escena 1

L’acció té lloc en un bar de nit, un pub irlandès anomenat Excalibur. Es veuen unes quantes taules buides i tota la barra llarga amb els seus tamborets. És un bar amb una il·luminació pobre. A la barra i han assentades tres persones i el protagonista. Darrera la barra hi ha la Monika i l’Edgar, els dos cambrers que fan el torn nocturn. Són passades les dotze. En Raimon entra al bar. S’asseu en un tamboret i espera a demanar. L’Edgar s’hi acosta.

Edgar: Hola. Què voldrà prendre?
Raimon: Encara no ho sé.
Edgar: D’acord.

L’Edgar se’n va a un extrem de la barra i observa la barra. La Monika s’acosta a on és en Raimon i li somriu.

Monika: No saps el que vols prendre?
Raimon: No.
Monika: Si vols et dic tots els tipus de cerveses que tenim.
Raimon: No cal maca. Va, no cal que ho pensi. Una Heineken, si us plau.
La Monika li serveix la cervesa.
Raimon: Gràcies.
Monika: De res.
Raimon: Escolta, tu ets nova aquí, m’equivoco?
Monika: No, dius una veritat. Fa tres dies que estic aquí.
Raimon: Ah ja. Molt bé. I digues, tens un accent estranger.
Monika: Sí no sóc d’aquí. Sóc de fora. D’un lloc molt llunyà.
Raimon: Deixa’m que ho endevini. Has vingut d’Anglaterra.
Monika: No.
Raimon: A veure. Ja esta, ets d’Alemanya!
Monika: No i ara! Odio que em confonguin amb una alemanya.
Raimon: Doncs d’un país veí.
Monika: Sí.
Raimon: Polònia?
Monika: Ho has encertat! Premi.

La Monika i en Raimon riuen. L’Edgar els veu riure i s’acosta a on estan ells.

Edgar: ( Adreçant-se a en Raimon) Seran tres euros per la cervesa
Raimon: ( Es regira les butxaques, buscant unes quantes monedes) Aquí tens.
Edgar: Gràcies.

L’Edgar s’agafa a la Monika i li acaricia el cabell.

Edgar: No vols descansar una estona. Va, ves al fons i descansa. Jo ja m’ocupo del bar tot solet.
Monika: No cal. Ara esbandiré aquests gots. Tranquil, no estic cansada.
Edgar: Està bé. Fes el que vulguis.
L’Edgar s’enretirà d’allà on estan ells dos i des de la distància del fons de la barra els observa als dos personatges.
Raimon: Així que ets una polonesa.

Pausa

La Monika esbandeix els vasos i no para de somriure-li.
Raimon: Els polonesos tradicionalment ha estat un poble oprimit, una mica com aquí a Catalunya.
Monika: Sí, ja l’he escoltat aquesta història.
Raimon: És rar que hagis vingut a aquesta petita ciutat.
Monika: Una ciutat encantadora. La gent és més freda que en altres llocs però una s’hi va acostumant.
Raimon: Com et dius?
Monika: Monika. I tu?
Raimon: Jo, Raimon.

Pausa

En Raimon va fent glops a la seva cervesa.
Raimon: Saps? Jo sóc de tota la vida d’aquí Girona i voldria cardar el camp.
Monika: Com?
Raimon: Perdó, vull dir que tinc ganes de marxar de Girona. Això no és una ciutat és un poble gran.
Monika: Que no tens amics? Ets un solitari?
Raimon: No, sóc un noi afortunat. Tinc grans amics. Però sóc ambiciós i jo vull fer alguna cosa gran a la vida.
Monika: Això esta bé. Cada dia em costa més trobar nois amb empenta.
Raimon: Sí?
Monika: Aquí o tots pensen en la feina o en el maleït futbol.
L’Edgar s’acosta als dos personatges.
Edgar: Va estimada, deixa anar la feina. Ja ho faré això, eh estimada. L’Edgar li fa un petó.
Monika: Està bé. Si tu hi insisteixes, ja me’n vaig.
Raimon: Molt bé, encantat d’haver-te conegut.
Monika: El mateix dic jo.
Edgar: Aquí passen molts nois.
Raimon: Una observació molt aguda. Perquè ho dius?
Edgar: Parlava amb la meva companya, no tu.
L’Edgar li treu la cervesa.
Raimon: Un moment, encara no me l’he acabada. I si us plau, posem una altre del mateix.

