L’acció té lloc en un bar de nit, un pub irlandès anomenat Excalibur. Es veuen unes quantes taules buides i tota la barra llarga amb els seus tamborets. És un bar amb una il·luminació pobre. A la barra i han assentades tres persones i el protagonista. Darrera la barra hi ha la Monika i l’Edgar, els dos cambrers que fan el torn nocturn. Són passades les dotze. En Raimon entra al bar. S’asseu en un tamboret i espera a demanar. L’Edgar s’hi acosta.

Edgar: Hola. Què voldrà prendre?
Raimon: Encara no ho sé.
Edgar: D’acord.

L’Edgar se’n va a un extrem de la barra i observa la barra. La Monika s’acosta a on és en Raimon i li somriu.

Monika: No saps el que vols prendre?
Raimon: No.
Monika: Si vols et dic tots els tipus de cerveses que tenim.
Raimon: No cal maca. Va, no cal que ho pensi. Una Heineken, si us plau.

La Monika li serveix la cervesa.

Raimon: Gràcies.
Monika: De res.
Raimon: Escolta, tu ets nova aquí, m’equivoco?
Monika: No, dius una veritat. Fa tres dies que estic aquí.
Raimon: Ah ja. Molt bé. I digues, tens un accent estranger.
Monika: Sí no sóc d’aquí. Sóc de fora. D’un lloc molt llunyà.
Raimon: Deixa’m que ho endevini. Has vingut d’Anglaterra.
Monika: No.
Raimon: A veure. Ja esta, ets d’Alemanya!
Monika: No i ara! Odio que em confonguin amb una alemanya.
Raimon: Doncs d’un país veí.
Monika: Sí.
Raimon: Polònia?
Monika: Ho has encertat! Premi.

La Monika i en Raimon riuen. L’Edgar els veu riure i s’acosta a on estan ells.

Edgar: ( Adreçant-se a en Raimon) Seran tres euros per la cervesa
Raimon: ( Es regira les butxaques, buscant unes quantes monedes) Aquí tens.
Edgar: Gràcies.

L’Edgar s’agafa a la Monika i li acaricia el cabell.

Edgar: No vols descansar una estona. Va, ves al fons i descansa. Jo ja m’ocupo del bar tot solet.
Monika: No cal. Ara esbandiré aquests gots. Tranquil, no estic cansada.
Edgar: Està bé. Fes el que vulguis.

L’Edgar s’enretirà d’allà on estan ells dos i des de la distància del fons de la barra els observa als dos personatges.

Raimon: Així que ets una polonesa.

Pausa.

La Monika esbandeix els vasos i no para de somriure-li.
Raimon: Els polonesos tradicionalment ha estat un poble oprimit, una mica com aquí a Catalunya.
Monika: Sí, ja l’he escoltat aquesta història.
Raimon: És rar que hagis vingut a aquesta petita ciutat.
Monika: Una ciutat encantadora. La gent és més freda que en altres llocs però una s’hi va acostumant.
Raimon: Com et dius?
Monika: Monika. I tu?
Raimon: Jo, Raimon.

Pausa.

En Raimon va fent glops a la seva cervesa.

Raimon: Saps? Jo sóc de tota la vida d’aquí Girona i voldria cardar el camp.
Monika: Com?
Raimon: Perdó, vull dir que tinc ganes de marxar de Girona. Això no és una ciutat és un poble gran.
Monika: Que no tens amics? Ets un solitari?
Raimon: No, sóc un noi afortunat. Tinc grans amics. Però sóc ambiciós i jo vull fer alguna cosa gran a la vida.
Monika: Això esta bé. Cada dia em costa més trobar nois amb empenta.
Raimon: Sí?
Monika: Aquí o tots pensen en la feina o en el maleït futbol.

L’Edgar s’acosta als dos personatges.

Edgar: Va estimada, deixa anar la feina. Ja ho faré això, eh estimada. L’Edgar li fa un petó.
Monika: Està bé. Si tu hi insisteixes, ja me’n vaig.
Raimon: Molt bé, encantat d’haver-te conegut.
Monika: El mateix dic jo.
Edgar: Aquí passen molts nois.
Raimon: Una observació molt aguda. Perquè ho dius?
Edgar: Parlava amb la meva companya, no tu.

L’Edgar li treu la cervesa.

Raimon: Un moment, encara no me l’he acabada. I si us plau, posem una altre del mateix.

L’Edgar li serveix la segona cervesa. En Raimon agafa la cervesa i se’n va a una banda de la barra on la Monika esta llegint el diari. L’Edgar s’ho mira amb mala cara.

Raimon: Torno a ser aquí. Aquesta part de bar m’agrada més. Suposo que si parlem del teu país ho deus trobar avorrit.
Monika: Es un país molt maco. Però jo tenia altres inquietuds. Hi vaig fugir ara fa dos anys. Abans d’aquí vaig estar uns mesos a Londres.
Raimon: Londres? Es el lloc on voldria anar ara?
Monika: De debò?
Raimon: Sí. I quan vagi allà desplegaré els meus somnis.
Monika: Tu també vols ser director de cinema?
Raimon: Sí, com ho saps?
Monika: L’Edgar també ho vol ser de director.
Raimon: Mira quina bonica coincidència.
Monika: S’ha de ser un crack per ser director de cinema.
Raimon: I tan. No cal ni que ho diguis. És tan obvi.
Monika: I mentrestant a què et dediques?
Raimon: Treballo en una agència de publicitat.
Monika: Ostres! Tens sort de poder treballar d’això.
Raimon: Què t’agradaria ser una publicista?
Monika: No tinc gaires estudis.
Raimon: Jo sóc el que en diuen un creatiu. I no estic graduat a cap universitat.
Monika: Ostres! Encara té més mèrit el que estàs fent.
Raimon: No creguis. La meva vida és tan o més avorrida que la de qualsevol noi. Molt de tan en tan passa alguna cosa magnífica. Com ara mateix.

Pausa.

Monika: No parlis tan alt. Ja et sento.
Raimon: La llibertat és un tema apassionant.
Monika: Perquè ho dius això?
Raimon: Què passaria si ara els dos ens poséssim a cridar. Vols dir que tindrien pebrots de fotre’ns fora.?
Monika: Perquè vols cridar?
Raimon: No tens la sensació que en un lloc tan petit com aquesta taverna, tothom t’està vigilant i que tu no pots dissimular res?
Monika: Jo no tinc res a amagar. Perquè hauria de dissimular? No t’entenc.
Pausa.
Raimon: Vull dir que en aquesta societat un activa els mecanismes de repressió segons les normes de la societat. I les normes de la societat són les dels altres. No les que surten del cor d’un mateix.
Monika: ( Riu) Qui t’ho ha ensenyat això?
Raimon: Ningú. Jo crec que tothom té la capacitat per fer la seva.
Monika: Sí. A mi m’agrada molt fer el meu propi camí.
Raimon: Però la soledat no és aconsellable.
Monika: Sí, ja ho sé prou.
Raimon: Estàs acompanyada en aquesta massa curta vida?
Monika: Sí, surto amb l’Edgar.
Raimon: Tot i així ets una noia educada i oberta.
Monika: Perquè no ho hauria de ser?
Raimon: Conec moltes noies. Algunes tenen xicot i són molt antipàtiques.
Monika: Ets un noi amb recursos.
Raimon: No sóc tan espavilat com et pot semblar a primera vista
Monika: Jo diria que m’enganyes.
Raimon: No, tu em transmets bones vibracions. I quan això passa sempre sóc sincer.

Pausa.

Monika: Ets un bon bevedor de cervesa?
Raimon: Quina pregunta. Es clar que si. Sinó no vindria aquesta taverna.
Monika: Fa un moment semblava que no t’agradava aquest bar.
Raimon: Jo deia això?
Monika: Sí. I semblava que tinguessis alguna cosa en contra.
Raimon: Bé,... el bar... el bar en si mateix no esta malament. Potser és la classe de gent que ve aquí. No ho sé no ho puc jutjar gaire perquè és la primera vegada que entro amb molt de temps.
Monika: No costa gens fugir d’un lloc que no t’agrada.
Raimon: Escolta’m bé. Avui he sortit de la feina cansat. I he pensat estaria bé mantenir un conversa amb una persona interessant. Darrerament només tinc oportunitat de parlar de futbol o de ties. Res de converses intel·ligents.
Monika: Tens xicota?
Raimon: No. En tenia. Ara fa un mes que hem tallat.
Monika: Quina llàstima. Sembles un noi molt agradable.
Raimon: Gràcies.
Monika: Deixa’m dir-te una cosa. Jo aquí em trobo pocs nois com tu. Als altres sembla com si els faci por.
Raimon: Dona, bé et deuen dir alguna cosa.
Monika: Sí però es posen nerviosos i acaben per no saber el que diuen.

Pausa.

Raimon: Es que ets una noia tan bonica.
Monika: ( Riu) També sóc una bona treballadora darrera la barra.
Raimon: Ets una noia pacient.
Monika: Sí, molt.
Raimon: Gracies per aguantar-me aquesta nit.
Monika: No hi ha de què.
Raimon: Escolta, jo t’he dit que m’agradaria ser director de cinema i tu m’has parlat del teu company. I tu t’atrau el cinema? No t’agradaria prova de ser actriu?
Monika: No. Definitivament no. Només m’agrada el cinema com a espectadora.
Raimon: Però no se t’ha passat pel cap ser actriu?
Monika: Em costa molt d’interpretar.
Raimon: Que no. Aquí al bar has d’interpretar contínuament. Segur que si ho provessis t’aniria molt bé.
Monika: Vols fer un curt?
Raimon: Sí
Monika:Ah, l’Edgar també. Ell, al igual que tu em vol fer una prova.
Raimon: Aprofita-ho dona. Potser tens un talent ocult.
Monika: Em veig incapaç de ser actriu.
Raimon: Intenta-ho.
Monika: No, si l’Edgar no m’ha convençut. Segur que tu tampoc podràs.
Raimon: Esta bé.

Pausa.

L’Edgar s’acosta a on estan ells dos.

Edgar: Estimada, vols plegar més d’hora?
Monika: No perquè?
Edgar: Et veig cansada i amoïnada. Ja portes sis hores aquí. Marxa.
Monika: No. Em quedaré fins al final.
Edgar: Fes el que vulguis. Jo no et vull manar. Només et vull facilitar les coses.
Monika: OK.
Edgar: No vull que t’atabalin.
Monika: No i ara. Estic bé.
Edgar: No tens ganes de sortir una estona.
Monika: No.

En Raimon s’aixeca del tamboret.

Raimon: Bé. Em sembla que haig de marxar.
Monika: Ja marxes?
Raimon: Sí. Em sembla que la meva presència aquí incomoda a alguns comensals.
Monika: Bah! T’ho sembla.
Raimon: De fet ja em disposava a marxar.
Monika: Sí? D’acord.

En Raimon s’aixeca i li dona dos petons a la Monika. L’Edgar s’ho mira de prop amb cara seriosa.

Raimon: Encantat d’haver-te conegut.
Monika: El mateix dic jo.

En Raimon surt del bar.

