Diagnòstic obert

monòleg 1 | monòleg 2 | monòleg 3 | monòleg 4

En Carles s’assenta i cedeix la paraula al doctor Pla. Aquest s’aixeca i ocupa la meitat de l’escenari.

monòleg 4

Doctor Pla:
Per primera vegada a la vida, estic cansat de la meva professió. Demà farà sis anys que vaig entrar en aquesta casa per primera vegada. En Julià en porta cinc de justos. A ell el veig molt més relaxat. Jo no. Estic exasperat. Potser seré jo qui hagi de veure al doctor Julià. Estic cansat de tot. M’he cansat de ser tan sobreestimat. Molta gent es pensa que sóc una mena de mag. Per tan tinc certa fama, certa aurèola, sóc un talismà. Odio precisament tot allò que els psicòlegs busquen: ja sabeu què. Així com els nacionalistes són uns salva pàtries, els salvadors de un col·lectiu, de tot un poble, els psicòlegs són els salva ànimes, les ànimes de cadascú per separat; són els salvadors del individu en la seva esfera més íntima i personal. I això té un preu caríssim. Avui en dia anar al psicòleg només és l’abast de persones de classe mitjana-alta. I els que són pobres, doncs els psicòlegs no tenen cap mena d’escrúpol per escanyar-los econòmicament. Jo no sóc cap guru, no pretenc influir sobre els altres. Però si els psicòlegs fessin la seva feina ben feta, jo no clamaria contra ells. Creieu-me alguns són una autèntica desgràcia, una presa de pèl. De què li ha servit en Carles anar cinc anys a un psicòleg de Barcelona. Ara esta igual o pitjor que fa cinc anys. I mentrestant el psicòleg va cobrant i els pares contents i enganyats. Compadeixo a aquesta pobre gent.
De vegades em pregunto si no sóc massa sensible, segurament no sé portar la cuirassa que tants metges porten. Ja ho diu la meva dona, ets tan bona persona. No sé com el doctor Julià ho aguanta tot. Ell no pensa en els seus errors comesos. Jo sí. Tinc gairebé una tolerància gairebé zero. Em persegueixen els meus errors allà on vagi. Vet aquí l’explicació de perquè el doctor Julià es va poder follar a la meva dona. Es podria dir que ell és més tolerant també en els defectes de les persones. Una bona dona aprecia això. I la meva dona la vaig perdonar de seguida. Mesos enrere jo ja em mortificava dient-me que era un mal marit. Que solament vivia per l’hospital. Quan arribava a casa defugia de les discussions. Per això mateix si hagués afrontat les previsibles discussions, mai hauria d’haver perdonat a la Alba. ( Pausa) Ara estem bé nosaltres dos. Ella diu que no abandoni. Que ja ho vaig estar a punt de fer al principi. Que vols fer, si tot el hospital és teu. Només l’hauràs de compartir amb el doctor Julià” I la deixo dir. Però jo ja tinc la lliçó apresa. Si jo la vaig perdonar en el seu moment, jo també em puc guanyar el seu perdó. Si es tracta només de follar, a mi també em toca fer un bon clau amb més de una infermera o una cuidadora. Però sóc massa tímid, massa bona persona. No sabria com seduir-les. En Julià té la virtut de fer-les riure. Jo no en sé d’això. No ser fer el paper de cavaller irònic o fer el pallasso. Per tan he d’explotar la meva vessant mèdica. Presentar-me com el més prestigiós metge de la província. Haig de ser una persona intel·ligent en tots els casos.( Pausa)
La Alba serà la meva noia, a pesar de tots els inconvenients. Jo tinc la culpa de tot, de la nostra parcial desunió. L’afer amb en Julià el puc entendre. Ara tot està calmat. No hi ha ni un vestigi de conflicte. I aquí a l’hospital les coses pinten bé. El director m’ha dit que pensa amb mi per fer el relleu. Diu que és una aposta arriscada donada la meva joventut. Tinc trenta anys i cinc d’experiència. Però segons ell, ja em comporto com un gat vell. Si finalment arribo a director serien tantes les coses que canviarien. Per començar ingressarien aquelles persones que realment ho necessitessin. En aquest estat de benestar hi ha molt d’aprofitat. Com sigui s’ha de tallar això. I la resta és encara massa aviat per opinar.