L’Edgar li serveix la segona cervesa. En Raimon agafa la cervesa i se’n va a una banda de la barra on la Monika esta llegint el diari. L’Edgar s’ho mira amb mala cara.

Raimon: Torno a ser aquí. Aquesta part de bar m’agrada més. Suposo que si parlem del teu país ho deus trobar avorrit.
Monika: Es un país molt maco. Però jo tenia altres inquietuds. Hi vaig fugir ara fa dos anys. Abans d’aquí vaig estar uns mesos a Londres.
Raimon: Londres? Es el lloc on voldria anar ara?
Monika: De debò?
Raimon: Sí. I quan vagi allà desplegaré els meus somnis.
Monika: Tu també vols ser director de cinema?
Raimon: Sí, com ho saps?
Monika: L’Edgar també ho vol ser de director.
Raimon: Mira quina bonica coincidència.
Monika: S’ha de ser un crack per ser director de cinema.
Raimon: I tan. No cal ni que ho diguis. És tan obvi.
Monika: I mentrestant a què et dediques?
Raimon: Treballo en una agència de publicitat.
Monika: Ostres! Tens sort de poder treballar d’això.
Raimon: Què t’agradaria ser una publicista?
Monika: No tinc gaires estudis.
Raimon: Jo sóc el que en diuen un creatiu. I no estic graduat a cap universitat.
Monika: Ostres! Encara té més mèrit el que estàs fent.
Raimon: No creguis. La meva vida és tan o més avorrida que la de qualsevol noi. Molt de tan en tan passa alguna cosa magnífica. Com ara mateix.

Pausa

Monika: No parlis tan alt. Ja et sento.
Raimon: La llibertat és un tema apassionant.
Monika: Perquè ho dius això?
Raimon: Què passaria si ara els dos ens poséssim a cridar. Vols dir que tindrien pebrots de fotre’ns fora.?
Monika: Perquè vols cridar?
Raimon: No tens la sensació que en un lloc tan petit com aquesta taverna, tothom t’està vigilant i que tu no pots dissimular res?
Monika: Jo no tinc res a amagar. Perquè hauria de dissimular? No t’entenc.

Pausa

Raimon: Vull dir que en aquesta societat un activa els mecanismes de repressió segons les normes de la societat. I les normes de la societat són les dels altres. No les que surten del cor d’un mateix.
Monika: ( Riu) Qui t’ho ha ensenyat això?
Raimon: Ningú. Jo crec que tothom té la capacitat per fer la seva.
Monika: Sí. A mi m’agrada molt fer el meu propi camí.
Raimon: Però la soledat no és aconsellable.
Monika: Sí, ja ho sé prou.
Raimon: Estàs acompanyada en aquesta massa curta vida?
Monika: Sí, surto amb l’Edgar.
Raimon: Tot i així ets una noia educada i oberta.
Monika: Perquè no ho hauria de ser?
Raimon: Conec moltes noies. Algunes tenen xicot i són molt antipàtiques.
Monika: Ets un noi amb recursos.
Raimon: No sóc tan espavilat com et pot semblar a primera vista
Monika: Jo diria que m’enganyes.
Raimon: No, tu em transmets bones vibracions. I quan això passa sempre sóc sincer.

