companyies

Companyies
Sergi Costa

Companyies

Els dos personatges surten de l’escenari agafats de la mà.

escena 10

L’acció té lloc a un despatx dels professors. El mateix escenari d’altres escenes.

Eduard: Vols un cigarret?
Adriana: Sí gràcies.
Eduard: Jo també me’n fumaré un. A veure si ens calmem els dos.
Adriana: Sí, ens convé tranquil·litat. Des de que ens hem vist aquest matí no hem parat de discutir-nos.

Pausa

Eduard: Intentem posar-nos d’acord.
Adriana: Deixem les coses clares. No et molesto jo, sinó una meva determinada actitud.
Eduard: Just a la fusta. Estic fins els nassos de en Aureli dels collons.
Adriana: No veus que és un pobre noi. Ningú el comprèn.
Eduard: I la seva mare, què?
Adriana: No. Tu no parles seriosament. La seva mare, dius! No veus que ha d’aprendre a volar sol. I necessita ajuda.
Eduard: Estic d’acord amb tu. Però no pot ser que t’hi obsessionis d’aquesta manera. Si no fos perquè et conec bé, diria que n’estàs enamorada.
Adriana: Eduard, no comencis. Estàs gelós.
Eduard: És que tinc motius per estar-ho. Aquí a l’escola el problema número ú és un noi anomenat Aureli. I a fora quan es trobem per sopar em tornes a treure el tema. Com si no existissin els problemes d’altres nois.
Adriana: Es que si no malaguanyarà la seva vida. Si m’arriba al fons és perquè és un noi trempat, honest, noble.
Eduard: Noble dius? Com pots dir això? Desprès que t’expliqui que faci de una mena de camell.
Adriana: Li obliguen a fer-ho. Contra la seva voluntat.
Eduard: Això és discutible.

