú. No importa qui. Però una altre vegada estic abocat a sentir aquesta soledat.
Adriana: Això ho has d’explicar també a un psicòleg. Però pensa que et queda molt de temps per rectificar. Em dones la sensació quan parles, que estàs en els teus últims anys de vida.

Pausa

Aureli: I em passen moltes altres coses. Jo mateix sóc el primer a exigir que ningú m’exclogui. Però al mateix temps solament vull estar amb els millors nois i noies, els més llestos, els més guapos, els més espavilats. I desprès em sap greu si s’infiltra al grup un noi o noia que no reuneixi aquestes condicions. Que mesquí per la meva part.
Adriana: No pensis que això teu sigui alguna cosa anormal. Ets un adolescent i dimonis no em sorprèn que aquesta edat pugui ser tan complicada.
Aureli: Es trist saber que una persona et pot salvar la vida i al mateix temps sentir-te impotent per apropar-te a aquesta persona.
Adriana: Ai l’amor. Deixa’l estar. Mira jo només tinc vint-i-cinc anys. Sóc jove i per la meva experiència et puc dir que l’amor no és tan absolut com el presentes. Tot és una qüestió de matisos. T’entenc perquè no fa ni deu anys que a mi em passava alguna cosa semblant. No ben bé el mateix que tu. Sí perquè tu a la teva edat ets més llest que jo a la meva. Mira per superar això has de tenir valor, encarar l’abisme amb valentia. Reconèixer que hi ha aquest precipici i llençar-t’hi. Aprendre a volar sol.
Aureli: Sí, t’entenc perfectament. Aprendre a volar sense que te n’ensenyin és molt dur. Jo no em veig capaç. Em fa gràcia quan vosaltres els professors dieu: Mira aquest noi ha sabut madurar. Doncs jo et dic, que m’hi jugo el coll que aquest noi no ha après a anar sol per la vida sense que abans hi hagi hagut alguna noia que hagi cicatritzat totes les ferides.
Adriana: Que intel·ligent i ingenu ets a la vegada. Et penses que l’amor salva. També fereix. Pensa que és una arma de doble fil.
Aureli: Sí. Depèn de com t’ho miris. Si la persona és positiva, l’amor és positiu i saludable. Si pel contrari, la persona és negativa l’amor és una força de destrucció.
La Adriana li acaricia la cara.
Adriana: No et desesperis. Que ja hi ha gent en el món que et té present i t’estima.
Aureli: Si em moro, no passarà res. Ningú es recordarà de mi.
Adriana: Com pots dir això? Alça el cap i comença a ser una mica home.
Aureli: Ho veus com sóc poca cosa inclòs per tu?
Adriana: Ets prou gran i capacitat com per no voler la meva condescendència.
Aureli: Gràcies.
Adriana: A mi no m’has de donar les gràcies de res. Oh Aureli! Com es nota que estàs acostumat a que no et tractin gaire bé.
Aureli: Em tracten bé.
Adriana: M’agradaria saber-ho. Pots comptar amb mi. Jo t’ajudaré en el que sigui.
Aureli: Estic enamorat.
Adriana: Sí, ja m’ho suposava. I suposo que deu ser la primera vegada.
Aureli: Més o menys. Mai m’havia agafat tan fort.

Pausa

Adriana: Segur que en un futur pròxim tindràs les teves oportunitats.
Aureli: Bah! Això són paraules buides. El que jo vull és acció.
Adriana: Mira per on! Jo també vull que reaccionis. Ets tan maco així.
Aureli: Es que no saps com en tracten els altres.
Adriana: M’ho imagino. Tu has de ser lliure com el vent. Gaudeix ara de la teva llibertat relativa. Que quan siguis més gran estaràs lligat a tot.
Aureli: No sóc lliure perquè m’agrada ella. Jo no l’he triat.
Adriana: Però si és una tòtila. D’aquí dos o tres anys te n’adonaràs.
Aureli: Tot és inevitable.
Adriana: No tot.
Aureli: Que si. Faig el que em manen.
Adriana: Els teus pares son uns bon jan.
