escena 1

L’acció té lloc en una illa tropical i deserta. Està completament deshabitada. A l’illa hi arriben sortits d’un naufragi el capità d’un vaixell i quatre dones de mitjana edat, força jove. El capità també és jove. Han arribat a l’illa mitjan un bot. I ara descansen a la platja. De moment només apareixen les quatre noies. El capità apareixerà més endavant salvat per un tros de fusta.
Les quatre noies estan estirades a la platja adormides. És de dia, les noies es van despertant pel sol i el cant dels ocells. El bot està a la platja al començament. Tots quatre personatges estan a dins. La Berta comença a despertar-se. S’incorpora poc a poc i es va traient el vestit moll.

Berta: Oh! Déu meu. Hem sobreviscut. I les altres estan dormint?
La Berta comença a sacsejar a la Gemma, la Marina i la Isolda.
Berta: Va, noies desperteu. Ho hem de celebrar això.
La Berta va despertant una a una.
Isolda: Què passa? On estic?
Berta: Aixeca’t i mira al teu voltant!
Isolda: Ostres! El naufragi! Ens hem salvat de pur miracle.
Gemma: Què passa? Mare de déu! A on hem anat a petar. L’últim que recordo era les ones.
Isolda: I la dificultat de dominar el bot.
Marina: ( Es frega els ulls) Estic viva! No era un somni el que vaig veure ahir.
Berta: Sí. Devíem arribar ahir a la nit. Estàvem tan cansades de lluitar contar les ones, que ens varem adormir quan varem abordar la platja.
Isolda: Som els únics supervivents?
Berta: Això ho haurem de veure en les pròximes hores o dies...
Marina: El destí ens ha ajudat, però jo estic morta. Dormiria unes quantes hores més.
Berta: No vols saber a on hem anat a parar?
Marina: Que déu tingui pietat de nosaltres.
Gemma: On hem anat a petar? En una illa deserta, habitada o potser en un racó d’algun continent.
Les tres noies menys la Marina surten del bot.
Berta: A primera vista sembla que estiguem soles. Espero que no hi hagi cap tribu de caníbals que ens esperi.
Isolda: Sí. Hauríem d’inspeccionar immediatament aquets lloc. Sembla un paratge salvatge i verge.
La Marina s’aixeca i camina cap a elles tres.
Marina: No hauríem de pensar en com passar aquesta nit. Val més que ens mantinguem juntes tot aquest dia. Ens podria atacar alguna fera o alguna tribu.
Berta: Aquesta illa fa tota la pinta de ser deshabitada. O sinó aquest matí ja ens hauria despertat aquest algú altre.
Gemma: Que déu ens empari!
Berta: Aquí no et serveix de res invocar el nom de Déu.
Isolda: Sembla una illa prou bonica.
Berta: Sí Gemma, no és això millor que les quatre parets del convent a on anaves?.
Gemma: No et riguis de Déu. Si tu vius, és perquè ell ho ha volgut.
Isolda: Què fem?
Berta: De moment podríem inspeccionar els voltants. Aviat tindrem set i gana.
Isolda: Sí, anem a donar una volta.
Marina: També podríem voltejar la platja. Potser no som les úniques que ens hem salvat.
Isolda: No podem albergar gaires esperances de trobar supervivents. Nosaltres hem tingut molta sort.
Gemma: Què farem en aquesta illa, totes soles?
Berta: Ens cal organització. Primer hem de pensar on dormirem aquesta nit. I desprès rastrejar una mica el terreny per veure si ha hagut altres supervivents.
Marina: Repartim-nos les tasques.
Berta: Sí, jo i la Gemma anirem a la recerca dels supervivents. Mentre vosaltres dues aneu a buscar llenya per fer foc aquesta nit.
Marina: Vés a saber si demà estarem vives. Em fa por aquest lloc.
Gemma: Podem donar les gracies d’estar vives. És un miracle.
Berta: Cal que ens mobilitzem. Jo i la Gemma anirem a veure si aconseguim llenya. La resta, tu Isolda i Marina podeu buscar un lloc que estigui a recer.
Marina: Vols dir de separar-nos tan aviat. Podríem examinar l’illa o el continent més tard. Un cop hem assimilat que hem anat a raure aquí.
Berta: No s’hi val. El temps és or. Cada segon que passa juga en contra nostra, si no actuem aviat.
Gemma: Si estem vives és que Déu ens ha enviat uns senyal.
Berta: Gemma, hauràs de ser més pragmàtica. Aquí no s’hi valen les teves lleis.
Isolda: No hauríem primer d’investigar si hi ha hagut més supervivents? No creus més inconvenient reposar i agafar forces?.
Berta: A quina conclusió vols arribar? Si donem marge als pensaments, ens deprimirem, ens cal actuar, i cal que sigui ara.
Isolda: Primer ens cal reposar.
Berta: Molt bé. Si tu vols començar a morir, tu mateixa.
Isolda: Vés a saber a on hem anat a petar. Potser és un lloc habitat.
Berta: A mi em fa tota la pinta de ser un lloc inhabitat.
Marina: Mantingueu-nos juntes. Vés a saber el que ens espera.
Berta: Molt bé. Voleu morir d’inacció?
Gemma: És la nostra obligació sobreviure i no rendir-nos.
Berta: Totes quatre hem de funcionar com una sola persona.
Isolda: Em nego a creure que som els únics supervivents del naufragi.
Berta: No podem descartar cap hipòtesi.
Isolda: Hem de pensar que trobarem altres supervivents. O sinó que farem aquí?
Marina: Si som nosaltres quatre soles, no sé què farem!
Berta: Ens hem de moure. Prou de lamentacions. La situació ja la coneixem. El sol esta bastant alt. Això vol dir que ens resta bastant de dia. Per tan que dues busquin si a la platja hi ha algú altre i jo i la Gemma ens endinsarem a dins de l’illa a la recerca de menjar. D’aquí a dues hores ens tornem a trobar i preparem la nit. D’acord, què us sembla?
Gemma: A mi perfecte.
Isolda: Sí però dividint-nos amb coherència.
Marina: Tens tota la raó.
Berta: Jo m’emporto la Marina i vosaltres dos rodegeu els voltants de la platja.
Gemma: D’acord.
Berta: Bé, Marina estàs a punt?
Marina: Estic a la teva disposició.
Berta: Doncs anem. Adéu noies, fins ara!
Gemma i Isolda: Sort! Adéu.

Els dos personatges surten per una banda de l’escenari i els altres dos surten pel cantó contrari.

escena 2

La Gemma i Isolda caminen per la platja.

Isolda: Què se n’ha fet dels nostres éssers estimats?
Gemma: El que el destí o Déu els ha reservat.
Isolda: Llàstima de no ser el naufragi, segur que hauries estat una bona missionera.
Gemma: Perquè?
Isolda: Qui sap quants de dies aguantarem soles aquí? Ha de passar algun vaixell. Tu ets dura però jo no ho sé si resistiré.
Gemma: Vols descansar?
Isolda: Sí una mica.
Gemma: Doncs descansem.
Isolda: Digues, tu no has perdut cap ésser estimat.
Gemma: No, viatjava sola.
Isolda: Jo he perdut el meu promès el capità del vaixell Puig.
Gemma: En aquests moments hem de pensar en la totalitat de les pèrdues. Anàvem en el vaixell cent passatgers i no sé quanta tripulació.
Isolda: Sí.
Gemma: Preguem per la salvació de la seva ànima.
Isolda: No crec que aquest sigui el moment. La Berta ens ha donat unes altres ordres.
Gemma: Ja en parlarem això de la Berta, ella és creu que és el nostre cap.
Isolda: Bé ens hem d’organitzar. Jo trobo molt assenyat el que ens diu.
Gemma: El que ens diu ho ha après en qualsevol manual de supervivència.
Isolda: Sempre hi ha gent més capacitada per assumir les responsabilitats més feixugues.
Gemma: Sí, noia. Per damunt de tot, malgrat les diferències hem de restar unides.
Isolda: Creus que estem davant d’una prova de Déu?
Gemma: Indubtablement sí.
Isolda: Jo no sé què pensar. El meu promès m’explicava que el teu Déu és molt cruel, que ha causat un gran mal.
Gemma: Està equivocat.
Isolda: Discutir de Déu en una illa deserta i sense mitjans és un privilegi.
Gemma: Però ell està present en cada moment.
Isolda: Doncs que aparegui ara mateix si té pebrots.
Per darrera s’adverteix una presència humana. És el capità Puig.
Puig: Isolda! Isolda!