En aquests cinc anys he vist de tot. A partir d’ara tots els casos que em vindran seran una repetició dels que he anat tenint. A la meva curta edat, trenta anys no em fa por res. Ni faig gaire cas dels avenços de la psiquiatria. És clar que els segueixo. Però me’n quedo allò que em serveix. Cada any que passa prenc consciència de la diferència que hi ha entre la meva filosofia mèdica i la dels altres companys. Qui s’acosta una mica és el doctor Julià. Però ell no és massa heterodox. En què baso el meu mètode? Molt fàcil. Dono carta de credibilitat al pacient. Si diu que li fa mal el primer dit del peu esquerra, no buscaré el dolor en el quart dit. Això és el que faria un bon psicòleg. Per tan no invento la vida del pacient com fan alguns psicòlegs, sinó que l’escolto. I més igual que sigui una ximpleria. Al meu segon any vaig tenir una maníac depressiva que insistia en que el seu pare havia abusat sexualment de ella. Un psiquiatre com qualsevol altre hauria pres aquest fet com un més. Diria que la seva malaltia és el resultat de una malaltia congènita. O sinó el comportament desordenat de les neurones. Elles tindrien l’explicació de la repressió de la dopamina. No és això companys. Una depressió no es cura anant a atacar els seus símptomes. S’ha d’atacar a les causes. Les pastilles per mi són imprescindibles perquè permeten neutralitzar els símptomes. Si ho podem fer, no tindria sentit prescindir d’aquesta avantatge. Benvinguda sigui. Ara bé, aquesta actuació és només el principi de tota bona actuació professional. Crec profundament que les persones són més que un cervell. No em cansaré de repetir-ho. Crec en l’esperit de les persones. I si aquest esperit es trenca, també en sofriran les conseqüències el cervell. Esperit, ment, cos, tot està lligat, intrínsicament unit. Així que en el primer cas de depressió que vaig tenir varem parlar del que ella volia parlar. Vaig fer de psicòleg. Però no vaig actuar vulgarment com un d’ells. La vaig escoltar. Ella em parlava de quan era petita i el seu pare abusava de ella. Un putu psicòleg s’hauria limitat a apuntar-s’ho a la llibreta i preguntar-li què més li sabia greu. Ho ha de saber tot un psicòleg. Així descobreixen l’elixir de la vida. Però no a la noia li havia fet molt de mal la relació malaltissa amb el seu pare. I totes les sessions van centrar-nos en això. En aquesta feina s’ha d’anar el gra. No et pots encantar en digressions sobre la parella del pacient, o bé quins altres pensaments la turmenten. En el cas meu, ja m’imagino el sistema del psicòleg. Diria que a la vida es passen per fases i que aquesta etapa de la infància l’havia de superar, a través de l’oblit. Bé, potser exagero, però si hagués de fer un resum aquest en seria un. Diria que la seva experiència és duríssima. Molt cruel. Però que això forma part d’un passat. Ara ha de mirar endavant i concentrar-se en els problemes que l’obsessionen ara mateix. Mare de déu, on s’és vist tanta incompetència! Maleïts psicòlegs, són una plaga per a la salut del pacient i pel que és igual d’important per la butxaca. Conec molts pocs bon psicòlegs. Els puc comptar amb els dits a la mà. Tornem a la meva pacient. Jo d’entrada li vaig fer reviure l’episodi desagradable. Res de la filosofia barata de superació de la vida. O bé el temps ho cura tot. Res d’això. El seu pare va abusar de ella i això és una gran veritat. Jo de seguida l’insto a que revisqui el moment, que m’expliqui tots els detalls. “ Així dius que el teu pare va abusar de tu? Però en què? Això podria haver estat un conjunt de carícies i no sexe explícit” “ Com pot dir això, el meu pare va abusar de mi, el meu propi pare. Que no s’ho creu o què?” I jo li vaig respondre “ No, no m’ho crec. Pensaré que t’ho estàs inventant sinó m’ho expliques més bé” “ Com pot dubtar-ne” em respon. “ Entra en detalls, reviurem l’escena” Sí, aquesta és la clau de la qüestió; dramatitzar el problema. Tornar ni que sigui per uns minuts al infern. Reviure-ho en companyia del teu terapeuta. Es tracta de causar de moment tot el dolor possible. Si el pacient ha de plorar que plori. Per ell és una acció dolorosa, cruel. En el cas d’aquella noia, va plorar de ràbia quan m’explicava els detalls de la violació. Al principi només hi passava de sobre i jo aleshores li deia “ De veritat que et va violar?. No estaràs fent comèdia” li vaig etzibar. I ella va arrencar en un llarg plor, cridant “ em va violar per davant i per darrera, el molt porc” Ara tota ella eren llàgrimes. “ I què més et va fer el teu pare, encara no m’ho crec” I ella plorant em va acabant explicant tots els detalls mòrbids. Ara plorava a llàgrima viva. I aleshores jo li deia: “ Sí el teu pare va ser un gran fill de puta” “ Un cabró” I ella dient que sí. La noia estava feta pols. És aquí on la vull portar. En reviure el drama en tota la seva cruesa, en tota la seva barbaritat, tenia al davant un tercer ull que ho veia. Podia compartir les emocions negatives amb mi. Aleshores jo li deia que al final m’ho creia i que ho podia entendre molt bé gràcies a la seva descripcions dels fets. Que persegueixo jo amb això? Doncs els mateixos objectius que diuen perseguir els famosos psicòlegs: l’assumpció dels fets. Però no a través del seu mètode; ells diuen al pacient que el primer pas per a la curació és l’assumpció dels fets. Però fixeu-vos-hi com ho diuen. Ho diuen amb un somriure angelical. Com si li diguessin a un nen petit que ha d’assumir que avui no menjarà maduixes per postres. Es tracta de ser conscients del dolor a tots els nivells. Des de la part conscient al subconscient. I aleshores sí que és possible l’assumpció i dir sí quina putada la teva però ara has de mirar endavant. I us puc assegurar que el pacient mirarà endavant perquè sabrà que hi ha una altre persona que compren molt bé el seu dolor. Així en privar el dolor de ser una experiència solitària, la persona té més possibilitats de curar-se. Tu has estat testimoni del seu dolor extrem, insuportable, no has passat per ell de puntetes. No, t’hi has involucrat fins a la merda. L’oblit i la solitud són en aquest ordre els factors desequilibrants en qualsevol crisi. ( Pausa)
Em sembla molt que aquesta pacient, va millorar. Almenys va sortir de l’hospital molt més recuperada de quan va entrar. Se la veia més serena, i fins i tot al final se li podia arrencar algun somriure. Un dia, li vaig dir: “ espero que el fill de puta del teu pare no vingui a veure’t” i sabeu què, es va posar a riure. Teixir aquesta complicitat en el pacient és d’allò més difícil, i és un assumpte que la gran majoria de psicòlegs no en tenen ni idea.
