companyies

Companyies
Sergi Costa

Companyies

Les llums es fonen i dóna pas a la següent escena.

escena 8

La escena té lloc al despatx dels professors. Hi ha un armari, dues taules i quatre cadires. La Adriana i en Aureli estan encarats entre ells. Estan assentats i els separa una taula.

Adriana: Aureli, sóc tota orelles. T’escolto.
Aureli: Últimament estic desanimat. Em costa concentrar-me.
La Adriana li agafa una mà.
Adriana: T’agrada alguna noia?
Aureli: M’agradaria dir que no. Però és que darrerament no em puc concentrar en els estudis.
Adriana: Si en dues setmanes el teu rendiment escolar ha baixat espectacularment. Per això estàs aquí.
Aureli: Sóc una merda, Adriana?
Adriana: Qui t’ha dit aquesta bestiesa?
Aureli: Som el que ens mereixem ésser.
Adriana: No som el que som.
Aureli: Perquè som una cosa i volem ser una altre. Hi ha una força que ens empeny a ser una cosa que ens incomoda. Però tot i això ens deixem arrastrar miserablement per aquesta corrent.
Adriana: Esta molt bé que ho reconeguis. Em sembla que parles de la voluntat. És molt difícil governar-la. Però encara hi ha una cosa més important que la nostra voluntat i raó, i és la nostra dignitat. Que me’n dius d’això?
Aureli: Creu-me, jo no sóc digne de cap cosa bona.
Adriana: Perquè? No fotis. Què passa?
Aureli: M’he convertit en un gandul. Un monstre. O no potser ja fa temps que era un monstre i les notes meves no feien més que dissimular aquest fet.
Adriana: Siguem directe. Què et passa o bé què has fet en els últims dies?
Aureli: ( A punt de plorar) No ho puc explicar.
Adriana: Ni que estiguessis sota el poder de la màfia.
Aureli: No això és pitjor. Perquè m’hi he deixat enredar.
Silenci.

Pausa

Adriana: Molt bé. No t’estiguis d’expressar el que pensis.
Aureli: Sóc una persona grisa. No podem negar l’evidència. Per molt brillant que sigui en els estudis. Quan estic entre altres persones no sóc capaç de generar una sola idea intel·ligent.
Adriana: No saps fins a quin punt això és mentida. Això et passa precisament perquè ets massa llest.
Aureli: Allò que ens atrau per força ha de ser bell. I quin dolor més gran que ser rebutjat per allò que pot inspirar la nostra grandesa.
Adriana: D’aquí a cinc anys no pensaràs el mateix.
Aureli: Estic desil·lusionat. Em pensava que una noia podria enlairar-te fins a la torre més alta i donar forma a una cosmovisió gairebé perfecte. Però ara veig que no. Et pot ajudar a enfonsar-te en la merda.
Adriana: Mira Aureli, confio en que aviat trobaràs una noia que et sàpiga entendre i apreciar. Solament és qüestió de temps.
Aureli: N’estic fins els nassos de paraules boniques. Totes les bones noies dieu això. Sembleu un disc ratllat. Jo necessito acció i ara. No puc esperar a que sigui gran. Perquè el temps passa molt de pressa. L’altre dia estava a casa sol. Era el principi del curs escolar. Ja saps els meus pares no em deixaven sortir a la nit fins fa poc. Doncs, una nit que no vaig aconseguir sortir, em vaig quedar tancat a casa. Allà dins la meva habitació vaig imaginar-me la gran festa que seria la vida, sortir a la nit amb les noies que m’agradaven i que potser m’adorarien. Però en comptes de sentir alegria em va embargar un sentiment de nostàlgia. Sí, ja ho has sentit nostàlgia. I només tinc setze anys. Semblava com si el festí que havia de ser la meva vida se m’escapés de les mans.
Adriana: Tu pots fer alguna cosa més que estar-te aturat. Tens la capacitat d’actuar.
Aureli: I et penses que no ho intento? Però no em sento terriblement vell.
Adriana: ( riu) Au va! No diguis això! Que en comptes de saber-me greu em farà gràcia.
Aureli: Et fa gràcia el meu sofriment?
Adriana: No. Perdona. Continua, digues-me tot el que m’hagis de dir. Vomita-ho tot.
Aureli: Quan estic amb noies de la meva edat o bé amb una colla de companys em passa una cosa curiosa. Tinc la sensació que em perdo alguna cosa. Com si estigues veient una pel·lícula i algú em poses una bena als ulls. I després tinc ganes de tancar els ulls i refugiar-me en la pel·lícula que em faig jo mateix. I és aleshores quan tinc ganes de retirar-me. I quan aconsegueixo estar sol, saps que em passa? Que tinc la imperiosa necessita de tenir companyia. Tinc una enorme inquietud. Tinc ganes de compartir la vida amb algú. No importa qui. Però una altre vegada estic abocat a sentir aquesta soledat.
Adriana: Això ho has d’explicar també a un psicòleg. Però pensa que et queda molt de temps per rectificar. Em dones la sensació quan parles, que estàs en els teus últims anys de vida.

