Diagnòstic obert

monòleg 1 | monòleg 2 | monòleg 3 | monòleg 4

En Carles s’asseu al banc, al costat seu s’aixeca el doctor Pere Pla.

monòleg 2

Doctor Pla:
Recordo el primer dia que vaig passar aquí a l’hospital. Amb tota la seguretat puc dir que va ser el pitjor dia de la meva vida. Bé, hauria de precisar el primer dia que em varen deixar sol. Sense la companyia de cap psiquiatre veterà. Va venir un toxicòman. Era un addicte a la heroïna. Tenia el mono i el van portar aquí perquè havia mostrat una actitud agressiva. Recordo que em va amenaçar. Em va dir que era un merda de psiquiatre. Un paio que no valia per res. – Què em faràs, tu? Fer-me lligar.? Em va dir. Jo vaig deduir que no era la primera vegada que venia a l’hospital. Així que el tenia a la consulta cridant-me. Les infermeres que li varen prendre les constants estaven menys nervioses que jo. A fora de la consulta hi havia els mossos que s’estaven allà per si passava alguna cosa. No van tardar a venir els cuidadors. Els mossos varen marxar i jo em vaig sentir més tranquil. – Tu diràs em va dir un cuidador. Em vaig mirar bé el toxicòman. Tenia la cara xuclada i estava molt prim. De cop va callar i jo li vaig fer les pertinents preguntes. – Tens por- em va dir rient. I jo no se’m va acudir res més adequat que dir-li: saps qui mana aquí, no. – Fill de puta malparit, cabró em va dir. El cuidador semblava que gaudís de la escena. Jo no sabia que fer. L’únic que tenia clar era que havia d’ingressar. No podia anar per la vida amb aquesta actitud agressiva. El que no sabia era què fer amb ell. Al final, desprès d’estar callat dos minuts, vaig ordenar els cuidadors que el lliguessin. Els hi vaig dir fluixet, com aquell que fa una petició a un pare autoritari. I els vaig dir també que li donessin una injecció per calmar-lo. ( Pausa) La meva primera intervenció va anar seguida de molts interrogants. Qui era jo per ordenar subjectar a la gent? I en cas que fos necessari, no hauria de ser feina de un policia o un jutge lligar a un intern?. Perquè això era una competència del psiquiatre? Aquells dies vaig aprendre que els cuidadors també tenien la potestat de trincar a algú si es mostrava violent. Quan vaig acabar la especialització de psiquiatria em pensava que aquesta disciplina era una feina bàsicament humanitària. I poc desprès vaig veure com els psiquiatres més veterans s’agafaven la seva feina com si fossin els policies morals dels seus pacients. Amb les lògiques i primeres ensopegades vaig aprendre una cosa: un psiquiatre no pot anar amb el cor a la mà amb un pacient. És clar, aquesta actitud és més evident en qualsevol àrea de la vida, però jo concebia la psiquiatria com una germana de la religió. Pensava que la curació era en part espiritual. I les coses són més planeres. Un bon psiquiatre ha de ser més aviat dur i rude en el tracte, però només quan toca. La societat ens demana que siguem perfectes, els familiars dels malalts ens dipositen una fe cega. Això al principi em va espantar. No em veia capaç de ser la panacea de la vida de qualsevol.
La malaltia d’una persona és una cosa massa seriosa per fer-ne broma. Així m’he trobat psiquiatres que eren irònics amb els pacients. Es comportaven com si els seus pacients tinguessin una lleugera molèstia, com si fent comèdia ho poguessin superar. Però hi ha molts pacients que no tenen humor per riure’s d’ells mateixos. No poden fer-ho. La gravetat del cas és aclaparadora. Per cert jo només m’he permès ser irònic quan un depressiu al que tinc molta estima se n’estava sortint de la depressió. Però ser irònic per sistema és un error.
Actualment tinc una desena de casos que no hi trobo solució. Estic estancat. Un pacient meu, en Pep, se’m va voler suïcidar ingerint vint pastilles. El molt bèstia. M’hagués pogut trucar. Jo sóc partidari de deixar el mòbil als meus pacients. Vull contribuir a que se sentin segurs. Jo estava dormint quan la meva dona em va trucar a casa, aquell dia la Alba feia el torn de nit. Havien trobat a terra el cos d’en Pep. No m’ho podia creure. El dia anterior en Pep i jo havíem estat parlant de projectes. Ell volia provar de viatjar a Nova Zelanda, un país que li inspirava tranquil·litat. M’ho vaig meditar bé quan m’ho va proposar de fer-lo. Aleshores les seves al·lucinacions havien remès. Feia temps que no sentia res i en quant a la seva bipolaritat la tenia estable amb la medicació. Vaig pensar que un viatge tan important com aquest l’ajudaria a refrescar les idees. Jo confiava en ell. I així varem quedar. Ara el pobre no esta en condicions de sortir de l’hospital. Esta en una mena d’estat de shock. No sabem si se’n recuperarà. Abusar d’aquestes pastilles pot deixar el cervell lesionat d’una forma irreversible. Però ja se sap no hem de perdre mai l’esperança. Ell no em coneix ara. A la Alba tampoc. També els seus amics com en Carles són incapaços d’arrencar-li unes paraules. Els seus pares estan desesperats. Els vaig ser franc des de el primer dia. Hi ha un ú per cent de possibilitats que en Pep torni a ser el d’abans. La seva mare se’m va posar a plorar als meus braços: - salveu-lo doctor. En aquell moment em tocava tranquil·litzar-la i li vaig mentir. Li vaig dir que des de aquell moment, tot l’hospital estava fent allò impossible per recuperar-lo. Un dia, quan estava més calmada li vaig dir la veritat. Se’m va enfadar, em va tractar d’incompetent. Que no vigilen els interns em va dir. Tot el que li passa en un hospital a una intern és responsabilitat de les infermeres, els cuidadors, i en última instància dels metges. La mare d’en Pep és una dona que no es pot aturar fàcilment. Reconec que tractar amb les mares dels fills que són interns és complicat. És molt difícil. Per mi gairebé impossible. ( Pausa) Però un dia vaig entendre molt bé a una d’aquestes mares. El seu fill era un toxicòman addicte a qualsevol droga. Es fotia de tot. I tenia molt mal caràcter. El noi no es feia estimar pels altres pacients. Els tractava de subnormals, de malalts incurables. Ell deia que no tenia res, que no tenia res a veure amb uns bojos que mereixerien la camisa de força. El tio per sort, només utilitzava la violència verbal. Però de seguida es va guanyar la antipatia i odi profund de tota la comunitat d’interns. Els saludava amb un hola boig. Tampoc era agradable amb els cuidadors. Què passa? Els preguntava. No he sabut trobar una feina millor. Tan burros sou? Així que un dia em varen cridar que anés urgentment a la sala d’aguts. Un intern havia estat agredit. Era ell. Li havien trencat el nas i també li rajava sang per la boca. Quan vaig arribar hi havia dos cuidadors que s’ho estaven mirant tan tranquil·lament. Immediatament els vaig dir- Què us passa?