companyies

Companyies
Sergi Costa

Companyies

Els dos nois i noies surten de l’aula. Els llum de l’escenari es fonen.

escena 6

L’acció té lloc al despatx dels professors d’història. És un despatx auster. Un armari amb llibres, una taula i tres cadires i una butaca. En la butaca esta assentada la Adriana i a l’altre costat de la taula en Aureli.

Adriana: I bé, Aureli, com estàs?
Aureli: Estic bé. Vaig fent.
Adriana: Veig que tens unes qualificacions excel·lents.
Aureli: Sí.
Adriana: Relaxa’t home. Que no mossego jo.
Aureli: Perdoni.
Adriana: No t’has de fer perdonar. Ah i tracta’m de tu.
Aureli: D’acord.
Pausa.
Adriana: Aureli saps perquè t’he citat aquí?
Aureli: No ho sé.
Adriana: Em preocupa el teu benestar.
Aureli: A mi no em passa res.
Adriana: Això és el que dius.
Aureli: Trec bones notes, tinc bons amics. De què em puc queixar?
Adriana: Em sembla veure en tu alguna cosa que no rutlla.
Aureli: Què és?
Adriana: No ho sé. Això m’ho hauries d’explicar tu. Què et passa Aureli?
Aureli: No em passa res.
Adriana: No m’ho crec.
Aureli: Jo sí.
Adriana: Vols saber la veritat?
Aureli: Sí.
Adriana: Et costa molt relacionar-te. Tan amb nois com amb noies.
Aureli: Que no.
Adriana: Sí. A qui vols enganyar. Voldries fer amics però ets un gran tímid. I a més insegur.
Aureli: Si tu ho dius.
Adriana: Perquè no confies amb mi. Jo sóc franca. Puc guardar els secrets que vulgui. Aquesta xerrada pot quedar entre nosaltres dos i prou.

Pausa

Aureli: Sí, em costa molt fer amics.
Adriana: Ho veus home. Perquè, digues que t’impedeix fer amics o noves amigues?
Aureli: Sóc un tallat incurable.
Adriana: Escolta’m bé. Si ets sincer jo et puc ajudar. Quan algú necessita ajuda és que en necessita de veritat.
Aureli: Jo vull ser com els altres.
Adriana: I amb ajuda ja ho veuràs que podràs ser com altres.
Aureli: No. No puc.
Adriana: Perquè no?
Aureli: És igual. Deixem-ho estar.
Adriana: No. De cap manera. Tu tens un problema i l’has d’afrontar. O sinó, això t’ho dic jo, te’n penediràs la resta de la teva vida.
Pausa.
Aureli: Hi ha un grup de nois a la classe B que em cauen bé. Voldria ser com ells però no puc.
Adriana: Sí ja els he vistos amb tu. En Eduard, el teu professor de català és el tutor dels teus amics.
Aureli: Sí. Val la pena ser amics d’ells.
Adriana: No ho sé això. Vols que et digui el que penso jo i el meu company, el professor Eduard?
Aureli: Que no em convenen. Ja ho sé. Em sé el teu discurs de memòria.
Adriana: No vull que tinguis una idea equivocada d’ells. No són els més ben parits del institut.
Aureli: Ah no?
Adriana: D’acord. Et reconec que són els alumnes més avançats en termes de sexualitat i temes semblants. Però aquí s’acaba el seu avantatge. Pensa que pots fer altres amics aquí. I el que és més important, segur que trobes un parell de nois i noies que són com tu. Amb les mateixes dificultats.
Aureli: Solament jo trio els amics que vull.
Adriana: Sí però a quin preu? T’has ajuntat amb el grup més rebel del institut. I tu hi desentones.
Aureli: Que no. Reconec que és difícil formar part d’ells. Però això és només el principi.
Adriana: Pensa una cosa. Aquest teus companys, no crec que es mereixin dir-se els teus amics, són ara els reis dels mambo entre vosaltres. Però d’aquí a cinc anys seran un més. Estic segura que no els espera un futur gaire brillant. En canvi, tu tan humil, tan poca cosa que sembles, irradies una mena de magnetisme. Sembla que ets un gran noi però li passa que esta encallat pel seu caràcter. Els professors m’han dit meravelles de tu. I ara no em vinguis a dir que vols fer la teva vida, i tirar a les escombraries el prometedor futur que t’espera. Sóc la teva tutora i em sento responsable.
Aureli: Gracies per tot. Però jo em sé espavilar tot sol.
Adriana: A la teva edat és normal que tinguis una gran curiositat per les noies. Segur que en aquest institut en corre alguna que fa per tu. I no uns pendons com les que tens. Perdó per elles però és que t’ho haig de dir.
Aureli: Per tu és molt fàcil tot.
Adriana: Sí, sóc conscient que tot i topar amb una bona noia et costarà expressar-te. Però per això hi estic jo i a més el que és més important un bon psicòleg. T’ajudaria a superar els teus bloquejos.