Aureli: No, em referia als meus amics.
Adriana: Què vols dir? Els teus amics? Què et fan fer?
Aureli: Val més que no ho expliqui.
Adriana: Explicar què? Mira Aureli, has de tenir-me confiança. Si existeix alguna cosa que et fa la vida impossible, jo t’ajudaré incondicionalment.
Aureli: No. Deixem-ho estar. Prefereixo estar sol.
Adriana: Molt egoista per part teva.
Aureli: Ni et pots imaginar com em sento.
Adriana: Tu mateix ets l’amo dels teus barrots.
Aureli: ( riu) No tens ni idea del que és patir de veritat.
Adriana: Mira Aureli, jo tinc molt present la teva edat. Als setze o disset anys tens la sensació que el món se’t cau al damunt. No pots madurar de veritat, sinó pateixes una mica. El dolor o el patiment o com en vulguis dir et farà fort.
Aureli: ( A punt de plorar) No això acabarà amb mi. Jo ho intento, i ho intento. Intento ser el més ben parit. Però es que xoco contra una paret contínuament.
Adriana: ( S’acosta molt a en Aureli. Estan a punt de abraçar-se) Pobre Aureli, què t’han fet perquè diguis això?
Aureli: No vull ser en Aureli de sempre. Vull ser una altre persona.

Pausa

Adriana: A mi sí que m’agrades com ets.
Aureli: Dius una mentida. Les professores joves sempre voleu quedar bé. Feu comèdia.
Adriana: Com t’ho podria demostrar? Mira, et sóc molt sincera. Segur que faràs tornar boig a moltes noies. T’aprecio moltíssim jo. ( La Adriana li passa la mà pels seus cabells)
Aureli: Per tu dir aquestes paraules és molt fàcil. És una opció molt còmode.
Adriana: No. Per tu faria el que calgués. Vols saber un secret? M’has caigut en gràcia.
Aureli: Posa’t la gràcia al cul.

Pausa

Adriana: Ah si? Si que estàs acabat perquè em diguis això.
Aureli: No vull la compassió de ningú, de ningú.
Adriana: Ja ho sé això. Va home, que et veig capacitat per remuntar el vol. No, sense una petita ajuda. I és la meva obligació estar al teu costat.
Aureli: Sóc un desgraciat.
Adriana: Ja hi tornem? Què vols que faci per tu?
Aureli: He venut la meva amistat.
Adriana: ( Riu ) Tots en un moment o altre fem el mateix.
Aureli: Què és el que et fa riure. Jo no hi trobo la gràcia.
Adriana: Un dia trobaràs ridícules les teves cabòries. I si de veritat has venut la teva ànima per unes quantes amistats miserables, és hora que et facis un home i els donis una puntada al cul de ja saps qui.
Aureli: Oh sí. M’agradaria tan però es que no puc.
Adriana: Perquè? Què t’hi força.
Aureli: Una part de la meva ment diu dóna-li una coça i una altre diu que li xoqui la mà. I saps perquè? Perquè ell sí que té personalitat. M’agradaria ser com ell.
Adriana: Tu no saps veure fins a quin punt és un estúpid.
Aureli: Per tu pot ser el que vulguis. Però jo sé que mai tindré el seu dot de lideratge, la seva imponent personalitat.
Adriana: Ara t’agradaria ser un líder? Pensa que això té el seu sacrifici.
Aureli: Segur que reporta més beneficis que desavantatges.
Adriana: No ho sé a la llarga. Tota persona té la seva paciència. Un a vegades té ganes de viure en discreció.
Aureli: No crec. Quan un és el protagonista de tota història emocionant, mai vol abandonar-la. Crea addicció. I jo tinc dret a aquesta droga natural.
Adriana: Has provat alguna droga dura?
Aureli: No. Cap pastilla. Ni coca ni res de res. Algun que altre porro. Això és tot.
Adriana: Ja ho saps. Abans que tot prefereixo que practiquis un sexe sense amor. No és gaire gratificant però sense dubte és una millor droga que hi ha. ( Somriu)
Aureli: Aquí està la qüestió. No és a l’abast de tothom. I qui la pot tenir de seguida se’n cansa i busca la coca o l’heroïna.
