la independencia

La independència
Sergi Costa

La independència

Els dos personatges surten.

escena 6

És una habitació amb un llit i una tauleta. Els dos personatges estan assentats a sobre el llit. Estan mig despullats. Han acabat de fer l’amor.
En Raimon besa a la Monika.

Raimon: Va, tornem a fer l’amor?
Monika: No en tinc més ganes.
Raimon: Ho dius per dir.
Monika: No, ho dic seriosament.
Raimon: No, em diguis que no t’agraden els sementals com jo.
Monika: Semental, tu?
Raimon: Què en dubtes? Em faràs baixar l’autoestima.
Monika: No pensis que em fas l’amor d’una forma extraordinària.
Raimon: No diguis més ximpleries. Hi tornem?
Monika: No.
Raimon: Un no teu és un sí.
Monika: A on has tret aquesta estúpida ximpleria?. Un no meu és definitiu.
Raimon: Monika, en aquests moments no puc ser humil. Tu ho saps.
Monika: Però què dius? Estic cansada de la teva doble moral. Deixa’m estar una estona.
Raimon: Em desitges amb tota la teva ànima. No fingeixis.
Monika: Prou!
La Mónika li dóna una empenta.
Monika: Surt del meu davant.
La Monika es vesteix.
Raimon: A on vas?
Monika: Vull sortir de casa. Aquí fa olor a resclosit.
Raimon: No et quedes a parlar una estona?
Monika: De debò vols parlar una estona? Seriosament? Perquè si és veritat el que dius, tots dos necessitem una xerradeta. No n’hi ha prou en complir o en ser una màquina sexual.
Raimon: Hi ha dones que mentre tinguin una màquina sexual ja es donen per satisfetes. Però tu ets especial. Ets tota una senyora. Digues t’escolto.
Monika: Quina és aquesta estúpida mania teva de separar-me, jo, a mi, de la resta de les dones. Les altres dones són com jo. Amb tots els seus drets. Qui t’has cregut que ets, niñato?
Raimon: Ho sento. No volia ofendre’t.
En Raimon la besa al coll.

Pausa

Monika: Fa temps que et volia dir una cosa: no m’agrada la manera que tens d’exhibir-me. Sí, m’exhibeixes com si fos una propietat teva. I en certa manera t’ho respectava. Està bé que un home marqui territori i aclareixi què és el que pot fer amb la seva dona i què no. Però, veuràs, Raimon, estic esgotada de veure com t’has obsessionat en la meva persona. Em poses en un altar, i per la mateixa norma psicològica que has fixat en mi, també em podries denigrar fins a rebaixar-me a la picota. Comprèn-me Raimon, només estic exercint el meu dret a anticipar-me al futur. I he vist com marits atents es tornaven agressius amb les seves companyes. Les tractaven tan bé, se les feien tan seves, les estimaven tan, que arribava a un punt que les incorporaven a la seva persona com una possessió seva. I desprès si la seva dona o noia es rebel·lava o es sortia del guió ell es veia en dret de pegar-la i de vexar-la psicològicament.
Raimon: Amb quina una em surts, ara? Des de quan m’he comportat jo així? Jo per tu estaria disposat fins i tot a...
Monika: Va, digues-ho, a matar, anaves a dir no és cert, ho veus com no estava gaire desencaminada.
Raimon: No t’equivoques. Per mi, primer de tot és la teva felicitat. Si ets feliç amb un altre home ho comprendré.
Monika: O bé si sóc feliç tota sola.
Raimon: Exacte. La teva felicitat és la primera prioritat.
Monika: Jo també, en certa manera, sóc responsable de la teva felicitat.
Raimon: No, si us plau. Això depèn exclusivament de mi.
Monika: Sí però m’ho recordes cada vegada que et confesses.
Raimon: Amb tu em sento realitzat com a persona.
Monika: I amb tu, jo sento el pes de la culpabilitat, si les coses van mal dades.
Raimon: Jo no t’exigeixo res.
Monika: Seria el paradís si tots els nois amb qui he sortit, no m’haguessin exigit res.
Raimon: Què no és així?
Monika: No. Tu no ets diferent dels altres.
Raimon: En què m’he equivocat?
Monika: En moltes coses.
Raimon: No me n’he adonat ni de la meitat d’elles.
Monika: No m’estranya. Estàs tan orgullós de la nostra parella.
Raimon: I que no està bé que ho siguem d’orgullosos.
Monika: No sé, fóssim una parella del cinema, no et diria que no. Però, Raimon, toca de peus a terra. Som uns simples treballadors.
Raimon: Tens molts de complexes. Així, per a tu hi ha unes persones superiors a les altres.
Monika: No és ben bé això. No es pot tenir xuleria sinó reuneixes una gran virtut o algun do.
Raimon: Què vols que em desprestigiï?
Monika: No es tracta d’això. No vull que facis un gran canvi o que aconsegueixis un gran objectiu com ser director de cinema.
Raimon: Vols que renunciï a la meva gran ambició?
Monika: No. Vull que primer aprenguis a caminar, aconseguint petits canvis en el viure quotidià.
Raimon: Sona molt bé això. Però no veig en què haig de canviar? Jo estic content de la manera amb què amb comporto.
Monika: Jo no.
Raimon: Digues, en què t’he fallat?
Monika: Primer tens aquesta fatxenderia teva, de refregar pels morros a molts de nois que surts amb mi. D’aquesta manera em converteixes amb un objecte.
Raimon: M’acuses d’una cosa que és falsa.
Monika: El mal és que no n’ets conscient.
Raimon: Com et pots acusar de tractar-te com un objecte. Quan sempre estic per tu. Cada dia, cada hora i cada minut m’interesso pel teu estat.
Monika: Sí, exactament com ho faries amb la teva mascota preferida o el teu gos.

