escena 1

L’acció té lloc en una illa tropical i deserta. Està completament deshabitada. A l’illa hi arriben sortits d’un naufragi el capità d’un vaixell i quatre dones de mitjana edat, força jove. El capità també és jove. Han arribat a l’illa mitjan un bot. I ara descansen a la platja. De moment només apareixen les quatre noies. El capità apareixerà més endavant salvat per un tros de fusta.
Les quatre noies estan estirades a la platja adormides. És de dia, les noies es van despertant pel sol i el cant dels ocells. El bot està a la platja al començament. Tots quatre personatges estan a dins. La Berta comença a despertar-se. S’incorpora poc a poc i es va traient el vestit moll.

Berta: Oh! Déu meu. Hem sobreviscut. I les altres estan dormint?
La Berta comença a sacsejar a la Gemma, la Marina i la Isolda.
Berta: Va, noies desperteu. Ho hem de celebrar això.
La Berta va despertant una a una.
Isolda: Què passa? On estic?
Berta: Aixeca’t i mira al teu voltant!
Isolda: Ostres! El naufragi! Ens hem salvat de pur miracle.
Gemma: Què passa? Mare de déu! A on hem anat a petar. L’últim que recordo era les ones.
Isolda: I la dificultat de dominar el bot.
Marina: ( Es frega els ulls) Estic viva! No era un somni el que vaig veure ahir.
Berta: Sí. Devíem arribar ahir a la nit. Estàvem tan cansades de lluitar contar les ones, que ens varem adormir quan varem abordar la platja.
Isolda: Som els únics supervivents?
Berta: Això ho haurem de veure en les pròximes hores o dies...
Marina: El destí ens ha ajudat, però jo estic morta. Dormiria unes quantes hores més.
Berta: No vols saber a on hem anat a parar?
Marina: Que déu tingui pietat de nosaltres.
Gemma: On hem anat a petar? En una illa deserta, habitada o potser en un racó d’algun continent.
Les tres noies menys la Marina surten del bot.
Berta: A primera vista sembla que estiguem soles. Espero que no hi hagi cap tribu de caníbals que ens esperi.
Isolda: Sí. Hauríem d’inspeccionar immediatament aquets lloc. Sembla un paratge salvatge i verge.
La Marina s’aixeca i camina cap a elles tres.
Marina: No hauríem de pensar en com passar aquesta nit. Val més que ens mantinguem juntes tot aquest dia. Ens podria atacar alguna fera o alguna tribu.
Berta: Aquesta illa fa tota la pinta de ser deshabitada. O sinó aquest matí ja ens hauria despertat aquest algú altre.
Gemma: Que déu ens empari!
Berta: Aquí no et serveix de res invocar el nom de Déu.
Isolda: Sembla una illa prou bonica.
Berta: Sí Gemma, no és això millor que les quatre parets del convent a on anaves?.
Gemma: No et riguis de Déu. Si tu vius, és perquè ell ho ha volgut.
Isolda: Què fem?
Berta: De moment podríem inspeccionar els voltants. Aviat tindrem set i gana.
Isolda: Sí, anem a donar una volta.
Marina: També podríem voltejar la platja. Potser no som les úniques que ens hem salvat.
Isolda: No podem albergar gaires esperances de trobar supervivents. Nosaltres hem tingut molta sort.
Gemma: Què farem en aquesta illa, totes soles?
Berta: Ens cal organització. Primer hem de pensar on dormirem aquesta nit. I desprès rastrejar una mica el terreny per veure si ha hagut altres supervivents.
Marina: Repartim-nos les tasques.
Berta: Sí, jo i la Gemma anirem a la recerca dels supervivents. Mentre vosaltres dues aneu a buscar llenya per fer foc aquesta nit.
Marina: Vés a saber si demà estarem vives. Em fa por aquest lloc.
Gemma: Podem donar les gracies d’estar vives. És un miracle.
Berta: Cal que ens mobilitzem. Jo i la Gemma anirem a veure si aconseguim llenya. La resta, tu Isolda i Marina podeu buscar un lloc que estigui a recer.
Marina: Vols dir de separar-nos tan aviat. Podríem examinar l’illa o el continent més tard. Un cop hem assimilat que hem anat a raure aquí.
Berta: No s’hi val. El temps és or. Cada segon que passa juga en contra nostra, si no actuem aviat.
Gemma: Si estem vives és que Déu ens ha enviat uns senyal.
Berta: Gemma, hauràs de ser més pragmàtica. Aquí no s’hi valen les teves lleis.
Isolda: No hauríem primer d’investigar si hi ha hagut més supervivents? No creus més inconvenient reposar i agafar forces?.
Berta: A quina conclusió vols arribar? Si donem marge als pensaments, ens deprimirem, ens cal actuar, i cal que sigui ara.
Isolda: Primer ens cal reposar.
Berta: Molt bé. Si tu vols començar a morir, tu mateixa.
Isolda: Vés a saber a on hem anat a petar. Potser és un lloc habitat.
Berta: A mi em fa tota la pinta de ser un lloc inhabitat.
Marina: Mantingueu-nos juntes. Vés a saber el que ens espera.
Berta: Molt bé. Voleu morir d’inacció?
Gemma: És la nostra obligació sobreviure i no rendir-nos.
Berta: Totes quatre hem de funcionar com una sola persona.
Isolda: Em nego a creure que som els únics supervivents del naufragi.
Berta: No podem descartar cap hipòtesi.
Isolda: Hem de pensar que trobarem altres supervivents. O sinó que farem aquí?
Marina: Si som nosaltres quatre soles, no sé què farem!
Berta: Ens hem de moure. Prou de lamentacions. La situació ja la coneixem. El sol esta bastant alt. Això vol dir que ens resta bastant de dia. Per tan que dues busquin si a la platja hi ha algú altre i jo i la Gemma ens endinsarem a dins de l’illa a la recerca de menjar. D’aquí a dues hores ens tornem a trobar i preparem la nit. D’acord, què us sembla?
Gemma: A mi perfecte.
Isolda: Sí però dividint-nos amb coherència.
Marina: Tens tota la raó.
Berta: Jo m’emporto la Marina i vosaltres dos rodegeu els voltants de la platja.
Gemma: D’acord.
Berta: Bé, Marina estàs a punt?
Marina: Estic a la teva disposició.
Berta: Doncs anem. Adéu noies, fins ara!
Gemma i Isolda: Sort! Adéu.

Els dos personatges surten per una banda de l’escenari i els altres dos surten pel cantó contrari.

escena 2

La Gemma i Isolda caminen per la platja.

Isolda: Què se n’ha fet dels nostres éssers estimats?
Gemma: El que el destí o Déu els ha reservat.
Isolda: Llàstima de no ser el naufragi, segur que hauries estat una bona missionera.
Gemma: Perquè?
Isolda: Qui sap quants de dies aguantarem soles aquí? Ha de passar algun vaixell. Tu ets dura però jo no ho sé si resistiré.
Gemma: Vols descansar?
Isolda: Sí una mica.
Gemma: Doncs descansem.
Isolda: Digues, tu no has perdut cap ésser estimat.
Gemma: No, viatjava sola.
Isolda: Jo he perdut el meu promès el capità del vaixell Puig.
Gemma: En aquests moments hem de pensar en la totalitat de les pèrdues. Anàvem en el vaixell cent passatgers i no sé quanta tripulació.
Isolda: Sí.
Gemma: Preguem per la salvació de la seva ànima.
Isolda: No crec que aquest sigui el moment. La Berta ens ha donat unes altres ordres.
Gemma: Ja en parlarem això de la Berta, ella és creu que és el nostre cap.
Isolda: Bé ens hem d’organitzar. Jo trobo molt assenyat el que ens diu.
Gemma: El que ens diu ho ha après en qualsevol manual de supervivència.
Isolda: Sempre hi ha gent més capacitada per assumir les responsabilitats més feixugues.
Gemma: Sí, noia. Per damunt de tot, malgrat les diferències hem de restar unides.
Isolda: Creus que estem davant d’una prova de Déu?
Gemma: Indubtablement sí.
Isolda: Jo no sé què pensar. El meu promès m’explicava que el teu Déu és molt cruel, que ha causat un gran mal.
Gemma: Està equivocat.
Isolda: Discutir de Déu en una illa deserta i sense mitjans és un privilegi.
Gemma: Però ell està present en cada moment.
Isolda: Doncs que aparegui ara mateix si té pebrots.
Per darrera s’adverteix una presència humana. És el capità Puig.
Puig: Isolda! Isolda!

Apareix pel costat dret de l’escenari un home mig despullat.

Isolda: Capità Puig! No m’ho puc creure, és viu!
Puig: Isolda!
Isolda: Puig! El meu estimat Marc Puig. Me’n faig creus!
La Isolda el toca, palpa el seu cos.
Isolda: No m’ho puc creure.
Puig: Doncs sóc el capità Puig. Per sort estic viu. I tu també. Has arribat amb altre gent?
Isolda: Sí amb dos companyes més.
Puig: Em sembla que d’aquesta se n’han sortit poca gent.
Isolda: No pot ser que hagis arribat sol. Saps a on estem?
Puig: Efectivament vaig ser l’últim en abandonar el vaixell. Aquell incendi va ser terrible. No hi havia manera de lluitar-hi. Isolda, em fa l’efecte que estem en una de les illes desertes del sud-est pacífic.
Isolda: No m’importa gens el lloc a on siguem. Quina alegria! Ets viu! I encara t’estimo més. Et vas comportar com un valent en el naufragi.
Puig: Era el meu deure. De debò que només heu arribat quatre noies aquí?
Isolda: Sí. Aquesta companya meva és la Gemma.
Gemma: Subscric tot el que diu la Isolda.
Puig: No hi ha temps de lamentacions. Som el que som i res ens aturarà. Hem de pensar amb el cap fred. A on estan les altres noies?
Isolda: Ens trobarem a la tarda.
Puig: Perfecte! Ens hem d’organitzar per aquesta nit. Farà molta fred a la nit i caldrà que ens abriguem o escalfem d’alguna manera.
Gemma: La Berta ja se n’ocupa d’això.
Puig: Berta! No coneixia cap Berta al vaixell.
Isolda: Les circumstàncies ens forcen a estar unides en la desgràcia.
Puig: No és un regal de Déu que estiguem vius i sans.
Gemma: On dormirem aquesta nit.
Puig: Aquest matí m’he endinsat en aquesta illa i he trobat una cova. Per començar ens anirà bé.
Isolda: Estimat ets un sol.
Gemma: I què menjarem?
Puig: A dins de l’illa hi ha les més diverses fruites. Va, que us vull ensenyar la cova.
Isolda: Diguem una veritat, ens en sortirem?
Puig: Això depèn d’una mica tots. Per això hem de procurar que el començament de la nostra estada aquí comenci de la millor manera possible.
Gemma: Tots hi posarem la nostra voluntat. Va, anem-hi?
Puig: Anem-hi!

Els tres personatges desapareixen per una banda de l’escenari tot caminant.

escena 3

L’acció transcorre a dins d’una cova. Hi ha bena acomodats els quatre personatges femenins i el capità. Han encès el foc. La Gemma i la Marina dormen. Mentre que la Isolda i el capità estan desperts juntament amb la Berta.