Pausa

Monika: Ets un bon bevedor de cervesa?
Raimon: Quina pregunta. Es clar que si. Sinó no vindria aquesta taverna.
Monika: Fa un moment semblava que no t’agradava aquest bar.
Raimon: Jo deia això?
Monika: Sí. I semblava que tinguessis alguna cosa en contra.
Raimon: Bé,... el bar... el bar en si mateix no esta malament. Potser és la classe de gent que ve aquí. No ho sé no ho puc jutjar gaire perquè és la primera vegada que entro amb molt de temps.
Monika: No costa gens fugir d’un lloc que no t’agrada.
Raimon: Escolta’m bé. Avui he sortit de la feina cansat. I he pensat estaria bé mantenir un conversa amb una persona interessant. Darrerament només tinc oportunitat de parlar de futbol o de ties. Res de converses intel·ligents.
Monika: Tens xicota?
Raimon: No. En tenia. Ara fa un mes que hem tallat.
Monika: Quina llàstima. Sembles un noi molt agradable.
Raimon: Gràcies.
Monika: Deixa’m dir-te una cosa. Jo aquí em trobo pocs nois com tu. Als altres sembla com si els faci por.
Raimon: Dona, bé et deuen dir alguna cosa.
Monika: Sí però es posen nerviosos i acaben per no saber el que diuen.

Pausa

Raimon: Es que ets una noia tan bonica.
Monika: ( Riu) També sóc una bona treballadora darrera la barra.
Raimon: Ets una noia pacient.
Monika: Sí, molt.
Raimon: Gracies per aguantar-me aquesta nit.
Monika: No hi ha de què.
Raimon: Escolta, jo t’he dit que m’agradaria ser director de cinema i tu m’has parlat del teu company. I tu t’atrau el cinema? No t’agradaria prova de ser actriu?
Monika: No. Definitivament no. Només m’agrada el cinema com a espectadora.
Raimon: Però no se t’ha passat pel cap ser actriu?
Monika: Em costa molt d’interpretar.
Raimon: Que no. Aquí al bar has d’interpretar contínuament. Segur que si ho provessis t’aniria molt bé.
Monika: Vols fer un curt?
Raimon: Sí
Monika:Ah, l’Edgar també. Ell, al igual que tu em vol fer una prova.
Raimon: Aprofita-ho dona. Potser tens un talent ocult.
Monika: Em veig incapaç de ser actriu.
Raimon: Intenta-ho.
Monika: No, si l’Edgar no m’ha convençut. Segur que tu tampoc podràs.
Raimon: Esta bé.

Pausa

L’Edgar s’acosta a on estan ells dos.
Edgar: Estimada, vols plegar més d’hora?
Monika: No perquè?
Edgar: Et veig cansada i amoïnada. Ja portes sis hores aquí. Marxa.
Monika: No. Em quedaré fins al final.
Edgar: Fes el que vulguis. Jo no et vull manar. Només et vull facilitar les coses.
Monika: OK.
Edgar: No vull que t’atabalin.
Monika: No i ara. Estic bé.
Edgar: No tens ganes de sortir una estona.
Monika: No.

En Raimon s’aixeca del tamboret.

Raimon: Bé. Em sembla que haig de marxar.
Monika: Ja marxes?
Raimon: Sí. Em sembla que la meva presència aquí incomoda a alguns comensals.
Monika: Bah! T’ho sembla.
Raimon: De fet ja em disposava a marxar.
Monika: Sí? D’acord.

En Raimon s’aixeca i li dona dos petons a la Monika. L’Edgar s’ho mira de prop amb cara seriosa.