Edgar: Et queia simpàtic aquest paio?
Monika: Semblava interessant.
Edgar: No tens cap necessitat de confraternitzar amb tots els clients.
Monika: Escolta’m bé, Edgar. Jo sóc lliure de poder triar les converses que jo vull. No em vulguis prendre la llibertat d’expressió.
Edgar: Jo no vull això.
Monika: Només estava parlant amb aquest noi. Perquè t’hi has volgut posar pel mig?
Edgar: Pensava que se’t feia pesat. Pensava que et feia un favor.
Monika: Mira, Edgar; quan fa que sortim junts, un mes. T’agraeixo molt que em facilitessis el lloc de treball en aquest bar. Però tu no ets el meu pare. Si continues així t’hauràs d’enemistar amb la majoria de nois que corren per aquí. Jo sóc com sóc.
Edgar: Perdona, jo no volia ofendre’t.
Monika: A veure si parlo clar. No vaig al llit amb tots els nois que converso. I si tu t’imagines això és el teu problema.
Edgar: Jo només intento protegir-te dels desaprensius. Ja ho saps que hi ha molts nois que només pensen en follar. Ho sé perquè sóc un noi.
Monika: No es tracta d’això Edgar. Una relació seriosa es basa en la confiança. Ja és el tercer noi amb que em fas això. No veus que els estic seguint la corrent.
Edgar: Mentida. Veia com en aquest gaudies de la conversa.
Monika: Però qui et penses que ets, la santa inquisició?
Edgar: ( S’acosta a la Monika i li fa un petó) No vull que et passi res, entesos?
Monika: Calla, vols que vols ser el meu pare?
Edgar: Jo vetllo perquè no tinguis problemes.
Monika: Sí ets el meu companys. I tens dret a dir alguna cosa als meus problemes però no a solucionar-me’ls. Ja saps que jo respecto molt la autonomia personal.
Edgar: Jo... Tan sols vull ajudar-te.
Monika: Doncs no actuïs tan. Limita’t a aconsellar-me i prou.
Edgar: Oh Monika! Sóc un estúpid.
Monika: Veus! M’agradaria que diguessis més sovint aquesta paraula. Vull que te’n donis compte del mal que em fas.
Edgar: Pateixo pel teu bé.
Monika: Doncs no pateixis tan i procura pels teus problemes.

Pausa.

Edgar: Tu ets part del problema.
Monika: Com t’atreveixes a parlar d’aquesta manera? Mira si jo sóc un problema per tu deixem-ho estar.
Edgar: No, Monika per favor. Volia dir una altre cosa. Volia dir que t’aprecio tan. No podria suportar veure com un noi o una tia et fessin mal. Jo sóc un noi que va fent. Intento sobreviure com ho fa la resta de la gent. Sempre m’ha costat aconseguir les coses. I va, arribes tu, tan lliure, tan espontània. Al cap de tres dies de conèixer-nos ja sortíem junts. Sospito d’aquesta vida que em somriu d’una manera tan fàcil.
Monika: Aquesta teva fotuda por. Te la treure d’una coça al cul.

La Monika riu.

Edgar: Victòria. Rius. Això vol dir que estic salvat. Em perdones?
Monika: No es tracta d’això, Edgar. Vull que la valentia et surti de dins. De tu mateix i no perquè la teva companya,jo! t’obligui a fer-ho.
Edgar: Ho intentaré, no ho dubtis. Hi posaré la pell.
Monika: Sempre dius el mateix.
Edgar: M’estimes encara.
Monika: Sí. Però tu posar-hi més de la teva part.
Edgar: Compta-hi amb mi. Faig el que puc.

L’Edgar esta a punt de plorar. La Monika l’agombola i li acaricia els cabells.

Monika: Va, no passa res. Només discutim. Potser ara he estat una mica massa dura.
Edgar: La meva gelosia hauria de despertar la teva autoestima. Això vol dir que t’estimo amb bogeria.
Monika: Per això mateix, hi ha amors que no són saludables. I si tu no vigiles et convertiràs en un fanàtic.
Edgar: Això no passarà.
Monika: Espero que no.
Edgar: Va, no em parlem més.
Monika: Això mateix.

Els dos personatges es posen a feinejar. Posen música a tot volum mentre van endreçant la barra i les taules.

escena 2

L’acció transcorre al mateix bar A la barra hi ha una altre noia i un noi nou. Davant la barra als tamborets hi ha l’Edgar. Hi ha força gent assentada a les taules. Un total de cinc persones que romanen en silenci i fan companyia a l’Edgar.

Edgar: Una altre cervesa, Sílvia.
Sílvia: Vols dir que no has begut prou.
Edgar: I què? Que ets la meva mare.
Sílvia: Com tu vulguis, Edgar. Tu manes.
La Sílvia li serveix una cervesa.
Sílvia: A tu et passa alguna cosa.
Edgar: Sí. I no t’ho penso explicar.
Sílvia: Au va. Amb la confiança que hi ha, no m’ho explicaràs. Podràs resistir la temptació?
Edgar: Sí.
Sílvia: Et conec tan bé, que no cal que em confessis res.
Edgar: No?
Sílvia: Es la Monika, veritat? Tens por que l’estiguis perdent.
Edgar: Sí. Maleït si a. Es això. No me la puc treure del cap.
Sílvia: Has d’aprendre una cosa. Que ningú és imprescindible. Segur que si passés res de dolent entre vosaltres dos trobaries una altre noia.
Edgar: No crec. El mercat està difícil.

Pausa.

Sílvia: Et penses que ets l’únic que té por a la soledat?
Edgar: No. Suposo que hi ha gent que també se sent així.
Sílvia: Si sabessis el que jo sé!
Edgar: Em passa que tot el que faig la cago. No faig res ben fet. Quan estic atent sóc massa possessiu. I quan me’n desentenc sóc un fresc. No sé quina actitud haig d’adoptar.
Sílvia: Mira, jo et puc ser d’ajuda. Sóc una noia. I tinc la mateixa edat que la Monika.
Edgar: Què em recomanes?
Sílvia: Demostra-li que els teus projectes, siguin quin siguin, són més importants que la teva dependència de Monika. Això la farà despertar. Segur que dirà: Ostres el meu xicot ha canviat què li passa. Desprès et voldrà tenir incondicionalment al seu costat.
Edgar: Ho provaré.
Sílvia: Oh si Edgar, prova-ho. Fes-me el favor. I si en qualsevol moment tens un dubte truca’m. No en dubtis. Jo estic a la teva disposició.
Edgar. Gràcies. Molt amable.
Sílvia: Intento ser una bona amiga.
Edgar: Me n’alegro.

En aquest moment entren al bar dos personatges. Són amics de l’Edgar i s’assenten al seu costat.

David: Edgar, què passa tio?
Edgar: Res de particular. Què feu aquí?. Em pensava que ja no vindríeu.
David: Venim cada dia. No podríem fallar avui.
Sílvia: Dues pintes?
David: Sí.
Arnau: Ah! Ahir no va venir el teu amic.
Edgar: Qui vols dir?
David: Sí, home. Aquell tio que es volia lligar a la Monika.
Edgar: Millor. No el vull tornar a veure per aquí.
David: Per algú són els amics. Si el veiem per aquí ens haurà de conèixer a nosaltres dos, eh Arnau.
Arnau: El farem sortir amb la cua entre les cames.
Sílvia: Ep nois, no em feu un gra massa?
David: Tu ocupa’t de la barra. Això és un assumpte entre tios.
Edgar: Bé, amics me n’haig d’anar ara. Haig d’anar al metge. O sinó em quedaria entre vosaltres. Deixo el bar a les vostres mans.
David: Tranquil. Tot esta sota control.

L’Edgar surt del bar.

Edgar: Bé, nois adéu!
David: Adéu, Edgar. Nosaltres ens encarreguem de tot.
Sílvia: Què us penseu que el bar és vostre?
David: Nosaltres som els que hi estem més estona. Per tan ens toca tallar el bacallà.
Sílvia: Aneu molt mal equivocats. I també us equivoqueu si arrastreu a l’Edgar. Ell és molt més intel·ligent que vosaltres.
Arnau: No et posis allà on et demanen.
Sílvia: Doncs jo no vull matons al bar on treballo.
David: El nostre mètode és la persuasió.
Arnau: I primer de tot preferim el diàleg.
Sílvia: Això és un bar com un altre. Hi entra tothom qui vulgui.
David: I de pas evitem que algun borratxo emprenyi a les cambreres o els treballadors del bar.
Arnau: Som el teu àngel de la guarda.
Sílvia: El meu àngel de la guarda està més bo que vosaltres dos.

En aquest moment entra en Raimon. S’asseu a la barra. La Sílvia hi acudeix a servir-lo.

Raimon: Hola.
Sílvia: Hola.
Raimon: Posa’m una Sant Miquel.
Sílvia: Perfecte!

La Sílvia li serveix la cervesa.

Raimon: Quin dia més fastigós. Encara no he vist el sol.
Sílvia: Per nosaltres millor. Tots els turistes venen a Girona ciutat.
Raimon: Ah és clar. Doncs en aquest bar no es nota.
Sílvia: No aquí, ja se sap no s’omple fins a les vuit o les nou de la tarda.
Raimon: Jo acabo de plegar de la feina, ara mateix i necessito desconnectar.
Sílvia: Ben fet.
Raimon: Escolta, una pregunta?
Sílvia: Digues.
Raimon: A quin torn treballa la Monika.
Sílvia: Només ve als dimarts i dijous a la nit. Ah i els diumenges també a la tarda.
Raimon: Avui que som?
Sílvia: Dijous.
Raimon: Ah sí.
David: Hola noi!

En David i l’Arnau s’acosten a on esta en Raimon.

Raimon: Hola.
David: La teva cara em sona. Ens coneixem d’alguna cosa?
Raimon: Que jo sàpiga no.
Arnau: Sí. Jo sí que sé qui ets. El diumenges estaves aquí.
Raimon: Efectivament.
David: Estaves parlant amb la Monika.
Raimon: Podria ser.
David: No és la segona vegada que vens aquí, no?
Raimon: No és la tercera vegada que poso els peus aquí.
David: Ja. Et vaig veure que posaves a parlar amb un noi esprimatxat.
Raimon: Sí, podria ser.

Pausa.

David: El meu germà és un bon xaval. Massa bon noi. Els altres nois l’utilitzen. Ha d’anar en compte que algú no el foti.
Raimon: Què li passa al teu germà?. Què té cinc anys?
David: Et creus un noi llest, eh?
Raimon: Si els altres són molt curts, sí.

Pausa.

David: Et penses que jo i el meu amic no et coneixem?
Raimon: Tu sabràs.
David: El món està ple de subjectes perillosos. I un no sap quan es tracta d’un autèntic psicòpata. Saps els psicòpates són intel·ligents. Però jo encara ho sóc més de psicòpata quan em fan emprenyar. Què t’avorreixo, em sembla que sí. Mira tio, jo sé llegir el llenguatge corporal. I encara que em diguis que no, jo t’avorreixo. Doncs, presta atenció xaval, perquè quan jo parlo tothom m’escolta. Escolta’m tu. Parlava dels psicòpates. I és que un no s’adona que surt amb un fins que ja és massa tard. Jo puc amargar la vida d’un psicòpata. El puc fer sortir del bar trist i decaigut. Derrotat. Perquè encara que per tot arreu estigui ple de putes, jo encara sóc més puta. El meu germà té una xicota preciosa. I ningú té dret a posar-s’hi. Se l’ha guanyada a pols.
Raimon: Perdona qui és el teu germà?
David: Aquell noi en què parlaves l’altre dia. Com et deia té una xicota molt guapa. I pel món corre molts que van cremats, desesperats. Que tracten de robar la xicota dels altres. I resulta que a més no són honestos, ni legals, per suposat. Són com els paràsits. I els malparits en saben de seduir a les noies. No són tontos. A la vida a un li costa tenir el seu espai, i aquest bar és el meu espai. Així que si apareix un psicòpata, o un puta té els dies comptats aquí. Veus aquí tinc la meva família. Allà al fons tens l’animal, tal com anomenen al meu germà. I mira que ell és el més pacífic de la família. Però per alguna cosa l’han batejat així. I encara hi ha la meva germana, però les noies no peguen.

En Raimon s’aproxima molt a en David i li fa un petó a la galta.

Pausa.

En David queda paralitzat. No sap què dir.

David: Hòstia! Mariconàs!
Raimon: Si fos homosexual, et podries haver estalviat tot aquest sermó, guapo.
David: Què... que dius... Hòstia santa! Em cago amb la teva mare. Em sembla molt que m’estàs prenent el pèl.
Raimon: Tu decideixes.
David: Arnau, mira’t bé aquest cabró, diries que és mariquita o bé que ho fa veure per escapar-se d’alguna cosa.

L’Arnau s’aproxima a on és en Raimon i l’examina.

Arnau: De moment no veig res en ell d’efeminat. Però podria ser un autèntic mascle homosexual.
David: Encara pitjor. Tu ets un d’aquests que et va tot: tios i ties. Ets de la pitjor espècie perquè t’has aviciat als tios per caprici, no per necessitat.
Raimon: I tu encara pots canviar d’orientació sexual.
David: No, un psicòpata sempre juga a despistar. Segur que et van les noies, com a la gran majoria de tios.
Raimon: Podria ser.
David: A mi ningú em desafia.
Raimon: Hi! nabo que no miente nunca desafiar a Gran Jefe.