- A nosaltres, per sort res- va contestar ell. Em vaig emprenyar amb ells- va prou de fer el ganso, ajudeu-me, és una ordre. Els dos cuidadors no van fer res. Desprès vaig avisar a dues cuidadores que van venir a ajudar-me. Elles li van fer les primeres cures. Mentrestant jo vaig agafar per banda els dos cuidadors- Escolteu macos, els vaig dir, o m’informeu bé del que ha passat o ara immediatament us obro un expedient sancionador. – Quan hem arribat, ja estava així- em va dir un d’ells. Molt bé, quin intern ha comès aquest acte violent. Aquí algú lleparà i fort. Em varen dir que no ho sabien. Em vaig girar i vaig veure com un grup de interns d’aguts em miraven. – Molt bé no voleu xerrar, doncs demà us quedareu sense passeig, ni una trista sortida al bar, entesos. Ningú va dir res. El toxicòman ja portava dues setmanes insultant als aguts amb tota mena de apel·latius lletjos. Però per molt cabró que fos, no es mereixia la pallissa. En insultar a terceres persones, el noi aquest es feia mal a si mateix. I tot metge ha d’evitar que un pacient es faci mal. De moment vaig portar al noi en una cèl·lula d’aïllament. Vaig ordenar que s’obrís entre les infermeres i altres cuidadors una investigació dels fets. Em vaig imaginar que havia estat algú d’aguts juntament amb la connivència de un o dos cuidadors. Comprenia perquè l’havien apallissat. Portava quinze dies insultant a tot el personal. I aquí dins a la sala d’aguts, qui sembra recull. Els altres interns actuaven. Sembla ser que la reclusió o la falta de relativa llibertat dels interns actua com un catalitzador de una determinada conducta. Sigui positiva o violenta. M’explico: un intern en ser mancat de llibertat relativa pot ser més agressiu amb algú altre. I ho és molt més, però que molt més que si estigués al carrer en una circumstància normal. Va ser en va que traguéssim alguna conclusió. Al noi agredit el varem portar a un altre pavelló. Es veu que no va voler importunar a ningú més. ( Pausa) Desprès la seva mare em clavava mirades punyents. Jo era culpable de l’agressió. No li vaig poder dir qui havia estat en concret. Em vaig sentir impotent. I per primer cop en la meva història com a psiquiatre em vaig veure en la mateixa condició de la mare. Li vaig assegurar que a partir d’ara el seu fill estava segur. Que s’havien pres les mesures pertinents. Però sabia que no es pot dominar la voluntat dels interns. És la seva revenja contra nosaltres. No dic que haguem de tenir una mentalitat de carcellers però els malalts han d’estar controlats. La mare al final em va agrair que no li hagués passat res al seu fill. Però tot va anar així perquè jo vaig posar fil a l’agulla. Vaig parlar amb els cuidadors i el director del psiquiàtric. Si es produïa fets violents per part dels interns o els cuidadors estava clar que es prendrien les corresponents represàlies. Després de un mes de tractament aquest intern conflictiu va poder sortir.
La meva dona sovint em recrimina la meva falta de sentit d’humor. Diu, contràriament al que penso, que sóc massa seriós a dins i fora de la feina. Pràcticament jo no m’adono de com sóc. No puc fingir ser un noi enrotllat perquè no va amb mi. La Alba a vegades m’anomena el gran doctor Pla, l’autèntic cervell de l’hospital. La Alba esta farta de la feina. La vol deixar. Diu que veure tantes misèries l’ha cremat. A l’hospital esta bé treballar-hi una època, però no sempre. A mi m’ha sorprès la seva determinació a marxar. Bé, hauria d’aclarir que abans que m’ho digués la veia com distant, estranya. – Quan vas entrar al psiquiàtric sabies el que et trobaries- li vaig dir. – Sí, al principi estava bé, érem jo i vint infermeres més. Però ara amb l’augment d’interns no donem a l’abast. I la sanitat no ens destina més recursos. A més cada vegada ens trobem amb casos de pel·lícula. Per força hem de tractar als malalts com objectes, màquines i no com a persones. Ella si volia podia eludir part de la feina bruta. Però no volia deixar soles a les seves companyes. Seria una falta d’ètica important. La Alba m’ha proposat que obrim una consulta de psiquiatria. Segons ella, ara ja tinc la experiència i talla per dedicar-m’hi. Ella faria de recepcionista i secretaria. Em podria dedicar integrament a la privada. Però jo no ho veig clar. Jo també tinc els meus principis. Sóc un individu d’esquerres que vol creure en la sanitat pública del país. Perdoni’m la poca modèstia, però tal com estar la sanitat pública, no pot ser que hi hagi una fuga dels millors cervells. Oh! Pere. Allà dins acabaràs essent un metge pervers i viciat. Només has de mirar als psiquiatres veterans que et vas trobar al principi de tot. Allà dins una bona persona es transforma en una altre de cínica. És una qüestió de pura supervivència. I un cop dins el cinisme no l’abandones quan trepitges el carrer. Ets un cínic amb la teva dona, amb els teus fills i els amics” em diu la Alba. I jo me l’escolto atentament. Potser té raó. En aquests cinc anys m’he endurit. He patit per alguns malalts, però segons la Alba a casa no he plorat mai des de que vaig entrar al psiquiàtric. Segons ella m’he convertit en un home diferent. Sóc més insensible als nostres problemes quotidians. Tenim una nena de quatre anys. Esta plena de salut. Doncs la Alba diu