Isolda: Abraça’m més fort!
Puig: No cridis que les despertaràs.
Isolda: Ja portem una setmana aquí i sembla que ens hi hem d’estar la resta de la vida. Vols dir que hi passarà algun vaixell aquí.
Puig: Ens queda l’esperança que algun membre de la societat geogràfica vulgui recalar aquí. A aquests llocs sempre venen exploradors.
Berta: Isolda, el capità ja t’ha repetit la mateixes paraules una i altre vegada. Perquè no intentes ser més valenta.
Isolda: Oh és clar. Totes les missions que fas tu són un èxit i les dels altres són un fracàs.
Berta: Què passa? Sóc la única noia que s’atreveix a passejar sola per l’illa. La resta necessita l’ajuda del capità.
Puig: Tots tenim un pèl de covardia.
Berta: Jo reclamo més força de voluntat per part de totes.
Isolda: Què creus que no hi posem la pell?
Berta: No, em dóna la sensació que espereu que el capità us ho solucioni tot.
Puig: Per favor, sou dones!
Berta: El comportament de la Isolda i de les altres dues no té excuses.
Puig: La soledat en aquesta illa és d’una evidència aclaparadora.
Isolda: A tu només t’agrada manar.
Berta: Poca gent s’atreveix a agafar les regnes en situacions de crisi.
Isolda: Ningú t’ho ha demanat.
Berta: Vols agafar la responsabilitat que tinc?
Puig: Per l’amor de déu, pareu de discutir. I a més despertareu a les altres dues.
Berta: És igual. Que es despertin. Que s’assabentin que aquí la vida no esta a preu de ganga.
Puig: Què vols que faci. Que no les coneixes, prou? La Marina és una figaflor i la Gemma va fent. No pots pretendre canviar a les persones només donant ordres.
Berta: Les persones tenen l’obligació d’esdevenir més fortes en temps de crisi.
Puig: Berta, et considero més valenta i valuosa que molts homes del meu vaixell, però haig de reconèixer que t’equivoques. Ja que ets una persona privilegiada hauries estar contenta de poder ajudar.
Isolda: Disculpeu-me si em venen ganes de plorar. Jo no tinc gaires esperances que algun vaixell passi o s’ancori prop d’aquí.
Puig: Cada dia ens hem de llevar amb aquesta esperança.
Berta: I a part d’això, lluitar!
Isolda: Què vols dir amb això de lluitar? Perquè cada una de nosaltres fa la funció que li han assignat.
Berta: Significa no plorar cada dos per tres.
Puig: Plorar és símptoma de salut. En fas un gra massa, Berta.
Berta: És la feina ben feta la que ens pot salvar.
Puig: Digues en què han fallat les altres tres noies, inclosa la meva Isolda.
Berta: Els hi falta traça en fer les coses. S’abaten i les deixen a mig fer. Això no pot ser. Tampoc estem tan malament. Tenim l’escalfor del foc. Podem menjar fruita i beure aigua dels rierols o de la pluja. Quina mena de vida portaven al món civilitzat?.
Puig: Quina professió tenies allà?
Berta: Institutriu.
Puig: Ja els planyo als teus pobres alumnes. Però penso que per una banda varen tenir sort. Segur que ara han sortit uns homes fets i drets. Els nens se’n recorden de tot. Segur que ara si els han sortit dificultats, t’agraïren aquesta educació espartana.
Berta: Efectivament, una persona comença a formar-se ja quan és un nen.
Puig: Pensa que la Marina, la Gemma i ella són persones adultes. No se’ls ha de donar el tracte que donaries a un nen.
Berta: Doncs per la poca enteresa que demostren.
Puig: Ja m’agradarà veure el dia que ploris.
Isolda: Segur que ja ho ha fet d’amagat.
Berta: Sí, jo almenys tinc una doble feina. M’haig de consolar sola.
Isolda: El capità ens fa arribar el seu afecte a totes quatre.
Berta: Sí? Doncs que duri. Aquí a l’illa ets una noia afortunada. T’hauries de comportar amb més fortalesa d’esperit. T’has trobat el teu promès. Què més vols?
Isolda: El problema ets tu, Berta. No saps a on agafar-te per criticar-me. Hauries d’haver nascut home. Almenys estaries contenta per una puta vegada.
Berta: Pocavergonya, jo sí que sé el que és no sentir-se mai la nena mimada de qualsevol.
Isolda: El capità s’ha comportat esplèndidament amb les quatre. No ha fet cap distinció.
Pausa.
Puig: Per mi, podeu discutir tot el que voleu. Mentre no arribeu a la violència. Jo m’ho agafo com una bona senyal.
Isolda: Jo no sé quants dies més podré tolerar la impetuositat de la Berta. I només portem una setmana.
Puig: Tranquil·la, jo us posaré a ratlla.
Berta: No coneixes a les dones. Amb quina convicció parles. A un grup de dones li cal ser manada per una dona forta.
Puig: I jo encara sóc el capità del vaixell. Recorda-ho!
Berta: El teu vaixell ha naufragat. Esta esmicolat per la força de les ones. Els teus homes estan morts. Les criatures i les altres dones vés a saber a on han anat a parar. I en aquesta illa no hem trobat senyal humana del vaixell. Estem en la veritable jungla.

Pausa.

Puig: Si vols et construïm una cabana a l’altre punta de l’illa.
Berta: Jo en el fons me l’aprecio molt a vostè.
Puig: Em pots tractar de tu.
Berta: Vostè sol fa aixecar els ànims de la Gemma i la Marina.
Puig: Gràcies.
Isolda: ( S’aproxima més al capità i el besa) No cal que digui el que signifiques per mi. Sense tu jo ja estaria morta aquí. Perquè estem en una illa deserta que sinó ja ens hauríem casat.
Berta: A vegades casar-se i tenir fills no és una qüestió de una simple voluntat. És la prova fefaent que un té aptituds per casar-se i poder pujar els fills.
Isolda: Jo i el capità estem molt units.
Berta: No cal que m’ho diguis. Ja es palpa a l’ambient. I a la seva manera la Gemma i la Marina estan unides també al capità.
Puig: Jo intento donar a totes una situació de proximitat. En certa manera, aquí a la illa, continuo essent responsable de totes vosaltres.
Berta: No ens cal cap mena de paternalisme. Si vostè no hagués sobreviscut, ens hauríem sortit igualment.
Puig: Jo penso una altre cosa. El que passa és que no ho puc dir sense que us llencéssiu damunt meu.
Isolda: Berta, totes quatre hem de confiar cegament en el criteri del capità.
Berta: No, jo em guiaré més pel meu sentit comú.
Puig: Perfecte. Ja em vindràs a buscar.
Isolda: El capità esta bregat en mil i una batalles. En comptes que pots afegir tu en el teu currículum?
Berta: Ara, per mi, en aquesta situació, no és cap capità, és el teu amant. És un de més que s’ha d’emmotllar al grup.
Puig: Inventarem una república en nom teu.
Isolda: Estimat, veuràs com d’aquí a uns dies et suplicarà ajuda. No li tinguis en compte aquestes sortides.
Berta: Anem a per les coses pràctiques. Hem de muntar una expedició a l’interior per saber si estem en un terreny verge d’una illa, o bé hem anar a raure en un lloc recòndit d’algun continent.
Puig: Perquè no em fas cas?. Jo posaria la mà al foc que es tracta d’una illa.
Berta: És igual. Hauríem de conèixer-ne els contorns.
Puig: Ja hi aniré jo. Vosaltres us quedeu aquí. No vull que prengueu el mínim mal.
Berta: Està bé. Nosaltres quatre guarnirem el nostre refugi de menjar i eines necessàries.
Puig: Us prometo que tornaré amb notícies. També trobo que hauríeu de fer guàrdia o vigilar si s’aproxima un vaixell.
Isolda: Jo hi estic d’acord amb aquest pla.
Berta: Em sembla suficientment bona aquesta idea. Demà matí cal que parteixi buscant una sortida.
Puig: No en dubtis que ho faré.
Isolda: És tard. Tinc molta son.
Puig: És veritat! Prou de discutir. A dormir tothom!
Berta: Jo també estic cansada.
Puig: Au va a dormir, bona nit Berta.
Berta: Bona nit, capità.
Isolda besa al capità.
Isolda: Dorm bé que demà aquest territori salvatge et declararà la guerra.
Puig: Dorm estimada i que no et preocupi res. Demà quan et despertis ja hauré partit.
Isolda: Bona nit, Marc.
Puig: Bona nit, Isolda.

escena 4

Interior de la cova. Estan reunides les tres noies sense el capità. Estan esperant la seva arribada. Estan assegudes i la Gemma i la Marina mengen alguna fruita.

Berta: Ha estat un dia dur per a totes. Sort que amb la pluja d’aquest matí hem recollit aigua potable.
Gemma: No estem sols en aquest tràngol.
Marina: Suposo que no tots els dies seran com aquest
Isolda: El nostre capità ens guiarà.
Berta: Deus voler dir el teu capità.
Isolda: El capità procura per cada una de nosaltres.
Marina: De debò?
Isolda: Tenim un capità que no ens el mereixem.
Berta: Ens hauries d’explicar com vas seduir al capità.
Gemma: Berta, no està bé ficar-se en la vida íntima de les persones. És un terreny gairebé sagrat.
Berta: Amb una illa tan gran com aquesta no em diguis que no poden gaudir de la intimitat.
Isolda: Això no és de la teva incumbència!
Berta: Ja que no podem tenir aquí un benestar material, procuro que l’esperit s’ho passi bé.
Isolda: Jo i el capità no necessitem la teva ajuda.
Gemma: Em sap greu dir-te això, però a mi em sembla que estàs massa unida al capità. Ni tan sols sou marit i muller.
Marina: Conjurem tots els fantasmes i a la nostra soledat.
Berta: Et sents sola Marina? Pobre noia. Quin home et podrà consolar?
Gemma: Estem sota una prova del totpoderós.
Berta: No, nosaltres soles som les responsables dels nostres actes. Hi ha coses però que no es poden aturar.
Isolda: Com ara què?
Berta: Tu sabràs en la teva intimitat. Jo sí que ho sé, al igual que la Gemma i la Marina.
Isolda: Porca!
Berta: Tranquil·la el capità esta encegat en la teva persona. S’oblida sovint de donar-nos a nosaltres tres un tracte de deferència.
Gemma: A vegades les seves paraules en són un consol. És un gran home. I no em farà oblidar que estic casada amb Déu. Voleu parar de dir burrades!
Isolda: El capità és molt capità.
Marina: Si ens sentís el capità s’emportaria una bona decepció de nosaltres.
Berta: Isolda, explica’ns coses del capità. Així li podrem dispensar un tracte més exquisit.
Isolda: Ell estaria molt content si no hagués de discutir sovint amb tu.
Berta: Em sembla que jo i ell descobriríem aviat punts comuns.
Isolda: El capità té les coses molt clares.
Berta: Sí, vols dir?
Isolda: Gemma, ajuda’m a defendrem d’aquesta serp.
Gemma: No és cap serp. Té raó en el que diu.
Marina: El capità és molt amable amb mi.
Berta: Ho veus, Isolda?
Isolda: No veig res.
Berta: Aquí estàs desposseïda de tot. No ets una senyora. Per molt que el capità ho intenti.
Isolda: Gemma, Marina, ajudeu-me a fer callar aquesta serp.
Marina: Les diferències acabaran resolent-se. I és que tu, Isolda no tens paciència.
Isolda: Paciència, jo. Una noia com cal ja li hauria donat aquesta serp un bon mastegot.
Berta: No m’imagino una Isolda violenta.
Isolda: No em provoquis que a mi m’és molt fàcil de passar de les paraules a l’acció.
Berta: Et creus una noia valenta?
Isolda: Molt més que la poca majoria de noies que som aquí.
Berta: Ets una noia forta Isolda. Entre totes, mirarem que no et perdis.
Gemma: Però jo encara trobo que és un pèl massa orgullosa.
Isolda: T’equivoques de persona.
Berta: Sí, malgrat la teva fortalesa, Isolda, sembla que tu estiguis per sobre de nosaltres tres.
Isolda: Què us he fet jo?
Berta: Mira, està bé que siguis la promesa del capità. Però això no hauria de voler dir que ens pot discriminar com aquell que res.
Isolda: Discriminar? A sang de què? El capità us té en tracte exquisit.
Berta: No. Algú li fa veure coses que no són. En realitat nosaltres som una altre cosa. Sembla que el capità té la imatge de nosaltres tres com de tres noies desvagades, dèbils i ploraneres.
Isolda: T’asseguro que el capità no pensa això de vosaltres. De vegades es queixa que tu assumeixes la gran càrrega d’interpretar el paper de noia forta. I jo li confirmo que ho ets de forta. I que en comparació a les altres tres, tu ets un toro.
Berta: Gracies però no vulguis maquillar la realitat. Jo tinc molts moments de debilitat.
Isolda: I em culpes a mi per tot això?
Berta: Sí, aquí les coses són com els vol veure el capità i tu.
Isolda: Per l’amor de Déu! Gemma digues algú. Aquesta bruixa us farà creure el que vol.
Gemma: Com a bons cristians tu i el capità no hauríeu de gaudir d’aquesta intimitat fins que us hagueu casat per l’església.
Isolda: Aquí jo i el capità estem per la feina. Així que nena, no sé que t’empatolles.
Gemma: Quan portem aquí? Un mes? Encara no m’heu demanat de fer unes oracions per la nostra salvació.
Isolda: Ja pots anar esperant el teu Déu!
Gemma: Qui traeixi la seva fe, trairia a Déu.
Isolda: Vés a explicar les teves històries a les ones.
Gemma: Et penediràs de la teva actitud pecaminosa.
Berta: ( Adreçant-se a la Isolda) Et creus que ets l’elegida per sobreviure a nosaltres tres.
Isolda: Per mi totes quatre som iguals davant els ulls del senyor.
Marina: Si totes continuem amb aquesta actitud no ens em sortirem mai.
Berta: Tu calla, no t’han demanat la paraula.
Isolda: Qui ets tu per manar a callar a una persona adulta.
Marina: No ho he dit amb mala bava.
Isolda: No, no entenc com la obeeixes.
Marina: És que hi ha alguna alternativa?
Isolda: Que poc que coneixes a les dones, tot i malgrat esser una de nosaltres.
Marina: En una situació com la nostra no val la pena ser escrupolós.
Berta: Ben dit Berta. Perdona’m si t’he ferit alguna vegada amb les meves paraules.
Marina: No. Mai.

