Diagnòstic obert

monòleg 1 | monòleg 2 | monòleg 3 | monòleg 4

En Carles s’asseu al banc i ara li pren el relleu el doctor Pla.

monòleg 3

Doctor Pla:
El doctor Julià i jo som els pilars d’aquesta institució. Tenim tan bona relació amb el director que cada nou psiquiatre que ve, ha de rebre el nostre aval. El doctor Julià i jo compartim algunes coses més que una ampla i rica concepció de la psiquiatria. Sé del cert que ha estat l’amant de la meva dona. Durant aquest cinc anys que ens coneixem els tres no he muntat ni un pollastre. El doctor Julià i jo som grans amics. Les xicotes i dones passen. Si perds una dona, no passa res em trobes una altre. Però que difícil que és tenir un bon amic. Si el perds, qui el substituirà? Pels que s’agafen la vida superficialment, diran que a la vida les amistat es renoven. Però jo afirmo que un bon amic és aquell que ha sabut mantenir-se tota la vida. I no li guardo rancor al doctor Julià. Sé que la Alba, malgrat l’afer que ha tingut amb ell, em prefereix a mi. La Alba em vas deixar clar que això no era una competició, i que si ens ho preníem així la perdríem. ( Pausa) No he tingut grans temptacions aquí a l’hospital. No puc dir el mateix del doctor Julià. Es pot dir que ell s’ha follat a la meitat de les infermeres. A més reconec, tot i no ser homosexual, que està molt bo fins i tot jo ho sé veure. M’agradaria tenir la seva cara i el seu cos. Però malgrat això és un gran professional. En la seva llarga carrera només m’ha delegat dos o tres casos. Un d’ells és el d’en Pep. Pobre malaguanyat, era un gran noi. També em va demanar que m’encarregués d’en Carles. Era un cercle viciós. No sabia com tallar-lo. No vull que en Carles agafi l’exemple d’en Pep. A més entre els interns aquesta mena d’actes es contagien. Es suïcida un i desprès es gairebé segur que ho intentin dos o tres més. De moment sé que he guanyat la confiança d’en Carles. L’aprecio i n’estic segur que ell m’aprecia, no sense algunes reserves, que són normals entre els pacients i els metges. Recordo que en Pep el vaig enviar a un del millors psicòlegs del país. El seus pares tenien pasta per pagar el psicòleg així que de seguida s’hi van avenir. Però no va servir de res. Sí, reconec que algunes vegades he arribat a odiar alguns psicòlegs, fins i tot els millors. El cas d’en Pep, jo sabia per on anaven els trets, i el fotut psicòleg que l’hi vaig enviar, va portar-lo al seu terreny. Hi ha molts de psicòlegs que interpreten la realitat segons els seus desitjos. Encara no he trobat ni un sol psicòleg que es declari en condicions d’inferioritat davant de la realitat. La majoria d’ells creu que són més poderosos que la realitat del pacient. Quan un pacient diu no puc més, no puc fer-hi res més, és que realment hi ha un problema greu. Crec que no deuen estar per romanços. I va, i els psicòlegs es creuen en el poder màgic de capgirar la realitat. Reconec que si fos un pacient m’agradaria donar-los una puntada de peu allà on fa més mal i dir-los: tranquil, noi, no passa res. El teu mal, ara, és imaginari. És pura ficció. Només tens pessigolles a la part dreta de un dels teus testicles. Abans d’enviar algun pacient a un psicòleg m’ho miro molt. Per mi anar al psicòleg, és quan ja he tirat totes les cartes, i no em queda més remei que aquest mal menor. En Pep a part de l’esquizofrènia tenia una timidesa absoluta per les dones. Sempre m’ho recordava. Com a mi, i sobretot en Julià li agradaven molt les dones i es trobava frenat. Bé, vaig pensar, potser el millor psicòleg el podrà ajudar en aquest cas. I sabeu que li va preguntar el psicòleg desprès de deu sessions: si s’havia enamorat mai d’una noia. Però de que van aquest psicòlegs. Potser pensava que en Pep li agradaria respondre aquesta pregunta. Quan me’n vaig assabentar li vaig dir immediatament que deixés d’anar a cal psicòleg. Que es gastés els calers amb alguna puta. Segur que seria més saludable una bona mamada. Perdria la vergonya davant de les dones i en sabria apreciar la seva naturalesa terrenal. Però en Pep era un cas perdut. Pobre. Em va dir que ja no era verge. Que havia tingut xicota. I que va ser ella qui es va declarar. Això era molt abans, quan el doctor Julià el va començar a tractar. Vaig quedar garratibat. Havia tingut xicota, i ara que no en tenia es sentia impotent per tenir una altre relació amb alguna noia. Segons ell, ella s’hi va llençar. No va fer res de res. Van coincidir a la classe de C.O.U. i desprès ella li va anar al darrera de forma obsessiva. En Pep no era lleig. Diria que era tan atractiu a les dones com ho podria ser el doctor Julià. Així que no entenia la seva timidesa. I era intel·ligent. Es podria follar a la dona que vulgues. No entenc les seves pors a no agradar. Deia que patia molt. Que no sabia què fer amb el seu ímpetu sexual. – Endavant tio, les noies t’estan esperant.- Sí però segur que si s’assabenten de la meva malaltia, què faran? “ D’acord tio, però tu vols el rotllo de una nit, no? No s’hi fixa una tia fàcil amb això” Recordo que li vaig dir que no s’havia merescut tenir aquella xicota d’una manera tan fàcil. Les ties no solen ser així. En el seu cas, era la pura excepció. S’havia acostumat malament. Al final vaig entendre perquè a en Pep li passava això. A la majoria de ties els agrada que un tio sigui segur d’ell mateix. Ja pot ser que el tio sigui el tio més bo del planeta, el més intel·ligent, que si no mostra seguretat, està condemnat. El tio més lleig amb una mica de seguretat sempre tindrà més opcions que en Pep. Ja ho sé. Estic exagerant molt. Però no vaig gaire desencaminat. A en Pep li hagués anat molt bé tenir èxit en alguna cosa. Desprès ja caurien com mosques. És curiós el que pot fer la fama. En Pep no era ningú i s’ha quedat sol. A part de la seva família. Però si hagués arribat a tenir fama., la font dels seu problemes s’hauria solucionat. Que cabrones que són les ties. Tens una mica de fama, i ja les tens a sota dels teus peus. Encara que tu siguis un desgraciat. Jo creia fermament que el problema de la seva timidesa i la esquizofrènia