La meva dona n’està al corrent d’aquesta metodologia. Diu que a vegades em passo. Jo no ho crec així. Hi ha hagut molts casos de pacients meus que s’han curat. Em diuen que aquí a l’hospital van fer el primer i definitiu primer pas. És per això que molts psicòlegs fracassen. Comencen amb un punt de partida equivocat. I desprès s’entra en un cercle viciós on el pacient té una dependència absoluta del psicòleg. Aquest és com si curés amb esparadraps, sense rentar la infecció amb alcohol. D’aquesta manera el mal es perpetua i el pacient acaba pagant cada setmana uns diners al maleït psicòleg. A més estic en contra que un bon psicòleg ho pot ser qualsevol que estudiï la carrera de psicologia. Però no penseu que jo tinc la formula infal·lible. Jo també he fracassat en incomptables ocasions. Però ho puc contrastar amb uns èxits segurs. El mateix objectiu de la psicologia; conèixer la ment i conducta humana per a la seva curació és pretensiós i inassolible. Un bon psicòleg no és algú que ha adquirit uns coneixements i prou. És alguna cosa més. Voleu saber la veritat; ser psicòleg esta més relacionat en exercir un do que la naturalesa ens ha regalat. Si no es té aquest do, per molts coneixements que acumulis res de res. ( Pausa) Que quedi clar que jo no sóc la panacea a les malalties mentals. Però molts pacients meus estan molt agraïts per la meva tasca. Hagués pogut ser un psicòleg molt bo, però jo no em conformava en això; volia estudiar els misteris de la ment humana. A la facultat de medicina vaig veure com molts abandonaven la especialització en psiquiatria. S’ha de tenir fetge. I fer el cor fort en alguns casos. Aleshores jo anteriorment no havia visitat cap psiquiàtric. La primera vegada que vaig trepitjar aquest territori, vaig pensar que era molt depriment, i que les persones que hi treballaven acabarien deprimits per l’ambient general de decrepitud. El que el més em va xocar va ser la sala d’aguts. Em vaig preguntar com podia ser que en un espai tan petit hi convisquessin tantes persones. El més fort era que tenien l’aparença de persones normals. Sí, veies que n’hi havia quatre o cinc que realment estaven tocats. Però la gran majoria tenia un aspecte d’absoluta normalitat. Al principi vaig tenir els meus dubtes sobre si havien d’estar tancats entre quatre parets com si fossin reclusos. Vaig exposar a classe les meves desavinences. El professor va esclafir una rialla. “ Un altre estudiant que vol ser un metge humanista. Lloo aquesta intenció però en aquest món primer és la seguretat del intern i la del seu entorn més pròxim” va dir “ Vostès tenen una concepció pessimista i fosca de l’existència humana. Perquè no deixar els aguts en règim obert?” vaig preguntar, “ Noi, estàs ple de bones intencions però el malalt mental és el tipus de pacient més volàtil que hi ha. Quan entris a treballar a algun hospital, ho entendràs tot” i jo que vaig rumiar aquestes paraules. Se’m van quedar gravades a la memòria. De forma que quan vaig entrar a l’hospital vaig entrar-hi confiat. Un dels meus primers dies a aquest hospital, vaig voler tractar un malalt. Era un esquizofrènic que es creia ser un policia. Veia delinqüents per tot arreu. Jo vaig demanar que me’l deixessin a mi, tot sol, jo i ell, ningú més. Varem començar a tenir una conversa formal. Em va dir que estava bé, que no li passava res. Solament que el món era un lloc perillós. Em va dir “ Perquè estem sols? Vol alguna cosa de mi?” No. El vull ajudar” li vaig contestar. “ Si estem sols és perquè vostè se’n vol aprofitar. És un infiltrat. Un agent del mal. Per això estem sols” i jo que tranquil, que no havia de témer res. Em pensava que amb bones paraules el podria frenar. Posant-me en la seva pell, potser el podria tranquil·litzar. Així ho vaig fer. “ Potser penses que un agent invisible ens espia?” i desprès de dir-li això em va agafar i em va tirar al terra amb una clau anglesa. No sabia què fer. Imaginin la meva cara. I desprès tot dient-me que era l’encarnació del diable em va començar a clavar cops de punys. Jo vaig cridar socors. No vaig tenir més remei que defensar-me, sinó em trinxava aquell pacient. Jo per aquella època anava al gimnàs i estava fort. Estava més musculós que l’esquizofrènic. El vaig tombar trencant-li el nas. Desprès van venir una cuidadora i dos cuidadors. Se’l van emportar. Això va passar el cinquè dia que treballava a l’hospital. La cuidadora em va dir “ Espero que d’aquest incident en tregui les conclusions correctes. No cal que els hi digui. Vostè sembla un bon metge, llest però ingenu. Ja veurà com les hem de gastar aquí. Això no és una casa de la caritat”. Us explico això perquè entengueu la raó per la qual els malalts han de tenir un control. Al final tot seria una xauxa, i es muntaria un sideral de déu n’hi do. I tot i això que em va passar encara mantinc que només una minoria dels malalts són propensos a ser violents. Un malalt inofensiu en un règim de llibertat oberta, no faria res. Però quan han de conviure amb altres persones d’idèntiques malalties, s’ha de vigilar-los. Sinó, sense un estricte control i una gran vigilància, es formaria un còctel explosiu. Agafes tres malalts pacífics, els ajuntés, i desprès els deixes en llibertat, segur que muntarien algun que altre pollastre. Ells no ho farien expressament, però en aquests casos la malaltia és més poderosa que la seva voluntat. ( Pausa)
Aquest primer incident violent amb el noi paranoic, hagués representat per un altre metge, una percepció menys compassiva, i menys tolerant de la malaltia mental. A continuació hagués tractat a la resta amb el mateix baròmetre. A mi, quan aquest malalt em va colpejar, la meva visió de la psiquiatria no va variar ni una coma. Els psiquiatres no solament han de vetllar per la salut dels malalts, sinó de la població en general. Qualsevol persona alguna vegada ha tingut algun tret psicòtic, o bé s’ha trobat deprimida. O sigui, ja ho podeu comprovar per vosaltres mateixos la meva teoria. Un bon psiquiatre, un bon psiquiatre perquè sigui bo de veritat ha de ser humil, no prepotent. Curar persones és la tasca més complexa que conec, i els fracassos cauen com pesos morts. La psiquiatria és com una altre ciència, ha d’estar sotmesa a un qüestionament sistemàtic. D’acord no es pot canviar el sistema cada dia que passa. Això seria una casa de barrets. Però mentrestant, tots els psiquiatres haurien d’investigar, documentar les seves experiències i presentar-les a congressos. No n’hi ha prou amb la investigació farmacològica. No veig cap altre remei. Tan de bo les meves pregàries puguin ser ateses.