Pausa

Aureli: No vull anar a un maleït psicòleg.
Adriana: No té res d’especial anar amb un psicòleg. És el més normal del món. Mira vols que et confessi una cosa: jo també vaig a un psicòleg. Et penses que ets la única persona del món que té problemes.
Aureli: I t’ajuda? No et compliquen la vida?
Adriana: No. Són de un gran servei.
Aureli: Ja. Si tu ho dius.
Adriana: Jo estic a la teva disposició. Potser si m’expliques una mica per sobre els teus problemes, et podré ajudar. Confia amb mi. Tens amb la meva persona una aliada.
Aureli: Gràcies.
Adriana: Gràcies de què? Faria això per qualsevol altre alumne.
Pausa.
Aureli: ( Amb veu vacil·lant i fluixa) Jo veig els meus amics com els més brillants. S’ho emporten tot. No vull ser menys que ells.
Adriana: Et falta madurar Aureli. Si fossis més madur veuries que aquests companys tenen molt de fum. Com és que tu essent t’han intel·ligent no ho veus?
Silenci.
Adriana: És clar vols que et digui la veritat? Tens un Aureli molt petit. Tens la personalitat aixafada o bé minúscula. I et trobes amb un parell de nois i noies amb una mica de personalitat i t’hi enganxes. Ostres si pogués fer-te veure com jo ho veig, com en són d’estúpids els teus amics.
Aureli: La resta de nois i noies són uns aturats.
Adriana: Mare de déu! No veus com tu et fas mal a tu mateix?
Aureli: Vull ser respectat com són ells.
Adriana: I al llarg de la teva vida, que te’n queda molta, ho aconseguiràs.
Aureli: Els meus pares solament és fixen en el meu expedient escolar.
Adriana: Molt bé. Per alguna cosa començarem a desentelar les teranyines.
Aureli: Que vols dir?
Adriana: Desfoga’t i digues el que hagis de dir. Continua.
Aureli: Per molta gent jo només sóc un cervell i s’equivoquen. També tinc els meus sentiments.
Adriana: I és clar! Et sents impotent.
Aureli: Sí. No sóc una màquina d’estudiar. També tinc dret a divertir-me.
Adriana: Qui t’ho impedeix, els teus pares?
Aureli: Sí la meva mare sempre m’ha inculcat una filosofia. Ser el millor amb tot.
Adriana: Ostres! Com et puc ajudar?
Aureli: I el meu pare resta impassible. Saps una cosa jo tenia un germà. Encara era més intel·ligent que jo. Un autèntic geni. Però un cotxe se’l va emportar quan tenia vuit anys. Prometia molt.
Adriana: ( Agafant-li la mà) No ho sabia. Ho sento de debò.
Aureli: És igual. De què serveix parlar. Es propi de les dones.
La Adriana riu.
Adriana: Escolta, qui t’ha imbuït d’aquestes idees absurdes. Pots parlar del que et surti dels collons. Així mateix.
Aureli: De debò?
Adriana: Continuem.
Aureli: Em sembla que ja he xerrat massa.
Adriana: Perquè et costa tan expressar els teus sentiments?
Aureli: No tinc sentiments.
Adriana: No vulguis anar de una cosa que no ets.
Pausa.
Aureli: M’agradaria ser un tipus dur i insensible.
Adriana: I mai ho seràs.
Aureli: És curiós. Sempre he tingut unes ganes terrible de conèixer a les persones. Siguin nois o noies.
