Diagnòstic obert

monòleg 1 | monòleg 2 | monòleg 3 | monòleg 4

monòleg 1

Hi ha un banc i tres o quatre cadires. Al fons un llit i una taula de despatx. En el banc estan assentats els tres protagonistes. Al mig hi seu el pacient del doctor Pla. En Jep està al cantó dret i a l’esquerra hi ha assentada la infermera Ferrer esposa del doctor.

El doctor Pla s’aixeca i es dirigeix al centre de l’escenari.

Pla:
Suposo que la meva professió no desperta gaires simpaties entre la gent del carrer. Sóc psiquiatre i quan dic això les persones entenimentades em respecten. Potser hi domina més el sentiment de por que de simpatia. Sóc un psiquiatre jove. Fa cinc anys que exerceixo. ( Pausa) Sóc del parer que la nostra professió s’ha de desmitificar. Nosaltres els psiquiatres em serien els primers beneficiaris d’aquesta acció. Ens encomanen la missió més difícil d’aquest món: curar les ànimes, els esperits, les ments de les persones. No em fa res reconèixer que en relació a altres mals estem en franca desavantatge. El ciutadà a vegades ens demana un impossible. Per desgràcia la humanitat no dóna per més. Som una espècie intel·ligent. Hem conquerit molts camps però no som infal·libles. La gents ens odia per aquest fet, sobretot els pacients. L’home ha arribat a la lluna però és incapaç d’aterrar enmig del cervell humà. I us puc assegurar que malgrat això alguna cosa s’ha de fer. No podem estar quiets. Això empitjoraria les coses.( Pausa) Trobo que la ment humana és apassionant. Potser si no hi hagués aquest misteri no m’hi hauria dedicat, a això de la psiquiatria. Crec que sóc un psiquiatre assenyat. I no puc concebre que hi hagin psiquiatres que es plantegin ser-ho sense un sentiment altruista. Sabem del cert què fer quan hi ha un mal físic. Si algú es trenca la cama, sabem exactament a on és la ferida i sabem què s’ha de fer. En canvi en una malaltia mental no sabem detectar el punt exacte de on fa mal. És per això que molts pacients ens odien. Es pensen que juguem amb la seva vida. No per nosaltres la seva vida és sagrada. Per arribar a coronar un èxit hem de començar a ascendir. I jo i els meu s col·legues en representem els seus inicis. El inici de un projecte ple d’arestes. ( Pausa) Reconec que en la meva curta trajectòria he comès alguns errors. Però he anat amb la suficient cautela perquè no fossin errors desmesurats. Davant la meva ignorància he pres com a norma la cautela. Però com són les coses, davant del pacient nosaltres hem de donar una imatge de domini de la situació. Alguns psiquiatres més veterans que jo, diuen que amb l’edat i els anys de professió ja marxaran aquests escrúpols. La guerra no és únicament contra els pacients. També la tinc declarada a alguns psiquiatres. Sí són éssers humans que es senten superiors. Superiors a la resta dels mortals que no siguin psiquiatres. Són gent que en comptes d’entendre el seu camp com un servei als altres, l’entenent com un instrument per augmentar el seu ego personal. El meu primer any de pràctiques esta farcit d’aquests casos. Vaig veure psiquiatres que prescrivien medicació com aquell que recepta un xarop per a la tos. La medicació és necessària fins que no queda cap altre opció. Quan la gravetat del cas ho requereix. He assumit els èxits i fracassos dels meus pacients com a meus. ( Pausa)
Els psiquiatres no som uns mags que puguem solucionar casos extrems. Al meu primer any de pràctiques vaig veure com un psiquiatre gran se’n fotia dels seus pacients. Em vaig indignar. Pensava que la nostra professió ja per si sola enaltia a les persones. Alguns psiquiatres pensen que la seva professió és especial. Diuen que s’ha de tenir una espècie de do, de talent natural. Jo m’inclino per pensar que és una professió com un altre, amb els seus petits i grans secrets, trampes. La Alba, la meva muller m’ha ajudat molt en una cosa capital, en com tractar els pacients. Ella potser hi esta tan o més avesada que jo; és la infermera en cap de l’hospital. Té una mà esquerra per saber posar cadascú a la posició que li pertoca. I no solament amb els pacients, sinó també amb els infermers mateixos, els cuidadors. Amb els metges ja és una altre cosa. A mi m’ho diu clarament a la cara, però amb altres metges només insinua els canvis que cal fer. No imposa, suggereix. La meva dona és una persona intel·ligent. És ella la que hauria de ser psiquiatre, no pas jo. ( Pausa) Ara ja té trenta anys. Potser és massa tard per estudiar alguna altre cosa. Però ella esta tan entregada a la seva feina. Diu que si vol deixar la pell. La salut de una persona és sagrada i qui treballa amb ella hauria d’anar amb peus de plom perquè nosaltres els psiquiatres som uns privilegiats. Quina professió hi ha en el món que sigui tolerada, per pretendre dirigir les regnes de qualsevol ésser humà. Tots naixem lliures. I els psiquiatres de vegades pequem de savis. Personalment mai deixaria que un pacient em veiés dubtar. Això per un psiquiatre és un crim. No penséssiu que ens corre una sang diferent a la vostra. Segurament és una qüestió de caràcter. Hi ha psiquiatres que tenen el do de la autoritat i jo en sóc un d’ells. Estem acostumats a fer de pares. Els que no accepten aquesta premissa els amenacem. No ens queda cap altre remei. Hem de fer creure que qui se’n riu de nosaltres corre perill. Aconsellar forma part del nostre credo. I per això mateix ens hem d’esforçar per no equivocar-nos. Amb cinc anys exercint de psiquiatre puc dir que m’he arriscat poc aconsellant a la gent. Són consells que em podria haver estalviat. Però era convenient dir-los. A més jo estic en contra d’aquells psiquiatres que es pensen que la seva professió és només receptar pastilles i adéu-siau. ( Pausa)
