Hi ha un banc i tres o quatre cadires. Al fons un llit i una taula de despatx. En el banc estan assentats els tres protagonistes. Al mig hi seu el pacient del doctor Pla. En Jep està al cantó dret i a l’esquerra hi ha assentada la infermera Ferrer esposa del doctor.

El doctor Pla s’aixeca i es dirigeix al centre de l’escenari.

Pla: Suposo que la meva professió no desperta gaires simpaties entre la gent del carrer. Sóc psiquiatre i quan dic això les persones entenimentades em respecten. Potser hi domina més el sentiment de por que de simpatia. Sóc un psiquiatre jove. Fa cinc anys que exerceixo. ( Pausa) Sóc del parer que la nostra professió s’ha de desmitificar. Nosaltres els psiquiatres em serien els primers beneficiaris d’aquesta acció. Ens encomanen la missió més difícil d’aquest món: curar les ànimes, els esperits, les ments de les persones. No em fa res reconèixer que en relació a altres mals estem en franca desavantatge. El ciutadà a vegades ens demana un impossible. Per desgràcia la humanitat no dóna per més. Som una espècie intel·ligent. Hem conquerit molts camps però no som infal·libles. La gents ens odia per aquest fet, sobretot els pacients. L’home ha arribat a la lluna però és incapaç d’aterrar enmig del cervell humà. I us puc assegurar que malgrat això alguna cosa s’ha de fer. No podem estar quiets. Això empitjoraria les coses.( Pausa) Trobo que la ment humana és apassionant. Potser si no hi hagués aquest misteri no m’hi hauria dedicat, a això de la psiquiatria. Crec que sóc un psiquiatre assenyat. I no puc concebre que hi hagin psiquiatres que es plantegin ser-ho sense un sentiment altruista. Sabem del cert què fer quan hi ha un mal físic. Si algú es trenca la cama, sabem exactament a on és la ferida i sabem què s’ha de fer. En canvi en una malaltia mental no sabem detectar el punt exacte de on fa mal. És per això que molts pacients ens odien. Es pensen que juguem amb la seva vida. No per nosaltres la seva vida és sagrada. Per arribar a coronar un èxit hem de començar a ascendir. I jo i els meu s col·legues en representem els seus inicis. El inici de un projecte ple d’arestes. ( Pausa) Reconec que en la meva curta trajectòria he comès alguns errors. Però he anat amb la suficient cautela perquè no fossin errors desmesurats. Davant la meva ignorància he pres com a norma la cautela. Però com són les coses, davant del pacient nosaltres hem de donar una imatge de domini de la situació. Alguns psiquiatres més veterans que jo, diuen que amb l’edat i els anys de professió ja marxaran aquests escrúpols. La guerra no és únicament contra els pacients. També la tinc declarada a alguns psiquiatres. Sí són éssers humans que es senten superiors. Superiors a la resta dels mortals que no siguin psiquiatres. Són gent que en comptes d’entendre el seu camp com un servei als altres, l’entenent com un instrument per augmentar el seu ego personal. El meu primer any de pràctiques esta farcit d’aquests casos. Vaig veure psiquiatres que prescrivien medicació com aquell que recepta un xarop per a la tos. La medicació és necessària fins que no queda cap altre opció. Quan la gravetat del cas ho requereix. He assumit els èxits i fracassos dels meus pacients com a meus. ( Pausa)
Els psiquiatres no som uns mags que puguem solucionar casos extrems. Al meu primer any de pràctiques vaig veure com un psiquiatre gran se’n fotia dels seus pacients. Em vaig indignar. Pensava que la nostra professió ja per si sola enaltia a les persones. Alguns psiquiatres pensen que la seva professió és especial. Diuen que s’ha de tenir una espècie de do, de talent natural. Jo m’inclino per pensar que és una professió com un altre, amb els seus petits i grans secrets, trampes. La Alba, la meva muller m’ha ajudat molt en una cosa capital, en com tractar els pacients. Ella potser hi esta tan o més avesada que jo; és la infermera en cap de l’hospital. Té una mà esquerra per saber posar cadascú a la posició que li pertoca. I no solament amb els pacients, sinó també amb els infermers mateixos, els cuidadors. Amb els metges ja és una altre cosa. A mi m’ho diu clarament a la cara, però amb altres metges només insinua els canvis que cal fer. No imposa, suggereix. La meva dona és una persona intel·ligent. És ella la que hauria de ser psiquiatre, no pas jo. ( Pausa) Ara ja té trenta anys. Potser és massa tard per estudiar alguna altre cosa. Però ella esta tan entregada a la seva feina. Diu que si vol deixar la pell. La salut de una persona és sagrada i qui treballa amb ella hauria d’anar amb peus de plom perquè nosaltres els psiquiatres som uns privilegiats. Quina professió hi ha en el món que sigui tolerada, per pretendre dirigir les regnes de qualsevol ésser humà. Tots naixem lliures. I els psiquiatres de vegades pequem de savis. Personalment mai deixaria que un pacient em veiés dubtar. Això per un psiquiatre és un crim. No penséssiu que ens corre una sang diferent a la vostra. Segurament és una qüestió de caràcter. Hi ha psiquiatres que tenen el do de la autoritat i jo en sóc un d’ells. Estem acostumats a fer de pares. Els que no accepten aquesta premissa els amenacem. No ens queda cap altre remei. Hem de fer creure que qui se’n riu de nosaltres corre perill. Aconsellar forma part del nostre credo. I per això mateix ens hem d’esforçar per no equivocar-nos. Amb cinc anys exercint de psiquiatre puc dir que m’he arriscat poc aconsellant a la gent. Són consells que em podria haver estalviat. Però era convenient dir-los. A més jo estic en contra d’aquells psiquiatres que es pensen que la seva professió és només receptar pastilles i adéu-siau. ( Pausa)
Bé, ja veieu quina és la idiosincràsia de la meva feina. Hem de ser més intel·ligents que la resta de mortals. I encara que el pacient li molesti aquest fet, ell inconscientment ens hi obliga. Vol una solució màgica. Quan el que puguem oferir és comprensió i amor. Amb això últim riureu. Les persones més gran diran: aquest és un psiquiatre idealista. Els psiquiatres més veterans em diuen que jo estic carregat de punyetes. Però la meva dona em recolza i m’anima a ser una persona justa. La meva feina és tan complicada com la de un jutge. Un jutge dictamina la llibertat o la privació de la mateixa sobre una persona que ha nascut lliure. Jo dictamino si les neurones del seu cervell han de seguir unes determinada direcció. Sóc responsable del cervell de unes desenes de persones. Naturalment com tota activitat humana, estem sotmesos a l’error humà. ( Pausa)
Hi ha hagut casos que reconec que he fet plorar al pacient. La vida d’aquests es converteix en un espiral de funestes conseqüències i tu el jutges. Li dius que en té tota la culpa. Tot està a les seves mans. Evidentment utilitzo aquest discurs només en casos incomprensibles. Són aquells casos que s’escapen de la meva capacitat. Només actuo així quan no entenc al meu pacient. I desprès li deixo anar allò que nosaltres no som déu nostre senyor. Però en el fons de meu cor em sento penedit. Enfonsat de no poder ajudar més. I reconec que la nostra ciència en relació a una altre qualsevol esta poc desenvolupada. És aleshores quan no hi veig remei quan sé implicar-me com a persona. I si fer reaccionar vol dir provocar el plor del pacient no ho dubto gens. ( Pausa) Prou de divagacions sobre la meva professió. La meva vida sap eixamplar-se més enllà de la psiquiatria. Però hi ha tantes coses per explicar d’aquest camp. Però la meva muller es mereix una igual atenció. Tan sols és un any més petita que jo. Lògicament ens varem conèixer en aquest hospital. Varem entrar al mateix any. Ella era una dona emprenedora. Jo era molt tímid. Al principi em tractava de senyor. Jo volia que ella em dispensés més familiaritat. I en poc temps ho vaig aconseguir. Desprès de un any de treballar colze a colze varem començar a sortir junts. I al tercer anys de conèixer-nos ja ens varem arriscar a casar-nos. La Alba és una dona molt completa. I sí malgrat tots els tòpics, haig de dir que em complementa. Sovint, no fa gaire, farà exactament uns tres anys ens quedàvem a altes hores de la matinada bescanviant informació sobre els pacients. Ens agradava fer-ne un seguiment. Segurament la curació de molts pacients es deu al nostre frenètic treball.
I ara com ara estem bé. Evidentment no puc dir que les coses ens han anat meravellosament bé. Però amb la Alba he après a ser transigent. A la feina no ho sóc gens però amb ella haig d’aprendre d’aquesta virtut. Recordo la primera impressió que em va causar a l’hospital. Se la veia tan segura de ella mateixa. Transmetia confiança i bon rotllo. Jo, aleshores dubtava molt en els diagnòstics, era un novell. Els altres psiquiatres em deien que no en fes cas d’això. Que la solució tenia un nom: experiència. Però la Alba era diferent. No em compadia per ser novell. No em mirava amb condescendència. La seva mirada expeditiva m’urgia a espavilar-me. Podia llegir els seus ulls que em deien: ja ets un home fet i dret. Quan li explicava els meus dubtes, al principi de sortir junts, ella callava i deixava anar unes frases curtes i tallants: no has de tenir por de res, no has de tenir por dels teus pacients. La única por acceptable era la por a un mateix. Però fins i tot en aquest cas jo m’hauria de sobreposar. Ella deia que aquesta por era molt normal en un psiquiatre, però com tota por normal i corrent, jo hauria d’aprendre a conviure amb ella. Aquesta por s’hauria de transformar com una mena de gratera que jo hauria d’assumir. Gratar-se significava perdre la por a tractar la gent. Al principi m’espantava la manera en què em miraven els meus pacients. Com si jo fos una mena de bruixot que tingués la solució màgica. Aleshores ella em deia que jo m’havia de decantar pel mal menor. Em deia que mai em deixés arrossegar per un sentiment de culpabilitat. Segons ella, això era inconcebible en un psiquiatre jove. La culpabilitat és pels ancians. Tot ha de seguir el seu procés natural. Sí, però li deia jo i si m’equivoco què? No passa res, deia ella. Estàs ben preparat. Ets un noi prudent. I llest. A més al principi, els teus pacients més difícils també visiten a psiquiatres més experimentats. ( Pausa)
La Alba mai m’ha dit que sóc el millor. Però tampoc que sóc dolent. Tota ella em suggereix la paraula moderació. La Alba no és cap santa. També sap agafar-se la vida des de una perspectiva divertida. Un cop jo i ella ens varem descontrolar. Estàvem al meu despatx de l’hospital. Ja feia més de mitja hora que tan ella com jo havíem acabat el nostre torn. Aquell dia no recordo perquè ens varem estar més estona de la prevista. De cop ella em va besar a la boca. A mi se’m va regirar el cos. Vaig sentir com tot el cos era travessat per un fibló. Li vaig treure el vestit d’una volada. Em posseïa un desig salvatge. Per fi quan estava en bragues, les hi vaig arrencar del cul a mossegades. La vaig ben follar com un desesperat. Ella es va deixar fer. Endevino el motiu. Feia poca estona que li havia explicat que aquí al psiquiàtric no em sentia amo de res. Que em faltava seguretat, autoritat, destresa en el tracte a tota la gent i el personal d’aquí dins. Reconec que follar-la d’aquella manera va ser una alliberació. Aquells dies tenia la sensació que la majoria de casos se m’escapava de les mans. I la Alba era una cosa segura, inviolable, ningú tenia el dret ni la capacitat de fer-la canviar, com feia jo. Amb el pas del temps he vist que ella era la que em dirigia no a la inversa. La seva passivitat em convidava a menjar-me la seva vulva. I així va ser. Poques vegades ella m’ha donat tanta llibertat. Em considero un marit atent i servicial. ( Pausa)
Al capdavall em puc considerar un triomfador, un guanyador nat. En molts congressos he hagut de llegir articles meus. I per la meva curta edat, tinc un historial impecable. I només fa cinc anys que sóc psiquiatre. De forma que ja estic considerat un dels millors de l’hospital. Però jo penso que això tingui un mèrit real. El que passa és que a l’hospital hi ha psiquiatres que són un desastre. Metges que juguen a medicar els pacients com si aquests fossin ratolins. Designen una medicació i desprès en dubten. La fan canviar. Em consulten i desprès veig que van molt equivocats. Hem de canviar una altre vegada la medicació. Reconec que el que fan alguns col·legues meus en la medicació és una beneiteria. Es pensen que les pastilles són com caramels. I és clar amb aquesta llibertat d’acció, qualsevol pot ser psiquiatre. ( Pausa)
Una proposta, el títol de psiquiatre hauria d’anar per punts. Cada vegada que un psiquiatre fracassa en algun cas, se li hauria de descomptar algun punt. I cada vegada que curés alguna persona hauria de sumar punts. Afortunadament jo puc dir que només se m’ha resistit una petita minoria de persones.
No puc demanar que la vida sigui de una altre manera.

El doctor Pla s’asseu en un banc a on hi ha assentada la Alba i en Marc un pacient del doctor Pla. La Alba s’aixeca i pren la paraula.

Alba: Recordo la primera vegada que el doctor Pla, en Pere, em va demanar de sortir junts. Jo li veia un futur prometedor. En pocs dies, a l’hospital havia adquirit fama de professional brillant. Tenia la respiració tallada, jo vaig fer com aquella que no s’adona de res i li vaig dir que sí. Potser és un dels dies que l’he vist més content. Varem anar a sopar. Teníem moltes coses en comú. Sobretot els pacients. Però aquell dia no varem parlar d’ells. Més endavant sí que ho faríem, però en aquell moment es tractava de saber més coses de l’un i l’altre. De seguida vaig detectar el punt feble d’en Pere: l’ambició. Volia ser el millor psiquiatre del país. No li retrec. L’ambició és sana mentre no es converteixi en una obsessió i no converteixes els pacients en els teus instruments. ( Pausa) En Pere era molt orgullós i per aquell temps jo procurava no aixafar-li aquesta força. Vaig pensar que al llarg dels anys ja tindria temps per modificar el vast orgull del meu xicot. Malgrat això ell em confessava dubtes que jo els feia dissipar. M’agradaria saber que hauria fet en Pere de no ser-hi jo. Segur que s’hauria escoltat més els psiquiatres veterans de l’hospital. Siguem sincers, no em cauen gens bé aquests fòssils. Sé del cert que a la seva vida privada són uns amargats i que a l’hospital exerceixen un poder que d’altre manera no tindrien. Quan vaig entrar a l’hospital em vaig curar en salut. Admetien el ingrés de qualsevol persona. I quan el tenien a dins de l’hospital es feien amos de la seva vida. Sort que a l’hospital va entrar un nou psiquiatre tan revolucionari com en Pere. Els veterans no li van facilitar les coses. Li deixaven per ell els casos més complicats, perquè així no els pogués resoldre i els demanés ajuda. En Pere hi va posar el morro i va guanyar. Va curar un parell de depressions. No estava sol en Pere, per aquell temps també va entrar a l’hospital un altre psiquiatre jove, en Julià. De seguida es van fer col·legues i van fer pinya contra l’antic sistema de l’hospital. De moment no tenien cap càrrec executiu però amb la curació de una desena de casos, el personal administratiu es va començar a fixar en ells. Quan ells estaven de guàrdia les admissions es reduïen el doble o el triple. Aviat es van retirar aquells psiquiatres de la vella escola dels electro-shocks. Segons en Pere només servien per això i receptar pastilles. Era la deshumanització del pacient. A la primera cita que varem tenir en Pere em va explicar els seu conflictes amb aquests veterans. Jo, pobre de mi, i ignorant li deia que sí a tot. Encara era una simple infermera amb molts bon estudis. Es donava la causalitat que cinc metges esperaven la jubilació en dos anys vista. Però segons en Pere la guerra i la revolució ja havien començat.
A l’hospital tan sols ens parlàvem el mínim. Teníem molta feina. Era quan arribava a casa que teníem les llargues xerrades. Parlàvem de les meves companyes. Al contrari que ell jo no vaig tenir cap fricció en elles. La gran majoria del cos de infermeres érem i continuem essent noies. Ara actualment tinc sota les meves ordres a deu noies. Treballem conjuntament amb els cuidadors. Desgraciadament no sempre els dolents de la pel·lícula són els psiquiatres vells. També hi ha pacients que s’han guanyat una bona subjecció. Últimament s’han de lligar poques persones. És inevitable que sempre hi hagi el típic violent. A nosaltres les infermeres no ens fa por res. I a més amb els nostres cuidadors hi ha una gran complicitat. Tanta que les meves infermeres surten de marxa amb els cuidadors. D’aquesta manera t’assegures tenir a la feina un bon bloc humà i eficient.
Al principi era molt sensible a la gent que anava entrant. Sentia la necessitat de parlar-los i voler ajudar-los fins allà on pogués. Era conscient que una malaltia mental és el pitjor regal que una vida et pot deparar. Sentia pena per a tot tipus de persones: guapes, lletges, o llestes o burres. En Pere em va fer creure que podia tenir autonomia emocional i consideració envers al pacient al mateix temps. Em deia que esta bé sentir pena per a un pacient. Però només estava bé sentir pena a l’hospital, en el moment exacte que estaves davant de ell. I així quan sortia de l’hospital tenia el deure envers a mi mateixa d’oblidar-lo. Ja ho veieu era una simple qüestió de sentit comú. Però que difícil que és aplicar el sentit comú a dins de l’hospital. Els malalts sempre et deparen sorpreses. Algunes de desagradables, d’altres per contra agradables. ( Pausa) Per exemple ara hi hagut el cas de un noi que s’ha ingerit vint pastilles seguida. Li hem fet immediatament un rentat d’estómac però les pastilles li han afectat al cervell. El pobre noi ha quedat tocat. Ara tarda mitja hora bona en donar una volta a la sala d’aguts. En Pere diu que el seu cervell ha patit un col·lapse i que ho té pelut per acabar bé. Aquest noi, en Pep, és una encantadora persona. És pacífic. Però fins ara sentia veus que li ordenaven que es suïcidés. El meu home no sabia què fer per ell. No hi trobava solució. Jo tampoc. En Pere en va suggerir que no hi pensés en ell. Que era el seu problema. Però el cas era que és un bon tros de pa. Tan bo que era i li ha estat reservada aquesta sort. En Pere vol que no m’impliqui més. Diu que ell té tota la responsabilitat- doncs compartim-la.- vaig dir – Jo no n’estic tan segur Alba- em deia en Pere. – És fàcil sentir afecte per un pacient així.- I jo vaig respondre- Des de que vaig entrar aquí a treballar l’he vist sovint; com vols que no li agafi afecte.
En Pere va acceptar el meu raonament. I va dir que ens teníem a nosaltres mateixos. Teníem una bona salut. Els nostres amics tampoc patien cap mena de problema. Ens podíem considerar afortunats. Però el món és injust deia jo. I ell em deia que acomplint la meva vocació d’infermera ja ajudava a bastament aquestes persones desafortunades. En Pep avui encara el tenim cada quinze dies a l’hospital. S’ha convertit en ell una costum recaure sovint. Per sort ja no sent veus, però diu que a l’hospital veu Jesús. I a part d’això és una persona molt lúcida. Massa que ho és. Ja ha quedat completament tocat per haver ingerit les maleïdes pastilles. En Pep també pateix angoixes. I quan sent la veu del meu home, es tranquil·litza. Sap que en Pere el deixa enraonar. A vegades nota una millora gràcies a aquesta simple acció. El deixa enraonar i sembla que els símptomes van a la baixa. Ja no sent tantes veus, ni se li apareix Crist a cada moment. I l’únic que fa el meu marit és escoltar-lo, és a dir, en Pep sap que en Pere li dóna una carta de credibilitat. I això amics meus, és molt més eficaç que tots els electro-shocks que voleu. Els psiquiatres veterans se’n reien directament de les cabòries del pobre Pere. Amb el meu marit en Pep es sent respectat, recolzat. ( Pausa)
Jo li dic a en Pere que no cal que formen una família. Que hi ha alguns casos del psiquiàtric que és com si fossin de la família. En Pere diu que és perillós pensar d’aquesta manera. Però a en Pere sempre li han espantat els compromisos. Vaig ser jo qui li vaig proposar casar-nos. Recordo el seu silenci en proposar-li-ho. Va estar callat un minut i desprès va dir que sí. –Vull un sí convençut- li vaig dir. – És que no m’ho acabo de creure. Em sembla que per tu només funcionava la química sexual- em va dir. Jo li vaig dir que era un desconsiderat. Perquè ell no era capaç d’imaginar-se que la cosa era més aviat amor que sexe?. A en Pere sempre li ha agradat sentir-se un home fort i independent. Ser una persona que no depèn dels altres. Es pensava que la persona feble era sempre l’altre. En fi, ens varem casar. No penseu que el nostre matrimoni és modèlic. Tampoc ens salvem de la crema. Però en Pere sap ser molt més que un gran amic. A vegades em fa pensar en un capellà. Sempre tan considerat. Parlant baix i posant les coses al seu lloc. Poques vegades m’ha alçat la veu, i mira que hem tingut discussions. Quan em vol mostrar el seu enfado tria el silenci. I jo el burxo, no paro de xerrar fins que ell reacciona per collons. És així com solucionem els problemes. En Pere és l’home que he conegut que s’assembla més a una dona a l’hora de resoldre les diferències. ( Pausa)
I amb els pacients sempre ha mostrat un tracte exquisit. Molt abans que en Pep es volgués suïcidar amb una dosis gegant de pastilles, el meu marit havia raonat amb ell les mil i una raons per continuar vivint. De fet, ja li havia insinuat que es volia suïcidar un parell de vegades. En Pere anava directe el gra. Li deia que era un noi llest i encara molt millor, una gran persona. Però en Pep no sé per quin estrany motiu no s’ho acabava de creure. Es considerava a si mateix un cas perdut. Fins i tot, alguna vegada havia arribat a odiar en Pere per ser el que és: un bon psiquiatre. En Pere no solia donar cap mena d’importància al seu comportament. No volia que en Pep es sentís un privilegiat i ser la nena bonica dels ulls d’un dels millors psiquiatres de l’hospital. En Pere diu que no, però jo sé que l’estat actual d’en Pep l’ha afectat. Estava tan acostumant a veure’l per l’hospital. Encara que tingués aquests episodis d’esquizofrènia un hi podia parlar amb ell. Conservava tota la lucidesa. I realment gaudies de la conversació amb ell perquè era una persona culta. En Pep va ser un dels primers, per no dir el primer cas que en Pere va tenir. Se’n recorda molt bé del dia que el va veure per primer cop. Primer en Pere va mostrar consternació però a mesura que va anar parlant amb ell va agafar confiança. Però han passat tants de pacients pel psiquiàtric que és injust recordar-se sempre només d’en Pep. A aguts hi ha una colla de reincidents que s’han guanyat l’estima d’en Pere. Són una desena ben coneguda. Mai han portat problemes al meu marit, però segur que han provocat que ell es trenqués el cap per algun d’ells. ( Pausa) Jo com a infermera en cap que sóc ara coordino totes les infermeres que estan a la sala d’aguts. I he pogut observar com alguna d’elles entrava a treballar amb por. Amb certa reticència a donar un tracte de familiaritat a algun pacient. És la seva elecció. Elles són unes professionals, i com a bones professionals que són, tenen uns drets i uns deures. El contracte no demana que siguis simpàtica amb els pacients. Però no, puc dir per sort meva i d’alguns pacients d’aguts que alguna d’elles, no totes, a la primera o la segona s’enrotllen de bon grat amb els pacients. Bon rotllo professional, s’entén. Aquí sí que per suposat jo no toleraria una relació sexual o sentimental entre un o una pacient i la infermera. Les coses rutllen bé aquí. Per sort, no s’ha de donat cap cas. I és que si passés no tindria cap dubte de com obrar. Però un cop arribada a casa, pensaria que Déu va crear totes les persones iguals. Per tan el que sí toleraria seria una relació entre un pacient i una infermera o infermer un cop estiguessin a fora de l’hospital. Evidentment fora de l’hospital no sóc ningú per donar ordres a les meves infermeres. Però si he d’aconsellar a alguna infermera en aquest cas, doncs bé, li desaconsellaria la relació. No, no tinc cap prejudici en contra dels pacients. Però sé del cert que per si sola, la relació entre una infermera i un pacient genera uns tics de dependència que sempre són els mateixos. Per exemple el pacient espera que la infermera li solucioni la vida. La infermera existeix en la relació només per servir al pacient. I això no pot ser. Encara que el pacient no se n’adoni de la seva exigència. No pot ser que la infermera tingui la responsabilitat de passar pel mateix túnel negre del pacient. Es pot ser comprensiva, facilitar les coses perquè el pacient s’expressi. Però mai assumir que la feina de curar-se recaigui sobre ella. Molts de pacients farien que la infermera agafés com a pròpia la malaltia seva. I això, estimats companys no pot ser. Em puc equivocar. Tan de bo m’equivoqui i alguna infermera alguna dia m’ensenyi orgullosa una excepció.
A les infermeres a més de tenir cura dels malalts ens toca escoltar-los. No ens irritem per això. Ho trobem normal. Som humanes, no màquines. Ens llegim el historial dels pacients, siguin homes o dones. I vulguis o no, la proximitat humana fa que algunes noies pacients es sincerin amb nosaltres. També ho fan alguns homes sensibles. El màxim que podem fer és escoltar i dóna un copet a l’esquena. Que ja és molt escoltar. De vegades t’atabala escoltar tantes misèries. Però aviat assumeixes que això forma part de la teva feina. Al final t’hi acostumes. La meva feina forma part més d’una vocació humanitària que d’una simple forma de guanyar un sou com un altre. Ah i també s’ha de tenir el mateix temps la pell dura. En Pere amb un primer cop d’ull pot saber si una infermera serveix o no per aquesta feina. I la majoria de vegades, li estic agraïda perquè ho encerta de ple.
Ah en Pere és tan bo amb mi, i al mateix temps tan punyeter amb els pacients. La vida és alguna cosa més que un hospital, però en un hospital hi pots trobar tota la vida que vulguis.