Adriana: No estem parlant de persones normals. Són persones que busquen l’autodestrucció. I mira de que els serveix ser els reis del mambo? Hauries d’adonar-te que fins i tot els que porten la batuta, pateixen.
Aureli: No em valen aquestes generalitzacions que fas. Partint de la premissa que cadascú és únic, ningú davant de una persona sap a que s’ha d’atenir.
Adriana: Sí. Però de que en treus de rendir-te? La mort? La fi de tot sofriment? Això t’ho penses. S’ha de tenir coratge i veure que la situacions dolentes per molt fotudes que siguin són superables.
Aureli: Això és una filigrana de la teva ment. O no, potser és una consigna de un psicòleg vulgar i barat.
Adriana: Sí. Costa de creure en les coses quan s’és adolescent. Vols una mostra del meu compromís envers tu?
Aureli: Sí.
Adriana: ( La Adriana agafa un paper i hi escriu el número de un telèfon mòbil. Li entrega a en Aureli) Té. El meu mòbil. Pots trucar-me quan vulguis.
Aureli: Gràcies. Agraeixo molt el que fas per mi. Però en quan als meus amics, deixa-m’ho a mi.
Adriana: No, home. Estàs en inferioritat amb els teus amics. Mira tinc una germana de la teva edat que és un cel. Us podria presentar. Ella es bastant guapa. I espavilada.
Aureli: No vull forçar les situacions.
Adriana: Tranquil, que ella també es sent sola. Veuràs que no ets l’únic. Que el món també n’hi ha de persones sensibles i delicades com tu.
Aureli: Jo sóc un tipus dur.
Adriana: A qui vols enganyar? Deixa’t estar de ximpleries!
Aureli: Ho dic seriosament. Les ties diuen que volen un tipus sensible. Però el que realment volen és la virilitat de un tipus dur.
Adriana: T’escoltes massa als teus amics. O això o bé coneixes a les noies equivocades.
Aureli: Siguin o no les noies equivocades, jo les desitjo.
Adriana: Perquè tu vols. Ets un noi massa tancat en si mateix. No te n’adones d’aquest fet.
Aureli: Les ties feu veure que us afecta veure patir un noi. Però un cop ja heu parlat us n’oblideu.
Adriana: Com pots dir això? Si penses així si que et quedaràs sense cap noia.
Aureli: No m’importa. Perquè si passa això ja m’hauré suïcidat abans.
En Aureli esta a punt de plorar.
Adriana: Vols plorar?
Aureli: Sí. Ja no puc més.
Adriana: Plora Aureli que és bo.
Aureli: Sóc un titella. No tinc voluntat.
Adriana: Perquè dius això?
Aureli: Hi ha certes coses importants que no t’he explicat.
Adriana: Quines?
Aureli: T’he de fer una confessió.
Adriana: Pobre Aureli. Segur que has estat sotmès a una gran pressió.
Aureli: Sí. Molta.
La Adriana s’acosta a en Aureli i l’abraça.
Adriana: Pobre noi. No tinguis por de res. Explica’t.
Aureli: Ara mateix.
Els llum de l’escenari es fones i és dóna pas a una altre escena.

escena 9

Es una de les aules de l’escola. Hi ha els nois de sempre i en Aureli. Estan en grup conversant. Davant seu tenen els pupitres.
Noi 2: Ahir em van registrar dues vegades. Una en entrar en el institut i una altre quan sortia.
Noi 1: Doncs a mi gairebé m’enganxen amb la farlopa al damunt. Sort que ahir vaig ser caut. Bé, hauria de dir sort que vaig ser despistat i me la vaig deixar a casa.
Noi 2: Jo vaig veure com passaven revista als altres nois. De forma que vaig posar la farlopa al calçotets. Vaig pensar: per un examen tan minuciós segur que no hi passarem i vaig encertar-ho.
Noia 1: Algú de nosaltres ha fet córrer la veu.
Noi 1: Això és indubtable.