El doctor Pla s’assenta al banc i la infermera Alba pren el relleu de la paraula.

Alba:
Les altres infermeres diuen que he tingut sort. I afegeixen, somrient; “ darrera de tot gran home, hi ha també una gran dona” I jo me’n ric d’aquesta dita. Estic en contra de la mitificació de qualsevol persona amb la qual tingui una relació estreta. Quan una persona s’ho creu, que és molt bona es sol creure que en l’àmbit privat és un mestre. I companys, no és això. Ni de bon tros. No barregem les coses. A vegades li faig recordar qui és, i em serveixo de la meva filla petita. Ella sap dibuixar molt bé. De manera que quan dibuixa el seu pare, jo li dic que ha de col·locar una corona a sobre del cap. I jo li explico a la meva filla de tres anys que és un sant. Un dia el meu marit es va posar molt mosca. “ Com pots servir-te de la teva filla, per dir-me coses que no t’atreveixes a dir directament” I jo vaig riure. És tan maco quan riu. “ Estimat, no creus que la nostra filla, ha de conèixer de primera mà quina persona és. A més la mainada no em fan cas d’això” li dic “ Irresponsable, ingènua que li vols fer creure que sóc una espècia de super home?, “ No, però moltes vegades quan parlem tu i jo a soles, et comportes com si fossis déu” li dic. I ell em pregunta “ Et penses que si t’explico les meves misèries em crec un déu?” “ No, però a cada error que fas, esperes que jo et digui que ets el millor. I sinó t’ho dic, sembles defraudat” I desprès de dir-li això calla, sembla que mediti. Últimament l’he de corregir en incomptables ocasions. A vegades el pobre, el gran doctor Pla, perd l’oremus i em tracta com si fos una pacient. O en el pitjor dels casos, ell fa com si a mi em sonés estranya la pel·lícula del psiquiàtric. Oblida que encara sóc la infermera en cap. Que jo també he teixit les meves influències a l’hospital. I que quan m’ho proposo també sóc una persona influent en l’administració i direcció d’aquesta casa. I a més sé tots els secrets del doctor Pla. Mireu si puc arribar a ser de poderosa. Odio quan el meu marit em parla amb aquell to pausat i de concòrdia que té. Gairebé em tracta com una menor d’edat. I el molt presumptuós presumeix que coneix molt bé a les dones. Sí, molt, a part de mi, el pobre no ha conegut a cap més dona. Què sap de mi i de les dones, quatre tòpics mal muntats i barrejats. El meu marit sempre treu una excel·lent nota a la teoria, però suspèn a la practica. Ell creu que parlant de les coses problemàtiques es solucionen els problemes amb les dones. I no. S’equivoca. Nosaltres no demanem solament les paraules, demanem accions, fets. És més preferim de llarg a l’home d’acció, que no pas l’home dialogant que diu paraules amables i cavil·la tot el sant dia. ( Pausa) A vegades li he fet mal per a un bé. Com aquell dia que li vaig explicar a propòsit a la infermera més xafardera que el doctor Pla no em satisfeia prou al llit. De seguida aquest fet es va escampar com res per tot l’hospital. Això va despertar la curiositat de les infermeres més joves. Algunes el van voler temptar. De fet era el que volia. Si jo havia fracassat en ensenyar-li les coses o bé ja no l’excitava, potser a través d’una infermera jove, ell s’excitaria quan estiguéssim els dos al llit. Una o dues infidelitats sexuals són fàcils de perdonar. En el meu cas, eren estrictament necessàries. ( Pausa) El dia que vaig conèixer en Pere sabia que estava destinat a grans coses. Gairebé varem entrar a treballar a l’hospital al mateix temps. Malgrat això, li veia una gran inseguretat que va superar en un any. Em pregunto com serà en Pere d’aquí a deu anys. Si ara és bo, imagineu-vos en un futur no gaire llunyà. No sé si li pujaran els fums. De moment, tot en ell és molt correcte.