La Alba s’asseu al banc i s’aixeca del banc en Jep. De seguida comença a enraonar. Esta dret al costa del doctor Pla i la Alba.

Carles: Abans de tot, haig de dir que sóc una persona normal. La malaltia no m’ha fet canviar. Això és el que diuen els meus pares. Però jo sé perfectament com m’haig de comportar en aquesta vida. Ningú té el dret d’alliçonar-me excepte els meus pares. Què es pensa aquest doctor Pla. Es pensa que és la Mare Teresa de Calcuta o què. El primer que em va dir va ser que estava en bones mans. Que m’ajudaria. I me’l vaig creure. Era fàcil que el cregués perquè estava fet pols. No m’aguantava. Portava una excitació al damunt, que déu n’hi do. Quan vaig ingressar tractava a tothom de germà. I si algú em demanava un cigarret jo li donava fins a quedar-me en zero cigarrets. Fins i tot vaig arribar a repartir diners. Tot l’hospital estava essent travessat per un moviment sísmic de immensa solidaritat. D’amor humà, de germanor. I jo volia repartir amor a cada persona de l’hospital. Amor fraternal vull dir. No volia fer enfadar al doctor Pla. Em va tocar aquest metge. La família deia que era el millor. Jo no vaig gosar discutir-ho. Ara que estic estabilitzat, puc dir que el doctor Pla em va seguir la corrent. ( Pausa) D’aquí a tres dies surto d’aquest infern. El doctor Pla diu que no, que estic al paradís. En cap altre lloc podria estar millor. En quin altre lloc podria encaixar, em preguntava el doctor Pla. Sí, potser sí que he tingut sort. Perquè cada infermera, cada cop que em veien, em somreien. Quina sort vaig pensar. Jo xerrava pels colzes, els explicava que jo tenia una missió espiritual. Però res de salvar el món. Jo estava aquí per fer més agradable la existència de les senyores. Parlo de l’esperit, no de sexe. Els meus companys interns de l’hospital de seguida em van clissar i em van batejar com a Ghandi. I jo encantat de portar aquest honorable nom. Al capdavall et poden posar un motiu pitjor. Però Stop! Encara que jo reparteixi pau no vol dir que em sàpiga detectar quins són els paràsits d’aquest hospital. Quan tinc una baixada sembla que només pugui xerrar amb el doctor Pla. Realment, a banda, de la seva prepotència és ell qui m’ajuda. Quan estic baix, ni la veu dolça de la infermera Ferrer, la seva dona, em pot socórrer. Em faig un fart de plorar. I ell vinga a dir-me que no passa res, em diu que sóc un tio sensacional. Tranquil, em diu, això és una fase més de la teva malaltia, i em diu que haig de ser-ne conscient també quan estic eufòric, no solament quan estic deprimit. El doctor Pla, malgrat esser un presumptuós s’ha guanyat a pols la fama que té de ser el millor psiquiatre de l’hospital. Sap interessar-se per les aficions del malalt, i per aquí es guanya la seva confiança. Al principi jo creia que era una tàctica pròpia de un tio fals que es fa l’enrotllat, però desprès no, vaig veure com s’implicava emocionalment en cada cas. Sé del cert que s’interessa per l’estat de tothom perquè sense voler alça la veu i a la vegada li tremola la veu. Però, és clar el doctor Pla es impecable amb la medicació, i quan vol és dur i aspre com una roca. Això és el que va fer el tercer cop que em vaig posar a plorar davant seu. Em va dir que les llàgrimes eren terapèutiques fins a cert punt. I havia un punt en què jo m’havia d’ajudar a mi mateix. Però el dia següent, es mostrava afable, tan tendre i atent com si s’hagués d’interessar per qualsevol fotesa teva. ( Pausa) El doctor Pla és meitat àngel, meitat dimoni, mai sé del cert amb quina una me’n sortirà. He ingressat unes quatre vegades a la secció d’aguts i per això mateix ja sé de quin peu calça el doctor Pla. També en conec les seves febleses. Però el molt murri, ho és tan que mai abaixa la guàrdia, i mai permet que un pacient el posi en evidència. A més no m’interessa cantar-li les seves debilitats. Perquè quan vol es pot comportar amb mi una persona freda com el gel.( Pausa) No és fàcil burlar la vigilància del doctor Pla. Una vegada m’havia enrotllat amb una pacient i el doctor Pla ja ho sabia. Em va picar l’ullet. Em va recomanar discreció, em va dir que això era un lloc seriós, no una casa de cites. El sexe explícit no està permès en aquesta casa, però es tolera que es faci d’esquenes a les infermeres i cuidadors. Fa un any quan vaig entrar per segona vegada vaig conèixer la Judit. Era una noia molt sensual. Però el mateix temps tenia una cara pàl·lida. Patia una depressió com una casa de pagès. Malgrat que ens varem intercanviar besos, ella solia repetir que s’havia cansat dels homes. Bon comportament el seu. Ella deia que jo era especial. I li vaig respondre que ni tardaria dos mesos a comprovar que jo era com la resta de nois. La nostra relació va durar un mes, el temps que ella va estar internada. Després ella no va voler saber res de mi. Vaig confessar el cas al doctor Pla, a veure que em deia aquest senyor il·lustre. I bé, que esperava? Em va dir, la gent quan passa per aquí i després surt, es vol oblidar de la seva estada. Bé, jo vaig pensar que va valer la pena viure una aventura amb aquesta noia. Almenys varem estar a un centímetre de fer l’amor. Un cuidador ens va enxampar i no va tenir escrúpols. Jo em vaig enfadar molt amb ell. És que no tenia polla ell oh que? No tenia el dret a tenir una vida sexual realitzada? Doncs jo me la mereixo a qualsevol racó del planeta. Què és aquesta discriminació a l’hospital? La Judit per contra es va posar a riure. Deia que li feia gràcia. De totes maneres, si haguéssim volguts, d’amagat, haguéssim pogut fer l’amor. Però ella no volia. Deia que jo era massa bon xicot. Que no em volia destrossar. Suposo que en quant a nosaltres dos ja ho tenia decidit, i no volia fer-me més mal. El seu riure era estrany, amb la cara desencaixada. No era ni natural ni forçat. Només extravagant. Era una noia vuit anys més jove que jo, és a dir, en tenia vint, i amb aquest estat li tocava obrir-se pas a la vida. Sabia que adquirir un lloc de treball era dificultós. Parlant clar, el món laboral discrimina negativament als malalts mentals. No m’invento la sopa d’all. Jo he tingut sort. He tingut un padrí que m’ha facilitat l’entrada a un diari. Però ella que estava estudiant comunicació audio-visual a Barcelona, va haver d’interrompre aquests estudis. Havia d’amagar per prudència que estava malalta. M’agradaria amb totes les meves forces trencar el tabú que hi ha en contra de les malalties mentals. Som els malalts que més patim. I si no tenim sort, podem ser maltractats pels propis metges. Sí, alguns psiquiatres són especialistes en fer néixer sentiments de culpabilitat en els pobres pacients. Conec molt poc psiquiatres que siguin humils. Sí, jo a vegades ja em queixo del doctor Pla, imagineu-vos com deuen ser els altres casos. I la resta de la societat té encara molts prejudicis en contra del nostre món. Seria bo que a l’escola es parlés dels hospitals psiquiàtrics com dels hospitals normals. Però que dic estic demanant una quimera. Però a favor meu, la depressió, la ansietat són els mals més comuns d’aquest segle. I si hi ha gent que gira l’esquena a aquesta realitat, pitjor per ells perquè seran colpejats per la malaltia sense compassió. Sempre he odiat com la gent del carrer ens ha tractat a nosaltres. Pobre noi, diuen, un cas perdut. O bé et diuen, per exemple el meu cas, que tot i ser un malalt sóc un noi culte. Com si una cosa no lligués amb l’altre. Què es pensen, la ment humana és infinita. Encara que no podem controlar-la del tot, si en detenim alguns ressorts. És igual que no funcionem en algun aspecte, perquè és segur que sobresortim en algun altre. Una altre cosa que odio és la compassió. Els malalts tenim suficients recursos com per fer-nos estimar per la nostra pròpia identitat. La ment humana és la cosa més flexible que existeix, i si hem de ser rigorosos, almenys més de la meitat de la població hauria de passar per l’hospital almenys un dia per tractar de posar en ordre la seva vida. Ho confesso, m’hauria agradat ser psiquiatre. És la meva vocació secreta. Per això el doctor Pla em pica l’ullet. Deu entendre que jo l’admiro. Bé, també reconec que m’ha fet emprenyar un munt de vegades. Com per exemple, ja us he comentat, la prohibició de tenir sexe a l’hospital. És una norma estúpida, tan estúpida com mantenir les camises de força en els hospitals. Això és una cosa del passat. Ell deia que un autèntic lloc terapèutic no admetia la xauxa. I jo li responia: el sexe i l’amor són les dues forces, dos motors que ningú té dret a aturar sota qualsevol pretext. La única cosa que entenc és que si hi ha d’haver sexe, és demani discreció, però no que una amargada cuidadora et vagi al darrera vigilant si hi ha el menor indici de contacte físic. Sé, bé ho podria endevinar que alguns cuidadors es riuen dels casos que hi ha aquí. Ells només valoren els pacients en termes injustos, com si els pacients es dividissin entre pacífics i revoltosos. Sé del cert que algun cuidador cabronàs va dir una cosa d’en Pep que no em va agradar gens. En Pep esta anul·lat psíquicament per una sobredosis de pastilles. Doncs aquests cuidador va dir que ells, els cuidadors, havien tingut una gran sort, perquè en paraules textuals, un “ Zombie” no els portaria cap sobresalt. En Pep quan estava bé, abans, era una bellíssima persona. Massa sensible. Veia coses, però que importava això si no causava problemes. El doctor Pla hi tenia una mà esquerra per tractar-lo. ( Pausa) Érem molt amics amb en Pep. Ens varem conèixer a l’hospital. El primer cop que em va veure em va dir que tenia uns ulls brillants propi de un sant. Deia que tenia fusta de sant. I me’l vaig creure. Desprès que haguéssim compartit habitació durant cinc setmanes. Deia que jo aportava tranquil·litat a tothom que volgués. Ell afirmava que en mi havia vist el mateix Crist. Li vaig preguntar què veia en la cara dels psiquiatres. El dimoni, va dir. I varem riure al mateix temps que li donava la raó. Ens varem fer amics a fora i a dins de l’hospital. Una nit varem decidir sortir junts de marxa. Ell estava prou fi com per poder sortir amb garanties de un èxit relatiu. Anàvem a la caça de noies. I aquestes ens clissàvem de seguida. En Pep entrava a les noies, dient-los que estava molt feliç. I que si elles també ho estaven en companyia de ell, tindria un èxtasi. Jo el frenava i el disculpava. Perdoneu, és que va una mica begut. Me’n recordo que una noia es va posar seriosa. Li devíem despertar el sentit maternal. Va preguntar a en Pep si estava bé. A tu et passa alguna cosa estranya, va dir. No em passa res, puc remuntar el vol des de qualsevol punt, li va respondre en Pep. La noia va dir que el seu pare era un bon psiquiatre. I que si volia li podia donar una targeta. Aleshores en Pep duia una cabellera al més pur estil hippie. – Tu pots pensar això de mi, però t’estàs una hora amb mi, i al final d’aquesta hora, ets capaç de donar un bon disgust al teu pare. – Pobre noi- es va limitar a dir la noia. ( Pausa) En Pep no tenia res de mentider. Apreciaves la seva sinceritat, era transparent. No crec que el doctor Pla el considerés un cas recargolat. A mi m’explicava totes les visions que tenia. Jo pensava que d’haver viscut a l’edat mitjana encara l’haguessin admès en un monestir. Però en aquesta època tan materialista que vivim les il·lusions d’en Pep són el deliri de un boig. Que jo sàpiga en Pep va començar a tenir al·lucinacions a causa d’haver abusat dels tripis. I tinc entès que estant així encara no ha renunciat a prendre’n més. Què hi puc fer jo. No sóc el seu pare. I no penso xivar-me al doctor Pla.
Segons el doctor jo sóc un bipolar amb trets psicòtics. I m’ha clavat aquesta etiqueta com si fos una sentència irreversible. Des de quan les persones són classificades segons la malaltia que pateixen. Jo sóc alguna cosa més que la meva malaltia. Els psiquiatres quan pensen en nosaltres, només pensen en la nostra part pitjor. Jo tinc dret a que se’m valori la part positiva de mi. El primer que hauria d’aprendre un psiquiatre és que una persona, és un niu de sorpreses, no una cadena monòtona d’esdeveniments. Els símptomes de la malaltia en una persona són diferents en cada persona. D’aquesta manera com dimonis pensen controlar la malaltia. Perquè es pensen que el que proposen ells és la solució? Estic esgotat d’afrontar-me als psiquiatres. No he tingut l’ocasió de veure un psiquiatre en la secció d’aguts com a malalt, però donaria la vida per veure-ho. Els infal·libles psiquiatres, els superiors psiquiatres, deixeu-me dir que no es poden considerar bon psiquiatres fins que estan a punt de jubilar-se. El doctor Pla és un nen, com jo. Tenim la mateixa edat, i ell voldria fer-me creure que mai arribaré a l’estatuts de perfecció que ell té. En fi, visca la igualtat. Una meva part l’admira i una altre l’odia. Sí, amb ell estic dividit

En Carles s’asseu al banc, al costat seu s’aixeca el doctor Pere Pla.