Pausa

Isolda: Berta, no t’han dit mai que hauries d’haver nascut home.
Berta: Sí sóc més valenta que alguns homes. Però per damunt de tot sóc més dona que tu.
Isolda: ( Riu) Ah sí, que tens alguna vocació secreta com per exemple ser actriu? O bé tens un fenomen estrany com ara tenir més sovint la regla?
Berta: Et creus molt forta eh? Vés a saber per què però t’asseguro que d’aquí una setmana tot haurà canviat.
Isolda: No estàs en condicions de complir les teves promeses. Aquí tothom ha d’estar per la feina. I no especular que li pot ocórrer a la seva companya.
Berta: Al capità li pot passar de tot. Ens és d’una inestimable ajuda.
Gemma: Hagués estat millor que no hagués sobreviscut. Ara no ens discutiríem tan.
Berta: El capità, les coses com siguin, té un criteri molt clar.
Isolda: I tan. Sap a cada estona quan ha de xerrar i quan ha de callar.
Gemma: Ara bé és un noi ben plantat.
Isolda: Em sembla que és el capità més jove del país.
Berta: Falta domesticar-lo.
Isolda: Escolta, qui ets tu per parlar així del meu xicot. Com si fos teu.
Berta: Ja ho sé, però temo que el capità es comporti com si estigués al seu país.
Isolda: Et juro que si li vols mal, tindràs la meva venjança.
Berta: No t’embalis reina. Em referia que això de qui és un República per i de les dones. Aquí no tindrà els privilegis que té un home en qualsevol altre racó del planeta.

Pausa

Marina: No creieu que el capità és un bon element?
Berta: Massa bon element, segons el meu gust.
Gemma: No perdem el nostre punt de referència. Primer el que importa són les nostres vides. Desprès ve el capità.
Isolda: Jo no sé concebre la nostra vida sense la presència del capità.
Berta: T’hauràs d’acostumar a pensar el contrari.
Isolda: No t’agrada que ell sigui el nostre capità aquí a la terra?
Berta: No. No estem en el seu vaixell. Així que no sé perquè hem de seguir les estúpides normes de sempre.
Isolda: Per mi pots fer el que et vingui la gana. Ara bé, mentre no m’ofenguis a mi o bé al capità.
Berta: Ai pobre Isolda. La ment i l’esperit humà és imprevisible.
Isolda: No presumeixes de ser una noia independent i madura?
Berta: Fem el que podem.

Pausa

Isolda: Sóc una noia legal. I a més, aprofito cada ocasió per anar a més. Estic segur que en aquesta illa no donaré el pitjor de mi mateixa. Al contrari trauré totes les meves virtuts. A la vida he viscut situacions pitjors que aquesta. I n’he sortit victoriosa. I naturalment he ajudat a persones que es trobaven en una situació pitjor. Mai he tingut un no. Així espero de vosaltres un gest semblant.
Gemma: Amb el proïsme sol, no vas enlloc. Primer s’ha d’estimar al Senyor. Sense amor al senyor no poden existir altre tipus d’amor.
Isolda: ( Riu) Em sembla que en aquest sentit, i en aquesta illa estàs sola.
Marina: Jo comparteixo l’opinió de la Gemma.
Berta: No es pot utilitzar la paraula amor frívolament com ho fas tu.
Isolda: Aquí la única cristiana de veritat que conec és ella. ( La Isolda assenyala a la Gemma)
Berta: Darrerament ella ens ha fet obrir els ulls. Abans del naufragi pensàvem que l’amor fora del matrimoni era legítim.
Isolda: I ara no! Va, noies, no em feu riure! Se us ha begut l’enteniment.
Berta: Parlo seriosament. Déu ha reorientat la meva vida. I jo no la comparteixo amb pecadors de segona divisió.
Isolda: Mentidera! El problema en tu és que desgraciadament per a tu no tens l’oportunitat de ser una pecadora. Tu i jo sabem que t’importa un rave ser pecadora o no.
Gemma: Jo no dubto de la seva sinceritat.
Marina: És en moments com aquests que un demostra si és una bona cristiana.
Isolda: Desconeixia la vostra faceta de devotes.
Berta: Ja que no ens podem encomanar al capità, fem-ho bé.
Gemma: I ja està bé que en aquesta illa uns tinguin un privilegis i altres no.
Marina: Per no dir que una és creu la reina de un conte meravellós amb final feliç.
Berta: Per nosaltres no ets la futura esposa del capità. Ets una més.
Isolda: Alto! Jo compleixo amb tots els meus deures. No sé a que ve això. Bé, ho puc endevinar. Sí, i ho dic ben alt perquè ho sentiu: sóc la promesa del capità! I només una força major em traurà d’aquesta posició.
Berta: Mira per on! Ja ens convé que una de nosaltres sigui ferma en qualsevol cosa.
Marina: A mi em costa tan ser forta. De seguida en desanimo.
Berta: Haurem de fer venir ràpid, al capità. Ell ens aixeca la moral i alguna cosa més.
Gemma: Ens fa creure que la fe és un camí vàlid i profitós. L’altre dia parlant amb ell em va convèncer que la fe és un sentiment que pertany a tan els catòlics com els no practicants. La fe agermana a tota la humanitat.
Berta: Un noi com el capità fa més fàcil aquesta unió entre els home i les dones.
Gemma: Tots hem de seguir el camí de la fe. És la única salvació possible.
Marina: Llàstima que el capità no sigui també un sacerdot.
Berta: Per mi és com si ho fos.
Isolda: Gemma, deixes que parlin així del meu capità? En que el voleu convertir el pobre? Amb un titella?
Berta: Un noi com ell enmig de tantes dones no pot ser sinó el guia espiritual.
Isolda: No parlis més d’aquesta manera. Que no ho veus Gemma com perverteix el sentit d’aquestes elevades paraules. Qui és ella per dir què és l’esperit d’una?
Gemma: El que fa la Berta és una cosa molt natural. Cita les paraules clau de la doctrina cristiana per creure en elles. Si tu vols creure en els preceptes de la nostra religió primer cal que creguis en la força que generen les seves paraules.
Isolda: Ara només puc creure en la salvació material. O que no passem una mica de fam?. No sé com tu essent una persona tan ample de mires no ho tinguis en compte.
Gemma: Escolta, nena, no crec que passem fam.
Marina: A mi em protegiu molt. No em deixeu fer res important.
Gemma: Pobre Marina! Tu ens vols ajudar més del que pots. El que sí et varem dir que fessis és que habilitessis aquesta cova com la nostra estança.
Marina: M’hauria haver acompanyat al capità en la seva missió.
Isolda: A totes ens hauria encantat anar-hi.
Berta: En aquesta illa tots tenim els nostres drets i deures.
Isolda: Es pot saber en què he fallat jo?
Berta: De moment en res. Però nosaltres vigilem.
Marina: Als ulls del capità totes quatre hauríem de ser iguals.
Gemma: No tens dret a queixar-te de res, Isolda. El capità et tracta com una princesa.
Isolda: Tan de bo que haguéssim sobreviscut només jo i el capità.
Gemma: Infàmia!
Berta: El capità hauria descobert la teva part fosca igualment.
Gemma: El pecat sense una disciplina clara campa pels seus aires.
Isolda: Ja. I vosaltres sou aquesta disciplina. Abans prefereixo cremar-me a infern que portar segons el que vosaltres és una vida virtuosa.
Gemma: Prefereixes ser una bruixa?
Isolda: Sí, si això significa ser una dona lliure.
Berta: Gemma, no siguis tan estricte. Deixem que sigui una dona lliure. Si és lliure serà prou responsable com per encaixar els cops que es mereix.
Isolda: Encara que no ho sembli jo també les he passat molt putes.
Marina: Us faig saber que si continuem gairebé cinc setmanes en aquest lloc embogiré.
Gemma: Tu no et desmarquis del nostre costat i veuràs com tot anirà com una seda.
Marina: Ara recordo el meu marit. No sé si haurà rebut la notícia que el nostre vaixell s’ha donat per desaparegut. És ben capaç de voler venir a Xile per investigar el naufragi.
Berta: No serveix de res que recordis ara el teu marit. Ara ens hem d’espavilar totes soles.
Gemma: Totes quatre, no crec. La Isolda no.

Pausa

Isolda: Us juro que quan vingui el capità l’informaré de les vostres conxorxes.
Berta: Pensarà que t’has tornat paranoica, maca.
Isolda: El capità és un home molt llest. I a més hi entén molt de dones. Tot i la seva joventut és un gat vell. Cap de vosaltres li farà creure cap bestiesa.
Berta: Els fets cauran pel seu propi pes. Quan volem controlar alguna realitat aquesta se’ns escapa.
Isolda: No em rendeixo amb facilitat.
Gemma: Quina falta de humilitat!
Marina: Com es nota que la vida no t’ha donat cap lliçó.
Isolda: Conviure amb vosaltres tres ja és suficientment una aventura alliçonadora.
Berta: Gràcies.
Gemma: No n’hi ha prou amb una actitud comprensiva. Està bé entendre però més important és actuar.
Isolda: Molt bé! Que vols que faci?
Gemma: Estar molt més per la feina i menys pel teu capità.
Isolda: I tu mateixa! Bé prou que en moments claus t’he vist parlar amb el capità.
Gemma: Parlàvem de com reconduir la situació entre tots cinc. No res de particular.
Berta: En moment així em sento orgullós de ser una dona.
Isolda: Orgullosa de ser una dona? Em sembla que per tu això no és cap novetat.
Berta: Sé resistir a les temptacions.
Isolda: De debò? Això ho hem de celebrar!
Berta: Si una de nosaltres actua rectament, les altres la han de seguir.
Gemma: Ens falta una mica de sacrifici. Pensar més en el grup i menys en nosaltres mateixes.
Isolda: Jo crec que tothom fa el que pot. Tothom esta al límit de la seva capacitat de resistència.
Gemma: No, jo t’he vist jugar amb el capità mentre les altres treballaven.
Isolda: No t’omples tu tan de la paraula amor. Perquè l’amor entre un home i una dona no pot ser tan sagrat com l’amor de una persona pel seu Déu.
Gemma: Blasfema!
Berta: És una falta de decència que tu i ell us beseu en presencia nostre. Almenys us en podríeu amagar. No fa falta que ens ho retreguis per la cara.

