Hi ha un banc i tres o quatre cadires. Al fons un llit i una taula de despatx. En el banc estan assentats els tres protagonistes. Al mig hi seu el pacient del doctor Pla. En Jep està al cantó dret i a l’esquerra hi ha assentada la infermera Ferrer esposa del doctor.

El doctor Pla s’aixeca i es dirigeix al centre de l’escenari.

Pla: Suposo que la meva professió no desperta gaires simpaties entre la gent del carrer. Sóc psiquiatre i quan dic això les persones entenimentades em respecten. Potser hi domina més el sentiment de por que de simpatia. Sóc un psiquiatre jove. Fa cinc anys que exerceixo. ( Pausa) Sóc del parer que la nostra professió s’ha de desmitificar. Nosaltres els psiquiatres em serien els primers beneficiaris d’aquesta acció. Ens encomanen la missió més difícil d’aquest món: curar les ànimes, els esperits, les ments de les persones. No em fa res reconèixer que en relació a altres mals estem en franca desavantatge. El ciutadà a vegades ens demana un impossible. Per desgràcia la humanitat no dóna per més. Som una espècie intel·ligent. Hem conquerit molts camps però no som infal·libles. La gents ens odia per aquest fet, sobretot els pacients. L’home ha arribat a la lluna però és incapaç d’aterrar enmig del cervell humà. I us puc assegurar que malgrat això alguna cosa s’ha de fer. No podem estar quiets. Això empitjoraria les coses.( Pausa) Trobo que la ment humana és apassionant. Potser si no hi hagués aquest misteri no m’hi hauria dedicat, a això de la psiquiatria. Crec que sóc un psiquiatre assenyat. I no puc concebre que hi hagin psiquiatres que es plantegin ser-ho sense un sentiment altruista. Sabem del cert què fer quan hi ha un mal físic. Si algú es trenca la cama, sabem exactament a on és la ferida i sabem què s’ha de fer. En canvi en una malaltia mental no sabem detectar el punt exacte de on fa mal. És per això que molts pacients ens odien. Es pensen que juguem amb la seva vida. No per nosaltres la seva vida és sagrada. Per arribar a coronar un èxit hem de començar a ascendir. I jo i els meu s col·legues en representem els seus inicis. El inici de un projecte ple d’arestes. ( Pausa) Reconec que en la meva curta trajectòria he comès alguns errors. Però he anat amb la suficient cautela perquè no fossin errors desmesurats. Davant la meva ignorància he pres com a norma la cautela. Però com són les coses, davant del pacient nosaltres hem de donar una imatge de domini de la situació. Alguns psiquiatres més veterans que jo, diuen que amb l’edat i els anys de professió ja marxaran aquests escrúpols. La guerra no és únicament contra els pacients. També la tinc declarada a alguns psiquiatres. Sí són éssers humans que es senten superiors. Superiors a la resta dels mortals que no siguin psiquiatres. Són gent que en comptes d’entendre el seu camp com un servei als altres, l’entenent com un instrument per augmentar el seu ego personal. El meu primer any de pràctiques esta farcit d’aquests casos. Vaig veure psiquiatres que prescrivien medicació com aquell que recepta un xarop per a la tos. La medicació és necessària fins que no queda cap altre opció. Quan la gravetat del cas ho requereix. He assumit els èxits i fracassos dels meus pacients com a meus. ( Pausa)
Els psiquiatres no som uns mags que puguem solucionar casos extrems. Al meu primer any de pràctiques vaig veure com un psiquiatre gran se’n fotia dels seus pacients. Em vaig indignar. Pensava que la nostra professió ja per si sola enaltia a les persones. Alguns psiquiatres pensen que la seva professió és especial. Diuen que s’ha de tenir una espècie de do, de talent natural. Jo m’inclino per pensar que és una professió com un altre, amb els seus petits i grans secrets, trampes. La Alba, la meva muller m’ha ajudat molt en una cosa capital, en com tractar els pacients. Ella potser hi esta tan o més avesada que jo; és la infermera en cap de l’hospital. Té una mà esquerra per saber posar cadascú a la posició que li pertoca. I no solament amb els pacients, sinó també amb els infermers mateixos, els cuidadors. Amb els metges ja és una altre cosa. A mi m’ho diu clarament a la cara, però amb altres metges només insinua els canvis que cal fer. No imposa, suggereix. La meva dona és una persona intel·ligent. És ella la que hauria de ser psiquiatre, no pas jo. ( Pausa) Ara ja té trenta anys. Potser és massa tard per estudiar alguna altre cosa. Però ella esta tan entregada a la seva feina. Diu que si vol deixar la pell. La salut de una persona és sagrada i qui treballa amb ella hauria d’anar amb peus de plom perquè nosaltres els psiquiatres som uns privilegiats. Quina professió hi ha en el món que sigui tolerada, per pretendre dirigir les regnes de qualsevol ésser humà. Tots naixem lliures. I els psiquiatres de vegades pequem de savis. Personalment mai deixaria que un pacient em veiés dubtar. Això per un psiquiatre és un crim. No penséssiu que ens corre una sang diferent a la vostra. Segurament és una qüestió de caràcter. Hi ha psiquiatres que tenen el do de la autoritat i jo en sóc un d’ells. Estem acostumats a fer de pares. Els que no accepten aquesta premissa els amenacem. No ens queda cap altre remei. Hem de fer creure que qui se’n riu de nosaltres corre perill. Aconsellar forma part del nostre credo. I per això mateix ens hem d’esforçar per no equivocar-nos. Amb cinc anys exercint de psiquiatre puc dir que m’he arriscat poc aconsellant a la gent. Són consells que em podria haver estalviat. Però era convenient dir-los. A més jo estic en contra d’aquells psiquiatres que es pensen que la seva professió és només receptar pastilles i adéu-siau. ( Pausa)
Bé, ja veieu quina és la idiosincràsia de la meva feina. Hem de ser més intel·ligents que la resta de mortals. I encara que el pacient li molesti aquest fet, ell inconscientment ens hi obliga. Vol una solució màgica. Quan el que puguem oferir és comprensió i amor. Amb això últim riureu. Les persones més gran diran: aquest és un psiquiatre idealista. Els psiquiatres més veterans em diuen que jo estic carregat de punyetes. Però la meva dona em recolza i m’anima a ser una persona justa. La meva feina és tan complicada com la de un jutge. Un jutge dictamina la llibertat o la privació de la mateixa sobre una persona que ha nascut lliure. Jo dictamino si les neurones del seu cervell han de seguir unes determinada direcció. Sóc responsable del cervell de unes desenes de persones. Naturalment com tota activitat humana, estem sotmesos a l’error humà. ( Pausa)
Hi ha hagut casos que reconec que he fet plorar al pacient. La vida d’aquests es converteix en un espiral de funestes conseqüències i tu el jutges. Li dius que en té tota la culpa. Tot està a les seves mans. Evidentment utilitzo aquest discurs només en casos incomprensibles. Són aquells casos que s’escapen de la meva capacitat. Només actuo així quan no entenc al meu pacient. I desprès li deixo anar allò que nosaltres no som déu nostre senyor. Però en el fons de meu cor em sento penedit. Enfonsat de no poder ajudar més. I reconec que la nostra ciència en relació a una altre qualsevol esta poc desenvolupada. És aleshores quan no hi veig remei quan sé implicar-me com a persona. I si fer reaccionar vol dir provocar el plor del pacient no ho dubto gens. ( Pausa) Prou de divagacions sobre la meva professió. La meva vida sap eixamplar-se més enllà de la psiquiatria. Però hi ha tantes coses per explicar d’aquest camp. Però la meva muller es mereix una igual atenció. Tan sols és un any més petita que jo. Lògicament ens varem conèixer en aquest hospital. Varem entrar al mateix any. Ella era una dona emprenedora. Jo era molt tímid. Al principi em tractava de senyor. Jo volia que ella em dispensés més familiaritat. I en poc temps ho vaig aconseguir. Desprès de un any de treballar colze a colze varem començar a sortir junts. I al tercer anys de conèixer-nos ja ens varem arriscar a casar-nos. La Alba és una dona molt completa. I sí malgrat tots els tòpics, haig de dir que em complementa. Sovint, no fa gaire, farà exactament uns tres anys ens quedàvem a altes hores de la matinada bescanviant informació sobre els pacients. Ens agradava fer-ne un seguiment. Segurament la curació de molts pacients es deu al nostre frenètic treball.
I ara com ara estem bé. Evidentment no puc dir que les coses ens han anat meravellosament bé. Però amb la Alba he après a ser transigent. A la feina no ho sóc gens però amb ella haig d’aprendre d’aquesta virtut. Recordo la primera impressió que em va causar a l’hospital. Se la veia tan segura de ella mateixa. Transmetia confiança i bon rotllo. Jo, aleshores dubtava molt en els diagnòstics, era un novell. Els altres psiquiatres em deien que no en fes cas d’això. Que la solució tenia un nom: experiència. Però la Alba era diferent. No em compadia per ser novell. No em mirava amb condescendència. La seva mirada expeditiva m’urgia a espavilar-me. Podia llegir els seus ulls que em deien: ja ets un home fet i dret. Quan li explicava els meus dubtes, al principi de sortir junts, ella callava i deixava anar unes frases curtes i tallants: no has de tenir por de res, no has de tenir por dels teus pacients. La única por acceptable era la por a un mateix. Però fins i tot en aquest cas jo m’hauria de sobreposar. Ella deia que aquesta por era molt normal en un psiquiatre, però com tota por normal i corrent, jo hauria d’aprendre a conviure amb ella. Aquesta por s’hauria de transformar com una mena de gratera que jo hauria d’assumir. Gratar-se significava perdre la por a tractar la gent. Al principi m’espantava la manera en què em miraven els meus pacients. Com si jo fos una mena de bruixot que tingués la solució màgica. Aleshores ella em deia que jo m’havia de decantar pel mal menor. Em deia que mai em deixés arrossegar per un sentiment de culpabilitat. Segons ella, això era inconcebible en un psiquiatre jove. La culpabilitat és pels ancians. Tot ha de seguir el seu procés natural. Sí, però li deia jo i si m’equivoco què? No passa res, deia ella. Estàs ben preparat. Ets un noi prudent. I llest. A més al principi, els teus pacients més difícils també visiten a psiquiatres més experimentats. ( Pausa)
La Alba mai m’ha dit que sóc el millor. Però tampoc que sóc dolent. Tota ella em suggereix la paraula moderació. La Alba no és cap santa. També sap agafar-se la vida des de una perspectiva divertida. Un cop jo i ella ens varem descontrolar. Estàvem al meu despatx de l’hospital. Ja feia més de mitja hora que tan ella com jo havíem acabat el nostre torn. Aquell dia no recordo perquè ens varem estar més estona de la prevista. De cop ella em va besar a la boca. A mi se’m va regirar el cos. Vaig sentir com tot el cos era travessat per un fibló. Li vaig treure el vestit d’una volada. Em posseïa un desig salvatge. Per fi quan estava en bragues, les hi vaig arrencar del cul a mossegades. La vaig ben follar com un desesperat. Ella es va deixar fer. Endevino el motiu. Feia poca estona que li havia explicat que aquí al psiquiàtric no em sentia amo de res. Que em faltava seguretat, autoritat, destresa en el tracte a tota la gent i el personal d’aquí dins. Reconec que follar-la d’aquella manera va ser una alliberació. Aquells dies tenia la sensació que la majoria de casos se m’escapava de les mans. I la Alba era una cosa segura, inviolable, ningú tenia el dret ni la capacitat de fer-la canviar, com feia jo. Amb el pas del temps he vist que ella era la que em dirigia no a la inversa. La seva passivitat em convidava a menjar-me la seva vulva. I així va ser. Poques vegades ella m’ha donat tanta llibertat. Em considero un marit atent i servicial. ( Pausa)
Al capdavall em puc considerar un triomfador, un guanyador nat. En molts congressos he hagut de llegir articles meus. I per la meva curta edat, tinc un historial impecable. I només fa cinc anys que sóc psiquiatre. De forma que ja estic considerat un dels millors de l’hospital. Però jo penso que això tingui un mèrit real. El que passa és que a l’hospital hi ha psiquiatres que són un desastre. Metges que juguen a medicar els pacients com si aquests fossin ratolins. Designen una medicació i desprès en dubten. La fan canviar. Em consulten i desprès veig que van molt equivocats. Hem de canviar una altre vegada la medicació. Reconec que el que fan alguns col·legues meus en la medicació és una beneiteria. Es pensen que les pastilles són com caramels. I és clar amb aquesta llibertat d’acció, qualsevol pot ser psiquiatre. ( Pausa)
Una proposta, el títol de psiquiatre hauria d’anar per punts. Cada vegada que un psiquiatre fracassa en algun cas, se li hauria de descomptar algun punt. I cada vegada que curés alguna persona hauria de sumar punts. Afortunadament jo puc dir que només se m’ha resistit una petita minoria de persones.
No puc demanar que la vida sigui de una altre manera.

El doctor Pla s’asseu en un banc a on hi ha assentada la Alba i en Marc un pacient del doctor Pla. La Alba s’aixeca i pren la paraula.