Pausa

Aureli: I em passen moltes altres coses. Jo mateix sóc el primer a exigir que ningú m’exclogui. Però al mateix temps solament vull estar amb els millors nois i noies, els més llestos, els més guapos, els més espavilats. I desprès em sap greu si s’infiltra al grup un noi o noia que no reuneixi aquestes condicions. Que mesquí per la meva part.
Adriana: No pensis que això teu sigui alguna cosa anormal. Ets un adolescent i dimonis no em sorprèn que aquesta edat pugui ser tan complicada.
Aureli: Es trist saber que una persona et pot salvar la vida i al mateix temps sentir-te impotent per apropar-te a aquesta persona.
Adriana: Ai l’amor. Deixa’l estar. Mira jo només tinc vint-i-cinc anys. Sóc jove i per la meva experiència et puc dir que l’amor no és tan absolut com el presentes. Tot és una qüestió de matisos. T’entenc perquè no fa ni deu anys que a mi em passava alguna cosa semblant. No ben bé el mateix que tu. Sí perquè tu a la teva edat ets més llest que jo a la meva. Mira per superar això has de tenir valor, encarar l’abisme amb valentia. Reconèixer que hi ha aquest precipici i llençar-t’hi. Aprendre a volar sol.
Aureli: Sí, t’entenc perfectament. Aprendre a volar sense que te n’ensenyin és molt dur. Jo no em veig capaç. Em fa gràcia quan vosaltres els professors dieu: Mira aquest noi ha sabut madurar. Doncs jo et dic, que m’hi jugo el coll que aquest noi no ha après a anar sol per la vida sense que abans hi hagi hagut alguna noia que hagi cicatritzat totes les ferides.
Adriana: Que intel·ligent i ingenu ets a la vegada. Et penses que l’amor salva. També fereix. Pensa que és una arma de doble fil.
Aureli: Sí. Depèn de com t’ho miris. Si la persona és positiva, l’amor és positiu i saludable. Si pel contrari, la persona és negativa l’amor és una força de destrucció.
La Adriana li acaricia la cara.
Adriana: No et desesperis. Que ja hi ha gent en el món que et té present i t’estima.
Aureli: Si em moro, no passarà res. Ningú es recordarà de mi.
Adriana: Com pots dir això? Alça el cap i comença a ser una mica home.
Aureli: Ho veus com sóc poca cosa inclòs per tu?
Adriana: Ets prou gran i capacitat com per no voler la meva condescendència.
Aureli: Gràcies.
Adriana: A mi no m’has de donar les gràcies de res. Oh Aureli! Com es nota que estàs acostumat a que no et tractin gaire bé.
Aureli: Em tracten bé.
Adriana: M’agradaria saber-ho. Pots comptar amb mi. Jo t’ajudaré en el que sigui.
Aureli: Estic enamorat.
Adriana: Sí, ja m’ho suposava. I suposo que deu ser la primera vegada.
Aureli: Més o menys. Mai m’havia agafat tan fort.