que perquè no hi dedico més temps a ella. Dic “ Vull desconnectar de l’hospital” i és clar em submergeixo en la lectura de llibres o miro pel·lícules. Sóc un gran aficionat al cinema. I la Alba em demana que parlem de nosaltres dos. Quina necessitat hi ha de parlar de nosaltres dos, si tot funciona sobre rodes. No entenc a les dones. Amb les que he conegut a l’hospital, vull dir a moltes precioses infermeres, em podria fàcilment haver enrotllat amb algunes d’elles. I no faig res d’això i la meva dona em castiga. Que potser prefereix que surti amb més dones. Necessita sentir-se gelosa per adonar-se que esta viva. No sé, trobo que he estat massa tendre amb ella. Desprès t’acusen de no ser un autèntic mascle. En fi, que facis el que facis estàs condemnat amb les dones. No importa que siguis servicial, atent o descurat i irritable. Qualsevol cosa que facis serà jutjada impecablement. A l’hospital em van titllar de masclista per haver aconsellat al director que contractés tres infermers en comptes de infermeres. La meva dona encara no m’ho ha perdonat mai. Qui és el sexista? Jo o la meva dona? Malgrat això encara puc dir que la meva dona m’atrau sexualment, és molt guapa. Els altres metges sempre l’han intentat seduir. Ho sé del cert perquè ella mateixa es confessa. Segurament és en aquestes ocasions quan en mostro més tendre. L’amanyago i desprès ens anem al llit feliços. Cinc anys de matrimoni i una nena petita de tres anys. No vull tirar per la borda aquest prometedor futur. ( Pausa) Ser un psiquiatre que examina molts de casos també afecta al professional. La seva salut mental perilla. Només jo, una o dues vegades m’he vist desbordat per la dificultat o si en voleu dir molèstia d’algun cas. A l’hospital ens fan falta metges i a vegades anem sobrecarregats de feina. Un dia un esquizofrènic m’estava dient tota l’estona que l’hospital estava essent assetjat per fantasmes. A cada entrevista que teníem ell em deia el mateix. Jo portava vint-i-quatre hores de guàrdia. Perquè? Doncs un metge s’havia posat malalt i el cap de recursos humans em va pregar que em quedés. Així portava tot un dia i nit sencer atenent a pacients i servint-me dos cafès cada hora. Quan em va tocar aquest el meu cos i ment va dir prou. El vaig agafar pel coll i el vaig fer passejar per les dependencies de la sala d’aguts. – On és el fantasma cridava jo, on és? I ell se’m va posar a plorar. Estava terroritzat. – És hora que pensis que el fantasma, en cas d’existir m’ataca a mi, i no a tu.- li vaig dir. Ell em va demanar protecció. Volia un guàrdia jurat a la seva habitació. Aquí vaig esclatar de ràbia, ja no era conscient que fins aquell moment no havia deixat de ser un metge. – Doncs jo vull una tia bona que me la mami. Estic estressat- Al pacient esquizoide no li va fer gràcia el comentari. Em va agafar pel coll i estrenyent-me em va dir que creia seriosament que hi havia fantasmes que vestien de blanc. Escolti, doctor o em fa cas o li faré tragar els dos anys que faig kickboxing.- em va dir. Doncs practica aquest esport amb els teus fantasmes. Aleshores em va clava una patada al ventre i em va voler agafar pel coll. Jo vaig cridar de seguida els cuidadors perquè em vinguessin a socórrer. Varen venir de seguida. Eren dos. – Els fantasmes! Venen els fantasmes! Va cridar. – Traieu-me del damunt aquest sonat. Lligueu-lo bé i doneu-li una bona injecció per calmar-lo. Van haver de venir tres cuidadors més per reduir-lo. Estava frenètic. Al final quan el van haver tingut lligat i quiet se’ls va pixar al damunt. – Cony de sonat! A veure si n’aprens. Va ser la primera vegada que em vaig dirigir a un pacient en aquests termes. Les infermeres quan varen venir, em van intentar tranquil·litzar. Estava fora de si, trasbalsat. La meva dona no hi era. Les infermeres em van haver de donar un tranquil·litzant. Van veure com m’havia sortit de les caselles. Mai m’havien vist així. Al cap de dos dies, ja m’havia recuperat i vaig anar a demanar perdó al pacient. Era el meu primer any al psiquiàtric. No vaig parlar res d’això als psiquiatres vells. Segurament devien pensar que m’estava bé per ser tan permissiu amb els pacients. Ells abusaven dels electro-shocks amb els seus pacients i jo no n’era gens partidari. ( Pausa) Han passat quatre anys des de ençà: els metges vells han marxat, han entrat metges joves i segons la meva dona de seguida vaig agafar el lideratge. A més era la nena dels ulls bonics del director del psiquiàtric. Ell era l’únic psiquiatre de la comunitat que respectava. Era gran, molt madur com a psiquiatre i simpatitzava amb els meus sistemes. Així que quan vaig arribar jo, no es devia sentir sol. Jo i ell varem preparar l’esbandida dels psiquiatres veterans. Ell ja té una certa edat, cinquanta nou anys. Em va prometre que de continuar cinc anys més jo en seria el director. Tot gràcies a ell. ( Pausa) De moment ni vull pensar en aquesta possibilitat. Encara, penso, que em queden molts anys de formació. I si a més a la meva dona em pressiona per una altre banda. No sé si dedicar-me a la privada exclusivament. Per altre banda, m’agrada ser un home compromès amb el seu temps, la seva societat i dedicar-se a aquesta professió només per la gratificació econòmica ho trobo una mica mesquí. Alguna decisió haig de prendre. No vaig entrar sol. El doctor Julià, de la mateixa quintà que jo m’acompanya. Si fallo jo, el director té en ell un excel·lent substitut. Ho consensuaré amb la meva dona, ja ho veurem. Ara s’acosta un temps crucial. Veiem que diu la meva estimada esposa.

El doctor Pla s’asseu al banc. En aquest moment s’aixeca la Alba i pren la meitat de l’escenari.

Alba:
Mai he dubtat de la honestedat del meu home. No he vist millor psiquiatre en aquest hospital. Ell i en Julià són els millors. No em puc queixar de les meves infermeres. Són noies valentes, ben formades. Moltes ja estan curades d’espant tan sols treballant aquí durant dos mesos. Tarden molt poc a adaptar-se al mètode de l’hospital.