Alba: Recordo la primera vegada que el doctor Pla, en Pere, em va demanar de sortir junts. Jo li veia un futur prometedor. En pocs dies, a l’hospital havia adquirit fama de professional brillant. Tenia la respiració tallada, jo vaig fer com aquella que no s’adona de res i li vaig dir que sí. Potser és un dels dies que l’he vist més content. Varem anar a sopar. Teníem moltes coses en comú. Sobretot els pacients. Però aquell dia no varem parlar d’ells. Més endavant sí que ho faríem, però en aquell moment es tractava de saber més coses de l’un i l’altre. De seguida vaig detectar el punt feble d’en Pere: l’ambició. Volia ser el millor psiquiatre del país. No li retrec. L’ambició és sana mentre no es converteixi en una obsessió i no converteixes els pacients en els teus instruments. ( Pausa) En Pere era molt orgullós i per aquell temps jo procurava no aixafar-li aquesta força. Vaig pensar que al llarg dels anys ja tindria temps per modificar el vast orgull del meu xicot. Malgrat això ell em confessava dubtes que jo els feia dissipar. M’agradaria saber que hauria fet en Pere de no ser-hi jo. Segur que s’hauria escoltat més els psiquiatres veterans de l’hospital. Siguem sincers, no em cauen gens bé aquests fòssils. Sé del cert que a la seva vida privada són uns amargats i que a l’hospital exerceixen un poder que d’altre manera no tindrien. Quan vaig entrar a l’hospital em vaig curar en salut. Admetien el ingrés de qualsevol persona. I quan el tenien a dins de l’hospital es feien amos de la seva vida. Sort que a l’hospital va entrar un nou psiquiatre tan revolucionari com en Pere. Els veterans no li van facilitar les coses. Li deixaven per ell els casos més complicats, perquè així no els pogués resoldre i els demanés ajuda. En Pere hi va posar el morro i va guanyar. Va curar un parell de depressions. No estava sol en Pere, per aquell temps també va entrar a l’hospital un altre psiquiatre jove, en Julià. De seguida es van fer col·legues i van fer pinya contra l’antic sistema de l’hospital. De moment no tenien cap càrrec executiu però amb la curació de una desena de casos, el personal administratiu es va començar a fixar en ells. Quan ells estaven de guàrdia les admissions es reduïen el doble o el triple. Aviat es van retirar aquells psiquiatres de la vella escola dels electro-shocks. Segons en Pere només servien per això i receptar pastilles. Era la deshumanització del pacient. A la primera cita que varem tenir en Pere em va explicar els seu conflictes amb aquests veterans. Jo, pobre de mi, i ignorant li deia que sí a tot. Encara era una simple infermera amb molts bon estudis. Es donava la causalitat que cinc metges esperaven la jubilació en dos anys vista. Però segons en Pere la guerra i la revolució ja havien començat.
A l’hospital tan sols ens parlàvem el mínim. Teníem molta feina. Era quan arribava a casa que teníem les llargues xerrades. Parlàvem de les meves companyes. Al contrari que ell jo no vaig tenir cap fricció en elles. La gran majoria del cos de infermeres érem i continuem essent noies. Ara actualment tinc sota les meves ordres a deu noies. Treballem conjuntament amb els cuidadors. Desgraciadament no sempre els dolents de la pel·lícula són els psiquiatres vells. També hi ha pacients que s’han guanyat una bona subjecció. Últimament s’han de lligar poques persones. És inevitable que sempre hi hagi el típic violent. A nosaltres les infermeres no ens fa por res. I a més amb els nostres cuidadors hi ha una gran complicitat. Tanta que les meves infermeres surten de marxa amb els cuidadors. D’aquesta manera t’assegures tenir a la feina un bon bloc humà i eficient.
Al principi era molt sensible a la gent que anava entrant. Sentia la necessitat de parlar-los i voler ajudar-los fins allà on pogués. Era conscient que una malaltia mental és el pitjor regal que una vida et pot deparar. Sentia pena per a tot tipus de persones: guapes, lletges, o llestes o burres. En Pere em va fer creure que podia tenir autonomia emocional i consideració envers al pacient al mateix temps. Em deia que esta bé sentir pena per a un pacient. Però només estava bé sentir pena a l’hospital, en el moment exacte que estaves davant de ell. I així quan sortia de l’hospital tenia el deure envers a mi mateixa d’oblidar-lo. Ja ho veieu era una simple qüestió de sentit comú. Però que difícil que és aplicar el sentit comú a dins de l’hospital. Els malalts sempre et deparen sorpreses. Algunes de desagradables, d’altres per contra agradables. ( Pausa) Per exemple ara hi hagut el cas de un noi que s’ha ingerit vint pastilles seguida. Li hem fet immediatament un rentat d’estómac però les pastilles li han afectat al cervell. El pobre noi ha quedat tocat. Ara tarda mitja hora bona en donar una volta a la sala d’aguts. En Pere diu que el seu cervell ha patit un col·lapse i que ho té pelut per acabar bé. Aquest noi, en Pep, és una encantadora persona. És pacífic. Però fins ara sentia veus que li ordenaven que es suïcidés. El meu home no sabia què fer per ell. No hi trobava solució. Jo tampoc. En Pere en va suggerir que no hi pensés en ell. Que era el seu problema. Però el cas era que és un bon tros de pa. Tan bo que era i li ha estat reservada aquesta sort. En Pere vol que no m’impliqui més. Diu que ell té tota la responsabilitat- doncs compartim-la.- vaig dir – Jo no n’estic tan segur Alba- em deia en Pere. – És fàcil sentir afecte per un pacient així.- I jo vaig respondre- Des de que vaig entrar aquí a treballar l’he vist sovint; com vols que no li agafi afecte.
En Pere va acceptar el meu raonament. I va dir que ens teníem a nosaltres mateixos. Teníem una bona salut. Els nostres amics tampoc patien cap mena de problema. Ens podíem considerar afortunats. Però el món és injust deia jo. I ell em deia que acomplint la meva vocació d’infermera ja ajudava a bastament aquestes persones desafortunades. En Pep avui encara el tenim cada quinze dies a l’hospital. S’ha convertit en ell una costum recaure sovint. Per sort ja no sent veus, però diu que a l’hospital veu Jesús. I a part d’això és una persona molt lúcida. Massa que ho és. Ja ha quedat completament tocat per haver ingerit les maleïdes pastilles. En Pep també pateix angoixes. I quan sent la veu del meu home, es tranquil·litza. Sap que en Pere el deixa enraonar. A vegades nota una millora gràcies a aquesta simple acció. El deixa enraonar i sembla que els símptomes van a la baixa. Ja no sent tantes veus, ni se li apareix Crist a cada moment. I l’únic que fa el meu marit és escoltar-lo, és a dir, en Pep sap que en Pere li dóna una carta de credibilitat. I això amics meus, és molt més eficaç que tots els electro-shocks que voleu. Els psiquiatres veterans se’n reien directament de les cabòries del pobre Pere. Amb el meu marit en Pep es sent respectat, recolzat. ( Pausa)
Jo li dic a en Pere que no cal que formen una família. Que hi ha alguns casos del psiquiàtric que és com si fossin de la família. En Pere diu que és perillós pensar d’aquesta manera. Però a en Pere sempre li han espantat els compromisos. Vaig ser jo qui li vaig proposar casar-nos. Recordo el seu silenci en proposar-li-ho. Va estar callat un minut i desprès va dir que sí. –Vull un sí convençut- li vaig dir. – És que no m’ho acabo de creure. Em sembla que per tu només funcionava la química sexual- em va dir. Jo li vaig dir que era un desconsiderat. Perquè ell no era capaç d’imaginar-se que la cosa era més aviat amor que sexe?. A en Pere sempre li ha agradat sentir-se un home fort i independent. Ser una persona que no depèn dels altres. Es pensava que la persona feble era sempre l’altre. En fi, ens varem casar. No penseu que el nostre matrimoni és modèlic. Tampoc ens salvem de la crema. Però en Pere sap ser molt més que un gran amic. A vegades em fa pensar en un capellà. Sempre tan considerat. Parlant baix i posant les coses al seu lloc. Poques vegades m’ha alçat la veu, i mira que hem tingut discussions. Quan em vol mostrar el seu enfado tria el silenci. I jo el burxo, no paro de xerrar fins que ell reacciona per collons. És així com solucionem els problemes. En Pere és l’home que he conegut que s’assembla més a una dona a l’hora de resoldre les diferències. ( Pausa)
I amb els pacients sempre ha mostrat un tracte exquisit. Molt abans que en Pep es volgués suïcidar amb una dosis gegant de pastilles, el meu marit havia raonat amb ell les mil i una raons per continuar vivint. De fet, ja li havia insinuat que es volia suïcidar un parell de vegades. En Pere anava directe el gra. Li deia que era un noi llest i encara molt millor, una gran persona. Però en Pep no sé per quin estrany motiu no s’ho acabava de creure. Es considerava a si mateix un cas perdut. Fins i tot, alguna vegada havia arribat a odiar en Pere per ser el que és: un bon psiquiatre. En Pere no solia donar cap mena d’importància al seu comportament. No volia que en Pep es sentís un privilegiat i ser la nena bonica dels ulls d’un dels millors psiquiatres de l’hospital. En Pere diu que no, però jo sé que l’estat actual d’en Pep l’ha afectat. Estava tan acostumant a veure’l per l’hospital. Encara que tingués aquests episodis d’esquizofrènia un hi podia parlar amb ell. Conservava tota la lucidesa. I realment gaudies de la conversació amb ell perquè era una persona culta. En Pep va ser un dels primers, per no dir el primer cas que en Pere va tenir. Se’n recorda molt bé del dia que el va veure per primer cop. Primer en Pere va mostrar consternació però a mesura que va anar parlant amb ell va agafar confiança. Però han passat tants de pacients pel psiquiàtric que és injust recordar-se sempre només d’en Pep. A aguts hi ha una colla de reincidents que s’han guanyat l’estima d’en Pere. Són una desena ben coneguda. Mai han portat problemes al meu marit, però segur que han provocat que ell es trenqués el cap per algun d’ells. ( Pausa) Jo com a infermera en cap que sóc ara coordino totes les infermeres que estan a la sala d’aguts. I he pogut observar com alguna d’elles entrava a treballar amb por. Amb certa reticència a donar un tracte de familiaritat a algun pacient. És la seva elecció. Elles són unes professionals, i com a bones professionals que són, tenen uns drets i uns deures. El contracte no demana que siguis simpàtica amb els pacients. Però no, puc dir per sort meva i d’alguns pacients d’aguts que alguna d’elles, no totes, a la primera o la segona s’enrotllen de bon grat amb els pacients. Bon rotllo professional, s’entén. Aquí sí que per suposat jo no toleraria una relació sexual o sentimental entre un o una pacient i la infermera. Les coses rutllen bé aquí. Per sort, no s’ha de donat cap cas. I és que si passés no tindria cap dubte de com obrar. Però un cop arribada a casa, pensaria que Déu va crear totes les persones iguals. Per tan el que sí toleraria seria una relació entre un pacient i una infermera o infermer un cop estiguessin a fora de l’hospital. Evidentment fora de l’hospital no sóc ningú per donar ordres a les meves infermeres. Però si he d’aconsellar a alguna infermera en aquest cas, doncs bé, li desaconsellaria la relació. No, no tinc cap prejudici en contra dels pacients. Però sé del cert que per si sola, la relació entre una infermera i un pacient genera uns tics de dependència que sempre són els mateixos. Per exemple el pacient espera que la infermera li solucioni la vida. La infermera existeix en la relació només per servir al pacient. I això no pot ser. Encara que el pacient no se n’adoni de la seva exigència. No pot ser que la infermera tingui la responsabilitat de passar pel mateix túnel negre del pacient. Es pot ser comprensiva, facilitar les coses perquè el pacient s’expressi. Però mai assumir que la feina de curar-se recaigui sobre ella. Molts de pacients farien que la infermera agafés com a pròpia la malaltia seva. I això, estimats companys no pot ser. Em puc equivocar. Tan de bo m’equivoqui i alguna infermera alguna dia m’ensenyi orgullosa una excepció.
A les infermeres a més de tenir cura dels malalts ens toca escoltar-los. No ens irritem per això. Ho trobem normal. Som humanes, no màquines. Ens llegim el historial dels pacients, siguin homes o dones. I vulguis o no, la proximitat humana fa que algunes noies pacients es sincerin amb nosaltres. També ho fan alguns homes sensibles. El màxim que podem fer és escoltar i dóna un copet a l’esquena. Que ja és molt escoltar. De vegades t’atabala escoltar tantes misèries. Però aviat assumeixes que això forma part de la teva feina. Al final t’hi acostumes. La meva feina forma part més d’una vocació humanitària que d’una simple forma de guanyar un sou com un altre. Ah i també s’ha de tenir el mateix temps la pell dura. En Pere amb un primer cop d’ull pot saber si una infermera serveix o no per aquesta feina. I la majoria de vegades, li estic agraïda perquè ho encerta de ple.
Ah en Pere és tan bo amb mi, i al mateix temps tan punyeter amb els pacients. La vida és alguna cosa més que un hospital, però en un hospital hi pots trobar tota la vida que vulguis.

La Alba s’asseu al banc i s’aixeca del banc en Jep. De seguida comença a enraonar. Esta dret al costa del doctor Pla i la Alba.