anaven aparellats. El doctor Julià no ho creia així. Però en Pep em va explicar una cosa que em va sorprendre. Abans de tenir el brot d’esquizofrènia per tercera vegada, va notar que tenia una gran, immensa timidesa envers el sexe femení. Era tan la seva timidesa que no podia parlar amb una dona. Baixava la mirada quan parlava amb qualsevol dona. El contacte directe amb els ulls de una noia li produïa terror. No podia aguantar la mirada. El sol fet d’estar amb una dona li produïa pànic. Perquè? Em vaig preguntar. Reconec que no em podria treure l’entrellat. Però aviat vaig comprendre que la seva timidesa malaltissa era un fenomen on es canalitzava la esquizofrènia. La seva por a les dones era una de les formes en que és manifestava aquest desordre mental. Per tan els seus problemes amb les dones eren de naturalesa més psiquiàtrica que psicològica. Això sí una mica de psicoteràpia seria necessària. I així vaig decidir que jo mateix m’entrevistaria amb ell una hora setmanal. Vaig decidir que ho faria gratis. Vaig descartar la faceta psicològica del cas perquè una dada m’ho confirmava: en Pep havia tingut xicota i això no l’havia ajudat a tenir una relació normalitzada amb les dones. Vaig preguntar-li com era la seva ex-xicota, i pel que em va explicar era una noia sana i completament legal, no era cap barjaula. Així que vaig centrar tota l’atenció en la seva mare. Potser era una dona autoritària, un autèntic sergent. I seu pare un home anul·lat per la personalitat de la poderosa mare. Li ho vaig preguntar, i efectivament les coses funcionaven així. El primer que li vaig recomanar era que se m’emancipes de la família. Ho havia de fer. Jo ja m’encarregaria de parlar amb els pares. Per molt mesquina que fos la seva mare, jo ja li deixaria clar que es tractava no ja de la vida d’en Pep, sinó de la seva supervivència. Efectivament la mare d’en Pep va ser un ós dur de rossegar. Li vaig recriminar que protegia massa al seu fill, i ella em va amenaçar de canviar de psiquiatre, “ em sembla que el que té el mal és vostè, no el seu fill” “ Què es pensa que és imprescindible” em va dir. Varem tenir una discussió. Jo defensava que en Pep estava com a intern a l’hospital i que per tan estava més sota la tutela de l’estat que no pas de la seva mare. Evidentment ella es va cabrejar. Em va dir de tot. “ Vostè no em pot robar el fill” i jo “ És busca que li digui que vostè és la culpable de l’estat del seu fill” “ Com pot tenir la barra de dir-me això” “ O canvia la seva relació amb en Pep, o m’hauré obligat a actuar” i ella “ Vostè el meu fill no el tocarà més” “ És a mares com vostè que haurien de tancar i no els seus pobres fills” Em va fer treure de polleguera i no me’n penedeixo de les paraules que li vaig dirigir. El instint maternal mal canalitzat sol produir efectes devastadors en els pobres fills. No puc suportat aquest tipus de mare. Perquè serà que darrera de un psicòtic o un neuròtic sempre hi ha una mare extremadament possessiva. Però nosaltres no podem fer res. Només podem ensenyar als afectats a ser independents, a fer-los conscients del seu lligam malaltís amb la mare. Normalment en aquest casos els pare no hi pinta res. Sol ser el gos fidel de la mare. Uns individus que han abdicat de fer la funció de pares. ( Pausa)
I ara el pobre Pep no es pot assabentar de la pel·lícula. Esta completament neutralitzat per la sobredosis de pastilles. És molt difícil, jo ja diria impossible que es recuperi. A mi i la Alba ens va fer molta ràbia. Estar en aquest estat és pitjor que estar mort. Tan jo com la meva dona ignorem perquè va voler suïcidar-se d’aquesta manera. Però tinc les meves sospites. I totes apunten a la pressió de la seva mare. Sembla mentida com en Pep era una titella en mans de la seva mare. Em va dir que mai s’havien hagut discutir. El tenia tan dominat. Mireu si m’hi vaig implicar tan en el cas, que en la meva vida només he odiat a fons dues persones: la mare d’en Pep i la Alba. Sí, encara que m’estimi ara a la Alba, reconec que hi hagut moments que l’hauria escanyat. Sobretot quan m’insinuava que podria caure als braços del doctor Julià. A l’hospital ens veiem molt sovint però no tenim temps de discutir-nos. Reconec que la meva dona és superior en tot. Té més seny que jo. Més energia. Podria haver estudiat la carrera de psiquiatre. Però diu que per ella això és massa responsabilitat. Hauria d’assumir un pes moral que no estava disposada a admetre. I tot per la seva mandra. Al principi d’estar a l’hospital la feia passar a la consulta perquè em donés la seva visió sobre els pacients. La Alba tenia un ull clínic per endevinar la causa, el desllorigador de molts casos. I jo quedava estupefacte de la seva perspicàcia. Desprès d’un any d’obrar així em vaig adonar que ella envaïa el meu terreny. Desprès de tot, m’estava manant en el meu terreny professional. I ja en tinc prou amb la meva vida privada on ella és la senyora. La Alba és una noia difícil, punyetera. Bé, com totes suposo, però ella és més llesta que moltes altres. Una vegada li vaig fer riure. Va ser quan me’n vaig assabentar que tenia alguna mena de relació amb en Julià. Li vaig dir que necessitava viure una temporada sol per mantenir la meva lucidesa a la feina. Si la meva vida privada era un desastre, a la feina això en sortiria perjudicat. De manera que li vaig dir. Ella es va posar a riure d’una forma histèrica. “ Que no em veus capaç d’estar un mes sol?” li vaig dir. Ella va esclafir de nou en una rialla sorollosa. “ Em fas tanta gràcia quan et fas el fort” em va dir. Aquí em vaig emprenyar. Aleshores li vaig dir que volia reflexionar un temps per saber si em convenia continuar amb ella. “ I no t’ha passat pel cap que jo et vulgui deixar”. “ No reina, ets tu la que està en franca inferioritat. Ja saps que pel doctor Julià ets una conquesta més, una noia de una sola nit” li vaig dir. I efectivament ho vaig comprovar quan vaig interrogar al doctor Julià. El vaig sorprendre. Ell al principi no sabia que dir. I de seguida em va dir “ Tranquil Pere, no estic enamorada de