Pausa

Raimon: ( Alçant el to de veu) Digues com vols que et tracti? Prefereixes que et doni canya?
Monika: No respectes la meva autonomia. I per a mi, això és sagrat. Cada gram de la meva felicitat la vull deure exclusivament a la meva persona.
Raimon: No t’agrada rebre ajuda.
Monika: Sí. Però no vull que em retreguis que a canvi de la teva ajuda, jo no doni res a canvi. Ja t’ho he dit més d’una vegada, jo estimo la llibertat que els altres temen.
Raimon: Potser si ens veiéssim menys, ho solucionaríem.
Monika: No. La solució està en aprendre a afrontar els grans reptes tot sol.
Raimon: Molt bé. Si no vols saber res del meu recolzament, actuaré egoistament. Et follaré i adéu-siau.
Monika: No m’entens. Es tracta que al llarg dels mesos et pugui regalar els meus èxits i així compartir-los junts.
Raimon: No, Monika. Ja n’estic tip d’aquesta teva història d’individualitat personal i intransferible. Deixem les coses clares. Quin cony de paper vols que jugui jo? El de company impassible i passiu que mira embadalit com la seva companya conquista la lluna. O el del company atent i actiu que li dóna una empenta per menjar-se el món.
Monika: I si fracasso què, desprès t’hauré sumat a la teva persona un fracàs més.
Raimon: Ens queda la satisfacció d’haver-ho intentat. És bonic saber que tens una persona al costat que et recolza quan has fracassat.
Monika: De veritat vols que deixem les coses clares? Et diré la veritat. A mi estar massa a prop de les persones em cansa. M’esgota tenir al meu costat una persona que ho sap tot de mi. En realitat que vol dir tenir el recolzament d’una persona? Farà la feina per nosaltres? Es posarà al nostre lloc? Al món hem vingut sols i estem sols. Així que Raimon ja et pots anar fent l’idea de com m’agraden les persones. M’agraden aquelles persones que saben viure dignament en la seva solitud. A mi m’agrada viure així.
Raimon: A mi no.
Monika: És aquí on hi ha el problema. Les garrofes del benestar se les guanya un tot sol, sense la companyia de ningú. O sinó un es passa mitja vida saldant comptes amb algú.
Raimon: Reconec que jo no sé viure així. Però aquesta teva manera de viure és la que em té enamorat. Estic enamorat de la teva manera de fer.
Monika: Sí, però interfereixes.
Raimon: Interfereixo? Ajudar i donar tot el meu suport és interferir?
Monika: No ens entendrem. T’ho diré d’una forma més clara. Prefereixo rebre felicitacions que consells. M’entens així?