Carles: Abans de tot, haig de dir que sóc una persona normal. La malaltia no m’ha fet canviar. Això és el que diuen els meus pares. Però jo sé perfectament com m’haig de comportar en aquesta vida. Ningú té el dret d’alliçonar-me excepte els meus pares. Què es pensa aquest doctor Pla. Es pensa que és la Mare Teresa de Calcuta o què. El primer que em va dir va ser que estava en bones mans. Que m’ajudaria. I me’l vaig creure. Era fàcil que el cregués perquè estava fet pols. No m’aguantava. Portava una excitació al damunt, que déu n’hi do. Quan vaig ingressar tractava a tothom de germà. I si algú em demanava un cigarret jo li donava fins a quedar-me en zero cigarrets. Fins i tot vaig arribar a repartir diners. Tot l’hospital estava essent travessat per un moviment sísmic de immensa solidaritat. D’amor humà, de germanor. I jo volia repartir amor a cada persona de l’hospital. Amor fraternal vull dir. No volia fer enfadar al doctor Pla. Em va tocar aquest metge. La família deia que era el millor. Jo no vaig gosar discutir-ho. Ara que estic estabilitzat, puc dir que el doctor Pla em va seguir la corrent. ( Pausa) D’aquí a tres dies surto d’aquest infern. El doctor Pla diu que no, que estic al paradís. En cap altre lloc podria estar millor. En quin altre lloc podria encaixar, em preguntava el doctor Pla. Sí, potser sí que he tingut sort. Perquè cada infermera, cada cop que em veien, em somreien. Quina sort vaig pensar. Jo xerrava pels colzes, els explicava que jo tenia una missió espiritual. Però res de salvar el món. Jo estava aquí per fer més agradable la existència de les senyores. Parlo de l’esperit, no de sexe. Els meus companys interns de l’hospital de seguida em van clissar i em van batejar com a Ghandi. I jo encantat de portar aquest honorable nom. Al capdavall et poden posar un motiu pitjor. Però Stop! Encara que jo reparteixi pau no vol dir que em sàpiga detectar quins són els paràsits d’aquest hospital. Quan tinc una baixada sembla que només pugui xerrar amb el doctor Pla. Realment, a banda, de la seva prepotència és ell qui m’ajuda. Quan estic baix, ni la veu dolça de la infermera Ferrer, la seva dona, em pot socórrer. Em faig un fart de plorar. I ell vinga a dir-me que no passa res, em diu que sóc un tio sensacional. Tranquil, em diu, això és una fase més de la teva malaltia, i em diu que haig de ser-ne conscient també quan estic eufòric, no solament quan estic deprimit. El doctor Pla, malgrat esser un presumptuós s’ha guanyat a pols la fama que té de ser el millor psiquiatre de l’hospital. Sap interessar-se per les aficions del malalt, i per aquí es guanya la seva confiança. Al principi jo creia que era una tàctica pròpia de un tio fals que es fa l’enrotllat, però desprès no, vaig veure com s’implicava emocionalment en cada cas. Sé del cert que s’interessa per l’estat de tothom perquè sense voler alça la veu i a la vegada li tremola la veu. Però, és clar el doctor Pla es impecable amb la medicació, i quan vol és dur i aspre com una roca. Això és el que va fer el tercer cop que em vaig posar a plorar davant seu. Em va dir que les llàgrimes eren terapèutiques fins a cert punt. I havia un punt en què jo m’havia d’ajudar a mi mateix. Però el dia següent, es mostrava afable, tan tendre i atent com si s’hagués d’interessar per qualsevol fotesa teva. ( Pausa) El doctor Pla és meitat àngel, meitat dimoni, mai sé del cert amb quina una me’n sortirà. He ingressat unes quatre vegades a la secció d’aguts i per això mateix ja sé de quin peu calça el doctor Pla. També en conec les seves febleses. Però el molt murri, ho és tan que mai abaixa la guàrdia, i mai permet que un pacient el posi en evidència. A més no m’interessa cantar-li les seves debilitats. Perquè quan vol es pot comportar amb mi una persona freda com el gel.( Pausa) No és fàcil burlar la vigilància del doctor Pla. Una vegada m’havia enrotllat amb una pacient i el doctor Pla ja ho sabia. Em va picar l’ullet. Em va recomanar discreció, em va dir que això era un lloc seriós, no una casa de cites. El sexe explícit no està permès en aquesta casa, però es tolera que es faci d’esquenes a les infermeres i cuidadors. Fa un any quan vaig entrar per segona vegada vaig conèixer la Judit. Era una noia molt sensual. Però el mateix temps tenia una cara pàl·lida. Patia una depressió com una casa de pagès. Malgrat que ens varem intercanviar besos, ella solia repetir que s’havia cansat dels homes. Bon comportament el seu. Ella deia que jo era especial. I li vaig respondre que ni tardaria dos mesos a comprovar que jo era com la resta de nois. La nostra relació va durar un mes, el temps que ella va estar internada. Després ella no va voler saber res de mi. Vaig confessar el cas al doctor Pla, a veure que em deia aquest senyor il·lustre. I bé, que esperava? Em va dir, la gent quan passa per aquí i després surt, es vol oblidar de la seva estada. Bé, jo vaig pensar que va valer la pena viure una aventura amb aquesta noia. Almenys varem estar a un centímetre de fer l’amor. Un cuidador ens va enxampar i no va tenir escrúpols. Jo em vaig enfadar molt amb ell. És que no tenia polla ell oh que? No tenia el dret a tenir una vida sexual realitzada? Doncs jo me la mereixo a qualsevol racó del planeta. Què és aquesta discriminació a l’hospital? La Judit per contra es va posar a riure. Deia que li feia gràcia. De totes maneres, si haguéssim volguts, d’amagat, haguéssim pogut fer l’amor. Però ella no volia. Deia que jo era massa bon xicot. Que no em volia destrossar. Suposo que en quant a nosaltres dos ja ho tenia decidit, i no volia fer-me més mal. El seu riure era estrany, amb la cara desencaixada. No era ni natural ni forçat. Només extravagant. Era una noia vuit anys més jove que jo, és a dir, en tenia vint, i amb aquest estat li tocava obrir-se pas a la vida. Sabia que adquirir un lloc de treball era dificultós. Parlant clar, el món laboral discrimina negativament als malalts mentals. No m’invento la sopa d’all. Jo he tingut sort. He tingut un padrí que m’ha facilitat l’entrada a un diari. Però ella que estava estudiant comunicació audio-visual a Barcelona, va haver d’interrompre aquests estudis. Havia d’amagar per prudència que estava malalta. M’agradaria amb totes les meves forces trencar el tabú que hi ha en contra de les malalties mentals. Som els malalts que més patim. I si no tenim sort, podem ser maltractats pels propis metges. Sí, alguns psiquiatres són especialistes en fer néixer sentiments de culpabilitat en els pobres pacients. Conec molt poc psiquiatres que siguin humils. Sí, jo a vegades ja em queixo del doctor Pla, imagineu-vos com deuen ser els altres casos. I la resta de la societat té encara molts prejudicis en contra del nostre món. Seria bo que a l’escola es parlés dels hospitals psiquiàtrics com dels hospitals normals. Però que dic estic demanant una quimera. Però a favor meu, la depressió, la ansietat són els mals més comuns d’aquest segle. I si hi ha gent que gira l’esquena a aquesta realitat, pitjor per ells perquè seran colpejats per la malaltia sense compassió. Sempre he odiat com la gent del carrer ens ha tractat a nosaltres. Pobre noi, diuen, un cas perdut. O bé et diuen, per exemple el meu cas, que tot i ser un malalt sóc un noi culte. Com si una cosa no lligués amb l’altre. Què es pensen, la ment humana és infinita. Encara que no podem controlar-la del tot, si en detenim alguns ressorts. És igual que no funcionem en algun aspecte, perquè és segur que sobresortim en algun altre. Una altre cosa que odio és la compassió. Els malalts tenim suficients recursos com per fer-nos estimar per la nostra pròpia identitat. La ment humana és la cosa més flexible que existeix, i si hem de ser rigorosos, almenys més de la meitat de la població hauria de passar per l’hospital almenys un dia per tractar de posar en ordre la seva vida. Ho confesso, m’hauria agradat ser psiquiatre. És la meva vocació secreta. Per això el doctor Pla em pica l’ullet. Deu entendre que jo l’admiro. Bé, també reconec que m’ha fet emprenyar un munt de vegades. Com per exemple, ja us he comentat, la prohibició de tenir sexe a l’hospital. És una norma estúpida, tan estúpida com mantenir les camises de força en els hospitals. Això és una cosa del passat. Ell deia que un autèntic lloc terapèutic no admetia la xauxa. I jo li responia: el sexe i l’amor són les dues forces, dos motors que ningú té dret a aturar sota qualsevol pretext. La única cosa que entenc és que si hi ha d’haver sexe, és demani discreció, però no que una amargada cuidadora et vagi al darrera vigilant si hi ha el menor indici de contacte físic. Sé, bé ho podria endevinar que alguns cuidadors es riuen dels casos que hi ha aquí. Ells només valoren els pacients en termes injustos, com si els pacients es dividissin entre pacífics i revoltosos. Sé del cert que algun cuidador cabronàs va dir una cosa d’en Pep que no em va agradar gens. En Pep esta anul·lat psíquicament per una sobredosis de pastilles. Doncs aquests cuidador va dir que ells, els cuidadors, havien tingut una gran sort, perquè en paraules textuals, un “ Zombie” no els portaria cap sobresalt. En Pep quan estava bé, abans, era una bellíssima persona. Massa sensible. Veia coses, però que importava això si no causava problemes. El doctor Pla hi tenia una mà esquerra per tractar-lo. ( Pausa) Érem molt amics amb en Pep. Ens varem conèixer a l’hospital. El primer cop que em va veure em va dir que tenia uns ulls brillants propi de un sant. Deia que tenia fusta de sant. I me’l vaig creure. Desprès que haguéssim compartit habitació durant cinc setmanes. Deia que jo aportava tranquil·litat a tothom que volgués. Ell afirmava que en mi havia vist el mateix Crist. Li vaig preguntar què veia en la cara dels psiquiatres. El dimoni, va dir. I varem riure al mateix temps que li donava la raó. Ens varem fer amics a fora i a dins de l’hospital. Una nit varem decidir sortir junts de marxa. Ell estava prou fi com per poder sortir amb garanties de un èxit relatiu. Anàvem a la caça de noies. I aquestes ens clissàvem de seguida. En Pep entrava a les noies, dient-los que estava molt feliç. I que si elles també ho estaven en companyia de ell, tindria un èxtasi. Jo el frenava i el disculpava. Perdoneu, és que va una mica begut. Me’n recordo que una noia es va posar seriosa. Li devíem despertar el sentit maternal. Va preguntar a en Pep si estava bé. A tu et passa alguna cosa estranya, va dir. No em passa res, puc remuntar el vol des de qualsevol punt, li va respondre en Pep. La noia va dir que el seu pare era un bon psiquiatre. I que si volia li podia donar una targeta. Aleshores en Pep duia una cabellera al més pur estil hippie. – Tu pots pensar això de mi, però t’estàs una hora amb mi, i al final d’aquesta hora, ets capaç de donar un bon disgust al teu pare. – Pobre noi- es va limitar a dir la noia. ( Pausa) En Pep no tenia res de mentider. Apreciaves la seva sinceritat, era transparent. No crec que el doctor Pla el considerés un cas recargolat. A mi m’explicava totes les visions que tenia. Jo pensava que d’haver viscut a l’edat mitjana encara l’haguessin admès en un monestir. Però en aquesta època tan materialista que vivim les il·lusions d’en Pep són el deliri de un boig. Que jo sàpiga en Pep va començar a tenir al·lucinacions a causa d’haver abusat dels tripis. I tinc entès que estant així encara no ha renunciat a prendre’n més. Què hi puc fer jo. No sóc el seu pare. I no penso xivar-me al doctor Pla.
Segons el doctor jo sóc un bipolar amb trets psicòtics. I m’ha clavat aquesta etiqueta com si fos una sentència irreversible. Des de quan les persones són classificades segons la malaltia que pateixen. Jo sóc alguna cosa més que la meva malaltia. Els psiquiatres quan pensen en nosaltres, només pensen en la nostra part pitjor. Jo tinc dret a que se’m valori la part positiva de mi. El primer que hauria d’aprendre un psiquiatre és que una persona, és un niu de sorpreses, no una cadena monòtona d’esdeveniments. Els símptomes de la malaltia en una persona són diferents en cada persona. D’aquesta manera com dimonis pensen controlar la malaltia. Perquè es pensen que el que proposen ells és la solució? Estic esgotat d’afrontar-me als psiquiatres. No he tingut l’ocasió de veure un psiquiatre en la secció d’aguts com a malalt, però donaria la vida per veure-ho. Els infal·libles psiquiatres, els superiors psiquiatres, deixeu-me dir que no es poden considerar bon psiquiatres fins que estan a punt de jubilar-se. El doctor Pla és un nen, com jo. Tenim la mateixa edat, i ell voldria fer-me creure que mai arribaré a l’estatuts de perfecció que ell té. En fi, visca la igualtat. Una meva part l’admira i una altre l’odia. Sí, amb ell estic dividit

En Carles s’asseu al banc, al costat seu s’aixeca el doctor Pere Pla.