Doctor Pla: Recordo el primer dia que vaig passar aquí a l’hospital. Amb tota la seguretat puc dir que va ser el pitjor dia de la meva vida. Bé, hauria de precisar el primer dia que em varen deixar sol. Sense la companyia de cap psiquiatre veterà. Va venir un toxicòman. Era un addicte a la heroïna. Tenia el mono i el van portar aquí perquè havia mostrat una actitud agressiva. Recordo que em va amenaçar. Em va dir que era un merda de psiquiatre. Un paio que no valia per res. – Què em faràs, tu? Fer-me lligar.? Em va dir. Jo vaig deduir que no era la primera vegada que venia a l’hospital. Així que el tenia a la consulta cridant-me. Les infermeres que li varen prendre les constants estaven menys nervioses que jo. A fora de la consulta hi havia els mossos que s’estaven allà per si passava alguna cosa. No van tardar a venir els cuidadors. Els mossos varen marxar i jo em vaig sentir més tranquil. – Tu diràs em va dir un cuidador. Em vaig mirar bé el toxicòman. Tenia la cara xuclada i estava molt prim. De cop va callar i jo li vaig fer les pertinents preguntes. – Tens por- em va dir rient. I jo no se’m va acudir res més adequat que dir-li: saps qui mana aquí, no. – Fill de puta malparit, cabró em va dir. El cuidador semblava que gaudís de la escena. Jo no sabia que fer. L’únic que tenia clar era que havia d’ingressar. No podia anar per la vida amb aquesta actitud agressiva. El que no sabia era què fer amb ell. Al final, desprès d’estar callat dos minuts, vaig ordenar els cuidadors que el lliguessin. Els hi vaig dir fluixet, com aquell que fa una petició a un pare autoritari. I els vaig dir també que li donessin una injecció per calmar-lo. ( Pausa) La meva primera intervenció va anar seguida de molts interrogants. Qui era jo per ordenar subjectar a la gent? I en cas que fos necessari, no hauria de ser feina de un policia o un jutge lligar a un intern?. Perquè això era una competència del psiquiatre? Aquells dies vaig aprendre que els cuidadors també tenien la potestat de trincar a algú si es mostrava violent. Quan vaig acabar la especialització de psiquiatria em pensava que aquesta disciplina era una feina bàsicament humanitària. I poc desprès vaig veure com els psiquiatres més veterans s’agafaven la seva feina com si fossin els policies morals dels seus pacients. Amb les lògiques i primeres ensopegades vaig aprendre una cosa: un psiquiatre no pot anar amb el cor a la mà amb un pacient. És clar, aquesta actitud és més evident en qualsevol àrea de la vida, però jo concebia la psiquiatria com una germana de la religió. Pensava que la curació era en part espiritual. I les coses són més planeres. Un bon psiquiatre ha de ser més aviat dur i rude en el tracte, però només quan toca. La societat ens demana que siguem perfectes, els familiars dels malalts ens dipositen una fe cega. Això al principi em va espantar. No em veia capaç de ser la panacea de la vida de qualsevol.
La malaltia d’una persona és una cosa massa seriosa per fer-ne broma. Així m’he trobat psiquiatres que eren irònics amb els pacients. Es comportaven com si els seus pacients tinguessin una lleugera molèstia, com si fent comèdia ho poguessin superar. Però hi ha molts pacients que no tenen humor per riure’s d’ells mateixos. No poden fer-ho. La gravetat del cas és aclaparadora. Per cert jo només m’he permès ser irònic quan un depressiu al que tinc molta estima se n’estava sortint de la depressió. Però ser irònic per sistema és un error.
Actualment tinc una desena de casos que no hi trobo solució. Estic estancat. Un pacient meu, en Pep, se’m va voler suïcidar ingerint vint pastilles. El molt bèstia. M’hagués pogut trucar. Jo sóc partidari de deixar el mòbil als meus pacients. Vull contribuir a que se sentin segurs. Jo estava dormint quan la meva dona em va trucar a casa, aquell dia la Alba feia el torn de nit. Havien trobat a terra el cos d’en Pep. No m’ho podia creure. El dia anterior en Pep i jo havíem estat parlant de projectes. Ell volia provar de viatjar a Nova Zelanda, un país que li inspirava tranquil·litat. M’ho vaig meditar bé quan m’ho va proposar de fer-lo. Aleshores les seves al·lucinacions havien remès. Feia temps que no sentia res i en quant a la seva bipolaritat la tenia estable amb la medicació. Vaig pensar que un viatge tan important com aquest l’ajudaria a refrescar les idees. Jo confiava en ell. I així varem quedar. Ara el pobre no esta en condicions de sortir de l’hospital. Esta en una mena d’estat de shock. No sabem si se’n recuperarà. Abusar d’aquestes pastilles pot deixar el cervell lesionat d’una forma irreversible. Però ja se sap no hem de perdre mai l’esperança. Ell no em coneix ara. A la Alba tampoc. També els seus amics com en Carles són incapaços d’arrencar-li unes paraules. Els seus pares estan desesperats. Els vaig ser franc des de el primer dia. Hi ha un ú per cent de possibilitats que en Pep torni a ser el d’abans. La seva mare se’m va posar a plorar als meus braços: - salveu-lo doctor. En aquell moment em tocava tranquil·litzar-la i li vaig mentir. Li vaig dir que des de aquell moment, tot l’hospital estava fent allò impossible per recuperar-lo. Un dia, quan estava més calmada li vaig dir la veritat. Se’m va enfadar, em va tractar d’incompetent. Que no vigilen els interns em va dir. Tot el que li passa en un hospital a una intern és responsabilitat de les infermeres, els cuidadors, i en última instància dels metges. La mare d’en Pep és una dona que no es pot aturar fàcilment. Reconec que tractar amb les mares dels fills que són interns és complicat. És molt difícil. Per mi gairebé impossible. ( Pausa) Però un dia vaig entendre molt bé a una d’aquestes mares. El seu fill era un toxicòman addicte a qualsevol droga. Es fotia de tot. I tenia molt mal caràcter. El noi no es feia estimar pels altres pacients. Els tractava de subnormals, de malalts incurables. Ell deia que no tenia res, que no tenia res a veure amb uns bojos que mereixerien la camisa de força. El tio per sort, només utilitzava la violència verbal. Però de seguida es va guanyar la antipatia i odi profund de tota la comunitat d’interns. Els saludava amb un hola boig. Tampoc era agradable amb els cuidadors. Què passa? Els preguntava. No he sabut trobar una feina millor. Tan burros sou? Així que un dia em varen cridar que anés urgentment a la sala d’aguts. Un intern havia estat agredit. Era ell. Li havien trencat el nas i també li rajava sang per la boca. Quan vaig arribar hi havia dos cuidadors que s’ho estaven mirant tan tranquil·lament. Immediatament els vaig dir- Què us passa?- A nosaltres, per sort res- va contestar ell. Em vaig emprenyar amb ells- va prou de fer el ganso, ajudeu-me, és una ordre. Els dos cuidadors no van fer res. Desprès vaig avisar a dues cuidadores que van venir a ajudar-me. Elles li van fer les primeres cures. Mentrestant jo vaig agafar per banda els dos cuidadors- Escolteu macos, els vaig dir, o m’informeu bé del que ha passat o ara immediatament us obro un expedient sancionador. – Quan hem arribat, ja estava així- em va dir un d’ells. Molt bé, quin intern ha comès aquest acte violent. Aquí algú lleparà i fort. Em varen dir que no ho sabien. Em vaig girar i vaig veure com un grup de interns d’aguts em miraven. – Molt bé no voleu xerrar, doncs demà us quedareu sense passeig, ni una trista sortida al bar, entesos. Ningú va dir res. El toxicòman ja portava dues setmanes insultant als aguts amb tota mena de apel·latius lletjos. Però per molt cabró que fos, no es mereixia la pallissa. En insultar a terceres persones, el noi aquest es feia mal a si mateix. I tot metge ha d’evitar que un pacient es faci mal. De moment vaig portar al noi en una cèl·lula d’aïllament. Vaig ordenar que s’obrís entre les infermeres i altres cuidadors una investigació dels fets. Em vaig imaginar que havia estat algú d’aguts juntament amb la connivència de un o dos cuidadors. Comprenia perquè l’havien apallissat. Portava quinze dies insultant a tot el personal. I aquí dins a la sala d’aguts, qui sembra recull. Els altres interns actuaven. Sembla ser que la reclusió o la falta de relativa llibertat dels interns actua com un catalitzador de una determinada conducta. Sigui positiva o violenta. M’explico: un intern en ser mancat de llibertat relativa pot ser més agressiu amb algú altre. I ho és molt més, però que molt més que si estigués al carrer en una circumstància normal. Va ser en va que traguéssim alguna conclusió. Al noi agredit el varem portar a un altre pavelló. Es veu que no va voler importunar a ningú més. ( Pausa) Desprès la seva mare em clavava mirades punyents. Jo era culpable de l’agressió. No li vaig poder dir qui havia estat en concret. Em vaig sentir impotent. I per primer cop en la meva història com a psiquiatre em vaig veure en la mateixa condició de la mare. Li vaig assegurar que a partir d’ara el seu fill estava segur. Que s’havien pres les mesures pertinents. Però sabia que no es pot dominar la voluntat dels interns. És la seva revenja contra nosaltres. No dic que haguem de tenir una mentalitat de carcellers però els malalts han d’estar controlats. La mare al final em va agrair que no li hagués passat res al seu fill. Però tot va anar així perquè jo vaig posar fil a l’agulla. Vaig parlar amb els cuidadors i el director del psiquiàtric. Si es produïa fets violents per part dels interns o els cuidadors estava clar que es prendrien les corresponents represàlies. Després de un mes de tractament aquest intern conflictiu va poder sortir.
La meva dona sovint em recrimina la meva falta de sentit d’humor. Diu, contràriament al que penso, que sóc massa seriós a dins i fora de la feina. Pràcticament jo no m’adono de com sóc. No puc fingir ser un noi enrotllat perquè no va amb mi. La Alba a vegades m’anomena el gran doctor Pla, l’autèntic cervell de l’hospital. La Alba esta farta de la feina. La vol deixar. Diu que veure tantes misèries l’ha cremat. A l’hospital esta bé treballar-hi una època, però no sempre. A mi m’ha sorprès la seva determinació a marxar. Bé, hauria d’aclarir que abans que m’ho digués la veia com distant, estranya. – Quan vas entrar al psiquiàtric sabies el que et trobaries- li vaig dir. – Sí, al principi estava bé, érem jo i vint infermeres més. Però ara amb l’augment d’interns no donem a l’abast. I la sanitat no ens destina més recursos. A més cada vegada ens trobem amb casos de pel·lícula. Per força hem de tractar als malalts com objectes, màquines i no com a persones. Ella si volia podia eludir part de la feina bruta. Però no volia deixar soles a les seves companyes. Seria una falta d’ètica important. La Alba m’ha proposat que obrim una consulta de psiquiatria. Segons ella, ara ja tinc la experiència i talla per dedicar-m’hi. Ella faria de recepcionista i secretaria. Em podria dedicar integrament a la privada. Però jo no ho veig clar. Jo també tinc els meus principis. Sóc un individu d’esquerres que vol creure en la sanitat pública del país. Perdoni’m la poca modèstia, però tal com estar la sanitat pública, no pot ser que hi hagi una fuga dels millors cervells. Oh! Pere. Allà dins acabaràs essent un metge pervers i viciat. Només has de mirar als psiquiatres veterans que et vas trobar al principi de tot. Allà dins una bona persona es transforma en una altre de cínica. És una qüestió de pura supervivència. I un cop dins el cinisme no l’abandones quan trepitges el carrer. Ets un cínic amb la teva dona, amb els teus fills i els amics” em diu la Alba. I jo me l’escolto atentament. Potser té raó. En aquests cinc anys m’he endurit. He patit per alguns malalts, però segons la Alba a casa no he plorat mai des de que vaig entrar al psiquiàtric. Segons ella m’he convertit en un home diferent. Sóc més insensible als nostres problemes quotidians. Tenim una nena de quatre anys. Esta plena de salut. Doncs la Alba diu que perquè no hi dedico més temps a ella. Dic “ Vull desconnectar de l’hospital” i és clar em submergeixo en la lectura de llibres o miro pel·lícules. Sóc un gran aficionat al cinema. I la Alba em demana que parlem de nosaltres dos. Quina necessitat hi ha de parlar de nosaltres dos, si tot funciona sobre rodes. No entenc a les dones. Amb les que he conegut a l’hospital, vull dir a moltes precioses infermeres, em podria fàcilment haver enrotllat amb algunes d’elles. I no faig res d’això i la meva dona em castiga. Que potser prefereix que surti amb més dones. Necessita sentir-se gelosa per adonar-se que esta viva. No sé, trobo que he estat massa tendre amb ella. Desprès t’acusen de no ser un autèntic mascle. En fi, que facis el que facis estàs condemnat amb les dones. No importa que siguis servicial, atent o descurat i irritable. Qualsevol cosa que facis serà jutjada impecablement. A l’hospital em van titllar de masclista per haver aconsellat al director que contractés tres infermers en comptes de infermeres. La meva dona encara no m’ho ha perdonat mai. Qui és el sexista? Jo o la meva dona? Malgrat això encara puc dir que la meva dona m’atrau sexualment, és molt guapa. Els altres metges sempre l’han intentat seduir. Ho sé del cert perquè ella mateixa es confessa. Segurament és en aquestes ocasions quan en mostro més tendre. L’amanyago i desprès ens anem al llit feliços. Cinc anys de matrimoni i una nena petita de tres anys. No vull tirar per la borda aquest prometedor futur. ( Pausa) Ser un psiquiatre que examina molts de casos també afecta al professional. La seva salut mental perilla. Només jo, una o dues vegades m’he vist desbordat per la dificultat o si en voleu dir molèstia d’algun cas. A l’hospital ens fan falta metges i a vegades anem sobrecarregats de feina. Un dia un esquizofrènic m’estava dient tota l’estona que l’hospital estava essent assetjat per fantasmes. A cada entrevista que teníem ell em deia el mateix. Jo portava vint-i-quatre hores de guàrdia. Perquè? Doncs un metge s’havia posat malalt i el cap de recursos humans em va pregar que em quedés. Així portava tot un dia i nit sencer atenent a pacients i servint-me dos cafès cada hora. Quan em va tocar aquest el meu cos i ment va dir prou. El vaig agafar pel coll i el vaig fer passejar per les dependencies de la sala d’aguts. – On és el fantasma cridava jo, on és? I ell se’m va posar a plorar. Estava terroritzat. – És hora que pensis que el fantasma, en cas d’existir m’ataca a mi, i no a tu.- li vaig dir. Ell em va demanar protecció. Volia un guàrdia jurat a la seva habitació. Aquí vaig esclatar de ràbia, ja no era conscient que fins aquell moment no havia deixat de ser un metge. – Doncs jo vull una tia bona que me la mami. Estic estressat- Al pacient esquizoide no li va fer gràcia el comentari. Em va agafar pel coll i estrenyent-me em va dir que creia seriosament que hi havia fantasmes que vestien de blanc. Escolti, doctor o em fa cas o li faré tragar els dos anys que faig kickboxing.- em va dir. Doncs practica aquest esport amb els teus fantasmes. Aleshores em va clava una patada al ventre i em va voler agafar pel coll. Jo vaig cridar de seguida els cuidadors perquè em vinguessin a socórrer. Varen venir de seguida. Eren dos. – Els fantasmes! Venen els fantasmes! Va cridar. – Traieu-me del damunt aquest sonat. Lligueu-lo bé i doneu-li una bona injecció per calmar-lo. Van haver de venir tres cuidadors més per reduir-lo. Estava frenètic. Al final quan el van haver tingut lligat i quiet se’ls va pixar al damunt. – Cony de sonat! A veure si n’aprens. Va ser la primera vegada que em vaig dirigir a un pacient en aquests termes. Les infermeres quan varen venir, em van intentar tranquil·litzar. Estava fora de si, trasbalsat. La meva dona no hi era. Les infermeres em van haver de donar un tranquil·litzant. Van veure com m’havia sortit de les caselles. Mai m’havien vist així. Al cap de dos dies, ja m’havia recuperat i vaig anar a demanar perdó al pacient. Era el meu primer any al psiquiàtric. No vaig parlar res d’això als psiquiatres vells. Segurament devien pensar que m’estava bé per ser tan permissiu amb els pacients. Ells abusaven dels electro-shocks amb els seus pacients i jo no n’era gens partidari. ( Pausa) Han passat quatre anys des de ençà: els metges vells han marxat, han entrat metges joves i segons la meva dona de seguida vaig agafar el lideratge. A més era la nena dels ulls bonics del director del psiquiàtric. Ell era l’únic psiquiatre de la comunitat que respectava. Era gran, molt madur com a psiquiatre i simpatitzava amb els meus sistemes. Així que quan vaig arribar jo, no es devia sentir sol. Jo i ell varem preparar l’esbandida dels psiquiatres veterans. Ell ja té una certa edat, cinquanta nou anys. Em va prometre que de continuar cinc anys més jo en seria el director. Tot gràcies a ell. ( Pausa) De moment ni vull pensar en aquesta possibilitat. Encara, penso, que em queden molts anys de formació. I si a més a la meva dona em pressiona per una altre banda. No sé si dedicar-me a la privada exclusivament. Per altre banda, m’agrada ser un home compromès amb el seu temps, la seva societat i dedicar-se a aquesta professió només per la gratificació econòmica ho trobo una mica mesquí. Alguna decisió haig de prendre. No vaig entrar sol. El doctor Julià, de la mateixa quintà que jo m’acompanya. Si fallo jo, el director té en ell un excel·lent substitut. Ho consensuaré amb la meva dona, ja ho veurem. Ara s’acosta un temps crucial. Veiem que diu la meva estimada esposa.

El doctor Pla s’asseu al banc. En aquest moment s’aixeca la Alba i pren la meitat de l’escenari.

Alba: Mai he dubtat de la honestedat del meu home. No he vist millor psiquiatre en aquest hospital. Ell i en Julià són els millors. No em puc queixar de les meves infermeres. Són noies valentes, ben formades. Moltes ja estan curades d’espant tan sols treballant aquí durant dos mesos. Tarden molt poc a adaptar-se al mètode de l’hospital.
En Pere no suporta que jutgi el seu treball aquí a l’hospital. Ja en té prou a casa quan em queixo que és un mort. Molts homes es pensen que un cop complerta la seva jornada laboral ja han complert. Jo a en Pere no li deixo passar-ne cap. Sóc una noia dura. Però haig de dir que des de que es va casar amb mi en Pere es millor home. Abans era massa tancat i introvertit. Al principi de tot, durant el seu primer any va estar a punt de tirar la tovallola un parell de cops. Li vaig dir que això s’ho trobaria a totes les feines. Sempre hi ha gent veterana prou cabrona que et vol sabotejar la feina perquè ets jove. I sobretot perquè ets més brillant que ells. Li vaig recomanar que posés una cara impassible. Que fes la seva feina com sabia fer-la. I ja ho veieu de mica en mica va anar convertint-se en el millor psiquiatre de l’hospital. No ho dic jo. Ho diuen els pacients. A l’hospital tothom demana ser atès per ell o pel doctor Julià. El doctor Julià és el seu còmplice i més ferm competidor. Ell també és un bon psiquiatre. Ha sopat moltes vegades a casa nostre, i a la inversa també; nosaltres a casa seva. Ell també és partidari de la psiquiatria suau, de guant fi. El doctor Julià és més reservat que el meu marit. Però igualment eficaç. De fet, s’intercanvien molts casos per estar més segurs. Ells dos per exemple s’havien estat escarrassant en el cas d’en Pep. Perquè era esquizofrènic només a estones. Hi havia moments que tenia visions i desprès desapareixien. El meu home estava desesperat. Ell durant tot aquest temps ha lluitat perquè en Pep pogués portar una vida normal. Una bona feina, una bona xicota. Perquè les al·lucinacions només duraven uns minuts i ja està. I desprès ocasionalment podia sentir veus. Solament una vegada en Pere es va emprenyar amb en Pep. Va ser quan ell li va dir que mentre patia la malaltia, en Pere es rascava els collons. – Vols canviar de psiquiatria, perquè si volguessis tu també em trauries un mort. Què et penses que sóc de pedra. Amb tu he pres la distància necessària, i si vulgues t’hauria tractat amb vulgaritat. Amb rudesa. Tinc l’obligació de tractar-te bé i curar-te però no la de preocupar-me de tu cada dia de la setmana. No hi ha dia de la setmana que no m’hagis trucat per alguna cosa o altre. Les hores perdudes que he tingut amb tu” El meu marit el desarmava amb aquest arguments. I quan no feia bondat l’amenaçava d’enviar-lo a altres psiquiatres de mètodes més tradicionals. En Pere i en Julià ja donen per perdut en Pep. No m’estranya; empassar-se de vint a cinquanta antipsicòtics és mortal. Hi podia haver quedat. De fet, per mi ja s’hi ha quedat. Quan camina per la sala d’aguts no sap a on està. Definitivament, això és una derrota que li costa d’assumir. ( Pausa) En Pere ha estat tan fresc. Durant tot aquest temps ha cregut que em tenia guanyada. Todo bien atado, devia pensar ell. Ja li passa que de vegades ha confós el treball amb el matrimoni. Es pensa que tots dos van junts com un paquet. Pobret, si pensés en les vegades que m’ha passat pel cap deixar-lo per un altre home. Sí, malgrat que el nostre matrimoni pugui semblar modèlic, jo he tingut les meves temptacions. En tot aquest temps, cinc anys, que he estat a l’hospital he tingut un sol amant. Només li he posat les banyes a en Pere en cinc ocasions. Però és com si només en comptes una . Perquè l’home que m’atreia era sempre el mateix home. M’estic referint al doctor Julià. Un gran home. Tan bo com el meu. El seu rival més directe. De moment que jo sàpiga en Julià només és més bo que en Pere amb una cosa: fent l’amor. Ell és deu vegades més apassionat i juganer que en Pere. I mireu que en Pere no queda curt. Però és que en Julià és una fura animal. Una bèstia que ho arrasa tot. I quan vol també pot ser més dolç i pacífic que en Pere. Sap dominar el repertori de l’amant complet. I a més en Julià aplica els principis del Kama-sutra. Coses que segons el meu marit són una collonada. Ell només sap ser agressiu i fort amb el sexe. No sap ser delicat com una noieta. Tampoc es tracta que perdi la seva virilitat. La relació amb en Julià va començar al tercer any. Encara m’havien de nomenar infermera en cap, però jo ja havia après a tallar el bacallà. La infermera en cap sovint m’explicava coses confidencials. I deia que un dia jo la rellevaria. Haig de confessar que el tercer any d’estar a l’hospital jo i en Pere passàvem per una petita crisi matrimonial. En Julià em tractava més que cordialment. Em tractava amb un respecte, una cordialitat, i delicadesa que el meu marit no era capaç d’igualar. Era com un mag. Estava disposada a obeir-lo en tot. Si m’hagués dit divorcia’t del teu marit, potser ho hauria fet. Me’n recordo molt bé del primer dia que ho varem fer. Jo acabava d’administrar un fort calmant a un toxicòman i ell em va dir a cau d’orella que passés a la seva consulta. Aquell dia el meu marit el tenia lliure. Així que quan anava per plegar, vaig anar il·lusionada a la consulta del doctor. Vaig entrar. No em va dir res. Va assenyalar la llitera. Va fer una senyal amb el dit a la boca, com volent-me dir que no digués res. Jo vaig obeir i em vaig estirar tota llarga a la llitera. Ell es va acostar a mi. Delicadament em va agafar el canell d’una mà i em va prendre el pols. Quina sensació més fantàstica vaig tenir. Amb una mà em prenia el pols i amb l’altre va prémer el meu pit esquerra. Li volia dir que continués perquè de cop va parar i es va dirigir a la finestra a mirar per l’exterior. Les persianes estaven escorregudes, així que no ens veia ningú. Ell es va limitar a dir una cosa: “ despulla’t” jo vaig quedar nua excepte les bragues i el sostén. Ell em va recollir els pantalons i la samarreta i els va plegar curosament. “ Queda’t nua del tot” em va dir. Jo vaig somriure. “ O és que prefereixes que et tregui les bragues jo” Tu mateix, vaig dir. Ell es va limitar a treure’m les bragues només amb l’ajuda del dit petit. Amb el sostén va fer el mateix. Jo ja començava a estar molt excitada. I desprès molt suament va posar la mà a l’entrecuix. Haig d’admetre que quan amb en Pere ens avorríem al llit jo m’imaginava que en Julià em violava. – Estic preparada, vaig dir, i en Pere em va posseir com si fos un hipnotitzador. Em va donar el polvo més fantàstic que he tingut. I mira que l’hem repetit vegades l’acte sexual. Però cap ha tingut la màgia d’aquest primer polvo. Malgrat això estic més enamorada d’en Pere que no d’en Julià. Encara que en Julià és millor al llit. A més, en Julià em va assegurar que s’estimava molt la seva esposa. I que això entre nosaltres era un joc. Un joc del qual em podien desposseir totes les atribucions morals que comportava. En Julià sempre ha estat un home més cerebral que en Pere. I jo també em sé de mantenir el cor fred. Sóc una dona calculadora que sap vetllar pels interessos d’en Pere. ( Pausa) Haig de dir que desprès de tres anys de matrimoni estàvem avorrits del sexe. Fastiguejats. No sé si en Pere m’ha posat banyes amb alguna infermera, em sembla que no. I per això tinc la teoria que sóc només jo qui esta farta del sexe amb ell. És que el noi no s’hi esforça per canviar el repertori. L’amor carnal és important per mi. El meu marit manté la teoria que per les dones el sexe és secundari i l’amor la qüestió imprescindible. Que equivocat que va. El que passa és que ara el tinc per un amic especial. Ell no és burro i ha notat alguna cosa. Ara troba estrany que no vulgui fer l’amor amb ell. I ara no hi ha cap doctor Julià en la meva vida. Allò només va ser una fase que jo vaig decidir tancar el més aviat possible. Allò no podia durar per respecte envers en Pere. Jo me l’estimo. El doctor Julià també es una gran persona. Però veig que follar-lo ja no val la pena desprès d’haver-ho fet durant dos anys. Era una relació basada purament en el sexe. De manera que no podia durar gaire. Com a persona en Pere és millor. Per això mai m’he plantejat deixar-lo per un company que folla millor.
Al llarg d’aquests dos anys he conegut alguna infermera que volia informar al meu marit. Una, quan jo ja vaig ser ascendida a infermera en cap, em va amenaçar amb xantatge. Si no li pujava el sou, ella ho contaria tot a en Pere. Jo la vaig engegar a fer punyetes.- Et penses que una vulgar infermera pot destruir el meu matrimoni. Endavant, fes-ho però estàs abocada al fracàs. De fet jo ja li havia explicat tot a en Pere. Ho recordo clarament. No em va recriminar res. Va dir que era culpa seva que se n’anés al llit amb en Julià. I encara menys encara estava disposat a malmetre la relació professional amb ell. De manera que no varem tardar gaire a reconciliar-nos. Ho vaig veure clar i per això li vaig parlar d’aquella manera. Sabia que el prestigiós doctor Pla depenia de mi. Em vaig adonar fins a quin punt era mèrit meu que ell hagués arribat aquí, al capdamunt de la psiquiatria nacional. En Pere Pla és considerat un dels deu millors psiquiatres del país, molt a pesar de la seva joventut. Però el primer any les va passar putes. Jo era el seu puntal. El seu pilar bàsic. L’animava a que s’enfrontés amb els psiquiatres veterans. Va ser en aquella època que en Pere se li va ocórrer deixar la carrera. Ell volia ser un bon psiquiatre, si pogués ser, el millor. Però a quin preu es va preguntar? Quin joc brut havia de fer? Jo li vaig dir o menges o bé se’t menjaran. Ell em va sortir amb la seva afició juvenil, la acupuntura. De forma que ja portava dos mesos i volia ser acupuntor. Deia que se’n volia anar a la Xina. Feia mig anys que estàvem casats. Jo li vaig dir que era impacient amb tot. Que havia de tolerar als psiquiatres antics de l’hospital. I que la seva impaciència era total, fins i tot en el moment d’ejacular. Sense voler vaig ofendre en Pere. Què tenia a veure el sexe amb la seva professió. Jo li vaig dir que es tractava de caràcters. Que un no deixa de ser una cosa per molt elevat que sigui l’objectiu. Aleshores quan estava a punt de deixar-s’ho va haver un canvi en la direcció del psiquiàtric. Va haver un canvi a la direcció. El nou director volia acomiadar els psiquiatres grans. Va engrescar el meu marit i en Julià. ( Pausa) El meu marit em va parlar del primer cas que va tenir. A mi em va inquietar perquè es tractava de una noia nimfòmana que patia un lleuger brot psicòtic. Va arribar a pensar que tothom se la volia follar. I dic tothom, infermers, metges, i tots els homes amb que es creuava pel carrer. I mira que era lletja. El meu marit no va donar importància a aquesta incidència i li va dir que es busqués un xicot insaciable. Que sempre n’hi ha, segons la seva docte opinió. Evidentment li va dir en Pere que ell se la volia follar. El meu marit va riure i li va dir- tinc el meu gust. De seguida aquesta pacient va despertar un interès inusitat entre un dels psiquiatres veterans. De cop i volta la volien examinar i ocupar-se del cas. Naturalment, jo i el meu marit varem ensumar la jugada de lluny. En Pere va parlar amb el director. I ell li va assegurar que podia confiar amb la professionalitat d’aquests psiquiatres. I el meu marit ho va deixar passar. Fins que un dia la noia va tornar a ingressar per segona vegada. Un dels psiquiatres grans va demanar ocupar-se’n. Li va ser concedit. Fins que un dia la noia va demanar a en Pere que l’acompanyés a l’habitació. Ell va acceptar. Un cop allà la noia es va obrir de cames i li va dir: Folla’m. És el que jo vull i el que vols tu. – T’equivoques li va respondre. Ten la ment dividia. – Ah així et vols fer el diferent- va dir-li ella. Què vols dir- va preguntar-li. Em pensava que te’n mories de ganes. Qui t’ho ha dit això? Va dir en Pere. Ells. Així que en Pere ja va donar l’acte per consumat. La pacient s’ho havia muntat diverses vegades amb uns psiquiatres. Uns psiquiatres que l’únic que sabien fer era bavejar i certificar diagnòstics equivocats. En Pere va informar del cas al director. Ell mateix en persona, el director va anar a parlar amb la pacient. Li va fer treure els noms i cognoms dels psiquiatres amb qui havia follat. En total eren quatre. De seguida van veure que volien que el doctor Pla s’hi veiés relacionat, ja que si així era, i si mai sortia a la llum pública això seria una mena de protecció. La cosa no va anar així. El director sense donar explicacions va destituir tres psiquiatres fulminantment. El meu home i en Julià van estar enormement satisfets. Per fi se’ls havia caçat amb alguna irregularitat. I encara les que no sabíem va assegurar en Pere.
Això va ser el principi de una nova etapa, segons li va contar el director al meu marit. Per fi en Pere podia entreveure un futur brillant a l’hospital. Ara ell i el doctor Julià són els reis de l’hospital. S’ho mereixen i s’ho han guanyat a pols.
Al llarg d’aquest cinc anys en Pere m’ha fet enfadar en varies ocasions. Una afirmació del tot normal i rutinària per un matrimoni de cinc anys. Però només hi ha hagut una ocasió en que una seva conducta m’hagi fet pensar que l’haig de deixar. Ens varem discutir per la qüestió de tenir fills. I el que em va fer emprenyar de debò no va ser la seva negativa, sinó la seva justificació. Segons, ell jo no estava psicològicament preparada per tenir fills. Això requeria una fortalesa psíquica a prova de bombes. No es poden tenir fills a la babalà em va comentar. Mira no em confonguis amb una de les teves pacients. A més, cregut de merda, qui et penses que ets, la perfecció mental? Li vaig preguntar. Pujar un fill és una obra d’art complicada- em va dir. Per això la majoria de gent fracassa en aquesta empresa. Qui t’has cregut que ets, et penses que si mai tenim fills només tu tindràs la paraula? Busca’t una esposa amb un coeficient intel·lectual de dos cents. I a més estic segur que l’estimaria més jo que no pas tu. Tu i la teva reputada professió. Et penses que si domines la psiquiatria ja domines el món. Que vas equivocat. Ell seguidament va guardar silenci i em va demanar perdó. Però aquell dia no estava disposada a perdonar-lo així com així. Li vaig retreure moltes altres coses. Al final ell es va haver d’agenollar i demanar-me perdó per desena vegada. Al final de tot, al veure’l d’aquella manera, agenollat contra mi, em va provocar un sentiment de hilaritat. Però vaig lluitar per contenir-lo. – Se t’escapa el riure. Això vol dir que he aconseguit l’absolució? Jo no li vaig dir res. Vaig callar i me’n vaig anar a l’habitació. Aquell mateixa nit ens varem reconciliar i varem acabar fent l’amor. – Pels fills que siguin com siguin, va dir. Estic disposat a acceptar-ho tot. – Jo estic des de el primer dia del casament disposada acceptar-ho tot de tu- li vaig dir. – No puc seguir el teu sentit de d’humor, em perdo em va dir.
En canvi a mi m’encanta perdre’m en la manera de ser d’en Pere. M’encanta que sigui un misteri. Però un misteri governable per mi. Vés a saber quina sorpresa em depararà el pobre Pere en el futur. Que dic, pobre de ell sinó em sorprèn agradablement.