Pausa.

David: ( Amb els ulls desorbitats) Què t’agrada exhibir el teu sentit de humor. El necessitaràs per administrar-lo en la derrota i el fracàs.
Raimon: Derrota? Quina derrota? I de quin fracàs parles?
David: Saps hi ha molt de capullo que corre per aquí i que es creu un play-boy.
Raimon: Escolta, pájaro, perquè utilitzes el tercera persona. Podries dir directament que jo sóc un desgraciat o una bala perduda.
David: Es que encara confio en tu. Crec que pots corregir els teus errors.
Raimon: Mira, tio, m’estàs arribant a cansar. Perquè no calles una estona.
David. Això només era un preescalfament. I en aquest bar ningú em dona ordres. Si de cas és al reves. Avui estic en un pla positiu. Mira sóc compassiu. No faré res. Però quedes avisat. Anem Arnau. Ho veus com un tio s’ha d’imposar. Amb dos collons, com jo.
Arnau: ( Els dos personatges s’han apartat d’en Raimon) Aquest paio l’has deixat indiferent. Vols dir que escarmentarà?
David: Si no vols que sigui així, mira-te’l amb cara de mala llet.
Arnau: Amb aquesta panxa que tens no fas por, fas més aviat riure.
David: Calla desgraciat! Ja t’agradaria tenir la mala llet que tinc jo quan vull.
Arnau: Mai em deixes intervenir en les teves esbroncades.
David: Ets massa jove.
Arnau: I què?
David: I massa tendre.
Arnau: Perquè no em deixes trencar-li la cara a aquest fatxenda?
David: Alto! Aquí l’únic que reparteix hòsties sóc jo.
Arnau: Esta bé. Però la pròxima vegada vull un paper més actiu.
David: Ja veurem. Per ara jo mano aquí.
En David i l’Arnau van a asseure’s en una taula del fons.

En Raimon s’asseu a un tamboret de manera que s’assenta a prop de la Sílvia.

Raimon: ( Dirigint-se a la Sílvia) Els coneixes aquests dos amb qui fins ara he estat parlant.?
Sílvia: Sí i força. Són clients assidus d’aquest bar.
Raimon: Així els coneixes amb coneixement de causa.
Sílvia: Sí.

Pausa

Sílvia: T’estaven cardant canya, eh?
Raimon: Més o menys. No sé quin mal els he fet.
Sílvia: No els facis ni cas. Van borratxos.
Raimon: Posa’m una altre cervesa, si us plau.

La Sílvia li serveix la cervesa.

Sílvia: Suposo que no te’ls has agafat en serio, aquest dos?
Raimon: No. El que està més gras, com es diu?
Sílvia: David.
Raimon: David, això mateix. Sembla que li hagi volgut prendre de xicota. Ara que mirant-ho bé no fa fila de tenir cap xicota.
Sílvia: No li segueixis el joc. Sigues més intel·ligent.
Raimon: Com?
Sílvia: Per exemple marxar quan et vénen a parlar.
Raimon: Però així guanyen ells. Aquest bar és de qualsevol ciutadà que hi vulgui fer una consumició.
Sílvia: Sí, però si et quedes sempre tens la temptació de provocar-los. I això encara és pitjor.
Raimon: Jo no cardaré el camp per dos capgrossos.
Sílvia: Fes el que vulguis. Tu ho sabràs millor que ningú.

Pausa.

Raimon: Suposo que deus cobrar una pasta extra per aguantar aquests paios borratxos.
Sílvia: Si sabessis...
Raimon: No cal que em diguis cap xifra. Sé que la feina de cambrera està mal pagada.
Sílvia: Alguna cosa s’ha de fer. I a més això és una feina temporal, per sortir del pas.
Raimon: Què t’agradaria treballar o estudiar?
Sílvia: Ara que compleixo vint-i-cinc anys m’agradaria treure’m l’accés a la universitat.
Raimon: Quines carreres t’atrauen?
Sílvia: Les carreres tècniques.
Raimon: Ja. Et desitjo sort.
Sílvia: Gràcies.
Raimon: Segur que una noia com tu aconseguirà qualsevol cosa que es plantegi.
Sílvia: La vida és difícil per a tothom.
Raimon: Per qui vulgui.
Sílvia: No sé, no sé.
Raimon: Per cert, com et dius?
Sílvia: Sílvia. I tu Raimon?
Raimon: Com ho saps?
Sílvia: Un ocellet.
Raimon: Au vinga. No m’aixequis la camisa.
Sílvia: La Monika m’ha parlat de tu.

A en Raimon se l’il·lumina la cara.

Raimon: De debò?
Sílvia: Sí.
Raimon: Bé o malament?
Sílvia: De què vols que sigui.
Raimon: Ostres! Es fantàstic!
Sílvia: Si vols li comentaré que tu també te’n recordes.
Raimon: Es igual. Ja vindré jo abans.
Sílvia: Ho dic perquè jo la veuré abans. Compartim pis.
Raimon: Segur que sou dues bones companyes de pis. M’equivoco gaire si dic que us porteu estupendament.
Sílvia: No. La relació és perfecte.
Raimon: Doncs avui és difícil trobar dues noies que s’avinguin tan bé com vosaltres dues. I sobretot per la feina que representa mantenir net i en ordre un pis.

Pausa

Sílvia: Digues, Raimon, un noi amb cara de murri com tu, segur que té xicota?
Raimon: En tenia. I tu?
Sílvia: També en tenia un.
Raimon: Si això va com va.
Sílvia: Exacte.

Pausa

Raimon: I què tal amb els altres parroquians, són tan simpàtics com aquest David.
Sílvia: No són una gent molt simpàtica.
Raimon: Tornaré per comprovar-ho.
Sílvia: Com tu vulguis. Jo no enganyo a ningú.
Raimon: Ja ho sé.
En Raimon s’aixeca del tamboret, paga i es dirigeix a la porta de sortida.
Raimon: Bé, Sílvia demà dius que treballa la Monika?
Sílvia: Sí.
Raimon: Doncs ens tornarem a veure les cares.
Sílvia: Serà un plaer.
Raimon: Igualment.

En Raimon surt del bar.

escena 3

És el mateix bar. Com sempre hi ha unes quantes taules amb gent al voltant i la barra només hi ha una persona assentada. Darrera la barra treballen la Monika i la Sílvia. Arriba al bar en Raimon. S’asseu a un extrem de la barra. La Monika es dirigeix a on és ell.

Raimon: Bona nit!
Monika: Bones!
Raimon: Ei com va la jornada laboral, cansada ja?
Monika: No, no gaire. Avui és un dia suau.
Raimon: Doncs jo vinc d’un dia molt atabalat.
Monika: Ens coneixem d’alguna cosa, veritat?
Raimon: Fa una setmana vaig venir a la mateixa hora. Va ser quan ens coneguérem.
Monika: Ah si! Et dius Raimon.
Raimon: Sí. I tu Monika.
Monika: Ara recordo la conversa que varem tenir.
Raimon: Em podem tenir de millors.

La Monika riu.

Monika: Ah si ets el noi agosarat.
Raimon: Jo de què?
Monika: Ara recordo que la Sílvia em va explicar la teva topada amb en David.
Raimon: Sí. No m’ho esperava trobar-me un energumen en aquest bar.
Monika: Tinc entès que et va comportar com un cavaller. Un altre i haguessin acabat a hòsties.
Raimon: Va oblidem aquest personatge trist i fantasmagòric.
Pausa.
Raimon: Digues, si et toqués la loteria, què faries? Muntaries un negoci?
Monika: Uf! Quina pregunta! No ho sé que faria. El primer seria deixar aquesta feina.
Raimon: Diguem-ho clar i català és una porca feina.
Monika: Sí però si no hi ha res més.
Raimon: Mira, jo tinc un amic que treballa a un centre de col·locació. Et podria buscar una feina.
Monika: No cal que et preocupis per mi. Ja em sé espavilar sola.
Raimon: Com tu vulguis.

Pausa

Raimon: No puc evitar fer una observació: què hi fa una noia tan intel·ligent i guapa en un cau com aquest?
Monika: I tu?
Raimon: Potser buscant la meva mitja taronja.

Pausa.

Raimon: I creus en la força de l’amor a primera vista?
Monika: Sí.
Raimon: Jo crec que un pot albirar el que és la dona de la seva vida només amb un minut de temps.
Monika: Ets un romàntic incurable.
Raimon: Saps que és la teva dona perquè quan la veus se’t regiren les entranyes.
Monika: Tu no ets dels que els fa por les dones.
Raimon: Quan estic davant la dona de la meva vida, tot jo tremolo.
Monika: Mentider!
Raimon: Com ho saps?
Monika: Ets un noi amb la sang freda.
Raimon: Això és el que penses. Però quan tinc aquesta dona al meu davant, no la veig a ella solament. Em veig a mi, ple d’energia, inundat d’una droga, com t’ho diria és com si m’hagués fumat deu porros i tot fos un bon rotllo interminable.
Monika: Que bonic.
Raimon: Sí. Hi ha qui diu que l’amor és una sensació dels adolescents o de la primera joventut. Jo crec que els que diuen això són els amargats. Els que han tingut un experiència negativa amb l’amor. O això o bé estan casats amb la dona equivocada, i pels motius que siguin no canvien.
Monika: Enamorar-se comporta un desgast d’energia considerable.
Raimon: Però digues no val la pena si l’amor és correspost. Si és que no, no passa res. Un passa a desenamorar-se.
Monika: Això deu ser una tortura.
Raimon: No, jo crec que un s’enamora perquè vol.
Monika: No havíem quedat que l’amor és capritxós i fruit de l’atzar.
Raimon: Sí però només al principi. Desprès d’uns mesos de bogeria, un en plena possessió de les facultats, un decideix continuar enamorat.
Monika: Jo no m’he plantejat aquesta fase tan profundament.
Raimon: Menteixes. Ets una dona i les dones us plantegeu aquests temes més seriosament que els nois i homes.
Monika: Depèn de la noia.
Raimon: Et puc fer una pregunta. Estàs en la fase del primer enamorament?.
Monika: És una pregunta compromesa. Ho sento, no te la puc contestar.
Raimon: D’acord. Jo en canvi sí que vull que sàpigues a on em trobo.
Monika: No m’ho diguis estàs enamorat bojament d’una noia que acabes de conèixer.
Raimon: Sí. I no aguantaré gaire estona més sense cridar el seu nom.
Monika: La conec jo?
Raimon: Oh sí i tant! La coneixes més que no altre cap persona.
Monika: Va, dóna’m una pista.
Raimon: No sé si l’espantaria si li digués el seu nom.
Monika: Bah tio, tu ets un tio que els té ben posats.
Raimon: Et donaré una pista: sempre quan, treballa està envoltada d’alcohol.
Monika: Ah, treballa en un bar.
Raimon: Sí. Bingo!
Monika: Ja sé qui és: la Sílvia! Hòstia com no se m’ha acudit abans. Ja saps que ella l’ha deixat el xicot?
Raimon: Sí, però no és ella.
Monika: Qui sinó?
Raimon: Au va, saps perfectament a qui em refereixo.

En Raimon riu.

Monika: De què rius?
Raimon: Ets molt punyetera.
Monika: Punyetera!. Encara no l’he sentida mai aquesta paraula. Què vol dir?
Raimon: Vol dir que saps perfectament el que passa al teu voltant.

Pausa.

Monika: Estàs enamorat d’una noia que no és d’aquí Girona?
Raimon: Vaja! Com ho has pogut saber?
Monika: Ai! Que em dóna algú. Sóc jo, la noia de qui estàs enamorat?
Raimon: Molt bé! Em rendeixo. A partir d’aquest moment sóc teu. Caic a les teves mans.
Monika: Ostres! Pobre de mi! Què puc fer?
Raimon: Ens podríem conèixer millor.
Monika: Jo no sé que dir-te. Quina sorpresa!
Raimon: Ens mereixem una oportunitat.
Monika: I quan t’ha passat això. Des de quan?
Raimon: Necessito confirmar aquesta intuïció que tinc.
Monika: Però si jo tinc xicot. Ai Déu meu!
Raimon: Jo ja he desplegat les meves cartes. Ara et toca moure peça.
Monika: Espera que agafi aire!
Raimon: També estic preparat per una negativa.
Monika: Sort que no corre per aquí l’Edgar.
Raimon: Molt bé! El meu deure era intentar declarar-me. Si no me’n surto amb la meva, demà serà un altre dia. Així, que si no tens res a dir adéu!