Doctor Pla: Recordo el primer dia que vaig passar aquí a l’hospital. Amb tota la seguretat puc dir que va ser el pitjor dia de la meva vida. Bé, hauria de precisar el primer dia que em varen deixar sol. Sense la companyia de cap psiquiatre veterà. Va venir un toxicòman. Era un addicte a la heroïna. Tenia el mono i el van portar aquí perquè havia mostrat una actitud agressiva. Recordo que em va amenaçar. Em va dir que era un merda de psiquiatre. Un paio que no valia per res. – Què em faràs, tu? Fer-me lligar.? Em va dir. Jo vaig deduir que no era la primera vegada que venia a l’hospital. Així que el tenia a la consulta cridant-me. Les infermeres que li varen prendre les constants estaven menys nervioses que jo. A fora de la consulta hi havia els mossos que s’estaven allà per si passava alguna cosa. No van tardar a venir els cuidadors. Els mossos varen marxar i jo em vaig sentir més tranquil. – Tu diràs em va dir un cuidador. Em vaig mirar bé el toxicòman. Tenia la cara xuclada i estava molt prim. De cop va callar i jo li vaig fer les pertinents preguntes. – Tens por- em va dir rient. I jo no se’m va acudir res més adequat que dir-li: saps qui mana aquí, no. – Fill de puta malparit, cabró em va dir. El cuidador semblava que gaudís de la escena. Jo no sabia que fer. L’únic que tenia clar era que havia d’ingressar. No podia anar per la vida amb aquesta actitud agressiva. El que no sabia era què fer amb ell. Al final, desprès d’estar callat dos minuts, vaig ordenar els cuidadors que el lliguessin. Els hi vaig dir fluixet, com aquell que fa una petició a un pare autoritari. I els vaig dir també que li donessin una injecció per calmar-lo. ( Pausa) La meva primera intervenció va anar seguida de molts interrogants. Qui era jo per ordenar subjectar a la gent? I en cas que fos necessari, no hauria de ser feina de un policia o un jutge lligar a un intern?. Perquè això era una competència del psiquiatre? Aquells dies vaig aprendre que els cuidadors també tenien la potestat de trincar a algú si es mostrava violent. Quan vaig acabar la especialització de psiquiatria em pensava que aquesta disciplina era una feina bàsicament humanitària. I poc desprès vaig veure com els psiquiatres més veterans s’agafaven la seva feina com si fossin els policies morals dels seus pacients. Amb les lògiques i primeres ensopegades vaig aprendre una cosa: un psiquiatre no pot anar amb el cor a la mà amb un pacient. És clar, aquesta actitud és més evident en qualsevol àrea de la vida, però jo concebia la psiquiatria com una germana de la religió. Pensava que la curació era en part espiritual. I les coses són més planeres. Un bon psiquiatre ha de ser més aviat dur i rude en el tracte, però només quan toca. La societat ens demana que siguem perfectes, els familiars dels malalts ens dipositen una fe cega. Això al principi em va espantar. No em veia capaç de ser la panacea de la vida de qualsevol.
La malaltia d’una persona és una cosa massa seriosa per fer-ne broma. Així m’he trobat psiquiatres que eren irònics amb els pacients. Es comportaven com si els seus pacients tinguessin una lleugera molèstia, com si fent comèdia ho poguessin superar. Però hi ha molts pacients que no tenen humor per riure’s d’ells mateixos. No poden fer-ho. La gravetat del cas és aclaparadora. Per cert jo només m’he permès ser irònic quan un depressiu al que tinc molta estima se n’estava sortint de la depressió. Però ser irònic per sistema és un error.
Actualment tinc una desena de casos que no hi trobo solució. Estic estancat. Un pacient meu, en Pep, se’m va voler suïcidar ingerint vint pastilles. El molt bèstia. M’hagués pogut trucar. Jo sóc partidari de deixar el mòbil als meus pacients. Vull contribuir a que se sentin segurs. Jo estava dormint quan la meva dona em va trucar a casa, aquell dia la Alba feia el torn de nit. Havien trobat a terra el cos d’en Pep. No m’ho podia creure. El dia anterior en Pep i jo havíem estat parlant de projectes. Ell volia provar de viatjar a Nova Zelanda, un país que li inspirava tranquil·litat. M’ho vaig meditar bé quan m’ho va proposar de fer-lo. Aleshores les seves al·lucinacions havien remès. Feia temps que no sentia res i en quant a la seva bipolaritat la tenia estable amb la medicació. Vaig pensar que un viatge tan important com aquest l’ajudaria a refrescar les idees. Jo confiava en ell. I així varem quedar. Ara el pobre no esta en condicions de sortir de l’hospital. Esta en una mena d’estat de shock. No sabem si se’n recuperarà. Abusar d’aquestes pastilles pot deixar el cervell lesionat d’una forma irreversible. Però ja se sap no hem de perdre mai l’esperança. Ell no em coneix ara. A la Alba tampoc. També els seus amics com en Carles són incapaços d’arrencar-li unes paraules. Els seus pares estan desesperats. Els vaig ser franc des de el primer dia. Hi ha un ú per cent de possibilitats que en Pep torni a ser el d’abans. La seva mare se’m va posar a plorar als meus braços: - salveu-lo doctor. En aquell moment em tocava tranquil·litzar-la i li vaig mentir. Li vaig dir que des de aquell moment, tot l’hospital estava fent allò impossible per recuperar-lo. Un dia, quan estava més calmada li vaig dir la veritat. Se’m va enfadar, em va tractar d’incompetent. Que no vigilen els interns em va dir. Tot el que li passa en un hospital a una intern és responsabilitat de les infermeres, els cuidadors, i en última instància dels metges. La mare d’en Pep és una dona que no es pot aturar fàcilment. Reconec que tractar amb les mares dels fills que són interns és complicat. És molt difícil. Per mi gairebé impossible. ( Pausa) Però un dia vaig entendre molt bé a una d’aquestes mares. El seu fill era un toxicòman addicte a qualsevol droga. Es fotia de tot. I tenia molt mal caràcter. El noi no es feia estimar pels altres pacients. Els tractava de subnormals, de malalts incurables. Ell deia que no tenia res, que no tenia res a veure amb uns bojos que mereixerien la camisa de força. El tio per sort, només utilitzava la violència verbal. Però de seguida es va guanyar la antipatia i odi profund de tota la comunitat d’interns. Els saludava amb un hola boig. Tampoc era agradable amb els cuidadors. Què passa? Els preguntava. No he sabut trobar una feina millor. Tan burros sou? Així que un dia em varen cridar que anés urgentment a la sala d’aguts. Un intern havia estat agredit. Era ell. Li havien trencat el nas i també li rajava sang per la boca. Quan vaig arribar hi havia dos cuidadors que s’ho estaven mirant tan tranquil·lament. Immediatament els vaig dir- Què us passa?- A nosaltres, per sort res- va contestar ell. Em vaig emprenyar amb ells- va prou de fer el ganso, ajudeu-me, és una ordre. Els dos cuidadors no van fer res. Desprès vaig avisar a dues cuidadores que van venir a ajudar-me. Elles li van fer les primeres cures. Mentrestant jo vaig agafar per banda els dos cuidadors- Escolteu macos, els vaig dir, o m’informeu bé del que ha passat o ara immediatament us obro un expedient sancionador. – Quan hem arribat, ja estava així- em va dir un d’ells. Molt bé, quin intern ha comès aquest acte violent. Aquí algú lleparà i fort. Em varen dir que no ho sabien. Em vaig girar i vaig veure com un grup de interns d’aguts em miraven. – Molt bé no voleu xerrar, doncs demà us quedareu sense passeig, ni una trista sortida al bar, entesos. Ningú va dir res. El toxicòman ja portava dues setmanes insultant als aguts amb tota mena de apel·latius lletjos. Però per molt cabró que fos, no es mereixia la pallissa. En insultar a terceres persones, el noi aquest es feia mal a si mateix. I tot metge ha d’evitar que un pacient es faci mal. De moment vaig portar al noi en una cèl·lula d’aïllament. Vaig ordenar que s’obrís entre les infermeres i altres cuidadors una investigació dels fets. Em vaig imaginar que havia estat algú d’aguts juntament amb la connivència de un o dos cuidadors. Comprenia perquè l’havien apallissat. Portava quinze dies insultant a tot el personal. I aquí dins a la sala d’aguts, qui sembra recull. Els altres interns actuaven. Sembla ser que la reclusió o la falta de relativa llibertat dels interns actua com un catalitzador de una determinada conducta. Sigui positiva o violenta. M’explico: un intern en ser mancat de llibertat relativa pot ser més agressiu amb algú altre. I ho és molt més, però que molt més que si estigués al carrer en una circumstància normal. Va ser en va que traguéssim alguna conclusió. Al noi agredit el varem portar a un altre pavelló. Es veu que no va voler importunar a ningú més. ( Pausa) Desprès la seva mare em clavava mirades punyents. Jo era culpable de l’agressió. No li vaig poder dir qui havia estat en concret. Em vaig sentir impotent. I per primer cop en la meva història com a psiquiatre em vaig veure en la mateixa condició de la mare. Li vaig assegurar que a partir d’ara el seu fill estava segur. Que s’havien pres les mesures pertinents. Però sabia que no es pot dominar la voluntat dels interns. És la seva revenja contra nosaltres. No dic que haguem de tenir una mentalitat de carcellers però els malalts han d’estar controlats. La mare al final em va agrair que no li hagués passat res al seu fill. Però tot va anar així perquè jo vaig posar fil a l’agulla. Vaig parlar amb els cuidadors i el director del psiquiàtric. Si es produïa fets violents per part dels interns o els cuidadors estava clar que es prendrien les corresponents represàlies. Després de un mes de tractament aquest intern conflictiu va poder sortir.
La meva dona sovint em recrimina la meva falta de sentit d’humor. Diu, contràriament al que penso, que sóc massa seriós a dins i fora de la feina. Pràcticament jo no m’adono de com sóc. No puc fingir ser un noi enrotllat perquè no va amb mi. La Alba a vegades m’anomena el gran doctor Pla, l’autèntic cervell de l’hospital. La Alba esta farta de la feina. La vol deixar. Diu que veure tantes misèries l’ha cremat. A l’hospital esta bé treballar-hi una època, però no sempre. A mi m’ha sorprès la seva determinació a marxar. Bé, hauria d’aclarir que abans que m’ho digués la veia com distant, estranya. – Quan vas entrar al psiquiàtric sabies el que et trobaries- li vaig dir. – Sí, al principi estava bé, érem jo i vint infermeres més. Però ara amb l’augment d’interns no donem a l’abast. I la sanitat no ens destina més recursos. A més cada vegada ens trobem amb casos de pel·lícula. Per força hem de tractar als malalts com objectes, màquines i no com a persones. Ella si volia podia eludir part de la feina bruta. Però no volia deixar soles a les seves companyes. Seria una falta d’ètica important. La Alba m’ha proposat que obrim una consulta de psiquiatria. Segons ella, ara ja tinc la experiència i talla per dedicar-m’hi. Ella faria de recepcionista i secretaria. Em podria dedicar integrament a la privada. Però jo no ho veig clar. Jo també tinc els meus principis. Sóc un individu d’esquerres que vol creure en la sanitat pública del país. Perdoni’m la poca modèstia, però tal com estar la sanitat pública, no pot ser que hi hagi una fuga dels millors cervells. Oh! Pere. Allà dins acabaràs essent un metge pervers i viciat. Només has de mirar als psiquiatres veterans que et vas trobar al principi de tot. Allà dins una bona persona es transforma en una altre de cínica. És una qüestió de pura supervivència. I un cop dins el cinisme no l’abandones quan trepitges el carrer. Ets un cínic amb la teva dona, amb els teus fills i els amics” em diu la Alba. I jo me l’escolto atentament. Potser té raó. En aquests cinc anys m’he endurit. He patit per alguns malalts, però segons la Alba a casa no he plorat mai des de que vaig entrar al psiquiàtric. Segons ella m’he convertit en un home diferent. Sóc més insensible als nostres problemes quotidians. Tenim una nena de quatre anys. Esta plena de salut. Doncs la Alba diu que perquè no hi dedico més temps a ella. Dic “ Vull desconnectar de l’hospital” i és clar em submergeixo en la lectura de llibres o miro pel·lícules. Sóc un gran aficionat al cinema. I la Alba em demana que parlem de nosaltres dos. Quina necessitat hi ha de parlar de nosaltres dos, si tot funciona sobre rodes. No entenc a les dones. Amb les que he conegut a l’hospital, vull dir a moltes precioses infermeres, em podria fàcilment haver enrotllat amb algunes d’elles. I no faig res d’això i la meva dona em castiga. Que potser prefereix que surti amb més dones. Necessita sentir-se gelosa per adonar-se que esta viva. No sé, trobo que he estat massa tendre amb ella. Desprès t’acusen de no ser un autèntic mascle. En fi, que facis el que facis estàs condemnat amb les dones. No importa que siguis servicial, atent o descurat i irritable. Qualsevol cosa que facis serà jutjada impecablement. A l’hospital em van titllar de masclista per haver aconsellat al director que contractés tres infermers en comptes de infermeres. La meva dona encara no m’ho ha perdonat mai. Qui és el sexista? Jo o la meva dona? Malgrat això encara puc dir que la meva dona m’atrau sexualment, és molt guapa. Els altres metges sempre l’han intentat seduir. Ho sé del cert perquè ella mateixa es confessa. Segurament és en aquestes ocasions quan en mostro més tendre. L’amanyago i desprès ens anem al llit feliços. Cinc anys de matrimoni i una nena petita de tres anys. No vull tirar per la borda aquest prometedor futur. ( Pausa) Ser un psiquiatre que examina molts de casos també afecta al professional. La seva salut mental perilla. Només jo, una o dues vegades m’he vist desbordat per la dificultat o si en voleu dir molèstia d’algun cas. A l’hospital ens fan falta metges i a vegades anem sobrecarregats de feina. Un dia un esquizofrènic m’estava dient tota l’estona que l’hospital estava essent assetjat per fantasmes. A cada entrevista que teníem ell em deia el mateix. Jo portava vint-i-quatre hores de guàrdia. Perquè? Doncs un metge s’havia posat malalt i el cap de recursos humans em va pregar que em quedés. Així portava tot un dia i nit sencer atenent a pacients i servint-me dos cafès cada hora. Quan em va tocar aquest el meu cos i ment va dir prou. El vaig agafar pel coll i el vaig fer passejar per les dependencies de la sala d’aguts. – On és el fantasma cridava jo, on és? I ell se’m va posar a plorar. Estava terroritzat. – És hora que pensis que el fantasma, en cas d’existir m’ataca a mi, i no a tu.- li vaig dir. Ell em va demanar protecció. Volia un guàrdia jurat a la seva habitació. Aquí vaig esclatar de ràbia, ja no era conscient que fins aquell moment no havia deixat de ser un metge. – Doncs jo vull una tia bona que me la mami. Estic estressat- Al pacient esquizoide no li va fer gràcia el comentari. Em va agafar pel coll i estrenyent-me em va dir que creia seriosament que hi havia fantasmes que vestien de blanc. Escolti, doctor o em fa cas o li faré tragar els dos anys que faig kickboxing.- em va dir. Doncs practica aquest esport amb els teus fantasmes. Aleshores em va clava una patada al ventre i em va voler agafar pel coll. Jo vaig cridar de seguida els cuidadors perquè em vinguessin a socórrer. Varen venir de seguida. Eren dos. – Els fantasmes! Venen els fantasmes! Va cridar. – Traieu-me del damunt aquest sonat. Lligueu-lo bé i doneu-li una bona injecció per calmar-lo. Van haver de venir tres cuidadors més per reduir-lo. Estava frenètic. Al final quan el van haver tingut lligat i quiet se’ls va pixar al damunt. – Cony de sonat! A veure si n’aprens. Va ser la primera vegada que em vaig dirigir a un pacient en aquests termes. Les infermeres quan varen venir, em van intentar tranquil·litzar. Estava fora de si, trasbalsat. La meva dona no hi era. Les infermeres em van haver de donar un tranquil·litzant. Van veure com m’havia sortit de les caselles. Mai m’havien vist així. Al cap de dos dies, ja m’havia recuperat i vaig anar a demanar perdó al pacient. Era el meu primer any al psiquiàtric. No vaig parlar res d’això als psiquiatres vells. Segurament devien pensar que m’estava bé per ser tan permissiu amb els pacients. Ells abusaven dels electro-shocks amb els seus pacients i jo no n’era gens partidari. ( Pausa) Han passat quatre anys des de ençà: els metges vells han marxat, han entrat metges joves i segons la meva dona de seguida vaig agafar el lideratge. A més era la nena dels ulls bonics del director del psiquiàtric. Ell era l’únic psiquiatre de la comunitat que respectava. Era gran, molt madur com a psiquiatre i simpatitzava amb els meus sistemes. Així que quan vaig arribar jo, no es devia sentir sol. Jo i ell varem preparar l’esbandida dels psiquiatres veterans. Ell ja té una certa edat, cinquanta nou anys. Em va prometre que de continuar cinc anys més jo en seria el director. Tot gràcies a ell. ( Pausa) De moment ni vull pensar en aquesta possibilitat. Encara, penso, que em queden molts anys de formació. I si a més a la meva dona em pressiona per una altre banda. No sé si dedicar-me a la privada exclusivament. Per altre banda, m’agrada ser un home compromès amb el seu temps, la seva societat i dedicar-se a aquesta professió només per la gratificació econòmica ho trobo una mica mesquí. Alguna decisió haig de prendre. No vaig entrar sol. El doctor Julià, de la mateixa quintà que jo m’acompanya. Si fallo jo, el director té en ell un excel·lent substitut. Ho consensuaré amb la meva dona, ja ho veurem. Ara s’acosta un temps crucial. Veiem que diu la meva estimada esposa.