Bé, ja veieu quina és la idiosincràsia de la meva feina. Hem de ser més intel·ligents que la resta de mortals. I encara que el pacient li molesti aquest fet, ell inconscientment ens hi obliga. Vol una solució màgica. Quan el que puguem oferir és comprensió i amor. Amb això últim riureu. Les persones més gran diran: aquest és un psiquiatre idealista. Els psiquiatres més veterans em diuen que jo estic carregat de punyetes. Però la meva dona em recolza i m’anima a ser una persona justa. La meva feina és tan complicada com la de un jutge. Un jutge dictamina la llibertat o la privació de la mateixa sobre una persona que ha nascut lliure. Jo dictamino si les neurones del seu cervell han de seguir unes determinada direcció. Sóc responsable del cervell de unes desenes de persones. Naturalment com tota activitat humana, estem sotmesos a l’error humà. ( Pausa)
Hi ha hagut casos que reconec que he fet plorar al pacient. La vida d’aquests es converteix en un espiral de funestes conseqüències i tu el jutges. Li dius que en té tota la culpa. Tot està a les seves mans. Evidentment utilitzo aquest discurs només en casos incomprensibles. Són aquells casos que s’escapen de la meva capacitat. Només actuo així quan no entenc al meu pacient. I desprès li deixo anar allò que nosaltres no som déu nostre senyor. Però en el fons de meu cor em sento penedit. Enfonsat de no poder ajudar més. I reconec que la nostra ciència en relació a una altre qualsevol esta poc desenvolupada. És aleshores quan no hi veig remei quan sé implicar-me com a persona. I si fer reaccionar vol dir provocar el plor del pacient no ho dubto gens. ( Pausa) Prou de divagacions sobre la meva professió. La meva vida sap eixamplar-se més enllà de la psiquiatria. Però hi ha tantes coses per explicar d’aquest camp. Però la meva muller es mereix una igual atenció. Tan sols és un any més petita que jo. Lògicament ens varem conèixer en aquest hospital. Varem entrar al mateix any. Ella era una dona emprenedora. Jo era molt tímid. Al principi em tractava de senyor. Jo volia que ella em dispensés més familiaritat. I en poc temps ho vaig aconseguir. Desprès de un any de treballar colze a colze varem començar a sortir junts. I al tercer anys de conèixer-nos ja ens varem arriscar a casar-nos. La Alba és una dona molt completa. I sí malgrat tots els tòpics, haig de dir que em complementa. Sovint, no fa gaire, farà exactament uns tres anys ens quedàvem a altes hores de la matinada bescanviant informació sobre els pacients. Ens agradava fer-ne un seguiment. Segurament la curació de molts pacients es deu al nostre frenètic treball.
I ara com ara estem bé. Evidentment no puc dir que les coses ens han anat meravellosament bé. Però amb la Alba he après a ser transigent. A la feina no ho sóc gens però amb ella haig d’aprendre d’aquesta virtut. Recordo la primera impressió que em va causar a l’hospital. Se la veia tan segura de ella mateixa. Transmetia confiança i bon rotllo. Jo, aleshores dubtava molt en els diagnòstics, era un novell. Els altres psiquiatres em deien que no en fes cas d’això. Que la solució tenia un nom: experiència. Però la Alba era diferent. No em compadia per ser novell. No em mirava amb condescendència. La seva mirada expeditiva m’urgia a espavilar-me. Podia llegir els seus ulls que em deien: ja ets un home fet i dret. Quan li explicava els meus dubtes, al principi de sortir junts, ella callava i deixava anar unes frases curtes i tallants: no has de tenir por de res, no has de tenir por dels teus pacients. La única por acceptable era la por a un mateix. Però fins i tot en aquest cas jo m’hauria de sobreposar. Ella deia que aquesta por era molt normal en un psiquiatre, però com tota por normal i corrent, jo hauria d’aprendre a conviure amb ella. Aquesta por s’hauria de transformar com una mena de gratera que jo hauria d’assumir. Gratar-se significava perdre la por a tractar la gent. Al principi m’espantava la manera en què em miraven els meus pacients. Com si jo fos una mena de bruixot que tingués la solució màgica. Aleshores ella em deia que jo m’havia de decantar pel mal menor. Em deia que mai em deixés arrossegar per un sentiment de culpabilitat. Segons ella, això era inconcebible en un psiquiatre jove. La culpabilitat és pels ancians. Tot ha de seguir el seu procés natural. Sí, però li deia jo i si m’equivoco què? No passa res, deia ella. Estàs ben preparat. Ets un noi prudent. I llest. A més al principi, els teus pacients més difícils també visiten a psiquiatres més experimentats. ( Pausa)