En Pere no suporta que jutgi el seu treball aquí a l’hospital. Ja en té prou a casa quan em queixo que és un mort. Molts homes es pensen que un cop complerta la seva jornada laboral ja han complert. Jo a en Pere no li deixo passar-ne cap. Sóc una noia dura. Però haig de dir que des de que es va casar amb mi en Pere es millor home. Abans era massa tancat i introvertit. Al principi de tot, durant el seu primer any va estar a punt de tirar la tovallola un parell de cops. Li vaig dir que això s’ho trobaria a totes les feines. Sempre hi ha gent veterana prou cabrona que et vol sabotejar la feina perquè ets jove. I sobretot perquè ets més brillant que ells. Li vaig recomanar que posés una cara impassible. Que fes la seva feina com sabia fer-la. I ja ho veieu de mica en mica va anar convertint-se en el millor psiquiatre de l’hospital. No ho dic jo. Ho diuen els pacients. A l’hospital tothom demana ser atès per ell o pel doctor Julià. El doctor Julià és el seu còmplice i més ferm competidor. Ell també és un bon psiquiatre. Ha sopat moltes vegades a casa nostre, i a la inversa també; nosaltres a casa seva. Ell també és partidari de la psiquiatria suau, de guant fi. El doctor Julià és més reservat que el meu marit. Però igualment eficaç. De fet, s’intercanvien molts casos per estar més segurs. Ells dos per exemple s’havien estat escarrassant en el cas d’en Pep. Perquè era esquizofrènic només a estones. Hi havia moments que tenia visions i desprès desapareixien. El meu home estava desesperat. Ell durant tot aquest temps ha lluitat perquè en Pep pogués portar una vida normal. Una bona feina, una bona xicota. Perquè les al·lucinacions només duraven uns minuts i ja està. I desprès ocasionalment podia sentir veus. Solament una vegada en Pere es va emprenyar amb en Pep. Va ser quan ell li va dir que mentre patia la malaltia, en Pere es rascava els collons. – Vols canviar de psiquiatria, perquè si volguessis tu també em trauries un mort. Què et penses que sóc de pedra. Amb tu he pres la distància necessària, i si vulgues t’hauria tractat amb vulgaritat. Amb rudesa. Tinc l’obligació de tractar-te bé i curar-te però no la de preocupar-me de tu cada dia de la setmana. No hi ha dia de la setmana que no m’hagis trucat per alguna cosa o altre. Les hores perdudes que he tingut amb tu” El meu marit el desarmava amb aquest arguments. I quan no feia bondat l’amenaçava d’enviar-lo a altres psiquiatres de mètodes més tradicionals. En Pere i en Julià ja donen per perdut en Pep. No m’estranya; empassar-se de vint a cinquanta antipsicòtics és mortal. Hi podia haver quedat. De fet, per mi ja s’hi ha quedat. Quan camina per la sala d’aguts no sap a on està. Definitivament, això és una derrota que li costa d’assumir. ( Pausa) En Pere ha estat tan fresc. Durant tot aquest temps ha cregut que em tenia guanyada. Todo bien atado, devia pensar ell. Ja li passa que de vegades ha confós el treball amb el matrimoni. Es pensa que tots dos van junts com un paquet. Pobret, si pensés en les vegades que m’ha passat pel cap deixar-lo per un altre home. Sí, malgrat que el nostre matrimoni pugui semblar modèlic, jo he tingut les meves temptacions. En tot aquest temps, cinc anys, que he estat a l’hospital he tingut un sol amant. Només li he posat les banyes a en Pere en cinc ocasions. Però és com si només en comptes una . Perquè l’home que m’atreia era sempre el mateix home. M’estic referint al doctor Julià. Un gran home. Tan bo com el meu. El seu rival més directe. De moment que jo sàpiga en Julià només és més bo que en Pere amb una cosa: fent l’amor. Ell és deu vegades més apassionat i juganer que en Pere. I mireu que en Pere no queda curt. Però és que en Julià és una fura animal. Una bèstia que ho arrasa tot. I quan vol també pot ser més dolç i pacífic que en Pere. Sap dominar el repertori de l’amant complet. I a més en Julià aplica els principis del Kama-sutra. Coses que segons el meu marit són una collonada. Ell només sap ser agressiu i fort amb el sexe. No sap ser delicat com una noieta. Tampoc es tracta que perdi la seva virilitat. La relació amb en Julià va començar al tercer any. Encara m’havien de nomenar infermera en cap, però jo ja havia après a tallar el bacallà. La infermera en cap sovint m’explicava coses confidencials. I deia que un dia jo la rellevaria. Haig de confessar que el tercer any d’estar a l’hospital jo i en Pere passàvem per una petita crisi matrimonial. En Julià em tractava més que cordialment. Em tractava amb un respecte, una cordialitat, i delicadesa que el meu marit no era capaç d’igualar. Era com un mag. Estava disposada a obeir-lo en tot. Si m’hagués dit divorcia’t del teu marit, potser ho hauria fet. Me’n recordo molt bé del primer dia que ho varem fer. Jo acabava d’administrar un fort calmant a un toxicòman i ell em va dir a cau d’orella que passés a la seva consulta. Aquell dia el meu marit el tenia lliure. Així que quan anava per plegar, vaig anar il·lusionada a la consulta del doctor. Vaig entrar. No em va dir res. Va assenyalar la llitera. Va fer una senyal amb el dit a la boca, com volent-me dir que no digués res. Jo vaig obeir i em vaig estirar tota llarga a la llitera. Ell es va acostar a mi. Delicadament em va agafar el canell d’una mà i em va prendre el pols. Quina sensació més fantàstica vaig tenir. Amb una mà em prenia el pols i amb l’altre va prémer el meu pit esquerra. Li volia dir que continués perquè de cop va parar i es va dirigir a la finestra a mirar per l’exterior. Les persianes estaven escorregudes, així que no ens veia ningú. Ell es va limitar a dir una cosa: “ despulla’t” jo vaig quedar nua excepte les bragues i el sostén. Ell em va recollir els pantalons i la samarreta i els va plegar curosament. “ Queda’t nua del tot” em va dir. Jo vaig somriure. “ O és que prefereixes que et tregui les bragues jo” Tu mateix, vaig dir. Ell es va limitar a treure’m les bragues només amb l’ajuda del dit petit. Amb el sostén va fer el mateix. Jo ja començava a estar molt excitada. I desprès molt suament va posar la mà a l’entrecuix. Haig d’admetre que quan amb en Pere ens avorríem al llit jo m’imaginava que en Julià em violava. – Estic preparada, vaig dir, i en Pere em va posseir com si fos un hipnotitzador. Em