El doctor Pla s’asseu al banc. En aquest moment s’aixeca la Alba i pren la meitat de l’escenari.

Alba: Mai he dubtat de la honestedat del meu home. No he vist millor psiquiatre en aquest hospital. Ell i en Julià són els millors. No em puc queixar de les meves infermeres. Són noies valentes, ben formades. Moltes ja estan curades d’espant tan sols treballant aquí durant dos mesos. Tarden molt poc a adaptar-se al mètode de l’hospital.
En Pere no suporta que jutgi el seu treball aquí a l’hospital. Ja en té prou a casa quan em queixo que és un mort. Molts homes es pensen que un cop complerta la seva jornada laboral ja han complert. Jo a en Pere no li deixo passar-ne cap. Sóc una noia dura. Però haig de dir que des de que es va casar amb mi en Pere es millor home. Abans era massa tancat i introvertit. Al principi de tot, durant el seu primer any va estar a punt de tirar la tovallola un parell de cops. Li vaig dir que això s’ho trobaria a totes les feines. Sempre hi ha gent veterana prou cabrona que et vol sabotejar la feina perquè ets jove. I sobretot perquè ets més brillant que ells. Li vaig recomanar que posés una cara impassible. Que fes la seva feina com sabia fer-la. I ja ho veieu de mica en mica va anar convertint-se en el millor psiquiatre de l’hospital. No ho dic jo. Ho diuen els pacients. A l’hospital tothom demana ser atès per ell o pel doctor Julià. El doctor Julià és el seu còmplice i més ferm competidor. Ell també és un bon psiquiatre. Ha sopat moltes vegades a casa nostre, i a la inversa també; nosaltres a casa seva. Ell també és partidari de la psiquiatria suau, de guant fi. El doctor Julià és més reservat que el meu marit. Però igualment eficaç. De fet, s’intercanvien molts casos per estar més segurs. Ells dos per exemple s’havien estat escarrassant en el cas d’en Pep. Perquè era esquizofrènic només a estones. Hi havia moments que tenia visions i desprès desapareixien. El meu home estava desesperat. Ell durant tot aquest temps ha lluitat perquè en Pep pogués portar una vida normal. Una bona feina, una bona xicota. Perquè les al·lucinacions només duraven uns minuts i ja està. I desprès ocasionalment podia sentir veus. Solament una vegada en Pere es va emprenyar amb en Pep. Va ser quan ell li va dir que mentre patia la malaltia, en Pere es rascava els collons. – Vols canviar de psiquiatria, perquè si volguessis tu també em trauries un mort. Què et penses que sóc de pedra. Amb tu he pres la distància necessària, i si vulgues t’hauria tractat amb vulgaritat. Amb rudesa. Tinc l’obligació de tractar-te bé i curar-te però no la de preocupar-me de tu cada dia de la setmana. No hi ha dia de la setmana que no m’hagis trucat per alguna cosa o altre. Les hores perdudes que he tingut amb tu” El meu marit el desarmava amb aquest arguments. I quan no feia bondat l’amenaçava d’enviar-lo a altres psiquiatres de mètodes més tradicionals. En Pere i en Julià ja donen per perdut en Pep. No m’estranya; empassar-se de vint a cinquanta antipsicòtics és mortal. Hi podia haver quedat. De fet, per mi ja s’hi ha quedat. Quan camina per la sala d’aguts no sap a on està. Definitivament, això és una derrota que li costa d’assumir. ( Pausa) En Pere ha estat tan fresc. Durant tot aquest temps ha cregut que em tenia guanyada. Todo bien atado, devia pensar ell. Ja li passa que de vegades ha confós el treball amb el matrimoni. Es pensa que tots dos van junts com un paquet. Pobret, si pensés en les vegades que m’ha passat pel cap deixar-lo per un altre home. Sí, malgrat que el nostre matrimoni pugui semblar modèlic, jo he tingut les meves temptacions. En tot aquest temps, cinc anys, que he estat a l’hospital he tingut un sol amant. Només li he posat les banyes a en Pere en cinc ocasions. Però és com si només en comptes una . Perquè l’home que m’atreia era sempre el mateix home. M’estic referint al doctor Julià. Un gran home. Tan bo com el meu. El seu rival més directe. De moment que jo sàpiga en Julià només és més bo que en Pere amb una cosa: fent l’amor. Ell és deu vegades més apassionat i juganer que en Pere. I mireu que en Pere no queda curt. Però és que en Julià és una fura animal. Una bèstia que ho arrasa tot. I quan vol també pot ser més dolç i pacífic que en Pere. Sap dominar el repertori de l’amant complet. I a més en Julià aplica els principis del Kama-sutra. Coses que segons el meu marit són una collonada. Ell només sap ser agressiu i fort amb el sexe. No sap ser delicat com una noieta. Tampoc es tracta que perdi la seva virilitat. La relació amb en Julià va començar al tercer any. Encara m’havien de nomenar infermera en cap, però jo ja havia après a tallar el bacallà. La infermera en cap sovint m’explicava coses confidencials. I deia que un dia jo la rellevaria. Haig de confessar que el tercer any d’estar a l’hospital jo i en Pere passàvem per una petita crisi matrimonial. En Julià em tractava més que cordialment. Em tractava amb un respecte, una cordialitat, i delicadesa que el meu marit no era capaç d’igualar. Era com un mag. Estava disposada a obeir-lo en tot. Si m’hagués dit divorcia’t del teu marit, potser ho hauria fet. Me’n recordo molt bé del primer dia que ho varem fer. Jo acabava d’administrar un fort calmant a un toxicòman i ell em va dir a cau d’orella que passés a la seva consulta. Aquell dia el meu marit el tenia lliure. Així que quan anava per plegar, vaig anar il·lusionada a la consulta del doctor. Vaig entrar. No em va dir res. Va assenyalar la llitera. Va fer una senyal amb el dit a la boca, com volent-me dir que no digués res. Jo vaig obeir i em vaig estirar tota llarga a la llitera. Ell es va acostar a mi. Delicadament em va agafar el canell d’una mà i em va prendre el pols. Quina sensació més fantàstica vaig tenir. Amb una mà em prenia el pols i amb l’altre va prémer el meu pit esquerra. Li volia dir que continués perquè de cop va parar i es va dirigir a la finestra a mirar per l’exterior. Les persianes estaven escorregudes, així que no ens veia ningú. Ell es va limitar a dir una cosa: “ despulla’t” jo vaig quedar nua excepte les bragues i el sostén. Ell em va recollir els pantalons i la samarreta i els va plegar curosament. “ Queda’t nua del tot” em va dir. Jo vaig somriure. “ O és que prefereixes que et tregui les bragues jo” Tu mateix, vaig dir. Ell es va limitar a treure’m les bragues només amb l’ajuda del dit petit. Amb el sostén va fer el mateix. Jo ja començava a estar molt excitada. I desprès molt suament va posar la mà a l’entrecuix. Haig d’admetre que quan amb en Pere ens avorríem al llit jo m’imaginava que en Julià em violava. – Estic preparada, vaig dir, i en Pere em va posseir com si fos un hipnotitzador. Em va donar el polvo més fantàstic que he tingut. I mira que l’hem repetit vegades l’acte sexual. Però cap ha tingut la màgia d’aquest primer polvo. Malgrat això estic més enamorada d’en Pere que no d’en Julià. Encara que en Julià és millor al llit. A més, en Julià em va assegurar que s’estimava molt la seva esposa. I que això entre nosaltres era un joc. Un joc del qual em podien desposseir totes les atribucions morals que comportava. En Julià sempre ha estat un home més cerebral que en Pere. I jo també em sé de mantenir el cor fred. Sóc una dona calculadora que sap vetllar pels interessos d’en Pere. ( Pausa) Haig de dir que desprès de tres anys de matrimoni estàvem avorrits del sexe. Fastiguejats. No sé si en Pere m’ha posat banyes amb alguna infermera, em sembla que no. I per això tinc la teoria que sóc només jo qui esta farta del sexe amb ell. És que el noi no s’hi esforça per canviar el repertori. L’amor carnal és important per mi. El meu marit manté la teoria que per les dones el sexe és secundari i l’amor la qüestió imprescindible. Que equivocat que va. El que passa és que ara el tinc per un amic especial. Ell no és burro i ha notat alguna cosa. Ara troba estrany que no vulgui fer l’amor amb ell. I ara no hi ha cap doctor Julià en la meva vida. Allò només va ser una fase que jo vaig decidir tancar el més aviat possible. Allò no podia durar per respecte envers en Pere. Jo me l’estimo. El doctor Julià també es una gran persona. Però veig que follar-lo ja no val la pena desprès d’haver-ho fet durant dos anys. Era una relació basada purament en el sexe. De manera que no podia durar gaire. Com a persona en Pere és millor. Per això mai m’he plantejat deixar-lo per un company que folla millor.
Al llarg d’aquests dos anys he conegut alguna infermera que volia informar al meu marit. Una, quan jo ja vaig ser ascendida a infermera en cap, em va amenaçar amb xantatge. Si no li pujava el sou, ella ho contaria tot a en Pere. Jo la vaig engegar a fer punyetes.- Et penses que una vulgar infermera pot destruir el meu matrimoni. Endavant, fes-ho però estàs abocada al fracàs. De fet jo ja li havia explicat tot a en Pere. Ho recordo clarament. No em va recriminar res. Va dir que era culpa seva que se n’anés al llit amb en Julià. I encara menys encara estava disposat a malmetre la relació professional amb ell. De manera que no varem tardar gaire a reconciliar-nos. Ho vaig veure clar i per això li vaig parlar d’aquella manera. Sabia que el prestigiós doctor Pla depenia de mi. Em vaig adonar fins a quin punt era mèrit meu que ell hagués arribat aquí, al capdamunt de la psiquiatria nacional. En Pere Pla és considerat un dels deu millors psiquiatres del país, molt a pesar de la seva joventut. Però el primer any les va passar putes. Jo era el seu puntal. El seu pilar bàsic. L’animava a que s’enfrontés amb els psiquiatres veterans. Va ser en aquella època que en Pere se li va ocórrer deixar la carrera. Ell volia ser un bon psiquiatre, si pogués ser, el millor. Però a quin preu es va preguntar? Quin joc brut havia de fer? Jo li vaig dir o menges o bé se’t menjaran. Ell em va sortir amb la seva afició juvenil, la acupuntura. De forma que ja portava dos mesos i volia ser acupuntor. Deia que se’n volia anar a la Xina. Feia mig anys que estàvem casats. Jo li vaig dir que era impacient amb tot. Que havia de tolerar als psiquiatres antics de l’hospital. I que la seva impaciència era total, fins i tot en el moment d’ejacular. Sense voler vaig ofendre en Pere. Què tenia a veure el sexe amb la seva professió. Jo li vaig dir que es tractava de caràcters. Que un no deixa de ser una cosa per molt elevat que sigui l’objectiu. Aleshores quan estava a punt de deixar-s’ho va haver un canvi en la direcció del psiquiàtric. Va haver un canvi a la direcció. El nou director volia acomiadar els psiquiatres grans. Va engrescar el meu marit i en Julià. ( Pausa) El meu marit em va parlar del primer cas que va tenir. A mi em va inquietar perquè es tractava de una noia nimfòmana que patia un lleuger brot psicòtic. Va arribar a pensar que tothom se la volia follar. I dic tothom, infermers, metges, i tots els homes amb que es creuava pel carrer. I mira que era lletja. El meu marit no va donar importància a aquesta incidència i li va dir que es busqués un xicot insaciable. Que sempre n’hi ha, segons la seva docte opinió. Evidentment li va dir en Pere que ell se la volia follar. El meu marit va riure i li va dir- tinc el meu gust. De seguida aquesta pacient va despertar un interès inusitat entre un dels psiquiatres veterans. De cop i volta la volien examinar i ocupar-se del cas. Naturalment, jo i el meu marit varem ensumar la jugada de lluny. En Pere va parlar amb el director. I ell li va assegurar que podia confiar amb la professionalitat d’aquests psiquiatres. I el meu marit ho va deixar passar. Fins que un dia la noia va tornar a ingressar per segona vegada. Un dels psiquiatres grans va demanar ocupar-se’n. Li va ser concedit. Fins que un dia la noia va demanar a en Pere que l’acompanyés a l’habitació. Ell va acceptar. Un cop allà la noia es va obrir de cames i li va dir: Folla’m. És el que jo vull i el que vols tu. – T’equivoques li va respondre. Ten la ment dividia. – Ah així et vols fer el diferent- va dir-li ella. Què vols dir- va preguntar-li. Em pensava que te’n mories de ganes. Qui t’ho ha dit això? Va dir en Pere. Ells. Així que en Pere ja va donar l’acte per consumat. La pacient s’ho havia muntat diverses vegades amb uns psiquiatres. Uns psiquiatres que l’únic que sabien fer era bavejar i certificar diagnòstics equivocats. En Pere va informar del cas al director. Ell mateix en persona, el director va anar a parlar amb la pacient. Li va fer treure els noms i cognoms dels psiquiatres amb qui havia follat. En total eren quatre. De seguida van veure que volien que el doctor Pla s’hi veiés relacionat, ja que si així era, i si mai sortia a la llum pública això seria una mena de protecció. La cosa no va anar així. El director sense donar explicacions va destituir tres psiquiatres fulminantment. El meu home i en Julià van estar enormement satisfets. Per fi se’ls havia caçat amb alguna irregularitat. I encara les que no sabíem va assegurar en Pere.
Això va ser el principi de una nova etapa, segons li va contar el director al meu marit. Per fi en Pere podia entreveure un futur brillant a l’hospital. Ara ell i el doctor Julià són els reis de l’hospital. S’ho mereixen i s’ho han guanyat a pols.
Al llarg d’aquest cinc anys en Pere m’ha fet enfadar en varies ocasions. Una afirmació del tot normal i rutinària per un matrimoni de cinc anys. Però només hi ha hagut una ocasió en que una seva conducta m’hagi fet pensar que l’haig de deixar. Ens varem discutir per la qüestió de tenir fills. I el que em va fer emprenyar de debò no va ser la seva negativa, sinó la seva justificació. Segons, ell jo no estava psicològicament preparada per tenir fills. Això requeria una fortalesa psíquica a prova de bombes. No es poden tenir fills a la babalà em va comentar. Mira no em confonguis amb una de les teves pacients. A més, cregut de merda, qui et penses que ets, la perfecció mental? Li vaig preguntar. Pujar un fill és una obra d’art complicada- em va dir. Per això la majoria de gent fracassa en aquesta empresa. Qui t’has cregut que ets, et penses que si mai tenim fills només tu tindràs la paraula? Busca’t una esposa amb un coeficient intel·lectual de dos cents. I a més estic segur que l’estimaria més jo que no pas tu. Tu i la teva reputada professió. Et penses que si domines la psiquiatria ja domines el món. Que vas equivocat. Ell seguidament va guardar silenci i em va demanar perdó. Però aquell dia no estava disposada a perdonar-lo així com així. Li vaig retreure moltes altres coses. Al final ell es va haver d’agenollar i demanar-me perdó per desena vegada. Al final de tot, al veure’l d’aquella manera, agenollat contra mi, em va provocar un sentiment de hilaritat. Però vaig lluitar per contenir-lo. – Se t’escapa el riure. Això vol dir que he aconseguit l’absolució? Jo no li vaig dir res. Vaig callar i me’n vaig anar a l’habitació. Aquell mateixa nit ens varem reconciliar i varem acabar fent l’amor. – Pels fills que siguin com siguin, va dir. Estic disposat a acceptar-ho tot. – Jo estic des de el primer dia del casament disposada acceptar-ho tot de tu- li vaig dir. – No puc seguir el teu sentit de d’humor, em perdo em va dir.
En canvi a mi m’encanta perdre’m en la manera de ser d’en Pere. M’encanta que sigui un misteri. Però un misteri governable per mi. Vés a saber quina sorpresa em depararà el pobre Pere en el futur. Que dic, pobre de ell sinó em sorprèn agradablement.