La Alba s’asseu al banc i s’aixeca en Carles. Comença a parlar dret.

Carles: La professió que més s’assembla a la de un rei medieval és la de psiquiatre. Segurament molt de psiquiatres no hi estaran d’acord, però penso que molts de pacients sí que hi estarien d’acord. Abans, recordeu els súbdits de un rei medieval es feien pregar o lluitaven aferrissadament per la benedicció del rei. I ara un psiquiatre, en el pacient, inspira temor, respecte profund. Un pacient espera que el judici o valoració de un psiquiatre sigui positiu, de la mateixa manera que un súbdit esperava l’absolució del rei. Així si li esqueia el rei podia condemnar a un súbdit a la mort, o a viure en la ignomínia. Ja ho sé que els psiquiatres mai farien això. Però en són conscients els psiquiatres fins a quin punt són decisius per al pacient i el seu entorn?. Quan un psiquiatre diu que un pacient seu està malalt, cau sobre el pacient tot el pes de les paraules. És una sentència inapel·lable. Alguns psiquiatres són uns perdona vides. D’altres en canvi estan imbuïts de cert humanisme, com el doctor Pla o el doctor Julià. Reconec que tractar amb gent trastornada ha de ser estressant. No hi pots deixar la pell, i has de prendre algunes precaucions. Com ara no intentar posar-te en la pell del pacient. Això requereix un esforç extra a més fa que t’encarinyis massa amb el pacient. Un dia o l’altre l’hauràs de abandonar. Si algun dia ens han d’abandonar, tal com diuen ells, perquè aquest zel intens quan es fan càrrec de nosaltres? No em m’interpreteu malament. Estic molt content del doctor Pla. Estic segur que és un gran professional. Però abans de topar amb ell he anat amb cinc psiquiatres com a mínim. Tots cinc igual d’incompetents. Què tinc doctor? Preguntava, i ells responien que m’anaven estudiant. Arribaven a conclusions vagues sense cap idea clara i simple del que tenia. D’acord que la ment humana és complexa, però el llenguatge dels psiquiatres no esta inutilitzat. Em podien haver dit alguna cosa. Algun em va arribar a dir que tenia algun lleuger trastorn de la personalitat. Però qui s’ha atrevit a posar cara i ulls a la meva malaltia és el doctor Pla. La medicació funciona. Ara no tinc aquelles infernals baixades. Estic bé. Estic aquí a dins a l’hospital per precaució, per prevenció que diria el doctor Pla. Té por que em tornin a aparèixer alguns símptomes psicòtics. Últimament però, tinc la sensació que tothom del psiquiàtric ho sap tot de mi. Les meves coses, alegries i misèries. Tot. ( Pausa)
La dona del doctor Pla és una gran noia. I a més de ser eficaç esta molt bona. Tan de bo me la pugues tirar. Seria un triomf contra les convencions i les normes de la casa. Però això només és un somni secret que no arriba a la categoria de fantasia. Però reconec que m’agradaria tenir alguna influència o poder sobre el doctor Pla. Seria la meva venjança contra el món dels psiquiatres. Fins i tot em provocaria una esquizofrènia greu per demostrar-li que no controla res. Bé, veieu a vegades no tinc més remei que ser un bocamoll. Hòstia! Que n’és de guapa la infermera en cap. Corre el rumor per l’hospital que ella i el doctor Julià s’entenen. Quan caminen junts per l’hospital les seves cares els delaten. Si és cert això, me n’alegro. El doctor Pla, en quan a cornut és un ésser humà que sent i pateix. Li dono la benvinguda a aquest món dels disgustos. No li vull cap mal. Per mi és el millor metge que he tingut mai. Però ho és precisament pels seus errors com a persona. Un altre pacient s’hauria irritat. Hauria dit que una persona tan dèbil no pots ser psiquiatre. Hi ha qui pensa que un bon psiquiatre és aquell que només sap donar-te canya. Així reconec que el doctor Pla és un psiquiatre tou, de la nova fornada de psiquiatres, els altres eren vells que tenien els collons pelats de ser durs i inflexibles. Podeu endevinar la sort que he tingut en topar-me amb el doctor Pla. Però ell també alguna vegada s’ha equivocat amb mi. El primer cop que em va visitar es pensava que jo feia comèdia. Estava deprimit i tenia idees suïcides. Em va dir “ Si hagués sabut en la meva adolescència que al cap de uns pocs anys em trobaria a vostè jo també m’hauria suïcidat”. Desprès de dir-me això es va posar a riure. Jo no. Estava seriós i enfonsat. Va riure una estona fins que va veure la meva cara de mala llet. I li agraeixo al doctor que aquesta fos la primera i última vegada que rigués de mi o amb mi. En la resta d’ocasions ha estat massa seriós. Fins i tot alguna vegada li he dit “ deixis anar doctor, relaxi’s, rigui una mica” “ Faci el que faci estic condemnat a la crítica” em va dir. Darrerament el veig trist. No sé si és a causa del seu matrimoni amb l’Alba o bé perquè ha perdut per sempre en Pep. El doctor Pla té una estima igual per tots els pacients. Això és el que defensa ell. Però jo sé que com, totes les afirmacions de bona voluntat, això és una mentida podrida. El doctor estimava en Pep com si fos un amic seu. En Pep, ja ho sabeu era un cas clar d’esquizofrènia aguda. El doctor creia que hi havia possibilitat de cura. Així i va bolcar tota la seva energia. Es va agafar el seu cas com el seu buc insígnia de la seva carrera. I primer els resultats li varen acompanyar. No és que eliminés la part esquizofrènica de la seva vida. No, no va fer això, que era impossible. El va aconseguir calmar. Abans que el doctor s’ocupés de ell, ja tenia un llarg historial de subjeccions, injeccions i lligades per part dels cuidadors. Era un dels habituals de la casa. Ara sé que era injustament lligat, tal com pensava el doctor Pla. Només cridava molt fort i prou. Però per desgràcia la seva família era alarmista i exagerada. No podien assumir que el seu fill estigués malalt. I van dir que vivíem amb por cada vegada que en Pep cridava com un salvatge. El doctor Pla va posar fi a aquesta costum. Es va erigir voluntàriament com a mitjancer entre ell i la seva família. Els va assegurar que en Pep no els muntaria cap més pollastre. I així va ser. Què li va dir el doctor Pla a en Pep perquè es calmés. Això és informació confidencial. Mai ho sabrem. Però jo sí sé una cosa, segurament el motiu pel qual el doctor Pla s’estima tan en Pep. L’altre dia vaig sentir una conversa entre infermeres. Estaven vigilant el passeig d’en Pep. Ja ho sabeu camina per les dependències com un zombie. I les vaig sentir a dir: Pobre noi! Un noi tan atractiu com ell. “ I a més intel·ligent. Li faltava un any per acabar psiquiatria.” Heus aquí el motiu de tanta simpatia, vaig pensar. I que cabró que és en Pep, quan el vaig conèixer a l’hospital mai em va dir que tenia estudis de medicina. Perquè no ho va dir mai? Em va enganyar em va dir que treballava de comercial en l’empresa del seu pare. Potser en detectar la meva antipatia natural envers els psiquiatres de tota mena, em volia mantenir com a amic. Devia pensar que en cas de dir-me la veritat, jo no el miraria amb la mateixa consideració. Que equivocat que estava. En Pep era una de les poques persones que sabia escoltar. I tenia una memòria prodigiosa. Sabia a un mes vista, que li havies dit aquell dia o l’altre. Perquè es va voler suïcidar? Un dia a l’hospital vaig veure una noia d’una bellesa extraordinària. Una infermera nova, vaig pensar. No era la xicota d’en Pep. I va i un dia en Pep em diu que la seva xicota, sí aquella tia tan bona, l’ha deixat a causa de la malaltia. “ Te’n sortiràs i desprès trobaràs una tia més extraordinària que aquesta. “ El doctor diu que és un procés llarg, el de la curació” La vida és alguna cosa més que les noies. “ No fotis” em va dir amargament. Quans tios no són res sense la seva dona? Per ell fer coses grans exigia tenir un recolzament constant, una noia que estigués disposada a donar la cara per tu. Li vaig dir que les noies volen nois forts, independents. I ell em va dir que no, “ A les dones les encanta exercir alguna mena de poder sobre nosaltres, i una forma d’exercir-lo és fer-nos creure que elles estan al darrera per parar els cops”. Al final varem concloure que un ha d’aprendre a estimar a ell mateix. Això per si sol ja representa una gran guerra. I mentre guanyem aquesta guerra, la nostra guerra contra les noies serà guanyada, o en la majoria dels casos ajornada. ( Pausa)
Quan el veig caminar per aquí, en Pep no em reconeix. Esta en un estat catatònic i sembla que aquest estat serà crònic per tota la vida. Perquè a vegades la vida no és generosa amb els qui són més bones persones. Perquè les noies no es poden enamorar mai d’una persona mediocre? En Pep amb la malaltia devia perdre punts, la malaltia l’igualava amb tot de persones que podien ser i de fet ho són infravalorades. Desprès quan algun noi surt del pou o triomfa en alguna cosa, les xicotes surten fins i tot sota les cols. A on eren abans d’això? Perquè no poden donar un somriure espontani a un noi, i no un de calculador i fred. No sóc gens misogin perquè això ho podria fer extensiu als nois. Una noia malaltissament feble tampoc té possibilitats de menjar-se un rosco. No estic ni parlant de noies, ni de noies Estic parlant d’ésser humans. Però la vida és encara més secreta que això. No vulguem tenir la gosadia de voler entendre-la. Seria voler jugar a ser Déus. La vida pot no ser la meitat de les coses que nosaltres podem adjudicar-li, però una és segura, aquesta vida és injusta. Sempre plou sobre mullat. ( Pausa) Però aquí som ben tractats. Fa dos anys hi va haver un relleu. Ara manen el doctor Julià i per suposat el doctor Pla. Cada vegada veig menys el doctor Pla i més el psicòleg amb qui treballa. És en Joan. Aquest és més aviat un gat vell. Té cinquanta anys. I posaria la mà al foc que té una ascendència sobre els dos doctors. És una mena de bruixot. Quan estic eufòric em frena i quan vaig alacaigut em fa fer una valoració del que és la meva vida: tens una família que t’estima i t’esperen una desena de noies amb les quals compartir experiències. És un pèl exagerat. Però ell diu que estic en condicions de lligar-me en qualsevol tia. Sóc jo que no crec en mi mateix. A la vida només he tingut una sola xicota, la Raquel, d’això fa molt temps, molt abans que caigués malalt. La meva xicota també es va cansar de la meva malaltia. A més em cardava banyes amb un altre noi. Però durant un parell d’anys varem ser feliços. Abans d’estar malalt estàvem molt units. Follàvem gairebé cada dia. Vaig tenir una gran sort. A la Raquel li anava la marxa. Era una màquina. I jo content. Perquè havia de caure jo, si tenia una xicota que era una meravella. El doctor Pla diu que això no té res a veure, que és una malaltia neurològica. El cervell es dispara a si mateix. Nosaltres no hi podem fer res. El doctor Pla diu el problema no és la persona és el cervell. Cal ser dur amb el cervell a través de la medicació. Tinc entès que alguns dels psiquiatres que hi havia abans es mostraven cínics amb els malalts. Tractaven el malalt com i tot aquest, tota la seva persona fos part del problema i no pensaven que solament era una part de la persona la que no funcionava. A on comença la persona i acaba per deixar pas al cervell. Una qüestió complicadíssima. El doctor Pla diu que hi vol dedicar la resta de la seva vida. Tots els pensaments i sentiments són generats pel cervell, però una persona és un organisme que té altres òrgans. Una persona és més que la suma dels factors que componen el cervell. Encara que estem regulats per ell, hi ha idees, pensaments que s’escapen de la seva influència. Segurament molts de psiquiatres i neuròlegs no hi estaran d’acord. Però som sang i la resta del òrgans que també poden determinar la nostra manera d’esser. ( Pausa) Al principi de la malaltia la meva xicota em va donar suport. Deia que no em fallaria. Però més tard em va fallar amb un amic comú. En Jesús. Ell era el seu professor de tai-chi. Un dia em vaig presentar a la seva classe. Ja sospitava que passava alguna cosa. Volia fer tan si com no la classe. En Jesús em va dir que no la podia fer perquè no estava matriculat. La Raquel va dir que em comportava com una criatura petita, i jo li vaig dir a en Jesús que si no es portava bé amb la Raquel, li posaria la matrícula al cul. Ell em va respondre que tractava a la meva xicota amb una delicadesa desacostumada. Em vaig quedar mut. En Jesús em treia tres pams que jo i era musculós però prim. – Sé el que hi ha entre vosaltres” li vaig dir. – La saviesa és una font d’energia que s’ha de cultivar a cada moment” em va respondre. Què collons volia dir amb això. Que era més espavilat que jo? “I la teva polla és més sàvia que la meva?” vaig dir-li – “No, però últimament esta més alegre que la teva” em va dir . Tot això va transcórrer al final de la classe. Si hagués volgut hauria plantat més cara al professor. Però ell era un mestre en l’art de repel·lir atacs. La meva xicota es limitava a callar. Fins i tot se li escapava un somriure. “ Ja m’ha explicat la Raquel que estàs malalt” Era la seva forma de dir-me que ell es sentia superior. El vaig agafar per la barba. “ Tens una barba molt maca, segur que deus ajudar a que les teves ancianes alumnes tinguin més orgasmes” Ell es va posar a riure. “ Raquel, es nota que el teu xicot ha passat massa temps tancat al manicomi” Vaig mirar a la Raquel. Estava muda. No em donava suport. “ Escolta, faquir de merda, si en la vida de la meva xicota hi ha un mestre aquest sóc jo” “ Ja, jo puc ser un faquir, però tu m’han dit que aguantes un minut, i llestos. Has d’aprendre a tractar bé les dones” Vaig mirar inquisitivament a la meva xicota i ella em va dir “ Ho sento molt, Carles” “ Jo i tu hem acabat” “ I així em deixes per aquest fill de puta? Perquè em vas prometre que no me m’abandonaries. Tan bon punt vaig emmalaltir tu ja vas maquinar, desagraïda, porca” “ si tan sols utilitzessis una quarta part de la teva energia en poder fer l’amor potser tindries l’oportunitat de follar-te a una desesperada” No vaig poder aguantar més. Em vaig llençar al cim d’aquell malcarat. Però em va repel·lir amb una clau estranya i vaig rodolar per terra. La Raquel reia, i el seu nou xicot també. A partir d’aleshores he après que les dones menteixen per dir la veritat i que els homes bé el homes som uns matussers, de seguida se’ns veu el llautó. Si una cosa hem d’aprendre d’elles és la frescor amb que es prenen les coses. Elles saben que la vida és una presa de pèl i saben jugar amb això. Nosaltres no. Hem d’aprendre a ser cabrons i no tenir cap mena de remordiments, tal com fan elles. Espero que no em titllin de masclista. Però estimats germans, no hauríem d’admetre que la vida amb les dones és un estira i arronsa. Les dones no peguen. Alguns homes no ho fem, però elles tenen una subtil forma de declarar-te la guerra sense despentinar-se. Les noies fan que la relació entre un home i una dona sigui de naturalesa política, i estimats senyors es diu que la política és la continuació de la guerra per altres mitjans.

En Carles s’asseu al banc i ara li pren el relleu el doctor Pla.