Pausa

Marina: Tranquil·les noies. D’aquesta manera el capità podrà valorar en la justa manera el que és la Isolda: un ser egoista i superficial.
Berta: Si només fos això.
Isolda: En moments com aquest em sento més unida que mai amb el capità.
Berta: Que et duri molt això. Jo mentrestant ja he parlat a soles amb ell.
Isolda: Ah! Per això ell ha volgut portar la missió ell sol. Ahir li devies menjar el coco.
Berta: Si pogués també el convenceria per altres coses.
Isolda: Com goses, com t’atreveixes a parlar d’aquesta manera. Et penses que ets la reina anglesa o què?
Berta: No malpensis. Això és una prova que alguna cosa insana volta per la teva ment. El teu esperit està podrit.
Isolda: Si fos un home ja t’hauria tombat.
Berta: És això l’únic que saps dir?
Isolda: Ara sí que veig que m’hauré d’encomanar al sant pare!
Gemma: És incorrecte pensar en ell únicament quan les coses van mal dades.
Berta: També és una infàmia utilitzar les persones segons els interessos d’una.
Isolda: En pots dir un sol exemple de quan he estat egoista?
Berta: Durant tots aquests dies no t’has desempallegat del capità. Estaves a totes hores enganxat a ell. Quan nosaltres realment et necessitaven per alguna altre cosa.
Isolda: El capità i jo no hem plegat de pencar durant aquest dies. I tot per nosaltres.
Berta: Esteu tan encegats que només penseu en vosaltres dos. I a sobre tinc constància que copuleu sense cap mirament. Sense preocupar-vos que us vegin.
Isolda: I bé, no saps el que dius, nena. Nosaltres mirem de fer-ho lluny de vosaltres. Reconeix-ho d’una vegada, el nostre comportament ha estat impecable. Però tu t’obstines a buscar tres peus al gat. I totes dues sabem molt bé perquè.
Berta: Diuen que darrera un gran home hi ha una gran dona. No sé si tu pots ser aquesta gran dona.
Isolda: Una dona és fa gran combatent amb altres dones que volen la seva fi.
Gemma: Estàs perduda si penses i actues d’aquesta manera.
Isolda: Perduda, dius? Tu em voldries ben callada i morta. Ja et conec a tu.
Gemma: Que déu se t’apiadi de la teva ànima. Jo t’estimo igualment.
Isolda: Estimar-me? No fotis. Em pregunto si seria el mateix si el capità no hagués aconseguit arribar a la costa.
Gemma: Et crispés per res. Hauries de tenir més paciència.
Marina: Has de pensar que nosaltres hem perdut els essers estimats.
Isolda: I jo en tinc la culpa?
Marina: No. Però des de que hem arribat només has tingut paraules afectuoses pel capità.
Isolda: Què et pensaves? Jo deixo que la gent campi al seu aire. No és això tot el que voleu?
Berta: Vols que estiguem en llibertat, però al mateix temps fas tot el possible perquè ens mantinguem allunyades del capità.
Isolda: Això són invencions teves, estimada. Malgrat que jo sigui la seva promesa ell intenta tractar d’igual manera a cada una de les quatre noies.
Berta: No em negaràs que et sens superior.
Isolda: Per res del món.
Berta: Ets un pèl massa orgullosa.
Marina: I creguda.
Gemma: Jugues a ser magnànima quan en realitat ets un petit peó en mans de Déu.
Isolda: Voleu callar d’una puta vegada! Estic fins els nassos dels vostres retrets. Prou! He dit prou!
Berta: Nosaltres et volem el bé.
Isolda: Prou! Me’n vaig de aquí, serps verinoses. Me’n vaig si haig d’estar en pau amb mi i amb vosaltres mateixes.
Berta: Va, no n’hi ha per tan.
Isolda: No ara tinc tot el dret a ser tan intransigent com vosaltres amb mi.
Gemma: De debò que vols anar a passar els dies sola? Ens trobaràs a faltar.
Berta: I ja en parlarem si el capità t’acompanyarà.
Marina: El capità no té un cor de pedra. A ell li toca ser solidari amb totes.
Isolda: D’això ja en parlarem maques.
Berta: Si vols marxar, ves-te’n. Jo crec que tornaràs.
Isolda: Adéu companyes, que us vagi bé i bon vent. A mi m’heu vist ben prou!
Marina: No sé perquè t’ho agafes tot tan seriosament.
Isolda: Es nota que no saps posar-te al meu lloc.
Marina: Jo t’apreciava de debò. Ara veient com ets tan arrauxada i orgullosa no sé si fer-te cas.
Isolda: Sapigueu que jo me’n puc sortir perfectament sola.
Marina: No inspires cap compassió.
Isolda: És el que voleu no? Adéu companyes.

La Isolda s’aixeca i recull les seves pertinences. Se’n va de la cova i surt de l’escenari. Queden damunt de l’escenari les tres noies.

Marina: No ens hem passat una mica?
Berta: No, ha tingut el que es mereix. No podem tolerar que es senti diferent de la resta del grup.
Gemma: Millor així. O sinó ens hagués sembrat aquí les llavors de la discòrdia.
Berta: En perdre a ella, no crec que igualment perdem el capità.
Gemma: Resem perquè no sigui així.
Marina: És tan bon noi, el capità.
Berta: I també és llest, no penseu que el pugueu manipular.

La Marina i la Gemma riuen.

Berta: Bé, us n’hauré d’ensenyar a tractar amb homes.
Gemma: Suposo que parles per tu mateixa i la Marina. Amb mi no compteu.
Berta: Com tu vulguis.

escena 5

L’acció transcorre a la platja. Hi ha dos personatges: el capità Puig i la Isolda. Estan assentats a la sorra.
Puig: Definitivament et puc dir, que en aquesta illa estem del tot sols.

Isolda: No vas dir que és probable que aquesta illa podria ser visitada pels exploradors.
Puig: Sí però em sembla que això és cada vegada més una possibilitat remota.
Isolda: Sort que et tinc a tu.
Puig: Ho sento si no et puc dedicar més temps a tu. Però primer és el procurar que tothom pugui sobreviure.
Isolda: Què fan les meves amigues. Fa dues setmanes que no les veig. I m’alegro de la meva independència envers a elles.
Puig: Elles estan tan il·lusionades com tu per sortir d’aquest pou.
Isolda: No creus que les veus massa? Més del que és necessari.
Puig: No. Elles també són persones humanes.
Isolda: Tu saps que hi ha persones i persones.
Puig: Encara ara no entenc com no heu fet les paus.
Isolda: Què no t’ho vaig explicar com n’eren d’escurçons?
Puig: Sí però això és un problema exclusivament entre dones.
Isolda: Però de qui estàs al cantó?
Puig: Ets la meva xicota i quan a tal penso que ets la persona més meravellosa de l’illa. Ara bé, encara que tu estiguis enemistada amb elles, crec que tenen el dret a viure dignament en aquesta illa. I si necessiten més ajuda, jo els hi proporcionaré.
Isolda: Suposo que cada dos per tres la Berta et deu somriure.
Puig: La pobre s’esforça en ser simpàtica.
Isolda: Com li pots dir la pobre? És una malparida i l’hauries de tractar com el que és realment.
Puig: Isolda, ho bé aparques la teva gelosia o em buscaré un altre lloc per viure.
Isolda: No, rei. Ho sento, no volia dir això. És que últimament estic molt nerviosa.
Puig: Escolta, jo, malgrat tot també tinc els meus punt dèbils i no tinc ningú que em consoli.
Isolda: Mentida! Em tens a mi!
Puig: No. Sempre he estat jo i sóc jo qui t’ha d’animar constantment.
Isolda: Va, no comencem una altre vegada, que ara fa dos dies que no ens discutim.

Pausa

Puig: No, per començar no crec que fos una bona idea que els dos anéssim a viure per separat de les altres noies.
Isolda: Marc, ets un bon element però mai serà un noi sensible.
Puig: Mira, tia, t’he aguantat dues setmanes. T’he tractat com una reina i encara et queixes de mi. No sé que haig de fer més.
Isolda: T’han menjat el tarro.
Puig: No! Sé molt bé el que em faig. No creguis que em faci el màrtir. Però jo lluito perquè formem un grup humà prou maco. I tu hi estàs en contra.
Isolda: No em faràs creure que les vols ajudar desinteressadament?
Puig: És la veritat.
Isolda: Les dones quan volem podem viure soles sense cap tipus de problemes. Els homes no.
Puig: És el que vols, viure sola, doncs endavant.
Isolda: Et veus valent perquè hi ha les altres tres, veritat? Si estiguéssim tu i jo sols no series tan exigent amb mi.
Puig: Potser ja ens hauríem matat.
Isolda: Senyor Puig, què vols de mi?
Puig: Voldria que no fossis tan agressiva. Potser si aquí tinguessis de debò unes amigues et podries desfogar.
Isolda: Vols que me’n vagi a viure amb aquelles tres serps?
Puig: Si és preferible a qualsevol altre cosa.
Isolda: Ens vols tenir a totes quatre localitzables, eh? L’autèntic rei del mambo!
Puig: Durant el dia ja tinc els collons pelats de pensar com ens ho farem per sobreviure el dia a dia. De manera que no tinc temps per pensar en foteses sentimentals.
Isolda: Això ho creus tu.
Puig: Abans no eres així.
Isolda: Les circumstàncies han canviat. No sé com pots pensar que aquí a la illa continuaré essent la teva promesa submisa. Et faré valer els meus drets.
Puig: Molt bé! De què et queixes? Va, engega.
Isolda: Tinc dret a triar jo el moment que hem de fer l’amor.
Puig: Què més?
Isolda: Vull acompanyar-te a les incursions que fas a l’illa.
Puig: Em pensava que volies el contrari.
Isolda: Al principi sí que volia estar com una reina. Però ara ha arribat un moment que estic avorrida. I sobretot, el que compte més és que en aquesta actitud em sento una inútil.
Puig: Sort que tens un punt de seny!
Isolda: Estic tipa d’esperar-te en la barraca. Vull que cada vegada m’apreciïs més pel que faig, no pel que pugui ser.
Puig: Haguéssim començat així de bon principi.
Isolda: Però no vull tornar a veure a la Berta.
Puig: Perquè? D’acord que té un caràcter fort. Però això estimula la força de voluntat de tots vosaltres. Us fa avançar. D’aquí la conveniència d’estar tots units.
Isolda: Sí ella vol estar molt unida a tu.
Puig: Em pensava que la nostra relació estava basada amb la confiança.
Isolda: Sí, però jo veig les segones intencions de la Berta. O bé a tu et deu interessar que totes les noies perdin el cul per tu.
Puig: Per d’una vegada no deixes en pau les diferències entre els homes i les dones. En el fons tots anhelem la felicitat. Perquè no la busquem, en comptes d’amargar-nos els uns amb els altres.
Isolda: Et costarà car voler acontentar a tothom.
Puig: És un risc que haig de córrer. Trobo que les altres noies s’ho valen.
Isolda: Em perdràs a mi, si hi vas.
Puig: No em facis xantatge perquè no et servirà de res.
Isolda: Et pots imaginar una situació completament inversa: és a dir tres nois i jo. Desprès sí que no tindria cap queixa de tu. Series un àngel.
Puig: No sé de què et queixes. Portem dues setmanes fent el que tu dius. I jo ja n’estic ben tip!
Isolda: Vols anar a veure a la Berta i companyia? Ves-hi però desprès no em vinguis a veure plorós perquè t’han ben cardat.
Puig: Isolda, parlem-ne. No cal que trenquem. Tan sols fa falta que tu siguis més flexible.
Isolda: Vols que em reconciliï amb les noies. Molt bé, ho intentaré. Però només ho faig per tu. No és de la meva convicció. Però, bé, tu ho vols, i ho tindré en compte.
Puig: De mala gana no vull que facis res.
Isolda: Me les conec de memòria a la Berta, la Marina i la Gemma.
Puig: I què tenen de dolent?
Isolda: Perquè t’ho haig d’explicar? Igualment per tu són virtuts, vés a saber.
Puig: Isolda, t’ho demano com a amant, com a amic i com a noi. Trenquem aquest aïllament artificial. En situacions així les persones estan fetes per col·laborar, cooperar i fraternitzar. No per muntar la guerra cadascú pel seu cantó.
Isolda: Molt bé, facilitaré que el teu somni es faci realitat. Anem a trobar a la Berta i companyia.
Puig: Ho dius de veritat?
Isolda: Vols que t’ho repeteixi com un lloro?
Puig: Molt bé! Perfecte! Demà les anirem a veure.
Isolda: Fet!
Puig: És un objectiu del qual no te’n sentiràs penedit.
Isolda: Tan de bo!
Puig: Sí i tan! Ja ho veuràs!
Isolda: Em sento com es devien sentir els guerrers abans d’entrar en batalla.
Puig: Tranquil·la, que serà un passeig.
Isolda: Això veig. Bé, vaig a recollir les coses. Fins ara!
Puig: Ets un cel!

La Isolda surt per una banda de l’escenari i es queda sol el capità Puig. La llum de l’escenari es va apagant per fer la transició a l’escena següent.

escena 6

L’acció transcorre a dins de la cova del començament. Esta habilitada com a l’habitatge de les tres noies. A dins de moment hi ha la Berta i el capità. Estan asseguts menjant uns cocos. De sobte deixen de menjar i la Berta es va a asseure al cantó del capità. Estan sols.

Berta: Hem recollit suficient menjar per a sobreviure dues setmanes més sense preocupar-nos de res. Ara la única precaució és no prendre mal.
Puig: Efectivament, si alguna de vosaltres es trenqués algun braç o cama no sabríem com fer-ho. Per això és convenient que no ens moguem gaire.
Berta: Tens raó. Però no n’hi ha per tan. Deixa que les altres noies es banyin ara al mar.
Puig: És que quan falta algú sempre pateixo. Temo el pitjor.
Berta: Que bon minyó que ets. Respira fondo. Relaxa’t ara. Estira’t.
Puig: No crec que sigui una bona idea. Vaig a veure què fan la Isolda i les altres noies.
Berta: Mira de ser més egoista. No en trauràs res d’estar patint constantment per nosaltres.
Puig: No. Em faig responsable de vosaltres quatre. No les tinc totes quan falta alguna de vosaltres.
Berta: Si no vigiles acabaràs cremat. Et creus que nosaltres no anem en compte. Au va estira’t. Et vull fer un massatge relaxant.
Puig: No crec que sigui una bona idea.
Berta: Perquè? Només és un massatge.
Puig: No? Imagina’t que ara aparegui la Isolda. Què pensaria?
Berta: Tranquil. M’han dit que s’hi passarien fins que el sol comences a baixar. Encara n’hi ha per molt.
Puig: I hauries d’haver anat tu amb elles.
Berta: Els he dit que no em trobava gaire bé.
Puig: No crec que la Isolda s’ho hagi empassat.
Berta: A la Isolda la tinc ben despistada.
Puig: Què vols dir?
Berta: Te’n recordes de les últimes discussions que hem tingut sobre la forma de procedir, sobre com hem de sobreviure.
Puig: Sí i tan que sí. Últimament t’has posat ben marrana.
Berta: Doncs sàpigues que ho he fet a posta.
Puig: Perquè?
Berta: Estira’t i t’ho explicaré.
El capità Puig s’estira a dins de l’estança còmodament. La Berta s’hi acosta i li comença a fer el massatge.
Puig: Deies?
Berta: Sí, deia que tinc a la teva Isolda ben enganyada.
El capità riu.
Puig: Em vols seduir? M’ho temia...
Berta: Seduir no és la paraula correcte. Vull que t’adonis del valor que represento jo en aquest guirigall.
Puig: Ja m’estranyava que no haguessis intentat lligar-me de bon principi. Ho trobava rar. Fins i tot he de reconèixer que ho trobava inquietant. Però no, no et facis il·lusions. La Isolda és la meva reina particular. Ella es mereix el millor.