En Raimon s’aixeca del tamboret i es dirigeix a la porta.

Monika: Raimon! Per favor, no marxis!
Raimon: No?
Monika: No. Fes el favor de quedar-te. No siguis tanoca.
Raimon: Ets conscient del que acabo de dir-te.
Monika: Sí.
Raimon: Tens ganes de conèixer-me?
Monika: Mira, et seré sincera. Jo surto amb l’Edgar. Però al mateix temps no descarto conèixer altres nois. I tu ets un dels pocs nois interessants que corren per la ciutat.
Raimon: Sóc més interessant que el teu Edgar?.
Monika: Tranquil! No et precipitis. Jo encara m’estimo a l’Edgar. Però jo no descarto fer amistat amb qui sigui. I no importa el sexe.
Raimon: Perfecte! Una altre noia i m’hauria engegat. Amb tu sabia que no corria el menor risc.
Monika: Jo també tinc ganes que ens coneguem. El fet que tingui xicot no vol dir res. Quan dues persones tenen alguna cosa a dir-se, no s’han de reprimir.
Raimon: I tan. Tens tota la raó.
Monika: Vols una altre cervesa?
Raimon: Sí, si us plau.

La Monika li serveix la cervesa.

Raimon: Compte! Que m’emborratxaràs.
Monika: Diràs compte amb mi. Jo sóc una noia que fa emborratxar a molts nois. Cosa que detesto.
Raimon: No m’ho crec.
Monika: Compte perquè nois que m’han conegut, desprès que s’acabés l’amistat, han acabat en una depressió.
Raimon: Jo estic vacunat contra això.

Pausa

Raimon: Saps ets una noia valenta. Moltes noies s’haurien fet enrere. Hi ha moltes noies dominades completament pels seus xicots. I anul·lades.
Monika: I també passa a la inversa. Hi ha noies que són molt possessives.
Raimon: Tu no ets una noia dominant. Saps ser lliure. I per tan deixes que els altres siguin lliures.
Monika: No ho sé. Un no sap fins a quin punt una persona és un impediment perquè l’altre, el company es s’autorealitzi.
Raimon: Efectivament no et pots autorealitzar si abans no t’has obert al món. Però a quina classe d’impediment et refereixes?
Monika: Per exemple, centrar totes les expectatives de conèixer el món a través de una sola persona. I el món és molt ample.
Raimon: Ostres! Què hi fa una noia tan cosmopolita en un poble gran com aquest?
Monika: Passo d’acceptar etiquetes. Jo sóc com sóc. Ho dius com si odiessis Girona.
Raimon: Aquí tothom es coneix. No tens gaire llibertat. Acabes pensant que el món és massa petit.
Monika: De què t’has d’amagar? No pots fer el que vols?
Raimon: Et posen una etiqueta i desprès et passes mitja vida amb una etiqueta injusta.
Monika: I a tu, de què et tracten?
Raimon: Prefereixo que ho descobreixis tu per tu mateixa. Abans d’una setmana algú ja t’haurà parlat de mi.

Pausa

Monika: T’han tallat les ales abans de poder volar una mica.
Raimon: No és ben bé això. Bah! És avorrit parlar dels meus problemes.
Monika: No t’has amagar dels teus problemes.
Raimon: No és la meva intenció fer-me pesat.
Monika: No tranquil. Jo sí que t’amoïnaria si t’anomenés els meus problemes.
Raimon: Si veus que en algun et puc ser d’ajuda.
Monika: Per exemple, tinc una mania que ningú me la podrà curar. I és que detesto els borratxos. Però com veus, suportar als beguts ho comporta la feina que faig. Voldria fugir quan m’hi trobo.
Raimon: Ho veus! Has de canviar de feina.
Monika: No, però és el moment de tractar-los que m’atabalo. L’endemà ja no me’n recordo.
Raimon: Jo bec una cervesa més i acabo pet.
Monika: Tu tens una conducta irreprotxable. Admeto que en el teu cas, pots ser un borratxo entranyable.
Raimon: Gràcies.

Pausa

Raimon: I bé digues, com va la relació amb els clients habituals? Segur que t’expliquen mitja vida.
Monika: Sí, per força has d’escoltar.
Raimon: Pel client és una temptació difícil de suportar, parlar de la pròpia vida.
Monika: Tots som humans i dèbils.
Raimon: Sí.

Pausa.

Raimon: Dius que has estat dos anys a Londres.
Monika: Sí. Més o menys.
Raimon: I digues és un lloc massa estressant o pots portar una vida tranquil·la?
Monika: Si tens grans aspiracions, de puta mare. Sinó val més que tornis.
Raimon: Suposo que no importa el lloc, sinó el caràcter de la persona.
Monika: Ara ho has dit.
Raimon: Ja coneixes els meus somnis. Però saps quina és la meva màxima ambició: ser feliç.
Monika: A mi no em dones la sensació que siguis un desgraciat.
Raimon: No, perquè davant teu no abaixo la guàrdia.
Monika: Per mi no cal que interpretis. No m’agrada això.
Raimon: Fa molt de temps que no m’obro a una dona. I tu em dónes l’oportunitat. T’estic agraït.
Monika: Jo sola no dignifico a les altres noies. Segur que abans has conegut algunes noies estupendes.
Raimon: Diràs que sóc un misogin. Però no, fa molt de temps que no he conegut a una noia genial.
Monika: No et deus moure gaire.
Raimon: No sóc un faldiller.
Pausa.
Monika: Amb quantes noies has sortit?
Raimon: Sospites que amb molt poques?
Monika: Has estat alguna vegada amb una noia.
Raimon: Relacions esporàdiques, les que vulguis però una relació seriosa, mai.
Monika: No t’has d’avergonyir per la teva història.

Pausa

Monika: Tot i així parles amb desimboltura amb mi.
Raimon: M’ha costat molt venir aquí. I no creguis que em sigui fàcil continuar estant en aquest lloc. Però l’episodi amb en David em va ferir l’orgull. Em volien allunyar de tu, d’una forma bruta.
Monika: Sí, ja ho sé. Ja t’ho he dit. Em va saber greu i ràbia al mateix temps. Et confesso que amb l’Edgar ens varem discutir per aquest motiu.
Raimon: Va no vull pensar-hi, oblidem-ho.
Monika: T’asseguro que mentre hi sigui jo, això no es tornarà a repetir.
Raimon: Tu no facis res. Això és un assumpte entre homes.
Monika: No vull que us baralleu per mi!
Raimon: Això depèn de l’Edgar.
Monika: Va, home, no sigueu beneïts!
Raimon: Jo no estic sol. També tinc els meus amics.
Monika: Bé, m’és igual el que feu. Ja sou prou grandets.
Raimon: No sóc un tipus violent.
Monika: Bé prou que me n’he adonat. O sinó, no et parlaria.
Raimon: Jo no tinc por a ningú. A mi cap desgraciat m’atemoreix.
Monika: Perquè has de parlar amb aquest to?
Raimon: Intento ser un noi ferm i educat.
Monika: D’acord però no vulguis ser com els matons que et volen fer impossible la vida.
Raimon: Ens hi hem de tornar d’alguna manera.
Monika: No. Només cal que no facis res.

En aquest moment entra l’Edgar al bar. Esta visiblement content. S’asseu al costat d’en Raimon. La Monika s’apropa a on és l’Edgar.

Edgar: Hola a tothom.

L’Edgar mira a la Monika, a la Sílvia menys en Raimon.

Edgar: Avui ha estat un dia rodó. Acosta’t més Monika.

L’Edgar s’hi acosta. Es fan un bes.

Edgar: Vull que tothom d’aquest bar ho sàpiga. Estimo bojament la Monika!
Monika: Edgar!
Edgar: Sí t’estimo!

L’Edgar s’abraça a la Monika. La besa apassionadament.

Edgar: T’estimo bojament!

L’Edgar puja a la barra dret.

Raimon: Hòstia t’ha agafat un atac.
Edgar: T’estimo Monika, i vull que tothom se n’assabenti!
Raimon: Felicitacions! En Raimon aixeca la copa de la cervesa en senyal de deferència.
Monika: Edgar, per favor, para. No fem el ridícul.
Edgar: Expressar el meu amor és un fet ridícul?. És la cosa més bella del món.
Monika: Però m’ho pots dir a casa, en la intimitat.
Sílvia: És un mascle d’acord amb els nous temps. Necessita expressar els sentiments.
Edgar: ( Camina sobre la barra) Sóc l’amo del món!!
Sílvia: No cal que demostris res, Edgar. Que t’estimes a la Monika, ningú ho posa en dubte.
Edgar: ( Dret a la barra) Et juro fidelitat eterna! Ets la meva mitja taronja.
Raimon: Il·lús.( En un to suau i fluix)
Edgar: Què dius tu?
Raimon: No res.
Edgar: I tu Monika, no estàs contenta d’estar amb mi?
Monika: Sí, però para de comportar-te com una criatura. Que no tenim setze anys.
Edgar: És igual. A mi no em fa vergonya proclamar als quatre vents el meu amor per tu.
Monika: Baixa de la barra! No vulguis ser el centre d’atenció.
Raimon: Em sembla que me’n vaig.
Monika: Ja?
Raimon: Sí. Deixo els dos promesos, sols, en la seva intimitat.
Edgar: ( Baixa de la barra i besa apassionadament a la Monika) Ets ben meva.
Raimon: Bé, adéu i gaudiu de la passió amorosa.
Monika: Adéu Raimon.
Edgar: Què volia aquest passerell?
Monika: Aquest noi no és cap passerell. És en Raimon, un futur director de cinema.
Edgar: Ah! Com jo. I esta realment preparat per ser-ho?
Monika: No t’ho sabria dir.
Edgar: I què me’n dius de mi. Puc arribar a ser director de cinema?.
Monika: M’has fet un miler de vegades la mateixa pregunta. Què vols que et digui. De mi no depèn que siguis director de cinema.
Edgar: Esta bé. No t’ho preguntaré més. Però per part teva podria rebre algun suport.
Monika: Em sembla molt que t’he recolzat molt, més del compte.
Edgar: Què passa, Monika?
Monika: Que què passa? Sempre estàs en aquesta dèria de ser director. Em sembla que somnies massa. No vols saber que ets un barman?
Edgar: No creus amb mi?
Monika: Sí que crec amb tu. Però per exemple, m’emprenyen petits detalls. Com avui. Hauries pogut ser més discret. No cal que facis aquestes exhibicions. Et penses que saltant a la barra com un mico, aconseguiràs que jo t’estimi més?
Edgar: Em pensava que et molava l’expressió oberta dels més genuïns sentiments.
Monika: Per això no cal muntar un espectacle.
Edgar: No t’ha agradat la meva “ perfomance”.
Monika: No.
Edgar: Alguna vegada m’has retret que sóc un noi massa reprimit.
Monika: Sí però te’n vas als extrems.
Edgar: Tenies por que algun client veiés com estem de compromesos.
Monika: Però què dius? Què t’inventes?
Edgar: Aquí passen molts de clients que busquen raons.
Monika: Com per exemple qui?
Edgar: No sé tia, per exemple aquest noi que ara fa un moment estava aquí?
Monika: Sí, en Raimon.
Edgar: Això mateix.
Monika: Però què dius? Si a mi no em causa cap problema.
Edgar: Ja ho sé això. Però és un fatxenda!
Monika: T’ho inventes que és un fatxenda! És un noi molt correcte.
Edgar: Sempre ve les hores que hi ets tu.
Monika: Mare meva! De què tens por, Edgar, que et faci el salt amb en Raimon.
Edgar: Sí.
Monika: No veus que no puc viure estan sempre sota sospita. Si en comptes d’en Raimon, fos un altre tio, segur que li tindries mania. A més jugues brut, això no m’agrada. Vas utilitzar en David en contra seva.
Edgar: Jo sé el que més et convé.
Monika: Com ho saps això? Però qui cony et penses que ets? Et penses que tens drets sobre mi!
Edgar: Ets la meva xicota. Tinc dret a protegir-te de les influències negatives.
Monika: T’has sentit a tu mateix, com parles. Sembles el meu pare.
Edgar: Hi ha pocs nois que donarien la seva vida per tu, i jo sóc un d’ells.
Monika: Si el preu de ser salvada és que et dirigeixin la vida, aleshores oblida’t de mi.
Edgar: Oblidar-me de tu? És l’únic que saps dir? Com t’atreveixes, desprès de tot el que he fet per tu.
Monika: Jo no et vaig demanar res. Vas ser tu qui es va oferir a ajudar-me.
Edgar: Al planeta terra, les persones necessiten ajudar-se.
Monika: I hauries d’afegir, sense res a canvi.
Edgar: Vull que la nostra relació tingui futur.
Monika: Doncs, no fas res perquè això es compleixi.
Edgar: Que no, ja veus que estic disposat a qualsevol cosa per estar unit a tu.
Monika: És això el que m’espanta. Aquest fanatisme teu envers a mi. Em tractes com si fos un objecte d’adoració.
Edgar: Desagraïda. Mala pu...
Monika: Ah ara et mostres tal com ets realment. Si digues que sóc una mala puta perquè no et penso escoltar més. Per avui s’ha acabat.
Edgar: Monika, per favor, jo no ho volia dir. Si us plau perdona’m. Mil vegades et demano disculpes.
Monika: ( Es disposa a sortir del local i l’Edgar li ho impedeix) A mi ningú em controla la vida. Surt del mig carallot!
Edgar: No sortiràs fins que m’escoltis.
Monika: Escoltar-te a tu? Què m’has de dir? Què em vols pagar el lloguer del pis. Jo sola en sé buscar la vida.
Edgar: Sense mi, ara no series res. Treballaries en una xarxa de prostitució.
Monika: Va, surt del mig. Si em vols fer un bé, surt del mig.
Edgar: No, ets meva!
Monika: Què dius! Qui cony et penses que ets, malparit! Masclista!
La Monika li dóna una sonora bufetada.
Edgar: Monika, no volia dir això. Ho retiro.