Pausa

Raimon: Continuo no entenent-te. Rebre ajuda i solidaritat és un principi universal.
Monika: Au va, no em vinguis amb aquestes històries d’escolanet. Tothom vol saber coses de tu quan la vida et somriu. Però si tens la mala llet que les coses et van fatal, ningú i t’ho repeteixo ningú vol saber res de tu.
Raimon: Des d’aquest punt de vista, potser tens raó. No hi havia pensat. Però digues com vols que actuï.
Monika: No cal que facis coses extraordinàries ni per tu ni per mi. No facis res. Sigues en Raimon i prou. I sobretot no facis judicis de la meva persona, de la teva o comencis a valorar la nostra parella. Odio aquelles parelles que s’examinen recíprocament tot el dia.
Raimon: I tu segur que m’acceptes com sóc. Jo no sóc de la teva mena.
Monika: Deixa’m fer i seré teva.
Raimon: Ho intentaré.
Monika: És la meva única condició perquè continuem sortint junts.
Raimon: Fer el que tu demanes és com seguir l’exemple de un evangeli.
Monika: ( Riu) Jo crec que Déu és una dona.
Raimon: Ja! I l’home li va donar una atribució masculina a Déu, cansat que en el món les dones es comportessin com divinitats. Sabies que al principi de tot era el matriarcat abans que apareguessin les societats patriarcals?
Monika: Sí. I no et demano que et facis feminista.
Raimon: Dona, en alguna cosa els homes hem de ser superiors.
Monika: Ho sou en res.
Raimon: No em diguis que esportivament som superiors?
Monika: Sí, i amb poca cosa més.

Pausa

Raimon: Monika, si mai vulgues casar-me i tenir fills, voldria que fos al teu costat.
Monika: No corris. No corris. Solament fa un mes que ens coneixem.
Raimon: És com si ens coneguéssim de tota la vida.
Monika: Jo abans de fer un pas semblant, m’ho hauria de pensar molt. Sé que en algun moment de la meva vida vull ser mare. Però no sé quan.
Raimon: No vols un fill meu?
Monika: Per Déu, encara no.
Raimon: Jo sí.
Monika: ( Rient) Em poses molta pressió.
Raimon: Parlo seriosament.
Monika: Ja ho crec.
Raimon: Encara no hem arribat a aquest estadi.
Monika: I no cal que hi arribem.
Raimon: Perquè?
Monika: No creus que som massa joves. Esperem a superar la trentena.
Raimon: Jo no puc esperar més.
Monika: Doncs, busca una altre noia. El món està ple de noies joves que es volen casar i formar una família.
Raimon: M’és ben igual això.
Monika: Estic segur que si fos una noia com les altres,que de seguida vulgues tenir un fill, tu acabaries fugint de mi.
Raimon: T’equivoques.
Monika: Jo sóc molt jove. Només tinc vint-i-cinc anys. I no renuncio en el futur a conèixer més nois. No em vull esclavitzar amb un sol noi.
Raimon: Que no estàs satisfeta amb mi?
Monika: Sí, però no vull hipotecar el present.
Raimon: Jo no tinc necessitat de conèixer altres dones.
Monika: Mentider.
Raimon: Ho dius seriosament que vols conèixer altres nois?
Monika: Sí. Els homes ben vistos per la societat i considerats triomfadors, solen conèixer a moltes noies. I perquè no pot fer el mateix una noia, sense que la considerin una puta?
Raimon: Així em dones permís per ser un triomfador d’aquests tipus?
Monika: Tu saps el que més et convé.
Raimon: Quan m’ho proposo sóc un tio molt atractiu.
Monika: Segur? Et recordo que no ets el típic tio bo.
Raimon: No tinc sex-appeal?
Monika: Per mi això és secundari. M’encanta la teva ingenuïtat.
Raimon: No em negaràs que la nostra relació és seriosa.
Monika: Sí. Massa. Et volia parlar d’això.
Raimon: Quin problema hi ha?
Monika: Vull estar una temporada sola. Més val així que mal acompanyada.
Raimon: Però què he fet jo de malament?
Monika: L’altre dia vas anar a l’Excalibur a buscar brega, m’equivoco?
Raimon: No. Però això és un fet aïllat. Jo vaig intentar frenar en Josep. És un bon amic.
Monika: Tots els nois sou iguals d’impertinents. Perquè vareu anar allà a humiliar l’Edgar?
Raimon: No era la nostra intenció.
Monika: No m’ho crec.