Pausa.

Berta: Siguem realistes. Com portem aquí? Un mes, dos mesos. No crec que més. I tu estàs enganxat a la Isolda la major part de les vint-i-quatre hores. La Isolda és una bona xicota. No et presenta gaire guerra. I saps l’avorriment ha matat a moltes parelles. Pel que fa a vosaltres dos crec que esteu en un impasse.
Puig: Estem molt més units del que pots pensar. A mi m’importa un rave els defectes que pugui tenir.
Berta: I tu què no en tens? No has pensat que ella s’hagi pogut plantejar deixar-te. Però no ho farà perquè ets l’únic mascle de l’illa, del món sencer.
Puig: No diguis rucades. Ella m’estima. I si no m’estima descobriràs que ella és capaç d’assumir perfectament el valor de l’abstinència.
Berta: T’has criat massa en un món d’homes.
Puig: He conegut a moltes dones abans de conèixer a la Isolda.
Berta: I ara em diràs que cap t’ha sorprès?
Puig: No, però he après que l’opció conservadora és la millor quan es presenta un conflicte amb una dona.

La Berta riu.

Berta: Així que ens tens por a mi, a la Gemma i la Marina?
Puig: La Isolda és la meva confident.
Berta: I què t’explica? També pot ser la teva traïdora.
Puig: M’ha advertit de les teves males arts.

La Berta riu.

Berta: Veig que la Isolda és llesta. Compte que sóc una serp verinosa. Puc picar en el moment menys esperat.

La Berta fa les fregues a la panxa i al darrera a la cintura.

Puig: Quan estic a terra tracto amb moltes noies que són com tu.
Berta: Així que estàs acostumat a ser infidel amb la Isolda. Com em sorprens capità Puig.
Puig: No m’interpretis malament. Jo sé guardar les formes. He estat capità de vaixells molt importants a pesar de la meva curta edat. I he vist com les noies em donaven un tracte deferent. Fins i tot quan la Isolda començava a ser la meva promesa, les noies de les tavernes i als voltants m’assetjaven. I en el fons com que sóc un noi educat, no els engegava.
Berta: I no les enyoraves quan estaves amb la Isolda. Ella que és una noia tan formal.
Puig: Ella es una santa. I no admeto que les comparis amb aquestes noies.
Berta: Les santes fan patir a tothom que els envolta menys a elles mateixes.
Puig: Sí, a les males pècores pel fet de ser-ho se les eximeix de tot. En canvi, una santa comet un error i els lleons se li llencen al damunt.
Berta: Els homes quan es volen divertir busquen una bona barjaula.
Puig: I que me’n dius del matrimoni.
Berta: Per molts homes és una imposició social. Una obligació costosa i soferta. Per això sempre es procuren de buscar una bona amant.
Puig: I tu en què ets millor que la Isolda.
Berta: Jo sempre seré inferior a la Isolda. Els homes no en prenen seriosament. I aquí esta la meva desgràcia. Jo et puc convèncer del contrari. També tinc amagada una part de santa aquí dins el meu cor.
Puig: Ho tinc decidit. Em quedaré amb la Isolda. Res em farà canviar. A no ser que sigui un motiu de força major.
Berta: Aplaudeixo la teva determinació. La Isolda és una noia afortunada.
Puig: Mira, he anat amb moltes dones. Sé el que em pot oferir cada una. Fins i tot et diré que he fet seguir dues dones al mateix temps. I perquè dic jo, si totes les dones convergiu en una sola dona. Totes sou el mateix. No hi ha pràcticament cap diferència. Totes voleu el mateix. Potser m’equivoco i hi ha alguna excepció però per l’edat que tinc...
Berta: Per mi encara ets molt jove i inexpert. I que és això de fer generalitzacions. Demostres tenir una cultura molt basta i baixa. Precisament cada dona és un món diferent. Mentre intentes comprendre aquest món, tot va bé, tot és perfecte. Però un cop ens comenceu a entendre, aleshores voleu trencar amb tot i us distancieu de nosaltres per una por que no entenc.

Pausa

Puig: És que les dones sou impecables. Sou una força de la naturalesa. No m’estranya que alguna vegada temem sortir-nos escaldats.
Berta: Hauries d’estar content com estem gestionant la nostra accidentada estada a aquí. Si la situació hagués estat al contrari, a la pobra noia ja la hauríeu violat no una sinó desenes de vegades. Primer l’haguéssiu tractat com una princesa. Això només hauria durat la primera setmana. A la segona setmana algú de vosaltres hagués congeniat amb ella. I a la tercera setmana jutjaríeu injust que aquell noi fos escollit per mantenir-hi una relació. A la quarta setmana, tots estaríeu impacients per follar-vos-la. Ella oposaria resistència i vosaltres impulsats per una força cega oblidaríeu les normes. Pensaríeu que és una dona més. No una persona amb cara i ulls sinó una vulva més que té el deure de no fer distincions entre els homes que l’envolten.
Puig: Potser sí que les dones sou més civilitzades. Però per aquest mateix motiu teniu unes armes més subtils. Una dona quan destrueix ho fa de la manera més indissimulada que existeix. Nosaltres els homes podem, no donar-nos compte perfectament.
Berta: Què et penses que totes quatre lluitarem a mort per aconseguir-te?
Puig: Sí. Més o menys.
Berta: Perquè passi això s’ha de ser un home excepcional.
Puig: Sóc el capità més jove del país. I ja tinc cinc anys d’experiència.
Berta: Quantes dones creus que pensen que tu ets extraordinari? O bé que tens un do?
Puig: Tu mateix. Ara el següent pas que anaves a fer era ensabonar-me. Fer-me distingir de la resta dels homes. Perquè les dones tampoc saben estar de bona manera soles. Sense cap mascle a la vista.
Berta: M’agraden els nois que no tenen pèls a la llengua. I una bona raó per ser amics d’ells és que no són un pèl més orgullosos que la resta.
Puig: En el meu cas tan sols es tracta de ser equànime amb vosaltres quatre.
Berta: Entenc perfectament que per a tu quatre dones juntes en un espai petit pot ser font de un immens trasbals.
Puig: I depèn de vosaltres que em demaneu el mateix o bé cada una, una cosa diferent.
Berta: Davant meu, oblida’t de ser un cavaller. Si et fan picor els collons, rasca-te’ls.
Puig: Gracies.
Berta: I si vols em pots anomenar en un apel·latiu diferent del meu nom. Com tu vulguis.
Puig: No, Berta, ja m’està bé.
Berta: Et fa res que tiri escopinades?
Puig: No.

La Berta llença una escopinada.

Berta: Trobes que sóc poc femenina?
Puig: Sí.
Berta: Hòstia! Quina llàstima! Jo procuro no perdre les formes aquí, ho faig per tu.
Puig: Ja.
Berta: Ahir anava malament del ventre. Vaig fúmer una cagarada immensa.
Puig: Aquí podem triar entre diferents fruites. Si menges sempre el mateix és el teu problema.
Berta: Ahir la Marina em va fer emprenyar. A vegades li donaria un bon mastegot.
Puig: Perquè? Total, devia ser una ximpleria.
Berta: No. No volia que la veiés despullada. Jo que sóc del seu mateix sexe. Potser en el fons li atrauen les dones, vés a saber.
Puig: És vergonyosa i punt.
Berta: No creus que si fos de l’altre vorera, seria un focus menys de conflicte. Jo pel que és meu hi lluito a mort.
Puig: De moment no tens res.
Berta: No, però el temps juga al meu favor.
Puig: Ah si?
Berta: Sí. A la Gemma li agafarà un atac de histèria, la Marina es posarà malalta i la Isolda, no sé, el seu estat anímic depèn del que li puguis oferir tu.
Puig: Que en dubtes del que li pugui oferir jo? Me l’estimo molt a la Isolda. Hi tinc una fe incommovible.
Berta: Atribuirà els mals del fet de ser aquí a la vostra relació.
Isolda: No, ella és forta.
Berta: No crec. No sap obeir. Però tampoc és que sàpiga manar. No li veig sortida.
Puig: ( Riu) M’estàs dient que la meva supervivència i la seva passa per les teves mans.
Berta: Jo no afirmo res. Però a les darreries la Isolda no ha parat de queixar-se que mengem la mateixa porqueria. Diu que en aquesta cova no hi ha intimitat. I que perdem temps no construint diferents cabanes per cadascú.
Puig: L’entenc però et dono la raó a tu. Jo des de el principi he volgut que ens mantinguem units. Si cadascú se’n va a viure en una cabana, no aguantaria ni una setmana. Hi hauria d’anar amb mi com a mínim. I jo em sento responsable de les altres tres dones.
Berta: Arriba un moment que si una no es fa forta, acaba fent nosa més que servei.
Puig: I tu encara vols tenir dots de comandament?
Berta: Sóc la noia que fa moure a les altres.
Puig: Tu si que ets una noia forta. Per tant, no cal que et mimi.

Pausa

Berta: No vols que t’interpreti malament.
Puig: Ni més ni menys.
Berta: Saps una cosa? Tu ets d’aquella mena d’homes que se’n diu un llop de mar. La soledat t’agrada i és el medi on et desenvolupes més bé. No necessites que ningú t’afalagui. De fet això et molesta, et priva de valorar-te a tu mateix d’una forma objectiva. T’agradaria haver començat la teva carrera sense cap lligam. I tranquil que això és el que aconseguiràs al final de la teva carrera marítima. Primer és la teva vocació i desprès venen les efusions sentimentals.
Puig: Per mi la Isolda és sagrada. Tinc clar que primer és ella.
Berta: Ets un home com cal. Totes les dones voldrien tenir un xicot com tu.
Puig: Sí, agrado a tot tipus de dones.
Berta: El primer cop que et vaig veure, vaig pensar, quin paio més lleig. En el tracte ha de ser repel·lent i tot. Però desprès evidentment vaig veure que no. I fins aquí hem arribat.
Puig: Pensava que a primer cop d’ull era un guapo.
Berta: No que va. He necessitat dues setmanes senceres de viure pràcticament de frec a frec amb tu, per veure que ets únic.
Puig: No m’ho crec.
Berta: Creu-te el que et convingui.

Pausa

Puig: Sabries mantenir un secret?
Berta: No. L’amor d’una dona no es pot amagar. Necessita brillar pels altres. També existeix per ser elogiat.
Puig: I desprès us queixeu de nosaltres quan exhibim una dona com el nostre trofeu.
Berta: El problema és que per vosaltres la dona és únicament un trofeu.
Puig: Ets intransigent. Per mi, la dona que m’estimo és el fonament del meu benestar i res em farà canviar.
Berta: Vaja, quin noi més afortunat. I deixes que ella decideixi?
Puig: En la mesura que és possible sí. La Isolda esta feta per ser mare dels meus fills.
Berta: De mica en mica veig que ets com la resta de nois.
Puig: Així en què quedem? Sóc especial o no?
Berta: Tens una ambició; una gran fam de destacar. Pobre il·lús. Tots som iguals. Veuràs com els teus propòsits més nobles s’enfonsaran.
Puig: Sóc i seré el que jo vulgui ser.
Berta: Tu mateix.
Puig: I tu a què aspires?
Berta: Naturalment només penso en salvar-me d’aquest cau i d’aquesta illa. També vull que les altres noies es salvin. Però amb la lliçó apresa.
Puig: Quina lliçó? Vols que la Gemma us converteixi a totes en missioneres?
Berta: No. Vull que aprenguin a prescindir de la moral quan les circumstàncies són extraordinàries. Vull que per necessitat abdiquin del seu puritanisme.
Puig: Veig que vols fomentar una guerra civil.
Berta: En una guerra els dots de comandaments són imprescindibles i a més cadascú es mostra tal com és.
Puig: No et rendeixes? Pel teu interès sàpigues que mentre jo sigui viu aquí no ho permetré.
Berta: No diguis que a un noi jove com tu li agradarà ser àrbitre de un possible conflicte.
Puig: Berta, ets massa per a mi. Ja pots parar de fer-me el massatge.
Berta: Com vulguis.

