companyies

Companyies
Sergi Costa

Companyies

Els llums es fonen i donen pas a la següent escena.

escena 4

L’acció transcorre en el despatx dels professors. És la mateixa estança de la escena 1.

Eduard: A qui has salvat avui?
Adriana: Avui ha estat un dia tranquil.
Eduard: Em sembla que em cansaré aviat de ser un professor de secundària. A mi em van els reptes intel·lectuals. Com ara ocupar una càtedra.
Adriana: Perfecte. Tens un respecte pels teus companys!
Eduard: No pensis. Jo et veig capacitada per escriure uns quants llibres d’història o literatura.
Adriana: Sí, encara no he renunciat al meu somni de ser escriptora.
Eduard: Com et va la tutoria?
Adriana: Bé. Encara no conec suficientment als meus alumnes. Però no em puc queixar. Tinc un bon ull clínic per detectar als matons de la classe i les seves víctimes.
Eduard: Deixa’ls estar. Són coses de criatures. Amb l’edat se’ls passarà.
Adriana: Això creus tu. Que no saps que aquesta edat és la més delicada de totes?
Eduard: No s’ha de tenir contemplacions. Tot és basa en la disciplina.
Adriana: Em fas por Eduard. Ja t’imagino a la teva classe amb una cara de gos rabiós.
Eduard: Què t’he fet jo?
Adriana: No. La pregunta és: Què fas tu pels teus alumnes?
Eduard: Correcte. Res. Em limito a ser el seu professor de català i punt.
Adriana: Algun dia que baixis la guàrdia, rebràs una gran lliçó per part de qualsevol alumne teu.
Eduard: ( Riu) Si tu ho dius.
Adriana: Sí ja pots anar rient.
Eduard: Deixa’m dir-te que si continues amb aquest plantejament agafaràs una crisi nerviosa o una depressió. Aquesta edat dels nostres alumnes és la més ximple que hi ha. No se n’ha de fer cas.
Adriana: Es que no te’n recordes de la teva adolescència. Per collons. Però si tens vint-i-sis anys.
Eduard: Prefereixo no recordar-la.
Adriana: No intentis amagar la teva adolescència que algun dia la descobriré.
Eduard: No hi ha res a ocultar. La meva adolescència va ser tan normal com la de qualsevol altre.

Pausa

Adriana: Bé, si no puc parlar d’això amb tu parlaré amb els altres professors.
Eduard: Sí. Tens raó. Els altres professors tenen els collons pelats de veure situacions critiques que dius tu. I no s’espanten.
Adriana: No entenc perquè has elegit ser tutor de una classe.
Eduard: Que ets innocent. Et penses que m’interessen la vida dels altres?
Adriana: Ho fas per pujar de posició.
Eduard: Podria ser.
Adriana: No cal que siguis tan sincer. Almenys podries dissimular.
Eduard: Deixa els alumnes en pau. Parlem de nosaltres dos. Ja n’hi ha prou!
Adriana: Em pensava que érem dos gran amics.
Eduard: Sí? Doncs perquè permets dia sí dia no enrotllar-te amb mi. No creus que això pot ser perjudicial per la meva salut.
Adriana: Em desconcertes, Eduard. No sé que pensar de tu.
Eduard: El que hauria d’estar desconcertat sóc jo. Algun dels teus alumnes podria dir que tu estàs jugant amb mi.
Adriana: Oh Eduard! Quan no tens res a veure amb l’escola ets una meravella. És l’escola el que et corromp.
Eduard: Però si em pensava que per tu l’escola era una via de regeneració.
Adriana: Sí i ho continuo pensant. Però no sé que passa amb tu. Ets tan animal amb els alumnes.
Eduard: No es pot ser sensible com voldries tu. Al final acabarien menjant-te. Escolta jo sóc el primer que vol un bé als meus alumnes. Però al final prima el seny. O són ells o ets tu. No vulguis fer de pare. Per alguna cosa existeixen els pares o la família.
Adriana: No ho crec així.
Eduard: Ets tossuda eh?
Adriana: Sí. No puc estar aturada mentre un menor passa un calvari.
Eduard: Perfecte! Si et passa això i decideixes actuar, molt bé endavant. Però desprès no obliguis als altres a tenir la mateixa sensibilitat que tu.
Adriana: Ja veig que no puc parlar amb tu.
Eduard: Sí que pots parlar amb mi. Mira essent tu el sol i jo la lluna potser deixaré de ser una mica la lluna.
Adriana: Encara raones bé.
Eduard: Tia, fa dos anys que ens coneixem. Hem tingut daltabaixos, com tota relació d’amistat o d’amor, com tu ho vulguis dir.
Adriana: Tu ensenyes català a la meva classe?
Eduard: Què vols dir? Als alumnes dels quals tu ets la tutora?
Adriana: Sí exactament.
Eduard: Sí noia. Sóc el seu professor. I entenc la teva inquietud. Perquè n’hi ha cada un!
Adriana: Mira hi ha un noi que te’n voldria parlar.
Eduard: Sí qui és?
Adriana: Un tal Aureli Camps.
Eduard: Ah sí ja sé qui és. Un noi llest. Potser el més llest de la classe. Vaja em fa l’efecte que és així.
Adriana: Em preocupa aquest noi.
Eduard: Perquè? Què li passa?
Adriana: No ho sé del cert. Em dóna la sensació que pateix molt.
Eduard: Tots els nois a aquesta edat pateixen. És normal.
Adriana: No aquest no és com els altres. Li passa alguna cosa greu. Li veig en la cara.
Eduard: No t’has equivocat de professió. Potser hauries de ser psicòloga.
Adriana: Em sembla que li costa molt comunicar-se. És massa tímid. I ell potser no ho voldria ser.
Eduard: Escolta com ho saps això Vols dir que no saps massa?
Adriana: Ja sóc una dona madura.
Eduard: Què vols dir amb això?
Adriana: Veig com es mira les noies de la seva classe. Veig que hi voldria parlar però que a causa de la seva timidesa no pot.
Eduard: Avisa al psicòleg. Tu no pots fer-hi res.
Adriana: I veig com mira els nois. Em sembla molt que vol ser el seu amic sense aconseguir-ho. I a més és tan tímid que no diu les respostes que ja se sap.
Eduard: Quin fenomen!
Adriana: Sóc la seva tutora. Jo haig de parlar amb ell i dir-li si necessita assessorament psicològic.
Eduard: Tens raó. Potser ho necessita.
Adriana: Posaria la mà al foc que és així.