Raimon: Encantat d’haver-te conegut.
Monika: El mateix dic jo.
En Raimon surt del bar.
Edgar: Et queia simpàtic aquest paio?
Monika: Semblava interessant.
Edgar: No tens cap necessitat de confraternitzar amb tots els clients.
Monika: Escolta’m bé, Edgar. Jo sóc lliure de poder triar les converses que jo vull. No em vulguis prendre la llibertat d’expressió.
Edgar: Jo no vull això.
Monika: Només estava parlant amb aquest noi. Perquè t’hi has volgut posar pel mig?
Edgar: Pensava que se’t feia pesat. Pensava que et feia un favor.
Monika: Mira, Edgar; quan fa que sortim junts, un mes. T’agraeixo molt que em facilitessis el lloc de treball en aquest bar. Però tu no ets el meu pare. Si continues així t’hauràs d’enemistar amb la majoria de nois que corren per aquí. Jo sóc com sóc.
Edgar: Perdona, jo no volia ofendre’t.
Monika: A veure si parlo clar. No vaig al llit amb tots els nois que converso. I si tu t’imagines això és el teu problema.
Edgar: Jo només intento protegir-te dels desaprensius. Ja ho saps que hi ha molts nois que només pensen en follar. Ho sé perquè sóc un noi.
Monika: No es tracta d’això Edgar. Una relació seriosa es basa en la confiança. Ja és el tercer noi amb que em fas això. No veus que els estic seguint la corrent.
Edgar: Mentida. Veia com en aquest gaudies de la conversa.
Monika: Però qui et penses que ets, la santa inquisició?
Edgar: ( S’acosta a la Monika i li fa un petó) No vull que et passi res, entesos?
Monika: Calla, vols que vols ser el meu pare?
Edgar: Jo vetllo perquè no tinguis problemes.
Monika: Sí ets el meu companys. I tens dret a dir alguna cosa als meus problemes però no a solucionar-me’ls. Ja saps que jo respecto molt la autonomia personal.
Edgar: Jo... Tan sols vull ajudar-te.
Monika: Doncs no actuïs tan. Limita’t a aconsellar-me i prou.
Edgar: Oh Monika! Sóc un estúpid.
Monika: Veus! M’agradaria que diguessis més sovint aquesta paraula. Vull que te’n donis compte del mal que em fas.
Edgar: Pateixo pel teu bé.
Monika: Doncs no pateixis tan i procura pels teus problemes.
Pausa.
Edgar: Tu ets part del problema.
Monika: Com t’atreveixes a parlar d’aquesta manera? Mira si jo sóc un problema per tu deixem-ho estar.
Edgar: No, Monika per favor. Volia dir una altre cosa. Volia dir que t’aprecio tan. No podria suportar veure com un noi o una tia et fessin mal. Jo sóc un noi que va fent. Intento sobreviure com ho fa la resta de la gent. Sempre m’ha costat aconseguir les coses. I va, arribes tu, tan lliure, tan espontània. Al cap de tres dies de conèixer-nos ja sortíem junts. Sospito d’aquesta vida que em somriu d’una manera tan fàcil.
Monika: Aquesta teva fotuda por. Te la treure d’una coça al cul.

La Monika riu.

Edgar: Victòria. Rius. Això vol dir que estic salvat. Em perdones?
Monika: No es tracta d’això, Edgar. Vull que la valentia et surti de dins. De tu mateix i no perquè la teva companya,jo! t’obligui a fer-ho.
Edgar: Ho intentaré, no ho dubtis. Hi posaré la pell.
Monika: Sempre dius el mateix.
Edgar: M’estimes encara.
Monika: Sí. Però tu posar-hi més de la teva part.
Edgar: Compta-hi amb mi. Faig el que puc.
L’Edgar esta a punt de plorar. La Monika l’agombola i li acaricia els cabells.
Monika: Va, no passa res. Només discutim. Potser ara he estat una mica massa dura.
Edgar: La meva gelosia hauria de despertar la teva autoestima. Això vol dir que t’estimo amb bogeria.
Monika: Per això mateix, hi ha amors que no són saludables. I si tu no vigiles et convertiràs en un fanàtic.
Edgar: Això no passarà.
Monika: Espero que no.
Edgar: Va, no em parlem més.
Monika: Això mateix.

Els dos personatges es posen a feinejar. Posen música a tot volum mentre van endreçant la barra i les taules.

escena 1 | escena 2 | escena 3 | escena 4 | escena 5 | escena 6 | escena 7 | escena 8