Ell no entén que vull canviar de feina. Es pensa que tinc la cuirassa que ell té. Quan els pacients m’expliquen la seva vida, d’alguna manera o altre m’afecta. El meu marit és diferent. No sol agafar afecte als pacients. Actua de manera professional. Solament en el cas d’en Pep vaig veure que s’involucrés personalment com a persona humana que és, no únicament com a psiquiatre. Em pensava que tenia una cuirassa molt gruixuda, però els últim incidents m’han demostrat que no. No fa gaire va venir a l’hospital una noia jove d’uns divuit o vint anys, és igual l’edat no importa. El que importa és que aquesta noia estava sent marcada per una experiència terrorífica. El seu pare abusava de ella. I jo li vaig preguntar perquè no havia oposat resistència. “ És que em pegava, m’amenaçava de matar-me si mai ho contava a algú” Hòstia. Com poden campar lliures pel món tals monstres. Aquests sí que es mereixen estar tancats en una presó o un hospital psiquiàtric. El fort del cas és que l’abús del pare significava el més pur incest. El més literal. A aquesta noia ja li han destrossat la vida. Però segons en Pere encara resta una esperança: l’oblit coherent. És a dir, pensar en tot moment que has de passar pàgina però mostrar-te inflexible amb el pare. I reconèixer la gravetat dels fets. Sobretot que no s’enganyi ella mateixa. En Pere quan la va tractar, va esperar una setmana a què ella pugues posar-se en contacte amb la policia. Era vital aconseguir una declaració serena. I així va ser, el meu marit es va encarregar que ella testifiques en plenes facultats. Així, van processar el pare per violació. Fins i tot la policia ens va dir que era rar trobar una noia, que en aquest horrible tràngol, mantingués el cap fred com per elaborar una acusació tan impecable. La història però és completament diferent. Quan va ingressar aquesta noia, estava histèrica i amb una depressió de cavall. Va ingressar per pròpia voluntat. Al principi deia que estava enfonsada, que no tenia ganes de fer res, a la feina ja no rendia. Era un clar quadre depressiu. Però a en Pere de seguida el va inquietar aquest cas. Perquè aquesta noia tenia atacs de ràbia i histèria. En Pere diu que mentre una persona tingui ràbia sempre hi ha una esperança per un estat depressiu. Aquesta noia deixava anar uns crits terrorífics, com si algú la estigues torturant. Aviat la varem punxar. I nosaltres li dèiem que et passa, explica’ns que és el que et turmenta. En Pere ho va tenir difícil perquè s’acabés explicant. La seva depressió era causada clarament per un fet terrible. En Pere amb el seu tacte va arrencar-li una confessió. En Pere es va assentar davant de ella i li va dir “ Escolta, no dubto que t’han putejat. Però si tu vols ser una màrtir tota la teva vida, endavant. A fora m’esperen nous casos que solucionar. No ets única. També el món hi ha moltes persones que sofreixen. Així o m’expliques el que et passa o el que t’ha passat o tindràs un tracte inferior al que et mereixes. O també pensaré que ets una nena consentida que s’esfondra a la primera dificultat” La provocació d’en Pere va donar resultat. Cridant li va explicar el que realment li havia passat. “ Fotuts psiquiatres, la gent us explica històries desgraciades, i se suposa que vosaltres heu de donar una orientació positiva a aquest casos. I ho feu amb impunitat. Sí als psiquiatres se us hauria de castigar per pretendre curar el que és incurable. Perquè parleu amb aquesta autoritat? Sinó heu patit cap problema greu a la vida, que podeu saber de la vida” això és el que li va dir desprès d’haver explicat la violació del seu pare. En Pere reconeix que es va quedar sense arguments. Però li va contestar que tenia una vocació de psiquiatre inviolable i que la seva missió era ajudar a la gent “ Ara bé, jo només et puc guiar, gran part de la feina l’has de fer tu. Tu en el teu comportament tens uns tics negatius. I nosaltres els psiquiatres els detectem més fàcilment que la mateixa persona” La noia es va quedar més tranquil·la, és un dir, va deixar de posar-se histèrica ni que fos un minut i va escoltar al meu home. Ara porta una vida més pausada, té crisis regulars però les supera. L’altre dia me la vaig trobar al supermercat del poble. Em va dir que no trobaria un home que fes tan bé de psicòleg com el meu marit. També va dir-me “ Deu estar contenta per casar-se amb un home així” I per primera vegada en molt temps vaig sincerar-me amb una altre dona “ Aquests psiquiatres que ajuden tan a la gent amb problemes, s’obliden sovint d’ajudar a qui tenen el costat” vaig dir-li. No sé del cert perquè li vaig confessar això. Normalment aquest tipus de coses no les dic ni a les meves amigues més intimes. Però amb aquesta noia la situació era diferent. No hi havia la necessitat de mostrar-me superior a ella, pobreta, desprès del que havia passat.