ella” , “ així tractes la meva dona com una puta” li vaig dir. Estava clar que en Julià només volia a la meva dona per una sola nit. Vaig fer veure que estava enfurismat. Però en realitat, molt en el fons estava alleujat. Continuava estant enamorat de la Alba. Estava enamorat de la seguretat que em transmetia, del seu seny i del seu bon sentit comú. Reconeixia que era una gran dona. I a més ella tan sols m’havia esta infidel en l’apartat sexual. Per tan podia respirar tranquil. Però el meu orgull viril m’obligava a actuar com un home fort. I ella va endevinar part de la comèdia. Digueu-me quants de vosaltres renunciaríeu a una dona que us entén tan bé. La Alba per mi ho és tot, l’amant, la dona, la germana i la mare. Estic tan empeltat de ella. Que si per qualsevol motiu em deixés em deixaria destrossat per un bon parell d’anys o per tota la vida. Únicament hi ha una cosa que em causi més por que a la mort, i és la por a ser abandonat per la Alba. Em sento tan segur amb la Alba. Tan que si m’hagués de morir per un càncer i tingués en tot moment a la Alba al costat meu, tindria assegurada mitja salvació. La Alba és una noia molt exigent. Però ho fa amb tanta diligència que ni te n’adones. Tot el que fa em sembla sensat. D’això n’he parlat amb en Julià, ha estat tan la nostra vinculació professional que ens hem convertit en grans amics. Ell em recorda els defectes de la Alba: creguda i una prepotència disfressada sovint per seguretat. “ Sigues prepotent amb la teva dona; bé no ho siguis cada dia, però demostra-li quin és el teu terreny” “ Veig confirmada la meva suposició que només te l’has tirada la meva dona. És una bona notícia. Mai l’arribaràs a conèixer-la o bé entendre-la” Bé, la podia conèixer superficialment. Però la meva dona és d’aquelles que sembla una cosa i n’és una altre. Aquí a l’hospital sembla la persona més tolerant. Però a casa mana i què voleu que us digui jo ja m’hi sento còmode en què una noia em marqui el camí. M’estalvio molts maldecaps. És curiós sovint m’he trobat donant consells a pacients que després jo no aplico per mi mateix. Reconec que de vegades parlo massa. Però qui em corregeix. Sóc l’ultima instància moral. Desprès de mi qui ve? I això si que és un gran pes per mi. Al final, en la majoria de casos haig de dir aquella frase tan popular: Salvi’s qui pugui. Què vulgar, que trist per un gran psiquiatre.

El doctor Pla s’asseu el banc, i s’aixeca la seva dona.

Alba:
Perquè el meu marit és tan espavilat a l’hospital, i tan aturat a casa. És que al final resultarà que... bé deixem-ho estar. De vegades em fa la sensació que s’ha cremat en la seva professió. Però enteneu-me, vull dir que s’ha cremat ell per ser la persona que li pertoca. El que vull dir és que pels pacients encara els pot ajudar. I molt. Però ell no es pot ajudar a si mateix sinó l’empento jo. I una dona, per molt que sigui la dona de un, no pot fer sempre el paper apagafocs. D’aquí a un mes deixo la feina. Ho tinc molt estudiat. Encara que el director, en Planes, m’ofereixi millors condicions, ha arribat l’hora de tenir un fill. El meu marit diu que no esta preparat per tenir un fill. Malgrat dir això al final ha acceptat. Suposo que té una por terrible a perdre’m. Al capdavall no sé que es pensa que té en Pere; sóc una noia prescindible com les altres. Cada vegada que no compleixo alguna de les seves fantasies i idees, com ara que sóc una dona que té una solució per tot, es posa marrà. Encara que sigui tot un doctor, també té les seves esquerdes. I quan es mostra als pacients sembla que sigui la perfecció. Una nit desprès de fer-me l’amor se’m va posar a plorar. Que passa? Li pregunto. No diguis res encara penses en el nostre amic Julià? Li pregunto. No t’ha passat pel cap que pot ser un pèssim marit i un psiquiatre mediocre. “No ho posis tot al mateix sac” li dic. No crec que els essers humans tinguem la personalitat dividida, tots sempre som un mateix” “ Això no t’ho creus ni tu mateix. Treu-te del cap aquestes estúpides idees masculines que et donen malviure. Tu no ets un gran psiquiatre perquè em tens al meu costat. I no pots ser un gran marit perquè coneguis aquest ofici. Una cosa sí que et conec: en alguns casos has comès errors. Però només en una quantitat tolerable. Tu no acceptes ser un mortal. Et creus que ets superior als altres. I quan alguna cosa grinyola, cosa perfectament normal en el teu ofici, t’enfonses perquè ja no et recordes que és perdre. Et prens la feina de psiquiatre com si tu fossis un cap d’estat. Sí, reconec que ets tan bo que és fàcil que hagis caigut en aquest parany. I jo et mantinc a ratlla com a marit, i tu t’ho prens com una ofensa, com si et critiqués la feina. I és normal perquè un cop a la setmana ens veiem les cares i fem una valoració conjunta dels pacients i del personal de l’hospital. Et dono un consell: si no vols perdre’m i continuar essent el millor psiquiatre amb el permís d’en Julià, analitza’t a tu mateix amb el rigor en què analitzes els teus pacients. Si pretens ser un psiquiatre humà i revolucionari sigues primer humil amb tu mateix. ( Pausa) A la meva vida solament hi hagut un home: en Pere Pla. Els altres han estat anecdòtics, actors de secundària. Cap d’ells m’ha marcat profundament. I amb en Pere un cop desmuntat el seu mite, encara me l’estimo més perquè el sento vulnerable i vencible. Tot el contrari que al seu lloc de treball on és el putu rei del manbo. Per això penso que l’opció de deixar l’hospital és intel·ligent. Sovint em pensava que confonia els dos homes; el marit i el psiquiatre. Per molt que m’esforces a distingir-los; jo també queia en la trampa. Vull ser mare. I no tindré cap escrúpol amb el pare. O està per la feina de ser pare o me’n busco un altre. No el vull posar en un dilema. Crec que desprès de tot en Pere ho meditarà i creurà que és convenient no treballar tantes hores. Si finalment, tal com espero, tenim un fill, no vull que en Pere li sigui exigent. Que sigui exigent en la seva feina, d’acord. Però em sembla molt que en la vida familiar has d’aprendre a transigir.