Apareix pel costat dret de l’escenari un home mig despullat.

Isolda: Capità Puig! No m’ho puc creure, és viu!
Puig: Isolda!
Isolda: Puig! El meu estimat Marc Puig. Me’n faig creus!
La Isolda el toca, palpa el seu cos.
Isolda: No m’ho puc creure.
Puig: Doncs sóc el capità Puig. Per sort estic viu. I tu també. Has arribat amb altre gent?
Isolda: Sí amb dos companyes més.
Puig: Em sembla que d’aquesta se n’han sortit poca gent.
Isolda: No pot ser que hagis arribat sol. Saps a on estem?
Puig: Efectivament vaig ser l’últim en abandonar el vaixell. Aquell incendi va ser terrible. No hi havia manera de lluitar-hi. Isolda, em fa l’efecte que estem en una de les illes desertes del sud-est pacífic.
Isolda: No m’importa gens el lloc a on siguem. Quina alegria! Ets viu! I encara t’estimo més. Et vas comportar com un valent en el naufragi.
Puig: Era el meu deure. De debò que només heu arribat quatre noies aquí?
Isolda: Sí. Aquesta companya meva és la Gemma.
Gemma: Subscric tot el que diu la Isolda.
Puig: No hi ha temps de lamentacions. Som el que som i res ens aturarà. Hem de pensar amb el cap fred. A on estan les altres noies?
Isolda: Ens trobarem a la tarda.
Puig: Perfecte! Ens hem d’organitzar per aquesta nit. Farà molta fred a la nit i caldrà que ens abriguem o escalfem d’alguna manera.
Gemma: La Berta ja se n’ocupa d’això.
Puig: Berta! No coneixia cap Berta al vaixell.
Isolda: Les circumstàncies ens forcen a estar unides en la desgràcia.
Puig: No és un regal de Déu que estiguem vius i sans.
Gemma: On dormirem aquesta nit.
Puig: Aquest matí m’he endinsat en aquesta illa i he trobat una cova. Per començar ens anirà bé.
Isolda: Estimat ets un sol.
Gemma: I què menjarem?
Puig: A dins de l’illa hi ha les més diverses fruites. Va, que us vull ensenyar la cova.
Isolda: Diguem una veritat, ens en sortirem?
Puig: Això depèn d’una mica tots. Per això hem de procurar que el començament de la nostra estada aquí comenci de la millor manera possible.
Gemma: Tots hi posarem la nostra voluntat. Va, anem-hi?
Puig: Anem-hi!

Els tres personatges desapareixen per una banda de l’escenari tot caminant.

escena 3

L’acció transcorre a dins d’una cova. Hi ha bena acomodats els quatre personatges femenins i el capità. Han encès el foc. La Gemma i la Marina dormen. Mentre que la Isolda i el capità estan desperts juntament amb la Berta.

Isolda: Abraça’m més fort!
Puig: No cridis que les despertaràs.
Isolda: Ja portem una setmana aquí i sembla que ens hi hem d’estar la resta de la vida. Vols dir que hi passarà algun vaixell aquí.
Puig: Ens queda l’esperança que algun membre de la societat geogràfica vulgui recalar aquí. A aquests llocs sempre venen exploradors.
Berta: Isolda, el capità ja t’ha repetit la mateixes paraules una i altre vegada. Perquè no intentes ser més valenta.
Isolda: Oh és clar. Totes les missions que fas tu són un èxit i les dels altres són un fracàs.
Berta: Què passa? Sóc la única noia que s’atreveix a passejar sola per l’illa. La resta necessita l’ajuda del capità.
Puig: Tots tenim un pèl de covardia.
Berta: Jo reclamo més força de voluntat per part de totes.
Isolda: Què creus que no hi posem la pell?
Berta: No, em dóna la sensació que espereu que el capità us ho solucioni tot.
Puig: Per favor, sou dones!
Berta: El comportament de la Isolda i de les altres dues no té excuses.
Puig: La soledat en aquesta illa és d’una evidència aclaparadora.
Isolda: A tu només t’agrada manar.
Berta: Poca gent s’atreveix a agafar les regnes en situacions de crisi.
Isolda: Ningú t’ho ha demanat.
Berta: Vols agafar la responsabilitat que tinc?
Puig: Per l’amor de déu, pareu de discutir. I a més despertareu a les altres dues.
Berta: És igual. Que es despertin. Que s’assabentin que aquí la vida no esta a preu de ganga.
Puig: Què vols que faci. Que no les coneixes, prou? La Marina és una figaflor i la Gemma va fent. No pots pretendre canviar a les persones només donant ordres.
Berta: Les persones tenen l’obligació d’esdevenir més fortes en temps de crisi.
Puig: Berta, et considero més valenta i valuosa que molts homes del meu vaixell, però haig de reconèixer que t’equivoques. Ja que ets una persona privilegiada hauries estar contenta de poder ajudar.
Isolda: Disculpeu-me si em venen ganes de plorar. Jo no tinc gaires esperances que algun vaixell passi o s’ancori prop d’aquí.
Puig: Cada dia ens hem de llevar amb aquesta esperança.
Berta: I a part d’això, lluitar!
Isolda: Què vols dir amb això de lluitar? Perquè cada una de nosaltres fa la funció que li han assignat.
Berta: Significa no plorar cada dos per tres.
Puig: Plorar és símptoma de salut. En fas un gra massa, Berta.
Berta: És la feina ben feta la que ens pot salvar.
Puig: Digues en què han fallat les altres tres noies, inclosa la meva Isolda.
Berta: Els hi falta traça en fer les coses. S’abaten i les deixen a mig fer. Això no pot ser. Tampoc estem tan malament. Tenim l’escalfor del foc. Podem menjar fruita i beure aigua dels rierols o de la pluja. Quina mena de vida portaven al món civilitzat?.
Puig: Quina professió tenies allà?
Berta: Institutriu.
Puig: Ja els planyo als teus pobres alumnes. Però penso que per una banda varen tenir sort. Segur que ara han sortit uns homes fets i drets. Els nens se’n recorden de tot. Segur que ara si els han sortit dificultats, t’agraïren aquesta educació espartana.
Berta: Efectivament, una persona comença a formar-se ja quan és un nen.
Puig: Pensa que la Marina, la Gemma i ella són persones adultes. No se’ls ha de donar el tracte que donaries a un nen.
Berta: Doncs per la poca enteresa que demostren.
Puig: Ja m’agradarà veure el dia que ploris.
Isolda: Segur que ja ho ha fet d’amagat.
Berta: Sí, jo almenys tinc una doble feina. M’haig de consolar sola.
Isolda: El capità ens fa arribar el seu afecte a totes quatre.
Berta: Sí? Doncs que duri. Aquí a l’illa ets una noia afortunada. T’hauries de comportar amb més fortalesa d’esperit. T’has trobat el teu promès. Què més vols?
Isolda: El problema ets tu, Berta. No saps a on agafar-te per criticar-me. Hauries d’haver nascut home. Almenys estaries contenta per una puta vegada.
Berta: Pocavergonya, jo sí que sé el que és no sentir-se mai la nena mimada de qualsevol.
Isolda: El capità s’ha comportat esplèndidament amb les quatre. No ha fet cap distinció.
Pausa.
Puig: Per mi, podeu discutir tot el que voleu. Mentre no arribeu a la violència. Jo m’ho agafo com una bona senyal.
Isolda: Jo no sé quants dies més podré tolerar la impetuositat de la Berta. I només portem una setmana.
Puig: Tranquil·la, jo us posaré a ratlla.
Berta: No coneixes a les dones. Amb quina convicció parles. A un grup de dones li cal ser manada per una dona forta.
Puig: I jo encara sóc el capità del vaixell. Recorda-ho!
Berta: El teu vaixell ha naufragat. Esta esmicolat per la força de les ones. Els teus homes estan morts. Les criatures i les altres dones vés a saber a on han anat a parar. I en aquesta illa no hem trobat senyal humana del vaixell. Estem en la veritable jungla.

