companyies

Companyies
Sergi Costa

Companyies

Els llums de l’escenari es fonen i és dóna pas a una altre escena.

escena 9

Es una de les aules de l’escola. Hi ha els nois de sempre i en Aureli. Estan en grup conversant. Davant seu tenen els pupitres.

Noi 2: Ahir em van registrar dues vegades. Una en entrar en el institut i una altre quan sortia.
Noi 1: Doncs a mi gairebé m’enganxen amb la farlopa al damunt. Sort que ahir vaig ser caut. Bé, hauria de dir sort que vaig ser despistat i me la vaig deixar a casa.
Noi 2: Jo vaig veure com passaven revista als altres nois. De forma que vaig posar la farlopa al calçotets. Vaig pensar: per un examen tan minuciós segur que no hi passarem i vaig encertar-ho.
Noia 1: Algú de nosaltres ha fet córrer la veu.
Noi 1: Això és indubtable.
Noi 2: Algú que ens té mania ens ha denunciat.
Noia 2: Molt evident per part teva.
Noi 2: És la primera vegada que ho fan.
Noia 2: Sí. És evident que els profes saben que fumem porros. Això es pot suposar. Però també que ens va la coca. Per això s’ha de tenir imaginació.
Noi 1: No tanta imaginació. Sobretot quan un de nosaltres ens traeix.
Noia 1: Qui deu haver estat?
Noi 1 : Preguntem a en Aureli. Ell segur que ho sap.
Aureli: Jo sé tan com vosaltres.
Noi 2: Vaig veure com a ell el registraven de dalt a baix.
Noia 2: Sí. Jo també ho vaig veure.
Noi 1: Us crec. I no penso que en Aureli hagi estat la font.
Noia 2: Si hagués estat ell, s’hauria perjudicat a ell mateix.
Noi 1: Molt ben observat.
Noia 1: ( Dirigint-se a en Aureli) Què mires? Et penses que he estat jo?
Aureli: No. Et miro perquè ets bella.
Noia 1: Ai Em faràs enrogir.
Noi 1: Aureli! On has deixat la teva vergonya? En què varem quedar? Res de noies varem dir.
Aureli: Però si ella em dirigeix la paraula.
Noi 1: Només pots dir sí o no. Però res més. Això sí et deixo que posis la cara com una tomata i que t’excitis. Nosaltres no envaïm la intimitat dels altres.
Noia 1: Encara ets massa benèvol. Saps que em provoca la seva mirada?
Noi 1: No. Què?
Noia 1: Un sentiment de culpabilitat! Mai m’havia passat abans.
Noi 1: Ja ho saps Aureli. D’ara endavant ni la miraràs. Només la podràs mirar de reüll. M’haurà d’entendre; jo vetllo pel benestar de la meva amiga.
Noi 2: Ho sento Aureli. Comprenc la teva situació. Però no et justifico. Ara no la miris a ella . Perquè l’altre noia d’aquesta colla és meva. Ho has entès això?.
Aureli: No. No ho entenc.
Noi 1: Aureli, Aureli. Ara sí que el que no t’entén sóc jo.
Aureli: No sóc més el vostre xai.
Noi 1: Hey! On has après a parlar així? Què et passa?
Aureli: Perquè no ho diu ella tot això. Potser desitja secretament que la parli.
Noi 1: Aureli! Qui t’ha donat ànims per parlar així. Què t’ha passat?
Aureli: No sóc el vostre esclau. D’ara endavant no us passaré més farlopa. I més si hi han aquests controls.
Noi 1: Definitivament no ets en Aureli d’ahir. Què passa? Que alguna noia ha sentit compassió de tu i t’ha follat?
Aureli: No necessito cap noia per veure com em tracteu.
Noi 2: Fins ara no es queixava.
Aureli: Vull que em tracteu com un igual.