Noi 2: Algú que ens té mania ens ha denunciat.
Noia 2: Molt evident per part teva.
Noi 2: És la primera vegada que ho fan.
Noia 2: Sí. És evident que els profes saben que fumem porros. Això es pot suposar. Però també que ens va la coca. Per això s’ha de tenir imaginació.
Noi 1: No tanta imaginació. Sobretot quan un de nosaltres ens traeix.
Noia 1: Qui deu haver estat?
Noi 1 : Preguntem a en Aureli. Ell segur que ho sap.
Aureli: Jo sé tan com vosaltres.
Noi 2: Vaig veure com a ell el registraven de dalt a baix.
Noia 2: Sí. Jo també ho vaig veure.
Noi 1: Us crec. I no penso que en Aureli hagi estat la font.
Noia 2: Si hagués estat ell, s’hauria perjudicat a ell mateix.
Noi 1: Molt ben observat.
Noia 1: ( Dirigint-se a en Aureli) Què mires? Et penses que he estat jo?
Aureli: No. Et miro perquè ets bella.
Noia 1: Ai Em faràs enrogir.
Noi 1: Aureli! On has deixat la teva vergonya? En què varem quedar? Res de noies varem dir.
Aureli: Però si ella em dirigeix la paraula.
Noi 1: Només pots dir sí o no. Però res més. Això sí et deixo que posis la cara com una tomata i que t’excitis. Nosaltres no envaïm la intimitat dels altres.
Noia 1: Encara ets massa benèvol. Saps que em provoca la seva mirada?
Noi 1: No. Què?
Noia 1: Un sentiment de culpabilitat! Mai m’havia passat abans.
Noi 1: Ja ho saps Aureli. D’ara endavant ni la miraràs. Només la podràs mirar de reüll. M’haurà d’entendre; jo vetllo pel benestar de la meva amiga.
Noi 2: Ho sento Aureli. Comprenc la teva situació. Però no et justifico. Ara no la miris a ella . Perquè l’altre noia d’aquesta colla és meva. Ho has entès això?.
Aureli: No. No ho entenc.
Noi 1: Aureli, Aureli. Ara sí que el que no t’entén sóc jo.
Aureli: No sóc més el vostre xai.
Noi 1: Hey! On has après a parlar així? Què et passa?
Aureli: Perquè no ho diu ella tot això. Potser desitja secretament que la parli.
Noi 1: Aureli! Qui t’ha donat ànims per parlar així. Què t’ha passat?
Aureli: No sóc el vostre esclau. D’ara endavant no us passaré més farlopa. I més si hi han aquests controls.
Noi 1: Definitivament no ets en Aureli d’ahir. Què passa? Que alguna noia ha sentit compassió de tu i t’ha follat?
Aureli: No necessito cap noia per veure com em tracteu.
Noi 2: Fins ara no es queixava.
Aureli: Vull que em tracteu com un igual.
Noia 1: Un moment reconeixem que és valent. S’està comportant com un macho.
Aureli: Gràcies.
Noia 2: Gràcies! Diu.
Noi 1: Sí encara queden residus de en Aureli de sempre, tal com el coneixem.
Noia 1: Aureli, no li facis cas. Sí que em pots parlar. A mi m’agraden els nois que els tenen ben posats.
Noi 1: Molt bé Aureli. De veritat que vols ser un dels nostres?
Aureli: Vull ser el seu amic( mira a la noia 1)
Noi 1: Tu seràs el que digui jo.
Aureli: I un bé negre!
Noi 1: Què has dit?
Noi 2: Nois mirem de no perdre el cap. Ara hem de mirar com ens ho farem amb la nostra farlopa.
Noia 2: Sí hem de descobrir qui se n’ha anat de la llengua.
Noi 1: Teniu tota la raó. Qui pot haver estat? Segur que ha estat un que ens odia!
Noia 1: Algun noi de l’altre classe.
Noi 1: Sabeu de qui sospito jo?
Noia 1: De qui?
Noia 1: De qui us penseu que parlo?
Noia 1: De en Aureli? No pot ser ell.