Adriana: Ho veus.
Aureli: Tinc fam de conèixer moltes noies.
Adriana: Ho trobo perfectament normal. El que no és normal és que tu mateix et frenis.
Aureli: Haig de canviar. Potser sóc jo el que fallo.
Adriana: No. Tu no falles. Són els teus nou amics els que fallen estrepitosament.
Aureli: De veritat?
Adriana: Ostres! Digues, què haig de fer per convèncer-te?.
Aureli: Res. Mai atrauré a una noia. Sóc un noi avorrit.
Adriana: A mi no m’ho sembla.
Aureli: Que si.
Adriana: Que no.
Aureli: De què em serveix tenir estudis, si davant de una noia no sé dir una frase enginyosa.
Adriana: No cal. Estàs equivocat. Les noies valoren la globalitat de la persona.
Aureli: I sóc massa bon noi.
Adriana: No has de renunciar a la teva personalitat. Igualment ets una bellíssima persona i vals molt.
Aureli: No puc més. Sí és veritat que agrado? Jo no m’ho crec. A la merda aquesta història que algun dia trobaré a la noia indicada. Fins ara mai havia tingut amics. No tenia temps.
Adriana: No diguis que no has tingut amics abans de venir aquí.
Aureli: Sí però només amics. De amigues res i això continuarà fins a temps infinits.
Adriana: Perquè tu vols.
Aureli: Demostra-m’ho.
La Adriana li agafa la mà. En Aureli respon besant-li la mà. La Adriana immediatament li retira la mà.
Aureli: Ho sento. No era la meva intenció. Sóc un merda!
Adriana: Tranquil. No passa res.
La Adriana li torna a agafar la mà.
Adriana: Escup el que hagis d’escopir. Jo t’escoltaré.
Aureli: He estat tan de temps un nen tan obedient. Ara em fa gràcia ser un bad boy.
Adriana: Perquè?
Aureli: Sóc una persona gris. Una mica de salsa a la meva vida, no vindria gens malament.
La Adriana li somriu.
Adriana: T’entenc més del que et penses.
Aureli: Em vols ajudar?
Adriana: Sí.
Aureli: Doncs oblida’t de mi. Et defraudaré.
Adriana: No permetré que agafis el camí de l’auto destrucció.
Aureli: No tinc alternativa. Ningú m’accepta tal com sóc.
Adriana: No em cansaré de dir-te que hi ha altres companys.
Aureli: Ah si tots els altres que no podem formar part del grup dels líders.
Adriana: Aquests nois que tu anomenes no són ningú. Encara no han demostrat res de la vida. L’any que bé ja no estaran aquí.

Pausa

Aureli: Digues, si no treies bones notes, t’interessaries igualment per mi?
Adriana: Quina ximpleria. És clar que si. Primer s’ha de ser bon xicot. La resta és secundari.
Aureli: Tinc dret a la meva llibertat.
Adriana: Completament d’acord. Sí mentre no et facis mal.
Aureli: Odio les dones amb paternalisme. I els nois com jo que només saben despertar compassió.
Adriana: Molt bé. Fes el que vulguis.
Pausa.
Adriana: Pensa que amb mi sempre tindràs una mà amiga. Tan per les bones noves com les dolentes.
Aureli: D’acord. Puc marxar?
Adriana: Sí. Marxa. Espero que ens tornem a veure aviat.
Aureli: D’acord. Adéu.

L’Aureli surt per un lateral de l’escenari i els llum es fonen.

inici | mapa web