La Alba s’asseu al banc i s’aixeca en Carles. Comença a parlar dret.

Carles: La professió que més s’assembla a la de un rei medieval és la de psiquiatre. Segurament molt de psiquiatres no hi estaran d’acord, però penso que molts de pacients sí que hi estarien d’acord. Abans, recordeu els súbdits de un rei medieval es feien pregar o lluitaven aferrissadament per la benedicció del rei. I ara un psiquiatre, en el pacient, inspira temor, respecte profund. Un pacient espera que el judici o valoració de un psiquiatre sigui positiu, de la mateixa manera que un súbdit esperava l’absolució del rei. Així si li esqueia el rei podia condemnar a un súbdit a la mort, o a viure en la ignomínia. Ja ho sé que els psiquiatres mai farien això. Però en són conscients els psiquiatres fins a quin punt són decisius per al pacient i el seu entorn?. Quan un psiquiatre diu que un pacient seu està malalt, cau sobre el pacient tot el pes de les paraules. És una sentència inapel·lable. Alguns psiquiatres són uns perdona vides. D’altres en canvi estan imbuïts de cert humanisme, com el doctor Pla o el doctor Julià. Reconec que tractar amb gent trastornada ha de ser estressant. No hi pots deixar la pell, i has de prendre algunes precaucions. Com ara no intentar posar-te en la pell del pacient. Això requereix un esforç extra a més fa que t’encarinyis massa amb el pacient. Un dia o l’altre l’hauràs de abandonar. Si algun dia ens han d’abandonar, tal com diuen ells, perquè aquest zel intens quan es fan càrrec de nosaltres? No em m’interpreteu malament. Estic molt content del doctor Pla. Estic segur que és un gran professional. Però abans de topar amb ell he anat amb cinc psiquiatres com a mínim. Tots cinc igual d’incompetents. Què tinc doctor? Preguntava, i ells responien que m’anaven estudiant. Arribaven a conclusions vagues sense cap idea clara i simple del que tenia. D’acord que la ment humana és complexa, però el llenguatge dels psiquiatres no esta inutilitzat. Em podien haver dit alguna cosa. Algun em va arribar a dir que tenia algun lleuger trastorn de la personalitat. Però qui s’ha atrevit a posar cara i ulls a la meva malaltia és el doctor Pla. La medicació funciona. Ara no tinc aquelles infernals baixades. Estic bé. Estic aquí a dins a l’hospital per precaució, per prevenció que diria el doctor Pla. Té por que em tornin a aparèixer alguns símptomes psicòtics. Últimament però, tinc la sensació que tothom del psiquiàtric ho sap tot de mi. Les meves coses, alegries i misèries. Tot. ( Pausa)
La dona del doctor Pla és una gran noia. I a més de ser eficaç esta molt bona. Tan de bo me la pugues tirar. Seria un triomf contra les convencions i les normes de la casa. Però això només és un somni secret que no arriba a la categoria de fantasia. Però reconec que m’agradaria tenir alguna influència o poder sobre el doctor Pla. Seria la meva venjança contra el món dels psiquiatres. Fins i tot em provocaria una esquizofrènia greu per demostrar-li que no controla res. Bé, veieu a vegades no tinc més remei que ser un bocamoll. Hòstia! Que n’és de guapa la infermera en cap. Corre el rumor per l’hospital que ella i el doctor Julià s’entenen. Quan caminen junts per l’hospital les seves cares els delaten. Si és cert això, me n’alegro. El doctor Pla, en quan a cornut és un ésser humà que sent i pateix. Li dono la benvinguda a aquest món dels disgustos. No li vull cap mal. Per mi és el millor metge que he tingut mai. Però ho és precisament pels seus errors com a persona. Un altre pacient s’hauria irritat. Hauria dit que una persona tan dèbil no pots ser psiquiatre. Hi ha qui pensa que un bon psiquiatre és aquell que només sap donar-te canya. Així reconec que el doctor Pla és un psiquiatre tou, de la nova fornada de psiquiatres, els altres eren vells que tenien els collons pelats de ser durs i inflexibles. Podeu endevinar la sort que he tingut en topar-me amb el doctor Pla. Però ell també alguna vegada s’ha equivocat amb mi. El primer cop que em va visitar es pensava que jo feia comèdia. Estava deprimit i tenia idees suïcides. Em va dir “ Si hagués sabut en la meva adolescència que al cap de uns pocs anys em trobaria a vostè jo també m’hauria suïcidat”. Desprès de dir-me això es va posar a riure. Jo no. Estava seriós i enfonsat. Va riure una estona fins que va veure la meva cara de mala llet. I li agraeixo al doctor que aquesta fos la primera i última vegada que rigués de mi o amb mi. En la resta d’ocasions ha estat massa seriós. Fins i tot alguna vegada li he dit “ deixis anar doctor, relaxi’s, rigui una mica” “ Faci el que faci estic condemnat a la crítica” em va dir. Darrerament el veig trist. No sé si és a causa del seu matrimoni amb l’Alba o bé perquè ha perdut per sempre en Pep. El doctor Pla té una estima igual per tots els pacients. Això és el que defensa ell. Però jo sé que com, totes les afirmacions de bona voluntat, això és una mentida podrida. El doctor estimava en Pep com si fos un amic seu. En Pep, ja ho sabeu era un cas clar d’esquizofrènia aguda. El doctor creia que hi havia possibilitat de cura. Així i va bolcar tota la seva energia. Es va agafar el seu cas com el seu buc insígnia de la seva carrera. I primer els resultats li varen acompanyar. No és que eliminés la part esquizofrènica de la seva vida. No, no va fer això, que era impossible. El va aconseguir calmar. Abans que el doctor s’ocupés de ell, ja tenia un llarg historial de subjeccions, injeccions i lligades per part dels cuidadors. Era un dels habituals de la casa. Ara sé que era injustament lligat, tal com pensava el doctor Pla. Només cridava molt fort i prou. Però per desgràcia la seva família era alarmista i exagerada. No podien assumir que el seu fill estigués malalt. I van dir que vivíem amb por cada vegada que en Pep cridava com un salvatge. El doctor Pla va posar fi a aquesta costum. Es va erigir voluntàriament com a mitjancer entre ell i la seva família. Els va assegurar que en Pep no els muntaria cap més pollastre. I així va ser. Què li va dir el doctor Pla a en Pep perquè es calmés. Això és informació confidencial. Mai ho sabrem. Però jo sí sé una cosa, segurament el motiu pel qual el doctor Pla s’estima tan en Pep. L’altre dia vaig sentir una conversa entre infermeres. Estaven vigilant el passeig d’en Pep. Ja ho sabeu camina per les dependències com un zombie. I les vaig sentir a dir: Pobre noi! Un noi tan atractiu com ell. “ I a més intel·ligent. Li faltava un any per acabar psiquiatria.” Heus aquí el motiu de tanta simpatia, vaig pensar. I que cabró que és en Pep, quan el vaig conèixer a l’hospital mai em va dir que tenia estudis de medicina. Perquè no ho va dir mai? Em va enganyar em va dir que treballava de comercial en l’empresa del seu pare. Potser en detectar la meva antipatia natural envers els psiquiatres de tota mena, em volia mantenir com a amic. Devia pensar que en cas de dir-me la veritat, jo no el miraria amb la mateixa consideració. Que equivocat que estava. En Pep era una de les poques persones que sabia escoltar. I tenia una memòria prodigiosa. Sabia a un mes vista, que li havies dit aquell dia o l’altre. Perquè es va voler suïcidar? Un dia a l’hospital vaig veure una noia d’una bellesa extraordinària. Una infermera nova, vaig pensar. No era la xicota d’en Pep. I va i un dia en Pep em diu que la seva xicota, sí aquella tia tan bona, l’ha deixat a causa de la malaltia. “ Te’n sortiràs i desprès trobaràs una tia més extraordinària que aquesta. “ El doctor diu que és un procés llarg, el de la curació” La vida és alguna cosa més que les noies. “ No fotis” em va dir amargament. Quans tios no són res sense la seva dona? Per ell fer coses grans exigia tenir un recolzament constant, una noia que estigués disposada a donar la cara per tu. Li vaig dir que les noies volen nois forts, independents. I ell em va dir que no, “ A les dones les encanta exercir alguna mena de poder sobre nosaltres, i una forma d’exercir-lo és fer-nos creure que elles estan al darrera per parar els cops”. Al final varem concloure que un ha d’aprendre a estimar a ell mateix. Això per si sol ja representa una gran guerra. I mentre guanyem aquesta guerra, la nostra guerra contra les noies serà guanyada, o en la majoria dels casos ajornada. ( Pausa)
Quan el veig caminar per aquí, en Pep no em reconeix. Esta en un estat catatònic i sembla que aquest estat serà crònic per tota la vida. Perquè a vegades la vida no és generosa amb els qui són més bones persones. Perquè les noies no es poden enamorar mai d’una persona mediocre? En Pep amb la malaltia devia perdre punts, la malaltia l’igualava amb tot de persones que podien ser i de fet ho són infravalorades. Desprès quan algun noi surt del pou o triomfa en alguna cosa, les xicotes surten fins i tot sota les cols. A on eren abans d’això? Perquè no poden donar un somriure espontani a un noi, i no un de calculador i fred. No sóc gens misogin perquè això ho podria fer extensiu als nois. Una noia malaltissament feble tampoc té possibilitats de menjar-se un rosco. No estic ni parlant de noies, ni de noies Estic parlant d’ésser humans. Però la vida és encara més secreta que això. No vulguem tenir la gosadia de voler entendre-la. Seria voler jugar a ser Déus. La vida pot no ser la meitat de les coses que nosaltres podem adjudicar-li, però una és segura, aquesta vida és injusta. Sempre plou sobre mullat. ( Pausa) Però aquí som ben tractats. Fa dos anys hi va haver un relleu. Ara manen el doctor Julià i per suposat el doctor Pla. Cada vegada veig menys el doctor Pla i més el psicòleg amb qui treballa. És en Joan. Aquest és més aviat un gat vell. Té cinquanta anys. I posaria la mà al foc que té una ascendència sobre els dos doctors. És una mena de bruixot. Quan estic eufòric em frena i quan vaig alacaigut em fa fer una valoració del que és la meva vida: tens una família que t’estima i t’esperen una desena de noies amb les quals compartir experiències. És un pèl exagerat. Però ell diu que estic en condicions de lligar-me en qualsevol tia. Sóc jo que no crec en mi mateix. A la vida només he tingut una sola xicota, la Raquel, d’això fa molt temps, molt abans que caigués malalt. La meva xicota també es va cansar de la meva malaltia. A més em cardava banyes amb un altre noi. Però durant un parell d’anys varem ser feliços. Abans d’estar malalt estàvem molt units. Follàvem gairebé cada dia. Vaig tenir una gran sort. A la Raquel li anava la marxa. Era una màquina. I jo content. Perquè havia de caure jo, si tenia una xicota que era una meravella. El doctor Pla diu que això no té res a veure, que és una malaltia neurològica. El cervell es dispara a si mateix. Nosaltres no hi podem fer res. El doctor Pla diu el problema no és la persona és el cervell. Cal ser dur amb el cervell a través de la medicació. Tinc entès que alguns dels psiquiatres que hi havia abans es mostraven cínics amb els malalts. Tractaven el malalt com i tot aquest, tota la seva persona fos part del problema i no pensaven que solament era una part de la persona la que no funcionava. A on comença la persona i acaba per deixar pas al cervell. Una qüestió complicadíssima. El doctor Pla diu que hi vol dedicar la resta de la seva vida. Tots els pensaments i sentiments són generats pel cervell, però una persona és un organisme que té altres òrgans. Una persona és més que la suma dels factors que componen el cervell. Encara que estem regulats per ell, hi ha idees, pensaments que s’escapen de la seva influència. Segurament molts de psiquiatres i neuròlegs no hi estaran d’acord. Però som sang i la resta del òrgans que també poden determinar la nostra manera d’esser. ( Pausa) Al principi de la malaltia la meva xicota em va donar suport. Deia que no em fallaria. Però més tard em va fallar amb un amic comú. En Jesús. Ell era el seu professor de tai-chi. Un dia em vaig presentar a la seva classe. Ja sospitava que passava alguna cosa. Volia fer tan si com no la classe. En Jesús em va dir que no la podia fer perquè no estava matriculat. La Raquel va dir que em comportava com una criatura petita, i jo li vaig dir a en Jesús que si no es portava bé amb la Raquel, li posaria la matrícula al cul. Ell em va respondre que tractava a la meva xicota amb una delicadesa desacostumada. Em vaig quedar mut. En Jesús em treia tres pams que jo i era musculós però prim. – Sé el que hi ha entre vosaltres” li vaig dir. – La saviesa és una font d’energia que s’ha de cultivar a cada moment” em va respondre. Què collons volia dir amb això. Que era més espavilat que jo? “I la teva polla és més sàvia que la meva?” vaig dir-li – “No, però últimament esta més alegre que la teva” em va dir . Tot això va transcórrer al final de la classe. Si hagués volgut hauria plantat més cara al professor. Però ell era un mestre en l’art de repel·lir atacs. La meva xicota es limitava a callar. Fins i tot se li escapava un somriure. “ Ja m’ha explicat la Raquel que estàs malalt” Era la seva forma de dir-me que ell es sentia superior. El vaig agafar per la barba. “ Tens una barba molt maca, segur que deus ajudar a que les teves ancianes alumnes tinguin més orgasmes” Ell es va posar a riure. “ Raquel, es nota que el teu xicot ha passat massa temps tancat al manicomi” Vaig mirar a la Raquel. Estava muda. No em donava suport. “ Escolta, faquir de merda, si en la vida de la meva xicota hi ha un mestre aquest sóc jo” “ Ja, jo puc ser un faquir, però tu m’han dit que aguantes un minut, i llestos. Has d’aprendre a tractar bé les dones” Vaig mirar inquisitivament a la meva xicota i ella em va dir “ Ho sento molt, Carles” “ Jo i tu hem acabat” “ I així em deixes per aquest fill de puta? Perquè em vas prometre que no me m’abandonaries. Tan bon punt vaig emmalaltir tu ja vas maquinar, desagraïda, porca” “ si tan sols utilitzessis una quarta part de la teva energia en poder fer l’amor potser tindries l’oportunitat de follar-te a una desesperada” No vaig poder aguantar més. Em vaig llençar al cim d’aquell malcarat. Però em va repel·lir amb una clau estranya i vaig rodolar per terra. La Raquel reia, i el seu nou xicot també. A partir d’aleshores he après que les dones menteixen per dir la veritat i que els homes bé el homes som uns matussers, de seguida se’ns veu el llautó. Si una cosa hem d’aprendre d’elles és la frescor amb que es prenen les coses. Elles saben que la vida és una presa de pèl i saben jugar amb això. Nosaltres no. Hem d’aprendre a ser cabrons i no tenir cap mena de remordiments, tal com fan elles. Espero que no em titllin de masclista. Però estimats germans, no hauríem d’admetre que la vida amb les dones és un estira i arronsa. Les dones no peguen. Alguns homes no ho fem, però elles tenen una subtil forma de declarar-te la guerra sense despentinar-se. Les noies fan que la relació entre un home i una dona sigui de naturalesa política, i estimats senyors es diu que la política és la continuació de la guerra per altres mitjans.