Doctor Pla: El doctor Julià i jo som els pilars d’aquesta institució. Tenim tan bona relació amb el director que cada nou psiquiatre que ve, ha de rebre el nostre aval. El doctor Julià i jo compartim algunes coses més que una ampla i rica concepció de la psiquiatria. Sé del cert que ha estat l’amant de la meva dona. Durant aquest cinc anys que ens coneixem els tres no he muntat ni un pollastre. El doctor Julià i jo som grans amics. Les xicotes i dones passen. Si perds una dona, no passa res em trobes una altre. Però que difícil que és tenir un bon amic. Si el perds, qui el substituirà? Pels que s’agafen la vida superficialment, diran que a la vida les amistat es renoven. Però jo afirmo que un bon amic és aquell que ha sabut mantenir-se tota la vida. I no li guardo rancor al doctor Julià. Sé que la Alba, malgrat l’afer que ha tingut amb ell, em prefereix a mi. La Alba em vas deixar clar que això no era una competició, i que si ens ho preníem així la perdríem. ( Pausa) No he tingut grans temptacions aquí a l’hospital. No puc dir el mateix del doctor Julià. Es pot dir que ell s’ha follat a la meitat de les infermeres. A més reconec, tot i no ser homosexual, que està molt bo fins i tot jo ho sé veure. M’agradaria tenir la seva cara i el seu cos. Però malgrat això és un gran professional. En la seva llarga carrera només m’ha delegat dos o tres casos. Un d’ells és el d’en Pep. Pobre malaguanyat, era un gran noi. També em va demanar que m’encarregués d’en Carles. Era un cercle viciós. No sabia com tallar-lo. No vull que en Carles agafi l’exemple d’en Pep. A més entre els interns aquesta mena d’actes es contagien. Es suïcida un i desprès es gairebé segur que ho intentin dos o tres més. De moment sé que he guanyat la confiança d’en Carles. L’aprecio i n’estic segur que ell m’aprecia, no sense algunes reserves, que són normals entre els pacients i els metges. Recordo que en Pep el vaig enviar a un del millors psicòlegs del país. El seus pares tenien pasta per pagar el psicòleg així que de seguida s’hi van avenir. Però no va servir de res. Sí, reconec que algunes vegades he arribat a odiar alguns psicòlegs, fins i tot els millors. El cas d’en Pep, jo sabia per on anaven els trets, i el fotut psicòleg que l’hi vaig enviar, va portar-lo al seu terreny. Hi ha molts de psicòlegs que interpreten la realitat segons els seus desitjos. Encara no he trobat ni un sol psicòleg que es declari en condicions d’inferioritat davant de la realitat. La majoria d’ells creu que són més poderosos que la realitat del pacient. Quan un pacient diu no puc més, no puc fer-hi res més, és que realment hi ha un problema greu. Crec que no deuen estar per romanços. I va, i els psicòlegs es creuen en el poder màgic de capgirar la realitat. Reconec que si fos un pacient m’agradaria donar-los una puntada de peu allà on fa més mal i dir-los: tranquil, noi, no passa res. El teu mal, ara, és imaginari. És pura ficció. Només tens pessigolles a la part dreta de un dels teus testicles. Abans d’enviar algun pacient a un psicòleg m’ho miro molt. Per mi anar al psicòleg, és quan ja he tirat totes les cartes, i no em queda més remei que aquest mal menor. En Pep a part de l’esquizofrènia tenia una timidesa absoluta per les dones. Sempre m’ho recordava. Com a mi, i sobretot en Julià li agradaven molt les dones i es trobava frenat. Bé, vaig pensar, potser el millor psicòleg el podrà ajudar en aquest cas. I sabeu que li va preguntar el psicòleg desprès de deu sessions: si s’havia enamorat mai d’una noia. Però de que van aquest psicòlegs. Potser pensava que en Pep li agradaria respondre aquesta pregunta. Quan me’n vaig assabentar li vaig dir immediatament que deixés d’anar a cal psicòleg. Que es gastés els calers amb alguna puta. Segur que seria més saludable una bona mamada. Perdria la vergonya davant de les dones i en sabria apreciar la seva naturalesa terrenal. Però en Pep era un cas perdut. Pobre. Em va dir que ja no era verge. Que havia tingut xicota. I que va ser ella qui es va declarar. Això era molt abans, quan el doctor Julià el va començar a tractar. Vaig quedar garratibat. Havia tingut xicota, i ara que no en tenia es sentia impotent per tenir una altre relació amb alguna noia. Segons ell, ella s’hi va llençar. No va fer res de res. Van coincidir a la classe de C.O.U. i desprès ella li va anar al darrera de forma obsessiva. En Pep no era lleig. Diria que era tan atractiu a les dones com ho podria ser el doctor Julià. Així que no entenia la seva timidesa. I era intel·ligent. Es podria follar a la dona que vulgues. No entenc les seves pors a no agradar. Deia que patia molt. Que no sabia què fer amb el seu ímpetu sexual. – Endavant tio, les noies t’estan esperant.- Sí però segur que si s’assabenten de la meva malaltia, què faran? “ D’acord tio, però tu vols el rotllo de una nit, no? No s’hi fixa una tia fàcil amb això” Recordo que li vaig dir que no s’havia merescut tenir aquella xicota d’una manera tan fàcil. Les ties no solen ser així. En el seu cas, era la pura excepció. S’havia acostumat malament. Al final vaig entendre perquè a en Pep li passava això. A la majoria de ties els agrada que un tio sigui segur d’ell mateix. Ja pot ser que el tio sigui el tio més bo del planeta, el més intel·ligent, que si no mostra seguretat, està condemnat. El tio més lleig amb una mica de seguretat sempre tindrà més opcions que en Pep. Ja ho sé. Estic exagerant molt. Però no vaig gaire desencaminat. A en Pep li hagués anat molt bé tenir èxit en alguna cosa. Desprès ja caurien com mosques. És curiós el que pot fer la fama. En Pep no era ningú i s’ha quedat sol. A part de la seva família. Però si hagués arribat a tenir fama., la font dels seu problemes s’hauria solucionat. Que cabrones que són les ties. Tens una mica de fama, i ja les tens a sota dels teus peus. Encara que tu siguis un desgraciat. Jo creia fermament que el problema de la seva timidesa i la esquizofrènia anaven aparellats. El doctor Julià no ho creia així. Però en Pep em va explicar una cosa que em va sorprendre. Abans de tenir el brot d’esquizofrènia per tercera vegada, va notar que tenia una gran, immensa timidesa envers el sexe femení. Era tan la seva timidesa que no podia parlar amb una dona. Baixava la mirada quan parlava amb qualsevol dona. El contacte directe amb els ulls de una noia li produïa terror. No podia aguantar la mirada. El sol fet d’estar amb una dona li produïa pànic. Perquè? Em vaig preguntar. Reconec que no em podria treure l’entrellat. Però aviat vaig comprendre que la seva timidesa malaltissa era un fenomen on es canalitzava la esquizofrènia. La seva por a les dones era una de les formes en que és manifestava aquest desordre mental. Per tan els seus problemes amb les dones eren de naturalesa més psiquiàtrica que psicològica. Això sí una mica de psicoteràpia seria necessària. I així vaig decidir que jo mateix m’entrevistaria amb ell una hora setmanal. Vaig decidir que ho faria gratis. Vaig descartar la faceta psicològica del cas perquè una dada m’ho confirmava: en Pep havia tingut xicota i això no l’havia ajudat a tenir una relació normalitzada amb les dones. Vaig preguntar-li com era la seva ex-xicota, i pel que em va explicar era una noia sana i completament legal, no era cap barjaula. Així que vaig centrar tota l’atenció en la seva mare. Potser era una dona autoritària, un autèntic sergent. I seu pare un home anul·lat per la personalitat de la poderosa mare. Li ho vaig preguntar, i efectivament les coses funcionaven així. El primer que li vaig recomanar era que se m’emancipes de la família. Ho havia de fer. Jo ja m’encarregaria de parlar amb els pares. Per molt mesquina que fos la seva mare, jo ja li deixaria clar que es tractava no ja de la vida d’en Pep, sinó de la seva supervivència. Efectivament la mare d’en Pep va ser un ós dur de rossegar. Li vaig recriminar que protegia massa al seu fill, i ella em va amenaçar de canviar de psiquiatre, “ em sembla que el que té el mal és vostè, no el seu fill” “ Què es pensa que és imprescindible” em va dir. Varem tenir una discussió. Jo defensava que en Pep estava com a intern a l’hospital i que per tan estava més sota la tutela de l’estat que no pas de la seva mare. Evidentment ella es va cabrejar. Em va dir de tot. “ Vostè no em pot robar el fill” i jo “ És busca que li digui que vostè és la culpable de l’estat del seu fill” “ Com pot tenir la barra de dir-me això” “ O canvia la seva relació amb en Pep, o m’hauré obligat a actuar” i ella “ Vostè el meu fill no el tocarà més” “ És a mares com vostè que haurien de tancar i no els seus pobres fills” Em va fer treure de polleguera i no me’n penedeixo de les paraules que li vaig dirigir. El instint maternal mal canalitzat sol produir efectes devastadors en els pobres fills. No puc suportat aquest tipus de mare. Perquè serà que darrera de un psicòtic o un neuròtic sempre hi ha una mare extremadament possessiva. Però nosaltres no podem fer res. Només podem ensenyar als afectats a ser independents, a fer-los conscients del seu lligam malaltís amb la mare. Normalment en aquest casos els pare no hi pinta res. Sol ser el gos fidel de la mare. Uns individus que han abdicat de fer la funció de pares. ( Pausa)
I ara el pobre Pep no es pot assabentar de la pel·lícula. Esta completament neutralitzat per la sobredosis de pastilles. És molt difícil, jo ja diria impossible que es recuperi. A mi i la Alba ens va fer molta ràbia. Estar en aquest estat és pitjor que estar mort. Tan jo com la meva dona ignorem perquè va voler suïcidar-se d’aquesta manera. Però tinc les meves sospites. I totes apunten a la pressió de la seva mare. Sembla mentida com en Pep era una titella en mans de la seva mare. Em va dir que mai s’havien hagut discutir. El tenia tan dominat. Mireu si m’hi vaig implicar tan en el cas, que en la meva vida només he odiat a fons dues persones: la mare d’en Pep i la Alba. Sí, encara que m’estimi ara a la Alba, reconec que hi hagut moments que l’hauria escanyat. Sobretot quan m’insinuava que podria caure als braços del doctor Julià. A l’hospital ens veiem molt sovint però no tenim temps de discutir-nos. Reconec que la meva dona és superior en tot. Té més seny que jo. Més energia. Podria haver estudiat la carrera de psiquiatre. Però diu que per ella això és massa responsabilitat. Hauria d’assumir un pes moral que no estava disposada a admetre. I tot per la seva mandra. Al principi d’estar a l’hospital la feia passar a la consulta perquè em donés la seva visió sobre els pacients. La Alba tenia un ull clínic per endevinar la causa, el desllorigador de molts casos. I jo quedava estupefacte de la seva perspicàcia. Desprès d’un any d’obrar així em vaig adonar que ella envaïa el meu terreny. Desprès de tot, m’estava manant en el meu terreny professional. I ja en tinc prou amb la meva vida privada on ella és la senyora. La Alba és una noia difícil, punyetera. Bé, com totes suposo, però ella és més llesta que moltes altres. Una vegada li vaig fer riure. Va ser quan me’n vaig assabentar que tenia alguna mena de relació amb en Julià. Li vaig dir que necessitava viure una temporada sol per mantenir la meva lucidesa a la feina. Si la meva vida privada era un desastre, a la feina això en sortiria perjudicat. De manera que li vaig dir. Ella es va posar a riure d’una forma histèrica. “ Que no em veus capaç d’estar un mes sol?” li vaig dir. Ella va esclafir de nou en una rialla sorollosa. “ Em fas tanta gràcia quan et fas el fort” em va dir. Aquí em vaig emprenyar. Aleshores li vaig dir que volia reflexionar un temps per saber si em convenia continuar amb ella. “ I no t’ha passat pel cap que jo et vulgui deixar”. “ No reina, ets tu la que està en franca inferioritat. Ja saps que pel doctor Julià ets una conquesta més, una noia de una sola nit” li vaig dir. I efectivament ho vaig comprovar quan vaig interrogar al doctor Julià. El vaig sorprendre. Ell al principi no sabia que dir. I de seguida em va dir “ Tranquil Pere, no estic enamorada de ella” , “ així tractes la meva dona com una puta” li vaig dir. Estava clar que en Julià només volia a la meva dona per una sola nit. Vaig fer veure que estava enfurismat. Però en realitat, molt en el fons estava alleujat. Continuava estant enamorat de la Alba. Estava enamorat de la seguretat que em transmetia, del seu seny i del seu bon sentit comú. Reconeixia que era una gran dona. I a més ella tan sols m’havia esta infidel en l’apartat sexual. Per tan podia respirar tranquil. Però el meu orgull viril m’obligava a actuar com un home fort. I ella va endevinar part de la comèdia. Digueu-me quants de vosaltres renunciaríeu a una dona que us entén tan bé. La Alba per mi ho és tot, l’amant, la dona, la germana i la mare. Estic tan empeltat de ella. Que si per qualsevol motiu em deixés em deixaria destrossat per un bon parell d’anys o per tota la vida. Únicament hi ha una cosa que em causi més por que a la mort, i és la por a ser abandonat per la Alba. Em sento tan segur amb la Alba. Tan que si m’hagués de morir per un càncer i tingués en tot moment a la Alba al costat meu, tindria assegurada mitja salvació. La Alba és una noia molt exigent. Però ho fa amb tanta diligència que ni te n’adones. Tot el que fa em sembla sensat. D’això n’he parlat amb en Julià, ha estat tan la nostra vinculació professional que ens hem convertit en grans amics. Ell em recorda els defectes de la Alba: creguda i una prepotència disfressada sovint per seguretat. “ Sigues prepotent amb la teva dona; bé no ho siguis cada dia, però demostra-li quin és el teu terreny” “ Veig confirmada la meva suposició que només te l’has tirada la meva dona. És una bona notícia. Mai l’arribaràs a conèixer-la o bé entendre-la” Bé, la podia conèixer superficialment. Però la meva dona és d’aquelles que sembla una cosa i n’és una altre. Aquí a l’hospital sembla la persona més tolerant. Però a casa mana i què voleu que us digui jo ja m’hi sento còmode en què una noia em marqui el camí. M’estalvio molts maldecaps. És curiós sovint m’he trobat donant consells a pacients que després jo no aplico per mi mateix. Reconec que de vegades parlo massa. Però qui em corregeix. Sóc l’ultima instància moral. Desprès de mi qui ve? I això si que és un gran pes per mi. Al final, en la majoria de casos haig de dir aquella frase tan popular: Salvi’s qui pugui. Què vulgar, que trist per un gran psiquiatre.

El doctor Pla s’asseu el banc, i s’aixeca la seva dona.

Alba: Perquè el meu marit és tan espavilat a l’hospital, i tan aturat a casa. És que al final resultarà que... bé deixem-ho estar. De vegades em fa la sensació que s’ha cremat en la seva professió. Però enteneu-me, vull dir que s’ha cremat ell per ser la persona que li pertoca. El que vull dir és que pels pacients encara els pot ajudar. I molt. Però ell no es pot ajudar a si mateix sinó l’empento jo. I una dona, per molt que sigui la dona de un, no pot fer sempre el paper apagafocs. D’aquí a un mes deixo la feina. Ho tinc molt estudiat. Encara que el director, en Planes, m’ofereixi millors condicions, ha arribat l’hora de tenir un fill. El meu marit diu que no esta preparat per tenir un fill. Malgrat dir això al final ha acceptat. Suposo que té una por terrible a perdre’m. Al capdavall no sé que es pensa que té en Pere; sóc una noia prescindible com les altres. Cada vegada que no compleixo alguna de les seves fantasies i idees, com ara que sóc una dona que té una solució per tot, es posa marrà. Encara que sigui tot un doctor, també té les seves esquerdes. I quan es mostra als pacients sembla que sigui la perfecció. Una nit desprès de fer-me l’amor se’m va posar a plorar. Que passa? Li pregunto. No diguis res encara penses en el nostre amic Julià? Li pregunto. No t’ha passat pel cap que pot ser un pèssim marit i un psiquiatre mediocre. “No ho posis tot al mateix sac” li dic. No crec que els essers humans tinguem la personalitat dividida, tots sempre som un mateix” “ Això no t’ho creus ni tu mateix. Treu-te del cap aquestes estúpides idees masculines que et donen malviure. Tu no ets un gran psiquiatre perquè em tens al meu costat. I no pots ser un gran marit perquè coneguis aquest ofici. Una cosa sí que et conec: en alguns casos has comès errors. Però només en una quantitat tolerable. Tu no acceptes ser un mortal. Et creus que ets superior als altres. I quan alguna cosa grinyola, cosa perfectament normal en el teu ofici, t’enfonses perquè ja no et recordes que és perdre. Et prens la feina de psiquiatre com si tu fossis un cap d’estat. Sí, reconec que ets tan bo que és fàcil que hagis caigut en aquest parany. I jo et mantinc a ratlla com a marit, i tu t’ho prens com una ofensa, com si et critiqués la feina. I és normal perquè un cop a la setmana ens veiem les cares i fem una valoració conjunta dels pacients i del personal de l’hospital. Et dono un consell: si no vols perdre’m i continuar essent el millor psiquiatre amb el permís d’en Julià, analitza’t a tu mateix amb el rigor en què analitzes els teus pacients. Si pretens ser un psiquiatre humà i revolucionari sigues primer humil amb tu mateix. ( Pausa) A la meva vida solament hi hagut un home: en Pere Pla. Els altres han estat anecdòtics, actors de secundària. Cap d’ells m’ha marcat profundament. I amb en Pere un cop desmuntat el seu mite, encara me l’estimo més perquè el sento vulnerable i vencible. Tot el contrari que al seu lloc de treball on és el putu rei del manbo. Per això penso que l’opció de deixar l’hospital és intel·ligent. Sovint em pensava que confonia els dos homes; el marit i el psiquiatre. Per molt que m’esforces a distingir-los; jo també queia en la trampa. Vull ser mare. I no tindré cap escrúpol amb el pare. O està per la feina de ser pare o me’n busco un altre. No el vull posar en un dilema. Crec que desprès de tot en Pere ho meditarà i creurà que és convenient no treballar tantes hores. Si finalment, tal com espero, tenim un fill, no vull que en Pere li sigui exigent. Que sigui exigent en la seva feina, d’acord. Però em sembla molt que en la vida familiar has d’aprendre a transigir.
Jo sempre jugo amb la carta de la sinceritat. Vaig ser jo qui li va explicar que havia mantingut relacions amb en Julià. Em va fer un cara d’incrèdul. “ Em vols fer mal, i ja no saps que dir-me” em va dir. “ No, és veritat pregunta-li a en Julià” Ell va posar una cara inexpressiva i va emmudir. “ Per cert sap follar millor que tu. Però no pensis que és el meu campió. Tu ets el meu home de la vida. Els altres són d’usar i tirar” Les meves paraules estaven calculades. Portaven verí. En Pere amb anterioritat m’havia fet emprenyar. I molt. A l’hospital i fora de l’hospital deia que era frígida. M’ho va confessar en Julià. No m’ho podia creure. Perquè era ell el que per culpa de l’estrès no funcionava. Jo no en tenia la culpa si associava el meu cos al trist panorama de l’hospital. Era l’inconvenient de treballar els dos al mateix lloc. Alguna cosa semblant havia de passar. “ No ho entenc, jo t’he estat fidel. I per una vegada que se m’hagi escapat la llengua, no trobes que és desproporcionat?”. Vaig callar i vaig decidir que seria millor passar pàgina. No em va caldre demanar-li perdó per les meves paraules agosarades. En Pere encara esta tan penjat de mi, que passaria per alt el que fos, amb la fi d’estar amb mi.
Crec que he estat justa amb els pacients. Mai he donat un tracte preferent a alguns d’ells. I això que m’han caigut molt bé alguns pacients, com el malaguanyat Pep, i en Carles. Hi ha vegades que solament veient el pacient, sé si tindrà cura o no. Al meu marit el vaig advertir en el cas d’en Pep. Li vaig dir que tenia un entorn nociu i perjudicial: la seva omnipotent mare. En canvi, el que és el seu amic en Carles, li veig futur. Segur que es recuperarà. Mireu com ha acabat en Pep, gairebé un vegetal. No parla, no escriu. Amb prou feines menja. Li hem de donar el menjar nosaltres. El cas d’en Pep és l’únic que m’ha trasbalsat. Els infermers no som màquines, també són persones. I no estic penedida d’haver sentit compassió per ell. Pobre. Segur que quan estava bé, no necessitava compassió, sinó estima. No hi varem ser a temps. Encara ara ignoro perquè es va voler suïcidar d’aquella manera. Ho sento molt per ell. Però ara hem d’aguantar cada dia la seva mare. Ella em mira amb un odi, perquè un dia m’hi vaig encarar. Era quan mantenia un pols amb mi, en Pere i el seu fill. Volia canviar de metge. El seu fill i el meu marit es negaven a acceptar la seva petició. Sóc la seva mare, li agradi o no. El denunciaré” ens deia. En Pep es va saber mantenir ferm i no va cedir per res. Era major d’edat i la llei, l’hospital l’emparava. Tenia tots els números per sortir ben parat de la situació. M’ha sorprès molt el seu intent de suïcidi. El meu marit, respectant la confidencialitat, no ha volgut donar-me una explicació. Li he pregat que em revelés els motius d’en Pep. Ell s’hi ha negat una i altre vegada. – De què serveix ara comprendre’l? Que el pots fer tornar a la condició anterior?. El meu marit ha quedat una mica desolat. S’ha negat a rebre mai més la seva mare. “Que se n’ocupi un altre psiquiatre”. Aquestes van ser les seves últimes paraules sobre el cas d’en Pep. Des d’aleshores no n’ha tornat a parlar mai més. Ni en té la més mínima intenció. ( Pausa)
Encara no he parlat amb en Pere això d’abandonar l’hospital. Temo que s’ho prengui com una cosa personal. Tractar amb desequilibrats m’ha començat a cansar. No tinc res contra ells. Al contrari els aprecio moltíssim. Jo no puc romandre freda i objectiva. Sense adonar-me m’hi implico. Al llarg d’aquest cinc anys he notat com agradava als interns i això m’ha incomodat molt. Malgrat que hi hagin infermeres que això els agrada, a mi em posa violenta que un intern tingui interès sexual amb mi. Pobrets, no poden fer res. Però a vegades amb la mirada t’ho diuen tot. Se’t lliuren a tu, com dient-te salva’m. Hi ha molts d’interns que tenen xicota, però també hi ha els solters, que són els més complicats de tractar. Has de tenir una delicadesa informal. T’has d’interessar pel seu estat anímic però tot dintre de uns límits raonables. I qui decideix aquest límits. Doncs, nosaltres. A la majoria de doctors els encanta passar el mort. Diuen “ quan vegi la infermera i li hagin donat una bona injecció, segur que serà un bon xaiet” Però no vull que es pensi que nosaltres som uns simples titelles dels doctors. També nosaltres sabem exercir la nostra autoritat. Quan un doctor esta desorientat, ens ve a demanar ajuda. En aquests casos, nosaltres hem de fer cas de la nostra intuïció. Una vegada em van portar un pacient que no sabien diagnosticar. Li vaig prendre el pols i la pressió. Al cap de dos minuts el tenia retingut a infermeria. Aquell noi, bé per ser exactes, ja un home, em va donar males vibracions. Alguna cosa rara no rutllava prou bé. “ M’amagues alguna cosa” “ No” em va respondre. “ Va, no facis comèdia que sé que tens alguna cosa, per això no hauries vingut a petar aquí” Es va fer el silenci en tres minuts llargs i tensos. Finalment el noi em va dir “ Esta bé. No puc més. No ho suporto més. Tinc mals pensaments” Quina classe de mals pensaments? Li vaig preguntar. “ Tinc por de perdre el control i fer-li mal”. “ Amb què? Li vaig preguntar jo. “ No ho sé amb qualsevol cosa. Tinc por de tornar-me boig i fer-li mal” “ Tranquil, només és un pensament. No crec que em facis res. I no em fas por. No cal que et tensis d’aquesta manera” El noi va semblar alleugit i se’m va posar a plorar. Evidentment era inofensiu del tot. “ Tranquil, el teu mal ja és registrat als llibres. No és res d’estrany. Molta gent el té” Jo li vaig deixar un kleneex i ell va obrir els braços com si volgués abraçar-me. Només feia dos dies que estava aquí. L’havia tractat un parell de cops. Aquest gest seu em va desconcertar. No sabia què fer. Mai m’hi havia trobat. I mireu que estic acostumada a tractar amb paios. Però aquest no albergava cap desig sexual envers a mi. Solament esta va necessitat d’afecte. Vaig decidir-me per una cosa a mig camí. El vaig agafar per l’esquena i el vaig fer incorporar, alhora que el vaig tocar-li els braços. “ Va, un noi com tu segur que té recursos amagats per superar així. Ets un campió. Digues al doctor tot això i ell t’ajudarà” “ D’acord. Però em retindran aquí. Quan de temps, em pregunto?” Ara ja estava més relaxat, més desimbolt. “ Necessitem que estiguis en observació un parell de dies, com a mínim” Ell va baixar el cap en senyal de resignació. “ Ànims, has estat molt valent en explicar-m’ho. També et passa amb la família això?” “ Sí” em va respondre. Això em va passar al primer any d’estar en aquesta casa. Sí, era novella i em va espantar. Però vaig saber reaccionar positivament. En Pere em va dir que havia estat immillorable. I que el pacient en qüestió estava comprovat que era pacífic. Ja, vaig pensar. Quan aquell pacient em va allargar els braços per fondre’m en una abraçada, em va desarmar. De cop vaig deixar de veure’l com una amenaça. Em vaig emprenyar a mi mateixa d’haver desconfiat ni que sigui un minut de ell. Ara han passat cinc anys i de casos com aquest n’he trobat a pilons. Però el primer és el que més marca. I quan ha vingut a petar aquí algun pertorbat, autor de qualsevol homicidi, l’hem atès en presència de dos mossos. Ens han portat pocs casos de pertorbats o psicòpates que han matat a la seva dona, a la família entera o vés a saber què. Ara mateix amb un sol cop d’ull puc saber si un intern ens causarà problemes o no. Són els anys de pràctica. Sempre n’hi ha un que t’enganya però són minoria. I els que van de llestos els deixem a la mà dels cuidadors. Amb ells sí que no hi poden jugar. No poden fer cap mena de xantatge emocional. Els depressius són els que porten menys problemes. Amb qui has d’anar una mica amb peus de plom, són els psicòtics. Sempre n’hi ha algun que es pensa que tu estàs enamorat de ell. M’hi he trobat més d’una vegada. Aleshores has de fer el cor fort, agafar aire i omplir-te d’una fredor glacial. Tampoc es tracta d’atendre el pacient d’una forma desagradable. Simplement, deixar-li clar que tu estàs allà per comportar-te com una professional. Has de posar una cara com, com la d’aquella que només esta per la feina. Jo he tingut la gran sort que sóc el marit del doctor Pla, però altres noies eren més impressionables. Treballar aquí és dur i estressant. Per això a les infermeres que entren a treballar els arengo: s’ha de sentir la vocació, els colors o sinó estareu perdudes. Això no és una casa de la caritat.
Això era fa dos anys. Ara ja ni en prenc la molèstia d’advertir als nouvinguts. Ja s’ho trobaran. Abans d’entrar a treballar a l’hospital, era una noia amb principis. Creia en la germanor, en la solidaritat. Ara solament crec en l’individualisme, cada persona és prou complicada com per preocupar-se pel món dels altres. És el que m’ha ensenyat aquest maleït hospital; a estimar-me a mi mateixa i saber establir quines eren les prioritats en la meva vida. És curiós però escoltant d’esquitllentes als pacients sents com ecos de la teva pròpia història. Molta gent cau en la temptació de dir que a l’hospital tot és negatiu. Tot. Absolutament tot. I no és així. És indubtable que és una experiència dura. Però per altre banda pots pensar; jo estic bé, sóc lliure, puc sortir al carrer quan em plagui. El meu home és una persona molt cerebral. I el doctor Julià. Déu n’hi do com n’és. De moment no he vist que cap pacient li hagi arrencat cap llàgrima. Amb el cas d’en Pep va estar a punt. Però no sé si afortunadament es va contenir. En què es diferencia el doctor Julià d’en Pere. Primer de tot, hauria de dir que tots dos pertanyen a la mateixa escola. Al meu home li falta el sentit de l’humor que li sobre a en Julià. En Julià es un paio molt irònic, sempre te’l trobes al passadís amb un somriure maliciós. En canvi, el meu marit, la majoria de vegades, corre seriós, com si li acabessin de comunicar la defunció d’un ésser estimat. Hi ha hagut moltes ocasions que jo li he recriminat aquesta conducta seva d’enterramorts. I ell diu que és així, per consideració a la feina. Fa un treball massa seriós com per agafar-se’l rient. En ell, diu, hi va la vida de moltes persones. “ I el doctor Julià què? Com s’ho hauria d’agafar ell?” li etzibo. “ En Julià solament sap fer les conyes entre els companys de feina, els professionals, mai els malalts” “ Com en pots estar segur. En alguns casos treballeu junts, però es nota que sou uns galls. Ho sabeu perfectament i per això només coincidiu en la feina en casos aïllats.” No m’estranya que les infermeres joves vulguin tractar més amb en Julià. I ell el molt cabró s’aprofita naturalment d’aquesta simpatia que desperta. Lamento que el meu marit no tingui sentit de l’humor. Seria una aliat magnífic per ell i pels pacients. D’acord hi haurien alguns pacients que reaccionarien malament a la ironia. Però a la majoria de pacients això els ensenyaria que no és la fi del món. Tothom és susceptible d’estar tancat. Gairebé m’atreviria a dir que estar aquí pot ser pres com un càstig. Me’n faig al càrrec que per al intern, això d’aquí ha de ser terrible. Potser té raó el meu home quan diu que l’humor en situacions compromeses és una arma de doble fil. I jo no em resigno a que això hagi de ser una vall de llàgrimes. D’acord la vida està plena de petites i grans misèries però d’alguna manera hem de trobar la manera de sobreposar-nos al dolor de viure. L’humor és una alternativa. Però qui en faci ús, n’ha de fer un ús intel·ligent. Ser intel·ligent a la vida, no vol dir ser competent a la feina o feliç amb la teva parella. No, vol dir tenir la molèstia de prendre decisions intel·ligents malgrat que un compleixi a la feina o amb la parella. Potser és allà on no ens demanen on podem trobar gratificacions. Em poden dir que a la vida ja n’hi ha prou amb la feina i els amics. Que per si sols ja porten problemes. Si la gent fos capaç de mirar més enllà, veuria la niciesa de molts dels seus plantejaments. Pot semblar que estigui intentant tutelar als meus éssers més estimats. Doncs si, en aquesta vida tothom té el dret a alliçonar als altres. Això no és una competència exclusiva dels psiquiatres. Per un psiquiatre, que un pacient el faci adonar de una cosa que abans no se n’havia adonat, és una gran humiliació. No hauria de ser així. Tots ens han fet iguals. Tots. Si al final de la nostra vida, hem de respondre a algú, tots, absolutament tots estarem en igualtat de condicions. La grandesa de la vida, un cop hem conegut les seves misèries.