Pausa

Eduard: Deixa’m dir-te que hauríem de posar tot el nostre coneixement del cas al director.
Adriana: No. El trairíem. Té tanta por de un càstig. Em va dir que d’aquí a res se’n desempallegaria d’això. Em va dir que no seria més l’esclau d’aquest dropos.
Eduard: Digues, pots confiar molt amb la paraula de un adolescent?
Adriana: Ell no és un adolescent qualsevol.
Eduard: En Aureli és un noi perfectament normal. No té res d’excepcional.
Adriana: Tu ets l’únic que no li ha posat matrícula d’honor.
Eduard: No se la mereixia. Jo no em deixo enlluernar tan fàcilment.
Adriana: Eduard, ets com un nen amb un cos d’home.
Eduard: Prou d’aquesta història! Queda’t amb el teu Aureli. A mi ja m’has vist prou i prepara’t pel que vindrà.
Adriana: Què vols dir?
Eduard: Ja ho veuràs nena mimada. Mima a un altre nen.
Adriana: És curiós que diguis això. Quan t’agradaria ser el teu nen mimat.
Eduard: Ni somiar-ho .
Adriana: Sí, fes-te el dur ara. Tots els homes forts sou en realitat tan fràgils.
Eduard: Adéu, Adriana, ja tindràs aviat notícies meves.
Adriana: Que m’amenaces?
Eduard: Tu sabràs.
Adriana: Adéu. Surt del meu davant. No et vull veure.
En Eduard surt del despatx. Queda la Adriana uns moment sola. Es frega els ulls i la cara. Fa cara d’estar amoïnada. En aquest precís moment entra en Aureli.
Aureli: Hola.
Adriana: Aureli, passa. Endavant.
En Aureli s’assenta al davant de ella.
Adriana: Què com va tot?
Aureli: Bé. Molt bé. No em puc queixar.
Adriana: Què, encara vas amb els teus amics malcriats?
Aureli: Sí. Avui he parlat amb ella a soles. És una gran persona.
Adriana: Et vaig avisar que et desfessis d’aquestes amistats. O sinó jo i tu no podrem mantenir el nostre secret ben guardat.
Aureli: De moment, només tu i jo sabem que passo la droga, veritat?
Adriana: Sí. Oh Aureli hauries de deixar de fer-te amb aquesta gentussa. I deixar de fer de camell. O sinó sí que al final algú altre t’enxamparà de veritat.
Aureli: Ha passat una novetat que t’haig d’explicar. Agrado a ella.
Adriana: Segur? No segueix cap estúpid joc. No m’ho puc creure.
Aureli: Sí. La última vegada que ens varem veure va ser determinant. Em vares ajudar molt. Sobretot a vèncer la meva timidesa.
Adriana: Oh déu meu! Què he fet! T’he mal ajudat. Mai t’hauria d’haver donat aquell petó.
Aureli: Perquè? Si m’aprecies de veritat.
Adriana: Mira esta bé que prenguis valor. Efectivament era la meva intenció. Però pensa que estàs enamorat solament de un cos, de una cara. Aviat et defraudarà.
Aureli: No crec. Estic decidit a deixar-me la pell per ella.
Adriana: Oh què he fet? Això no pot ser. Et farà mal.
Aureli: Tu tampoc estàs malament.
Adriana: Que vols dir amb això? Mira-te’l el gran tímid com s’ha tornat.
Aureli: Perdona. Volia dir-te que al igual que ella, tu també ets gran. I única. I vull que siguis la meva amiga.
Adriana: Ui! No sé si això podrà ser. De moment sóc una professora teva que és sensible a la teva realitat que s’esmicola sovint.
Aureli: Ah si? Perquè em vas besar doncs.
Adriana: Mira Ets un bon noi i a més molt guapo. Reconec que em vaig equivocar. I ara vull rectificar. Estaves tan necessitat d’afecte. Ho vaig fer per tu. Perquè et sentissis fort.
Aureli: No m’ho crec.
Adriana: Ja veig que el meu gest no ha servit de res.
Aureli: Vull que m’ensenyis a ser lliure.
La Adriana riu.
Adriana: Què vol dir això? Quina il·lusió tens. Ah ja et veig a venir. Murri.
Aureli: Perdona si t’he ofès.
Adriana: No, és igual si amb els nois de la vostra edat són molt normals aquestes menes de fantasies.

Pausa

Aureli: No els puc defraudar. I ara més que mai. Amb o sense droga ningú m’aturarà. Me l’estimo molt a ella.
Adriana: Sí, ja ho sé. Què haig de fer perquè vegis una mica de llum?
Aureli: Sóc perfectament conscient del que faig.
Adriana: Mentida podrida. No és el teu cas.
Aureli: Tu també m’estimes. No vull que ens enfadem.
Adriana: Mira, et prefereixo innocent, ingenu que manipulador. No serveixes per ser puta. No et posis en un paper que no t’escau.
Aureli: Mai podré oblidar el petó que em vas regalar l’altre dia. Era la primera vegada que una noia s’interessa per mi. Això no té preu.
Adriana: Mira, Aureli, has d’aprendre una cosa. En aquest món d’avui les coses es mouen a la velocitat de la llum. No vulguis estar estàtic. Et faràs mal a tu mateix. Sovint hem de canviar d’hàbits, de pensaments, de sentiments. Per sort mai som els mateixos. Tu, ja t’ho veig, t’agafes les coses com si fossin eternes i et regales en la comoditat de ser una persona que només rep. Encara et queda molt de tros perquè puguis dir que agafes la iniciativa.
Aureli: Sí, és cert. En aquest aspecte sóc un burro. Què hi puc fer?.
Adriana: Estic d’acord que no podem canviar de la nit al dia. Però si modificar el nostre comportament fins a uns mínims. Solament jo reivindico aquest mínims. No passa res si no canvies completament. Això ho aprendràs el dia que convisquis amb una noia.
Aureli: El temps s’acaba... Si no ho aprofito ara.
Adriana: Tens la sensació que el temps s’acaba. Però jo et dic que no és real. Quants anys tens setze, disset? Quan en tinguis vint-i-quatre pensaràs que encara ets jove.
Aureli: No vull arribar a ser un vell que es penedeixi de la seva joventut malgastada.
Adriana: No pots pensar amb racionalitat. Tot just surts de l’ou. Encara que tu no vulguis ets un nen. I això provoca dolor. Els teus amics bandarres malgrat tot també pateixen com tu. El que passa és que són uns putes en amagar-ho.
Aureli: Perquè les ties uns compliqueu tan la vida? Tu i la noia que m’agrada podríeu ser amigues.