Jo sempre jugo amb la carta de la sinceritat. Vaig ser jo qui li va explicar que havia mantingut relacions amb en Julià. Em va fer un cara d’incrèdul. “ Em vols fer mal, i ja no saps que dir-me” em va dir. “ No, és veritat pregunta-li a en Julià” Ell va posar una cara inexpressiva i va emmudir. “ Per cert sap follar millor que tu. Però no pensis que és el meu campió. Tu ets el meu home de la vida. Els altres són d’usar i tirar” Les meves paraules estaven calculades. Portaven verí. En Pere amb anterioritat m’havia fet emprenyar. I molt. A l’hospital i fora de l’hospital deia que era frígida. M’ho va confessar en Julià. No m’ho podia creure. Perquè era ell el que per culpa de l’estrès no funcionava. Jo no en tenia la culpa si associava el meu cos al trist panorama de l’hospital. Era l’inconvenient de treballar els dos al mateix lloc. Alguna cosa semblant havia de passar. “ No ho entenc, jo t’he estat fidel. I per una vegada que se m’hagi escapat la llengua, no trobes que és desproporcionat?”. Vaig callar i vaig decidir que seria millor passar pàgina. No em va caldre demanar-li perdó per les meves paraules agosarades. En Pere encara esta tan penjat de mi, que passaria per alt el que fos, amb la fi d’estar amb mi.
Crec que he estat justa amb els pacients. Mai he donat un tracte preferent a alguns d’ells. I això que m’han caigut molt bé alguns pacients, com el malaguanyat Pep, i en Carles. Hi ha vegades que solament veient el pacient, sé si tindrà cura o no. Al meu marit el vaig advertir en el cas d’en Pep. Li vaig dir que tenia un entorn nociu i perjudicial: la seva omnipotent mare. En canvi, el que és el seu amic en Carles, li veig futur. Segur que es recuperarà. Mireu com ha acabat en Pep, gairebé un vegetal. No parla, no escriu. Amb prou feines menja. Li hem de donar el menjar nosaltres. El cas d’en Pep és l’únic que m’ha trasbalsat. Els infermers no som màquines, també són persones. I no estic penedida d’haver sentit compassió per ell. Pobre. Segur que quan estava bé, no necessitava compassió, sinó estima. No hi varem ser a temps. Encara ara ignoro perquè es va voler suïcidar d’aquella manera. Ho sento molt per ell. Però ara hem d’aguantar cada dia la seva mare. Ella em mira amb un odi, perquè un dia m’hi vaig encarar. Era quan mantenia un pols amb mi, en Pere i el seu fill. Volia canviar de metge. El seu fill i el meu marit es negaven a acceptar la seva petició. Sóc la seva mare, li agradi o no. El denunciaré” ens deia. En Pep es va saber mantenir ferm i no va cedir per res. Era major d’edat i la llei, l’hospital l’emparava. Tenia tots els números per sortir ben parat de la situació. M’ha sorprès molt el seu intent de suïcidi. El meu marit, respectant la confidencialitat, no ha volgut donar-me una explicació. Li he pregat que em revelés els motius d’en Pep. Ell s’hi ha negat una i altre vegada. – De què serveix ara comprendre’l? Que el pots fer tornar a la condició anterior?. El meu marit ha quedat una mica desolat. S’ha negat a rebre mai més la seva mare. “Que se n’ocupi un altre psiquiatre”. Aquestes van ser les seves últimes paraules sobre el cas d’en Pep. Des d’aleshores no n’ha tornat a parlar mai més. Ni en té la més mínima intenció. ( Pausa)
Encara no he parlat amb en Pere això d’abandonar l’hospital. Temo que s’ho prengui com una cosa personal. Tractar amb desequilibrats m’ha començat a cansar. No tinc res contra ells. Al contrari els aprecio moltíssim. Jo no puc romandre freda i objectiva. Sense adonar-me m’hi implico. Al llarg d’aquest cinc anys he notat com agradava als interns i això m’ha incomodat molt. Malgrat que hi hagin infermeres que això els agrada, a mi em posa violenta que un intern tingui interès sexual amb mi. Pobrets, no poden fer res. Però a vegades amb la mirada t’ho diuen tot. Se’t lliuren a tu, com dient-te salva’m. Hi ha molts d’interns que tenen xicota, però també hi ha els solters, que són els més complicats de tractar. Has de tenir una delicadesa informal. T’has d’interessar pel seu estat anímic però tot dintre de uns límits raonables. I qui decideix aquest límits. Doncs, nosaltres. A la majoria de doctors els encanta passar el mort. Diuen “ quan vegi la infermera i li hagin donat una bona injecció, segur que serà un bon xaiet” Però no vull que es pensi que nosaltres som uns simples titelles dels doctors. També nosaltres sabem exercir la nostra autoritat. Quan un doctor esta desorientat, ens ve a demanar ajuda. En aquests casos, nosaltres hem de fer cas de la nostra intuïció. Una vegada em van portar un pacient que no sabien diagnosticar. Li vaig prendre el pols i la pressió. Al cap de dos minuts el tenia retingut a infermeria. Aquell noi, bé per ser exactes, ja un home, em va donar males vibracions. Alguna cosa rara no rutllava prou bé. “ M’amagues alguna cosa” “ No” em va respondre. “ Va, no facis comèdia que sé que tens alguna cosa, per això no hauries vingut a petar aquí” Es va fer el silenci en tres minuts llargs i tensos. Finalment el noi em va dir “ Esta bé. No puc més. No ho suporto més. Tinc mals pensaments” Quina classe de mals pensaments? Li vaig preguntar. “ Tinc por de perdre el control i fer-li mal”. “ Amb què? Li vaig preguntar jo. “ No ho sé amb qualsevol cosa. Tinc por de tornar-me boig i fer-li mal” “ Tranquil, només és un pensament. No crec que em facis res. I no em fas por. No cal que et tensis d’aquesta manera” El noi va semblar alleugit i se’m va posar a plorar. Evidentment era inofensiu del tot. “ Tranquil, el teu mal ja és registrat als llibres. No és res d’estrany. Molta gent el té” Jo li vaig deixar un kleneex i ell va obrir els braços com si volgués abraçar-me. Només feia dos dies que estava aquí. L’havia tractat un parell de cops. Aquest gest seu em va desconcertar. No sabia què fer. Mai m’hi havia trobat. I mireu que estic acostumada a tractar amb paios. Però aquest no albergava cap desig sexual envers a mi. Solament esta va necessitat d’afecte. Vaig decidir-me per una cosa a mig camí. El vaig agafar per l’esquena i el vaig fer incorporar, alhora que el vaig tocar-li els braços. “ Va, un noi com tu segur que té recursos amagats per superar així. Ets un campió. Digues al doctor tot això i ell t’ajudarà” “ D’acord. Però em retindran aquí. Quan de