La Alba surt de l’escenari. En Carles apareix i comença a parlar.

Carles: Qui s’han cregut que són aquests cuidadors? No són els psiquiatres. Ahir em varen subjectar perquè em vaig posar una mica nerviós. Em vaig posar a cridar perquè venia un helicòpter a rescatar-me d’aquest hospital. El doctor Pla ha tingut un comportament molt fred amb mi. I el doctor Julià, que de vegades em visita, l’he vist amb una actitud molt passiva. La Alba, la dona del doctor, també està cansada del seu marit. Estic segur que el vol deixar. I que no sap com fer-ho. Però ella compta amb l’ajuda meva, i si cal d’en Pep. Ell, tot i estant catatònic, sap el que passa aquí dins. Sap perfectament que un comando americà em vindrà a salvar. Ells saben quina injustícia s’ha comès tancant-me aquí dins. El món està canviant. D’aquí a quatre dies tot estarà canviat. El doctor Pla diu que deliro. Però jo sento que és veritat. En el fons en cau bé, perquè és un bon psiquiatre. Quan estigui curat, guiaré a molta gent que esta en la foscor. Caminaré amb ells perquè vegin el frau de societat en que vivim. El doctor Pla i el doctor Julià són els únics psiquiatres que se’n poden adonar i deixar anar molta gent que no es mereix estar aquí. Diuen que ingressar és una qüestió de voluntat. I que si no hi ha ordre judicial, tu pots marxar quan vulguis. Però en realitat no és així. Les coses funcionen d’una altre manera. Aquí els psiquiatre es creuen déu nostre senyor per molt bons que siguin. El cas és que si són uns excel·lents professionals, pitjor pel pacient. Com més bons són, més es creuen en el dret de dirigir la teva vida. Cauen en aquesta temptació messiànica. Si ara un jove vulgues fer-se capellà, li diria pensa-t’ho bé, podries ser psiquiatre, arreglaries les persones, les ajudaries a viure amb una autoritat més gran, més respectada” He tractat tan en psiquiatres que és la professió que puc valorar més objectivament. Però per sort estic a un pas d’abandonar aquest món. Un helicòpter de l’ambaixada americana em vindrà a recollir. Els americans s’han adonat que sóc un cervell i em traslladaran d’aquí a Harvard o el MIT. M’ho mereixo, sóc un investigador nat. Un pura sang de la intel·ligència. Deixaré al doctor Pla amb un pam de nas. Mentrestant m’haig d’esperar. Vindran a rescatar-me a la nit, cap allà a les deu. Avui és un gran dia. Que bé que em sento. Em sento cridat a fer grans coses. Un psiquiatre va dir que podia continuar estudiant, però que evidentment no assoliria mai el premi Nobel. Doncs, ja ho veurem això, senyor psiquiatre. Faré un gran descobriment comparable a la descoberta de l’estructura de l’ADN. Aquí a dins d’aquesta presó he tingut molt temps per pensar. He llegit molts llibres i tinc intuïcions que s’han de contrastar en un laboratori. La bioquímica és la meva gran passió. Si no tingues aquesta passió voldria descobrir els secrets del cervell. Malgrat tot, em fa llàstima abandonar aquesta casa, aquí tots els pacients m’adoren. Tots volen estar al meu costat. Els dono tranquil·litat. Jo sóc una persona diferent i això els atrau. Saben que amb mi, la seva veritat serà més veritat.
Segurament vindran agents de la CIA a rescatar-me. No crec que vinguin els marines. Saben que aquest hospital necessita calma. Quan arribi a New York penso trucar tan el doctor Pla com en Julià. Els podria donar un cop de mà. Els americans han de saber que jo no sóc l’únic que té talent. També ells dos mereixen provar sort en el somni americà. Són capaços de negar-s’hi. Sobretot el doctor Pla. És un nacionalista convençut. S’estima el seu país. Més d’una vegada l ‘he sentit queixar-se de la fuga de cervells. Em parlaven quan em plantejava el meu futur. I jo deia investigació i recerca. Ell es posava a riure. “ De manera que encara ets a temps a ser una eminència docte” em va dir. Em va fer emprenyar. Perquè té aquesta mania de considerar a la gent malalta com a burra, no apte per a la intel·ligència? Perquè un malalt no pot destacar en qualsevol camp del coneixement? Me’n recordo perfectament de unes paraules seves que em varen fer mal. “ Ten fet les proves de capacitat intel·lectual, i has exhibit una intel·ligència zero. Estàs malalt” En quin dret es veia el doctor Pla per arruïnar-me els plans més pròxims? Paraula de psiquiatre, paraula de Déu. Em va fer posar de mala llet. I encara, quan hi penso m’enfilo per les parets. Jo penso fer de la meva vida el que em doni la gana. I això els americans ho saben molt bé. Ells són els primers a valorar la llibertat humana. Allà als estats units no els convenç la idea del determinisme. Aquí sí. Allà qualsevol arreplegat si ho vol, pot arribar a fer grans coses. Aquí sempre tens persones que estan disposades a retallar-te les il·lusions. Començant pels pares i acabant pels psicòlegs i els maleïts psiquiatres. Ells ho saben tot. Saben fins a on pot arribar una persona. Fins a quina escala de la societat pots aspirar. ( Pausa) Estan tan acostumats a valorar als altres que s’obliden a vegades d’examinar-se a si mateixos. Els fa falta, els manca una bona introspecció. Veurien en la ment humana que dos i dos no fan quatre. Malgrat això dels psiquiatres que m’he trobat, el millor en diferència ha estat el doctor Pla. Ell pensa que no es pot jugar o experimentar amb la ment, l’esperit de una persona. Malgrat els seus tics de dictador és el metge que més s’estima els seus pacients. Malgrat que de vegades s’equivoqui, sempre us dirà la veritat. En la majoria de casos hi posa els cinc sentits. De vegades el perd el seu orgull. Ell sap que és bo i juga amb aquesta certesa. Quan no li fas cas, o l’engegues, t’amenaça d’enviar-te a un altre metge.
La meva ex no m’ha vingut a veure cap dia. Segur que el seu nou nòvio, el faquir dels collons l’ha advertit que no vingués. Pobre Raquel, ella que sempre deia que volia ser una dona lliure, per sobre de les convencions socials. Ella s’ha agafat aquesta relació com si ell fos un mestre de la vida, i ella una alumne més. Aquest faquir de merda, es pensa que és un mestre de la vida perquè domina un art oriental, el tai-chi. I la Raquel hi ha caigut de peus. Perquè la majoria de les noies no accepten que poden aprendre de la vida, de qualsevol. El més humil i insignificant dels homes té coses bones per ensenyar. Ah no! Doncs segons elles, un noi, un home perquè sigui desitjat o està immensament bo o bé ha de tenir una bona qualitat o bones aptituds per qualsevol cosa. Si no és així, ests una persona gris, un mediocre, i a les noies els agrada dir mireu quin noi que tinc, sap fer tot això eh què maco. Gairebé és el cas invers de quan un noi exhibeix una noia enormement atractiva. Quan va a passeig pel carrer l’agafa per la mà i mira desafiant als altres nois que la miren. En certa manera ell desitja que els altres nois se la mirin. Perquè ell pugui dir amb la seva mirada: mireu aquesta tia tan bona és meva, la podeu mirar, no hi ha problema, però no la toqueu. És el meu trofeu. I per molt que us escarrasseu no la tocareu ni un mil·límetre. En aquests casos, només em toca dir que l’edat ja els posarà al seu lloc. Els ancians se’n riuen d’aquestes ostentacions. I més aviat se’n penedeixen d’haver actuat així en el passat.
El doctor Pla ha tingut una gran sort en aquest aspecte: té una esposa immillorable. Ell sap que l’he ajudada en algun cas conflictiu. Una vegada un toxicòman amenaçava a la Alba amb una xeringa utilitzada. Volia escapar-se de l’hospital. A l’habitació érem jo i la Alba, una infermera i el personatge conflictiu. “ Tio, no intentis res, deixeu-me sortir i no passarà res” El noi tenia agafada a l’Alba per un braç, al voltant del coll, i per l’altre amb la xeringa amenaçant el coll. “ Au va, noia, dona ordre que ens deixin sortir. Quan siguem a fora, et deixaré anar”. De seguida vaig intervenir jo “ un moment, agafa’m a mi com ostatge, no a la infermera” “ Faig cara de burro?” En aquell moment es va obrir la porta i va aparèixer el doctor Julià. Això va desconcertar el noi un segon preciós, moment que vaig aprofitar per llençar-me sobre ell. En primer lloc vaig anar per la xeringa. Li vaig doblar el braç i la xeringa va caure. Ell em va clavar una coça al baix ventre, però en aquell moment el doctor Julià va forcejar amb ell i es va iniciar un combat entre els dos homes. La Alba va donar el senyal d’alarma als cuidadors, i aquests no van tardar ni un minut a aparèixer. El final va ser feliç gràcies a mi. El doctor Pla va venir a felicitar-me i va dir-me que li en devia una. “ Gràcies, Carles, ets un sant” “ Almenys per tu ara sóc alguna cosa més que un malalt” Ell es va posar a riure i va desaparèixer de la meva vista. Degut a aquest fet el doctor Pla sovint em pregunta si no és desconsiderat amb mi. I jo desisteixo de fer-lo canviar. Perquè? Doncs perquè em doni la raó uns segons, i desprès s’oblidi del incident i després torni a ser el gran psiquiatre, el que té resposta per a tot. Jo no vull que el doctor tingui en mi totes les respostes. En part perquè això eliminaria les meves possibilitats de curació. M’explico: si el comportament de un organisme o de un ésser humà és imprevisible, més és susceptible de deixar-se influir per factors alterns. D’aquesta manera la curació és més que probable. Que fa sinó un metge a través de la medicació: alterar el comportament de les neurones. I el que és més important si una persona és un conjunt de decisions impredictibles, aquesta persona té més números per canviar. Per canviar de manera de fer voluntàriament i a consciència. Aquest és l’únic camí per a la curació. I en canvi als psiquiatres no poden ni veure en pintura aquestes teories. Sembla que ells coneguin a la perfecció els seus pacients. En coneixen tots els ressorts. Totes les manies i reaccions. De manera que una sola curació és possible. La seva. No és pot apel·lar a cap instància. Tu estàs condemnat a la medicació. No hi ha altre camí possible. La voluntat de la persona no té cap mena de força. El propòsit d’esmena és inútil. Aquests psiquiatres haurien d’admetre una cosa: que en el cervell queden zones per dominar, d’acord, però de la mateixa manera també el cervell humà alberga aptituds, capacitats encara no descobertes o estudiades ( Pausa) Aquí cada dia que passo a l’hospital, m’oprimeix. Estic cansat del meu paper de sant. Tots els malalts volen la meva ajuda però me n’he cansat. Ara solament vull tractar amb els meu iguals, els psiquiatres. A pesar que els odiï a mitges. El doctor Pla em trobarà a faltar. Li escriuré des de qualsevol lloc on la NASA m’enviï. Malgrat que em treguin a la força, el doctor estarà orgullós de mi. El doctor i l’altre, en Julià s’inventarien mil martingales per mantenir-me aquí. Diuen que no estic curat. Cosa que no pensen els americans. Qui té raó. En qüestions de psiquiatria els americans són el número ú. Per tant aquesta nit, venen per mi. ( Pausa)
Jo estic cansat que aquí a l’hospital acabo fent de psiquiatre. Tots els pacients m’expliquen les seves històries. Una cadena de fets i esdeveniments que els psiquiatres no volen ni sentir a parlar. Potser em passa això per ser el intern amb més equilibri emocional. Sí, se m’enganxen com si res. I el més increïble és que jo no faig res per merèixer-ho. Potser és perquè faig cara de nen Jesús o vés saber què. El que tinc clar és que si tal com esta previst, em rescaten, no hi tornaré a posar els peus en aquesta casa. La unitat d’aguts és tan petita, tan claustrofòbica; la tristesa, la penúria mental es contagia. No tinc res en contra dels malalts. Ells, en la gran majoria són bellíssimes persones, però quan sents tantes desgracies personals et sents cremat. I tot perquè sembla que et demanin una solució. Poca cosa hi puc fer jo, i els psiquiatres juntament amb els psicòlegs, també no tenen res a fer. Perquè siguem clars què fa un psiquiatre, planejar sobre el cas del pacient com si fos una àguila, i allà des de les altures dictaminar unes quantes paraules sense mullar-se gens. Mentre no estàs curat és feina teva curar-se i un cop t’has curat ell en són els responsables de tal èxit. Mai ho he entès. Bé, si que ho entenc d’aquesta manera s’asseguren que els pacients mai s’emprenyin fort amb ells. Bé, jo m’he discutit un parell de vegades amb el doctor Pla. Era per deixar-me la medicació. Ell no em deixava. I jo volia curar-me tot sol. No necessitava la màgia de les pastilles. Ell s’hi negava en rodó. “ Si deixes les pastilles, t’arresto aquí” El vaig desafiar a què ho fes. Malauradament el temps li va donar la raó. Al cap de tres mesos de no prendre la medicació, vaig tenir una recaiguda. El cervell em va jugar una mala passada. Em vaig sentir impotent. Vaig plorar de ràbia. Tal com va pronosticar el doctor Pla, jo quedaria encadenat al consum de pastilles, la resta de la meva vida. Tan de bo que el doctor s’equivoqui. N’estic fins els collons dels efectes secundaris de les pastilles. T’arreglen per un costat però et fan mal per un altre costat. Desitjo en totes les meves forces, que el doctor pateixi, ni que sigui un parell de dies, el mal que tinc jo. Però no la realitat és una altre, i per molt bo que el doctor sigui en la seva professió, mai s’haurà humanitzat. I dels psicòlegs no en dic res perquè sinó tot jo explotaria. En aquest tema el doctor Pla creu que en molts casos són prescindibles. Afortunadament el doctor pensa com jo. Veieu la meva experiència en psicòlegs, vaig anar cinc anys amb un per no fer res. I mentrestant tocava pagar a aquest malparit. El final em vaig inventar un somni. Li vaig dir que havia somniat en una noia nua. I que de mica en mica la figa se li engrandia. Els seus llavis interiors es convertien en uns tentacles gegants, i de dins en sortia un alien com a les pel·lícules. El psicòleg em va mirar estranyat “ No em prens el pèl?” I jo “ No, Francesc tot és verídic. No sé perquè tinc aquesta classe de malsons. No sóc masclista” El meu psicòleg va estar una estona callat, sense moure’s. Es va tocar el front amb els palmells de la mà. És clar, vaig pensar, s’ha de currar una explicació, no pot dir qualsevol cosa. I de cop mentre ell s’estava esforçant per interpretar aquest somni inexistent, a mi se’m va escapar el riure. “ Què és el que et fa gràcia?” em va preguntar. “ No, res que he vist massa vegades Alien, la pel·lícula.” “ Tens por de les dones?” “ Sí. És una por metafísica. M’imposen tan respecte com la idea de déu” Aquí vaig fer veritables esforços perquè no se m’escapés el riure. “ Només són dones, éssers terrenals, les tens massa idealitzades” “ Una dona emprenyada és més perillosa que un home emprenyat” vaig dir-li. El psicòleg va callar. Estava meditant una bona resposta. Varem estar tres minuts en silenci. El psicòleg va començar a saber coses de les meves ex-xicotes. Volia saber quina mena de relació hi havia hagut entre elles i jo. El vaig tallar. No n’havia de fer res de les meves ex. “ Com vols que sàpiga què t’horroritza de les dones? Em va preguntar. I jo “ Ara una dona psicòloga no em faria por” Això ho vaig dir per punxar-lo. “ No és recomanable que el teu terapeuta sigui una persona del sexe contrari. Hi poden haver altres històries”. “ Doncs així ja estic curat” li vaig dir. No cal dir que aquesta va ser la darrera vegada que vaig veure el fotut psicòleg. Com que sóc major d’edat els pares em deixen triar el psicòleg. No, com el pobre Pep, al que la seva mare li imposava un determinat psicòleg. La seva mare sí que de veritat em causa terror. És una força de la naturalesa. Tota ella mala llet. Esta molt grossa i diria que fins i tot podia arribar a intimidar a en Pep. No m’estranya. Amb una mare així solament tens dos opcions: ho bé revelar-te o bé obeir i baixar en conseqüència al infern. És trist així però sembla mentida com una mare pot carregar-se impunement el seu fill en la delicada etapa de la infància i adolescència. En Pep estava condemnat d’antuvi. Poca cosa hi podia fer el doctor Pla. Sempre amb la presència ofegadora de la mare. Estic segur que en més d’una ocasió el doctor s’hauria carregat a la mare. Perquè sabia que qui va empènyer el suïcidi a en Pep va ser la seva mare. Ni més ni menys. I en Pep havia crescut massa vulnerable a la societat en general. La seva mare no el va deixar madurar. Si la veiés la seva mare, li cantaria la veritat. Seria especialment cruel amb ella. La molt filla de puta. Ella és l’autora del seu homicidi intel·lectual. Evidentment la seva mare no va dir-li: “ va, fill meu, suïcida’t” però cada ordre de les seves el portava a la perdició. Malgrat tot, en Pep era submís. Mai es queixava de la seva mare. I així aquesta li feia mal sense que se n’adonés ell. Entenc que el doctor Pla es trobés en un cercle viciós. Però davant del cas d’en Pep, no ens toca altre cosa que callar. Qualsevol altre elecció seria un pur acte de masoquisme. No cal tocar les ferides més recents. ( Pausa)
Aviat podré perdre de vista a tots els companys de l’hospital, als seus metges i infermeres, cuidadors. A tots. No en guardo un excel·lent record perquè estar aquí és molt dur. Però reconec que més de la meitat són uns grans professionals.
Sorts que els americans han sabut valorar el meu talent. Aquesta nit a mitja nit estaré al pati esperant l’helicòpter. Serà una operació ràpida. Ningú prendrà mal. Al contrari serà una festa. Els americans em deixaran acomiadar dels interns que més m’estimo. Segurament veuré per última vegada en Pep. Si estigués bé me l’hauria emportat als Estats Units. Però res d’això no passarà. Aquesta mitjanit estaré rumb a una nova vida; a un nou naixement.