La Adriana riu.

Adriana: T’entenc. Tu vols fer que la vida sigui agradable als altres. I això és impossible. T’encantaria ser un mag, eh?
Aureli: Em sembla que no demano un impossible. Ah la naturalesa, quan és flexible gracies als nostres interessos. Tinc raó o no?
Adriana: Mira, em sembla que sé el que et passa. Les noies no són com els llibres. Tu llegeixes una cosa i en passa una altre.
Aureli: I ni això la majoria de noies no us deixeu llegir.
Adriana: ( riu) Que poc que ens coneixes.
Aureli: I què si sóc un novell. Em mereixo començar alguna vegada.
Adriana: Sí però no pensis que això sigui el paradís. T’aviso, si pots anar amb moltes noies acabaràs com borratxo. Quedaràs immòbil en moltes àrees de la vida. Tranquil que tu no ets cap Don Joan. Al final trobaràs una noia amb la qual et casaràs i seràs feliç. No saps que per una dona fer feliç a un home és la cosa més fàcil del món. ( Riu) Ara que mirant-ho bé tampoc fer-los la vida impossible no és gens difícil.

Pausa

Aureli: Si tot és tan fàcil perquè ens compliqueu la vida? Perquè us declareu entre vosaltres la guerra? Perquè en un galliner hi ha d’haver sempre un gall per mantenir l’equilibri?
Adriana: Has sentit a dir mai que la política és la continuació de la guerra per una altre via, diguem més diplomàtica?. Doncs nosaltres les noies som les persones més politiques que existeixen sobre la faç de la terra. Per això, tradicionalment els homes no ens han deixat fer tasques polítiques. El nostre domini seria aclaparador, diria que flagrant. Ara sembla que la cosa s’equilibra. Però sota quin preu?
Aureli: No crec que les noies pensin en això.
Adriana: No cal pensar. S’actua i prou. Sou els nois, perdó els homes els que doneu mil voltes a un tema concret.
Aureli: Si ho veus tan clar. Perquè t’interesses tan per mi?
Adriana: Sóc la teva tutora. Veig el teu patiment com si fos el sol mateix o bé la lluna. Què vols que no faci res, i comencis a treure males notes. A més no t’ho hauria de dir això però ets diferent i això cal una atenció diguem-ne diferent, forta, contundent.
Aureli: Hi ha altres nois a part de jo.
Adriana: Sí, ja ho pots ben dir. Però pobrets, la majoria fan el que poden. En canvi tu...
Aureli: Jo sóc com la resta. Sóc una persona normal.
Adriana: No ets una persona normal, però hauries de comportar-t’hi. El fet que siguis diferent no et dóna cap dret.
Aureli: Vull viure la meva vida en tota la seva plenitud, i res m’aturarà.
Adriana: Si vas amb males companyies et cremaràs aviat.
Aureli: Ja sóc prou grandet. Sé el que em faig.
Adriana: Sí, massa i tot. Jo no sé perquè et dispenso tanta atenció.
Aureli: Perquè t’agrado.
Adriana: Mira-te’l. Quina confiança t’has guanyat. Ara sembles un noi completament diferent.
Aureli: No vull ser mai més un pobre noi.
Adriana: No? Ja veuríem que faries sinó rebessis tot aquest suport.
Aureli: Faria el mateix.
Adriana: No cal discutir això. Tots ho sabem. Què t’ha promès la teva noieta?
Aureli: De moment res. Però hauries de sentir-la. Quina intel·ligència? Ella no sap com explotar la seva agudesa.
Adriana: Mare de déu! Que déu ens agafi confessats! Perdona que t’ho digui però tu et passa una cosa que val més que no te la digui. Et podria ferir la teva sensibilitat.
Aureli: Passa que per primera vegada estic enamorat de debò. I tu t’agradaria que ho estigués de tu.