Pausa.

Puig: Si vols et construïm una cabana a l’altre punta de l’illa.
Berta: Jo en el fons me l’aprecio molt a vostè.
Puig: Em pots tractar de tu.
Berta: Vostè sol fa aixecar els ànims de la Gemma i la Marina.
Puig: Gràcies.
Isolda: ( S’aproxima més al capità i el besa) No cal que digui el que signifiques per mi. Sense tu jo ja estaria morta aquí. Perquè estem en una illa deserta que sinó ja ens hauríem casat.
Berta: A vegades casar-se i tenir fills no és una qüestió de una simple voluntat. És la prova fefaent que un té aptituds per casar-se i poder pujar els fills.
Isolda: Jo i el capità estem molt units.
Berta: No cal que m’ho diguis. Ja es palpa a l’ambient. I a la seva manera la Gemma i la Marina estan unides també al capità.
Puig: Jo intento donar a totes una situació de proximitat. En certa manera, aquí a la illa, continuo essent responsable de totes vosaltres.
Berta: No ens cal cap mena de paternalisme. Si vostè no hagués sobreviscut, ens hauríem sortit igualment.
Puig: Jo penso una altre cosa. El que passa és que no ho puc dir sense que us llencéssiu damunt meu.
Isolda: Berta, totes quatre hem de confiar cegament en el criteri del capità.
Berta: No, jo em guiaré més pel meu sentit comú.
Puig: Perfecte. Ja em vindràs a buscar.
Isolda: El capità esta bregat en mil i una batalles. En comptes que pots afegir tu en el teu currículum?
Berta: Ara, per mi, en aquesta situació, no és cap capità, és el teu amant. És un de més que s’ha d’emmotllar al grup.
Puig: Inventarem una república en nom teu.
Isolda: Estimat, veuràs com d’aquí a uns dies et suplicarà ajuda. No li tinguis en compte aquestes sortides.
Berta: Anem a per les coses pràctiques. Hem de muntar una expedició a l’interior per saber si estem en un terreny verge d’una illa, o bé hem anar a raure en un lloc recòndit d’algun continent.
Puig: Perquè no em fas cas?. Jo posaria la mà al foc que es tracta d’una illa.
Berta: És igual. Hauríem de conèixer-ne els contorns.
Puig: Ja hi aniré jo. Vosaltres us quedeu aquí. No vull que prengueu el mínim mal.
Berta: Està bé. Nosaltres quatre guarnirem el nostre refugi de menjar i eines necessàries.
Puig: Us prometo que tornaré amb notícies. També trobo que hauríeu de fer guàrdia o vigilar si s’aproxima un vaixell.
Isolda: Jo hi estic d’acord amb aquest pla.
Berta: Em sembla suficientment bona aquesta idea. Demà matí cal que parteixi buscant una sortida.
Puig: No en dubtis que ho faré.
Isolda: És tard. Tinc molta son.
Puig: És veritat! Prou de discutir. A dormir tothom!
Berta: Jo també estic cansada.
Puig: Au va a dormir, bona nit Berta.
Berta: Bona nit, capità.
Isolda besa al capità.
Isolda: Dorm bé que demà aquest territori salvatge et declararà la guerra.
Puig: Dorm estimada i que no et preocupi res. Demà quan et despertis ja hauré partit.
Isolda: Bona nit, Marc.
Puig: Bona nit, Isolda.

escena 4

Interior de la cova. Estan reunides les tres noies sense el capità. Estan esperant la seva arribada. Estan assegudes i la Gemma i la Marina mengen alguna fruita.

Berta: Ha estat un dia dur per a totes. Sort que amb la pluja d’aquest matí hem recollit aigua potable.
Gemma: No estem sols en aquest tràngol.
Marina: Suposo que no tots els dies seran com aquest
Isolda: El nostre capità ens guiarà.
Berta: Deus voler dir el teu capità.
Isolda: El capità procura per cada una de nosaltres.
Marina: De debò?
Isolda: Tenim un capità que no ens el mereixem.
Berta: Ens hauries d’explicar com vas seduir al capità.
Gemma: Berta, no està bé ficar-se en la vida íntima de les persones. És un terreny gairebé sagrat.
Berta: Amb una illa tan gran com aquesta no em diguis que no poden gaudir de la intimitat.
Isolda: Això no és de la teva incumbència!
Berta: Ja que no podem tenir aquí un benestar material, procuro que l’esperit s’ho passi bé.
Isolda: Jo i el capità no necessitem la teva ajuda.
Gemma: Em sap greu dir-te això, però a mi em sembla que estàs massa unida al capità. Ni tan sols sou marit i muller.
Marina: Conjurem tots els fantasmes i a la nostra soledat.
Berta: Et sents sola Marina? Pobre noia. Quin home et podrà consolar?
Gemma: Estem sota una prova del totpoderós.
Berta: No, nosaltres soles som les responsables dels nostres actes. Hi ha coses però que no es poden aturar.
Isolda: Com ara què?
Berta: Tu sabràs en la teva intimitat. Jo sí que ho sé, al igual que la Gemma i la Marina.
Isolda: Porca!
Berta: Tranquil·la el capità esta encegat en la teva persona. S’oblida sovint de donar-nos a nosaltres tres un tracte de deferència.
Gemma: A vegades les seves paraules en són un consol. És un gran home. I no em farà oblidar que estic casada amb Déu. Voleu parar de dir burrades!
Isolda: El capità és molt capità.
Marina: Si ens sentís el capità s’emportaria una bona decepció de nosaltres.
Berta: Isolda, explica’ns coses del capità. Així li podrem dispensar un tracte més exquisit.
Isolda: Ell estaria molt content si no hagués de discutir sovint amb tu.
Berta: Em sembla que jo i ell descobriríem aviat punts comuns.
Isolda: El capità té les coses molt clares.
Berta: Sí, vols dir?
Isolda: Gemma, ajuda’m a defendrem d’aquesta serp.
Gemma: No és cap serp. Té raó en el que diu.
Marina: El capità és molt amable amb mi.
Berta: Ho veus, Isolda?
Isolda: No veig res.
Berta: Aquí estàs desposseïda de tot. No ets una senyora. Per molt que el capità ho intenti.
Isolda: Gemma, Marina, ajudeu-me a fer callar aquesta serp.
Marina: Les diferències acabaran resolent-se. I és que tu, Isolda no tens paciència.
Isolda: Paciència, jo. Una noia com cal ja li hauria donat aquesta serp un bon mastegot.
Berta: No m’imagino una Isolda violenta.
Isolda: No em provoquis que a mi m’és molt fàcil de passar de les paraules a l’acció.
Berta: Et creus una noia valenta?
Isolda: Molt més que la poca majoria de noies que som aquí.
Berta: Ets una noia forta Isolda. Entre totes, mirarem que no et perdis.
Gemma: Però jo encara trobo que és un pèl massa orgullosa.
Isolda: T’equivoques de persona.
Berta: Sí, malgrat la teva fortalesa, Isolda, sembla que tu estiguis per sobre de nosaltres tres.
Isolda: Què us he fet jo?
Berta: Mira, està bé que siguis la promesa del capità. Però això no hauria de voler dir que ens pot discriminar com aquell que res.
Isolda: Discriminar? A sang de què? El capità us té en tracte exquisit.
Berta: No. Algú li fa veure coses que no són. En realitat nosaltres som una altre cosa. Sembla que el capità té la imatge de nosaltres tres com de tres noies desvagades, dèbils i ploraneres.
Isolda: T’asseguro que el capità no pensa això de vosaltres. De vegades es queixa que tu assumeixes la gran càrrega d’interpretar el paper de noia forta. I jo li confirmo que ho ets de forta. I que en comparació a les altres tres, tu ets un toro.
Berta: Gracies però no vulguis maquillar la realitat. Jo tinc molts moments de debilitat.
Isolda: I em culpes a mi per tot això?
Berta: Sí, aquí les coses són com els vol veure el capità i tu.
Isolda: Per l’amor de Déu! Gemma digues algú. Aquesta bruixa us farà creure el que vol.
Gemma: Com a bons cristians tu i el capità no hauríeu de gaudir d’aquesta intimitat fins que us hagueu casat per l’església.
Isolda: Aquí jo i el capità estem per la feina. Així que nena, no sé que t’empatolles.
Gemma: Quan portem aquí? Un mes? Encara no m’heu demanat de fer unes oracions per la nostra salvació.
Isolda: Ja pots anar esperant el teu Déu!
Gemma: Qui traeixi la seva fe, trairia a Déu.
Isolda: Vés a explicar les teves històries a les ones.
Gemma: Et penediràs de la teva actitud pecaminosa.
Berta: ( Adreçant-se a la Isolda) Et creus que ets l’elegida per sobreviure a nosaltres tres.
Isolda: Per mi totes quatre som iguals davant els ulls del senyor.
Marina: Si totes continuem amb aquesta actitud no ens em sortirem mai.
Berta: Tu calla, no t’han demanat la paraula.
Isolda: Qui ets tu per manar a callar a una persona adulta.
Marina: No ho he dit amb mala bava.
Isolda: No, no entenc com la obeeixes.
Marina: És que hi ha alguna alternativa?
Isolda: Que poc que coneixes a les dones, tot i malgrat esser una de nosaltres.
Marina: En una situació com la nostra no val la pena ser escrupolós.
Berta: Ben dit Berta. Perdona’m si t’he ferit alguna vegada amb les meves paraules.
Marina: No. Mai.