va donar el polvo més fantàstic que he tingut. I mira que l’hem repetit vegades l’acte sexual. Però cap ha tingut la màgia d’aquest primer polvo. Malgrat això estic més enamorada d’en Pere que no d’en Julià. Encara que en Julià és millor al llit. A més, en Julià em va assegurar que s’estimava molt la seva esposa. I que això entre nosaltres era un joc. Un joc del qual em podien desposseir totes les atribucions morals que comportava. En Julià sempre ha estat un home més cerebral que en Pere. I jo també em sé de mantenir el cor fred. Sóc una dona calculadora que sap vetllar pels interessos d’en Pere. ( Pausa) Haig de dir que desprès de tres anys de matrimoni estàvem avorrits del sexe. Fastiguejats. No sé si en Pere m’ha posat banyes amb alguna infermera, em sembla que no. I per això tinc la teoria que sóc només jo qui esta farta del sexe amb ell. És que el noi no s’hi esforça per canviar el repertori. L’amor carnal és important per mi. El meu marit manté la teoria que per les dones el sexe és secundari i l’amor la qüestió imprescindible. Que equivocat que va. El que passa és que ara el tinc per un amic especial. Ell no és burro i ha notat alguna cosa. Ara troba estrany que no vulgui fer l’amor amb ell. I ara no hi ha cap doctor Julià en la meva vida. Allò només va ser una fase que jo vaig decidir tancar el més aviat possible. Allò no podia durar per respecte envers en Pere. Jo me l’estimo. El doctor Julià també es una gran persona. Però veig que follar-lo ja no val la pena desprès d’haver-ho fet durant dos anys. Era una relació basada purament en el sexe. De manera que no podia durar gaire. Com a persona en Pere és millor. Per això mai m’he plantejat deixar-lo per un company que folla millor.
Al llarg d’aquests dos anys he conegut alguna infermera que volia informar al meu marit. Una, quan jo ja vaig ser ascendida a infermera en cap, em va amenaçar amb xantatge. Si no li pujava el sou, ella ho contaria tot a en Pere. Jo la vaig engegar a fer punyetes.- Et penses que una vulgar infermera pot destruir el meu matrimoni. Endavant, fes-ho però estàs abocada al fracàs. De fet jo ja li havia explicat tot a en Pere. Ho recordo clarament. No em va recriminar res. Va dir que era culpa seva que se n’anés al llit amb en Julià. I encara menys encara estava disposat a malmetre la relació professional amb ell. De manera que no varem tardar gaire a reconciliar-nos. Ho vaig veure clar i per això li vaig parlar d’aquella manera. Sabia que el prestigiós doctor Pla depenia de mi. Em vaig adonar fins a quin punt era mèrit meu que ell hagués arribat aquí, al capdamunt de la psiquiatria nacional. En Pere Pla és considerat un dels deu millors psiquiatres del país, molt a pesar de la seva joventut. Però el primer any les va passar putes. Jo era el seu puntal. El seu pilar bàsic. L’animava a que s’enfrontés amb els psiquiatres veterans. Va ser en aquella època que en Pere se li va ocórrer deixar la carrera. Ell volia ser un bon psiquiatre, si pogués ser, el millor. Però a quin preu es va preguntar? Quin joc brut havia de fer? Jo li vaig dir o menges o bé se’t menjaran. Ell em va sortir amb la seva afició juvenil, la acupuntura. De forma que ja portava dos mesos i volia ser acupuntor. Deia que se’n volia anar a la Xina. Feia mig anys que estàvem casats. Jo li vaig dir que era impacient amb tot. Que havia de tolerar als psiquiatres antics de l’hospital. I que la seva impaciència era total, fins i tot en el moment d’ejacular. Sense voler vaig ofendre en Pere. Què tenia a veure el sexe amb la seva professió. Jo li vaig dir que es tractava de caràcters. Que un no deixa de ser una cosa per molt elevat que sigui l’objectiu. Aleshores quan estava a punt de deixar-s’ho va haver un canvi en la direcció del psiquiàtric. Va haver un canvi a la direcció. El nou director volia acomiadar els psiquiatres grans. Va engrescar el meu marit i en Julià. ( Pausa) El meu marit em va parlar del primer cas que va tenir. A mi em va inquietar perquè es tractava de una noia nimfòmana que patia un lleuger brot psicòtic. Va arribar a pensar que tothom se la volia follar. I dic tothom, infermers, metges, i tots els homes amb que es creuava pel carrer. I mira que era lletja. El meu marit no va donar importància a aquesta incidència i li va dir que es busqués un xicot insaciable. Que sempre n’hi ha, segons la seva docte opinió. Evidentment li va dir en Pere que ell se la volia follar. El meu marit va riure i li va dir- tinc el meu gust. De seguida aquesta pacient va despertar un interès inusitat entre un dels psiquiatres veterans. De cop i volta la volien examinar i ocupar-se del cas. Naturalment, jo i el meu marit varem ensumar la jugada de lluny. En Pere va parlar amb el director. I ell li va assegurar que podia confiar amb la professionalitat d’aquests psiquiatres. I el meu marit ho va deixar passar. Fins que un dia la noia va tornar a ingressar per segona vegada. Un dels psiquiatres grans va demanar ocupar-se’n. Li va ser concedit. Fins que un dia la noia va demanar a en Pere que l’acompanyés a l’habitació. Ell va acceptar. Un cop allà la noia es va obrir de cames i li va dir: Folla’m. És el que jo vull i el que vols tu. – T’equivoques li va respondre. Ten la ment dividia. – Ah així et vols fer el diferent- va dir-li ella. Què vols dir- va preguntar-li. Em pensava que te’n mories de ganes. Qui t’ho ha dit això? Va dir en Pere. Ells. Així que en Pere ja va donar l’acte per consumat. La pacient s’ho havia muntat diverses vegades amb uns psiquiatres. Uns psiquiatres que l’únic que sabien fer era bavejar i certificar diagnòstics equivocats. En Pere va informar del cas al director. Ell mateix en persona, el director va anar a parlar amb la pacient. Li va fer treure els noms i cognoms dels psiquiatres amb qui havia follat. En total eren quatre. De seguida van veure que volien que el doctor Pla s’hi veiés relacionat, ja que si així era, i si mai sortia a la llum pública això seria una mena de protecció. La cosa no va anar així. El director sense donar explicacions va destituir tres psiquiatres fulminantment. El meu home i en Julià van estar enormement satisfets. Per fi se’ls havia caçat amb alguna irregularitat. I encara les que no sabíem va assegurar en Pere.