La Monika surt del bar. L’Edgar la persegueix un metre.

Edgar: Si això ves-te’n. Covarda. Discutir és normal. Tu vols un home perfecte.
Monika: No, jo vull un home de cap a peus.
Edgar: No sé més que haig de fer amb tu.
Monika: Saps què? Descansa una estona. Que ho necessites. Adéu!
Edgar: ( Torna a entrar al bar) Sílvia, necessito un whiskie amb cola.
Sílvia: Tranquil, no passa res. Demà ja haureu fet les paus.
Edgar: Quan no hi és la trobo molt a faltar.
Sílvia: No dieu els nois que les dones són totes iguals. Si la trobes a faltar a ella, també pot ser que algun dia trobis a faltar alguna altre dona.
Edgar: Això no pot ser! Ni passarà!
Sílvia: El dia que una dona se n’adoni dels teus punts febles. Ja et pots anar preparant.
Edgar: Per res del món li faria el salt a la Monika. Repeteixo ni per tot l’or del món.
Sílvia: Va! No m’ho crec. Em pensava que eres un fervent admirador de la condició femenina. Que t’agradaven totes les dones de bon veure.
Edgar: Això va ser una mala època meva. Ara ja la dono per acabada. La Monika és irreemplaçable.
Sílvia: N’he conegut tants que han canviat d’opinió. Un cop han conegut una altre dona, s’hi llancen com desesperats, com si tinguessin una gran fam.
Edgar: Aquest no és el meu cas.

Pausa

Sílvia: I em pots dir quines qualitats té la Monika que una altre no pugui tenir?
Edgar: Moltes. Primer de tot és ella. Que es diferencia de la resta de mortals. És femenina sense ser una femella agressiva. Quan riu il·lumina als que estan al voltant seu. Té un punt de geni que la fer ser carismàtica.
Sílvia: Potser en el fons no és així, podria ser que actués per tu.
Edgar: No ho crec. Ja l’hauria clissat. Què te n’adones tu d’això?
Sílvia: Jo no et diré res més. Ai si et pogués treure la bena als ulls que portes.
Edgar: Estimar a la Monika és molt més que un art, és un ofici.
Sílvia: Edgar, no trobes que parles amb poques dones. Només et relaciones amb la Monika. Perquè?
Edgar: No en tinc necessitat. Ella m’omple tan.
Sílvia: Em pots fer un petit favor, deixa de pensar amb ella i concentra’t en aquesta conversa. Sembla una conversa de sords.
Edgar: Ho sento Sílvia, si no et faig gaire cas.
Sílvia: Recorda que la Monika és una altre persona humana com qualsevol altre. No sé perquè n’has de fer una obsessió. Has pensat que ella també caga i fa pipí.
Edgar: Sílvia! No siguis tan desagradable!
Sílvia: Què vols que hi faci! Si tu t’obstines a tractar la Monika com un extraterrestre peculiar.
Edgar: Calla!
Sílvia: Esta bé no em vols parlar. Doncs no en parlem.
Edgar: Jo crec que estàs gelosa de la Monika.
Sílvia: Perquè ho hauria d’estar? Et penses que ets un iman per a totes les ties.
Edgar: Em rendeixo Sílvia! Com ho puc fer per no emprenyar més a la Monika.
Sílvia: Primer, hauries de practicar amb alguna altre noia.
Edgar: No t’entenc.
Sílvia: Vull dir que hauries d’aprendre a estimar d’una manera radicalment diferent.
Edgar: Com ho haig de fer, no estimant?
Sílvia: No, estimant d’una forma solidaria. Vull dir que en l’acte d’estimar fas que l’altre persona es senti segura per volar per ella mateixa.
Edgar: La Monika ja vola per ella mateixa. Massa que vola.
Sílvia: Hauries d’entendre que ella és d’una casta de dones que no vol lligams fàcils, ni complaents.
Edgar: Que em recomanes així?
Sílvia: Home, estaria molt bé que la fessis sentir gelosa.
Edgar: Ara mateix no m’imagino en cap altre dona.
Sílvia: Però que dius, si ets molt maco.

Pausa

Edgar: Sempre esta bé que una dona et trobi atractiu.
Sílvia: Podries anar amb qualsevol noia que volguessis.
Edgar: Per mi solament existeix la Monika.
Sílvia: No cal que ho diguis. T’has de curar de tanta Monika.
Edgar: No. Prefereixo estar malalt a la seva absència.
Sílvia. Esta bé. Em rendeixo. Queda’t aquí quiet pensant amb la Monika. Consumeix-te tot sol.
Edgar: És la meva elecció.
Sílvia: Molt bé.
Edgar: Sílvia, posa’m una altre cervesa.
Sílvia: Si és tot això el que vols, quin remei tinc.
La Sílvia li serveix la cervesa i l’Edgar en beu de seguida.
Edgar: Merda! Què he fet malament?
Sílvia: Jo ja t’ho he dit.
Edgar: Sí, Sílvia. Gràcies per la teva companyia.
Sílvia: Una servidora.

Pausa

escena 4

És el mateix bar. La mateixa il·luminació. Hi ha uns quants clients a les taules. La barra esta buida.
En Raimon s’assenta en un tamboret de la barra. Darrera la barra hi ha la Monika i la Sílvia.

Raimon: Hola Monika!
Monika: Raimon! Quina sorpresa!
Raimon: He vingut en aquesta hora per no trobar-me l’Edgar. Ni cap dels seus amics aspirants a mafiosos de pacotilla.
Monika: T’ho volia dir. Et volia dir que o bé vinguessis durant aquesta hora, o bé que ens trobessin a un altre lloc més neutral. Aquí en un moment o un altre ell o els seus amics simpàtics ens poden amargar el dia.
Raimon: A mi no em fa por aquesta panda.
Monika: Renuncia a enfrontar-t’hi. Ells sempre seran uns capgrossos. I si els segueixes el joc demostraràs que ets igual que ells.
Raimon: Tranquil·la, no perdre el seny.
Monika: I bé que t’expliques?
Raimon: Penso que ens hauríem de trobar una altre vegada fora d’aquest lloc.
Monika: Ho intentaré. Però pensa que és el pis de la Sílvia i el meu. N’haig de parlar amb ella. Però si, jo en tinc ganes. Va ser meravellós l’ultima vegada.
Raimon: Va ser perfecte.
Monika: Sí, una nit inoblidable.
Raimon: Saps una cosa? Sabia des de el primer moment que em vas servir que hi havia una bona química entre nosaltres dos.
Monika: Jo també vaig sentir el mateix.

Pausa

Raimon: Monika, tens la capacitat de transformar a les persones. Per bé o per mal. I jo he sortit transformat. Sóc un Raimon més fort, més valent. Disposat a enfrontar-me a tothom que no li agradi el que faig o el que sóc.
Monika: Exageres. Tu ja eres fort quan ens varem conèixer.
Raimon: Ara ets la meva musa. T’agrada ser-ho?
Monika: Sí. Sempre i quan no em donis massa la tabarra!
Raimon: Estic a les teves ordres.
Monika: Va, ara no parlava seriosament. Em pots parlar tot el que vulguis dels teus escrits. Els trobo molt interessants.
Raimon: Encara haig de treballar molt perquè els meus escrits siguin interessants.
Monika: M’agrada que siguis un noi combatiu.
Raimon: Tu em proporciones la força.
Monika: No, t’equivoques de mig a mig. Ets tu sol qui lluita i guanya.
Raimon: Gràcies a tu el món se m’il·lumina i hi veig més. L’amor amb tu no és cec.
Monika: Va, no diguis més bestieses. Que em faràs riure.
Raimon: Doncs riu fins a petar.
Monika: Tu em vols matar de plaer.
Raimon: Sí.
Monika: Estàs disposat a fer qualsevol cosa per a mi?
Raimon: Faltaria més. Tot el que vulguis.
Monika: Oficialitzem la nostra relació. No vull que sigui un secret.
Raimon: Dona, ho hem de pensar bé això.
Monika: No ens hem d’amagar de res.
Raimon: No crec que sigui un decisió prudent.
Monika: Tu, m’estimes no?
Raimon: Sí, a cada moment ho pots comprovar.
Monika: Deixa’m tenir una xerradeta amb l’Edgar.
Raimon: El podries enfonsar.
Monika: Des de quant t’importa la felicitat de l’Edgar?
Raimon: Dona, no és això. És que si ho expliquem no serà el mateix. A més serem uns incompresos.
Monika: Però que dius? Incompresos.? L’amor és el sentiment més universal que hi ha.
Raimon: Si ho expliquem, el nostre amor perdrà intensitat.
Monika: Em sembla que ja t’entenc. Però no comparteixo la teva convicció. Què t’estimes a mi o a l’emoció de saber que un fa una cosa prohibida.
Raimon: I perquè el nostre afer pot ser una cosa prohibida?
Monika: Perquè no ho saben ni l’Edgar, ni en David ni els seus col·legues.
Raimon: I no és millor així?
Monika: Dóna’m una sola raó.
Raimon: Així content i enganyat, no fem mal a l’Edgar.
Monika: No em crec que t’interessi l’estabilitat emocional de l’Edgar. No veus que viure en secret és una turment.
Raimon: Tenim el bar en contra.
Monika: I també t’interessa l’opinió dels parroquians d’aquest fotut bar. Au va, no em facis riure.
Raimon: És que...
Monika: Ja se el que et passa. A tu t’agraden les emocions fortes. Transgredir les normes i tot aquest rotllo. Així mentre tu em follés, tu sense que ho sàpiga ell et pots riure de la cara de l’Edgar. Això no ho tolero. Per aquí no hi passo.
Raimon: No, t’equivoques. Jo al contrari vull mantenir la teva bona reputació. Diran que ets una puta.
Monika: Que pensin el que es surti dels collons! No em pensava que en això fossis un covard.
Raimon: Esta bé. Fem-ho de la manera que vulguis. Però per favor canvia de feina. Sinó l’ambient d’aquí serà irrespirable.
Monika: Ja estic buscant feina.
Raimon: Si vols jo...
Monika: No, no vull que es repeteixi la història de l’Edgar. Ell em recorda a cada moment que em van contractar gràcies a ell.
Raimon: Esta bé. Fem el que tu vulguis.
Monika: No. No farem un pas si tu no hi estàs d’acord.
Raimon: Tens raó. El teu procediment és el més correcte. Sincerament, jo només volia el morbo de veure un cornut. Potser això no està bé.
Monika: Potser, no. Segurament.