En Carles s’asseu al banc i ara li pren el relleu el doctor Pla.

Doctor Pla: El doctor Julià i jo som els pilars d’aquesta institució. Tenim tan bona relació amb el director que cada nou psiquiatre que ve, ha de rebre el nostre aval. El doctor Julià i jo compartim algunes coses més que una ampla i rica concepció de la psiquiatria. Sé del cert que ha estat l’amant de la meva dona. Durant aquest cinc anys que ens coneixem els tres no he muntat ni un pollastre. El doctor Julià i jo som grans amics. Les xicotes i dones passen. Si perds una dona, no passa res em trobes una altre. Però que difícil que és tenir un bon amic. Si el perds, qui el substituirà? Pels que s’agafen la vida superficialment, diran que a la vida les amistat es renoven. Però jo afirmo que un bon amic és aquell que ha sabut mantenir-se tota la vida. I no li guardo rancor al doctor Julià. Sé que la Alba, malgrat l’afer que ha tingut amb ell, em prefereix a mi. La Alba em vas deixar clar que això no era una competició, i que si ens ho preníem així la perdríem. ( Pausa) No he tingut grans temptacions aquí a l’hospital. No puc dir el mateix del doctor Julià. Es pot dir que ell s’ha follat a la meitat de les infermeres. A més reconec, tot i no ser homosexual, que està molt bo fins i tot jo ho sé veure. M’agradaria tenir la seva cara i el seu cos. Però malgrat això és un gran professional. En la seva llarga carrera només m’ha delegat dos o tres casos. Un d’ells és el d’en Pep. Pobre malaguanyat, era un gran noi. També em va demanar que m’encarregués d’en Carles. Era un cercle viciós. No sabia com tallar-lo. No vull que en Carles agafi l’exemple d’en Pep. A més entre els interns aquesta mena d’actes es contagien. Es suïcida un i desprès es gairebé segur que ho intentin dos o tres més. De moment sé que he guanyat la confiança d’en Carles. L’aprecio i n’estic segur que ell m’aprecia, no sense algunes reserves, que són normals entre els pacients i els metges. Recordo que en Pep el vaig enviar a un del millors psicòlegs del país. El seus pares tenien pasta per pagar el psicòleg així que de seguida s’hi van avenir. Però no va servir de res. Sí, reconec que algunes vegades he arribat a odiar alguns psicòlegs, fins i tot els millors. El cas d’en Pep, jo sabia per on anaven els trets, i el fotut psicòleg que l’hi vaig enviar, va portar-lo al seu terreny. Hi ha molts de psicòlegs que interpreten la realitat segons els seus desitjos. Encara no he trobat ni un sol psicòleg que es declari en condicions d’inferioritat davant de la realitat. La majoria d’ells creu que són més poderosos que la realitat del pacient. Quan un pacient diu no puc més, no puc fer-hi res més, és que realment hi ha un problema greu. Crec que no deuen estar per romanços. I va, i els psicòlegs es creuen en el poder màgic de capgirar la realitat. Reconec que si fos un pacient m’agradaria donar-los una puntada de peu allà on fa més mal i dir-los: tranquil, noi, no passa res. El teu mal, ara, és imaginari. És pura ficció. Només tens pessigolles a la part dreta de un dels teus testicles. Abans d’enviar algun pacient a un psicòleg m’ho miro molt. Per mi anar al psicòleg, és quan ja he tirat totes les cartes, i no em queda més remei que aquest mal menor. En Pep a part de l’esquizofrènia tenia una timidesa absoluta per les dones. Sempre m’ho recordava. Com a mi, i sobretot en Julià li agradaven molt les dones i es trobava frenat. Bé, vaig pensar, potser el millor psicòleg el podrà ajudar en aquest cas. I sabeu que li va preguntar el psicòleg desprès de deu sessions: si s’havia enamorat mai d’una noia. Però de que van aquest psicòlegs. Potser pensava que en Pep li agradaria respondre aquesta pregunta. Quan me’n vaig assabentar li vaig dir immediatament que deixés d’anar a cal psicòleg. Que es gastés els calers amb alguna puta. Segur que seria més saludable una bona mamada. Perdria la vergonya davant de les dones i en sabria apreciar la seva naturalesa terrenal. Però en Pep era un cas perdut. Pobre. Em va dir que ja no era verge. Que havia tingut xicota. I que va ser ella qui es va declarar. Això era molt abans, quan el doctor Julià el va començar a tractar. Vaig quedar garratibat. Havia tingut xicota, i ara que no en tenia es sentia impotent per tenir una altre relació amb alguna noia. Segons ell, ella s’hi va llençar. No va fer res de res. Van coincidir a la classe de C.O.U. i desprès ella li va anar al darrera de forma obsessiva. En Pep no era lleig. Diria que era tan atractiu a les dones com ho podria ser el doctor Julià. Així que no entenia la seva timidesa. I era intel·ligent. Es podria follar a la dona que vulgues. No entenc les seves pors a no agradar. Deia que patia molt. Que no sabia què fer amb el seu ímpetu sexual. – Endavant tio, les noies t’estan esperant.- Sí però segur que si s’assabenten de la meva malaltia, què faran? “ D’acord tio, però tu vols el rotllo de una nit, no? No s’hi fixa una tia fàcil amb això” Recordo que li vaig dir que no s’havia merescut tenir aquella xicota d’una manera tan fàcil. Les ties no solen ser així. En el seu cas, era la pura excepció. S’havia acostumat malament. Al final vaig entendre perquè a en Pep li passava això. A la majoria de ties els agrada que un tio sigui segur d’ell mateix. Ja pot ser que el tio sigui el tio més bo del planeta, el més intel·ligent, que si no mostra seguretat, està condemnat. El tio més lleig amb una mica de seguretat sempre tindrà més opcions que en Pep. Ja ho sé. Estic exagerant molt. Però no vaig gaire desencaminat. A en Pep li hagués anat molt bé tenir èxit en alguna cosa. Desprès ja caurien com mosques. És curiós el que pot fer la fama. En Pep no era ningú i s’ha quedat sol. A part de la seva família. Però si hagués arribat a tenir fama., la font dels seu problemes s’hauria solucionat. Que cabrones que són les ties. Tens una mica de fama, i ja les tens a sota dels teus peus. Encara que tu siguis un desgraciat. Jo creia fermament que el problema de la seva timidesa i la esquizofrènia anaven aparellats. El doctor Julià no ho creia així. Però en Pep em va explicar una cosa que em va sorprendre. Abans de tenir el brot d’esquizofrènia per tercera vegada, va notar que tenia una gran, immensa timidesa envers el sexe femení. Era tan la seva timidesa que no podia parlar amb una dona. Baixava la mirada quan parlava amb qualsevol dona. El contacte directe amb els ulls de una noia li produïa terror. No podia aguantar la mirada. El sol fet d’estar amb una dona li produïa pànic. Perquè? Em vaig preguntar. Reconec que no em podria treure l’entrellat. Però aviat vaig comprendre que la seva timidesa malaltissa era un fenomen on es canalitzava la esquizofrènia. La seva por a les dones era una de les formes en que és manifestava aquest desordre mental. Per tan els seus problemes amb les dones eren de naturalesa més psiquiàtrica que psicològica. Això sí una mica de psicoteràpia seria necessària. I així vaig decidir que jo mateix m’entrevistaria amb ell una hora setmanal. Vaig decidir que ho faria gratis. Vaig descartar la faceta psicològica del cas perquè una dada m’ho confirmava: en Pep havia tingut xicota i això no l’havia ajudat a tenir una relació normalitzada amb les dones. Vaig preguntar-li com era la seva ex-xicota, i pel que em va explicar era una noia sana i completament legal, no era cap barjaula. Així que vaig centrar tota l’atenció en la seva mare. Potser era una dona autoritària, un autèntic sergent. I seu pare un home anul·lat per la personalitat de la poderosa mare. Li ho vaig preguntar, i efectivament les coses funcionaven així. El primer que li vaig recomanar era que se m’emancipes de la família. Ho havia de fer. Jo ja m’encarregaria de parlar amb els pares. Per molt mesquina que fos la seva mare, jo ja li deixaria clar que es tractava no ja de la vida d’en Pep, sinó de la seva supervivència. Efectivament la mare d’en Pep va ser un ós dur de rossegar. Li vaig recriminar que protegia massa al seu fill, i ella em va amenaçar de canviar de psiquiatre, “ em sembla que el que té el mal és vostè, no el seu fill” “ Què es pensa que és imprescindible” em va dir. Varem tenir una discussió. Jo defensava que en Pep estava com a intern a l’hospital i que per tan estava més sota la tutela de l’estat que no pas de la seva mare. Evidentment ella es va cabrejar. Em va dir de tot. “ Vostè no em pot robar el fill” i jo “ És busca que li digui que vostè és la culpable de l’estat del seu fill” “ Com pot tenir la barra de dir-me això” “ O canvia la seva relació amb en Pep, o m’hauré obligat a actuar” i ella “ Vostè el meu fill no el tocarà més” “ És a mares com vostè que haurien de tancar i no els seus pobres fills” Em va fer treure de polleguera i no me’n penedeixo de les paraules que li vaig dirigir. El instint maternal mal canalitzat sol produir efectes devastadors en els pobres fills. No puc suportat aquest tipus de mare. Perquè serà que darrera de un psicòtic o un neuròtic sempre hi ha una mare extremadament possessiva. Però nosaltres no podem fer res. Només podem ensenyar als afectats a ser independents, a fer-los conscients del seu lligam malaltís amb la mare. Normalment en aquest casos els pare no hi pinta res. Sol ser el gos fidel de la mare. Uns individus que han abdicat de fer la funció de pares. ( Pausa)
I ara el pobre Pep no es pot assabentar de la pel·lícula. Esta completament neutralitzat per la sobredosis de pastilles. És molt difícil, jo ja diria impossible que es recuperi. A mi i la Alba ens va fer molta ràbia. Estar en aquest estat és pitjor que estar mort. Tan jo com la meva dona ignorem perquè va voler suïcidar-se d’aquesta manera. Però tinc les meves sospites. I totes apunten a la pressió de la seva mare. Sembla mentida com en Pep era una titella en mans de la seva mare. Em va dir que mai s’havien hagut discutir. El tenia tan dominat. Mireu si m’hi vaig implicar tan en el cas, que en la meva vida només he odiat a fons dues persones: la mare d’en Pep i la Alba. Sí, encara que m’estimi ara a la Alba, reconec que hi hagut moments que l’hauria escanyat. Sobretot quan m’insinuava que podria caure als braços del doctor Julià. A l’hospital ens veiem molt sovint però no tenim temps de discutir-nos. Reconec que la meva dona és superior en tot. Té més seny que jo. Més energia. Podria haver estudiat la carrera de psiquiatre. Però diu que per ella això és massa responsabilitat. Hauria d’assumir un pes moral que no estava disposada a admetre. I tot per la seva mandra. Al principi d’estar a l’hospital la feia passar a la consulta perquè em donés la seva visió sobre els pacients. La Alba tenia un ull clínic per endevinar la causa, el desllorigador de molts casos. I jo quedava estupefacte de la seva perspicàcia. Desprès d’un any d’obrar així em vaig adonar que ella envaïa el meu terreny. Desprès de tot, m’estava manant en el meu terreny professional. I ja en tinc prou amb la meva vida privada on ella és la senyora. La Alba és una noia difícil, punyetera. Bé, com totes suposo, però ella és més llesta que moltes altres. Una vegada li vaig fer riure. Va ser quan me’n vaig assabentar que tenia alguna mena de relació amb en Julià. Li vaig dir que necessitava viure una temporada sol per mantenir la meva lucidesa a la feina. Si la meva vida privada era un desastre, a la feina això en sortiria perjudicat. De manera que li vaig dir. Ella es va posar a riure d’una forma histèrica. “ Que no em veus capaç d’estar un mes sol?” li vaig dir. Ella va esclafir de nou en una rialla sorollosa. “ Em fas tanta gràcia quan et fas el fort” em va dir. Aquí em vaig emprenyar. Aleshores li vaig dir que volia reflexionar un temps per saber si em convenia continuar amb ella. “ I no t’ha passat pel cap que jo et vulgui deixar”. “ No reina, ets tu la que està en franca inferioritat. Ja saps que pel doctor Julià ets una conquesta més, una noia de una sola nit” li vaig dir. I efectivament ho vaig comprovar quan vaig interrogar al doctor Julià. El vaig sorprendre. Ell al principi no sabia que dir. I de seguida em va dir “ Tranquil Pere, no estic enamorada de ella” , “ així tractes la meva dona com una puta” li vaig dir. Estava clar que en Julià només volia a la meva dona per una sola nit. Vaig fer veure que estava enfurismat. Però en realitat, molt en el fons estava alleujat. Continuava estant enamorat de la Alba. Estava enamorat de la seguretat que em transmetia, del seu seny i del seu bon sentit comú. Reconeixia que era una gran dona. I a més ella tan sols m’havia esta infidel en l’apartat sexual. Per tan podia respirar tranquil. Però el meu orgull viril m’obligava a actuar com un home fort. I ella va endevinar part de la comèdia. Digueu-me quants de vosaltres renunciaríeu a una dona que us entén tan bé. La Alba per mi ho és tot, l’amant, la dona, la germana i la mare. Estic tan empeltat de ella. Que si per qualsevol motiu em deixés em deixaria destrossat per un bon parell d’anys o per tota la vida. Únicament hi ha una cosa que em causi més por que a la mort, i és la por a ser abandonat per la Alba. Em sento tan segur amb la Alba. Tan que si m’hagués de morir per un càncer i tingués en tot moment a la Alba al costat meu, tindria assegurada mitja salvació. La Alba és una noia molt exigent. Però ho fa amb tanta diligència que ni te n’adones. Tot el que fa em sembla sensat. D’això n’he parlat amb en Julià, ha estat tan la nostra vinculació professional que ens hem convertit en grans amics. Ell em recorda els defectes de la Alba: creguda i una prepotència disfressada sovint per seguretat. “ Sigues prepotent amb la teva dona; bé no ho siguis cada dia, però demostra-li quin és el teu terreny” “ Veig confirmada la meva suposició que només te l’has tirada la meva dona. És una bona notícia. Mai l’arribaràs a conèixer-la o bé entendre-la” Bé, la podia conèixer superficialment. Però la meva dona és d’aquelles que sembla una cosa i n’és una altre. Aquí a l’hospital sembla la persona més tolerant. Però a casa mana i què voleu que us digui jo ja m’hi sento còmode en què una noia em marqui el camí. M’estalvio molts maldecaps. És curiós sovint m’he trobat donant consells a pacients que després jo no aplico per mi mateix. Reconec que de vegades parlo massa. Però qui em corregeix. Sóc l’ultima instància moral. Desprès de mi qui ve? I això si que és un gran pes per mi. Al final, en la majoria de casos haig de dir aquella frase tan popular: Salvi’s qui pugui. Què vulgar, que trist per un gran psiquiatre.