En Carles s’assenta i cedeix la paraula al doctor Pla. Aquest s’aixeca i ocupa la meitat de l’escenari.

Doctor Pla: Per primera vegada a la vida, estic cansat de la meva professió. Demà farà sis anys que vaig entrar en aquesta casa per primera vegada. En Julià en porta cinc de justos. A ell el veig molt més relaxat. Jo no. Estic exasperat. Potser seré jo qui hagi de veure al doctor Julià. Estic cansat de tot. M’he cansat de ser tan sobreestimat. Molta gent es pensa que sóc una mena de mag. Per tan tinc certa fama, certa aurèola, sóc un talismà. Odio precisament tot allò que els psicòlegs busquen: ja sabeu què. Així com els nacionalistes són uns salva pàtries, els salvadors de un col·lectiu, de tot un poble, els psicòlegs són els salva ànimes, les ànimes de cadascú per separat; són els salvadors del individu en la seva esfera més íntima i personal. I això té un preu caríssim. Avui en dia anar al psicòleg només és l’abast de persones de classe mitjana-alta. I els que són pobres, doncs els psicòlegs no tenen cap mena d’escrúpol per escanyar-los econòmicament. Jo no sóc cap guru, no pretenc influir sobre els altres. Però si els psicòlegs fessin la seva feina ben feta, jo no clamaria contra ells. Creieu-me alguns són una autèntica desgràcia, una presa de pèl. De què li ha servit en Carles anar cinc anys a un psicòleg de Barcelona. Ara esta igual o pitjor que fa cinc anys. I mentrestant el psicòleg va cobrant i els pares contents i enganyats. Compadeixo a aquesta pobre gent.
De vegades em pregunto si no sóc massa sensible, segurament no sé portar la cuirassa que tants metges porten. Ja ho diu la meva dona, ets tan bona persona. No sé com el doctor Julià ho aguanta tot. Ell no pensa en els seus errors comesos. Jo sí. Tinc gairebé una tolerància gairebé zero. Em persegueixen els meus errors allà on vagi. Vet aquí l’explicació de perquè el doctor Julià es va poder follar a la meva dona. Es podria dir que ell és més tolerant també en els defectes de les persones. Una bona dona aprecia això. I la meva dona la vaig perdonar de seguida. Mesos enrere jo ja em mortificava dient-me que era un mal marit. Que solament vivia per l’hospital. Quan arribava a casa defugia de les discussions. Per això mateix si hagués afrontat les previsibles discussions, mai hauria d’haver perdonat a la Alba. ( Pausa) Ara estem bé nosaltres dos. Ella diu que no abandoni. Que ja ho vaig estar a punt de fer al principi. Que vols fer, si tot el hospital és teu. Només l’hauràs de compartir amb el doctor Julià” I la deixo dir. Però jo ja tinc la lliçó apresa. Si jo la vaig perdonar en el seu moment, jo també em puc guanyar el seu perdó. Si es tracta només de follar, a mi també em toca fer un bon clau amb més de una infermera o una cuidadora. Però sóc massa tímid, massa bona persona. No sabria com seduir-les. En Julià té la virtut de fer-les riure. Jo no en sé d’això. No ser fer el paper de cavaller irònic o fer el pallasso. Per tan he d’explotar la meva vessant mèdica. Presentar-me com el més prestigiós metge de la província. Haig de ser una persona intel·ligent en tots els casos.( Pausa)
La Alba serà la meva noia, a pesar de tots els inconvenients. Jo tinc la culpa de tot, de la nostra parcial desunió. L’afer amb en Julià el puc entendre. Ara tot està calmat. No hi ha ni un vestigi de conflicte. I aquí a l’hospital les coses pinten bé. El director m’ha dit que pensa amb mi per fer el relleu. Diu que és una aposta arriscada donada la meva joventut. Tinc trenta anys i cinc d’experiència. Però segons ell, ja em comporto com un gat vell. Si finalment arribo a director serien tantes les coses que canviarien. Per començar ingressarien aquelles persones que realment ho necessitessin. En aquest estat de benestar hi ha molt d’aprofitat. Com sigui s’ha de tallar això. I la resta és encara massa aviat per opinar.
En aquests cinc anys he vist de tot. A partir d’ara tots els casos que em vindran seran una repetició dels que he anat tenint. A la meva curta edat, trenta anys no em fa por res. Ni faig gaire cas dels avenços de la psiquiatria. És clar que els segueixo. Però me’n quedo allò que em serveix. Cada any que passa prenc consciència de la diferència que hi ha entre la meva filosofia mèdica i la dels altres companys. Qui s’acosta una mica és el doctor Julià. Però ell no és massa heterodox. En què baso el meu mètode? Molt fàcil. Dono carta de credibilitat al pacient. Si diu que li fa mal el primer dit del peu esquerra, no buscaré el dolor en el quart dit. Això és el que faria un bon psicòleg. Per tan no invento la vida del pacient com fan alguns psicòlegs, sinó que l’escolto. I més igual que sigui una ximpleria. Al meu segon any vaig tenir una maníac depressiva que insistia en que el seu pare havia abusat sexualment de ella. Un psiquiatre com qualsevol altre hauria pres aquest fet com un més. Diria que la seva malaltia és el resultat de una malaltia congènita. O sinó el comportament desordenat de les neurones. Elles tindrien l’explicació de la repressió de la dopamina. No és això companys. Una depressió no es cura anant a atacar els seus símptomes. S’ha d’atacar a les causes. Les pastilles per mi són imprescindibles perquè permeten neutralitzar els símptomes. Si ho podem fer, no tindria sentit prescindir d’aquesta avantatge. Benvinguda sigui. Ara bé, aquesta actuació és només el principi de tota bona actuació professional. Crec profundament que les persones són més que un cervell. No em cansaré de repetir-ho. Crec en l’esperit de les persones. I si aquest esperit es trenca, també en sofriran les conseqüències el cervell. Esperit, ment, cos, tot està lligat, intrínsicament unit. Així que en el primer cas de depressió que vaig tenir varem parlar del que ella volia parlar. Vaig fer de psicòleg. Però no vaig actuar vulgarment com un d’ells. La vaig escoltar. Ella em parlava de quan era petita i el seu pare abusava de ella. Un putu psicòleg s’hauria limitat a apuntar-s’ho a la llibreta i preguntar-li què més li sabia greu. Ho ha de saber tot un psicòleg. Així descobreixen l’elixir de la vida. Però no a la noia li havia fet molt de mal la relació malaltissa amb el seu pare. I totes les sessions van centrar-nos en això. En aquesta feina s’ha d’anar el gra. No et pots encantar en digressions sobre la parella del pacient, o bé quins altres pensaments la turmenten. En el cas meu, ja m’imagino el sistema del psicòleg. Diria que a la vida es passen per fases i que aquesta etapa de la infància l’havia de superar, a través de l’oblit. Bé, potser exagero, però si hagués de fer un resum aquest en seria un. Diria que la seva experiència és duríssima. Molt cruel. Però que això forma part d’un passat. Ara ha de mirar endavant i concentrar-se en els problemes que l’obsessionen ara mateix. Mare de déu, on s’és vist tanta incompetència! Maleïts psicòlegs, són una plaga per a la salut del pacient i pel que és igual d’important per la butxaca. Conec molts pocs bon psicòlegs. Els puc comptar amb els dits a la mà. Tornem a la meva pacient. Jo d’entrada li vaig fer reviure l’episodi desagradable. Res de la filosofia barata de superació de la vida. O bé el temps ho cura tot. Res d’això. El seu pare va abusar de ella i això és una gran veritat. Jo de seguida l’insto a que revisqui el moment, que m’expliqui tots els detalls. “ Així dius que el teu pare va abusar de tu? Però en què? Això podria haver estat un conjunt de carícies i no sexe explícit” “ Com pot dir això, el meu pare va abusar de mi, el meu propi pare. Que no s’ho creu o què?” I jo li vaig respondre “ No, no m’ho crec. Pensaré que t’ho estàs inventant sinó m’ho expliques més bé” “ Com pot dubtar-ne” em respon. “ Entra en detalls, reviurem l’escena” Sí, aquesta és la clau de la qüestió; dramatitzar el problema. Tornar ni que sigui per uns minuts al infern. Reviure-ho en companyia del teu terapeuta. Es tracta de causar de moment tot el dolor possible. Si el pacient ha de plorar que plori. Per ell és una acció dolorosa, cruel. En el cas d’aquella noia, va plorar de ràbia quan m’explicava els detalls de la violació. Al principi només hi passava de sobre i jo aleshores li deia “ De veritat que et va violar?. No estaràs fent comèdia” li vaig etzibar. I ella va arrencar en un llarg plor, cridant “ em va violar per davant i per darrera, el molt porc” Ara tota ella eren llàgrimes. “ I què més et va fer el teu pare, encara no m’ho crec” I ella plorant em va acabant explicant tots els detalls mòrbids. Ara plorava a llàgrima viva. I aleshores jo li deia: “ Sí el teu pare va ser un gran fill de puta” “ Un cabró” I ella dient que sí. La noia estava feta pols. És aquí on la vull portar. En reviure el drama en tota la seva cruesa, en tota la seva barbaritat, tenia al davant un tercer ull que ho veia. Podia compartir les emocions negatives amb mi. Aleshores jo li deia que al final m’ho creia i que ho podia entendre molt bé gràcies a la seva descripcions dels fets. Que persegueixo jo amb això? Doncs els mateixos objectius que diuen perseguir els famosos psicòlegs: l’assumpció dels fets. Però no a través del seu mètode; ells diuen al pacient que el primer pas per a la curació és l’assumpció dels fets. Però fixeu-vos-hi com ho diuen. Ho diuen amb un somriure angelical. Com si li diguessin a un nen petit que ha d’assumir que avui no menjarà maduixes per postres. Es tracta de ser conscients del dolor a tots els nivells. Des de la part conscient al subconscient. I aleshores sí que és possible l’assumpció i dir sí quina putada la teva però ara has de mirar endavant. I us puc assegurar que el pacient mirarà endavant perquè sabrà que hi ha una altre persona que compren molt bé el seu dolor. Així en privar el dolor de ser una experiència solitària, la persona té més possibilitats de curar-se. Tu has estat testimoni del seu dolor extrem, insuportable, no has passat per ell de puntetes. No, t’hi has involucrat fins a la merda. L’oblit i la solitud són en aquest ordre els factors desequilibrants en qualsevol crisi. ( Pausa)
Em sembla molt que aquesta pacient, va millorar. Almenys va sortir de l’hospital molt més recuperada de quan va entrar. Se la veia més serena, i fins i tot al final se li podia arrencar algun somriure. Un dia, li vaig dir: “ espero que el fill de puta del teu pare no vingui a veure’t” i sabeu què, es va posar a riure. Teixir aquesta complicitat en el pacient és d’allò més difícil, i és un assumpte que la gran majoria de psicòlegs no en tenen ni idea.
La meva dona n’està al corrent d’aquesta metodologia. Diu que a vegades em passo. Jo no ho crec així. Hi ha hagut molts casos de pacients meus que s’han curat. Em diuen que aquí a l’hospital van fer el primer i definitiu primer pas. És per això que molts psicòlegs fracassen. Comencen amb un punt de partida equivocat. I desprès s’entra en un cercle viciós on el pacient té una dependència absoluta del psicòleg. Aquest és com si curés amb esparadraps, sense rentar la infecció amb alcohol. D’aquesta manera el mal es perpetua i el pacient acaba pagant cada setmana uns diners al maleït psicòleg. A més estic en contra que un bon psicòleg ho pot ser qualsevol que estudiï la carrera de psicologia. Però no penseu que jo tinc la formula infal·lible. Jo també he fracassat en incomptables ocasions. Però ho puc contrastar amb uns èxits segurs. El mateix objectiu de la psicologia; conèixer la ment i conducta humana per a la seva curació és pretensiós i inassolible. Un bon psicòleg no és algú que ha adquirit uns coneixements i prou. És alguna cosa més. Voleu saber la veritat; ser psicòleg esta més relacionat en exercir un do que la naturalesa ens ha regalat. Si no es té aquest do, per molts coneixements que acumulis res de res. ( Pausa) Que quedi clar que jo no sóc la panacea a les malalties mentals. Però molts pacients meus estan molt agraïts per la meva tasca. Hagués pogut ser un psicòleg molt bo, però jo no em conformava en això; volia estudiar els misteris de la ment humana. A la facultat de medicina vaig veure com molts abandonaven la especialització en psiquiatria. S’ha de tenir fetge. I fer el cor fort en alguns casos. Aleshores jo anteriorment no havia visitat cap psiquiàtric. La primera vegada que vaig trepitjar aquest territori, vaig pensar que era molt depriment, i que les persones que hi treballaven acabarien deprimits per l’ambient general de decrepitud. El que el més em va xocar va ser la sala d’aguts. Em vaig preguntar com podia ser que en un espai tan petit hi convisquessin tantes persones. El més fort era que tenien l’aparença de persones normals. Sí, veies que n’hi havia quatre o cinc que realment estaven tocats. Però la gran majoria tenia un aspecte d’absoluta normalitat. Al principi vaig tenir els meus dubtes sobre si havien d’estar tancats entre quatre parets com si fossin reclusos. Vaig exposar a classe les meves desavinences. El professor va esclafir una rialla. “ Un altre estudiant que vol ser un metge humanista. Lloo aquesta intenció però en aquest món primer és la seguretat del intern i la del seu entorn més pròxim” va dir “ Vostès tenen una concepció pessimista i fosca de l’existència humana. Perquè no deixar els aguts en règim obert?” vaig preguntar, “ Noi, estàs ple de bones intencions però el malalt mental és el tipus de pacient més volàtil que hi ha. Quan entris a treballar a algun hospital, ho entendràs tot” i jo que vaig rumiar aquestes paraules. Se’m van quedar gravades a la memòria. De forma que quan vaig entrar a l’hospital vaig entrar-hi confiat. Un dels meus primers dies a aquest hospital, vaig voler tractar un malalt. Era un esquizofrènic que es creia ser un policia. Veia delinqüents per tot arreu. Jo vaig demanar que me’l deixessin a mi, tot sol, jo i ell, ningú més. Varem començar a tenir una conversa formal. Em va dir que estava bé, que no li passava res. Solament que el món era un lloc perillós. Em va dir “ Perquè estem sols? Vol alguna cosa de mi?” No. El vull ajudar” li vaig contestar. “ Si estem sols és perquè vostè se’n vol aprofitar. És un infiltrat. Un agent del mal. Per això estem sols” i jo que tranquil, que no havia de témer res. Em pensava que amb bones paraules el podria frenar. Posant-me en la seva pell, potser el podria tranquil·litzar. Així ho vaig fer. “ Potser penses que un agent invisible ens espia?” i desprès de dir-li això em va agafar i em va tirar al terra amb una clau anglesa. No sabia què fer. Imaginin la meva cara. I desprès tot dient-me que era l’encarnació del diable em va començar a clavar cops de punys. Jo vaig cridar socors. No vaig tenir més remei que defensar-me, sinó em trinxava aquell pacient. Jo per aquella època anava al gimnàs i estava fort. Estava més musculós que l’esquizofrènic. El vaig tombar trencant-li el nas. Desprès van venir una cuidadora i dos cuidadors. Se’l van emportar. Això va passar el cinquè dia que treballava a l’hospital. La cuidadora em va dir “ Espero que d’aquest incident en tregui les conclusions correctes. No cal que els hi digui. Vostè sembla un bon metge, llest però ingenu. Ja veurà com les hem de gastar aquí. Això no és una casa de la caritat”. Us explico això perquè entengueu la raó per la qual els malalts han de tenir un control. Al final tot seria una xauxa, i es muntaria un sideral de déu n’hi do. I tot i això que em va passar encara mantinc que només una minoria dels malalts són propensos a ser violents. Un malalt inofensiu en un règim de llibertat oberta, no faria res. Però quan han de conviure amb altres persones d’idèntiques malalties, s’ha de vigilar-los. Sinó, sense un estricte control i una gran vigilància, es formaria un còctel explosiu. Agafes tres malalts pacífics, els ajuntés, i desprès els deixes en llibertat, segur que muntarien algun que altre pollastre. Ells no ho farien expressament, però en aquests casos la malaltia és més poderosa que la seva voluntat. ( Pausa)
Aquest primer incident violent amb el noi paranoic, hagués representat per un altre metge, una percepció menys compassiva, i menys tolerant de la malaltia mental. A continuació hagués tractat a la resta amb el mateix baròmetre. A mi, quan aquest malalt em va colpejar, la meva visió de la psiquiatria no va variar ni una coma. Els psiquiatres no solament han de vetllar per la salut dels malalts, sinó de la població en general. Qualsevol persona alguna vegada ha tingut algun tret psicòtic, o bé s’ha trobat deprimida. O sigui, ja ho podeu comprovar per vosaltres mateixos la meva teoria. Un bon psiquiatre, un bon psiquiatre perquè sigui bo de veritat ha de ser humil, no prepotent. Curar persones és la tasca més complexa que conec, i els fracassos cauen com pesos morts. La psiquiatria és com una altre ciència, ha d’estar sotmesa a un qüestionament sistemàtic. D’acord no es pot canviar el sistema cada dia que passa. Això seria una casa de barrets. Però mentrestant, tots els psiquiatres haurien d’investigar, documentar les seves experiències i presentar-les a congressos. No n’hi ha prou amb la investigació farmacològica. No veig cap altre remei. Tan de bo les meves pregàries puguin ser ateses.

El doctor Pla s’assenta al banc i la infermera Alba pren el relleu de la paraula.