La Alba mai m’ha dit que sóc el millor. Però tampoc que sóc dolent. Tota ella em suggereix la paraula moderació. La Alba no és cap santa. També sap agafar-se la vida des de una perspectiva divertida. Un cop jo i ella ens varem descontrolar. Estàvem al meu despatx de l’hospital. Ja feia més de mitja hora que tan ella com jo havíem acabat el nostre torn. Aquell dia no recordo perquè ens varem estar més estona de la prevista. De cop ella em va besar a la boca. A mi se’m va regirar el cos. Vaig sentir com tot el cos era travessat per un fibló. Li vaig treure el vestit d’una volada. Em posseïa un desig salvatge. Per fi quan estava en bragues, les hi vaig arrencar del cul a mossegades. La vaig ben follar com un desesperat. Ella es va deixar fer. Endevino el motiu. Feia poca estona que li havia explicat que aquí al psiquiàtric no em sentia amo de res. Que em faltava seguretat, autoritat, destresa en el tracte a tota la gent i el personal d’aquí dins. Reconec que follar-la d’aquella manera va ser una alliberació. Aquells dies tenia la sensació que la majoria de casos se m’escapava de les mans. I la Alba era una cosa segura, inviolable, ningú tenia el dret ni la capacitat de fer-la canviar, com feia jo. Amb el pas del temps he vist que ella era la que em dirigia no a la inversa. La seva passivitat em convidava a menjar-me la seva vulva. I així va ser. Poques vegades ella m’ha donat tanta llibertat. Em considero un marit atent i servicial. ( Pausa)
Al capdavall em puc considerar un triomfador, un guanyador nat. En molts congressos he hagut de llegir articles meus. I per la meva curta edat, tinc un historial impecable. I només fa cinc anys que sóc psiquiatre. De forma que ja estic considerat un dels millors de l’hospital. Però jo penso que això tingui un mèrit real. El que passa és que a l’hospital hi ha psiquiatres que són un desastre. Metges que juguen a medicar els pacients com si aquests fossin ratolins. Designen una medicació i desprès en dubten. La fan canviar. Em consulten i desprès veig que van molt equivocats. Hem de canviar una altre vegada la medicació. Reconec que el que fan alguns col·legues meus en la medicació és una beneiteria. Es pensen que les pastilles són com caramels. I és clar amb aquesta llibertat d’acció, qualsevol pot ser psiquiatre. ( Pausa)
Una proposta, el títol de psiquiatre hauria d’anar per punts. Cada vegada que un psiquiatre fracassa en algun cas, se li hauria de descomptar algun punt. I cada vegada que curés alguna persona hauria de sumar punts. Afortunadament jo puc dir que només se m’ha resistit una petita minoria de persones.
No puc demanar que la vida sigui de una altre manera.

El doctor Pla s’asseu en un banc a on hi ha assentada la Alba i en Marc un pacient del doctor Pla. La Alba s’aixeca i pren la paraula.

Alba:
Recordo la primera vegada que el doctor Pla, en Pere, em va demanar de sortir junts. Jo li veia un futur prometedor. En pocs dies, a l’hospital havia adquirit fama de professional brillant. Tenia la respiració tallada, jo vaig fer com aquella que no s’adona de res i li vaig dir que sí. Potser és un dels dies que l’he vist més content. Varem anar a sopar. Teníem moltes coses en comú. Sobretot els pacients. Però aquell dia no varem parlar d’ells. Més endavant sí que ho faríem, però en aquell moment es tractava de saber més coses de l’un i l’altre. De seguida vaig detectar el punt feble d’en Pere: l’ambició. Volia ser el millor psiquiatre del país. No li retrec. L’ambició és sana mentre no es converteixi en una obsessió i no converteixes els pacients en els teus instruments. ( Pausa) En Pere era molt orgullós i per aquell temps jo procurava no aixafar-li aquesta força. Vaig pensar que al llarg dels anys ja tindria temps per modificar el vast orgull del meu xicot. Malgrat això ell em confessava dubtes que jo els feia dissipar. M’agradaria saber que hauria fet en Pere de no ser-hi jo. Segur que s’hauria escoltat més els psiquiatres veterans de l’hospital. Siguem sincers, no em cauen gens bé aquests fòssils. Sé del cert que a la seva vida privada són uns amargats i que a l’hospital exerceixen un poder que d’altre manera no tindrien. Quan vaig entrar a l’hospital em vaig curar en salut. Admetien el ingrés de qualsevol persona. I quan el tenien a dins de l’hospital es feien amos de la seva vida. Sort que a l’hospital va entrar un nou psiquiatre tan revolucionari com en Pere. Els veterans no li van facilitar les coses. Li deixaven per ell els casos més complicats, perquè així no els pogués resoldre i els demanés ajuda. En Pere hi va posar el morro i va guanyar. Va curar un parell de depressions. No estava sol en Pere, per aquell temps també va entrar a l’hospital un altre psiquiatre jove, en Julià. De seguida es van fer col·legues i van fer pinya contra l’antic sistema de l’hospital. De moment no tenien cap càrrec executiu però amb la curació de una desena de casos, el personal administratiu es va començar a fixar en ells. Quan ells estaven de guàrdia les admissions es reduïen el doble o el triple. Aviat es van retirar aquells psiquiatres de la vella escola dels electro-shocks. Segons en Pere només servien per això i receptar pastilles. Era la deshumanització del pacient. A la primera cita que varem tenir en Pere em va explicar els seu conflictes amb aquests veterans. Jo, pobre de mi, i ignorant li deia que sí a tot. Encara era una simple infermera amb molts bon estudis. Es donava la causalitat que cinc metges esperaven la jubilació en dos anys vista. Però segons en Pere la guerra i la revolució ja havien començat.