Que jo sàpiga el seu pare va ingressar a la presó, ella no l’ha tornat a veure. No fa pas gaire d’això, de manera que en Pere li fa un seguiment un cop al mes perquè les coses no li surtin de mare. No crec que passi això. Quan me la trobo alguna vegada al carrer està molt serena. En Pere diu que té mals moments; és lògic em diu. Si no els tingués no seria una persona sana, normal. El meu marit no és imprescindible, aquí a l’hospital tenim un altre psiquiatre excel·lent; el doctor Julià. S’assembla molt al meu marit. Potser és tan bo com el meu marit, però li falta una punta de decisió que en Pere té. Així quan dubta, consulta el meu marit. El cas invers mai es dóna. No sé perquè. Bé, m’ho puc imaginar. El meu marit és molt ambiciós, i més d’un cop m’ha confessat que vol ser el millor psiquiatre del país. I el doctor Julià deu pensar; no vols ser el millor? Doncs molt bé et passo la feina molt feixuga. I mira que el doctor Julià és igual de brillant que el meu marit, el que passa és que és un mandrós. D’en Julià aconsello conèixer la part professional. La seva vida sentimental és caòtica. Esta casat i s’estima la seva dona. Malgrat això, cada dos mesos canvia d’amant. És un autèntic Don Joan. I jo cada cop que adverteixo a les infermeres em sento un pèl ximple. No, no he conegut cap dona que es resisteixi als seus encants. Que té en Julià? Un físic que talla la respiració, i a més és agudament divertit. Una nit que jo estava de guàrdia i ell també em va dir “ Alba, si vaig amb tantes noies és perquè realment us tinc pànic” “ No fotis, així que ara ets un tímid incurable” li vaig increpar. “ Potser si ho tornéssim a fer, em curaria. Tu ets una dona que encarna la quintaessencia de la feminitat. Tractar-te a tu, és com tractar a totes les dones” Vaig riure “ Però qui et penses que sóc, una noia infermera que acaba de sortir de la universitat i fa pràctiques. Sóc molt més gran que tu i que en Pere, de manera que t’elogio la temptativa però vull que sàpigues que et dic que no. Ja vas tenir la teva oportunitat. I no és que no m’ho passés bé. Tu ho saps perfectament. A què ve això. No em vas dir que t’estimaves la teva dona. A més sóc una dona molt possessiva, dominant.” “ Ai que em moriré de riure. Tu possessiva? No diguis mentides. Saps perfectament que si en Pere va amb altres dones, aquest fet et beneficia. Perquè en Pere m’ha dit que estan alguna vegada amb una altre dona, et troba a faltar” em va respondre. “ I a tu, no et passa el mateix en les teves relacions?” “ No perquè a mi m’encanten tot el tipus de dones, les dones santes, les pudoroses, les males putes. Em sento atret per totes. Mentre que en Pere se sent atret només per un tipus de dona” ( Pausa) En Julià tenia raó. Ell estava casat amb una dona que s’estimava i malgrat això cometia tot tipus d’infidelitats. La seva dona, la Maria, és una santa, una dona molt maternal. Tan jo com en Pere la coneixem bé, i sabem que no deixarà en Julià per unes relacions esporàdiques. Esta tan cega. Amb en Martí hem comentat que s’assembla en això a en Pere. El meu marit m’estima tan, el seu màxim temor es veure com jo l’abandono. Però no crec que passi això. Solament sovint li estiro les orelles. I ell espantat rectifica. Sí, sé que sóc una dona atractiva no solament pel meu marit i en Julià, sinó també pels pacients. En Carles, per exemple n’és un d’ells i és un noi maco. Un dia li vaig preguntar com és que no tenia xicota. Es va posar trist i va dir que es sentia inferior a les dones. El vaig animar. “ Tu ets responsable de la teva situació” li vaig dir. “ No, no tinc sort amb les dones” Quan em va dir això li vaig donar un copet a l’espatlla. Però de seguida el vaig deixar sol. Solament sóc un infermera amb molta responsabilitat. Vaig considerar prudent deixar-lo sol quan em va dir això. Sé que agrado en Carles. Ho noto per la forma que em mira. Li brillen els ulls. I quan em parla, es posa nerviós, tartamudeja una mica. Vull deixar-li clar que entre nosaltres dos la relació és purament professional. Una altre qüestió és la relació que té amb en Pere. És fluida. En Carles és un bipolar amb trets psicòtics. Ara últimament l’esquizofrènia li esta guanyant la partida. El meu marit esta desesperat. Ell i en Pep eren els interns mimats d’en Pere. I ara voldria que en Carles tingués un final feliç. Però veig que va pel mal camí. Ara va dient que té l’oportunitat d’escapar-se d’aquí. Es va acomiadant dels altres interns. Si marxa d’aquí sense permís ja sap quin futur li espera. Els mossos l’aniran a recollir a on sigui. Abans, molt abans que en Pep intentés suïcidar-se, xerraven més jo i en Carles. Ara no tan, potser perquè he vist que establir vincles massa emotius amb els pacients implica cremar-te. Tot i això el dia següent que en Pep ingerís vint pastilles com a mínim, vaig anar a interrogar en Carles. Volia saber-ne el motiu. El meu marit s’hi havia involucrat molt en aquest cas. Jo el vaig avisar que feia més del que era realment necessari. I li deia que per un metge no és bo ni aconsellable establir amistat amb un pacient. Però en Pere és així, quan creu que una persona és curable s’hi llença com un lleó valent. No l’espanta res. En Pere de seguida va intuir perquè havia intentat perdre la vida. Acusava a la seva mare. Estava molt enfurismada amb ella. Però jo no m’ho vaig creure. En Pep havia conviscut tota la vida amb la seva mare. Per tan, què li era viure un altre any amb la seva mare? Què canviaria? Segons