Pausa

El capità Puig s’incorpora i s’asseu

Berta: Pensa que si tu no hi fossis, ja ens hauríem matat. I jo no dubto de qui hagués estat la guanyadora.
Puig: En situacions extremes un no sap com pot reaccionar l’altre. Encara que el coneguis prèviament.
Berta: Sí. Una cosa és reaccionar bé en un moment determinat i tota una altre cosa és mantenir durant dies una determinada actitud.
Puig: Berta, ens haurem de repartir les vigilàncies a la platja. De tal manera que quan veiem un vaixell passar prop, encenguem una foguera.
Berta: Pots comptar que les faré formar.
Puig: Gràcies. Ah! I una altre cosa no siguis tan dura. La pobre Marina fins i tot et té por.
Berta: Ho faig a posta. Així ningú té pebrots de discutir les meves actuacions.
Puig: La Marina és una bona noia.
Berta: El món ha estat ple de bones noies que arrossegaven, amb la seva laxitud, als nois a la perdició. La Marina és d’aquelles que davant d’una crisi espera que els altres la vagin a rescatar.
Puig: I de la Isolda deus pensar el mateix. El que passa és que sóc el seu promès.
Berta: Celebro que no ho hagi de dir per la meva boca.
Puig: Algun dia toparàs amb una dona més dura que tu. I jo espero ser-hi allà. Et penses que ets la noia més forta del planeta? De moment només et conec una mica. Però segur que no tardaria a detectar algunes esquerdes. Tu no les admetries. Diries que algun home t’ha fet portar aquestes debilitats. No admets la fatalitat del caràcter.
Berta: Vols fer un pols amb mi.
Puig: Que no en tens prou amb aquesta conversa. Ets una noia forçuda però no crec que duressis més de cinc segons.
Berta: Fem un pols i ens hi juguem alguna cosa important. Per exemple una nit de lluna de mel en un racó perdut d’aquesta illa.
Puig: No. Tinc el cap molt clar.
Berta: Covard. T’hauria de fer vergonya que una dona et fes por.
Puig: Sí! N’estic fins el collons plens de la teva insistència! No pots aportar ni un gram de dolçor.
Berta: Pensaries que et vull seduir. I tu tens clar que aquesta opció és la pitjor de totes. És la que et molesta més. Així que no tens raó de queixar-te!
Puig: Que bé, llegeixes el pensament. Però els últims dies he detectat un canvi. M’afalaga que totes les dones d’aquesta illa pretenguin usurpar el tro de la Isolda.
Berta: Veig que cedir només és una qüestió de temps. Me n’alegro. Tu tan sols vols trencar les regles mentalment. Et falta la decisió de traspassar la barrera de l’acció.
Puig: Estigues segura que no la traspassaré.
Berta: Té, toca aquí( La Berta li agafa la mà) Vull que notis com els mugrons se m’endureixen.
Puig: ( Riu) No em diu res de nou. És una sensació que he sentit en incomptables ocasions.
Berta: Capità Puig, has vist mai una dona tocar-se?
Puig: Ni ganes. Va, marxa. Estàs fent el ridícul.
Berta: Estem lliures en aquesta illa. Ningú et pot recriminar res. Almenys ja que no et puc violar, em vull masturbar pensant i observant-te a tu directament.
Puig: No ho facis.

La Berta es posa una mà a l’entrecuix.

Berta: Parla rei, les teves paraules m’encenen.
Puig: En comptes d’excitar-me, em fas pena.
Berta: Continua parlant, rei.
Puig: Para aquest espectacle. Et rebaixes i tu no et mereixes aquest número.
Berta: Et penses que ara és la única vegada que m’imagino fent coses amb tu.
Puig: He dit que paressis!
Berta: Oh! Ah! Quina força viril. Crida més fort.
Puig: No hi ha res a fer amb tu.
Berta: Ahhh! No paris! Continua queixant-te de mi.
Puig: ( S’acosta fins a la Berta i la fa aixecar del terra) Quan dic prou és que ja n’hi ha prou! On és la teva dignitat?

El capità la sacseja i li dóna un bon mastegot.

Berta: No ho hauries d’haver fet això.
Puig: Perquè?
Berta: Per les teves mans circula electricitat.
Puig: No diguis més bajanades, au va marxa!
Berta: Ara no puc.
Puig: Sí que pots.

La Berta es llença al damunt del capità i el besa amb força.

Puig: No em pots corrompre.
Berta: Va, que en el fons ho desitges.
Puig: No
La Berta el besa per tot el cos i el llepa a diferents parts del cos.
Berta: Oh si.
Puig: Bruixa!
Berta: Treu-te els pantalons, que és el que vols.
Puig: No.
Berta: Sí.
Puig: No, de cap manera.
Berta: Pensa que només et vas a follar a una guarra. Pensa amb els avantatges d’això. No t’hauré de demanar explicacions desprès.
Puig: Tens la mateixa traça que el diable.

Se senten les passes d’alguna persona. És la Isolda.

Isolda: Estimat! Hola! Ja sóc aquí! Però que feu... Berta, Marc!
Puig: No pensis que... se m’ha llençat al damunt. No hi he pogut fer res.
Isolda: Malparida dels collons! Què pretenies fer?
Puig: T’ho juro Isolda, m’estava assetjant.
Isolda: Marxa d’aquí immediatament. No et vull veure.
Berta: Nena, això és casa de tots.
Isolda: Si és així ja m’has vist prou el pèl.
Puig: Tranquil·la, en cap moment jo permeto que passi res.
Isolda: Sí, però que hagués passat si no hagués arribat en aquest precís moment?
Puig: Res. Absolutament res.
Berta: Veus visions, Isolda. Jo estava mirant que li havia entrat a l’ull.
Puig: Això mateix.
Isolda: Us he vist tan junts que he pensat.
Puig: No pensis molt. És inútil. Entre els dos hem vist que era una pestanya.
Isolda: Espero que sigui així.
Berta: Has vingut aviat.
Isolda: Sí ja estava farta de prendre tan el sol.
Berta: A mi vull poc m’ha tocat el sol. Em sembla que aniré a prendre’l una estona.
Puig: Bona idea.
Berta: Vens?
Puig: No gràcies. Ara vull estar sol amb l’Isolda.
Berta: Tu mateix. Si vols sentir com algú es plany de la seva mala sort.
Isolda: Què dius? Retira això ara mateix. Jo faig molt per tots nosaltres.
Berta: Pel que sembla al nostre capità, pel que fa a ell, hi ha dos tipus de persones: els passatgers de primera classe que series bàsicament tu i la resta de la gent morta, i els passatgers de segona classe, que seríem nosaltres tres.
Isolda: Tu mateix t’exclous. Et penses que el capità no veu quin tracte més denigrant em dónes.
Berta: Com que mana el capità, no ens és permès crear certes complicitats amb ell. El capità és el nostre jutge.
Puig: Dona, tan com això, no.
Berta: No, tu encara guardes la facultat de manar-nos i en cas de disputa entre nosaltres tres declinar la balança.
Puig: Procuro ser un bon company. Just i equànime.
Berta: Almenys ho diu quan una companyia és més gratificant que una altre.
Isolda: El capità té molt clar quan una de nosaltres mereix un tracte deferent.
Berta: I també sap molt bé quan una dona fa nosa.
Puig: Va, si us plau, no us discutiu per mi. Va, Berta, ves-te’n a prendre el sol que sinó desapareixerà aviat.
Berta: Molt bé! Me’n vaig. Ah! I per cert, jo de mi no li faria gaire cas.
Puig: Esta bé! Esta bé! Au! Ves-te’n.

La Berta surt per un lateral de l’escenari.

Berta: Adéu capità.
Puig: Adéu.
Isolda: Que capulla!
Puig: És tot això el que saps dir de la Berta?
Isolda: Què hi penses tu?
Puig: Sincerament, estic cansat de vosaltres. De les vostres disputes i de la manera com m’abordeu.
Isolda: Que no t’he tractat amb delicadesa?
Puig: Sí. Massa i tot. M’embafes. M’emborratxo de Isolda i desprès he de suportar a tres noies més que pretenen el mateix.
Isolda: Així ho confesses. Les altres et volen. Tal com jo sospitava.
Puig: Sí s’hauria d’haver salvat un altre noi.
Isolda: Ja et vaig avisar jo, de les intencions d’aquestes tres. Et recordo que va ser decisió teva, venir a viure tots cinc junts.
Puig: Ja ho sé això, però t’ho torno a repetir jo em sento una mica responsable de vosaltres quatre. Tal com són les coses, hi ha d’haver pel mig una autoritat palpable i eficaç. Sinó vés a saber quina sort correrien.

Pausa

Isolda: Què significo per tu, jo?
Puig: Si us plau, deixa’m en pau. Estic fart del sexe femení.
Isolda: No? I que me’n dius de la Berta.
Puig: A ella també l’incloc a la llista. Li he fet creure que jo n’estava molt de tu?
Isolda: I no és veritat?
Puig: No.
Isolda: Com que no? Que no estàs enamorat de mi?
Puig: Ni de tu, ni cap altre. Fixa’t tu com són les coses, que he hagut de fingir que t’estimava de debò davant de la Berta.
Isolda: Quin mal moment he ensopegat! Així la molt porca se t’ha insinuat? Anava de debò la truja!
Puig: Sí. I ara t’agrairia que em deixessis en pau.
Isolda: I un bé negre!
Pausa.
Isolda: Escolta’m bé senyor capità. Varem venir a viure aquí per voluntat teva. Jo t’ofereixo viure en l’altre punta de l’illa i tu ni cas. Tu tens molt de bla, bla, bla però d’aquí a quatre dies ja et veig enamorat de la Berta.
Puig: Prou d’aquest rotllo. No saps parlar d’una altre cosa. Almenys em podries dir com ha anat el dia.
Isolda: Perfecte!
Puig: Oh! Meravella! Hem trobat una cosa que et vagi bé.
Isolda: Si has de posar-te així, no cal que parlem.
Puig: Però necessito parlar amb algú!
Isolda: Podríem tornar a començar de zero si em diguessis la veritat. Desprès amb la veritat per bandera, sí que podríem viure els cinc junts.
Puig: Què vols saber?
Isolda: T’has follat a la Berta?
Puig: No!
Isolda: Segur? I la Marina i la Gemma?
Puig: la Gemma? Però que dius si és una religiosa.
Isolda: Sí però igualment li corre sang per les venes.
Puig: Pensa que jo també tinc les meves necessitats.
Isolda: És que tu i jo des de que hem arribat hem follat poc.
Puig: Però que dius si hem follat casi cada dia.
Isolda: Però admet que sexualment et canso.
Puig: Només quan dius que ja en tens prou.
Isolda: Oh! Marc. Perdona’m. Et prometo que partir d’ara follarem sense parar. Tot el que vulguis.
Puig: Vols saber la veritat? Et farà mal!
Isolda: Sí, endavant!
Puig: T’avorreixo com a persona. Però tens un molt bon polvo. M’encanta follar-te per davant i per darrera. M’excites molt. Fins que obres la teva boca.
Isolda: Pobre de mi. Almenys hi ha una part de mi que t’agrada. I digues que t’agrada la personalitat d’alguna de les altres tres?
Puig: No de cap. Sobretot la Berta que amb el seu fort caràcter és insuportable.
Isolda: Però digues també te la follaries?
Puig: No. Perquè desprès com a contrapartida l’hauria de suportar.
Isolda: Menteixes. Estic segur que si ella insisteix més te l’hauries follat no una sinó deu vegades.
Puig: Et juro que no.
Isolda: Encara som a temps d’anar-nos a viure a l’altre punta de l’illa.
Puig: No.
Isolda: Qui t’entengui que et compri. Però que collons vols? Va, digues-m’ho.
Puig: Vull estar bé amb les altres tres.
Isolda: Però amb quin món vius? Ets un home amb cap de nen o què?
Puig: Desenganya’t tu i jo acabaríem sense parlar-nos.
Isolda: No m’estimes! Desgraciat!
Puig: ( La Isolda comença a plorar) Va dona, no ploris. Sí que t’estimo!
Isolda: No! Abans acabaràs estimant a la Berta! I no oblidis que no pararan fins que m’anul·lin. I tot perquè sóc la teva promesa o el teu forat.
Puig: Què dius? Que no t’aprecien la Marina i la Gemma?
Isolda: No. Per culpa teva, sempre estan esperant el moment de saltar sobre la meva jugular. I no diem de la Berta.
Puig: Imaginacions teves.
Isolda: Perquè et penses que insisteixo tan a anar viure junts, tu i jo, lluny d’elles. Aquí em fan la vida impossible.
Puig: I jo no et faig la vida impossible.
Isolda: No m’entens. Quan no hi ets tu són terribles.
Puig: No és veritat. Diries qualsevol mentida per fugir d’aquí.
Isolda: Que no ho veus que tan sols es comporten tan divinament quan hi ets tu al davant.
Puig: Tens una ment recargolada. I no crec que la gran majoria de dones siguin tan mesquines.
Isolda: Mira tu, jo ja no suporto més. Me’n vaig a viure sola. ( La Isolda torna a plorar) Patiré la soledat però almenys estaré tranquil·la.
Puig: Va, dona, no diguis més ximpleries. Queda’t. T’ho demano com el teu promès. Et necessito. Si em deixessis sol amb aquelles tres, seria seduït per qualsevol de les tres. I jo, això no ho vull. Repeteixo, malgrat tots els teus defectes, em fas servei. Potser no estic tan enamorat com al principi. Però bé haig de tenir una confident. I tu sembles la més assenyada.
Isolda: D’acord, Marc. Em quedo. Ho faig per tu, que per mi gairebé estàs per damunt del bé i del mal.
Puig: Reconec que jo també tinc pegues.
Isolda: T’estimo completament de cap i peus. I no deixaré que cap d’aquelles mocoses s’interposin en el nostre camí.
Puig: Jo també t’estimo.
Isolda: Sortim a passejar. Que ens toqui l’aire.
Puig: Sortim.