El doctor Pla s’asseu el banc, i s’aixeca la seva dona.

Alba: Perquè el meu marit és tan espavilat a l’hospital, i tan aturat a casa. És que al final resultarà que... bé deixem-ho estar. De vegades em fa la sensació que s’ha cremat en la seva professió. Però enteneu-me, vull dir que s’ha cremat ell per ser la persona que li pertoca. El que vull dir és que pels pacients encara els pot ajudar. I molt. Però ell no es pot ajudar a si mateix sinó l’empento jo. I una dona, per molt que sigui la dona de un, no pot fer sempre el paper apagafocs. D’aquí a un mes deixo la feina. Ho tinc molt estudiat. Encara que el director, en Planes, m’ofereixi millors condicions, ha arribat l’hora de tenir un fill. El meu marit diu que no esta preparat per tenir un fill. Malgrat dir això al final ha acceptat. Suposo que té una por terrible a perdre’m. Al capdavall no sé que es pensa que té en Pere; sóc una noia prescindible com les altres. Cada vegada que no compleixo alguna de les seves fantasies i idees, com ara que sóc una dona que té una solució per tot, es posa marrà. Encara que sigui tot un doctor, també té les seves esquerdes. I quan es mostra als pacients sembla que sigui la perfecció. Una nit desprès de fer-me l’amor se’m va posar a plorar. Que passa? Li pregunto. No diguis res encara penses en el nostre amic Julià? Li pregunto. No t’ha passat pel cap que pot ser un pèssim marit i un psiquiatre mediocre. “No ho posis tot al mateix sac” li dic. No crec que els essers humans tinguem la personalitat dividida, tots sempre som un mateix” “ Això no t’ho creus ni tu mateix. Treu-te del cap aquestes estúpides idees masculines que et donen malviure. Tu no ets un gran psiquiatre perquè em tens al meu costat. I no pots ser un gran marit perquè coneguis aquest ofici. Una cosa sí que et conec: en alguns casos has comès errors. Però només en una quantitat tolerable. Tu no acceptes ser un mortal. Et creus que ets superior als altres. I quan alguna cosa grinyola, cosa perfectament normal en el teu ofici, t’enfonses perquè ja no et recordes que és perdre. Et prens la feina de psiquiatre com si tu fossis un cap d’estat. Sí, reconec que ets tan bo que és fàcil que hagis caigut en aquest parany. I jo et mantinc a ratlla com a marit, i tu t’ho prens com una ofensa, com si et critiqués la feina. I és normal perquè un cop a la setmana ens veiem les cares i fem una valoració conjunta dels pacients i del personal de l’hospital. Et dono un consell: si no vols perdre’m i continuar essent el millor psiquiatre amb el permís d’en Julià, analitza’t a tu mateix amb el rigor en què analitzes els teus pacients. Si pretens ser un psiquiatre humà i revolucionari sigues primer humil amb tu mateix. ( Pausa) A la meva vida solament hi hagut un home: en Pere Pla. Els altres han estat anecdòtics, actors de secundària. Cap d’ells m’ha marcat profundament. I amb en Pere un cop desmuntat el seu mite, encara me l’estimo més perquè el sento vulnerable i vencible. Tot el contrari que al seu lloc de treball on és el putu rei del manbo. Per això penso que l’opció de deixar l’hospital és intel·ligent. Sovint em pensava que confonia els dos homes; el marit i el psiquiatre. Per molt que m’esforces a distingir-los; jo també queia en la trampa. Vull ser mare. I no tindré cap escrúpol amb el pare. O està per la feina de ser pare o me’n busco un altre. No el vull posar en un dilema. Crec que desprès de tot en Pere ho meditarà i creurà que és convenient no treballar tantes hores. Si finalment, tal com espero, tenim un fill, no vull que en Pere li sigui exigent. Que sigui exigent en la seva feina, d’acord. Però em sembla molt que en la vida familiar has d’aprendre a transigir.
Jo sempre jugo amb la carta de la sinceritat. Vaig ser jo qui li va explicar que havia mantingut relacions amb en Julià. Em va fer un cara d’incrèdul. “ Em vols fer mal, i ja no saps que dir-me” em va dir. “ No, és veritat pregunta-li a en Julià” Ell va posar una cara inexpressiva i va emmudir. “ Per cert sap follar millor que tu. Però no pensis que és el meu campió. Tu ets el meu home de la vida. Els altres són d’usar i tirar” Les meves paraules estaven calculades. Portaven verí. En Pere amb anterioritat m’havia fet emprenyar. I molt. A l’hospital i fora de l’hospital deia que era frígida. M’ho va confessar en Julià. No m’ho podia creure. Perquè era ell el que per culpa de l’estrès no funcionava. Jo no en tenia la culpa si associava el meu cos al trist panorama de l’hospital. Era l’inconvenient de treballar els dos al mateix lloc. Alguna cosa semblant havia de passar. “ No ho entenc, jo t’he estat fidel. I per una vegada que se m’hagi escapat la llengua, no trobes que és desproporcionat?”. Vaig callar i vaig decidir que seria millor passar pàgina. No em va caldre demanar-li perdó per les meves paraules agosarades. En Pere encara esta tan penjat de mi, que passaria per alt el que fos, amb la fi d’estar amb mi.
Crec que he estat justa amb els pacients. Mai he donat un tracte preferent a alguns d’ells. I això que m’han caigut molt bé alguns pacients, com el malaguanyat Pep, i en Carles. Hi ha vegades que solament veient el pacient, sé si tindrà cura o no. Al meu marit el vaig advertir en el cas d’en Pep. Li vaig dir que tenia un entorn nociu i perjudicial: la seva omnipotent mare. En canvi, el que és el seu amic en Carles, li veig futur. Segur que es recuperarà. Mireu com ha acabat en Pep, gairebé un vegetal. No parla, no escriu. Amb prou feines menja. Li hem de donar el menjar nosaltres. El cas d’en Pep és l’únic que m’ha trasbalsat. Els infermers no som màquines, també són persones. I no estic penedida d’haver sentit compassió per ell. Pobre. Segur que quan estava bé, no necessitava compassió, sinó estima. No hi varem ser a temps. Encara ara ignoro perquè es va voler suïcidar d’aquella manera. Ho sento molt per ell. Però ara hem d’aguantar cada dia la seva mare. Ella em mira amb un odi, perquè un dia m’hi vaig encarar. Era quan mantenia un pols amb mi, en Pere i el seu fill. Volia canviar de metge. El seu fill i el meu marit es negaven a acceptar la seva petició. Sóc la seva mare, li agradi o no. El denunciaré” ens deia. En Pep es va saber mantenir ferm i no va cedir per res. Era major d’edat i la llei, l’hospital l’emparava. Tenia tots els números per sortir ben parat de la situació. M’ha sorprès molt el seu intent de suïcidi. El meu marit, respectant la confidencialitat, no ha volgut donar-me una explicació. Li he pregat que em revelés els motius d’en Pep. Ell s’hi ha negat una i altre vegada. – De què serveix ara comprendre’l? Que el pots fer tornar a la condició anterior?. El meu marit ha quedat una mica desolat. S’ha negat a rebre mai més la seva mare. “Que se n’ocupi un altre psiquiatre”. Aquestes van ser les seves últimes paraules sobre el cas d’en Pep. Des d’aleshores no n’ha tornat a parlar mai m&eacut