A l’hospital tan sols ens parlàvem el mínim. Teníem molta feina. Era quan arribava a casa que teníem les llargues xerrades. Parlàvem de les meves companyes. Al contrari que ell jo no vaig tenir cap fricció en elles. La gran majoria del cos de infermeres érem i continuem essent noies. Ara actualment tinc sota les meves ordres a deu noies. Treballem conjuntament amb els cuidadors. Desgraciadament no sempre els dolents de la pel·lícula són els psiquiatres vells. També hi ha pacients que s’han guanyat una bona subjecció. Últimament s’han de lligar poques persones. És inevitable que sempre hi hagi el típic violent. A nosaltres les infermeres no ens fa por res. I a més amb els nostres cuidadors hi ha una gran complicitat. Tanta que les meves infermeres surten de marxa amb els cuidadors. D’aquesta manera t’assegures tenir a la feina un bon bloc humà i eficient.
Al principi era molt sensible a la gent que anava entrant. Sentia la necessitat de parlar-los i voler ajudar-los fins allà on pogués. Era conscient que una malaltia mental és el pitjor regal que una vida et pot deparar. Sentia pena per a tot tipus de persones: guapes, lletges, o llestes o burres. En Pere em va fer creure que podia tenir autonomia emocional i consideració envers al pacient al mateix temps. Em deia que esta bé sentir pena per a un pacient. Però només estava bé sentir pena a l’hospital, en el moment exacte que estaves davant de ell. I així quan sortia de l’hospital tenia el deure envers a mi mateixa d’oblidar-lo. Ja ho veieu era una simple qüestió de sentit comú. Però que difícil que és aplicar el sentit comú a dins de l’hospital. Els malalts sempre et deparen sorpreses. Algunes de desagradables, d’altres per contra agradables. ( Pausa) Per exemple ara hi hagut el cas de un noi que s’ha ingerit vint pastilles seguida. Li hem fet immediatament un rentat d’estómac però les pastilles li han afectat al cervell. El pobre noi ha quedat tocat. Ara tarda mitja hora bona en donar una volta a la sala d’aguts. En Pere diu que el seu cervell ha patit un col·lapse i que ho té pelut per acabar bé. Aquest noi, en Pep, és una encantadora persona. És pacífic. Però fins ara sentia veus que li ordenaven que es suïcidés. El meu home no sabia què fer per ell. No hi trobava solució. Jo tampoc. En Pere en va suggerir que no hi pensés en ell. Que era el seu problema. Però el cas era que és un bon tros de pa. Tan bo que era i li ha estat reservada aquesta sort. En Pere vol que no m’impliqui més. Diu que ell té tota la responsabilitat- doncs compartim-la.- vaig dir – Jo no n’estic tan segur Alba- em deia en Pere. – És fàcil sentir afecte per un pacient així.- I jo vaig respondre- Des de que vaig entrar aquí a treballar l’he vist sovint; com vols que no li agafi afecte.