Noi 1: Sí. Ahir quan ens varem registrar vaig pensar amb ell. Però no, tu no has pogut ser? Eh Aureli?
Aureli: És clar que no.
Noi 1: Vaig pensar fredament. No pots ser ell perquè ell hi esta tan posat al mig com nosaltres. Es delataria a si mateix.
Noia 1: Tens tota la raó. No per confessar-se les autoritats el perdonarien.
Noi 2: Just a la fusta.
Noia 2: Si realment fos ell no actuaria amb tanta insolència. Estaria nerviosíssim.
Noi 1: No ho sabem això.
Pausa.
Noi 1: Però digues Aureli, què hem de fer?
Aureli: Jo no us passo més la coca.
Noi 1: Què, però que dius?
Aureli: Sí, no estàs sord.
Noi 1: Goses desafiar-me?
Aureli: Això i alguna cosa més.
Noia 1: Oh! En Aureli no vol ser el teu gosset. Deixa’l lluitar per la seva nova condició.
Noi 1: Això s’ho ha de guanyar.
Aureli: No penso entrar més droga en aquest institut. I penso parlar amb qui em dóna la gana.
Noia 1: Aureli! Mai m’hagués imaginat que et veuria d’aquesta manera.
Noi 1: Jo tampoc. Espera un moment, vols ser dels nostres?
Aureli: Jo no tinc amo. Sóc de qui em porten els sentiments.
Noi 1: No et posis en un pla poètic. Que jo també en sé d’això.
Noi 2: Ho podries fer igualment. Ningú, cap profe s’atrevirà a dubtar de tu.
Aureli: No ara ja m’han vist massa vegades amb vosaltres.
Noia 2: No ens discutim. Segur que ja trobarem una altre manera d’entrar la farlopa. Que cadascú la vagi a buscar pel seu propi compte.
Noi 1: Massa arriscat. Ens podrien enganxar la policia o els pares.
Aureli: No us penseu que sou intel·ligents; doncs penseu!
Noi 1: Un moment! Qui ets tu per dir-nos el que hem de fer i el que no. Fa relativament poc que vens amb nosaltres.
Aureli: Des de que hem començat el curs escolar.
Noia 1: Donem-li una oportunitat.
Noi 1: Mira Aureli! Ja veus quina simpatia despertes. No t’ho esperaves eh això? Però hi ha una cosa que vull deixar clar: aquí estic jo. I jo no sóc una peça de decoració.
Aureli: Ha parlat el gran jefe comanche o bé, no millor el sargento de hierro.
Noi 1: T’han de parlar com els nens petits?
Aureli: Aquí només hi ha una persona que parla com els nens petits.
Noia 1: Ah ( dirigint-se al noi 1) Com m’encanta que et posin a prova.
Aureli: I parlaré amb ella tan com en plagui.
Noia 1: Amb mi els valents parlen tan com volen.
Pausa.
Aureli: Sóc lliure!
Noi 1: ( Esclata en una rialla) Molt bé. Pensa el que et vingui la gana. Eh que ell ens ha demostrat la seva dignitat?
Noia 1: Sí, això i alguna cosa més.
Aureli: Em penso que sou suficientment intel·ligents per fer entrar la coca al institut.
Noi 1: Un moment! Perquè parles en segona persona en plural en comptes de nosaltres. És que tu et consideres diferent.
Noia 1: No crec que ho pensi. Ell vol tenir el dret a pensar i fer com qualsevol de nosaltres.
Aureli: Exactament.
Noi 2: Jo mai t’he vist col·locar-te.
Aureli: Cada cosa al seu moment. Jo vull coca de la bona.
Noi 1: ( riu) Es veritat, et tractem com si fossis un nen petit. Per portar el nostre vici eres vàlid. Però mai hem pensat amb tu com un consumidor. Potser perquè et volem el bé. ( El noi 1 continua rient)
Noia 2: Sí, mai l’hem pres seriosament. Ell té el dret de consumir.
Noi 1: Tens diners?
Aureli: Sí.
Noi 1: Si vols la coca, te l’hauràs de jugar com sempre.