Pausa

Raimon: Hi ha alguna cosa que te n’hagis penedit?
Monika: No, cap. Però som persones i cometem errors.
Raimon: Per exemple l’Edgar.
Monika: Sí, ell n’és un. Però deixa’l en pau.
Raimon: Tinc por que a mi em passi com l’Edgar.
Monika: Confies amb mi o no hi confies?
Raimon: Sí. Però vull que sàpigues que jo vaig en serio. Que no és cap caprici.
Monika: Què em vols demanar la mà? Et vols casar amb mi?
Raimon: Si durant dos mesos anem bé. Sí, m’agradaria proposar-t’ho.
Monika: No et fa por el compromís, com a la majoria de nois.
Raimon: No, sóc una persona íntegra.
Monika: O bé ets una persona tossuda, que li agrada agafar-se la vida massa seriosament.
Raimon: Que no et mereixes que et tractin amb seriositat?
Monika: Sí, però valoro molt el sentit de l’humor.
Raimon: I en tinc jo de sentit de l’humor?
Monika: A la teva manera, sí. Però no saps riure dels temes més sagrats de la vida, com és l’enamorament, l’amor o la fidelitat.
Raimon: Vols o t’agradaria que et fos infidel?.
Monika: Veus com t’ho agafes tot seriosament. T’estava posant a prova ara mateix.
Raimon: Doncs m’has donat un bon espant.
Monika: Ara estàs enlluernat per la meva persona. Cert detalls que captes de la meva personalitat et poden semblar ara magnífics. Però en el futur, ja sapa que passa en el futur.
Raimon: No podem gaudir de la màgia del present?
Monika: Sí, gaudim del present i que aquest present ens vingui a socórrer en el futur. Que després tot són problemes.

Pausa

Raimon: Ja, jo no ho veig tan clar això. Mentre puguem, gaudim del present. Però als problemes del futur els correspon solucions que un troba en aquest futur. Viure de renta és estressant.
Monika: Potser m’he explicat malament. Volia dir que quan ens baralléssim, guardéssim al cor els moments més dolços d’aquest present que tu esmentes. Perquè no hi ha relacions que siguin eternes.
Raimon: Jo confio que la nostra relació, si tu vols, durarà tota la vida.
Monika: ( Riu) Ets tan graciós quan et poses trascendental. Tan de bo que fos així.
Raimon: No em dubtis que per part meva, serà així. No hi haurà treva. Serà un amor ardent.
La Monika continua rient.
Monika: Ai! Compte que hi ha alguns que maten d’amor.
Raimon: El meu no serà un amor obsessiu, sinó equilibrat.
Monika: Això està per demostrar.
Raimon: La última cosa que em vull convertir és en un altre Edgar.
Monika: Per les teves paraules sembla que vulguis iniciar el mateix camí que ell.
Raimon: Ho dius seriosament això?
Monika: Amb tu veig que s’ha de parlar mig seriosament i mig en broma.
Raimon: Digues, no voldries fugir amb mi a una ciutat de debò?
Monika: De moment estic bé aquí. Porto aquí tres anys i potser m’hi penso quedar dos anys més. Desprès potser marxo a Barcelona.
Raimon: Sí, tens raó. A la llarga les grans ciutats són més atraients.
Monika: Primer vull perfeccionar el meu català aquí.
Raimon: El teu català ja es perfecte. Gairebé ni es nota l’accent.
Monika: Qui sap, potser d’aquí dos anys em ve bé marxar a Nova York.
Raimon: Quina passada! Sens dubte jo t’hi acompanyaria.

Pausa

Monika: Abans que anem a més, vull que sàpigues una cosa: jo sóc una persona molt oberta. M’agrada conèixer gent. No importa el sexe que siguin. Evidentment no m’obro a tothom. Però si veig que allà fora hi ha gent maca, no en dubto.
Raimon: Tranquil·la, t’entenc. Ho tindré en compte. A mi també m’agrada tenir amigues amb qui puguis confiar.
Monika: Sí, és una sort poder descarregar les neurosis a persones diferents. No tothom ho pot fer.
Raimon: No hi veig cap problema perquè puguem compartir amics.
Monika: Sí, però tu fes la teva. Podem conviure junts sense agobiar-nos.
Raimon: Així ja és oficial que sortim junts. Ho puc explicar als meus amics?
Monika: Sí, però sense fanfarronejar. Que els tios sou així de parits.
Raimon: Compta amb mi, però serà difícil reprimir el meu entusiasme.
Monika: Amb mi, les persones de confiança mai es reprimeixen. I no hi ha llocs per les mentides.
Raimon: La sinceritat és un valor que aprecio molt.
Monika: Jo també. Avui poques persones són autèntiques. Jo, per la meva experiència d’estar darrera una barra, et puc explicar com es comporta gent que és falsa. Volen aparentar una cosa i en són una altre.
Raimon: Dona, suposo que no tothom esta content del que és. Això és normal.
Monika: Sí, tens raó. És legítim lluitar pels teus objectius. Però si no els aconsegueixes, no donis la barra a tothom.
Raimon: Per exemple?
Monika: Per exemple, si tu no arribes a director de cinema. No estaria bé que tinguessis ràbia a tots aquells que ho aconseguissin.
Raimon: Dona, una certa enveja sí.
Monika: Amb això no t’estic dient que no ho aconseguiràs.

Pausa

Raimon: Estar bé somniar una mica. És gratis.
Monika: Sí però mai lamentis que no hagis vist complert el teu somni.
Raimon: Quan vols ets molt dura.
Monika: No, només vull que toquis de peus a terra.
Raimon: Els meus pares em diuen el mateix.
Monika: Bah! Deixem-ho estar. Jo no et vull pressionar.
Raimon: Abans que comencem a sortir junts, vull que sàpigues una cosa. Voldria demanar una comprensió per part teva de la meva persona. Abans, si les meves relacions amb altres noies no han fructificat ha estat per la meva supèrbia. Volia demostrar-los que era una persona genial a totes hores. Al final, ja ho veus, les atabalava.
Monika: Tranquil. Tu i jo ens hem vist ja força vegades i no has pecat d’aquest defecte. Vols saber quina impressió em causaves?
Raimon: Sí per favor.
Monika: La de un noi solitari que té por de les dones.
Raimon: Però si tu estàs feta un tros de dona.
Monika: Reconeix que a la primera vegada que ens varem parlar, estaves acollonit.
Raimon: Sí, és veritat.
Monika: I encara ara que ens coneixem més tens por de mi.
Raimon: Jo no ho diria.
Monika: Va, reconeix-ho. Encara et faig por.
Raimon: Serà per la teva bellesa que encara em talla la respiració.
Monika: Jo sóc una noia normal i corrent. No tinc res d’extraordinari. Un cop haguem superat la passió sexual, estaràs en condicions de acceptar-ho?
Raimon: És la teva senzillesa la que em torna boig. Ets una noia que no té tabús. No te les dónes de un aire tot aristocràtic.
Monika: Per mi, totes les persones estan en igualtat d’oportunitats per ser admirades i estimades.
Raimon: Un pensament molt noble. Jo no acostumo a pensar d’aquesta manera. Sóc força taxatiu. De vegades solament veig el blanc o el negre. I tu veus els matisos. Ets llesta.
Monika: T’entenc. Jo crec que ets així perquè la gent t’ha tractat d’aquesta manera. T’han judicat massa de pressa com una persona grisa, mediocre.
Raimon: Deu ser l’ambient que es respira a Girona.
Monika: No, creguis si no canvies i et tornes més impulsiu, amb més empenta, rebràs el mateix tractament aquí que a Londres.
Raimon: T’estimes les meves mancances?
Monika: T’estimo quan veig que lluites per plantar cara a les teves mancances.
Raimon: I quan presumeixo de les meves virtuts, què me’n dius?
Monika: Està molt bé tenir un orgull. Sense ell no som res. Ni ens fem respectar pels altres.

Pausa

Raimon: Suposo que has sortit amb nois que són millors que jo.
Monika: Ho veus, ja ho enfoques d’una forma equivocada. Les noies com jo no valorem les aptituds sinó les actituds dels nostres xicots.
Raimon: De moment estic salvat per una bona temporada, segons tu.
Monika: No, et tornes a equivocar. Tu et penses que sortir amb una noia és com un test continu.
Raimon: No m’ho crec això últim. A les noies no se us escapa ni un putu detall. I quan és el moment de discutir tots aquest detalls emergeixen.
Monika: Tu confies en mi?
Raimon: És la meva salvació confiar amb tu.
Monika: Et recordo que jo no sóc la salvació de ningú. Sóc el teu punt de suport, d’ajuda.
Raimon: Els nois veiem aquest punt de suport d’un altre manera. N’hi ha molts que sense la seva xicota es veuen perduts, desorientats.
Monika: Una noia sempre ha d’ajudar a gestionar els problemes que té el seus xicot. Però mai el pot substituir.
Raimon: Sí.
Monika: Va, home, no pensis tota l’estona que no donaràs la talla. T’haig de presentar les meves amigues. Si les coneguessis et marxarien totes les fòbies que tens.
Raimon: Oh me’n crearien unes altres... No vull dir, bromejava, segur que són unes bellíssimes persones.
Monika: I tu com és que me’n parles tan poc dels teus amics?
Raimon: Només tinc un o dos amics íntims. Els altres són companys de gresca. Aquests primers que són íntims sí que te’ls presentaré. Són una gent molt íntegre. Són d’una sola peça, enters. Són l’Alex i en Ricard. No et defraudaran. Són molt amics de la conya però quan volen són molt seriosos. Són els únics que els permeto que em renyin. Ara jo també et dono permís perquè em renyis.
Monika: No vagis tan de pressa. Tan sols fa dos dies que sortim junts.
Raimon: Sí, però per a mi ja ets una persona important. Em sembla com si ens coneguéssim tota la vida.
Monika: A mi solament la teva manera de pensar em resulta familiar. Com tu ja saps jo conec a molta gent però les intimitats només les explico a una sola persona.
Raimon: I qui és?
Monika: D’ara endavant tu i la Sílvia.
Raimon: No us heu cremat vosaltres dos treballant al mateix bar i convivint al mateix pis.
Monika: Sé que algun dia aquesta amistat s’acabarà. Jo crec que ara, jo i la Sílvia estem a l’equador de la nostra gran amistat. Qui sap si d’aquí a uns mesos o un any ja haurem acabat.
Raimon: No pensis en això. Viu el moment.
Monika: Per això et dic que un s’ha de fer amb tothom. Mai se sap com acaben les coses. I fins i tot, exagerant la nostra relació tindrà la seva fi.
Raimon: La meva intenció és fer durar aquesta relació anys.
Monika: Jo no. De moment vull viure el moment. No em comprometo a res. Ara considero que he trobat una persona molt important per a mi. Però no em faig il·lusions a que pugui durar molt de temps. I si dura molts anys, millor. Alto! No vull dir que jo i tu haguem de durar quatre dies. Precisament amb tu tinc el premonició que ens espera un futur molt llarg. Però alhora penso que hi ha la remota possibilitat que tot s’acabi en dos dies.
Raimon: Veig que tens les idees molt clares. Jo per contra em faig un embolic amb els meus sentiments.
Monika: Ets un noi com qualsevol altre.
Raimon: Però sé una cosa. Fa molt de temps que no em sentia tan feliç.
Monika: Això depèn més de tu molt més del que et penses.
Raimon: No m’estranya el comportament de l’Edgar l’altre dia.
Monika: Pobre Edgar! Haig de parlar amb ell.
Raimon: Com més aviat millor.
Monika: Indiscutiblement, ho faré.