La Adriana riu.

Adriana: Quina imaginació que tens. No has pensat mai en ser escriptor. Així alimentaries les teves fantasies sense ofendre a ningú.
Aureli: Jo no faig mal.
Adriana: Mira ara mateix. M’has fet un lleig. I tu et penses que reaccionaré d’una forma submisa.
Aureli: Em pensava que érem amics.
Adriana: Tot depèn de tu.
Aureli: Perdona pel que t’acabo de dir. Em sento molt vulnerable. Haig d’atacar abans que algú altre m’ataqui.
Adriana: Esplèndid plantejament. Però tu ho fas amb les persones equivocades. Per exemple perquè no ha fas amb els teus amics tirans.
Aureli: Ells em donen l’oportunitat de ser persona.
Adriana: ( riu) Si de cas hauries de rectificar. Hauries de dir que donen una oportunitat a la teva polla. Perdona per l’expressió. Però és que t’ho havia de dir.
Aureli: Estàs gelosa de ella.
Adriana: Jo ja no dic res més. Deixaré que t’enfanguis tot sol. De dalt a baix.
Aureli: Tia, no és això. Jo malgrat tot, et respecto. També faria qualsevol cosa per tu.
Adriana: N’estàs segur d’això? Jo crec que no. Crec que ho dius per compromís solament.
Aureli: Fer content a totes les dones és impossible.
Adriana: ( riu) Així que ara vas de seductor irreductible. Molt bé. Et tractaré com tracto la majoria de nois.
Aureli: No et posis venjativa.
Adriana: Et cantaré unes quantes veritats. Ara veig com aconsegueixes enganyar a la gran majoria de gent. Sota aquesta aparença de nen tímid i poruc, insegur s’hi amaga un autèntic llop. Amb la teva impotència robes el cor de persones sensibles com jo mateixa. I desprès ens ve la decepció en veure que es tracta de una disfressa. Per favor a partir d’ara no ens tutejarem més. Ni parlarem tranquil·lament com solien fer.

Pausa

Aureli: Això no pot ser veritat. Perdona’m. Oblida tot el que t’he dit. De veritat que t’agraeixo un piló les teves atencions cap a la meva persona.
Adriana: Paraules que s’emporta el vent.
Aureli: Jo encara no sé el que sóc. De forma que estem discutint d’una cosa que no sabem. Ah! Com puc trobar la meva identitat? Com ho puc fer?
Adriana: Això és cosa teva. Encara que tinguessis a totes les noies del món a sota dels teus peus, hauries de fer l’exercici espiritual de conèixer-te a fons. I t’avanço que no és una cosa fàcil. Em sembla que tu vas per aquí. Jo et veig un noi ambiciós en tots els nivells. Vols picar fort. Doncs llença-t’hi de caps. Però fes-ho netament, sense necessitat de carregar-te ningú. I si mai t’has de mostrar ferm i inflexible sigues-ho amb els teus enemics.
Aureli: Sóc tot orelles. Oh! Com em puc mostrar d’imbècil. Jo voldria aprendre d’una forma elegant. Sense necessitat de rebre garrotades.
Adriana: Estimat Aureli: Tots hem d’aprendre a base de garrotades. Perdona que t’ho digui. Dirigeix bé la teva mala llet i agressivitat. Perquè les persones no t’ajudaran, ans el contrari molt desitjaran que t’estavellis contínuament i això és molt dur de pair.
Aureli: El món per força ha d’estar envoltat de bones persones.
Adriana: Sí. Són una petita minoria. Fins i tot has de comptar amb que la majoria de persones teves estimades, et faran alguna mena de mal. Ja ho veus. Fins i tot els que t’estimen et portaran maldecaps.
Aureli: Declararé la guerra a tothom!
Adriana: No t’agafis les meves paraules tan literalment. No passa res. Ets ingenu i és el meu deure, com a persona igual de sensible que tu, prevenir-te dels inferns que segur que patiràs.
Aureli: Espero trobar un oasi en la companya que trobi.
Adriana: No et pensis. No tenir la parella adequada també és un infern.
Aureli: Tal com m’ho presentes tu, no val la pena sortir de casa. Per tot arreu rebràs garrotades, segons tu. Cops baixos, traïcions inesperades, que més s’ofereix?
Adriana: No tot és tan negre com ho veus. El que passa és que si et sents cridat a fer grans coses, et cal una gran força moral per lluitar. Sí, et cal ser un gran lluitador. I desprès veuràs que tens les teves recompenses.

