companyies

Companyies
Sergi Costa

Companyies

Els quatre personatges acaben de riure. Es fonen els llums.

escena 2

Sala de professors. Hi ha dos professors joves. Un noi i una noia. S’estan mirant uns papers. Estan a punt d’entrar a classe. De moment encara no surten del despatx. Hi ha unes quantes butaques i dues taules llargues. Els altres professors van sortint de forma que només queden en Eduard i la Adriana. Un és el professor de català i la noia ho és de història. Tots dos tenen la mateixa edat. Tenen vint-i-cinc anys.

Adriana: Què tal la teva tutoria?
Eduard: Bé, no em puc queixar.
Adriana: M’han dit que a la teva no hi falten els alumnes conflictius.
Eduard: No passa res. Ja els faré passar per l’adreçador.
Adriana: Ostres! Tan de bo tingués la seguretat que tens tu.
Eduard: Perquè?
Adriana: Les noves generacions són terribles. Nosaltres no érem així.
Eduard: Sí que ho érem. El que passa és que ara se’n fa molta publicitat.

Pausa

Adriana: Noi, o jo sóc una fleuma o bé tu t’estàs convertint en un insensible.
Eduard: Ni una cosa ni l’altre. Escolta’m bé, els nostres alumnes s’ho diuen tot. Ja ho sé. Però d’aquí a dos anys ja no se’n recordaran.

La Adriana riu.

Eduard: De que rius?
Adriana: De tu. Vas tan de llest. I se’t veu tan segur.
Eduard: Per alguna cosa em demanes consell.
Adriana: De moment jo encara no m’he format una opinió dels meus alumnes.
Eduard: Ben fet.
Adriana: A la meva classe no toleraré cap mena de injustícia.

En Eduard riu.

Eduard: Fes el que et sembli més bé. Però recorda tu no et pots posar massa en afers de mainada.
Adriana: Mainada, dius tu? I nosaltres dos que som. Solament som nou o deu anys més grans. En teoria ens toca exercir una bona ascendència sobre ells.
Eduard: Adriana: la vida és una jungla. I a vegades fereixen les bones persones. Sí, et dono la raó. Els nois i noies de setze anys són terribles. Però per això mateix no es pot anar en bones intencions. Has de fer que et temin.
Adriana: Sí? Ja m’han arribat veus del teu comportament amb els alumnes.
Eduard: Ah sí? I què diuen?
Adriana: Com tu fas per fer-los anar tan rectes.
Eduard: Els que expliquen això són una mica exagerats. Passa que em fan una mica de cas. Sóc un noi, no una noia. I un tipus dur és més fàcil que faci quadrar a tot un grup de nois. Les noies no em porten gaire problemes.

La Adriana riu.

Adriana: M’han dit que se t’insinuen.
Eduard: Sí. I jo sé que això solament és un joc.
Adriana: No hi estic d’acord. Pensa que en alguns casos, la majoria ja no tractes amb nenes, sinó amb dones. Amb tota la seva sofisticació. ( En Eduard riu) Sí ja pots anar rient. Algun dia em vindràs a demanar ajuda.
Eduard: Sóc un professor de vint-i-cinc anys. Si fos un home de cinquanta o bé un vell verd entendria la teva preocupació.
Adriana: A les noies no els importa la edat, amb tal que aconsegueixin els seus objectius.

Pausa.

Eduard: D’acord, et mantindré informada de totes les incidències.
Adriana: Vull ser una amiga teva sincera. No la teva xicota. I per això no vull que perdis estúpidament el cap.
Eduard: Ja sé que tinc una amiga lleial, una autèntica còmplice.
Adriana: Gràcies.
Eduard: Tinc alguna possibilitat algun dia de deixar de ser el teu amic?
Adriana: No siguis burro!
Eduard: Donaries esperances a algun noi de la teva classe.
Adriana: Per sort, tinc el cap molt clar.
Eduard: Perquè negar el fet que estàs molt bona. És una gran veritat. Estic segur que més de un noi dels teus se la pela pensant en tu.
Adriana: Eduard, per favor.