Noia 1: Un moment reconeixem que és valent. S’està comportant com un macho.
Aureli: Gràcies.
Noia 2: Gràcies! Diu.
Noi 1: Sí encara queden residus de en Aureli de sempre, tal com el coneixem.
Noia 1: Aureli, no li facis cas. Sí que em pots parlar. A mi m’agraden els nois que els tenen ben posats.
Noi 1: Molt bé Aureli. De veritat que vols ser un dels nostres?
Aureli: Vull ser el seu amic( mira a la noia 1)
Noi 1: Tu seràs el que digui jo.
Aureli: I un bé negre!
Noi 1: Què has dit?
Noi 2: Nois mirem de no perdre el cap. Ara hem de mirar com ens ho farem amb la nostra farlopa.
Noia 2: Sí hem de descobrir qui se n’ha anat de la llengua.
Noi 1: Teniu tota la raó. Qui pot haver estat? Segur que ha estat un que ens odia!
Noia 1: Algun noi de l’altre classe.
Noi 1: Sabeu de qui sospito jo?
Noia 1: De qui?
Noia 1: De qui us penseu que parlo?
Noia 1: De en Aureli? No pot ser ell.
Noi 1: Sí. Ahir quan ens varem registrar vaig pensar amb ell. Però no, tu no has pogut ser? Eh Aureli?
Aureli: És clar que no.
Noi 1: Vaig pensar fredament. No pots ser ell perquè ell hi esta tan posat al mig com nosaltres. Es delataria a si mateix.
Noia 1: Tens tota la raó. No per confessar-se les autoritats el perdonarien.
Noi 2: Just a la fusta.
Noia 2: Si realment fos ell no actuaria amb tanta insolència. Estaria nerviosíssim.
Noi 1: No ho sabem això.
Pausa.
Noi 1: Però digues Aureli, què hem de fer?
Aureli: Jo no us passo més la coca.
Noi 1: Què, però que dius?
Aureli: Sí, no estàs sord.
Noi 1: Goses desafiar-me?
Aureli: Això i alguna cosa més.
Noia 1: Oh! En Aureli no vol ser el teu gosset. Deixa’l lluitar per la seva nova condició.
Noi 1: Això s’ho ha de guanyar.
Aureli: No penso entrar més droga en aquest institut. I penso parlar amb qui em dóna la gana.
Noia 1: Aureli! Mai m’hagués imaginat que et veuria d’aquesta manera.
Noi 1: Jo tampoc. Espera un moment, vols ser dels nostres?
Aureli: Jo no tinc amo. Sóc de qui em porten els sentiments.
Noi 1: No et posis en un pla poètic. Que jo també en sé d’això.
Noi 2: Ho podries fer igualment. Ningú, cap profe s’atrevirà a dubtar de tu.
Aureli: No ara ja m’han vist massa vegades amb vosaltres.
Noia 2: No ens discutim. Segur que ja trobarem una altre manera d’entrar la farlopa. Que cadascú la vagi a buscar pel seu propi compte.
Noi 1: Massa arriscat. Ens podrien enganxar la policia o els pares.
Aureli: No us penseu que sou intel·ligents; doncs penseu!
Noi 1: Un moment! Qui ets tu per dir-nos el que hem de fer i el que no. Fa relativament poc que vens amb nosaltres.
Aureli: Des de que hem començat el curs escolar.
Noia 1: Donem-li una oportunitat.
Noi 1: Mira Aureli! Ja veus quina simpatia despertes. No t’ho esperaves eh això? Però hi ha una cosa que vull deixar clar: aquí estic jo. I jo no sóc una peça de decoració.
Aureli: Ha parlat el gran jefe comanche o bé, no millor el sargento de hierro.
Noi 1: T’han de parlar com els nens petits?
Aureli: Aquí només hi ha una persona que parla com els nens petits.
Noia 1: Ah ( dirigint-se al noi 1) Com m’encanta que et posin a prova.
Aureli: I parlaré amb ella tan com en plagui.
Noia 1: Amb mi els valents parlen tan com volen.