Aureli: I què passa si m’hi nego. Em podria quedar amb tota la coca. I vosaltres res de res.
Noi 1: Noi, algú t’ha fet aixecar el teu ego. Si fessis això que dius jo m’encarregaria que et donessin una bona pallissa.
Aureli: Et denunciaria.
Noi 1: I confessar-los que ets alguna cosa semblant a un camell?
Aureli: Esta bé. No diré res. Però no vull ser més l’ànec lleig.
Noi 1: Comprensible. Tranquil, ja formes part del grup. Qui esta amb nosaltres és el putu rei.
Aureli: ( Dirigint-se a la noia 1) Puc parlar amb tu a soles.
Noia 1: Ai! Em faria molta gràcia. Però els altres també tenen el dret a escoltar-nos. Són els nostres iguals, els nostres germans.
Noi 1: Molt bé! Si el que vols és parlar amb ella, aquí la tens. Nosaltres no et torbarem. Però pensa demà en entrar la mercaderia. O sinó ets home mort.
Noia 1: Ai! No siguis tan dràstic. El pobre farà el que pugui.
Noi 1: Perfecte! Si és així res a objectar.
Els dos nois i la noia 2 es disposen a abandonar la sala.
Noi 1: Compto amb tu. No ens fallis.
Aureli: Per descomptat!
Noi 1: Adéu! Fins desprès.
Els dos nois i la noia 2 surten de l’aula i de l’escenari. Ara només queden en Aureli i la noia 1.
Aureli: Per fi sols.
Noia 1: Ara pots fer-me l’amor únicament amb paraules.
Aureli: Què?
Silenci. Pausa.
Noia 1: Ja ho veus. Aquesta és la realitat.
Aureli: T’agrado fins i tot quan parlo?
Noia 1: És clar que sí.
En Aureli s’acosta a la noia 1 i l’agafa per la cintura.
Noia 1: Ai! Ep! Estigues quiet. Ja arribarà el moment d’això. Per ara vull les teves mans tranquil·les.
La noia 1 li enretira les mans de la seva cintura.
Aureli: M’agradaria que fossis més clara. Sobretot quan estem en grup.
Noia 1: Sí? Em penso que ets suficientment intel·ligent per interpretar la realitat.
Aureli: Digues, em prens cada dia de farlopa?
Noia 1: Sí. Perquè?
Aureli: I et sents millor?
Noia 1: De puta mare!
Aureli: Crea addició.
Noia 1: I què?
Aureli: Tia, cada setmana o mes que passa deus necessitar una dosis major. Fins que ja no ho puguis controlar.
Noia 1: Hòstia! Que poc enrotllat que ets ara!
Aureli: Oblida’t el que t’he dit. Temo per la teva salut.
Noia 1: Ai! Que bon noi que ets.
Aureli: Jo crec que encara estàs a temps per rectificar.
Noia 1: Rectificar què?
Aureli: És igual. Deixem-ho estar. Saps perquè ho faig? Com passa a les pel·lícules de l’oest jo també dic una cosa que diuen els seus protagonistes.
Noia 1: Quina cosa?
Aureli: M’agrada molt veure’t emprenyada. Ets més bella. M’encanta veure com la teva personalitat es desborda.
Noia 1: Però quina cosa més rara em dius. Què vols que pateixi? Guaita’l fotut sàdic.
Aureli: Si no ens emprenyéssim mai no seríem humans. I val més que quan arribi aquest inevitable moment ens ho agafem de bon humor. Jo em referia això.
Noia 1: Perdona’m doncs per dir-te això. Això diu molt de part teva. Ets valent de dir-m’ho. Si mai em caso, que no és el cas, vull que el meu home m’estimi en tota la meva globalitat. Vull que fins i tot adori els meus defectes.
Aureli: Jo t’adoro fins aquest punt.
Noia 1: Sí? Demostra-m’ho!
Aureli: Estic parlant amb tu. Un altre noi s’hauria espantat i marxat.
Noia 1: Sí es veritat. Intimido als bons nois.
Aureli: M’intimides fins i tot a mi.