temps, em pregunto?” Ara ja estava més relaxat, més desimbolt. “ Necessitem que estiguis en observació un parell de dies, com a mínim” Ell va baixar el cap en senyal de resignació. “ Ànims, has estat molt valent en explicar-m’ho. També et passa amb la família això?” “ Sí” em va respondre. Això em va passar al primer any d’estar en aquesta casa. Sí, era novella i em va espantar. Però vaig saber reaccionar positivament. En Pere em va dir que havia estat immillorable. I que el pacient en qüestió estava comprovat que era pacífic. Ja, vaig pensar. Quan aquell pacient em va allargar els braços per fondre’m en una abraçada, em va desarmar. De cop vaig deixar de veure’l com una amenaça. Em vaig emprenyar a mi mateixa d’haver desconfiat ni que sigui un minut de ell. Ara han passat cinc anys i de casos com aquest n’he trobat a pilons. Però el primer és el que més marca. I quan ha vingut a petar aquí algun pertorbat, autor de qualsevol homicidi, l’hem atès en presència de dos mossos. Ens han portat pocs casos de pertorbats o psicòpates que han matat a la seva dona, a la família entera o vés a saber què. Ara mateix amb un sol cop d’ull puc saber si un intern ens causarà problemes o no. Són els anys de pràctica. Sempre n’hi ha un que t’enganya però són minoria. I els que van de llestos els deixem a la mà dels cuidadors. Amb ells sí que no hi poden jugar. No poden fer cap mena de xantatge emocional. Els depressius són els que porten menys problemes. Amb qui has d’anar una mica amb peus de plom, són els psicòtics. Sempre n’hi ha algun que es pensa que tu estàs enamorat de ell. M’hi he trobat més d’una vegada. Aleshores has de fer el cor fort, agafar aire i omplir-te d’una fredor glacial. Tampoc es tracta d’atendre el pacient d’una forma desagradable. Simplement, deixar-li clar que tu estàs allà per comportar-te com una professional. Has de posar una cara com, com la d’aquella que només esta per la feina. Jo he tingut la gran sort que sóc el marit del doctor Pla, però altres noies eren més impressionables. Treballar aquí és dur i estressant. Per això a les infermeres que entren a treballar els arengo: s’ha de sentir la vocació, els colors o sinó estareu perdudes. Això no és una casa de la caritat.
Això era fa dos anys. Ara ja ni en prenc la molèstia d’advertir als nouvinguts. Ja s’ho trobaran. Abans d’entrar a treballar a l’hospital, era una noia amb principis. Creia en la germanor, en la solidaritat. Ara solament crec en l’individualisme, cada persona és prou complicada com per preocupar-se pel món dels altres. És el que m’ha ensenyat aquest maleït hospital; a estimar-me a mi mateixa i saber establir quines eren les prioritats en la meva vida. És curiós però escoltant d’esquitllentes als pacients sents com ecos de la teva pròpia història. Molta gent cau en la temptació de dir que a l’hospital tot és negatiu. Tot. Absolutament tot. I no és així. És indubtable que és una experiència dura. Però per altre banda pots pensar; jo estic bé, sóc lliure, puc sortir al carrer quan em plagui. El meu home és una persona molt cerebral. I el doctor Julià. Déu n’hi do com n’és. De moment no he vist que cap pacient li hagi arrencat cap llàgrima. Amb el cas d’en Pep va estar a punt. Però no sé si afortunadament es va contenir. En què es diferencia el doctor Julià d’en Pere. Primer de tot, hauria de dir que tots dos pertanyen a la mateixa escola. Al meu home li falta el sentit de l’humor que li sobre a en Julià. En Julià es un paio molt irònic, sempre te’l trobes al passadís amb un somriure maliciós. En canvi, el meu marit, la majoria de vegades, corre seriós, com si li acabessin de comunicar la defunció d’un ésser estimat. Hi ha hagut moltes ocasions que jo li he recriminat aquesta conducta seva d’enterramorts. I ell diu que és així, per consideració a la feina. Fa un treball massa seriós com per agafar-se’l rient. En ell, diu, hi va la vida de moltes persones. “ I el doctor Julià què? Com s’ho hauria d’agafar ell?” li etzibo. “ En Julià solament sap fer les conyes entre els companys de feina, els professionals, mai els malalts” “ Com en pots estar segur. En alguns casos treballeu junts, però es nota que sou uns galls. Ho sabeu perfectament i per això només coincidiu en la feina en casos aïllats.” No m’estranya que les infermeres joves vulguin tractar més amb en Julià. I ell el molt cabró s’aprofita naturalment d’aquesta simpatia que desperta. Lamento que el meu marit no tingui sentit de l’humor. Seria una aliat magnífic per ell i pels pacients. D’acord hi haurien alguns pacients que reaccionarien malament a la ironia. Però a la majoria de pacients això els ensenyaria que no és la fi del món. Tothom és susceptible d’estar tancat. Gairebé m’atreviria a dir que estar aquí pot ser pres com un càstig. Me’n faig al càrrec que per al intern, això d’aquí ha de ser terrible. Potser té raó el meu home quan diu que l’humor en situacions compromeses és una arma de doble fil. I jo no em resigno a que això hagi de ser una vall de llàgrimes. D’acord la vida està plena de petites i grans misèries però d’alguna manera hem de trobar la manera de sobreposar-nos al dolor de viure. L’humor és una alternativa. Però qui en faci ús, n’ha de fer un ús intel·ligent. Ser intel·ligent a la vida, no vol dir ser competent a la feina o feliç amb la teva parella. No, vol dir tenir la molèstia de prendre decisions intel·ligents malgrat que un compleixi a la feina o amb la parella. Potser és allà on no ens demanen on podem trobar gratificacions. Em poden dir que a la vida ja n’hi ha prou amb la feina i els amics. Que per si sols ja porten problemes. Si la gent fos capaç de mirar més enllà, veuria la niciesa de molts dels seus plantejaments. Pot semblar que estigui intentant tutelar als meus éssers més estimats. Doncs si, en aquesta vida tothom té el dret a alliçonar als altres. Això no és una competència exclusiva dels psiquiatres. Per un psiquiatre, que un pacient el faci adonar de una cosa que abans no se n’havia adonat, és una gran humiliació. No hauria de ser així. Tots ens han fet iguals. Tots. Si al final de la nostra vida, hem de respondre a algú, tots, absolutament tots estarem en igualtat de condicions. La grandesa de la vida, un cop hem conegut les seves misèries.