Pausa

Aureli: Em nego a creure que en la vida no hi ha la grandesa que hi veig ara mateix.
Adriana: ( riu) Que maco que ets quan parles així. Per això m’agrades perquè a vegades em dones la sensació que ets el il·lús més gran del món. I jo que a vegades t’acuso de ser un murri amagat. Però no et temis el pitjor. En el fons et veig un murri que sap treure partit de les situacions més difícils.
Aureli: Gràcies.
Adriana: Ho veus, hauries de desterrar aquesta costum teva de mostrar gratitud. A qui li dones gràcies demà et pot donar una puntada de peu. Ja t’ho he dit abans.
Aureli: És que tot això em ve gros.
Adriana: No. Tens tot el dret a volar com el qui menys.
Aureli: A vegades m’agradaria ser dolent, un autèntic fill de puta. Això m’estalviaria molts de patiments. Però ja veus que no puc ser-ho.
Adriana: Tranquil. Un cop hagis conegut i conviscut amb la teva mitja taronja, veuràs que ens assemblem totes les altres.
Aureli: Us assembleu sí però hi ha classe i classe de dones.
Adriana: Sí. Tu ara et sembla que t’agrada la dona kamikaze.
Aureli: ( Riu) La meva vida ha estat i és tan monòtona que em disculparàs.
Adriana: T’entenc. Però tu hauries de fer un esforç.
Aureli: Em perdones pel que t’he arribat a dir?
Adriana: Sí, em caus bé. Seré la teva amiga. Malgrat tot ens portem vuit o nou anys. No són gaires. Tots dos som joves.
Aureli: T’agrado? No t’ho dic amb recança sinó ple d’orgull.
Adriana: Per mi ets una persona molt especial.
Aureli: No m’has respost la pregunta.
Adriana: Tampoc no m’ho poses fàcil. Només et diré que per mi ha estat i és una gran sort tenir-te com un alumne.
Aureli: Gràcies. Merda! No ho volia dir això.

Els dos personatges riuen.

Adriana: Sé com et sents. Una merda i a la vegada una excepcionalitat. Fes el que et sembli. Jo et dic que el món és teu. Només cal que et llencis a la piscina.
Aureli: Jo no veig tan clar.
Adriana: No dubtis. Pots ser el que vulguis.
Aureli: El futur decidirà.
Adriana: No, tu decidiràs pel futur.
Aureli: Tan de bo!
Adriana: Prou de romanços. No et facis més la víctima. Necessites ajuda, d’acord. Una empenta. Si tu vols i tens coratge et pots menjar el món. Ara estàs avisats si fas cas de les teves pors, dubtes i fas com ara amb aquest teus nous amics, el món se’t menjarà viu.