En Eduard riu.

Eduard: Sí no et facis la santa. Que solament fa cinc anys que has sortit de l’adolescència.
Adriana: Que vols dir amb això?
Eduard: Tia, ja t’ho deia fa un moment. Això és una jungla. I és el meu deure com a gran amic que sóc teu, informar-te d’això. Has de ser una sergent gairebé sense cor.
Adriana: Eduard! Això no és l’exèrcit. És l’escola. Aquí els hem de donar una educació que els serveixi la resta de la vida. Uns valors de solidaritat, de fraternitat, que no els abandonin la resta de la seva vida.

En Eduard riu.

Eduard: Educació això és el que dius. Mira’m aquí és el meu segon any i et juro que la cosa no va per aquí. He arribat a la conclusió que si alguna cosa estem en condicions de oferir-los és instrucció. Deixa’t estar de punyetes. Dius tot això de la educació i dels valors perquè és el teu primer any. És normal. Pagaràs el fet de ser una principiant. Però ja aprendràs de seguida.
Adriana: No m’explicaves això l’any passat. Quan t’explicava que volia entrar.
Eduard: No et volia defraudar. No volia que deixessis la carrera de professora. Perquè malgrat el teu idealisme tronat crec que pots ser una bona professora d’història. Ets molt llesta.
Adriana: Per això no tenies ganes de parlar-me de la teva experiència a l’escola?
Eduard: Bingo!
Adriana: Eduard, tu no ets conscient del que significa la adolescència. És l’etapa de una vida en la qual el subjecte pren una decisió transcendental per la resta de la vida. És cert que una bona o mala adolescència pot condicionar tota una vida. I és per això que em sorprens, quan dius que hem d’abjurar de la nostra responsabilitat.
Eduard: Vols canviar el món, encara ja canviaràs tu.

Pausa

Adriana: Que em vols arribar a dir? Que no els podem arribar a donar un cop de mà. En algun casos la nostra ajuda pot ser providencial.
Eduard: No és això companya.
Adriana: Què és doncs? Ens coneixem des de l’època de la universitat i que sàpiga mai has tingut un problema greu.
Eduard: Mèrit exclusivament meu.
Adriana: No, Eduard. Sempre has tingut al darrera una família que t’ha recolzat i uns amics formidables. Com cal, com han de ser. I ara va i em dius que un pobre noi o noia de quinze a disset anys no pot transformar-se, realitzar-se a si mateix amb l’ajuda de un dels nostres.

En Eduard riu.

Adriana: Em sembla molt que rere els teus arguments s’hi amaga una actitud acomodada. I una gran peresa.
Eduard: Pararàs?
Adriana: A mi ningú em fa callar. Em sembla que amb la confiança que tenim, ens ho podem dir tot a la cara.
Eduard: Sí, tens raó.
Adriana: No diguis que tinc raó. Ho dius per sortir del pas.
Eduard: Mira tia, no estàs en condicions de fer-me un sermó. I més tu.
Adriana: Perdona si t’he ofès.
Eduard: Tranquil·la no passa res. Entre bons amics també és aconsellable una bona discussió.
Adriana: No, no passa res. Però per favor pensa en les meves paraules.
Eduard: Ho faré.
Adriana: Així m’agrada.

Pausa

Adriana: Bé, em sembla que me’n vaig. Falten cinc minuts per la classe.
Eduard: Sí, vés a salvar a alguna ànima.
Adriana: No canviaràs.
Eduard: No perdis el sentit del humor. Que era una broma.
Adriana: D’això no se’n fa broma. Ja ho saps. En fi, ja em parlarem desprès.
Eduard: D’acord.
Adriana: Adéu, fins ara.

La Adriana surt del despatx. Es queda en Eduard pensatiu. Es fonen els llums.

inici | mapa web