En Pere va acceptar el meu raonament. I va dir que ens teníem a nosaltres mateixos. Teníem una bona salut. Els nostres amics tampoc patien cap mena de problema. Ens podíem considerar afortunats. Però el món és injust deia jo. I ell em deia que acomplint la meva vocació d’infermera ja ajudava a bastament aquestes persones desafortunades. En Pep avui encara el tenim cada quinze dies a l’hospital. S’ha convertit en ell una costum recaure sovint. Per sort ja no sent veus, però diu que a l’hospital veu Jesús. I a part d’això és una persona molt lúcida. Massa que ho és. Ja ha quedat completament tocat per haver ingerit les maleïdes pastilles. En Pep també pateix angoixes. I quan sent la veu del meu home, es tranquil·litza. Sap que en Pere el deixa enraonar. A vegades nota una millora gràcies a aquesta simple acció. El deixa enraonar i sembla que els símptomes van a la baixa. Ja no sent tantes veus, ni se li apareix Crist a cada moment. I l’únic que fa el meu marit és escoltar-lo, és a dir, en Pep sap que en Pere li dóna una carta de credibilitat. I això amics meus, és molt més eficaç que tots els electro-shocks que voleu. Els psiquiatres veterans se’n reien directament de les cabòries del pobre Pere. Amb el meu marit en Pep es sent respectat, recolzat. ( Pausa)
Jo li dic a en Pere que no cal que formen una família. Que hi ha alguns casos del psiquiàtric que és com si fossin de la família. En Pere diu que és perillós pensar d’aquesta manera. Però a en Pere sempre li han espantat els compromisos. Vaig ser jo qui li vaig proposar casar-nos. Recordo el seu silenci en proposar-li-ho. Va estar callat un minut i desprès va dir que sí. –Vull un sí convençut- li vaig dir. – És que no m’ho acabo de creure. Em sembla que per tu només funcionava la química sexual- em va dir. Jo li vaig dir que era un desconsiderat. Perquè ell no era capaç d’imaginar-se que la cosa era més aviat amor que sexe?. A en Pere sempre li ha agradat sentir-se un home fort i independent. Ser una persona que no depèn dels altres. Es pensava que la persona feble era sempre l’altre. En fi, ens varem casar. No penseu que el nostre matrimoni és modèlic. Tampoc ens salvem de la crema. Però en Pere sap ser molt més que un gran amic. A vegades em fa pensar en un capellà. Sempre tan considerat. Parlant baix i posant les coses al seu lloc. Poques vegades m’ha alçat la veu, i mira que hem tingut discussions. Quan em vol mostrar el seu enfado tria el silenci. I jo el burxo, no paro de xerrar fins que ell reacciona per collons. És així com solucionem els problemes. En Pere és l’home que he conegut que s’assembla més a una dona a l’hora de resoldre les diferències. ( Pausa)
I amb els pacients sempre ha mostrat un tracte exquisit. Molt abans que en Pep es volgués suïcidar amb una dosis gegant de pastilles, el meu marit havia raonat amb ell les mil i una raons per continuar vivint. De fet, ja li havia insinuat que es volia suïcidar un parell de vegades. En Pere anava directe el gra. Li deia que era un noi llest i encara molt millor, una gran persona. Però en Pep no sé per quin estrany motiu no s’ho acabava de creure. Es considerava a si mateix un cas perdut. Fins i tot, alguna vegada havia arribat a odiar en Pere per ser el que és: un bon psiquiatre. En Pere no solia donar cap mena d’importància al seu comportament. No volia que en Pep es sentís un privilegiat i ser la nena bonica dels ulls d’un dels millors psiquiatres de l’hospital. En Pere diu que no, però jo sé que l’estat actual d’en Pep l’ha afectat. Estava tan acostumant a veure’l per l’hospital. Encara que tingués aquests episodis d’esquizofrènia un hi podia parlar amb ell. Conservava tota la lucidesa. I realment gaudies de la conversació amb ell perquè era una persona culta. En Pep va ser un dels primers, per no dir el primer cas que en Pere va tenir. Se’n recorda molt bé del dia que el va veure per primer cop. Primer en Pere va mostrar consternació però a mesura que va anar parlant amb ell va agafar confiança. Però han passat tants de pacients pel psiquiàtric que és injust recordar-se sempre només d’en Pep. A aguts hi ha una colla de reincidents que s’han guanyat l’estima d’en Pere. Són una desena ben coneguda. Mai han portat problemes al meu marit, però segur que han provocat que ell es trenqués el cap per algun d’ells. ( Pausa) Jo com a infermera en cap que sóc ara coordino totes les infermeres que estan a la sala d’aguts. I he pogut observar com alguna d’elles entrava a treballar amb por. Amb certa reticència a donar un tracte de familiaritat a algun pacient. És la seva elecció. Elles són unes professionals, i com a bones professionals que són, tenen uns drets i uns deures. El contracte no demana que siguis simpàtica amb els pacients. Però no, puc dir per sort meva i d’alguns pacients d’aguts que alguna d’elles, no totes, a la primera o la segona s’enrotllen de bon grat amb els pacients. Bon rotllo professional, s’entén. Aquí sí que per suposat jo no toleraria una relació sexual o sentimental entre un o una pacient i la infermera. Les coses rutllen bé aquí. Per sort, no s’ha de donat cap cas. I és que si passés no tindria cap dubte de com obrar. Però un cop arribada a casa, pensaria que Déu va crear totes les persones iguals. Per tan el que sí toleraria seria una relació entre un pacient i una infermera o infermer un cop estiguessin a fora de l’hospital. Evidentment fora de l’hospital no sóc ningú per donar ordres a les meves infermeres. Però si he d’aconsellar a alguna infermera en aquest cas, doncs bé, li desaconsellaria la relació. No, no tinc cap prejudici en contra dels pacients. Però sé del cert que per si sola, la relació entre una infermera i un pacient genera uns tics de dependència que sempre són els mateixos. Per exemple el pacient espera que la infermera li solucioni la vida. La infermera existeix en la relació només per servir al pacient. I això no pot ser. Encara que el pacient no se n’adoni de la seva exigència. No pot ser que la infermera tingui la responsabilitat de passar pel mateix túnel negre del pacient. Es pot ser comprensiva, facilitar les coses perquè el pacient s’expressi. Però mai assumir que la feina de curar-se recaigui sobre ella. Molts de pacients farien que la infermera agafés com a pròpia la malaltia seva. I això, estimats companys no pot ser. Em puc equivocar. Tan de bo m’equivoqui i alguna infermera alguna dia m’ensenyi orgullosa una excepció.