La Alba surt de l’escenari. En Carles apareix i comença a parlar.

Carles:
Qui s’han cregut que són aquests cuidadors? No són els psiquiatres. Ahir em varen subjectar perquè em vaig posar una mica nerviós. Em vaig posar a cridar perquè venia un helicòpter a rescatar-me d’aquest hospital. El doctor Pla ha tingut un comportament molt fred amb mi. I el doctor Julià, que de vegades em visita, l’he vist amb una actitud molt passiva. La Alba, la dona del doctor, també està cansada del seu marit. Estic segur que el vol deixar. I que no sap com fer-ho. Però ella compta amb l’ajuda meva, i si cal d’en Pep. Ell, tot i estant catatònic, sap el que passa aquí dins. Sap perfectament que un comando americà em vindrà a salvar. Ells saben quina injustícia s’ha comès tancant-me aquí dins. El món està canviant. D’aquí a quatre dies tot estarà canviat. El doctor Pla diu que deliro. Però jo sento que és veritat. En el fons en cau bé, perquè és un bon psiquiatre. Quan estigui curat, guiaré a molta gent que esta en la foscor. Caminaré amb ells perquè vegin el frau de societat en que vivim. El doctor Pla i el doctor Julià són els únics psiquiatres que se’n poden adonar i deixar anar molta gent que no es mereix estar aquí. Diuen que ingressar és una qüestió de voluntat. I que si no hi ha ordre judicial, tu pots marxar quan vulguis. Però en realitat no és així. Les coses funcionen d’una altre manera. Aquí els psiquiatre es creuen déu nostre senyor per molt bons que siguin. El cas és que si són uns excel·lents professionals, pitjor pel pacient. Com més bons són, més es creuen en el dret de dirigir la teva vida. Cauen en aquesta temptació messiànica. Si ara un jove vulgues fer-se capellà, li diria pensa-t’ho bé, podries ser psiquiatre, arreglaries les persones, les ajudaries a viure amb una autoritat més gran, més respectada” He tractat tan en psiquiatres que és la professió que puc valorar més objectivament. Però per sort estic a un pas d’abandonar aquest món. Un helicòpter de l’ambaixada americana em vindrà a recollir. Els americans s’han adonat que sóc un cervell i em traslladaran d’aquí a Harvard o el MIT. M’ho mereixo, sóc un investigador nat. Un pura sang de la intel·ligència. Deixaré al doctor Pla amb un pam de nas. Mentrestant m’haig d’esperar. Vindran a rescatar-me a la nit, cap allà a les deu. Avui és un gran dia. Que bé que em sento. Em sento cridat a fer grans coses. Un psiquiatre va dir que podia continuar estudiant, però que evidentment no assoliria mai el premi Nobel. Doncs, ja ho veurem això, senyor psiquiatre. Faré un gran descobriment comparable a la descoberta de l’estructura de l’ADN. Aquí a dins d’aquesta presó he tingut molt temps per pensar. He llegit molts llibres i tinc intuïcions que s’han de contrastar en un laboratori. La bioquímica és la meva gran passió. Si no tingues aquesta passió voldria descobrir els secrets del cervell. Malgrat tot, em fa llàstima abandonar aquesta casa, aquí tots els pacients m’adoren. Tots volen estar al meu costat. Els dono tranquil·litat. Jo sóc una persona diferent i això els atrau. Saben que amb mi, la seva veritat serà més veritat.
Segurament vindran agents de la CIA a rescatar-me. No crec que vinguin els marines. Saben que aquest hospital necessita calma. Quan arribi a New York penso trucar tan el doctor Pla com en Julià. Els podria donar un cop de mà. Els americans han de saber que jo no sóc l’únic que té talent. També ells dos mereixen provar sort en el somni americà. Són capaços de negar-s’hi. Sobretot el doctor Pla. És un nacionalista convençut. S’estima el seu país. Més d’una vegada l ‘he sentit queixar-se de la fuga de cervells. Em parlaven quan em plantejava el meu futur. I jo deia investigació i recerca. Ell es posava a riure. “ De manera que encara ets a temps a ser una eminència docte” em va dir. Em va fer emprenyar. Perquè té aquesta mania de considerar a la gent malalta com a burra, no apte per a la intel·ligència? Perquè un malalt no pot destacar en qualsevol camp del coneixement? Me’n recordo perfectament de unes paraules seves que em varen fer mal. “ Ten fet les proves de capacitat intel·lectual, i has exhibit una intel·ligència zero. Estàs malalt” En quin dret es veia el doctor Pla per arruïnar-me els plans més pròxims? Paraula de psiquiatre, paraula de Déu. Em va fer posar de mala llet. I encara, quan hi penso m’enfilo per les parets. Jo penso fer de la meva vida el que em doni la gana. I això els americans ho saben molt bé. Ells són els primers a valorar la llibertat humana. Allà als estats units no els convenç la idea del determinisme. Aquí sí. Allà qualsevol arreplegat si ho vol, pot arribar a fer grans coses. Aquí sempre tens persones que estan disposades a retallar-te les il·lusions. Començant pels pares i acabant pels psicòlegs i els maleïts psiquiatres. Ells ho saben tot. Saben fins a on pot arribar una persona. Fins a quina escala de la societat pots aspirar. ( Pausa) Estan tan acostumats a valorar als altres que s’obliden a vegades d’examinar-se a si mateixos. Els fa falta, els manca una bona introspecció. Veurien en la ment humana que dos i dos no fan quatre. Malgrat això dels psiquiatres que m’he trobat, el millor en diferència ha estat el doctor Pla. Ell pensa que no es pot jugar o experimentar amb la ment, l’esperit de una persona. Malgrat els seus tics de dictador és el metge que més s’estima els seus pacients. Malgrat que de vegades s’equivoqui, sempre us dirà la veritat. En la majoria de casos hi posa els cinc sentits. De vegades el perd el seu orgull. Ell sap que és bo i juga amb aquesta certesa. Quan no li fas cas, o l’engegues, t’amenaça d’enviar-te a un altre metge.