Pausa

Isolda: Berta, no t’han dit mai que hauries d’haver nascut home.
Berta: Sí sóc més valenta que alguns homes. Però per damunt de tot sóc més dona que tu.
Isolda: ( Riu) Ah sí, que tens alguna vocació secreta com per exemple ser actriu? O bé tens un fenomen estrany com ara tenir més sovint la regla?
Berta: Et creus molt forta eh? Vés a saber per què però t’asseguro que d’aquí una setmana tot haurà canviat.
Isolda: No estàs en condicions de complir les teves promeses. Aquí tothom ha d’estar per la feina. I no especular que li pot ocórrer a la seva companya.
Berta: Al capità li pot passar de tot. Ens és d’una inestimable ajuda.
Gemma: Hagués estat millor que no hagués sobreviscut. Ara no ens discutiríem tan.
Berta: El capità, les coses com siguin, té un criteri molt clar.
Isolda: I tan. Sap a cada estona quan ha de xerrar i quan ha de callar.
Gemma: Ara bé és un noi ben plantat.
Isolda: Em sembla que és el capità més jove del país.
Berta: Falta domesticar-lo.
Isolda: Escolta, qui ets tu per parlar així del meu xicot. Com si fos teu.
Berta: Ja ho sé, però temo que el capità es comporti com si estigués al seu país.
Isolda: Et juro que si li vols mal, tindràs la meva venjança.
Berta: No t’embalis reina. Em referia que això de qui és un República per i de les dones. Aquí no tindrà els privilegis que té un home en qualsevol altre racó del planeta.

Pausa

Marina: No creieu que el capità és un bon element?
Berta: Massa bon element, segons el meu gust.
Gemma: No perdem el nostre punt de referència. Primer el que importa són les nostres vides. Desprès ve el capità.
Isolda: Jo no sé concebre la nostra vida sense la presència del capità.
Berta: T’hauràs d’acostumar a pensar el contrari.
Isolda: No t’agrada que ell sigui el nostre capità aquí a la terra?
Berta: No. No estem en el seu vaixell. Així que no sé perquè hem de seguir les estúpides normes de sempre.
Isolda: Per mi pots fer el que et vingui la gana. Ara bé, mentre no m’ofenguis a mi o bé al capità.
Berta: Ai pobre Isolda. La ment i l’esperit humà és imprevisible.
Isolda: No presumeixes de ser una noia independent i madura?
Berta: Fem el que podem.

Pausa

Isolda: Sóc una noia legal. I a més, aprofito cada ocasió per anar a més. Estic segur que en aquesta illa no donaré el pitjor de mi mateixa. Al contrari trauré totes les meves virtuts. A la vida he viscut situacions pitjors que aquesta. I n’he sortit victoriosa. I naturalment he ajudat a persones que es trobaven en una situació pitjor. Mai he tingut un no. Així espero de vosaltres un gest semblant.
Gemma: Amb el proïsme sol, no vas enlloc. Primer s’ha d’estimar al Senyor. Sense amor al senyor no poden existir altre tipus d’amor.
Isolda: ( Riu) Em sembla que en aquest sentit, i en aquesta illa estàs sola.
Marina: Jo comparteixo l’opinió de la Gemma.
Berta: No es pot utilitzar la paraula amor frívolament com ho fas tu.
Isolda: Aquí la única cristiana de veritat que conec és ella. ( La Isolda assenyala a la Gemma)
Berta: Darrerament ella ens ha fet obrir els ulls. Abans del naufragi pensàvem que l’amor fora del matrimoni era legítim.
Isolda: I ara no! Va, noies, no em feu riure! Se us ha begut l’enteniment.
Berta: Parlo seriosament. Déu ha reorientat la meva vida. I jo no la comparteixo amb pecadors de segona divisió.
Isolda: Mentidera! El problema en tu és que desgraciadament per a tu no tens l’oportunitat de ser una pecadora. Tu i jo sabem que t’importa un rave ser pecadora o no.
Gemma: Jo no dubto de la seva sinceritat.
Marina: És en moments com aquests que un demostra si és una bona cristiana.
Isolda: Desconeixia la vostra faceta de devotes.
Berta: Ja que no ens podem encomanar al capità, fem-ho bé.
Gemma: I ja està bé que en aquesta illa uns tinguin un privilegis i altres no.
Marina: Per no dir que una és creu la reina de un conte meravellós amb final feliç.
Berta: Per nosaltres no ets la futura esposa del capità. Ets una més.
Isolda: Alto! Jo compleixo amb tots els meus deures. No sé a que ve això. Bé, ho puc endevinar. Sí, i ho dic ben alt perquè ho sentiu: sóc la promesa del capità! I només una força major em traurà d’aquesta posició.
Berta: Mira per on! Ja ens convé que una de nosaltres sigui ferma en qualsevol cosa.
Marina: A mi em costa tan ser forta. De seguida en desanimo.
Berta: Haurem de fer venir ràpid, al capità. Ell ens aixeca la moral i alguna cosa més.
Gemma: Ens fa creure que la fe és un camí vàlid i profitós. L’altre dia parlant amb ell em va convèncer que la fe és un sentiment que pertany a tan els catòlics com els no practicants. La fe agermana a tota la humanitat.
Berta: Un noi com el capità fa més fàcil aquesta unió entre els home i les dones.
Gemma: Tots hem de seguir el camí de la fe. És la única salvació possible.
Marina: Llàstima que el capità no sigui també un sacerdot.
Berta: Per mi és com si ho fos.
Isolda: Gemma, deixes que parlin així del meu capità? En que el voleu convertir el pobre? Amb un titella?
Berta: Un noi com ell enmig de tantes dones no pot ser sinó el guia espiritual.
Isolda: No parlis més d’aquesta manera. Que no ho veus Gemma com perverteix el sentit d’aquestes elevades paraules. Qui és ella per dir què és l’esperit d’una?
Gemma: El que fa la Berta és una cosa molt natural. Cita les paraules clau de la doctrina cristiana per creure en elles. Si tu vols creure en els preceptes de la nostra religió primer cal que creguis en la força que generen les seves paraules.
Isolda: Ara només puc creure en la salvació material. O que no passem una mica de fam?. No sé com tu essent una persona tan ample de mires no ho tinguis en compte.
Gemma: Escolta, nena, no crec que passem fam.
Marina: A mi em protegiu molt. No em deixeu fer res important.
Gemma: Pobre Marina! Tu ens vols ajudar més del que pots. El que sí et varem dir que fessis és que habilitessis aquesta cova com la nostra estança.
Marina: M’hauria haver acompanyat al capità en la seva missió.
Isolda: A totes ens hauria encantat anar-hi.
Berta: En aquesta illa tots tenim els nostres drets i deures.
Isolda: Es pot saber en què he fallat jo?
Berta: De moment en res. Però nosaltres vigilem.
Marina: Als ulls del capità totes quatre hauríem de ser iguals.
Gemma: No tens dret a queixar-te de res, Isolda. El capità et tracta com una princesa.
Isolda: Tan de bo que haguéssim sobreviscut només jo i el capità.
Gemma: Infàmia!
Berta: El capità hauria descobert la teva part fosca igualment.
Gemma: El pecat sense una disciplina clara campa pels seus aires.
Isolda: Ja. I vosaltres sou aquesta disciplina. Abans prefereixo cremar-me a infern que portar segons el que vosaltres és una vida virtuosa.
Gemma: Prefereixes ser una bruixa?
Isolda: Sí, si això significa ser una dona lliure.
Berta: Gemma, no siguis tan estricte. Deixem que sigui una dona lliure. Si és lliure serà prou responsable com per encaixar els cops que es mereix.
Isolda: Encara que no ho sembli jo també les he passat molt putes.
Marina: Us faig saber que si continuem gairebé cinc setmanes en aquest lloc embogiré.
Gemma: Tu no et desmarquis del nostre costat i veuràs com tot anirà com una seda.
Marina: Ara recordo el meu marit. No sé si haurà rebut la notícia que el nostre vaixell s’ha donat per desaparegut. És ben capaç de voler venir a Xile per investigar el naufragi.
Berta: No serveix de res que recordis ara el teu marit. Ara ens hem d’espavilar totes soles.
Gemma: Totes quatre, no crec. La Isolda no.