Pausa

Raimon: O.K. reconec el meu error i varem acudir per venjar-nos de l’Edgar i el seu amic gras, en David.
Monika: No em tenies prou en haver-li robat la xicota. Pobre Edgar.
Raimon: A mi no em fa llàstima a qui et feia avergonyir.
Monika: En el fons és un tros de pa.
Raimon: I en David també?
Monika: No, en David reconec que és un torracollons i un pesat de campionat.
Raimon: Algun dia algú s’havia d’enfrontar a les seves intimidacions.
Monika: Però hi vareu implicar el pobre Edgar.
Raimon: Pobre Edgar! Estic fart del tractament que li dones. Si vols ja el pots anar a consolar.
Monika: No et posis insolent que hi aniré.
Raimon: És així com amenaces a les persones més estimades? Vols ensopegar dues vegades amb la mateixa pedra?
Monika: Mira qui parla. Tu no series ningú sense mi. Des de que surts amb mi has adquirit una gran seguretat. Només cal que et deixi perquè t’enfonsis novament.
Raimon: Et creus que m’ets imprescindible? Doncs jo també sé el que significa anar sol per la vida. Sé suportar la solitud amb dignitat.
Monika: ( Riu) Ets com un nen gran.
Raimon: Jo també estic cansat de les teves lliçons morals.
Monika: No. Tu em necessites sigui com sigui jo.
Raimon: Per una banda a tu t’agrada anar a la teva, però per un altre cantó tu no renuncies a voler dirigir la meva vida.
Monika: T’has equivocat. No m’has entès per res.
En Raimon s’acosta a la Monika i li dóna una bufetada. La Monika immediatament s’hi torna amb un altre plantofada.
Monika: Torna’m a tocar i et juro que no em tornaràs a veure mai més. Et denunciaria.
Raimon: Perdona! Se m’ha anat la mà
Monika: Amb quin dret et veus per pegar-me. En què t’he ofès? Ara veig clarament de quina matèria estàs fet.
Raimon: Si us plau, perdona’m. No es tornarà a repetir. Em sento un gran desgraciat ofenent-te així.
Monika: Suposo que no deu ser la primera noia a qui pegues?
Raimon: No ho volia fer! Merda! Perquè no em vols creure. Per mi ets una reina!
Monika: És que no pots fer-te l’idea que sóc una persona de carn i ossos. Necessites tan idealitzar-me?
Raimon: T’ho torno a repetir: perdona’m!
Monika: Molt bé. El pròxim cop que ho facis serà la teva sentència.
Raimon: Però segons tu ja hi estic de sentenciat. Vols volar sola. No és veritat. Era això el que m’intentaves explicar?

Pausa

Monika: Vull provar una temporada de viure sola. Respecte la meva decisió.
Raimon: Em pensava que ens agradàvem. Que hi havia entre nosaltres un bon feeling.
Monika: Per mi això nostre ha estat passatger. I a més et continuaria enganyant si fes veure que m’agrades suficientment.
Raimon: Fa unes hores no pensaves això.
Monika: És que amb tu estic bé. M’hi sento a gust. Jo et vull mantenir com un bon amic.
Raimon: Així no em vols desterrar?
Monika: No siguis ruc. Per mi no hi ha cap convenient en ser amics i prou.
Raimon: Gràcies.
Monika: Ho veus. Perquè m’has de donar les gràcies? Tingues la gosadia de valorar-te bé a tu mateix.
Raimon: Molt bé. Vols que siguem amics. Perfecte. Però t’aviso que cada vegada intentaré seduir-te. I ara mateix hi ha un altre home?
Monika: No. Només hi ets tu. Sàpigues que m’has donat moltes hores de felicitat. Em quedo amb aquestes hores meravelloses.
Raimon: Jo lluitaré perquè sigui una estona meravellosa cada moment que passem junts.
Monika: Seria la teva segona il·lusió. Desprès de voler ser director de cinema. Per molt elevat que sigui aquest objectiu, no l’abandonis.
Raimon: Hi creus en mi? Creus que hi puc arribar?
Monika: No ho sé. És cosa teva. Depèn de tu i de la teva sort. I menys del que jo et pugui dir.
Raimon: Vols ser la meva musa?
Monika: No hi ha cap inconvenient.