Pausa

Aureli: Sóc lliure!
Noi 1: ( Esclata en una rialla) Molt bé. Pensa el que et vingui la gana. Eh que ell ens ha demostrat la seva dignitat?
Noia 1: Sí, això i alguna cosa més.
Aureli: Em penso que sou suficientment intel·ligents per fer entrar la coca al institut.
Noi 1: Un moment! Perquè parles en segona persona en plural en comptes de nosaltres. És que tu et consideres diferent.
Noia 1: No crec que ho pensi. Ell vol tenir el dret a pensar i fer com qualsevol de nosaltres.
Aureli: Exactament.
Noi 2: Jo mai t’he vist col·locar-te.
Aureli: Cada cosa al seu moment. Jo vull coca de la bona.
Noi 1: ( riu) Es veritat, et tractem com si fossis un nen petit. Per portar el nostre vici eres vàlid. Però mai hem pensat amb tu com un consumidor. Potser perquè et volem el bé. ( El noi 1 continua rient)
Noia 2: Sí, mai l’hem pres seriosament. Ell té el dret de consumir.
Noi 1: Tens diners?
Aureli: Sí.
Noi 1: Si vols la coca, te l’hauràs de jugar com sempre.
Aureli: I què passa si m’hi nego. Em podria quedar amb tota la coca. I vosaltres res de res.
Noi 1: Noi, algú t’ha fet aixecar el teu ego. Si fessis això que dius jo m’encarregaria que et donessin una bona pallissa.
Aureli: Et denunciaria.
Noi 1: I confessar-los que ets alguna cosa semblant a un camell?
Aureli: Esta bé. No diré res. Però no vull ser més l’ànec lleig.
Noi 1: Comprensible. Tranquil, ja formes part del grup. Qui esta amb nosaltres és el putu rei.
Aureli: ( Dirigint-se a la noia 1) Puc parlar amb tu a soles.
Noia 1: Ai! Em faria molta gràcia. Però els altres també tenen el dret a escoltar-nos. Són els nostres iguals, els nostres germans.
Noi 1: Molt bé! Si el que vols és parlar amb ella, aquí la tens. Nosaltres no et torbarem. Però pensa demà en entrar la mercaderia. O sinó ets home mort.
Noia 1: Ai! No siguis tan dràstic. El pobre farà el que pugui.
Noi 1: Perfecte! Si és així res a objectar.
Els dos nois i la noia 2 es disposen a abandonar la sala.
Noi 1: Compto amb tu. No ens fallis.
Aureli: Per descomptat!
Noi 1: Adéu! Fins desprès.
Els dos nois i la noia 2 surten de l’aula i de l’escenari. Ara només queden en Aureli i la noia 1.
Aureli: Per fi sols.
Noia 1: Ara pots fer-me l’amor únicament amb paraules.
Aureli: Què?

Silenci. Pausa.

Noia 1: Ja ho veus. Aquesta és la realitat.
Aureli: T’agrado fins i tot quan parlo?
Noia 1: És clar que sí.
En Aureli s’acosta a la noia 1 i l’agafa per la cintura.
Noia 1: Ai! Ep! Estigues quiet. Ja arribarà el moment d’això. Per ara vull les teves mans tranquil·les.
La noia 1 li enretira les mans de la seva cintura.
Aureli: M’agradaria que fossis més clara. Sobretot quan estem en grup.
Noia 1: Sí? Em penso que ets suficientment intel·ligent per interpretar la realitat.
Aureli: Digues, em prens cada dia de farlopa?
Noia 1: Sí. Perquè?
Aureli: I et sents millor?
Noia 1: De puta mare!
Aureli: Crea addició.
Noia 1: I què?
Aureli: Tia, cada setmana o mes que passa deus necessitar una dosis major. Fins que ja no ho puguis controlar.
Noia 1: Hòstia! Que poc enrotllat que ets ara!
Aureli: Oblida’t el que t’he dit. Temo per la teva salut.
Noia 1: Ai! Que bon noi que ets.
Aureli: Jo crec que encara estàs a temps per rectificar.
Noia 1: Rectificar què?
Aureli: És igual. Deixem-ho estar. Saps perquè ho faig? Com passa a les pel·lícules de l’oest jo també dic una cosa que diuen els seus protagonistes.
Noia 1: Quina cosa?
Aureli: M’agrada molt veure’t emprenyada. Ets més bella. M’encanta veure com la teva personalitat es desborda.
Noia 1: Però quina cosa més rara em dius. Què vols que pateixi? Guaita’l fotut sàdic.
Aureli: Si no ens emprenyéssim mai no seríem humans. I val més que quan arribi aquest inevitable moment ens ho agafem de bon humor. Jo em referia això.
Noia 1: Perdona’m doncs per dir-te això. Això diu molt de part teva. Ets valent de dir-m’ho. Si mai em caso, que no és el cas, vull que el meu home m’estimi en tota la meva globalitat. Vull que fins i tot adori els meus defectes.
Aureli: Jo t’adoro fins aquest punt.
Noia 1: Sí? Demostra-m’ho!
Aureli: Estic parlant amb tu. Un altre noi s’hauria espantat i marxat.
Noia 1: Sí es veritat. Intimido als bons nois.
Aureli: M’intimides fins i tot a mi.
Noia 1: Però tu no ets com ells,no? Són uns acabats, uns pardillos!
Aureli: Digues, que hi ha entre tu i ell( es refereix al noi 1)
Noia 1: T’agrada ser profund, eh? Això és una pregunta exigent.
Aureli: Te la faig perquè et considero intel·ligent.
Noia 1: Ell és un dels nois amb qui em sento més a gust. Però no, responent a la teva pregunta del milió, et diré que no és l’home de la meva vida. Els dos ho sabem.