Pausa

Isolda: Us juro que quan vingui el capità l’informaré de les vostres conxorxes.
Berta: Pensarà que t’has tornat paranoica, maca.
Isolda: El capità és un home molt llest. I a més hi entén molt de dones. Tot i la seva joventut és un gat vell. Cap de vosaltres li farà creure cap bestiesa.
Berta: Els fets cauran pel seu propi pes. Quan volem controlar alguna realitat aquesta se’ns escapa.
Isolda: No em rendeixo amb facilitat.
Gemma: Quina falta de humilitat!
Marina: Com es nota que la vida no t’ha donat cap lliçó.
Isolda: Conviure amb vosaltres tres ja és suficientment una aventura alliçonadora.
Berta: Gràcies.
Gemma: No n’hi ha prou amb una actitud comprensiva. Està bé entendre però més important és actuar.
Isolda: Molt bé! Que vols que faci?
Gemma: Estar molt més per la feina i menys pel teu capità.
Isolda: I tu mateixa! Bé prou que en moments claus t’he vist parlar amb el capità.
Gemma: Parlàvem de com reconduir la situació entre tots cinc. No res de particular.
Berta: En moment així em sento orgullós de ser una dona.
Isolda: Orgullosa de ser una dona? Em sembla que per tu això no és cap novetat.
Berta: Sé resistir a les temptacions.
Isolda: De debò? Això ho hem de celebrar!
Berta: Si una de nosaltres actua rectament, les altres la han de seguir.
Gemma: Ens falta una mica de sacrifici. Pensar més en el grup i menys en nosaltres mateixes.
Isolda: Jo crec que tothom fa el que pot. Tothom esta al límit de la seva capacitat de resistència.
Gemma: No, jo t’he vist jugar amb el capità mentre les altres treballaven.
Isolda: No t’omples tu tan de la paraula amor. Perquè l’amor entre un home i una dona no pot ser tan sagrat com l’amor de una persona pel seu Déu.
Gemma: Blasfema!
Berta: És una falta de decència que tu i ell us beseu en presencia nostre. Almenys us en podríeu amagar. No fa falta que ens ho retreguis per la cara.

Pausa

Marina: Tranquil·les noies. D’aquesta manera el capità podrà valorar en la justa manera el que és la Isolda: un ser egoista i superficial.
Berta: Si només fos això.
Isolda: En moments com aquest em sento més unida que mai amb el capità.
Berta: Que et duri molt això. Jo mentrestant ja he parlat a soles amb ell.
Isolda: Ah! Per això ell ha volgut portar la missió ell sol. Ahir li devies menjar el coco.
Berta: Si pogués també el convenceria per altres coses.
Isolda: Com goses, com t’atreveixes a parlar d’aquesta manera. Et penses que ets la reina anglesa o què?
Berta: No malpensis. Això és una prova que alguna cosa insana volta per la teva ment. El teu esperit està podrit.
Isolda: Si fos un home ja t’hauria tombat.
Berta: És això l’únic que saps dir?
Isolda: Ara sí que veig que m’hauré d’encomanar al sant pare!
Gemma: És incorrecte pensar en ell únicament quan les coses van mal dades.
Berta: També és una infàmia utilitzar les persones segons els interessos d’una.
Isolda: En pots dir un sol exemple de quan he estat egoista?
Berta: Durant tots aquests dies no t’has desempallegat del capità. Estaves a totes hores enganxat a ell. Quan nosaltres realment et necessitaven per alguna altre cosa.
Isolda: El capità i jo no hem plegat de pencar durant aquest dies. I tot per nosaltres.
Berta: Esteu tan encegats que només penseu en vosaltres dos. I a sobre tinc constància que copuleu sense cap mirament. Sense preocupar-vos que us vegin.
Isolda: I bé, no saps el que dius, nena. Nosaltres mirem de fer-ho lluny de vosaltres. Reconeix-ho d’una vegada, el nostre comportament ha estat impecable. Però tu t’obstines a buscar tres peus al gat. I totes dues sabem molt bé perquè.
Berta: Diuen que darrera un gran home hi ha una gran dona. No sé si tu pots ser aquesta gran dona.
Isolda: Una dona és fa gran combatent amb altres dones que volen la seva fi.
Gemma: Estàs perduda si penses i actues d’aquesta manera.
Isolda: Perduda, dius? Tu em voldries ben callada i morta. Ja et conec a tu.
Gemma: Que déu se t’apiadi de la teva ànima. Jo t’estimo igualment.
Isolda: Estimar-me? No fotis. Em pregunto si seria el mateix si el capità no hagués aconseguit arribar a la costa.
Gemma: Et crispés per res. Hauries de tenir més paciència.
Marina: Has de pensar que nosaltres hem perdut els essers estimats.
Isolda: I jo en tinc la culpa?
Marina: No. Però des de que hem arribat només has tingut paraules afectuoses pel capità.
Isolda: Què et pensaves? Jo deixo que la gent campi al seu aire. No és això tot el que voleu?
Berta: Vols que estiguem en llibertat, però al mateix temps fas tot el possible perquè ens mantinguem allunyades del capità.
Isolda: Això són invencions teves, estimada. Malgrat que jo sigui la seva promesa ell intenta tractar d’igual manera a cada una de les quatre noies.
Berta: No em negaràs que et sens superior.
Isolda: Per res del món.
Berta: Ets un pèl massa orgullosa.
Marina: I creguda.
Gemma: Jugues a ser magnànima quan en realitat ets un petit peó en mans de Déu.
Isolda: Voleu callar d’una puta vegada! Estic fins els nassos dels vostres retrets. Prou! He dit prou!
Berta: Nosaltres et volem el bé.
Isolda: Prou! Me’n vaig de aquí, serps verinoses. Me’n vaig si haig d’estar en pau amb mi i amb vosaltres mateixes.
Berta: Va, no n’hi ha per tan.
Isolda: No ara tinc tot el dret a ser tan intransigent com vosaltres amb mi.
Gemma: De debò que vols anar a passar els dies sola? Ens trobaràs a faltar.
Berta: I ja en parlarem si el capità t’acompanyarà.
Marina: El capità no té un cor de pedra. A ell li toca ser solidari amb totes.
Isolda: D’això ja en parlarem maques.
Berta: Si vols marxar, ves-te’n. Jo crec que tornaràs.
Isolda: Adéu companyes, que us vagi bé i bon vent. A mi m’heu vist ben prou!
Marina: No sé perquè t’ho agafes tot tan seriosament.
Isolda: Es nota que no saps posar-te al meu lloc.
Marina: Jo t’apreciava de debò. Ara veient com ets tan arrauxada i orgullosa no sé si fer-te cas.
Isolda: Sapigueu que jo me’n puc sortir perfectament sola.
Marina: No inspires cap compassió.
Isolda: És el que voleu no? Adéu companyes.