Això va ser el principi de una nova etapa, segons li va contar el director al meu marit. Per fi en Pere podia entreveure un futur brillant a l’hospital. Ara ell i el doctor Julià són els reis de l’hospital. S’ho mereixen i s’ho han guanyat a pols.
Al llarg d’aquest cinc anys en Pere m’ha fet enfadar en varies ocasions. Una afirmació del tot normal i rutinària per un matrimoni de cinc anys. Però només hi ha hagut una ocasió en que una seva conducta m’hagi fet pensar que l’haig de deixar. Ens varem discutir per la qüestió de tenir fills. I el que em va fer emprenyar de debò no va ser la seva negativa, sinó la seva justificació. Segons, ell jo no estava psicològicament preparada per tenir fills. Això requeria una fortalesa psíquica a prova de bombes. No es poden tenir fills a la babalà em va comentar. Mira no em confonguis amb una de les teves pacients. A més, cregut de merda, qui et penses que ets, la perfecció mental? Li vaig preguntar. Pujar un fill és una obra d’art complicada- em va dir. Per això la majoria de gent fracassa en aquesta empresa. Qui t’has cregut que ets, et penses que si mai tenim fills només tu tindràs la paraula? Busca’t una esposa amb un coeficient intel·lectual de dos cents. I a més estic segur que l’estimaria més jo que no pas tu. Tu i la teva reputada professió. Et penses que si domines la psiquiatria ja domines el món. Que vas equivocat. Ell seguidament va guardar silenci i em va demanar perdó. Però aquell dia no estava disposada a perdonar-lo així com així. Li vaig retreure moltes altres coses. Al final ell es va haver d’agenollar i demanar-me perdó per desena vegada. Al final de tot, al veure’l d’aquella manera, agenollat contra mi, em va provocar un sentiment de hilaritat. Però vaig lluitar per contenir-lo. – Se t’escapa el riure. Això vol dir que he aconseguit l’absolució? Jo no li vaig dir res. Vaig callar i me’n vaig anar a l’habitació. Aquell mateixa nit ens varem reconciliar i varem acabar fent l’amor. – Pels fills que siguin com siguin, va dir. Estic disposat a acceptar-ho tot. – Jo estic des de el primer dia del casament disposada acceptar-ho tot de tu- li vaig dir. – No puc seguir el teu sentit de d’humor, em perdo em va dir.
En canvi a mi m’encanta perdre’m en la manera de ser d’en Pere. M’encanta que sigui un misteri. Però un misteri governable per mi. Vés a saber quina sorpresa em depararà el pobre Pere en el futur. Que dic, pobre de ell sinó em sorprèn agradablement.

L'Alba s’asseu al banc i s’aixeca en Carles. Comença a parlar dret.

Carles:
La professió que més s’assembla a la de un rei medieval és la de psiquiatre. Segurament molt de psiquiatres no hi estaran d’acord, però penso que molts de pacients sí que hi estarien d’acord. Abans, recordeu els súbdits de un rei medieval es feien pregar o lluitaven aferrissadament per la benedicció del rei. I ara un psiquiatre, en el pacient, inspira temor, respecte profund. Un pacient espera que el judici o valoració de un psiquiatre sigui positiu, de la mateixa manera que un súbdit esperava l’absolució del rei. Així si li esqueia el rei podia condemnar a un súbdit a la mort, o a viure en la ignomínia. Ja ho sé que els psiquiatres mai farien això. Però en són conscients els psiquiatres fins a quin punt són decisius per al pacient i el seu entorn?. Quan un psiquiatre diu que un pacient seu està malalt, cau sobre el pacient tot el pes de les paraules. És una sentència inapel·lable. Alguns psiquiatres són uns perdona vides. D’altres en canvi estan imbuïts de cert humanisme, com el doctor Pla o el doctor Julià. Reconec que tractar amb gent trastornada ha de ser estressant. No hi pots deixar la pell, i has de prendre algunes precaucions. Com ara no intentar posar-te en la pell del pacient. Això requereix un esforç extra a més fa que t’encarinyis massa amb el pacient. Un dia o l’altre l’hauràs de abandonar. Si algun dia ens han d’abandonar, tal com diuen ells, perquè aquest zel intens quan es fan càrrec de nosaltres? No em m’interpreteu malament. Estic molt content del doctor Pla. Estic segur que és un gran professional. Però abans de topar amb ell he anat amb cinc psiquiatres com a mínim. Tots cinc igual d’incompetents. Què tinc doctor? Preguntava, i ells responien que m’anaven estudiant. Arribaven a conclusions vagues sense cap idea clara i simple del que tenia. D’acord que la ment humana és complexa, però el llenguatge dels psiquiatres no esta inutilitzat. Em podien haver dit alguna cosa. Algun em va arribar a dir que tenia algun lleuger trastorn de la personalitat. Però qui s’ha atrevit a posar cara i ulls a la meva malaltia és el doctor Pla. La medicació funciona. Ara no tinc aquelles infernals baixades. Estic bé. Estic aquí a dins a l’hospital per precaució, per prevenció que diria el doctor Pla. Té por que em tornin a aparèixer alguns símptomes psicòtics. Últimament però, tinc la sensació que tothom del psiquiàtric ho sap tot de mi. Les meves coses, alegries i misèries. Tot. ( Pausa)