Pausa

Aureli: Com ha de ser l’home de la teva vida?
Noia 1: Em fas unes preguntes. Ni jo mateixa ho sé. Jo escolto el meu cor talment com un cec escoltaria una pel·lícula, sense veure-hi.
Aureli: Sospitava que en tu hi havia una poeta. Digues t’agrada la poesia?
Noia 1: Ai! Quina una t’ha picat ara?
Aureli: No ho amaguis més, tu no ets com ells! Ets una persona sensible. Com jo mateix.
Noia 1: Sí?
Aureli: N’estic convençut. També sé del cert perquè actues així. Al igual que jo t’has plantejat les grans qüestions: qui som? De on venim? Cap a on anem? Sé que també estàs traumatitzada per la mort. Hi penses sovint i la teva reacció és fer-te la boja.
Noia 1: Potser sí. Ets el primer noi que elogia la meva intel·ligència.
Aureli: Tu mateixa no has donat cap oportunitat a cap noi perquè t’ho digues.
Noia 1: És que si m’ho digues fugiria corrents. M’estaria ensabonant inútilment.
Aureli: I perquè no fas el mateix amb mi?
Noia 1: Tu ets diferent, especial. Ets la meva mascota.

Pausa

Aureli: No fotis, la teva mascota! Sóc per tu igual que el teu gosset!
Noia 1: Ai Aureli! No m’interpretis tan literalment. Em pensava que tenies sentit del humor.
Aureli: Perdona’m. Estic molt susceptible. És que fins ara no m’havia trobat amb això. Una noia que m’aprecies de veritat. No saps quina felicitat em dóna això. Encara no m’ho crec.
Noia 1: Pobre noi! Portes escrit a la cara que pateixes molt. Per això jo et vull alleujar.
Aureli: No. La felicitat me la vull guanyar tot sol.
Noia 1: Vols ser un home fet a si mateix.
Aureli: No ho trobes legítim?
Noia 1: Home, si et veus capaç.
Aureli: Per tu sóc capaç de tot.
Noia 1: Fins i tot t’enfrontaries amb ell( es refereix al noi 1)?
Aureli: Sí calgués sí.
Noia 1: Ell és diferent de tu. Al finat es mostraria compassiu.
Aureli: I jo no, amb ell?
Noia 1: Qui sap a vegades les aparences enganyen. Com a les pelis de misteri.
Aureli: Perquè no ho dius d’una vegada. Sóc el primer que ha gosat enfrontar-se a ell.
Noia 1: En certa manera sí. I això et fa un tio enrotllat, collonut.
Aureli: Gràcies.
Noia 1: Però ell encara és més ben parit que tu.
Aureli: Així perquè estàs aquí amb mi?
Noia 1: Ai ! No sóc una màquina de pensar com tu. Estic aquí perquè senzillament em ve de gust. I punt.