Pausa

Eduard: Sí senyora. Si m’ho pintes així i la realitat és aquesta; s’ha de fer alguna cosa.
Adriana: Ell és diferent de la resta. I voldria ser com qualsevol adolescent de la seva edat. Participar en els seus rituals.
Eduard: Sí tens raó. Ara que ho dius. És un alumne que sempre se m’assenta al fons. Sembla que tingui por de molestar a algú. Amb tot és el meu alumne més brillant.
Adriana: I ho és, sens dubte.
Eduard: Ho veus, en coses així sóc el teu còmplice. Avui mateix mira de parlar amb ell.
Adriana: No ho dubtis ho faré.
Eduard: Ja ho sé.

Pausa

Eduard: Fa temps que els dos no parlem de nosaltres. Jo també sóc un noi sensible i tímid.
Adriana: Comediant!
Eduard: Sí, et penses que no pateixo amb tu. Me les fas passar putes.
Adriana: Au va! No exageris.
Eduard: No? Ara sóc el teu xicot ara no. En què quedem? Em faràs tornar boig.
Adriana: No he anat amb cap altre noi des de...
Eduard: Sí, ja ho sé. Però aclareix-te tia. No pot ser que del mes de gener al març sigui el teu amant i del març al juny sigui el teu millor amic.
Adriana: Si sabessis les vegades que he volgut tallar la relació de soca-rel.
Eduard: Ah si? Jo també ho he pensat. Com desprès d’haver follat em dius que jo ja no sóc el teu xicot. Creus que sóc de pedra? Creus que és racional, això?
Adriana: Malgrat ser el que ets , et vull tenir. No importa el com. Perdona’m per la meva actuació. I és que pensava que valia la pena conservar-te al preu que fos.
Eduard: Tan? Fins al punt de voler ser a contracor teu la meva amant? Només perquè així jo no desaparegui de la teva vida.

Pausa

Adriana: Tu ets un home important a la meva vida.
Eduard: No em conformo a que em diguis això. Vull una explicació.
Adriana: Vols saber la veritat?
Eduard: Sí, t’ho agrairia.
Adriana: Si mai no t’he abandonat del tot, ha estat per llàstima. Sé que davant d’aquesta pinta de tipus dur, s’hi amaga un cor tendre. Un bon minyó que no suportaria ser abandonat. Mai t’he volgut fer mal. Tingues present això.
Eduard: Però si d’aquesta manera em dónes una guerra!
Adriana: Que vols dir? Que series capaç de suportar la meva absència?
Eduard: Sí!.
Adriana: A mi em sembla que no.
Eduard: Sí això és molt propi de tu. Tens una cura exquisida amb els altres. I en canvi als teus ésser més pròxims els maltractes. Que els bombin, no?
Adriana: Ara no és el moment de discutir. D’aquí a cinc minuts tinc una classe.
Eduard: Ah! Et sents acorralada eh?
Adriana: No. Mira la veritat és que vull estar serena a la classe. No vull anar-hi amb les llàgrimes baixant-me per la cara.
Eduard: I jo què? Et penses que no pateixo. Per tu solament el món està ple de nois com en Aureli.
Adriana: Mira si comences així, barrejant la feina i això nostre, val més que et busqui una altre noia.
Eduard: Sí, ves fent. Odio aquest aspecte maternal que sempre hi ha en tu.
Adriana: No et posis tonto que sinó no et parlo en una setmana

Pausa

Eduard: Esta bé. Compto fins a deu. Un, dos, tres, quatre, cinc...
Adriana: Així m’agrada. Mira avui si vols anem a sopar plegats i en parlem.
Eduard: D’acord. Però ves pensant en el que t’he dit.

Els llums es fonen i es clou l’escena.

inici | mapa web