La Isolda s’aixeca i recull les seves pertinences. Se’n va de la cova i surt de l’escenari. Queden damunt de l’escenari les tres noies.

Marina: No ens hem passat una mica?
Berta: No, ha tingut el que es mereix. No podem tolerar que es senti diferent de la resta del grup.
Gemma: Millor així. O sinó ens hagués sembrat aquí les llavors de la discòrdia.
Berta: En perdre a ella, no crec que igualment perdem el capità.
Gemma: Resem perquè no sigui així.
Marina: És tan bon noi, el capità.
Berta: I també és llest, no penseu que el pugueu manipular.

La Marina i la Gemma riuen.

Berta: Bé, us n’hauré d’ensenyar a tractar amb homes.
Gemma: Suposo que parles per tu mateixa i la Marina. Amb mi no compteu.
Berta: Com tu vulguis.

escena 5

L’acció transcorre a la platja. Hi ha dos personatges: el capità Puig i la Isolda. Estan assentats a la sorra.
Puig: Definitivament et puc dir, que en aquesta illa estem del tot sols.

Isolda: No vas dir que és probable que aquesta illa podria ser visitada pels exploradors.
Puig: Sí però em sembla que això és cada vegada més una possibilitat remota.
Isolda: Sort que et tinc a tu.
Puig: Ho sento si no et puc dedicar més temps a tu. Però primer és el procurar que tothom pugui sobreviure.
Isolda: Què fan les meves amigues. Fa dues setmanes que no les veig. I m’alegro de la meva independència envers a elles.
Puig: Elles estan tan il·lusionades com tu per sortir d’aquest pou.
Isolda: No creus que les veus massa? Més del que és necessari.
Puig: No. Elles també són persones humanes.
Isolda: Tu saps que hi ha persones i persones.
Puig: Encara ara no entenc com no heu fet les paus.
Isolda: Què no t’ho vaig explicar com n’eren d’escurçons?
Puig: Sí però això és un problema exclusivament entre dones.
Isolda: Però de qui estàs al cantó?
Puig: Ets la meva xicota i quan a tal penso que ets la persona més meravellosa de l’illa. Ara bé, encara que tu estiguis enemistada amb elles, crec que tenen el dret a viure dignament en aquesta illa. I si necessiten més ajuda, jo els hi proporcionaré.
Isolda: Suposo que cada dos per tres la Berta et deu somriure.
Puig: La pobre s’esforça en ser simpàtica.
Isolda: Com li pots dir la pobre? És una malparida i l’hauries de tractar com el que és realment.
Puig: Isolda, ho bé aparques la teva gelosia o em buscaré un altre lloc per viure.
Isolda: No, rei. Ho sento, no volia dir això. És que últimament estic molt nerviosa.
Puig: Escolta, jo, malgrat tot també tinc els meus punt dèbils i no tinc ningú que em consoli.
Isolda: Mentida! Em tens a mi!
Puig: No. Sempre he estat jo i sóc jo qui t’ha d’animar constantment.
Isolda: Va, no comencem una altre vegada, que ara fa dos dies que no ens discutim.

Pausa

Puig: No, per començar no crec que fos una bona idea que els dos anéssim a viure per separat de les altres noies.
Isolda: Marc, ets un bon element però mai serà un noi sensible.
Puig: Mira, tia, t’he aguantat dues setmanes. T’he tractat com una reina i encara et queixes de mi. No sé que haig de fer més.
Isolda: T’han menjat el tarro.
Puig: No! Sé molt bé el que em faig. No creguis que em faci el màrtir. Però jo lluito perquè formem un grup humà prou maco. I tu hi estàs en contra.
Isolda: No em faràs creure que les vols ajudar desinteressadament?
Puig: És la veritat.
Isolda: Les dones quan volem podem viure soles sense cap tipus de problemes. Els homes no.
Puig: És el que vols, viure sola, doncs endavant.
Isolda: Et veus valent perquè hi ha les altres tres, veritat? Si estiguéssim tu i jo sols no series tan exigent amb mi.
Puig: Potser ja ens hauríem matat.
Isolda: Senyor Puig, què vols de mi?
Puig: Voldria que no fossis tan agressiva. Potser si aquí tinguessis de debò unes amigues et podries desfogar.
Isolda: Vols que me’n vagi a viure amb aquelles tres serps?
Puig: Si és preferible a qualsevol altre cosa.
Isolda: Ens vols tenir a totes quatre localitzables, eh? L’autèntic rei del mambo!
Puig: Durant el dia ja tinc els collons pelats de pensar com ens ho farem per sobreviure el dia a dia. De manera que no tinc temps per pensar en foteses sentimentals.
Isolda: Això ho creus tu.
Puig: Abans no eres així.
Isolda: Les circumstàncies han canviat. No sé com pots pensar que aquí a la illa continuaré essent la teva promesa submisa. Et faré valer els meus drets.
Puig: Molt bé! De què et queixes? Va, engega.
Isolda: Tinc dret a triar jo el moment que hem de fer l’amor.
Puig: Què més?
Isolda: Vull acompanyar-te a les incursions que fas a l’illa.
Puig: Em pensava que volies el contrari.
Isolda: Al principi sí que volia estar com una reina. Però ara ha arribat un moment que estic avorrida. I sobretot, el que compte més és que en aquesta actitud em sento una inútil.
Puig: Sort que tens un punt de seny!
Isolda: Estic tipa d’esperar-te en la barraca. Vull que cada vegada m’apreciïs més pel que faig, no pel que pugui ser.
Puig: Haguéssim començat així de bon principi.
Isolda: Però no vull tornar a veure a la Berta.
Puig: Perquè? D’acord que té un caràcter fort. Però això estimula la força de voluntat de tots vosaltres. Us fa avançar. D’aquí la conveniència d’estar tots units.
Isolda: Sí ella vol estar molt unida a tu.
Puig: Em pensava que la nostra relació estava basada amb la confiança.
Isolda: Sí, però jo veig les segones intencions de la Berta. O bé a tu et deu interessar que totes les noies perdin el cul per tu.
Puig: Per d’una vegada no deixes en pau les diferències entre els homes i les dones. En el fons tots anhelem la felicitat. Perquè no la busquem, en comptes d’amargar-nos els uns amb els altres.
Isolda: Et costarà car voler acontentar a tothom.
Puig: És un risc que haig de córrer. Trobo que les altres noies s’ho valen.
Isolda: Em perdràs a mi, si hi vas.
Puig: No em facis xantatge perquè no et servirà de res.
Isolda: Et pots imaginar una situació completament inversa: és a dir tres nois i jo. Desprès sí que no tindria cap queixa de tu. Series un àngel.
Puig: No sé de què et queixes. Portem dues setmanes fent el que tu dius. I jo ja n’estic ben tip!
Isolda: Vols anar a veure a la Berta i companyia? Ves-hi però desprès no em vinguis a veure plorós perquè t’han ben cardat.
Puig: Isolda, parlem-ne. No cal que trenquem. Tan sols fa falta que tu siguis més flexible.
Isolda: Vols que em reconciliï amb les noies. Molt bé, ho intentaré. Però només ho faig per tu. No és de la meva convicció. Però, bé, tu ho vols, i ho tindré en compte.
Puig: De mala gana no vull que facis res.
Isolda: Me les conec de memòria a la Berta, la Marina i la Gemma.
Puig: I què tenen de dolent?
Isolda: Perquè t’ho haig d’explicar? Igualment per tu són virtuts, vés a saber.
Puig: Isolda, t’ho demano com a amant, com a amic i com a noi. Trenquem aquest aïllament artificial. En situacions així les persones estan fetes per col·laborar, cooperar i fraternitzar. No per muntar la guerra cadascú pel seu cantó.
Isolda: Molt bé, facilitaré que el teu somni es faci realitat. Anem a trobar a la Berta i companyia.
Puig: Ho dius de veritat?
Isolda: Vols que t’ho repeteixi com un lloro?
Puig: Molt bé! Perfecte! Demà les anirem a veure.
Isolda: Fet!
Puig: És un objectiu del qual no te’n sentiràs penedit.
Isolda: Tan de bo!
Puig: Sí i tan! Ja ho veuràs!
Isolda: Em sento com es devien sentir els guerrers abans d’entrar en batalla.
Puig: Tranquil·la, que serà un passeig.
Isolda: Això veig. Bé, vaig a recollir les coses. Fins ara!
Puig: Ets un cel!