en Pere s’hi havia acostumat. Així que vaig interrogar en Carles. Al principi es va resistir a parlar. Com que de seguida ho vaig advertir, vaig adoptar una actitud seductora. Vaig fer una exhibició de feminitat que tan agradava al doctor Julià. Em vaig assentar al costat d’en Carles. Vaig creuar les cames recolzant-me una mica en un costat, i amb una mà acariciava el cabell llarg d’en Carles. Què ens està passant a tots per embogir tan? Què porta una persona a voler perdre la vida?” Li vaig preguntar. – Per alguns viure és un regal, per altres només significa dolor i més dolor” “ Però sempre s’ha de trobar una solució” “ A vegades la solució arriba al final de tota una vida. I no tothom esta disposat a esperar” va dir-me. “ Sí però a part de la malaltia quina altres molèsties tenia?” “ Ho vol saber Alba? Doncs li explicaré en Pep el turmentava el seu nul èxit amb les dones i això el corcava per dins. L’últim mes va conèixer una noia aquí dins. Era una noia molt espavilada. Va fer renéixer esperances amb en Pep, però el idil·li només va durar tres dies. La noia el va acomiadar dient-li que no li convenia a ella sortit amb éssers malaltissos. Que no es podien complementar. I que ella es volia buscar un noi sa. Segur que l’ajudaria més a sortir del pou. Ella tenia un lleuger trastorn de la personalitat. La noia estava molt bona, de manera que qualsevol home pot perdre fàcilment el cap per ella” “ No em diguis qui és, la Carme Vila” “ Sí, exacte. La Carme té un físic esplèndid. I és molt carismàtica. Té una gran personalitat. Pel meu gust massa. Però bé, en Pere li agradava així. La classe de noia que s’ajusta al ideal de dona d’en Pep” “ Però això no és motiu de suïcidi, per una noia, em pensava que en Pep era més madur. “ No, pensis quan un és molt sensible a la bellesa femenina no hi ha res a pelar, encara que hagis follat molt. No significa res. Es veu que la Carme li va dir que l’avorria a ella amb les seves divagacions. I li va pronosticar que en tota la seva vida no sortiria amb cap altre noia. I tot perquè era massa bon noi, massa tímid i massa tocat del bolet” “ Al món hi ha altres noies. No s’acaba el món per una de sola” “ Sí però li estava dient una gran veritat. En Pep no ha sortit amb cap noia des de fa molt temps. Solament ha tingut una xicota. I des de llavors ho ha intentat i intentat sense èxit” “ Potser havia posat el llistó massa alt. Sempre hi ha noies fàcils.” “ No, ni aquestes li feien cas” va sentenciar en Carles. No sabia què pensar. El problema real d’en Pep era la seva baixíssima autoestima, no les dones. Crec sincerament que en Carles exagera. En Pep no era cap monstre. I no era mala persona. Amb paciència hagués trobat una bona noia. De seguida es deixava enlluernar per la bellesa física. Segur que si hagués buscat la bellesa interior, hauria trobat algú. ( Pausa)
No vull que en Carles es torni un ressentit amb les noies. Ell no és un noi qualsevol. És un gran noi. Pot semblar mentida però aquí a l’hospital hi ha unes grans persones. Bé, també hi ha molta merda, com tots els lloc però la gran majoria d’ells són persones humanes com nosaltres. No es diferencien gaire del personal que l’até. En Pere esta orgullós de l’hospital, tal com l’han anat transformant ell i en Julià. Que els duri la bona ratxa! Sort!

La Alba s’assenta al banc i dóna pas a en Carles.

Carles:
Els de la NASA m’han defraudat molt. No m’han vingut a buscar. Potser ho tenien difícil. L’estat espanyol vol evitar la fuga de cervells. Potser aquí tenim una explicació. Mare de déu! Collons! No suporto passar un sol dia més aquí. Això d’aquí és una condemna. Estic perfecte i l’estat espanyol em vol retenir en contra de la meva voluntat. Puc perfectament provocar un conflicte diplomàtic entre els dos països. Espero que no ho hagi de fer. Ningú em pot aturar. Però també tinc sentit de responsabilitat i sé que molta gent d’aquí a dins em necessita. El cor em diu salvatgement que marxi, però el cap que em quedi a ajudar la gent fumuda de debò. Fa temps que he deixat de ser un boig. O bé un malalt mental. Estic perfectament amb els meus cabals. Per això faig veure que em prenc la medicació. No me la mereixo. Porto cinc anys prenent medicació. I crec que és pitjor el remei que la malaltia. He ingressat tres vegades i de cap n’he tret alguna conclusió positiva. Solament s’han limitat a mirar-me de dalt a baix i res més. La primera vegada que vaig ingressar és la que més recordo. No estaven segurs del que tenia. Em van tancar en una sala, el doctor Pla, el doctor Julià i cinc infermeres. Ja em direu quin criteri podien tenir les infermeres. Em vaig sentir com una cosa estranya. Quina mena de respecte tenen pel pacient? Em van mirar des de tots els costats. A la fi em van dictaminar un lleuger trastorn de personalitat. No els va servir de res l’esforç perquè a l’any següent vaig ingressar amb una senyora esquizofrènia. Em pensava que una màfia russa em volia pelar. I tot perquè em vaig fer amic de una prostituta russa. La noia estava molt bona i a més era agradable. Li vaig trobar feina en un bar de un poble de la costa. Encara ara ella m’agraeix els serveis prestats. Em vaig haver d’encarar amb el seu proxeneta. Em va amenaçar però jo no en vaig fer cas. I desprès de dos mesos vaig notar com uns homes em seguien. Estava segur que havien contractat uns sicaris perquè em matessin. Per sort no va passar res. Solament va passar el meu segon ingrés en aquesta casa.