Els dos personatges surten per un lateral de l’escenari.

escena 7

L’acció transcorre a dins de la cova. Hi ha la Gemma i el capità. Estan assentats l’un pel davant de l’altre. Estan sols. Mengen.

Puig: Quan tornarà la resta de l’expedició?
Gemma: Quan la Berta ho cregui oportú. Nosaltres també tenim dret a veure com és aquesta illa per dins.
Puig: Així arribaran d’aquí a quatre dies. L’illa és prou gran per travessar-la durant uns dos dies. Perquè no els has acompanyat?
Gemma: Per si de cas. Et passa alguna cosa, i aleshores algú ha d’estar al teu costat.
Puig: Ja.
Gemma: He bregat molt per estar amb tu.
Puig: Ja comencem. Hòstia santa!
Gemma: Tranquil, jo únicament em dec al senyor. Però no té sentit en aquesta illa recordar el meu passat.
Puig: No has tingut temps de construir un temple?
Gemma: No. Cap de vosaltres quatre és creient. I us acabaríeu rient de les meves cabòries.
Puig: Saps perfectament que en aquesta illa pots trobar algun racó per refugiar-te i adorar el teu senyor.
Gemma: Sí. Em vindries a visitar si el construís. Seria el nostre secret.
Puig: No val més que mantinguis intacte la teva fe, tal com la tens?
Gemma: Dubtes de la meva credibilitat?
Puig: No.

Pausa.

Gemma: Trobo a faltar la Bíblia. És una font de consol continu.
Puig: Te la coneixies gaire?
Gemma: Déu n’hi do.
Puig: Per mantenir-la fresca, al vespre ens la podries recordar a trossos.
Gemma: No em dubtis que ho faré.
Puig: Estàs segura de la teva vocació de missionera.
Gemma: En principi sí. Però últimament les coses han canviat.
Puig: En què han canviat?
Gemma: Vull...
Puig: Que vols... digues...
Gemma: És massa per mi. I per tu. Seria una grollera si t’ho digués. I a més no vull ser de cap manera com la Berta.
Puig: Ja m’ho puc imaginar.
Gemma: Sí? Capità. No sap quin pes en treu del cim.
Puig: Mira Gemma, crec que falta poc perquè algú ens pugui rescatar. Desprès tindràs una altre perspectiva, i tindràs remordiments de com has pensat.
Gemma: Segur, capità?
Puig: Seguríssim.
Gemma: Mira, crec que l’amor a Déu és el més absolut que hi ha. Però abans un té el deure de descobrir per si mateix les altres formes d’amor inferiors.
Puig: Em meravella que puguis pensar així. Tens una mentalitat oberta. Comprendràs a moltes dones.
Gemma: Sí! Oh capità! Que contenta que estic!
Puig: Quan arribem a bon port, ho podràs posar en pràctica.
Gemma: No capità. No puc esperar més.
Puig: No perdis la paciència. Ni el cap. Que desprès te’n penediràs.
Gemma: Estic decidida a tot o res.
Puig: No perdis la dignitat. Una missionera no perdria mai les formes per alguna cosa, que en situacions normals, li relliscaria.
Gemma: Estic confosa. No sé que pensar.
Puig: Gemma, ets una noia molt vàlida. No et perdis.
Gemma: Però a qui aprecies més de les quatre noies?
Puig: Això ja ho saps. Estic enamorat de la Isolda, tot i que sovint ens discutim.
Gemma: Cap de les tres noies m’atribueix un sol mèrit.
Puig: Ah! Ja se us passaran les ganes de discutir-vos. Són coses de dones on jo no hi vull entrar.
Gemma: Però bé t’hi has de pronunciar. Aquí si no s’atura en passarà alguna de grossa.
Puig: Va, no exageris. Jo us veig bastant ben avingudes.
Gemma: Al davant teu. Però per darrera els punyals corren.
Puig: Ara que ho dius, la Isolda em diu el mateix.
Gemma: Capità, està en les teves mans aturar la Berta i posar-la al seu lloc.
Puig: Però jo veig que l’obeeixes.
Gemma: Ho faig per una qüestió de sentit comú.
Puig: Digues.
Gemma: Si alguna de nosaltres es torna rebel, l’altre també s’hi tornarà i desprès ens separarem. I d’aquesta manera sí que estem condemnats a no sobreviure.
Puig: Perfecte! És el que jo penso. Però amb tu hi ha un problema: t’agradaria manar tan com la Berta, m’equivoco?
Gemma: Sí. Jo donaria una dimensió més humana a l’autoritat. No s’assemblaria a un exèrcit.
Puig: No sé de quina manera et puc ajudar. Jo haig de mantenir-vos contentes a totes. En relació a la supervivència em sembla una cosa trivial. Confio en la dona per solucionar casos extrems. I en aquest cas...
Gemma: Vostè no coneix bé què fa una dona com està desesperada.

El capità riu.

Gemma: Sí, vagi rient. D’aquí a dos dies plorarà d’impotència i ràbia. Ara que està a temps, faci-ho.
Puig: I que se suposa que haig de fer?
Gemma: Amenaçar a les altres tres que si no canvien i es tornen més cordials, vostè ens abandonarà. I no sol, sinó amb una de nosaltres.
Puig: Ja li vaig dir a la Isolda que no marxaria amb ella sola a qualsevol altre lloc de l’illa. I per favor, deixa’m de tractar-me de vostè. Tuteja’m.
Gemma: Ens podríem escapar tu i jo en algun lloc on no ens poguéssim localitzar les altres tres dones.
Puig: No. De cap manera.
Gemma: Nosaltres comptem amb la benedicció del senyor.

Pausa

Puig: Tan de bo hagués sobreviscut un altre mascle.
Gemma: Però si ho estàs fent bé. Et comportes d’una forma digne i noble.
Puig: Ja no sé com m’haig de comportar amb vosaltres quatre. Podria ser, que abans de tot, jo embogís.
Gemma: No siguis pessimista. Nosaltres ho donarem tot per tu.
Puig: No diguis més bestieses. Sóc jo que estic cansat de donar-ho tot per totes vosaltres. Estic cansat de buidar-me amb cada una de vosaltres. Si no canvieu me n’aniré a viure sol jo.
Gemma: Saps que no aguantaries. La soledat és un sentiment massa abassegador.
Puig: Estic fart d’animar a la Isolda. I a mi qui m’anima.
Gemma: ( S’acosta a fregar el cos del capità) Pobre. Necessites descansar. Vols un massatge. Abans d’entrar el cos la meva mare feia fregues a dones que patien mals.
Puig: Déu m’ha posat en una responsabilitat massa gran. Em pesa massa.
Gemma: Jo tinc a les meves mans la solució. Deixa’m fer-te un massatge.
Puig: No! Mai! Primer de tot vull la salvació de vosaltres quatre.
Gemma: Va, que no t’aguantes. Relaxa’t. No és bo estar capficat amb tantes coses.
Puig: Mentre sigui viu cap dona excepte la Isolda posarà una mà sobre meu.
Gemma: No diguis rucades. Ets més conservador que els capellans que he conegut.
Puig: Admets haver tingut relacions amb capellans.
Gemma: Ara que estem sols, t’ho puc dir. He intimat amb algun capellà però mai hem consumat l’acte final. I m’agradaria abans de tornar a començar la meva carrera de missionera, haver conegut l’amor carnal amb tota la seva amplitud.
Puig: I a mi que m’expliques?. Aprovo els teus plans. Els trobo lloables. T’equivoques d’home. I si jo cedís entraríem entre nosaltres cinc en una espiral infernal.
Gemma: Si vols jo puc ser una tomba.
Puig: No. Es podria olorar a l’ambient. A més pensa que m’estimo molt a la Isolda. A ella em dec.
Gemma: Bé que t’hi discuteixes sovint.
Puig: No pots intuir com funciona la dinàmica d’una parella sana?

Pausa

Gemma: Que no saps que la dona és una mestra consumada en l’art de fingir.
Puig: Això és en els homes. Entre dones colar una mentida és més difícil que fer passar un camell per una agulla.
Gemma: Pensa que només seria la unió circumstancial i temporal de dos ànimes en un penós moment. Seria una forma de recarregar les piles.
Puig: No cal que parlis més.

Pausa

Gemma: Quins plans tens pel futur?
Puig: Sobreviure. Podria ser que no en sortíssim mai d’aquesta illa. Aleshores sí que potser me n’aniria a viure sol amb la Isolda. Sobretot si persistiu amb aquest assetjament.
Gemma: No és moral no correspondre a un amor incondicional?
Puig: No barregis les coses. Com a religiosa, t’admiro.
Gemma: És la primera paraula positiva que surt de la teva boca.
Puig: Encara que penso que et devies equivocar en triar aquesta vocació.
Gemma: Estic molt segura de les cartes que haig de jugar.
Puig: Sembla mentida que essent missionera et prenguis la vida com un joc.
Gemma: Deixem-ho en que no sóc estricte.
Puig: Només amb mi et mostres com una dona sincera, tota ella sense el fardell de una postissa religiositat.
Gemma: A terra molts homes se m’han declarat. Amb el temps veig que em vaig equivocar en les formes. Els hauria d’haver mostrat la meva negativa amb més tendresa.
Puig: Sabien al que s’exposaven.
Gemma: Una vegada un llop de mar francès em va dir que ho deixaria tot per anar al meu costat. Fins i tot que si calia es faria missioner.
Puig: No m’ho crec. Els capitans de vaixell sabem molt bé quina és l’autentica passió de la nostra vida. La vida és el mar. I una dona ens en pot allunyar de ell un mes o com a molt un parell de mesos. Però de seguida troba a faltar el mar. Ell està casat amb la mar i la seva tripulació.
Gemma: Desprès del naufragi, quin sentit té mantenir aquesta filosofia?
Puig: Un capità mai deixa de ser capità. Té uns principis que no l’abandonen mai. Jo haig de tenir cura de vosaltres.
Gemma: I no se t’acut que nosaltres quatre podem ser independents?
Puig: No, sou dones. Cal que algú que us governi.
Gemma: Uff! Hauries de parlar amb la Berta d’això.
Puig: Admet-t’ho! Si no fos per mi no hauria durat ni dos dies.
Gemma: Nosaltres també tenim la nostra capacitat d’organització. Som dones intel·ligents.
Puig: Va, no em facis riure. Les dones no saben estar juntes. És d’una evidència tan flagrant que no sé perquè t’ho recalco.
Gemma: Estàs fet un setciències! Pots ser un bon capità de qualsevol vaixell! Pots conèixer la tripulació bé. Tens una bona psicologia per als teus homes. Però per favor quan parles de dones sembles un ruc. Jo, com a missionera defenso l’educació i alfabetització de la dona en tots els països. I pel que porto d’experiència no crec que sigui prudent generalitzar com ho fas tu. És clar que hi ha dones malvades. Però per cada una que en trobes quants homes dolents i violents hi ha.
Puig: M’estàs parlant d’una utopia. Siguem realistes. Tu i jo sabem que la bondat és un bé escàs. I que davant això un dirigent s’ha de mostrar inflexible, dur, intransigent. Perquè sinó les dones se’t pugen al damunt.
Gemma: Que innocent que ets! Nosaltres sabem fer la guerra dins la pau. Sense perdre les formes. En canvi vosaltres no sabeu contemporitzar. No teníeu una mentalitat dual. És la guerra dins de la més absoluta de les batalles.
Puig: Si sou tan meravelloses, com és que em comporteu tants problemes. M’hauríeu de deixar fer.
Gemma: Et volem educar.
Puig: Ximpleries. Em voleu manar.
Gemma: Eh que quan hi ha una gran tempesta al mar, tu no saps fer altre cosa que aguantar i procurar pel vaixell, que no es faci malbé res, que no hi hagi cap baixa. I segur que has passat per moltes tempestes. Les has superat. I desprès de cada tempesta et sent més fort, amb més experiència per navegar. Cert?
Puig: Absolutament.
Gemma: Doncs passa al mateix amb les dones quan col·lideixen amb vosaltres. Nosaltres som forces de la naturalesa, com la mar.
Puig: Així arribarà un moment en què tornarem a fer les paus?
Gemma: Eh que malgrat tots els cops traïdors, a la mar li guardeu una bona estimació?.
Puig: Sí.
Gemma: Que fàcil et resultaria entendre’m de debò.
Puig: A la mar també un bon capità aprèn a témer.
Gemma: És lògic. Perquè no et deixes anar. Saps molt bé que la tempesta vindrà. Però mentrestant gaudeix de la mar.
Puig: No vulguis jugar amb mi. Una cosa és la mar i una altre de diferent les dones.
Gemma: No veus que si comences a teoritzar sobre les dones i els homes és que ja no en tens una experiència palpable. Els que viuen de debò no necessiten justificar de cap manera les seves accions.
Puig: Un bon capità sap cap a on ha de dirigir el timó.
Gemma: Quantes vegades t’has trobat amb un vaixell ingovernable?
Puig: Masses. He perdut el compte.
Gemma: No cal que racionalitzis allò que és irracional.
Puig: Prou d’aquesta xerrameca! Les coses les vull clares! Vull estar ara una estona sol.
Gemma: Què faràs? Pensar en la pròxima estratègia?
Puig: Necessito una estona de soledat. Per situar-me.
Gemma: Nosaltres quatre vivim mentre que tu penses. Això et passarà factura.
Puig: Què voleu concretament, que sigui el vostre animal sacrificat.