Pausa

Aureli: Tan de bo tinguis raó. Perquè vull guanyar-ho tot.
Adriana: Abans et cal asserenar-te. Qui està assedegat de glòria, esta condemnat. Sigues tu mateix i ocupa’t dels teus afers amb noblesa.
Aureli: Tothom em diu que sóc tan bon noi. N’estic fart d’aquesta història.
Adriana: Perquè et negues aquest privilegi? Te’l mereixes.
Aureli: No. Entro la droga enganyant a tothom.
Adriana: Has estat coaccionat. No ets tu el qui fa això.
Aureli: Sí, sóc jo. No sóc cap àngel.
Adriana: Veig que t’entestes a ser un mal noi. Digues, què hi guanyes?
Aureli: Veig que no es pot ser dues coses, o bé les dues a mitges. La meva aposta és radical.
Adriana: Si us plau, tu demana la teva amiga, la Adriana, no la professora de història. No toquis més la droga.
Aureli: Tinc un deute pendent amb aquella gent.
Adriana: No em vinguis amb collonades.
Aureli: Tu vols un Aureli que poc té a veure amb en Aureli que jo vull ser.
Adriana: Els teus amics et trairan. Hòstia, perquè ets tan tossut. Mira per una banda vull que et follis d’una vegada aquella tòtila. A veure si desapareix l’encanteri.
Aureli: No és solament això. El seu carisma desprèn atracció a parts iguals.
Adriana: Ja en parlaríem d’això. Una noia com ella i tu no aguantaríeu ni un mes junts. Un cop haguéssiu gaudit del sexe, què tindríeu en comú? Res, et dic jo.
Aureli: Encara els haig de demostrar la meva vàlua. Un cop fet això, desprès ja utilitzaran algú altre per entrar la droga.
Adriana: Aureli, vés amb aquesta actitud i ja veuràs com et caçaran.
Aureli: Sóc llest.
Adriana: De debò ets llest? Solament perquè t’ho hagin dit jo i aquella tòtila?
Aureli: Deixa’m seguir el meu camí.
Adriana: Mira, em veig impotent. Fins aquí estic disposada a arribar. Ara ja és el teu problema. Desprès no em vinguis a buscar.
Aureli: No et necessito.
Adriana: Ah sí? No em necessites? Bé que m’has vingut a buscar-me.
Aureli: Perdona. Sempre has estat tu qui ha començat la història.
Adriana: Desagraït.

Pausa

Adriana: ( Recull les seves coses) Molt bé. Si no t’agrada escoltar-me aquí et quedes.
Aureli: Adriana, jo t’aprecio molt.
Adriana: Demostra-m’ho actuant.
Aureli: No puc. Estic atrapat.
Adriana: Que passa, si saltes? Perdràs una noieta de res?
Aureli: Tu i jo?
Adriana: Què vols dir tu i jo? Entre tu i jo hi ha una extrem simpatia i prou. Aquell dia va ser una excepció. Va ser un bes poc important. Per tu segur que no va significar res d’important. Per mi tampoc.
Aureli: Per mi va significar molt.
Adriana: Ho veus, com no es pot ser massa tendre amb un alumne. No podeu agafar-vos les coses en la seva justa dimensió.
Aureli: No sé pas qui és la tòtila si tu o l’altre.
Adriana: Mare de déu, et penses que estic enamorada de tu?
Aureli: Sí.
Adriana: Faré bé de marxar ara mateix. Els nois teniu unes fantasies...
Aureli: Adriana, no marxis.
En Aureli li agafa de un braç.
Adriana: Mira d’ara en endavant serà millor que no em toquis.
Aureli: Però jo em pensava que...
Adriana: Penses massa.
Aureli: M’ajudes perquè sóc guapo.
Adriana: Mira-te’l, que vanitós. Sí, no nego que siguis guapo. Però això no explica res. Ets tot tu.
Aureli: Mira, no vull que discutim més. Ja parlarem un altre dia.
Adriana: D’acord. Perfecte. Ens veiem demà o d’aquí dos dies.
Aureli: Fet. No ens fem més mal.
Adriana: Així es parla.

En Aureli i la Adriana surten del despatx i de l’escenari.

inici | mapa web