La meva ex no m’ha vingut a veure cap dia. Segur que el seu nou nòvio, el faquir dels collons l’ha advertit que no vingués. Pobre Raquel, ella que sempre deia que volia ser una dona lliure, per sobre de les convencions socials. Ella s’ha agafat aquesta relació com si ell fos un mestre de la vida, i ella una alumne més. Aquest faquir de merda, es pensa que és un mestre de la vida perquè domina un art oriental, el tai-chi. I la Raquel hi ha caigut de peus. Perquè la majoria de les noies no accepten que poden aprendre de la vida, de qualsevol. El més humil i insignificant dels homes té coses bones per ensenyar. Ah no! Doncs segons elles, un noi, un home perquè sigui desitjat o està immensament bo o bé ha de tenir una bona qualitat o bones aptituds per qualsevol cosa. Si no és així, ests una persona gris, un mediocre, i a les noies els agrada dir mireu quin noi que tinc, sap fer tot això eh què maco. Gairebé és el cas invers de quan un noi exhibeix una noia enormement atractiva. Quan va a passeig pel carrer l’agafa per la mà i mira desafiant als altres nois que la miren. En certa manera ell desitja que els altres nois se la mirin. Perquè ell pugui dir amb la seva mirada: mireu aquesta tia tan bona és meva, la podeu mirar, no hi ha problema, però no la toqueu. És el meu trofeu. I per molt que us escarrasseu no la tocareu ni un mil·límetre. En aquests casos, només em toca dir que l’edat ja els posarà al seu lloc. Els ancians se’n riuen d’aquestes ostentacions. I més aviat se’n penedeixen d’haver actuat així en el passat.
El doctor Pla ha tingut una gran sort en aquest aspecte: té una esposa immillorable. Ell sap que l’he ajudada en algun cas conflictiu. Una vegada un toxicòman amenaçava a la Alba amb una xeringa utilitzada. Volia escapar-se de l’hospital. A l’habitació érem jo i la Alba, una infermera i el personatge conflictiu. “ Tio, no intentis res, deixeu-me sortir i no passarà res” El noi tenia agafada a l’Alba per un braç, al voltant del coll, i per l’altre amb la xeringa amenaçant el coll. “ Au va, noia, dona ordre que ens deixin sortir. Quan siguem a fora, et deixaré anar”. De seguida vaig intervenir jo “ un moment, agafa’m a mi com ostatge, no a la infermera” “ Faig cara de burro?” En aquell moment es va obrir la porta i va aparèixer el doctor Julià. Això va desconcertar el noi un segon preciós, moment que vaig aprofitar per llençar-me sobre ell. En primer lloc vaig anar per la xeringa. Li vaig doblar el braç i la xeringa va caure. Ell em va clavar una coça al baix ventre, però en aquell moment el doctor Julià va forcejar amb ell i es va iniciar un combat entre els dos homes. La Alba va donar el senyal d’alarma als cuidadors, i aquests no van tardar ni un minut a aparèixer. El final va ser feliç gràcies a mi. El doctor Pla va venir a felicitar-me i va dir-me que li en devia una. “ Gràcies, Carles, ets un sant” “ Almenys per tu ara sóc alguna cosa més que un malalt” Ell es va posar a riure i va desaparèixer de la meva vista. Degut a aquest fet el doctor Pla sovint em pregunta si no és desconsiderat amb mi. I jo desisteixo de fer-lo canviar. Perquè? Doncs perquè em doni la raó uns segons, i desprès s’oblidi del incident i després torni a ser el gran psiquiatre, el que té resposta per a tot. Jo no vull que el doctor tingui en mi totes les respostes. En part perquè això eliminaria les meves possibilitats de curació. M’explico: si el comportament de un organisme o de un ésser humà és imprevisible, més és susceptible de deixar-se influir per factors alterns. D’aquesta manera la curació és més que probable. Que fa sinó un metge a través de la medicació: alterar el comportament de les neurones. I el que és més important si una persona és un conjunt de decisions impredictibles, aquesta persona té més números per canviar. Per canviar de manera de fer voluntàriament i a consciència. Aquest és l’únic camí per a la curació. I en canvi als psiquiatres no poden ni veure en pintura aquestes teories. Sembla que ells coneguin a la perfecció els seus pacients. En coneixen tots els ressorts. Totes les manies i reaccions. De manera que una sola curació és possible. La seva. No és pot apel·lar a cap instància. Tu estàs condemnat a la medicació. No hi ha altre camí possible. La voluntat de la persona no té cap mena de força. El propòsit d’esmena és inútil. Aquests psiquiatres haurien d’admetre una cosa: que en el cervell queden zones per dominar, d’acord, però de la mateixa manera també el cervell humà alberga aptituds, capacitats encara no descobertes o estudiades ( Pausa) Aquí cada dia que passo a l’hospital, m’oprimeix. Estic cansat del meu paper de sant. Tots els malalts volen la meva ajuda però me n’he cansat. Ara solament vull tractar amb els meu iguals, els psiquiatres. A pesar que els odiï a mitges. El doctor Pla em trobarà a faltar. Li escriuré des de qualsevol lloc on la NASA m’enviï. Malgrat que em treguin a la força, el doctor estarà orgullós de mi. El doctor i l’altre, en Julià s’inventarien mil martingales per mantenir-me aquí. Diuen que no estic curat. Cosa que no pensen els americans. Qui té raó. En qüestions de psiquiatria els americans són el número ú. Per tant aquesta nit, venen per mi. ( Pausa)