La Isolda surt per una banda de l’escenari i es queda sol el capità Puig. La llum de l’escenari es va apagant per fer la transició a l’escena següent.

escena 6

L’acció transcorre a dins de la cova del començament. Esta habilitada com a l’habitatge de les tres noies. A dins de moment hi ha la Berta i el capità. Estan asseguts menjant uns cocos. De sobte deixen de menjar i la Berta es va a asseure al cantó del capità. Estan sols.

Berta: Hem recollit suficient menjar per a sobreviure dues setmanes més sense preocupar-nos de res. Ara la única precaució és no prendre mal.
Puig: Efectivament, si alguna de vosaltres es trenqués algun braç o cama no sabríem com fer-ho. Per això és convenient que no ens moguem gaire.
Berta: Tens raó. Però no n’hi ha per tan. Deixa que les altres noies es banyin ara al mar.
Puig: És que quan falta algú sempre pateixo. Temo el pitjor.
Berta: Que bon minyó que ets. Respira fondo. Relaxa’t ara. Estira’t.
Puig: No crec que sigui una bona idea. Vaig a veure què fan la Isolda i les altres noies.
Berta: Mira de ser més egoista. No en trauràs res d’estar patint constantment per nosaltres.
Puig: No. Em faig responsable de vosaltres quatre. No les tinc totes quan falta alguna de vosaltres.
Berta: Si no vigiles acabaràs cremat. Et creus que nosaltres no anem en compte. Au va estira’t. Et vull fer un massatge relaxant.
Puig: No crec que sigui una bona idea.
Berta: Perquè? Només és un massatge.
Puig: No? Imagina’t que ara aparegui la Isolda. Què pensaria?
Berta: Tranquil. M’han dit que s’hi passarien fins que el sol comences a baixar. Encara n’hi ha per molt.
Puig: I hauries d’haver anat tu amb elles.
Berta: Els he dit que no em trobava gaire bé.
Puig: No crec que la Isolda s’ho hagi empassat.
Berta: A la Isolda la tinc ben despistada.
Puig: Què vols dir?
Berta: Te’n recordes de les últimes discussions que hem tingut sobre la forma de procedir, sobre com hem de sobreviure.
Puig: Sí i tan que sí. Últimament t’has posat ben marrana.
Berta: Doncs sàpigues que ho he fet a posta.
Puig: Perquè?
Berta: Estira’t i t’ho explicaré.
El capità Puig s’estira a dins de l’estança còmodament. La Berta s’hi acosta i li comença a fer el massatge.
Puig: Deies?
Berta: Sí, deia que tinc a la teva Isolda ben enganyada.
El capità riu.
Puig: Em vols seduir? M’ho temia...
Berta: Seduir no és la paraula correcte. Vull que t’adonis del valor que represento jo en aquest guirigall.
Puig: Ja m’estranyava que no haguessis intentat lligar-me de bon principi. Ho trobava rar. Fins i tot he de reconèixer que ho trobava inquietant. Però no, no et facis il·lusions. La Isolda és la meva reina particular. Ella es mereix el millor.

Pausa.

Berta: Siguem realistes. Com portem aquí? Un mes, dos mesos. No crec que més. I tu estàs enganxat a la Isolda la major part de les vint-i-quatre hores. La Isolda és una bona xicota. No et presenta gaire guerra. I saps l’avorriment ha matat a moltes parelles. Pel que fa a vosaltres dos crec que esteu en un impasse.
Puig: Estem molt més units del que pots pensar. A mi m’importa un rave els defectes que pugui tenir.
Berta: I tu què no en tens? No has pensat que ella s’hagi pogut plantejar deixar-te. Però no ho farà perquè ets l’únic mascle de l’illa, del món sencer.
Puig: No diguis rucades. Ella m’estima. I si no m’estima descobriràs que ella és capaç d’assumir perfectament el valor de l’abstinència.
Berta: T’has criat massa en un món d’homes.
Puig: He conegut a moltes dones abans de conèixer a la Isolda.
Berta: I ara em diràs que cap t’ha sorprès?
Puig: No, però he après que l’opció conservadora és la millor quan es presenta un conflicte amb una dona.

La Berta riu.

Berta: Així que ens tens por a mi, a la Gemma i la Marina?
Puig: La Isolda és la meva confident.
Berta: I què t’explica? També pot ser la teva traïdora.
Puig: M’ha advertit de les teves males arts.

La Berta riu.

Berta: Veig que la Isolda és llesta. Compte que sóc una serp verinosa. Puc picar en el moment menys esperat.

La Berta fa les fregues a la panxa i al darrera a la cintura.

Puig: Quan estic a terra tracto amb moltes noies que són com tu.
Berta: Així que estàs acostumat a ser infidel amb la Isolda. Com em sorprens capità Puig.
Puig: No m’interpretis malament. Jo sé guardar les formes. He estat capità de vaixells molt importants a pesar de la meva curta edat. I he vist com les noies em donaven un tracte deferent. Fins i tot quan la Isolda començava a ser la meva promesa, les noies de les tavernes i als voltants m’assetjaven. I en el fons com que sóc un noi educat, no els engegava.
Berta: I no les enyoraves quan estaves amb la Isolda. Ella que és una noia tan formal.
Puig: Ella es una santa. I no admeto que les comparis amb aquestes noies.
Berta: Les santes fan patir a tothom que els envolta menys a elles mateixes.
Puig: Sí, a les males pècores pel fet de ser-ho se les eximeix de tot. En canvi, una santa comet un error i els lleons se li llencen al damunt.
Berta: Els homes quan es volen divertir busquen una bona barjaula.
Puig: I que me’n dius del matrimoni.
Berta: Per molts homes és una imposició social. Una obligació costosa i soferta. Per això sempre es procuren de buscar una bona amant.
Puig: I tu en què ets millor que la Isolda.
Berta: Jo sempre seré inferior a la Isolda. Els homes no en prenen seriosament. I aquí esta la meva desgràcia. Jo et puc convèncer del contrari. També tinc amagada una part de santa aquí dins el meu cor.
Puig: Ho tinc decidit. Em quedaré amb la Isolda. Res em farà canviar. A no ser que sigui un motiu de força major.
Berta: Aplaudeixo la teva determinació. La Isolda és una noia afortunada.
Puig: Mira, he anat amb moltes dones. Sé el que em pot oferir cada una. Fins i tot et diré que he fet seguir dues dones al mateix temps. I perquè dic jo, si totes les dones convergiu en una sola dona. Totes sou el mateix. No hi ha pràcticament cap diferència. Totes voleu el mateix. Potser m’equivoco i hi ha alguna excepció però per l’edat que tinc...
Berta: Per mi encara ets molt jove i inexpert. I que és això de fer generalitzacions. Demostres tenir una cultura molt basta i baixa. Precisament cada dona és un món diferent. Mentre intentes comprendre aquest món, tot va bé, tot és perfecte. Però un cop ens comenceu a entendre, aleshores voleu trencar amb tot i us distancieu de nosaltres per una por que no entenc.