Pausa

Adriana: Segur que en un futur pròxim tindràs les teves oportunitats.
Aureli: Bah! Això són paraules buides. El que jo vull és acció.
Adriana: Mira per on! Jo també vull que reaccionis. Ets tan maco així.
Aureli: Es que no saps com en tracten els altres.
Adriana: M’ho imagino. Tu has de ser lliure com el vent. Gaudeix ara de la teva llibertat relativa. Que quan siguis més gran estaràs lligat a tot.
Aureli: No sóc lliure perquè m’agrada ella. Jo no l’he triat.
Adriana: Però si és una tòtila. D’aquí dos o tres anys te n’adonaràs.
Aureli: Tot és inevitable.
Adriana: No tot.
Aureli: Que si. Faig el que em manen.
Adriana: Els teus pares son uns bon jan.
Aureli: No, em referia als meus amics.
Adriana: Què vols dir? Els teus amics? Què et fan fer?
Aureli: Val més que no ho expliqui.
Adriana: Explicar què? Mira Aureli, has de tenir-me confiança. Si existeix alguna cosa que et fa la vida impossible, jo t’ajudaré incondicionalment.
Aureli: No. Deixem-ho estar. Prefereixo estar sol.
Adriana: Molt egoista per part teva.
Aureli: Ni et pots imaginar com em sento.
Adriana: Tu mateix ets l’amo dels teus barrots.
Aureli: ( riu) No tens ni idea del que és patir de veritat.
Adriana: Mira Aureli, jo tinc molt present la teva edat. Als setze o disset anys tens la sensació que el món se’t cau al damunt. No pots madurar de veritat, sinó pateixes una mica. El dolor o el patiment o com en vulguis dir et farà fort.
Aureli: ( A punt de plorar) No això acabarà amb mi. Jo ho intento, i ho intento. Intento ser el més ben parit. Però es que xoco contra una paret contínuament.
Adriana: ( S’acosta molt a en Aureli. Estan a punt de abraçar-se) Pobre Aureli, què t’han fet perquè diguis això?
Aureli: No vull ser en Aureli de sempre. Vull ser una altre persona.

Pausa

Adriana: A mi sí que m’agrades com ets.
Aureli: Dius una mentida. Les professores joves sempre voleu quedar bé. Feu comèdia.
Adriana: Com t’ho podria demostrar? Mira, et sóc molt sincera. Segur que faràs tornar boig a moltes noies. T’aprecio moltíssim jo. ( La Adriana li passa la mà pels seus cabells)
Aureli: Per tu dir aquestes paraules és molt fàcil. És una opció molt còmode.
Adriana: No. Per tu faria el que calgués. Vols saber un secret? M’has caigut en gràcia.
Aureli: Posa’t la gràcia al cul.