La dona del doctor Pla és una gran noia. I a més de ser eficaç esta molt bona. Tan de bo me la pugues tirar. Seria un triomf contra les convencions i les normes de la casa. Però això només és un somni secret que no arriba a la categoria de fantasia. Però reconec que m’agradaria tenir alguna influència o poder sobre el doctor Pla. Seria la meva venjança contra el món dels psiquiatres. Fins i tot em provocaria una esquizofrènia greu per demostrar-li que no controla res. Bé, veieu a vegades no tinc més remei que ser un bocamoll. Hòstia! Que n’és de guapa la infermera en cap. Corre el rumor per l’hospital que ella i el doctor Julià s’entenen. Quan caminen junts per l’hospital les seves cares els delaten. Si és cert això, me n’alegro. El doctor Pla, en quan a cornut és un ésser humà que sent i pateix. Li dono la benvinguda a aquest món dels disgustos. No li vull cap mal. Per mi és el millor metge que he tingut mai. Però ho és precisament pels seus errors com a persona. Un altre pacient s’hauria irritat. Hauria dit que una persona tan dèbil no pots ser psiquiatre. Hi ha qui pensa que un bon psiquiatre és aquell que només sap donar-te canya. Així reconec que el doctor Pla és un psiquiatre tou, de la nova fornada de psiquiatres, els altres eren vells que tenien els collons pelats de ser durs i inflexibles. Podeu endevinar la sort que he tingut en topar-me amb el doctor Pla. Però ell també alguna vegada s’ha equivocat amb mi. El primer cop que em va visitar es pensava que jo feia comèdia. Estava deprimit i tenia idees suïcides. Em va dir “ Si hagués sabut en la meva adolescència que al cap de uns pocs anys em trobaria a vostè jo també m’hauria suïcidat”. Desprès de dir-me això es va posar a riure. Jo no. Estava seriós i enfonsat. Va riure una estona fins que va veure la meva cara de mala llet. I li agraeixo al doctor que aquesta fos la primera i última vegada que rigués de mi o amb mi. En la resta d’ocasions ha estat massa seriós. Fins i tot alguna vegada li he dit “ deixis anar doctor, relaxi’s, rigui una mica” “ Faci el que faci estic condemnat a la crítica” em va dir. Darrerament el veig trist. No sé si és a causa del seu matrimoni amb l’Alba o bé perquè ha perdut per sempre en Pep. El doctor Pla té una estima igual per tots els pacients. Això és el que defensa ell. Però jo sé que com, totes les afirmacions de bona voluntat, això és una mentida podrida. El doctor estimava en Pep com si fos un amic seu. En Pep, ja ho sabeu era un cas clar d’esquizofrènia aguda. El doctor creia que hi havia possibilitat de cura. Així i va bolcar tota la seva energia. Es va agafar el seu cas com el seu buc insígnia de la seva carrera. I primer els resultats li varen acompanyar. No és que eliminés la part esquizofrènica de la seva vida. No, no va fer això, que era impossible. El va aconseguir calmar. Abans que el doctor s’ocupés de ell, ja tenia un llarg historial de subjeccions, injeccions i lligades per part dels cuidadors. Era un dels habituals de la casa. Ara sé que era injustament lligat, tal com pensava el doctor Pla. Només cridava molt fort i prou. Però per desgràcia la seva família era alarmista i exagerada. No podien assumir que el seu fill estigués malalt. I van dir que vivíem amb por cada vegada que en Pep cridava com un salvatge. El doctor Pla va posar fi a aquesta costum. Es va erigir voluntàriament com a mitjancer entre ell i la seva família. Els va assegurar que en Pep no els muntaria cap més pollastre. I així va ser. Què li va dir el doctor Pla a en Pep perquè es calmés. Això és informació confidencial. Mai ho sabrem. Però jo sí sé una cosa, segurament el motiu pel qual el doctor Pla s’estima tan en Pep. L’altre dia vaig sentir una conversa entre infermeres. Estaven vigilant el passeig d’en Pep. Ja ho sabeu camina per les dependències com un zombie. I les vaig sentir a dir: Pobre noi! Un noi tan atractiu com ell. “ I a més intel·ligent. Li faltava un any per acabar psiquiatria.” Heus aquí el motiu de tanta simpatia, vaig pensar. I que cabró que és en Pep, quan el vaig conèixer a l’hospital mai em va dir que tenia estudis de medicina. Perquè no ho va dir mai? Em va enganyar em va dir que treballava de comercial en l’empresa del seu pare. Potser en detectar la meva antipatia natural envers els psiquiatres de tota mena, em volia mantenir com a amic. Devia pensar que en cas de dir-me la veritat, jo no el miraria amb la mateixa consideració. Que equivocat que estava. En Pep era una de les poques persones que sabia escoltar. I tenia una memòria prodigiosa. Sabia a un mes vista, que li havies dit aquell dia o l’altre. Perquè es va voler suïcidar? Un dia a l’hospital vaig veure una noia d’una bellesa extraordinària. Una infermera nova, vaig pensar. No era la xicota d’en Pep. I va i un dia en Pep em diu que la seva xicota, sí aquella tia tan bona, l’ha deixat a causa de la malaltia. “ Te’n sortiràs i desprès trobaràs una tia més extraordinària que aquesta. “ El doctor diu que és un procés llarg, el de la curació” La vida és alguna cosa més que les noies. “ No fotis” em va dir amargament. Quans tios no són res sense la seva dona? Per ell fer coses grans exigia tenir un recolzament constant, una noia que estigués disposada a donar la cara per tu. Li vaig dir que les noies volen nois forts, independents. I ell em va dir que no, “ A les dones les encanta exercir alguna mena de poder sobre nosaltres, i una forma d’exercir-lo és fer-nos creure que elles estan al darrera per parar els cops”. Al final varem concloure que un ha d’aprendre a estimar a ell mateix. Això per si sol ja representa una gran guerra. I mentre guanyem aquesta guerra, la nostra guerra contra les noies serà guanyada, o en la majoria dels casos ajornada. ( Pausa)
Quan el veig caminar per aquí, en Pep no em reconeix. Esta en un estat catatònic i sembla que aquest estat serà crònic per tota la vida. Perquè a vegades la vida no és generosa amb els qui són més bones persones. Perquè les noies no es poden enamorar mai d’una persona mediocre? En Pep amb la malaltia devia perdre punts, la malaltia l’igualava amb tot de persones que podien ser i de fet ho són infravalorades. Desprès quan algun noi surt del pou o triomfa en alguna cosa, les xicotes surten fins i tot sota les cols. A on eren abans d’això? Perquè no poden donar un somriure espontani a un noi, i no un de calculador i fred. No sóc gens misogin perquè això ho podria fer extensiu als nois. Una noia malaltissament feble tampoc té possibilitats de menjar-se un rosco. No estic ni parlant de noies, ni de noies Estic parlant d’ésser humans. Però la vida és encara més secreta que això. No vulguem tenir la gosadia de voler entendre-la. Seria voler