Jo estic cansat que aquí a l’hospital acabo fent de psiquiatre. Tots els pacients m’expliquen les seves històries. Una cadena de fets i esdeveniments que els psiquiatres no volen ni sentir a parlar. Potser em passa això per ser el intern amb més equilibri emocional. Sí, se m’enganxen com si res. I el més increïble és que jo no faig res per merèixer-ho. Potser és perquè faig cara de nen Jesús o vés saber què. El que tinc clar és que si tal com esta previst, em rescaten, no hi tornaré a posar els peus en aquesta casa. La unitat d’aguts és tan petita, tan claustrofòbica; la tristesa, la penúria mental es contagia. No tinc res en contra dels malalts. Ells, en la gran majoria són bellíssimes persones, però quan sents tantes desgracies personals et sents cremat. I tot perquè sembla que et demanin una solució. Poca cosa hi puc fer jo, i els psiquiatres juntament amb els psicòlegs, també no tenen res a fer. Perquè siguem clars què fa un psiquiatre, planejar sobre el cas del pacient com si fos una àguila, i allà des de les altures dictaminar unes quantes paraules sense mullar-se gens. Mentre no estàs curat és feina teva curar-se i un cop t’has curat ell en són els responsables de tal èxit. Mai ho he entès. Bé, si que ho entenc d’aquesta manera s’asseguren que els pacients mai s’emprenyin fort amb ells. Bé, jo m’he discutit un parell de vegades amb el doctor Pla. Era per deixar-me la medicació. Ell no em deixava. I jo volia curar-me tot sol. No necessitava la màgia de les pastilles. Ell s’hi negava en rodó. “ Si deixes les pastilles, t’arresto aquí” El vaig desafiar a què ho fes. Malauradament el temps li va donar la raó. Al cap de tres mesos de no prendre la medicació, vaig tenir una recaiguda. El cervell em va jugar una mala passada. Em vaig sentir impotent. Vaig plorar de ràbia. Tal com va pronosticar el doctor Pla, jo quedaria encadenat al consum de pastilles, la resta de la meva vida. Tan de bo que el doctor s’equivoqui. N’estic fins els collons dels efectes secundaris de les pastilles. T’arreglen per un costat però et fan mal per un altre costat. Desitjo en totes les meves forces, que el doctor pateixi, ni que sigui un parell de dies, el mal que tinc jo. Però no la realitat és una altre, i per molt bo que el doctor sigui en la seva professió, mai s’haurà humanitzat. I dels psicòlegs no en dic res perquè sinó tot jo explotaria. En aquest tema el doctor Pla creu que en molts casos són prescindibles. Afortunadament el doctor pensa com jo. Veieu la meva experiència en psicòlegs, vaig anar cinc anys amb un per no fer res. I mentrestant tocava pagar a aquest malparit. El final em vaig inventar un somni. Li vaig dir que havia somniat en una noia nua. I que de mica en mica la figa se li engrandia. Els seus llavis interiors es convertien en uns tentacles gegants, i de dins en sortia un alien com a les pel·lícules. El psicòleg em va mirar estranyat “ No em prens el pèl?” I jo “ No, Francesc tot és verídic. No sé perquè tinc aquesta classe de malsons. No sóc masclista” El meu psicòleg va estar una estona callat, sense moure’s. Es va tocar el front amb els palmells de la mà. És clar, vaig pensar, s’ha de currar una explicació, no pot dir qualsevol cosa. I de cop mentre ell s’estava esforçant per interpretar aquest somni inexistent, a mi se’m va escapar el riure. “ Què és el que et fa gràcia?” em va preguntar. “ No, res que he vist massa vegades Alien, la pel·lícula.” “ Tens por de les dones?” “ Sí. És una por metafísica. M’imposen tan respecte com la idea de déu” Aquí vaig fer veritables esforços perquè no se m’escapés el riure. “ Només són dones, éssers terrenals, les tens massa idealitzades” “ Una dona emprenyada és més perillosa que un home emprenyat” vaig dir-li. El psicòleg va callar. Estava meditant una bona resposta. Varem estar tres minuts en silenci. El psicòleg va començar a saber coses de les meves ex-xicotes. Volia saber quina mena de relació hi havia hagut entre elles i jo. El vaig tallar. No n’havia de fer res de les meves ex. “ Com vols que sàpiga què t’horroritza de les dones? Em va preguntar. I jo “ Ara una dona psicòloga no em faria por” Això ho vaig dir per punxar-lo. “ No és recomanable que el teu terapeuta sigui una persona del sexe contrari. Hi poden haver altres històries”. “ Doncs així ja estic curat” li vaig dir. No cal dir que aquesta va ser la darrera vegada que vaig veure el fotut psicòleg. Com que sóc major d’edat els pares em deixen triar el psicòleg. No, com el pobre Pep, al que la seva mare li imposava un determinat psicòleg. La seva mare sí que de veritat em causa terror. És una força de la naturalesa. Tota ella mala llet. Esta molt grossa i diria que fins i tot podia arribar a intimidar a en Pep. No m’estranya. Amb una mare així solament tens dos opcions: ho bé revelar-te o bé obeir i baixar en conseqüència al infern. És trist així però sembla mentida com una mare pot carregar-se impunement el seu fill en la delicada etapa de la infància i adolescència. En Pep estava condemnat d’antuvi. Poca cosa hi podia fer el doctor Pla. Sempre amb la presència ofegadora de la mare. Estic segur que en més d’una ocasió el doctor s’hauria carregat a la mare. Perquè sabia que qui va empènyer el suïcidi a en Pep va ser la seva mare. Ni més ni menys. I en Pep havia crescut massa vulnerable a la societat en general. La seva mare no el va deixar madurar. Si la veiés la seva mare, li cantaria la veritat. Seria especialment cruel amb ella. La molt filla de puta. Ella és l’autora del seu homicidi intel·lectual. Evidentment la seva mare no va dir-li: “ va, fill meu, suïcida’t” però cada ordre de les seves el portava a la perdició. Malgrat tot, en Pep era submís. Mai es queixava de la seva mare. I així aquesta li feia mal sense que se n’adonés ell. Entenc que el doctor Pla es trobés en un cercle viciós. Però davant del cas d’en Pep, no ens toca altre cosa que callar. Qualsevol altre elecció seria un pur acte de masoquisme. No cal tocar les ferides més recents. ( Pausa)
Aviat podré perdre de vista a tots els companys de l’hospital, als seus metges i infermeres, cuidadors. A tots. No en guardo un excel·lent record perquè estar aquí és molt dur. Però reconec que més de la meitat són uns grans professionals.
Sorts que els americans han sabut valorar el meu talent. Aquesta nit a mitja nit estaré al pati esperant l’helicòpter. Serà una operació ràpida. Ningú prendrà mal. Al contrari serà una festa. Els americans em deixaran acomiadar dels interns que més m’estimo. Segurament veuré per última vegada en Pep. Si estigués bé me l’hauria emportat als Estats Units. Però res d’això no passarà. Aquesta mitjanit estaré rumb a una nova vida; a un nou naixement.

En Carles s’assenta i cedeix la paraula al doctor Pla. Aquest s’aixeca i ocupa la meitat de l’escenari.

monòleg 1 | monòleg 2 | monòleg 3 | monòleg 4