Pausa

Aureli: Ja. Saps que si vols t’espera un futur prometedor?
Noia 1: Ah si? Vols que sigui una científica, una investigadora?
Aureli: Me n’alegraria molt.
Noia 1: Potser hi arribo.
Aureli: Escolta pel que sé has aprovat la meitat de les assignatures, és cert no?
Noia 1: Sí, de moment he suspès la meitat dels exàmens.
Aureli: Ho veus? Amb una mica d’esforç vas i arrases
Noia 1: No ho crec. No m’interessen massa les assignatures.
Aureli: Això perquè tens aquesta actitud davant de la vida. Tu tens molta por. Al igual que jo. Però la gran diferència és que tu la canalitzes d’una forma diferent. Amb mi es manifesta per la dificultat de relacionar-me amb els altres. La meva famosa timidesa. I tu aboques tota la teva por en la droga, en els amics que tens, que perdona que t’ho digui són uns babaus. Tu et mereixes alguna cosa millor.
Noia 1: Com dius tu gràcies.
Aureli: Ho veus. Junts ens espera un gran futur.
Noia 1: ( Riu) Ets un noi tan sa, que sap greu fer-te desviar del camí.
Aureli: Tu també, si vols pots estar a la mateixa línia de sortida que jo.
Noia 1: Què t’ho fa pensar això?
Aureli: T’has acostat a mi.
Noia 1: Penses massa. Deixa fluir les coses.
Aureli: Sí potser tens raó. Escolta que fas el cap de setmana?
Noia 1: Sortir amb la colla. Igual que tu, no?
Aureli: M’agradaria que els dos poguéssim estar més estones com aquesta. Això és un regal dels deus.
Noia 1: ( riu) Mira és emocionant.
Aureli: I tan si ho és. Mira una cosa no és incompatible amb una altre. La colla i a part nosaltres.
Noia 1: T’agrada la velocitat, eh? Això és una bona senyal.
Aureli: Sóc un corredor de fons.
Noia 1: ( riu) Jo no. Prefereixo l’esprint.

Pausa

Aureli: Demà vindré al lavabo amb vosaltres.
Noia 1: Així m’agrada. La farlopa és bona, ja poden anar dient els psicòlegs i profes que nosaltres farem el que en roti.
Aureli: Qui creus que s’ha xivat?
Noia 1: Alguna persona de l’altre classe. Algú que ens té mania perquè som els millors.
Aureli: Em perdonaries, si et digués que he estat jo?
Noia 1: Ai! Tens unes coses! Si això fos cert series un autèntic fill de puta. I tu no, ets un bon noi.
Aureli: Però imagina’t per un moment que fos jo la font.
Noia 1: No estaries tan tranquil. Se’t travarien les paraules.
Aureli: I no és això el que em passa?
Noia 1: Perquè t’agrado. Vet aquí la explicació.
Aureli: Jo encara et puc salvar.
Noia 1: De què?
Aureli: De tot aquest entorn verinós que t’envolta.
Noia 1: Ah! Estàs gelós de ell. No pensis tan ell. Què t’ha fet?
Aureli: A mi res. Però a tu et destrossa la vida.
Noia 1: Estàs molt a la contra. Pensaré que, seriosament tens alguna cosa contra nosaltres. Ai! ( riu) no seràs tu el xivato. Series capaç d’immolar-te?
Aureli: No.
Noia 1: Ja t’imagino explicant al director com t’ho manegues per repartir la droga.
Aureli: No cal imaginar res. Jo sóc lleial a vosaltres.
Noia 1: De debò? Demostra-m’ho avui col·locant-te amb mi.
Aureli: No sé si podré.
Noia 1: Així la meva teoria que tu ets el delator guanya punts.
Aureli: No. De cap manera. Farem el que tu vulguis.
Noia 1: Perfecte.
Aureli: Digues, de que vols que sigui capaç?
Noia 1: Quan arribo a conèixer un noi a fons, al principi li dono llibertat de moviments.
Aureli: I desprès no?.
Noia 1: Haig de fer prevaldre els meus sentiments. Els nois amb qui vaig són com una mena de salvatges.
Aureli: Jo pensava més aviat el contrari.
Noia 1: No. Faig por als nois que són un tros de pa.
Aureli: Mentida. Mira’m a mi.
Noia 1: Em faràs creure que ara tu ets un bon noi?. Ja formes part de la nostra colla.
Aureli: Sí. D’això et volia parlar. Escolta perquè no deixem els dos aquesta colla?
Noia 1: Què et falta un bull o què? Què passa?
Aureli: Et proposo fer un viatge.
Noia 1: Què?
Aureli: Tu i jo sols.
Noia 1: Aniríem una mica lluny i tu de seguida agafaries por.
Aureli: No, al teu costat sóc un tigre.
Noia 1: ( Riu i a continuació posa una cara seriosa) Ho has de demostrar això. A on jo vulgui i quan jo vulgui. Entesos?
Aureli: Si vols aquest vespre. Els meus pares marxen a un sopar.
Noia 1: Em sembla que hauria d’anar en compte amb tu. Perquè no quedaries viu.
Aureli: No tinc por.
Noia 1: ( Riu) Això ho dius tu.
Aureli: Que no. En gairebé totes les coses sóc un autodidacte.
Noia 1: Tu pensa en dissimular i enganyar a tothom.
Aureli: De què parles?
Noia 1: Em refereixo al fet que has de continuar essent el nostre camell.
Aureli: Digues, sóc per tu alguna cosa més que això. No em diguis que sóc un camell. No cobro. La droga no és meva. L’únic que faig és passar-la.
Noia 1: Seria més emocionant si estiguessin a punt d’enxampar-te.
Aureli: Però que dius?
Noia 1: Feia broma.
Aureli: Ho vull deixar tot això. Ara només em vull centrar en els estudis i amb tu.
Noia 1: Treballaries per mi?
Aureli: Per tu faria qualsevol cosa. Però no caldria. Perquè tu ets una noia dinàmica. Tu tens el teu orgull. I no admetries ser una mantinguda.
Noia 1: M’agrades. Ets un noi que pensa per mi.
Aureli: Vull que et realitzis al màxim.
Noia 1: Com sols dir tu, només et puc dir: gràcies.