Pausa

Raimon: I digues no tens por de la teva capacitat de fer tornar bojos als nois?
Monika: Jo sóc com sóc.
Raimon: Ja. Escolta, si vols que siguem amics; podrem fer l’amor alguna vegada.
Monika: Depèn de com em trobi. Però desprès no et queixis de ser una segona opció.
Raimon: No em deixes altre elecció que acceptar. I l’Edgar és un bon amic ara?
Monika: No. Veus a ell li he deixat clar que no tinc ganes de reveure’l. Pobre Edgar.
Raimon: La meva gran ambició ara és no desaparèixer del teu mapa sentimental.
Monika: És la teva lluita. No la meva.
Raimon: En la teva vida has necessitat algú? O bé has dit que la teva vida és fonamentava a sobre d’uns pilars bàsics, vull dir persones?
Monika: A aquestes altures no em coneixes?
Raimon: Vull descobrir el teu punt dèbil. Segur que en tens un.
Monika: Segur. De què en vols fer el meu punt dèbil?
Raimon: Ser-te d’una gran ajuda.
Monika: També m’agrades quan estàs ben quiet. Però molt de tan en tan.
Raimon: Quan aproximadament?
Monika: No ho sé. Però quan calles el teu silenci és còmplice de les meves decisions.
Raimon: Monika, perquè no ho tornem a intentar?
Monika: Ja t’he dit el què!
Raimon: Quina diferència hi ha entre ser el teu xicot i ser un gran amic teu?
Monika: Molta. Que podem passar una llarga temporada sense veure’ns i desprès no recriminar-nos aquest fet.
Raimon: No diguis això. Estic convençut que sóc la teva mitja taronja.
Monika: Que trempat que ets. No et dono la raó, però és per mi un honor que diguis això.
Raimon: Va, no et facis l’estreta. Digues la veritat. Encara t’agrado.
Monika: No. Sigues un home i admet la veritat.
La Monika s’aixeca i s’acaba de vestir.
Monika: Avui no hauríem d’haver fet l’amor. T’he donat injustament falses esperances.
Raimon: Penso en tu abans i després de fer l’amor.
Monika: Seràs prou valent per admetre la meva petició.
Raimon: Quina?
Monika: Que deixem refredar la nostra relació. Estiguem dos mesos sense quedar.
Raimon: Perquè em castigues?
Monika: Dos mesos passen volant. I no em diguis que no ets un noi amb recursos.
Raimon: Ja saps que tu no tens substituta. Ets única. No sé perquè no t’acaba de atreure un noi com jo, fidel a la teva persona fins a l’extenuació.
Monika: Ets com ets. No hi ha volta de fulla. I respecta la meva voluntat.
Raimon: D’acord. Però molt a pesar meu...
Monika: No dius que persegueixes el meu benestar i felicitat. Doncs em faries molt feliç si sabessis encaixar la meva absència.
Raimon: Si és el que tu vols, endavant però vull ... Bé res. Fes el teu camí. Em sembla que me’n vaig.
En Raimon s’aixeca, es vesteix i es disposa a sortir de l’habitació.
Raimon: Bé, que et vagin bé les coses.
Monika: Igualment. Ah i no cal que vinguis a l’Excalibur perquè he plegat. Però sobretot fes-ho per mi, no et posis en trifulgues. No facis cas d’en David. També vull que deixis estar a l’Edgar. Ai per mi, és com si fóssiu dos nens petits.
Raimon: No t’entenc Monika, però faci’s la teva voluntat.
Monika: Millor per tots dos si t’ho agafes seriosament. De què et serveix la ironia? No vulguis fer veure que no t’afecta i que estàs per sobre de mi.
Raimon: Com vols que em comporti! Que plori ple de desesperació? És això el que vols veure?
Monika: Vull veure els teus veritable sentiments.
Raimon: No cal que els mostri. Ja saps quins són.

Pausa

Raimon: Bé, no em queda altre alternativa que marxar. Adéu Monika!
Monika: Adéu Edgar! Que et vagi bé!

L’Edgar surt de l’habitació. Els llums s’enfosqueixen.

inici | mapa web