Pausa

Raimon: Jo també haig d’intercanviar quatre paraules amb l’Edgar.
Monika: Si us plau, no ho facis. Què no saps perquè hem trencat?
Raimon: Em pensava que era per molt motius diferents.
Monika: Sí, però tu vas ser el desencadenant. No remoguis en el seu orgull ferit. Ja en té prou. Deixa’l en pau.
Raimon: Està bé. No li diré res.
Monika: Segur? Podràs aguantar la temptació i no fer el fatxenda amb ell? Ell mai ha estat prou correcte amb tu. És fàcil que caiguis en la temptació de voler-te venjar.
Raimon: Tens la meva paraula que no.
Monika: Si coneguessis a fons l’Edgar, et cauria simpàtic.
Raimon: Però no és el cas.
Monika: Ara que sortim junts, quan vinguis aquí sigues discret. Tampoc cal que t’obliguis a fer-me companyia. Sobretot, no vull que es repeteixi la història de l’Edgar.
Raimon: No. Tranquil·la. Ara que t’he aconseguit vindré menys.
Monika: Ep! A mi no se m’aconsegueix d’una manera fàcil. Ho has d’intentar cada dia. No et pots despistar.
Raimon: M’agraden les noies canyeres.
Monika: T’ha quedat clar el meu modus vivendi ?
Raimon: Massa que en sóc conscient.
Monika: Doncs actua coherentment i no siguis poruc.
Raimon: Jo també sóc un noi exigent.
Monika: Em sembla molt bé.
Raimon: M’agrada prendre les meves decisions.
Monika: Fantàstic.

Pausa

Raimon: Va, serveix-me una altre ronda. Mitja pinta de Red Stripe.

L’escenari s’enfosqueix gradualment. Es dóna pas a la quarta escena.

escena 5

L’acció transcorre al mateix bar. Aquesta vegada només hi ha dues persones al bar. Darrera la barra hi ha l’Edgar i la Sílvia. A la barra hi ha una sola persona. És una persona gran. Arriben en Raimon i el seu amic en Josep.

Josep: Vaja! És la primera vegada que trepitjo aquest local! Quina il·luminació més pobre. Aquí les persones es deuen deprimir.
Raimon: Ja veuràs que t’aniràs acostumant a aquesta llum suau.
Sílvia: Hola Raimon! Què hi ha. Què voleu?
Raimon: Dues pintes de Guiness.
Sílvia: D’acord.
Raimon: Com va la feina Sílvia?
Sílvia: Molt bé. Perfecte. I tu com estàs?
Raimon: Jo? Pletòric! En plena forma.
Sílvia: La Monika no vindrà fins d’aquí a una estona.
Raimon: Sí. Ja ho sé. Què has tingut gaire feina?
Sílvia: De moment no gaire. Anem fent.
Raimon: Avui fa un dia per quedar-se tancat a casa.
Sílvia: Sí. Jo ara mateix estaria estirada al sofà amb una bona manta i veient una bona pel·lícula.
Raimon: Tia, no es pot tenir tot.
Sílvia: Em disculparàs una estona. Haig de marxar al dentista. Heu vingut en mal moment.
Raimon: I ara! Fes, fes, dona. Que nosaltres ja ens les apanyarem sols.
Sílvia: ( Amb veu fluixa gairebé imperceptible) Tracta’l bé?
Raimon: Qui?
Sílvia: Ja saps de qui parlo. Fes-ho per la Monika.
Raimon: D’acord.

La Sílvia recull les seves coses, una bossa i se’n va.

Sílvia: Bé, Edgar ho deixo tot a les teves mans.
Edgar: Tranquil·la, marxa que faràs tard
Sílvia: Adéu!
Raimon: Adéu!
Josep: Me la podies haver presentat. És una noia molt maca.
Raimon: Ara tenia pressa. T’asseguro que la pròxima vegada te la presentaré.
Josep: No notes que aquesta cervesa té un gust estrany.
Raimon: Sí. Jo t’anava a dir el mateix. Edgar!
Edgar: Hola.
Raimon: Hola. Mira que jo i el meu company tenim un problema. Aquesta cervesa que ens han servit és dolenta. Ens la pots canviar?.
Edgar: Un moment!
Raimon: No em diguis que ho has de consultar amb la paret!
Edgar: No ho sé.
Raimon: Què és el que no saps?
Josep: En vols fer un glop?
Raimon: A veure.

En Josep s’acosta a la cervesa i hi escup.

Josep: Té. Es tota teva.
Edgar: No la vull.
Josep: Perquè? És que és molt dolenta i tens por d’agafar mal d’estómac.
Edgar: No és això. He vist com hi escopies.
Josep: Que et sembla Raimon, tenim al davant una persona fina i polida.
Edgar: Jo no m’haig de beure les bavalles de ningú.
Josep: Jo t’invito a beure de la meva cervesa i tu la refuses com si fos verí. És que potser m’han servit una mala cervesa.
Raimon: Edgar, tasta la meva. La meva esta intacta.

L’Edgar agafa la cervesa d’en Raimon i en fa un glop.

Edgar: A aquesta cervesa no li passa res. Esta perfecte.
Raimon: Fes-ne un glop més llarg.

L’Edgar en torna a beure un glop més.

Edgar: És bona.
Raimon: Edgar, no serà que ja vas trompa i et va bé qualsevol beguda alcohòlica.
Edgar: No!
Josep: Edgar! T’han dit mai que tens un nom molt maco!
Edgar: No gràcies.
Josep: Doncs, jo sí que t’ho dic Edgar.
Raimon: Va, sigues bon minyó i canvia la cervesa.
Edgar: No.
Josep: Perquè?
Edgar: Perquè no.
Raimon: Edgar, Edgar.
Josep: Tens alguna cosa en contra de la nostra persona.
Edgar: No.
Josep: Fotut mico! Només saps dir que no?
Raimon: Josep, no et passis. Una mica de respecte pel nostre gran Edgar. Va ens canvies la cervesa. T’ho diem de bones.
Edgar: Ho sento però no.
Josep: Edgar, quin nom més maco! No pots pretendre que ens beguem aquest verí.
Edgar: És cosa vostra.
Josep: Molt bé. T’ho has buscat.
En Josep vessa la cervesa Guiness a sobre la barra.
Edgar: Què fas?!
Josep: Com? No et fa il·lusió assecar aquesta cervesa amb la teva preciosa llengua?

Pausa.

Edgar: No em feu por.
Raimon: Vinga! Edgar el meu company s’ha passat. Ho reconeix i jo en nom seu et demano disculpes. Però primer de tot, neteja aquest líquid que fa lleig per a l’establiment.
Edgar: Ja ho faig! Però primer vull les seves disculpes.
Raimon: Pep! Va disculpa’t.
Josep: Edgar; sento aquest petit merder. Però tu també has de col·laborar. Seràs tan amable de canviar-nos la cervesa?
Edgar: No!

En Josep agafa la pinta d’en Raimon i la vessa al terra.

Josep: Potser seràs tan amable de tornar a omplir-les.
Edgar: Esta bé però primer pagueu!
Josep: Edgar, Edgar! No creus que ens hauria de pagar la casa.
Edgar: No! Això mai!
Raimon: Està bé Pep. Para de molestar-lo. Ja pagarem. Perquè vegis el bon rotllo que tenim.

En Raimon deixa anar unes quantes monedes a sobre la barra. L’Edgar agafa les monedes i els serveix dues pintes.

Raimon: Edgar, si pot ser que sigui amb poca espuma.

L’Edgar expulsa de les pintes la poca espuma que hi ha.

Josep: Ets un noi molt maco, Edgar.

Pausa

Josep: Ho deia amb sentit figurat, Edgar. Em referia al teu interior.
Raimon: Saps, Edgar, en moments com aquest trobo a faltar el teu amic David.
Edgar: Doncs avui ha de venir, i espero que vingui.
Raimon: Perfecte! Ja hi serem tots!
Edgar: Que coneixes en David?
Raimon: Au va! No diguis que no ho sàpigues. En David se’m va presentar ell mateix.
Edgar: És un bon paio.
Raimon: I tan és un bon jan.
Josep: Edgar, perquè em mires amb aquesta mala cara, què et passa?
Edgar: No res.
Josep: Doncs a mi sí que em passa alguna cosa. Què passa? No t’agrada la meva cara?
Va no et quedis mut, digues alguna cosa.

Pausa

Edgar: No em deixaré acollonir per un parell d’aprenents a matons.
Josep: Te n’adones del que estàs dient. Vull una fulla de reclamacions del client.
Edgar: No en tenim aquí.
Josep: Com que no? Em queixaré al teu superior. Què dirà quan sàpiga que dos bons nois se’ls ha donat un tracte denigrant.
Raimon: Josep, deixa-ho estar. Ell intenta fer la seva feina i prou.
Josep: Sí, esforça’t a fer la teva feina bé. Perquè saps fer una altre feina. Aposto a que només saps fer de cambrer.
Edgar: A mi, un tio com tu m’inquieta.
Raimon: Fas ben fet, Edgar perquè a la vida et pots trobar moltes persones com ell.
Josep: Sí. Jo només sóc la punta de iceberg.

Pausa

Raimon: Edgar, reconec que el meu amic és una mica torracollons. Estic segur que si el coneguessis millor, t’hi avindries.
Josep: Sí. Avui he tingut un mal dia. Bah! Potser te l’estic fent pagar a tu. Va, t’invito a una pinta. Vull que beguis amb nosaltres.
Edgar: No gràcies.
Josep: Edgar, Edgar! No em facis posar nerviós. Quan m’entra una idea al cap no desisteixo.
Edgar: Doncs, queda’t amb la teva idea durant tota l’eternitat.
Raimon: Va, Edgar, no facis cas del que digui el meu company. Ell és així. És el seu caràcter. A mi, la primera vegada que el vaig tractar vaig pensar, quin paio més repel·lent i desgraciat. Però ell va insistir i a còpia de trobar-me’l al bar li vaig acabar agafant estimació. A la quarta vegada que el vaig veure, de cop va canviar i es va convertir en la persona més enrotllada del planeta.
Edgar: No m’ho crec.
Josep: Si ets un home, beu amb nosaltres.
Raimon: Va, tio, demostra que ets valent. Beu-te una pinta sencera amb en Pep. És la seva manera de demanar-te perdó per les seves paraules.
Josep: Si cal et pago la pinta. Jo sóc una persona a la que costa molt accedir. Però per contra sortir del meu cercle costa molt.
Edgar: I a mi que m’importa això?
Josep: Ho dic perquè els que acaben coneixent-me, no es penedeixen. I saps perquè? Perquè tots en un moment o altre em necessiten.
Edgar: Jo no confio la meva sort als estranys.
Josep: Jo, de moment et demano que beguis amb nosaltres.
Edgar: No em dóna la gana.
Raimon: No tens ganes de confraternitzar? El meu amic s’ho prendrà malament.
Edgar: Què s’hi posi fulles.
Josep: Edgar, ets un noi molt atrevit. Normalment jo acolloneixo a les persones. Tu deus ser un temerari?
Edgar: Sí.
Josep: Et dono l’enhorabona! Au fes el favor de beure amb nosaltres, va maco.
Raimon: Va, una bona cervesa no fa mal.
Edgar: Esta bé. Beuré però a canvi no us posareu amb els clients i ni armareu cap escàndol.
Raimon: Per descomptat!

En Edgar es serveix una pinta de Guiness i serveix la cervesa als altres dos personatges.

Josep: Molt bé! Tots a punt per brindar?
Raimon: Sí. Edgar?
Edgar: D’acord.
Josep: Sant Hilari, fill de puta qui no se l’acabi!
En Josep es beu d’un sol glop la pinta. En Raimon fa el mateix i l’Edgar els imita.
Josep: Perfecte! I ara ens en beurem una altre per assaborir-la.
Raimon: Sí tots tres!
Josep: Torna a omplir els gots, Edgar. Aquesta vegada brindarem de veritat per la teva salut.
Edgar: La meva salut és assumpte meu.

L’Edgar els serveix dues pintes.