El doctor Pla va acceptar que estava embolicat amb una prostituta russa. El que no es va creure és que m’anessin al darrera els seus antics proxenetes. Si haguessin volgut ja m’haurien liquidat. “ Ets una gran persona” em va dir. Era la segona vegada que em trobava amb el doctor Pla, i aquest es mostrava diferent que la primera vegada. Era més amable, més atent. Tan de bo que els altres psiquiatres fossin com ell. Però no la realitat é dura. De seguida un pacient nota com el seu metge té talent no solament com a metge sinó com a persona. El doctor Julià és el que se li acosta més. Però aquest últim és més distant amb la seva ironia. No s’acaba d’implicar en els casos, tal com ho fa el doctor Pla. Abomino de la resta de psiquiatres. Els altres són massa freds, metòdics, sembla que segueixin un llibre o un manual. Sort que de mi se n’ocupa el doctor Pla. Estic esgotat d’estar aquí. Aquí dins les persones no milloren, empitjoren. Pels que estem una mica sans, tot el que es respira aquí és verí. Estic fart dels altres pacients. Són realment pesats, sempre demanant-te cigars o diners. I el metges per molt bons que siguin. Sempre els acabes odiant perquè no són capaços de curar-te. En el meu cas, estic content del doctor Pla, però hi ha molta gent que no està contenta amb els seus metges. Aquest es troben en uns doctors mancats de calor humà, i d’estima per la professió. Qualsevol hospital psiquiàtric esta ple de psiquiatres frustrats i per això mediocres. Són persones que no saben què fer amb un pacient, si enviar-lo a casa o ser més prudent i quedar-se’l aquí dins. Em sembla que si em fan quedar dos dies més aquí, explotaré. Ja no ho aguanto res. Aquí a dins no hi ha sinó un clima irrespirable, intoxicat; són vibracions negatives. Masses. Tancat com un gos he perdut l’esma de tot. Nooo! No puc més! ( En Carles crida com un posseït i surten de l’escenari dos cuidadors que se l’emporten.)

El doctor Pere Pla reprèn la paraula.

Doctor Pla: De vegades em sento impotent. L’esquizofrènia és una de les malalties que conec millor i encara se’m resisteix. Pobre Carles, convençut que la NASA l’ha de venir a buscar. Em veig impotent per controlar la seva ment. Esta descompensat i desequilibrat. He intentat tenir una conversa amb ell, i a part de la seva missió als Estats Units tot és normal. En la resta de temes és una persona racional, i molt sensata. Però precisament això ho hem d’aturar com es pugui. Es comença amb la NASA i s’acaba tenint una paranoia en que tot el planeta terra hi esta involucrat. No tinc més remei que tenir-lo tancat unes setmanes. Serà dolorós per ell però no hi veig el remei. La medicació que prenia era massa fluixa. Li he pujat bastant. D’aquí a dues setmanes estarà més bé. Ja no al·lucinarà. I sinó pobre Carles haurem de buscar una alternativa. Reconec que tenir una conversa amb ell és posar-se les piles. T’estimula el intel·lecte. Ja veieu com passo d’algunes normes no escrites de la medicina. Sovint es diu que hi ha d’haver un distanciament entre el metge i el pacient. En general tenen raó. Hi estic d’acord. Però sempre hi ha excepcions. I són precisament aquestes excepcions les que fan que tu continuii sentint estima per aquesta professió. No tractem amb objectes, tractem amb persones. I molts metges s’obliden d’aquesta condició. Trobo normal que molts psiquiatres acabin tractant als pacients com si fossin objectes, coses indomables. N’has de tractar una tal quantitat tan gran que és comprensible caure en aquest error. Però jo sé que els que estem cridats a fer aquesta tasca, ens encomanem a la tasca més dura que hi ha. Tan jo com el doctor Julià som conscients que cada persona pel fet de ser persona mereix una quantes gotes del nostre desgast. Que hi ha alguns casos que t’impliques més. És normal. Nosaltres també som persones. Tenim dret a triar, a elegir les nostres preferències i debilitats. Per la seva complexitat, la psiquiatria és el camp on hi haurien d’haver menys dogmes. Molts metges estúpids se la prenen com una religió i desprès passen bestieses. Alguns psiquiatres capullos exerceixen sobre la seva professió un poder que a qualsevol altre lloc de la societat tindrien. A aquests la vida els acaba passant factura. Per ser un bon metge has d’estimar-te la vida amb els seus pros i contras. És igual que siguis optimista o pessimista, el que cal ser és un sensible aversiu. Sona a contradicció però és així. En la nostra professió hem de tractar diàriament amb les contradiccions. Entendre i comprendre aquestes contradiccions és la forma de vida més humana que tenim. ( En Pere s’acosta a la Alba i la pren per la mà) No sóc feliç tampoc un desgraciat. En aquest sentit la meva vida és mediocre com la dels altres. I malgrat les seves trapelleries, sé que la meva dona m’estima; com jo me l’estimo a ella. Espero que no abandoni l’hospital, jo i ella formem un bon equip, encara que hi hagi de ser pel mig el doctor Julià. Les aventures que hi ha hagut entre la meva dona i ell són anecdòtiques. I les curacions no són simples anècdotes; són la pesant biografies de persones tan dignes com jo o vostè. Espero continuar molts anys junts. Malgrat tot, la vida és això i alguna cosa més que sempre ignorem. Visquem-la amb tota la intensitat. Ningú pot ser considerat anormal, amb malaltia o sense tots som persones amb únic anhel de llibertat i felicitat. Que tots els esforços no siguin en va.

i FI.

monòleg 1 | monòleg 2 | monòleg 3 | monòleg 4