Pausa

Adriana: Ah si? Si que estàs acabat perquè em diguis això.
Aureli: No vull la compassió de ningú, de ningú.
Adriana: Ja ho sé això. Va home, que et veig capacitat per remuntar el vol. No, sense una petita ajuda. I és la meva obligació estar al teu costat.
Aureli: Sóc un desgraciat.
Adriana: Ja hi tornem? Què vols que faci per tu?
Aureli: He venut la meva amistat.
Adriana: ( Riu ) Tots en un moment o altre fem el mateix.
Aureli: Què és el que et fa riure. Jo no hi trobo la gràcia.
Adriana: Un dia trobaràs ridícules les teves cabòries. I si de veritat has venut la teva ànima per unes quantes amistats miserables, és hora que et facis un home i els donis una puntada al cul de ja saps qui.
Aureli: Oh sí. M’agradaria tan però es que no puc.
Adriana: Perquè? Què t’hi força.
Aureli: Una part de la meva ment diu dóna-li una coça i una altre diu que li xoqui la mà. I saps perquè? Perquè ell sí que té personalitat. M’agradaria ser com ell.
Adriana: Tu no saps veure fins a quin punt és un estúpid.
Aureli: Per tu pot ser el que vulguis. Però jo sé que mai tindré el seu dot de lideratge, la seva imponent personalitat.
Adriana: Ara t’agradaria ser un líder? Pensa que això té el seu sacrifici.
Aureli: Segur que reporta més beneficis que desavantatges.
Adriana: No ho sé a la llarga. Tota persona té la seva paciència. Un a vegades té ganes de viure en discreció.
Aureli: No crec. Quan un és el protagonista de tota història emocionant, mai vol abandonar-la. Crea addicció. I jo tinc dret a aquesta droga natural.
Adriana: Has provat alguna droga dura?
Aureli: No. Cap pastilla. Ni coca ni res de res. Algun que altre porro. Això és tot.
Adriana: Ja ho saps. Abans que tot prefereixo que practiquis un sexe sense amor. No és gaire gratificant però sense dubte és una millor droga que hi ha. ( Somriu)
Aureli: Aquí està la qüestió. No és a l’abast de tothom. I qui la pot tenir de seguida se’n cansa i busca la coca o l’heroïna.
Adriana: No estem parlant de persones normals. Són persones que busquen l’autodestrucció. I mira de que els serveix ser els reis del mambo? Hauries d’adonar-te que fins i tot els que porten la batuta, pateixen.
Aureli: No em valen aquestes generalitzacions que fas. Partint de la premissa que cadascú és únic, ningú davant de una persona sap a que s’ha d’atenir.
Adriana: Sí. Però de que en treus de rendir-te? La mort? La fi de tot sofriment? Això t’ho penses. S’ha de tenir coratge i veure que la situacions dolentes per molt fotudes que siguin són superables.
Aureli: Això és una filigrana de la teva ment. O no, potser és una consigna de un psicòleg vulgar i barat.
Adriana: Sí. Costa de creure en les coses quan s’és adolescent. Vols una mostra del meu compromís envers tu?
Aureli: Sí.
Adriana: ( La Adriana agafa un paper i hi escriu el número de un telèfon mòbil. Li entrega a en Aureli) Té. El meu mòbil. Pots trucar-me quan vulguis.
Aureli: Gràcies. Agraeixo molt el que fas per mi. Però en quan als meus amics, deixa-m’ho a mi.
Adriana: No, home. Estàs en inferioritat amb els teus amics. Mira tinc una germana de la teva edat que és un cel. Us podria presentar. Ella es bastant guapa. I espavilada.
Aureli: No vull forçar les situacions.
Adriana: Tranquil, que ella també es sent sola. Veuràs que no ets l’únic. Que el món també n’hi ha de persones sensibles i delicades com tu.
Aureli: Jo sóc un tipus dur.
Adriana: A qui vols enganyar? Deixa’t estar de ximpleries!
Aureli: Ho dic seriosament. Les ties diuen que volen un tipus sensible. Però el que realment volen és la virilitat de un tipus dur.
Adriana: T’escoltes massa als teus amics. O això o bé coneixes a les noies equivocades.
Aureli: Siguin o no les noies equivocades, jo les desitjo.
Adriana: Perquè tu vols. Ets un noi massa tancat en si mateix. No te n’adones d’aquest fet.
Aureli: Les ties feu veure que us afecta veure patir un noi. Però un cop ja heu parlat us n’oblideu.
Adriana: Com pots dir això? Si penses així si que et quedaràs sense cap noia.
Aureli: No m’importa. Perquè si passa això ja m’hauré suïcidat abans.
En Aureli esta a punt de plorar.
Adriana: Vols plorar?
Aureli: Sí. Ja no puc més.
Adriana: Plora Aureli que és bo.
Aureli: Sóc un titella. No tinc voluntat.
Adriana: Perquè dius això?
Aureli: Hi ha certes coses importants que no t’he explicat.
Adriana: Quines?
Aureli: T’he de fer una confessió.
Adriana: Pobre Aureli. Segur que has estat sotmès a una gran pressió.
Aureli: Sí. Molta.
La Adriana s’acosta a en Aureli i l’abraça.
Adriana: Pobre noi. No tinguis por de res. Explica’t.
Aureli: Ara mateix.

Els llums de l’escenari es fonen i és dóna pas a una altre escena.

inici | mapa web