Josep: Edgar, ens sorprens. Nosaltres, oferim generositat i comprensió i tu ens surts rebel. No et deia la teva mare mai que eres un nen dolent. Però nosaltres no et podem renyar. No et podem picar al cul.
Raimon: El meu amic parla mig seriosament mig en broma.
Edgar: A mi ningú em dóna lliçons de res.
Raimon: Però no neguis que està bé escoltar als altres.
Edgar: Escoltar a gent com vosaltres hauria de ser catalogat com una pràctica malaltissa.
Raimon: Perdona’ns nosaltres no sabem quan et ofenem.
Josep: Edgar, Edgar. En la teva magnífica existència encara no has vist la llum?. Jo sí. I et puc assegurar que la vida és excessivament dura. Però nosaltres podem elegir el moment de treure’ns aquesta càrrega. Depèn de tu. Et poses en contra nostra i desprès diràs que avui has anat a topar amb dos gilipolles. Si ens deixes ser més amables veuràs que som dues bellíssimes persones. Que volem el teu bé. Volem que estiguis ben tip.

Pausa

Edgar: Gracies però la meva felicitat no us necessita.

En aquest moment entra a l’Excalibur en David i l’Arnau.

David: Hola! Edgar. Dues pintes, com sempre.
Edgar: De seguida.
David: Avui fas cara de mosquejat. Què passa alguna cosa?
Josep: Atenció arriba el setè de cavalleria.

Pausa.
En David es mira bé en Josep i en Raimon.

David: Raimon! Has decidit portar la teva artilleria?
Raimon: No avui t’he vingut a escoltar. El meu amic es mor de ganes d’escoltar-te.
David: Edgar, aguanta’m la pinta.

En David s’aproxima a en Josep, a escassos mil·límetres. Cara a cara.

David: Saps una cosa? Et faré passar por i set. Perquè en presència meva no t’atreviràs a beure una gota d’aquest local. Aquest bar és meu.
Josep: ( Deixa anar una riallada) Em faries més impressió sinó tinguessis aquesta estupenda panxa.
David: Aquesta panxa ha aguantat molts cops. No sé la teva.
Josep: ( Rient) Me la deixés tocar la teva panxa. Em fa certa gràcia.
David: Vols callar d’una vegada mariconàs. Aquí només es parla quan jo dono permís.
Josep: Raimon, ara ja sé qui és l’horripilant home del sac. M’haig d’amagar a sota la teva panxassa?
David: Raimon, portant aquesta formiga has dictat la teva sentència.
Raimon: Et fa ràbia que ens puguem defensar?.
David: Ets un covard. Tu sol no tens collons de defensar-te. Per això has portat el teu amic, veritat?
Raimon: No. Ha estat ell qui ha tingut ganes de conèixer-te.
David: Arnau, què hem de fer?
Arnau: Ja Ja. Trencar-los la cara.
David: Sí aquesta és l’opció fàcil.
Edgar: Si ens hem de barallar sortim del local.
David: No, mentre jo sigui aquí, a aquest local passarà el que jo vull que passi.
Josep: És que et creus el totpoderós?
David: Els llocs on els meus peus trepitgen me’ls curro.
Josep: Mira mico, tinc un dubte. No sé en quin múscul confies més: en el cervell o en els bíceps. Ara que pensant la resposta del teu amic, ja m’ho puc imaginar.
David: Et penses que tens una llengua molt esmolada?
Josep: No, un nen de vuit anys sabria fer-te front.
Arnau: Ja, ja. Li faig una cara nova, jefe?
David: Tu quiet. No el vull convertir en un màrtir davant de dones com la Sílvia.
Josep: Si vols podem discutir a fora. O és que aquest local emet unes radiacions beneficioses per la teva panxassa?
David: He conegut molts nois audaços com tu. Us penseu que sou valents i que sou sobretot intel·ligents. Què et passa Einstein? Només saps posar-te amb la meva panxa. Ets dels que pensen que la resta del món són uns burros menys tu? Mira nen, ...
Josep: Sóc un home.
David: Mira nen, si cal et faré pixar al damunt.
Josep: Ui quina por.
David: T’has posat a la gola del llop. La gent que passa per aquí forma un clan.
Josep: Et penses que sou un clan.
David: Tu no t’escaparàs tan fàcilment com ho va fer el teu company. Però ara que sou aquí mereixeu un càstig. Arnau estàs a punt?
Arnau: A punt per repartir llenya.
Josep: Que tot ho solucionés a base d’hòsties? El cap de un clan sempre dialoga. O espera a rebre.
David: Desprès de la teva preocupació, no ens quedarem amb els braços plegats. Tan sols us volem desallotjar.
Sílvia: ( Fins ara estava apartada de l’acció) Si us plau, no us baralleu. De què en traureu? A més aquest no és el lloc. Si voleu donar-vos cops de puny feu-me el favor d’anar a fora. Però espero que no faci falta que us avisi.
David: Escoltem, a la Sílvia Arnau?
Josep: Jo no penso marxar.
Raimon: Jo tampoc. Aquest lloc és tan el meu bar com el teu.
David: Primer hi érem nosaltres. Us prego que abandoneu el local. Ho dic amb bones paraules perquè hi ha una dona pel mig.
Josep: No.
Raimon: Ni pensar-ho.
David: Va nois no em feu pregar, que la ràbia s’acumula.
Josep: Ja et pots anar armant de paciència!
Arnau: Acabem d’una vegada!
David: No, encara no!
Josep: Què ens espera ara un discurs?
David: Molt bé. Fins aquí hem arribat. Heu abusat de la meva bona fe.

En David s’acosta a en Josep i l’empenta.

David: Va, fes el favor de baixar del tamboret. Vinga trempat!
Josep: Torna’m a tocar i sortiràs volant.

En David el torna a empentar. Ara en Josep surt del tamboret i dóna una empenta a en David.

Sílvia: Per favor, Raimon atura’ls.
Raimon: Ens estem defensant.
David: Amb mi no s’hi val practicar la lluita lliure. Lluita a cops de puny i no em toquis més del compte.

En David engalta un ganxo a la dreta de la cara d’en Josep.

David: T’havia avisat.

En Josep reacciona atacant a en David per tot el cos.

David: Uf! Quines carícies.
Arnau: Puc participar Jefe! Deixa’m per a mi en Raimon.
Raimon: Jo no vull participar.

En Raimon treu en Josep del davant d’en David.

Raimon: Josep, deixem-ho estar. Hi sortirem perdent. Ells estàn acostumats a les baralles. Nosaltres no. La nostra única arma és la intel·ligència.
David: No Arnau. Tindrem la gentilesa de deixar-los anar.
En Raimon, agafa en Josep i l’aparta d’en David. El fa caminar
Raimon: T’ho prego com amic. Marxem!
Arnau: Si marxeu, abans que en David no canviï d’opinió.
En Raimon fa caminar a en Josep en direcció a la porta de sortida.
Josep: Em sembla que el molt cabró m’ha trencat la mandíbula.
Raimon: Va, marxem d’aquí abans no ens hagi de recollir una ambulància.

En Raimon i en Josep surten.

Sílvia: I a vosaltres dos, també us vull fora.

L’Edgar que s’ho ha mirat tot com un espectador passiu intervé. Està content.

Edgar: Es mereixien una lliçó, Sílvia.
Sílvia: Tu també ets partidari de la violència. Em feu pena tots vosaltres.
David: Només hem jugat una mica.
Edgar: En David els ha espantat i aquí s’acaba la història.
David: S’ho mereixien. Han començat ells.
Sílvia: M’és ben igual qui hagi començat. Fora d’aquí igualment.
Edgar: Però a Sílvia. Agafa-t’ho com una variant d’un joc fort.
Sílvia: No m’ho puc agafar d’una altre manera. Fora o aviso a la policia. Ah! I això també va per tu Edgar. No et vull veure. No has fet res perquè es deixessin de pegar.
Edgar: Jo?
Sílvia: Sí. T’has comportat com un covard. Com una mosqueta morta. Tu ets un còmplice d’en David.
Edgar: Està bé. Marxo. Però fixa’t bé amb el que dic: bona feina, nois!
David: Faltaria més. Estem a la teva disposició.
Sílvia: Va marxeu, tots tres. Em feu fàstic.
David: Però Sílvia no has vist que no anàvem en serio?
Sílvia: He dit a fora.

L’Edgar surt del local.

David: Bé, Arnau hem quedat sense companyia. Serà qüestió també de tocar el dos.
Arnau: El que tu diguis.
David: Adéu Sílvia. Que acabis treballant a gust.

Els dos personatges surten.

escena 6

És una habitació amb un llit i una tauleta. Els dos personatges estan assentats a sobre el llit. Estan mig despullats. Han acabat de fer l’amor.
En Raimon besa a la Monika.

Raimon: Va, tornem a fer l’amor?
Monika: No en tinc més ganes.
Raimon: Ho dius per dir.
Monika: No, ho dic seriosament.
Raimon: No, em diguis que no t’agraden els sementals com jo.
Monika: Semental, tu?
Raimon: Què en dubtes? Em faràs baixar l’autoestima.
Monika: No pensis que em fas l’amor d’una forma extraordinària.
Raimon: No diguis més ximpleries. Hi tornem?
Monika: No.
Raimon: Un no teu és un sí.
Monika: A on has tret aquesta estúpida ximpleria?. Un no meu és definitiu.
Raimon: Monika, en aquests moments no puc ser humil. Tu ho saps.
Monika: Però què dius? Estic cansada de la teva doble moral. Deixa’m estar una estona.
Raimon: Em desitges amb tota la teva ànima. No fingeixis.
Monika: Prou!

La Mónika li dóna una empenta.

Monika: Surt del meu davant.

La Monika es vesteix.

Raimon: A on vas?
Monika: Vull sortir de casa. Aquí fa olor a resclosit.
Raimon: No et quedes a parlar una estona?
Monika: De debò vols parlar una estona? Seriosament? Perquè si és veritat el que dius, tots dos necessitem una xerradeta. No n’hi ha prou en complir o en ser una màquina sexual.
Raimon: Hi ha dones que mentre tinguin una màquina sexual ja es donen per satisfetes. Però tu ets especial. Ets tota una senyora. Digues t’escolto.
Monika: Quina és aquesta estúpida mania teva de separar-me, jo, a mi, de la resta de les dones. Les altres dones són com jo. Amb tots els seus drets. Qui t’has cregut que ets, niñato?
Raimon: Ho sento. No volia ofendre’t.

En Raimon la besa al coll.

Pausa

Monika: Fa temps que et volia dir una cosa: no m’agrada la manera que tens d’exhibir-me. Sí, m’exhibeixes com si fos una propietat teva. I en certa manera t’ho respectava. Està bé que un home marqui territori i aclareixi què és el que pot fer amb la seva dona i què no. Però, veuràs, Raimon, estic esgotada de veure com t’has obsessionat en la meva persona. Em poses en un altar, i per la mateixa norma psicològica que has fixat en mi, també em podries denigrar fins a rebaixar-me a la picota. Comprèn-me Raimon, només estic exercint el meu dret a anticipar-me al futur. I he vist com marits atents es tornaven agressius amb les seves companyes. Les tractaven tan bé, se les feien tan seves, les estimaven tan, que arribava a un punt que les incorporaven a la seva persona com una possessió seva. I desprès si la seva dona o noia es rebel·lava o es sortia del guió ell es veia en dret de pegar-la i de vexar-la psicològicament.
Raimon: Amb quina una em surts, ara? Des de quan m’he comportat jo així? Jo per tu estaria disposat fins i tot a...
Monika: Va, digues-ho, a matar, anaves a dir no és cert, ho veus com no estava gaire desencaminada.
Raimon: No t’equivoques. Per mi, primer de tot és la teva felicitat. Si ets feliç amb un altre home ho comprendré.
Monika: O bé si sóc feliç tota sola.
Raimon: Exacte. La teva felicitat és la primera prioritat.
Monika: Jo també, en certa manera, sóc responsable de la teva felicitat.
Raimon: No, si us plau. Això depèn exclusivament de mi.
Monika: Sí però m’ho recordes cada vegada que et confesses.
Raimon: Amb tu em sento realitzat com a persona.
Monika: I amb tu, jo sento el pes de la culpabilitat, si les coses van mal dades.
Raimon: Jo no t’exigeixo res.
Monika: Seria el paradís si tots els nois amb qui he sortit, no m’haguessin exigit res.
Raimon: Què no és així?
Monika: No. Tu no ets diferent dels altres.
Raimon: En què m’he equivocat?
Monika: En moltes coses.<