A les infermeres a més de tenir cura dels malalts ens toca escoltar-los. No ens irritem per això. Ho trobem normal. Som humanes, no màquines. Ens llegim el historial dels pacients, siguin homes o dones. I vulguis o no, la proximitat humana fa que algunes noies pacients es sincerin amb nosaltres. També ho fan alguns homes sensibles. El màxim que podem fer és escoltar i dóna un copet a l’esquena. Que ja és molt escoltar. De vegades t’atabala escoltar tantes misèries. Però aviat assumeixes que això forma part de la teva feina. Al final t’hi acostumes. La meva feina forma part més d’una vocació humanitària que d’una simple forma de guanyar un sou com un altre. Ah i també s’ha de tenir el mateix temps la pell dura. En Pere amb un primer cop d’ull pot saber si una infermera serveix o no per aquesta feina. I la majoria de vegades, li estic agraïda perquè ho encerta de ple.
Ah en Pere és tan bo amb mi, i al mateix temps tan punyeter amb els pacients. La vida és alguna cosa més que un hospital, però en un hospital hi pots trobar tota la vida que vulguis.

La Alba s’asseu al banc i s’aixeca del banc en Jep. De seguida comença a enraonar. Esta dret al costa del doctor Pla i la Alba.

Carles:
Abans de tot, haig de dir que sóc una persona normal. La malaltia no m’ha fet canviar. Això és el que diuen els meus pares. Però jo sé perfectament com m’haig de comportar en aquesta vida. Ningú té el dret d’alliçonar-me excepte els meus pares. Què es pensa aquest doctor Pla. Es pensa que és la Mare Teresa de Calcuta o què. El primer que em va dir va ser que estava en bones mans. Que m’ajudaria. I me’l vaig creure. Era fàcil que el cregués perquè estava fet pols. No m’aguantava. Portava una excitació al damunt, que déu n’hi do. Quan vaig ingressar tractava a tothom de germà. I si algú em demanava un cigarret jo li donava fins a quedar-me en zero cigarrets. Fins i tot vaig arribar a repartir diners. Tot l’hospital estava essent travessat per un moviment sísmic de immensa solidaritat. D’amor humà, de germanor. I jo volia repartir amor a cada persona de l’hospital. Amor fraternal vull dir. No volia fer enfadar al doctor Pla. Em va tocar aquest metge. La família deia que era el millor. Jo no vaig gosar discutir-ho. Ara que estic estabilitzat, puc dir que el doctor Pla em va seguir la corrent. ( Pausa) D’aquí a tres dies surto d’aquest infern. El doctor Pla diu que no, que estic al paradís. En cap altre lloc podria estar millor. En quin altre lloc podria encaixar, em preguntava el doctor Pla. Sí, potser sí que he tingut sort. Perquè cada infermera, cada cop que em veien, em somreien. Quina sort vaig pensar. Jo xerrava pels colzes, els explicava que jo tenia una missió espiritual. Però res de salvar el món. Jo estava aquí per fer més agradable la existència de les senyores. Parlo de l’esperit, no de sexe. Els meus companys interns de l’hospital de seguida em van clissar i em van batejar com a Ghandi. I jo encantat de portar aquest honorable nom. Al capdavall et poden posar un motiu pitjor. Però Stop! Encara que jo reparteixi pau no vol dir que em sàpiga detectar quins són els paràsits d’aquest hospital. Quan tinc una baixada sembla que només pugui xerrar amb el doctor Pla. Realment, a banda, de la seva prepotència és ell qui m’ajuda. Quan estic baix, ni la veu dolça de la infermera Ferrer, la seva dona, em pot socórrer. Em faig un fart de plorar. I ell vinga a dir-me que no passa res, em diu que sóc un tio sensacional. Tranquil, em diu, això és una fase més de la teva malaltia, i em diu que haig de ser-ne conscient també quan estic eufòric, no solament quan estic deprimit. El doctor Pla, malgrat esser un presumptuós s’ha guanyat a pols la fama que té de ser el millor psiquiatre de l’hospital. Sap interessar-se per les aficions del malalt, i per aquí es guanya la seva confiança. Al principi jo creia que era una tàctica pròpia de un tio fals que es fa l’enrotllat, però desprès no, vaig veure com s’implicava emocionalment en cada cas. Sé del cert que s’interessa per l’estat de tothom perquè sense voler alça la veu i a la vegada li tremola la veu. Però, és clar el doctor Pla es impecable amb la medicació, i quan vol és dur i aspre com una roca. Això és el que va fer el tercer cop que em vaig posar a plorar davant seu. Em va dir que les llàgrimes eren terapèutiques fins a cert punt. I havia un punt en què jo m’havia d’ajudar a mi mateix. Però el dia següent, es mostrava afable, tan tendre i atent com si s’hagués d’interessar per qualsevol fotesa teva. ( Pausa) El doctor Pla és meitat àngel, meitat dimoni, mai sé del cert amb quina una me’n sortirà. He ingressat unes quatre vegades a la secció d’aguts i per això mateix ja sé de quin peu calça el doctor Pla. També en conec les seves febleses. Però el molt murri, ho és tan que mai abaixa la guàrdia, i mai permet que un pacient el posi en evidència. A més no m’interessa cantar-li les seves debilitats. Perquè quan vol es pot comportar amb mi una persona freda com el gel.