jugar a ser Déus. La vida pot no ser la meitat de les coses que nosaltres podem adjudicar-li, però una és segura, aquesta vida és injusta. Sempre plou sobre mullat. ( Pausa) Però aquí som ben tractats. Fa dos anys hi va haver un relleu. Ara manen el doctor Julià i per suposat el doctor Pla. Cada vegada veig menys el doctor Pla i més el psicòleg amb qui treballa. És en Joan. Aquest és més aviat un gat vell. Té cinquanta anys. I posaria la mà al foc que té una ascendència sobre els dos doctors. És una mena de bruixot. Quan estic eufòric em frena i quan vaig alacaigut em fa fer una valoració del que és la meva vida: tens una família que t’estima i t’esperen una desena de noies amb les quals compartir experiències. És un pèl exagerat. Però ell diu que estic en condicions de lligar-me en qualsevol tia. Sóc jo que no crec en mi mateix. A la vida només he tingut una sola xicota, la Raquel, d’això fa molt temps, molt abans que caigués malalt. La meva xicota també es va cansar de la meva malaltia. A més em cardava banyes amb un altre noi. Però durant un parell d’anys varem ser feliços. Abans d’estar malalt estàvem molt units. Follàvem gairebé cada dia. Vaig tenir una gran sort. A la Raquel li anava la marxa. Era una màquina. I jo content. Perquè havia de caure jo, si tenia una xicota que era una meravella. El doctor Pla diu que això no té res a veure, que és una malaltia neurològica. El cervell es dispara a si mateix. Nosaltres no hi podem fer res. El doctor Pla diu el problema no és la persona és el cervell. Cal ser dur amb el cervell a través de la medicació. Tinc entès que alguns dels psiquiatres que hi havia abans es mostraven cínics amb els malalts. Tractaven el malalt com i tot aquest, tota la seva persona fos part del problema i no pensaven que solament era una part de la persona la que no funcionava. A on comença la persona i acaba per deixar pas al cervell. Una qüestió complicadíssima. El doctor Pla diu que hi vol dedicar la resta de la seva vida. Tots els pensaments i sentiments són generats pel cervell, però una persona és un organisme que té altres òrgans. Una persona és més que la suma dels factors que componen el cervell. Encara que estem regulats per ell, hi ha idees, pensaments que s’escapen de la seva influència. Segurament molts de psiquiatres i neuròlegs no hi estaran d’acord. Però som sang i la resta del òrgans que també poden determinar la nostra manera d’esser. ( Pausa) Al principi de la malaltia la meva xicota em va donar suport. Deia que no em fallaria. Però més tard em va fallar amb un amic comú. En Jesús. Ell era el seu professor de tai-chi. Un dia em vaig presentar a la seva classe. Ja sospitava que passava alguna cosa. Volia fer tan si com no la classe. En Jesús em va dir que no la podia fer perquè no estava matriculat. La Raquel va dir que em comportava com una criatura petita, i jo li vaig dir a en Jesús que si no es portava bé amb la Raquel, li posaria la matrícula al cul. Ell em va respondre que tractava a la meva xicota amb una delicadesa desacostumada. Em vaig quedar mut. En Jesús em treia tres pams que jo i era musculós però prim. – Sé el que hi ha entre vosaltres” li vaig dir. – La saviesa és una font d’energia que s’ha de cultivar a cada moment” em va respondre. Què collons volia dir amb això. Que era més espavilat que jo? “I la teva polla és més sàvia que la meva?” vaig dir-li – “No, però últimament esta més alegre que la teva” em va dir . Tot això va transcórrer al final de la classe. Si hagués volgut hauria plantat més cara al professor. Però ell era un mestre en l’art de repel·lir atacs. La meva xicota es limitava a callar. Fins i tot se li escapava un somriure. “ Ja m’ha explicat la Raquel que estàs malalt” Era la seva forma de dir-me que ell es sentia superior. El vaig agafar per la barba. “ Tens una barba molt maca, segur que deus ajudar a que les teves ancianes alumnes tinguin més orgasmes” Ell es va posar a riure. “ Raquel, es nota que el teu xicot ha passat massa temps tancat al manicomi” Vaig mirar a la Raquel. Estava muda. No em donava suport. “ Escolta, faquir de merda, si en la vida de la meva xicota hi ha un mestre aquest sóc jo” “ Ja, jo puc ser un faquir, però tu m’han dit que aguantes un minut, i llestos. Has d’aprendre a tractar bé les dones” Vaig mirar inquisitivament a la meva xicota i ella em va dir “ Ho sento molt, Carles” “ Jo i tu hem acabat” “ I així em deixes per aquest fill de puta? Perquè em vas prometre que no me m’abandonaries. Tan bon punt vaig emmalaltir tu ja vas maquinar, desagraïda, porca” “ si tan sols utilitzessis una quarta part de la teva energia en poder fer l’amor potser tindries l’oportunitat de follar-te a una desesperada” No vaig poder aguantar més. Em vaig llençar al cim d’aquell malcarat. Però em va repel·lir amb una clau estranya i vaig rodolar per terra. La Raquel reia, i el seu nou xicot també. A partir d’aleshores he après que les dones menteixen per dir la veritat i que els homes bé el homes som uns matussers, de seguida se’ns veu el llautó. Si una cosa hem d’aprendre d’elles és la frescor amb que es prenen les coses. Elles saben que la vida és una presa de pèl i saben jugar amb això. Nosaltres no. Hem d’aprendre a ser cabrons i no tenir cap mena de remordiments, tal com fan elles. Espero que no em titllin de masclista. Però estimats germans, no hauríem d’admetre que la vida amb les dones és un estira i arronsa. Les dones no peguen. Alguns homes no ho fem, però elles tenen una subtil forma de declarar-te la guerra sense despentinar-se. Les noies fan que la relació entre un home i una dona sigui de naturalesa política, i estimats senyors es diu que la política és la continuació de la guerra per altres mitjans.

En Carles s’asseu al banc i ara li pren el relleu el doctor Pla.

monòleg 1 | monòleg 2 | monòleg 3 | monòleg 4