Alba: Les altres infermeres diuen que he tingut sort. I afegeixen, somrient; “ darrera de tot gran home, hi ha també una gran dona” I jo me’n ric d’aquesta dita. Estic en contra de la mitificació de qualsevol persona amb la qual tingui una relació estreta. Quan una persona s’ho creu, que és molt bona es sol creure que en l’àmbit privat és un mestre. I companys, no és això. Ni de bon tros. No barregem les coses. A vegades li faig recordar qui és, i em serveixo de la meva filla petita. Ella sap dibuixar molt bé. De manera que quan dibuixa el seu pare, jo li dic que ha de col·locar una corona a sobre del cap. I jo li explico a la meva filla de tres anys que és un sant. Un dia el meu marit es va posar molt mosca. “ Com pots servir-te de la teva filla, per dir-me coses que no t’atreveixes a dir directament” I jo vaig riure. És tan maco quan riu. “ Estimat, no creus que la nostra filla, ha de conèixer de primera mà quina persona és. A més la mainada no em fan cas d’això” li dic “ Irresponsable, ingènua que li vols fer creure que sóc una espècia de super home?, “ No, però moltes vegades quan parlem tu i jo a soles, et comportes com si fossis déu” li dic. I ell em pregunta “ Et penses que si t’explico les meves misèries em crec un déu?” “ No, però a cada error que fas, esperes que jo et digui que ets el millor. I sinó t’ho dic, sembles defraudat” I desprès de dir-li això calla, sembla que mediti. Últimament l’he de corregir en incomptables ocasions. A vegades el pobre, el gran doctor Pla, perd l’oremus i em tracta com si fos una pacient. O en el pitjor dels casos, ell fa com si a mi em sonés estranya la pel·lícula del psiquiàtric. Oblida que encara sóc la infermera en cap. Que jo també he teixit les meves influències a l’hospital. I que quan m’ho proposo també sóc una persona influent en l’administració i direcció d’aquesta casa. I a més sé tots els secrets del doctor Pla. Mireu si puc arribar a ser de poderosa. Odio quan el meu marit em parla amb aquell to pausat i de concòrdia que té. Gairebé em tracta com una menor d’edat. I el molt presumptuós presumeix que coneix molt bé a les dones. Sí, molt, a part de mi, el pobre no ha conegut a cap més dona. Què sap de mi i de les dones, quatre tòpics mal muntats i barrejats. El meu marit sempre treu una excel·lent nota a la teoria, però suspèn a la practica. Ell creu que parlant de les coses problemàtiques es solucionen els problemes amb les dones. I no. S’equivoca. Nosaltres no demanem solament les paraules, demanem accions, fets. És més preferim de llarg a l’home d’acció, que no pas l’home dialogant que diu paraules amables i cavil·la tot el sant dia. ( Pausa) A vegades li he fet mal per a un bé. Com aquell dia que li vaig explicar a propòsit a la infermera més xafardera que el doctor Pla no em satisfeia prou al llit. De seguida aquest fet es va escampar com res per tot l’hospital. Això va despertar la curiositat de les infermeres més joves. Algunes el van voler temptar. De fet era el que volia. Si jo havia fracassat en ensenyar-li les coses o bé ja no l’excitava, potser a través d’una infermera jove, ell s’excitaria quan estiguéssim els dos al llit. Una o dues infidelitats sexuals són fàcils de perdonar. En el meu cas, eren estrictament necessàries. ( Pausa) El dia que vaig conèixer en Pere sabia que estava destinat a grans coses. Gairebé varem entrar a treballar a l’hospital al mateix temps. Malgrat això, li veia una gran inseguretat que va superar en un any. Em pregunto com serà en Pere d’aquí a deu anys. Si ara és bo, imagineu-vos en un futur no gaire llunyà. No sé si li pujaran els fums. De moment, tot en ell és molt correcte.
Ell no entén que vull canviar de feina. Es pensa que tinc la cuirassa que ell té. Quan els pacients m’expliquen la seva vida, d’alguna manera o altre m’afecta. El meu marit és diferent. No sol agafar afecte als pacients. Actua de manera professional. Solament en el cas d’en Pep vaig veure que s’involucrés personalment com a persona humana que és, no únicament com a psiquiatre. Em pensava que tenia una cuirassa molt gruixuda, però els últim incidents m’han demostrat que no. No fa gaire va venir a l’hospital una noia jove d’uns divuit o vint anys, és igual l’edat no importa. El que importa és que aquesta noia estava sent marcada per una experiència terrorífica. El seu pare abusava de ella. I jo li vaig preguntar perquè no havia oposat resistència. “ És que em pegava, m’amenaçava de matar-me si mai ho contava a algú” Hòstia. Com poden campar lliures pel món tals monstres. Aquests sí que es mereixen estar tancats en una presó o un hospital psiquiàtric. El fort del cas és que l’abús del pare significava el més pur incest. El més literal. A aquesta noia ja li han destrossat la vida. Però segons en Pere encara resta una esperança: l’oblit coherent. És a dir, pensar en tot moment que has de passar pàgina però mostrar-te inflexible amb el pare. I reconèixer la gravetat dels fets. Sobretot que no s’enganyi ella mateixa. En Pere quan la va tractar, va esperar una setmana a què ella pugues posar-se en contacte amb la policia. Era vital aconseguir una declaració serena. I així va ser, el meu marit es va encarregar que ella testifiques en plenes facultats. Així, van processar el pare per violació. Fins i tot la policia ens va dir que era rar trobar una noia, que en aquest horrible tràngol, mantingués el cap fred com per elaborar una acusació tan impecable. La història però és completament diferent. Quan va ingressar aquesta noia, estava histèrica i amb una depressió de cavall. Va ingressar per pròpia voluntat. Al principi deia que estava enfonsada, que no tenia ganes de fer res, a la feina ja no rendia. Era un clar quadre depressiu. Però a en Pere de seguida el va inquietar aquest cas. Perquè aquesta noia tenia atacs de ràbia i histèria. En Pere diu que mentre una persona tingui ràbia sempre hi ha una esperança per un estat depressiu. Aquesta noia deixava anar uns crits terrorífics, com si algú la estigues torturant. Aviat la varem punxar. I nosaltres li dèiem que et passa, explica’ns que és el que et turmenta. En Pere ho va tenir difícil perquè s’acabés explicant. La seva depressió era causada clarament per un fet terrible. En Pere amb el seu tacte va arrencar-li una confessió. En Pere es va assentar davant de ella i li va dir “ Escolta, no dubto que t’han putejat. Però si tu vols ser una màrtir tota la teva vida, endavant. A fora m’esperen nous casos que solucionar. No ets única. També el món hi ha moltes persones que sofreixen. Així o m’expliques el que et passa o el que t’ha passat o tindràs un tracte inferior al que et mereixes. O també pensaré que ets una nena consentida que s’esfondra a la primera dificultat” La provocació d’en Pere va donar resultat. Cridant li va explicar el que realment li havia passat. “ Fotuts psiquiatres, la gent us explica històries desgraciades, i se suposa que vosaltres heu de donar una orientació positiva a aquest casos. I ho feu amb impunitat. Sí als psiquiatres se us hauria de castigar per pretendre curar el que és incurable. Perquè parleu amb aquesta autoritat? Sinó heu patit cap problema greu a la vida, que podeu saber de la vida” això és el que li va dir desprès d’haver explicat la violació del seu pare. En Pere reconeix que es va quedar sense arguments. Però li va contestar que tenia una vocació de psiquiatre inviolable i que la seva missió era ajudar a la gent “ Ara bé, jo només et puc guiar, gran part de la feina l’has de fer tu. Tu en el teu comportament tens uns tics negatius. I nosaltres els psiquiatres els detectem més fàcilment que la mateixa persona” La noia es va quedar més tranquil·la, és un dir, va deixar de posar-se histèrica ni que fos un minut i va escoltar al meu home. Ara porta una vida més pausada, té crisis regulars però les supera. L’altre dia me la vaig trobar al supermercat del poble. Em va dir que no trobaria un home que fes tan bé de psicòleg com el meu marit. També va dir-me “ Deu estar contenta per casar-se amb un home així” I per primera vegada en molt temps vaig sincerar-me amb una altre dona “ Aquests psiquiatres que ajuden tan a la gent amb problemes, s’obliden sovint d’ajudar a qui tenen el costat” vaig dir-li. No sé del cert perquè li vaig confessar això. Normalment aquest tipus de coses no les dic ni a les meves amigues més intimes. Però amb aquesta noia la situació era diferent. No hi havia la necessitat de mostrar-me superior a ella, pobreta, desprès del que havia passat.
Que jo sàpiga el seu pare va ingressar a la presó, ella no l’ha tornat a veure. No fa pas gaire d’això, de manera que en Pere li fa un seguiment un cop al mes perquè les coses no li surtin de mare. No crec que passi això. Quan me la trobo alguna vegada al carrer està molt serena. En Pere diu que té mals moments; és lògic em diu. Si no els tingués no seria una persona sana, normal. El meu marit no és imprescindible, aquí a l’hospital tenim un altre psiquiatre excel·lent; el doctor Julià. S’assembla molt al meu marit. Potser és tan bo com el meu marit, però li falta una punta de decisió que en Pere té. Així quan dubta, consulta el meu marit. El cas invers mai es dóna. No sé perquè. Bé, m’ho puc imaginar. El meu marit és molt ambiciós, i més d’un cop m’ha confessat que vol ser el millor psiquiatre del país. I el doctor Julià deu pensar; no vols ser el millor? Doncs molt bé et passo la feina molt feixuga. I mira que el doctor Julià és igual de brillant que el meu marit, el que passa és que és un mandrós. D’en Julià aconsello conèixer la part professional. La seva vida sentimental és caòtica. Esta casat i s’estima la seva dona. Malgrat això, cada dos mesos canvia d’amant. És un autèntic Don Joan. I jo cada cop que adverteixo a les infermeres em sento un pèl ximple. No, no he conegut cap dona que es resisteixi als seus encants. Que té en Julià? Un físic que talla la respiració, i a més és agudament divertit. Una nit que jo estava de guàrdia i ell també em va dir “ Alba, si vaig amb tantes noies és perquè realment us tinc pànic” “ No fotis, així que ara ets un tímid incurable” li vaig increpar. “ Potser si ho tornéssim a fer, em curaria. Tu ets una dona que encarna la quintaessencia de la feminitat. Tractar-te a tu, és com tractar a totes les dones” Vaig riure “ Però qui et penses que sóc, una noia infermera que acaba de sortir de la universitat i fa pràctiques. Sóc molt més gran que tu i que en Pere, de manera que t’elogio la temptativa però vull que sàpigues que et dic que no. Ja vas tenir la teva oportunitat. I no és que no m’ho passés bé. Tu ho saps perfectament. A què ve això. No em vas dir que t’estimaves la teva dona. A més sóc una dona molt possessiva, dominant.” “ Ai que em moriré de riure. Tu possessiva? No diguis mentides. Saps perfectament que si en Pere va amb altres dones, aquest fet et beneficia. Perquè en Pere m’ha dit que estan alguna vegada amb una altre dona, et troba a faltar” em va respondre. “ I a tu, no et passa el mateix en les teves relacions?” “ No perquè a mi m’encanten tot el tipus de dones, les dones santes, les pudoroses, les males putes. Em sento atret per totes. Mentre que en Pere se sent atret només per un tipus de dona” ( Pausa) En Julià tenia raó. Ell estava casat amb una dona que s’estimava i malgrat això cometia tot tipus d’infidelitats. La seva dona, la Maria, és una santa, una dona molt maternal. Tan jo com en Pere la coneixem bé, i sabem que no deixarà en Julià per unes relacions esporàdiques. Esta tan cega. Amb en Martí hem comentat que s’assembla en això a en Pere. El meu marit m’estima tan, el seu màxim temor es veure com jo l’abandono. Però no crec que passi això. Solament sovint li estiro les orelles. I ell espantat rectifica. Sí, sé que sóc una dona atractiva no solament pel meu marit i en Julià, sinó també pels pacients. En Carles, per exemple n’és un d’ells i és un noi maco. Un dia li vaig preguntar com és que no tenia xicota. Es va posar trist i va dir que es sentia inferior a les dones. El vaig animar. “ Tu ets responsable de la teva situació” li vaig dir. “ No, no tinc sort amb les dones” Quan em va dir això li vaig donar un copet a l’espatlla. Però de seguida el vaig deixar sol. Solament sóc un infermera amb molta responsabilitat. Vaig considerar prudent deixar-lo sol quan em va dir això. Sé que agrado en Carles. Ho noto per la forma que em mira. Li brillen els ulls. I quan em parla, es posa nerviós, tartamudeja una mica. Vull deixar-li clar que entre nosaltres dos la relació és purament professional. Una altre qüestió és la relació que té amb en Pere. És fluida. En Carles és un bipolar amb trets psicòtics. Ara últimament l’esquizofrènia li esta guanyant la partida. El meu marit esta desesperat. Ell i en Pep eren els interns mimats d’en Pere. I ara voldria que en Carles tingués un final feliç. Però veig que va pel mal camí. Ara va dient que té l’oportunitat d’escapar-se d’aquí. Es va acomiadant dels altres interns. Si marxa d’aquí sense permís ja sap quin futur li espera. Els mossos l’aniran a recollir a on sigui. Abans, molt abans que en Pep intentés suïcidar-se, xerraven més jo i en Carles. Ara no tan, potser perquè he vist que establir vincles massa emotius amb els pacients implica cremar-te. Tot i això el dia següent que en Pep ingerís vint pastilles com a mínim, vaig anar a interrogar en Carles. Volia saber-ne el motiu. El meu marit s’hi havia involucrat molt en aquest cas. Jo el vaig avisar que feia més del que era realment necessari. I li deia que per un metge no és bo ni aconsellable establir amistat amb un pacient. Però en Pere és així, quan creu que una persona és curable s’hi llença com un lleó valent. No l’espanta res. En Pere de seguida va intuir perquè havia intentat perdre la vida. Acusava a la seva mare. Estava molt enfurismada amb ella. Però jo no m’ho vaig creure. En Pep havia conviscut tota la vida amb la seva mare. Per tan, què li era viure un altre any amb la seva mare? Què canviaria? Segons en Pere s’hi havia acostumat. Així que vaig interrogar en Carles. Al principi es va resistir a parlar. Com que de seguida ho vaig advertir, vaig adoptar una actitud seductora. Vaig fer una exhibició de feminitat que tan agradava al doctor Julià. Em vaig assentar al costat d’en Carles. Vaig creuar les cames recolzant-me una mica en un costat, i amb una mà acariciava el cabell llarg d’en Carles. Què ens està passant a tots per embogir tan? Què porta una persona a voler perdre la vida?” Li vaig preguntar. – Per alguns viure és un regal, per altres només significa dolor i més dolor” “ Però sempre s’ha de trobar una solució” “ A vegades la solució arriba al final de tota una vida. I no tothom esta disposat a esperar” va dir-me. “ Sí però a part de la malaltia quina altres molèsties tenia?” “ Ho vol saber Alba? Doncs li explicaré en Pep el turmentava el seu nul èxit amb les dones i això el corcava per dins. L’últim mes va conèixer una noia aquí dins. Era una noia molt espavilada. Va fer renéixer esperances amb en Pep, però el idil·li només va durar tres dies. La noia el va acomiadar dient-li que no li convenia a ella sortit amb éssers malaltissos. Que no es podien complementar. I que ella es volia buscar un noi sa. Segur que l’ajudaria més a sortir del pou. Ella tenia un lleuger trastorn de la personalitat. La noia estava molt bona, de manera que qualsevol home pot perdre fàcilment el cap per ella” “ No em diguis qui és, la Carme Vila” “ Sí, exacte. La Carme té un físic esplèndid. I és molt carismàtica. Té una gran personalitat. Pel meu gust massa. Però bé, en Pere li agradava així. La classe de noia que s’ajusta al ideal de dona d’en Pep” “ Però això no és motiu de suïcidi, per una noia, em pensava que en Pep era més madur. “ No, pensis quan un és molt sensible a la bellesa femenina no hi ha res a pelar, encara que hagis follat molt. No significa res. Es veu que la Carme li va dir que l’avorria a ella amb les seves divagacions. I li va pronosticar que en tota la seva vida no sortiria amb cap altre noia. I tot perquè era massa bon noi, massa tímid i massa tocat del bolet” “ Al món hi ha altres noies. No s’acaba el món per una de sola” “ Sí però li estava dient una gran veritat. En Pep no ha sortit amb cap noia des de fa molt temps. Solament ha tingut una xicota. I des de llavors ho ha intentat i intentat sense èxit” “ Potser havia posat el llistó massa alt. Sempre hi ha noies fàcils.” “ No, ni aquestes li feien cas” va sentenciar en Carles. No sabia què pensar. El problema real d’en Pep era la seva baixíssima autoestima, no les dones. Crec sincerament que en Carles exagera. En Pep no era cap monstre. I no era mala persona. Amb paciència hagués trobat una bona noia. De seguida es deixava enlluernar per la bellesa física. Segur que si hagués buscat la bellesa interior, hauria trobat algú. ( Pausa)
No vull que en Carles es torni un ressentit amb les noies. Ell no és un noi qualsevol. És un gran noi. Pot semblar mentida però aquí a l’hospital hi ha unes grans persones. Bé, també hi ha molta merda, com tots els lloc però la gran majoria d’ells són persones humanes com nosaltres. No es diferencien gaire del personal que l’até. En Pere esta orgullós de l’hospital, tal com l’han anat transformant ell i en Julià. Que els duri la bona ratxa! Sort!

La Alba s’assenta al banc i dóna pas a en Carles.

Carles: Els de la NASA m’han defraudat molt. No m’han vingut a buscar. Potser ho tenien difícil. L’estat espanyol vol evitar la fuga de cervells. Potser aquí tenim una explicació. Mare de déu! Collons! No suporto passar un sol dia més aquí. Això d’aquí és una condemna. Estic perfecte i l’estat espanyol em vol retenir en contra de la meva voluntat. Puc perfectament provocar un conflicte diplomàtic entre els dos països. Espero que no ho hagi de fer. Ningú em pot aturar. Però també tinc sentit de responsabilitat i sé que molta gent d’aquí a dins em necessita. El cor em diu salvatgement que marxi, però el cap que em quedi a ajudar la gent fumuda de debò. Fa temps que he deixat de ser un boig. O bé un malalt mental. Estic perfectament amb els meus cabals. Per això faig veure que em prenc la medicació. No me la mereixo. Porto cinc anys prenent medicació. I crec que és pitjor el remei que la malaltia. He ingressat tres vegades i de cap n’he tret alguna conclusió positiva. Solament s’han limitat a mirar-me de dalt a baix i res més. La primera vegada que vaig ingressar és la que més recordo. No estaven segurs del que tenia. Em van tancar en una sala, el doctor Pla, el doctor Julià i cinc infermeres. Ja em direu quin criteri podien tenir les infermeres. Em vaig sentir com una cosa estranya. Quina mena de respecte tenen pel pacient? Em van mirar des de tots els costats. A la fi em van dictaminar un lleuger trastorn de personalitat. No els va servir de res l’esforç perquè a l’any següent vaig ingressar amb una senyora esquizofrènia. Em pensava que una màfia russa em volia pelar. I tot perquè em vaig fer amic de una prostituta russa. La noia estava molt bona i a més era agradable. Li vaig trobar feina en un bar de un poble de la costa. Encara ara ella m’agraeix els serveis prestats. Em vaig haver d’encarar amb el seu proxeneta. Em va amenaçar però jo no en vaig fer cas. I desprès de dos mesos vaig notar com uns homes em seguien. Estava segur que havien contractat uns sicaris perquè em matessin. Per sort no va passar res. Solament va passar el meu segon ingrés en aquesta casa.
El doctor Pla va acceptar que estava embolicat amb una prostituta russa. El que no es va creure és que m’anessin al darrera els seus antics proxenetes. Si haguessin volgut ja m’haurien liquidat. “ Ets una gran persona” em va dir. Era la segona vegada que em trobava amb el doctor Pla, i aquest es mostrava diferent que la primera vegada. Era més amable, més atent. Tan de bo que els altres psiquiatres fossin com ell. Però no la realitat é dura. De seguida un pacient nota com el seu metge té talent no solament com a metge sinó com a persona. El doctor Julià és el que se li acosta més. Però aquest últim és més distant amb la seva ironia. No s’acaba d’implicar en els casos, tal com ho fa el doctor Pla. Abomino de la resta de psiquiatres. Els altres són massa freds, metòdics, sembla que segueixin un llibre o un manual. Sort que de mi se n’ocupa el doctor Pla. Estic esgotat d’estar aquí. Aquí dins les persones no milloren, empitjoren. Pels que estem una mica sans, tot el que es respira aquí és verí. Estic fart dels altres pacients. Són realment pesats, sempre demanant-te cigars o diners. I el metges per molt bons que siguin. Sempre els acabes odiant perquè no són capaços de curar-te. En el meu cas, estic content del doctor Pla, però hi ha molta gent que no està contenta amb els seus metges. Aquest es troben en uns doctors mancats de calor humà, i d’estima per la professió. Qualsevol hospital psiquiàtric esta ple de psiquiatres frustrats i per això mediocres. Són persones que no saben què fer amb un pacient, si enviar-lo a casa o ser més prudent i quedar-se’l aquí dins. Em sembla que si em fan quedar dos dies més aquí, explotaré. Ja no ho aguanto res. Aquí a dins no hi ha sinó un clima irrespirable, intoxicat; són vibracions negatives. Masses. Tancat com un gos he perdut l’esma de tot. Nooo! No puc més! ( En Carles crida com un posseït i surten de l’escenari dos cuidadors que se l’emporten.)

El doctor Pere Pla reprèn la paraula.

Doctor Pla: De vegades em sento impotent. L’esquizofrènia és una de les malalties que conec millor i encara se’m resisteix. Pobre Carles, convençut que la NASA l’ha de venir a buscar. Em veig impotent per controlar la seva ment. Esta descompensat i desequilibrat. He intentat tenir una conversa amb ell, i a part de la seva missió als Estats Units tot és normal. En la resta de temes és una persona racional, i molt sensata. Però precisament això ho hem d’aturar com es pugui. Es comença amb la NASA i s’acaba tenint una paranoia en que tot el planeta terra hi esta involucrat. No tinc més remei que tenir-lo tancat unes setmanes. Serà dolorós per ell però no hi veig el remei. La medicació que prenia era massa fluixa. Li he pujat bastant. D’aquí a dues setmanes estarà més bé. Ja no al·lucinarà. I sinó pobre Carles haurem de buscar una alternativa. Reconec que tenir una conversa amb ell és posar-se les piles. T’estimula el intel·lecte. Ja veieu com passo d’algunes normes no escrites de la medicina. Sovint es diu que hi ha d’haver un distanciament entre el metge i el pacient. En general tenen raó. Hi estic d’acord. Però sempre hi ha excepcions. I són precisament aquestes excepcions les que fan que tu continuii sentint estima per aquesta professió. No tractem amb objectes, tractem amb persones. I molts metges s’obliden d’aquesta condició. Trobo normal que molts psiquiatres acabin tractant als pacients com si fossin objectes, coses indomables. N’has de tractar una tal quantitat tan gran que és comprensible caure en aquest error. Però jo sé que els que estem cridats a fer aquesta tasca, ens encomanem a la tasca més dura que hi ha. Tan jo com el doctor Julià som conscients que cada persona pel fet de ser persona mereix una quantes gotes del nostre desgast. Que hi ha alguns casos que t’impliques més. És normal. Nosaltres també som persones. Tenim dret a triar, a elegir les nostres preferències i debilitats. Per la seva complexitat, la psiquiatria és el camp on hi haurien d’haver menys dogmes. Molts metges estúpids se la prenen com una religió i desprès passen bestieses. Alguns psiquiatres capullos exerceixen sobre la seva professió un poder que a qualsevol altre lloc de la societat tindrien. A aquests la vida els acaba passant factura. Per ser un bon metge has d’estimar-te la vida amb els seus pros i contras. És igual que siguis optimista o pessimista, el que cal ser és un sensible aversiu. Sona a contradicció però és així. En la nostra professió hem de tractar diàriament amb les contradiccions. Entendre i comprendre aquestes contradiccions és la forma de vida més humana que tenim. ( En Pere s’acosta a la Alba i la pren per la mà) No sóc feliç tampoc un desgraciat. En aquest sentit la meva vida és mediocre com la dels altres. I malgrat les seves trapelleries, sé que la meva dona m’estima; com jo me l’estimo a ella. Espero que no abandoni l’hospital, jo i ella formem un bon equip, encara que hi hagi de ser pel mig el doctor Julià. Les aventures que hi ha hagut entre la meva dona i ell són anecdòtiques. I les curacions no són simples anècdotes; són la pesant biografies de persones tan dignes com jo o vostè. Espero continuar molts anys junts. Malgrat tot, la vida és això i alguna cosa més que sempre ignorem. Visquem-la amb tota la intensitat. Ningú pot ser considerat anormal, amb malaltia o sense tots som persones amb únic anhel de llibertat i felicitat. Que tots els esforços no siguin en va.
i
FI.