Pausa

Aureli: Sento dir-te el que t’aniré a dir: tu et mereixes uns amics millors. Mereixes estar al costat d’excel·lències.
Noia 1: Com tu?
Aureli: Jo sóc el teu humil servidor.
Noia 1: No, jo et veig rebel. Molt tímid però secretament rebel. O sinó no vindries amb mi.
Aureli: A mi també m’agrades. I fa molt de temps que lluito per això. No voldria perdre-ho per una ximpleria.
Noia 1: Tu no et sortís del guió i tindràs una recompensa.... Que ni t’imaginaràs.
Aureli: Escolta’m bé; els dos som víctimes de l’entorn.
Noia 1: Jo sóc el que vull.
Aureli: Tu ets com un tresor que no sap que ho és.
Noia 1: Per ser feliç no em necessites.
Aureli: Sí, et necessito. Ara més que mai. No sé que fer.
Noia 1: Home, tio, ho hauries de tenir clar. Compleix i fes la feina ben feta. I desprès ja veuràs com podràs riure amb mi, de les altres noies del institut.
Aureli: Sí, reconec que hi ha algunes noies que sempre seran cursis.
Noia 1: És clar que si. No arribaran gaire lluny.
Aureli: Tia, que n’hi ha algunes que són molt llestes.
Noia 1: És igual, es casaran aviat i perdran el valor de les dones independents.
Aureli: Guau! Així parlar una dona com cal.
Noia 1: Mira jo no sóc una santa, ho reconec però tampoc una pèrfida.
Aureli: Jo penso que et protegeixes amb una cuirassa molt dura. Pot semblar que siguis una noia superficial. Però sé que en el fons tens un gran cor. Ets una gran noia.
Noia 1: No vulguis aprofundir, que em perdo. Sóc com sóc i punt.
Aureli: I punt. M’encanta com parles amb aquesta claredat. Amb aquesta definició dels objectius.
Noia 1: Vols anar a donar una volta pels passadissos? Si ens veuen junts, les altres noies passaran d’ignorar-te a admirar-te.
Aureli: D’acord. Anem-hi.
Els dos es disposen a sortir de l’aula i de l’escenari.
Noia 1: Un moment. Anirem agafats de la maneta. Perquè se n’assabentin.
Aureli: Em sembla perfecte.

Els dos personatges surten de l’escenari agafats de la mà.

inici | mapa web