( Pausa) No és fàcil burlar la vigilància del doctor Pla. Una vegada m’havia enrotllat amb una pacient i el doctor Pla ja ho sabia. Em va picar l’ullet. Em va recomanar discreció, em va dir que això era un lloc seriós, no una casa de cites. El sexe explícit no està permès en aquesta casa, però es tolera que es faci d’esquenes a les infermeres i cuidadors. Fa un any quan vaig entrar per segona vegada vaig conèixer la Judit. Era una noia molt sensual. Però el mateix temps tenia una cara pàl·lida. Patia una depressió com una casa de pagès. Malgrat que ens varem intercanviar besos, ella solia repetir que s’havia cansat dels homes. Bon comportament el seu. Ella deia que jo era especial. I li vaig respondre que ni tardaria dos mesos a comprovar que jo era com la resta de nois. La nostra relació va durar un mes, el temps que ella va estar internada. Després ella no va voler saber res de mi. Vaig confessar el cas al doctor Pla, a veure que em deia aquest senyor il·lustre. I bé, que esperava? Em va dir, la gent quan passa per aquí i després surt, es vol oblidar de la seva estada. Bé, jo vaig pensar que va valer la pena viure una aventura amb aquesta noia. Almenys varem estar a un centímetre de fer l’amor. Un cuidador ens va enxampar i no va tenir escrúpols. Jo em vaig enfadar molt amb ell. És que no tenia polla ell oh que? No tenia el dret a tenir una vida sexual realitzada? Doncs jo me la mereixo a qualsevol racó del planeta. Què és aquesta discriminació a l’hospital? La Judit per contra es va posar a riure. Deia que li feia gràcia. De totes maneres, si haguéssim volguts, d’amagat, haguéssim pogut fer l’amor. Però ella no volia. Deia que jo era massa bon xicot. Que no em volia destrossar. Suposo que en quant a nosaltres dos ja ho tenia decidit, i no volia fer-me més mal. El seu riure era estrany, amb la cara desencaixada. No era ni natural ni forçat. Només extravagant. Era una noia vuit anys més jove que jo, és a dir, en tenia vint, i amb aquest estat li tocava obrir-se pas a la vida. Sabia que adquirir un lloc de treball era dificultós. Parlant clar, el món laboral discrimina negativament als malalts mentals. No m’invento la sopa d’all. Jo he tingut sort. He tingut un padrí que m’ha facilitat l’entrada a un diari. Però ella que estava estudiant comunicació audio-visual a Barcelona, va haver d’interrompre aquests estudis. Havia d’amagar per prudència que estava malalta. M’agradaria amb totes les meves forces trencar el tabú que hi ha en contra de les malalties mentals. Som els malalts que més patim. I si no tenim sort, podem ser maltractats pels propis metges. Sí, alguns psiquiatres són especialistes en fer néixer sentiments de culpabilitat en els pobres pacients. Conec molt poc psiquiatres que siguin humils. Sí, jo a vegades ja em queixo del doctor Pla, imagineu-vos com deuen ser els altres casos. I la resta de la societat té encara molts prejudicis en contra del nostre món. Seria bo que a l’escola es parlés dels hospitals psiquiàtrics com dels hospitals normals. Però que dic estic demanant una quimera. Però a favor meu, la depressió, la ansietat són els mals més comuns d’aquest segle. I si hi ha gent que gira l’esquena a aquesta realitat, pitjor per ells perquè seran colpejats per la malaltia sense compassió. Sempre he odiat com la gent del carrer ens ha tractat a nosaltres. Pobre noi, diuen, un cas perdut. O bé et diuen, per exemple el meu cas, que tot i ser un malalt sóc un noi culte. Com si una cosa no lligués amb l’altre. Què es pensen, la ment humana és infinita. Encara que no podem controlar-la del tot, si en detenim alguns ressorts. És igual que no funcionem en algun aspecte, perquè és segur que sobresortim en algun altre. Una altre cosa que odio és la compassió. Els malalts tenim suficients recursos com per fer-nos estimar per la nostra pròpia identitat. La ment humana és la cosa més flexible que existeix, i si hem de ser rigorosos, almenys més de la meitat de la població hauria de passar per l’hospital almenys un dia per tractar de posar en ordre la seva vida. Ho confesso, m’hauria agradat ser psiquiatre. És la meva vocació secreta. Per això el doctor Pla em pica l’ullet. Deu entendre que jo l’admiro. Bé, també reconec que m’ha fet emprenyar un munt de vegades. Com per exemple, ja us he comentat, la prohibició de tenir sexe a l’hospital. És una norma estúpida, tan