La Gemma riu.

Gemma: Que quedi clar, entre nosaltres. El màxim que pots arribar a ser aquí és la nostra mascota.
Puig: D’això ja en parlarem! Treu-te la roba! Ara mateix.
Gemma: Què t’ha passat?
Puig: He dit que et treguis la roba. Només vull això.
Gemma: Has patit alguna commoció cerebral mentre m’escoltaves?
Puig: Treu-te la roba o te la trauré jo.
Gemma: Prefereixo que me la treguis.
Puig: Molt bé.

El capità Puig s’acosta i la despulla. Un cop nua la Gemma fa com si vulgues abraçar al capità però aquest la rebutja.

Puig: Com que sóc una mascota, eh! Doncs ara et quedes aquí palplantada, sola. Adéu Gemma!

El capità surt per un lateral caminant de pressa mentre sent que la Gemma diu alguna cosa

Gemma: Acabes de triar la teva sort! Em sents? La teva sort ja esta llençada.

ESCENA 8

El mateix escenari que la anterior escena. Ara hi ha la Isolda i el capità, tots dos sols. Estan al voltant d’un foc. Tenen fred i es van escalfant.

Isolda: Agafa’t a mi, si tens més fred.
Puig: Gràcies.
El capità s’acosta al cos de la Isolda i es fusionen en una abraçada.
Puig: Necessito abraçar-te. He perdut els punts de referència.
Isolda: Ja t’està bé per ser massa bon jan i escoltar-te el que diuen les altres tres.
Puig: Reconec que estic al límit. Si ara em burxessin, explotaria.
Isolda: Pobre capità meu! Ha arribat el moment de prendre una decisió.
Puig: Quina? Jo pensava en tornar-me més rude en el tracte, així em respectarien.
Isolda: La solució ja la saps.
Puig: Anar-nos a viure sols?
Isolda: No cal que et digui res més.
Puig: M’ho estic meditant seriosament.
Isolda: Oh! Marc! Em faries tan feliç! Ens trauríem els dos un gran pes del damunt.
Puig: Reconec que no sé que fer.
Isolda: Aquí a l’illa tens molt de temps per rumiar. I he arribat a la conclusió que vull formar una família amb tu. No vull solament que siguis el meu marit, sinó el pare dels meus fills. Ja he perdut el compte dels dies que portem aquí...
Puig: Tres mesos.
Isolda: Al principi d’arribar aquí em vas fer creure que dubtaves de mi. Em feies creure que tu et podies encapritxar de qualsevol de nosaltres. Estava gelosa. I molt rabiosa. Si hagués pogut hauria matat la Berta. Què és creu que és aquesta? En aquesta illa som un grup humà. I l’únic que pot donar ordres ets tu, rei.
Puig: Això ho hem comentat un miler de vegades. Ella és un paràsit amb el qual hem d’aprendre a viure.
Isolda: o malviure.

Pausa

Puig: El meu pare, que al cel cia, un gran ebenista, em va ensenyar moltes coses. Una d’elles era guardar les formes en els pitjors moments de la teva vida. No plorar i treure pit. Deia que els covards tenen el sofriment que es mereixen. Sovint em deia que tot i ser ja un capità, el pitjor de la vida encara havia de venir. No es va equivocar gaire, el pare. Amb els meus homes he construït una cuirassa que em protegia a mi, i feia que els altres no es poguessin encomanar de la por que jo secretament i calladament a vegades tenia. Però aquí amb vosaltres tot ha canviat. No sou homes. No sé em que m’haig de recolzar. Isolda! Encara que disposi de la teva inestimable ajuda, no aconsegueixo tenir el cap clar. El primer mes va anar lleugerament bé. El segon no tan. I aquest tercer les coses s’han complicat de forma misteriosa. No sé. Dic alguna cosa sense pensar-ho gaire, i de cop té una repercussió extraordinària. O no faig res i aleshores se’m critica perquè no em mullo. Digues, com a dona, què haig de fer. I no em sortís amb la mateix a història de sempre, que hem de fugir a l’altre punta de l’illa. Vull que facis una valoració del sexe femení que sigui el més objectiva possible. No pot ser que les dones sigueu tan terribles. Potser al món civilitzat els homes ens han educat d’una manera en què nosaltres estem massa bé. I que ignorem les demandes de les dones, o sigui que és un certificat de bona conducta ignora i menysprear les possibles demandes d’una dona. Sovint caminant per aquesta illa arribo a la conclusió que no he sabut en ma vida tractar a una dona que no sigui la meva xicota. Ja saps només t’he conegut a fons a tu. I jo provinc d’un món enterament masculí. Veiem les dones com a objectes. I ara que em trobo dones que poden exercir de subjectes em tornen la mateixa pilota. Suposo que és una penitència pel fet d’haver estat un home injust abans amb les dones que Déu o algú m’ha castigat. Jo em pensava que totes les dones són en la intimitat com les princeses dels contes. En el fons sóc un romàntic incurable i ho he pagat car això. Mai m’havia parat a pensar quines eren les motivacions secretes d’una dona. Si sent bé tal com està, si li agrada el tracte que li dispenses, i si realment és feliç. No sé, Isolda. I de cop em trobo amb tots vosaltres en aquesta maleïda illa. No vull creure que les dones sigueu com sou totes quatre. Penso, i bé estem vivim una situació gairebé extrema. Si haguéssim estat homes, potser estaríem pitjor. Potser ja ens hauríem donat mort. No sé. Què en penses tu?
Isolda: Penses massa. Les coses són perquè si. No hi ha una explicació lògica. Quin sentit té pensar que les persones que ens causen dolor siguin homes o dones. El mal, certament existeix. I és el nostre deure és reaccionar. En el fons, quan arribem al cor de les coses, tots som iguals.
Puig: El que queda clar és que faci el que faci estic condemnat a ser criticat i si es pot linxat. No creus que hi ha d’haver una autoritat clara. Perquè la Berta s’obstina a prendre el lloc que em pertoca. Què li he fet.
Isolda: Que ingenu que ets. Ella és únicament una força de la naturalesa. Actua perquè és així. En el fons actua per motius egoistes i no para a pensar-se si ens fa mal a tots nosaltres.
Puig: I les altres dos que me’n dius? A cada enganxada que tinc amb la Berta, la Gemma sembla que en gaudeixi. I la Marina és l’únic que se salva. Però maledicció fa el que li ordena la Berta o la Gemma. Ella sí que és un simple peó.
Isolda: La pobre Marina s’ha d’empassar impassible els pollastres dels altres.
Puig: Portem-la a viure amb nosaltres.
Isolda: Home, no. No volia dir això. Potser estan al costat de la Berta i la Gemma li surt més personalitat.
Puig: No crec. L’anul·laran. De fet ja l’han anul·lat. No tens compassió de la Marina?
Isolda: Si no fos tan temorenca, estigués segur que ella impartiria la mateixa doctrina de la Berta, de la Gemma. Si no t’ha intentat seduir és perquè és una covarda.
Puig: Millor per tu! No?
Isolda: Amb una d’aquestes, mai se sap amb quina una et pot sortir!

Pausa.

Puig: I tu no t’equivoques? Creus que ets una santa?
Isolda: Em pensava que havent passat el que ha passat, tu sabries qui esta el teu costat d’una forma incondicional i ferma.
Puig: Sí, ja ho sé i te’n dono les gràcies. Però vull que sàpigues que amb el teu caràcter m’has fet patir.
Isolda: Com pots dir això? M’he comportat com un àngel.
Puig: No. Des de bon principi et vas posicionar d’una forma compromesa pels meus interessos. Em vas deixar clar que per una banda existies tu i per una altre la resta de noies. A vegades em sembla que per estar al teu costat, tingui que odiar a les altres tres.
Isolda: No n’has tingut prou? No sé com encara dones un marge de confiança a dones com la Berta?
Puig: Elles mai m’han parlat malament de tu. Per molt pesades i corcons que hagin estat amb mi.
Isolda: Estàs cec o què? Que no ho veus? És la seva tàctica per robar-me el meu promès.
Puig: No sé, Isolda. D’acord que se’m fan insuportables quan volen però estan en el seu dret de voler-me seduir.
Isolda: Què? Et sents poderós d’aquesta manera?
Puig: Em pensava que eres la meva còmplice i confident en com a xicota meva que ets!
Isolda: Una xicota que diu sí a tot el que diu el seu promès o bé és una bleda o bé sap molt bé el que es fa. Tindria segones intencions. T’enganyaria a la més mínima.
Puig: Hòstia! Oblidem tot això! No volia dir que em posessis pals a les rodes. Sé que tu ets el meu cel.
Isolda: Ara tens el cap clar!
Puig: Mira tu! Sí! Ja ho tinc decidit. Si la Berta i la Gemma continuen insinuant-se, marxarem tu i jo a un lloc perdut de l’illa.
Isolda: No cal que esperis més. Perquè no fer-ho ara?
Puig: Em puc haver equivocat jo!
Isolda: En què?
Puig: No ho sé! Potser he caigut en la prepotència de creure’m l’últim home del planeta.
Isolda: Que bon jan que ets.
Puig: Potser està aquí el problema.
Isolda: Amb mi no t’has d’esforçar per ser algú altre.
Puig: Vols estat sola amb mi? Ens acabaríem odiant-nos.
Isolda: Que no confies en el nostre amor?
Puig: No tinc altre remei.
Isolda: Què marxem?
Puig: D’acord.
En aquest moment entra la Marina.
Marina: Hola!
Puig: Hola! Marina que fas per aquí.
Marina: Estic tipa de veure l’horitzó del mar. I estic cansada. Em vull estirar una estona.
Puig: Ningú t’ho impedeix.
Marina: Ah per cert Isolda, la Berta et vol veure. Diu que vol parlar d’una cosa important amb mi.
Isolda: Perquè no ve a parlar amb mi?
Marina: No és vol moure del lloc de vigilància. Diu que té el pressentiment que albirarà un vaixell en la costa.
Isolda: Molt bé! Vaig a veure que vol. Ara torno, estimat. D’aquí a una estona.
Puig: Ves-hi. T’esperaré.
Isolda: Fins ara.
La Isolda surt de l’escenari.

Pausa

Puig: I bé Marina, com està la nostra Berta.
Marina: De molt mala lluna.
Puig: Perquè?
Marina: Diu barbaritats de vostè.
Puig: De mi?
Marina: Sí. Què es pensava?
Puig: M’apiado de qui en el futur l’haurà de fer passar per l’adreçador.
Marina: Ara últimament la veig