estúpida com mantenir les camises de força en els hospitals. Això és una cosa del passat. Ell deia que un autèntic lloc terapèutic no admetia la xauxa. I jo li responia: el sexe i l’amor són les dues forces, dos motors que ningú té dret a aturar sota qualsevol pretext. La única cosa que entenc és que si hi ha d’haver sexe, és demani discreció, però no que una amargada cuidadora et vagi al darrera vigilant si hi ha el menor indici de contacte físic. Sé, bé ho podria endevinar que alguns cuidadors es riuen dels casos que hi ha aquí. Ells només valoren els pacients en termes injustos, com si els pacients es dividissin entre pacífics i revoltosos. Sé del cert que algun cuidador cabronàs va dir una cosa d’en Pep que no em va agradar gens. En Pep esta anul·lat psíquicament per una sobredosis de pastilles. Doncs aquests cuidador va dir que ells, els cuidadors, havien tingut una gran sort, perquè en paraules textuals, un “ Zombie” no els portaria cap sobresalt. En Pep quan estava bé, abans, era una bellíssima persona. Massa sensible. Veia coses, però que importava això si no causava problemes. El doctor Pla hi tenia una mà esquerra per tractar-lo. ( Pausa) Érem molt amics amb en Pep. Ens varem conèixer a l’hospital. El primer cop que em va veure em va dir que tenia uns ulls brillants propi de un sant. Deia que tenia fusta de sant. I me’l vaig creure. Desprès que haguéssim compartit habitació durant cinc setmanes. Deia que jo aportava tranquil·litat a tothom que volgués. Ell afirmava que en mi havia vist el mateix Crist. Li vaig preguntar què veia en la cara dels psiquiatres. El dimoni, va dir. I varem riure al mateix temps que li donava la raó. Ens varem fer amics a fora i a dins de l’hospital. Una nit varem decidir sortir junts de marxa. Ell estava prou fi com per poder sortir amb garanties de un èxit relatiu. Anàvem a la caça de noies. I aquestes ens clissàvem de seguida. En Pep entrava a les noies, dient-los que estava molt feliç. I que si elles també ho estaven en companyia de ell, tindria un èxtasi. Jo el frenava i el disculpava. Perdoneu, és que va una mica begut. Me’n recordo que una noia es va posar seriosa. Li devíem despertar el sentit maternal. Va preguntar a en Pep si estava bé. A tu et passa alguna cosa estranya, va dir. No em passa res, puc remuntar el vol des de qualsevol punt, li va respondre en Pep. La noia va dir que el seu pare era un bon psiquiatre. I que si volia li podia donar una targeta. Aleshores en Pep duia una cabellera al més pur estil hippie. – Tu pots pensar això de mi, però t’estàs una hora amb mi, i al final d’aquesta hora, ets capaç de donar un bon disgust al teu pare. – Pobre noi- es va limitar a dir la noia. ( Pausa) En Pep no tenia res de mentider. Apreciaves la seva sinceritat, era transparent. No crec que el doctor Pla el considerés un cas recargolat. A mi m’explicava totes les visions que tenia. Jo pensava que d’haver viscut a l’edat mitjana encara l’haguessin admès en un monestir. Però en aquesta època tan materialista que vivim les il·lusions d’en Pep són el deliri de un boig. Que jo sàpiga en Pep va començar a tenir al·lucinacions a causa d’haver abusat dels tripis. I tinc entès que estant així encara no ha renunciat a prendre’n més. Què hi puc fer jo. No sóc el seu pare. I no penso xivar-me al doctor Pla.
Segons el doctor jo sóc un bipolar amb trets psicòtics. I m’ha clavat aquesta etiqueta com si fos una sentència irreversible. Des de quan les persones són classificades segons la malaltia que pateixen. Jo sóc alguna cosa més que la meva malaltia. Els psiquiatres quan pensen en nosaltres, només pensen en la nostra part pitjor. Jo tinc dret a que se’m valori la part positiva de mi. El primer que hauria d’aprendre un psiquiatre és que una persona, és un niu de sorpreses, no una cadena monòtona d’esdeveniments. Els símptomes de la malaltia en una persona són diferents en cada persona. D’aquesta manera com dimonis pensen controlar la malaltia. Perquè es pensen que el que proposen ells és la solució? Estic esgotat d’afrontar-me als psiquiatres. No he tingut l’ocasió de veure un psiquiatre en la secció d’aguts com a malalt, però donaria la vida per veure-ho. Els infal·libles psiquiatres, els superiors psiquiatres, deixeu-me dir que no es poden considerar bon psiquiatres fins que estan a punt de jubilar-se. El doctor Pla és un nen, com jo. Tenim la mateixa edat, i ell voldria fer-me creure que mai arribaré a l’estatuts de perfecció que ell té. En fi, visca la igualtat. Una meva part l’admira i una altre l’odia. Sí, amb ell estic dividit

En Carles s’asseu al banc, al costat seu s’aixeca el doctor Pere Pla.

monòleg 1 | monòleg 2 | monòleg 3 | monòleg 4