Pausa

Puig: És que les dones sou impecables. Sou una força de la naturalesa. No m’estranya que alguna vegada temem sortir-nos escaldats.
Berta: Hauries d’estar content com estem gestionant la nostra accidentada estada a aquí. Si la situació hagués estat al contrari, a la pobra noia ja la hauríeu violat no una sinó desenes de vegades. Primer l’haguéssiu tractat com una princesa. Això només hauria durat la primera setmana. A la segona setmana algú de vosaltres hagués congeniat amb ella. I a la tercera setmana jutjaríeu injust que aquell noi fos escollit per mantenir-hi una relació. A la quarta setmana, tots estaríeu impacients per follar-vos-la. Ella oposaria resistència i vosaltres impulsats per una força cega oblidaríeu les normes. Pensaríeu que és una dona més. No una persona amb cara i ulls sinó una vulva més que té el deure de no fer distincions entre els homes que l’envolten.
Puig: Potser sí que les dones sou més civilitzades. Però per aquest mateix motiu teniu unes armes més subtils. Una dona quan destrueix ho fa de la manera més indissimulada que existeix. Nosaltres els homes podem, no donar-nos compte perfectament.
Berta: Què et penses que totes quatre lluitarem a mort per aconseguir-te?
Puig: Sí. Més o menys.
Berta: Perquè passi això s’ha de ser un home excepcional.
Puig: Sóc el capità més jove del país. I ja tinc cinc anys d’experiència.
Berta: Quantes dones creus que pensen que tu ets extraordinari? O bé que tens un do?
Puig: Tu mateix. Ara el següent pas que anaves a fer era ensabonar-me. Fer-me distingir de la resta dels homes. Perquè les dones tampoc saben estar de bona manera soles. Sense cap mascle a la vista.
Berta: M’agraden els nois que no tenen pèls a la llengua. I una bona raó per ser amics d’ells és que no són un pèl més orgullosos que la resta.
Puig: En el meu cas tan sols es tracta de ser equànime amb vosaltres quatre.
Berta: Entenc perfectament que per a tu quatre dones juntes en un espai petit pot ser font de un immens trasbals.
Puig: I depèn de vosaltres que em demaneu el mateix o bé cada una, una cosa diferent.
Berta: Davant meu, oblida’t de ser un cavaller. Si et fan picor els collons, rasca-te’ls.
Puig: Gracies.
Berta: I si vols em pots anomenar en un apel·latiu diferent del meu nom. Com tu vulguis.
Puig: No, Berta, ja m’està bé.
Berta: Et fa res que tiri escopinades?
Puig: No.

La Berta llença una escopinada.

Berta: Trobes que sóc poc femenina?
Puig: Sí.
Berta: Hòstia! Quina llàstima! Jo procuro no perdre les formes aquí, ho faig per tu.
Puig: Ja.
Berta: Ahir anava malament del ventre. Vaig fúmer una cagarada immensa.
Puig: Aquí podem triar entre diferents fruites. Si menges sempre el mateix és el teu problema.
Berta: Ahir la Marina em va fer emprenyar. A vegades li donaria un bon mastegot.
Puig: Perquè? Total, devia ser una ximpleria.
Berta: No. No volia que la veiés despullada. Jo que sóc del seu mateix sexe. Potser en el fons li atrauen les dones, vés a saber.
Puig: És vergonyosa i punt.
Berta: No creus que si fos de l’altre vorera, seria un focus menys de conflicte. Jo pel que és meu hi lluito a mort.
Puig: De moment no tens res.
Berta: No, però el temps juga al meu favor.
Puig: Ah si?
Berta: Sí. A la Gemma li agafarà un atac de histèria, la Marina es posarà malalta i la Isolda, no sé, el seu estat anímic depèn del que li puguis oferir tu.
Puig: Que en dubtes del que li pugui oferir jo? Me l’estimo molt a la Isolda. Hi tinc una fe incommovible.
Berta: Atribuirà els mals del fet de ser aquí a la vostra relació.
Isolda: No, ella és forta.
Berta: No crec. No sap obeir. Però tampoc és que sàpiga manar. No li veig sortida.
Puig: ( Riu) M’estàs dient que la meva supervivència i la seva passa per les teves mans.
Berta: Jo no afirmo res. Però a les darreries la Isolda no ha parat de queixar-se que mengem la mateixa porqueria. Diu que en aquesta cova no hi ha intimitat. I que perdem temps no construint diferents cabanes per cadascú.
Puig: L’entenc però et dono la raó a tu. Jo des de el principi he volgut que ens mantinguem units. Si cadascú se’n va a viure en una cabana, no aguantaria ni una setmana. Hi hauria d’anar amb mi com a mínim. I jo em sento responsable de les altres tres dones.
Berta: Arriba un moment que si una no es fa forta, acaba fent nosa més que servei.
Puig: I tu encara vols tenir dots de comandament?
Berta: Sóc la noia que fa moure a les altres.
Puig: Tu si que ets una noia forta. Per tant, no cal que et mimi.

Pausa

Berta: No vols que t’interpreti malament.
Puig: Ni més ni menys.
Berta: Saps una cosa? Tu ets d’aquella mena d’homes que se’n diu un llop de mar. La soledat t’agrada i és el medi on et desenvolupes més bé. No necessites que ningú t’afalagui. De fet això et molesta, et priva de valorar-te a tu mateix d’una forma objectiva. T’agradaria haver començat la teva carrera sense cap lligam. I tranquil que això és el que aconseguiràs al final de la teva carrera marítima. Primer és la teva vocació i desprès venen les efusions sentimentals.
Puig: Per mi la Isolda és sagrada. Tinc clar que primer és ella.
Berta: Ets un home com cal. Totes les dones voldrien tenir un xicot com tu.
Puig: Sí, agrado a tot tipus de dones.
Berta: El primer cop que et vaig veure, vaig pensar, quin paio més lleig. En el tracte ha de ser repel·lent i tot. Però desprès evidentment vaig veure que no. I fins aquí hem arribat.
Puig: Pensava que a primer cop d’ull era un guapo.
Berta: No que va. He necessitat dues setmanes senceres de viure pràcticament de frec a frec amb tu, per veure que ets únic.
Puig: No m’ho crec.
Berta: Creu-te el que et convingui.

Pausa

Puig: Sabries mantenir un secret?
Berta: No. L’amor d’una dona no es pot amagar. Necessita brillar pels altres. També existeix per ser elogiat.
Puig: I desprès us queixeu de nosaltres quan exhibim una dona com el nostre trofeu.
Berta: El problema és que per vosaltres la dona és únicament un trofeu.
Puig: Ets intransigent. Per mi, la dona que m’estimo és el fonament del meu benestar i res em farà canviar.
Berta: Vaja, quin noi més afortunat. I deixes que ella decideixi?
Puig: En la mesura que és possible sí. La Isolda esta feta per ser mare dels meus fills.
Berta: De mica en mica veig que ets com la resta de nois.
Puig: Així en què quedem? Sóc especial o no?
Berta: Tens una ambició; una gran fam de destacar. Pobre il·lús. Tots som iguals. Veuràs com els teus propòsits més nobles s’enfonsaran.
Puig: Sóc i seré el que jo vulgui ser.
Berta: Tu mateix.
Puig: I tu a què aspires?
Berta: Naturalment només penso en salvar-me d’aquest cau i d’aquesta illa. També vull que les altres noies es salvin. Però amb la lliçó apresa.
Puig: Quina lliçó? Vols que la Gemma us converteixi a totes en missioneres?
Berta: No. Vull que aprenguin a prescindir de la moral quan les circumstàncies són extraordinàries. Vull que per necessitat abdiquin del seu puritanisme.
Puig: Veig que vols fomentar una guerra civil.
Berta: En una guerra els dots de comandaments són imprescindibles i a més cadascú es mostra tal com és.
Puig: No et rendeixes? Pel teu interès sàpigues que mentre jo sigui viu aquí no ho permetré.
Berta: No diguis que a un noi jove com tu li agradarà ser àrbitre de un possible conflicte.
Puig: Berta, ets massa per a mi. Ja pots parar de fer-me el massatge.
Berta: Com vulguis.

Pausa

El capità Puig s’incorpora i s’asseu

Berta: Pensa que si tu no hi fossis, ja ens hauríem matat. I jo no dubto de qui hagués estat la guanyadora.
Puig: En situacions extremes un no sap com pot reaccionar l’altre. Encara que el coneguis prèviament.
Berta: Sí. Una cosa és reaccionar bé en un moment determinat i tota una altre cosa és mantenir durant dies una determinada actitud.
Puig: Berta, ens haurem de repartir les vigilàncies a la platja. De tal manera que quan veiem un vaixell passar prop, encenguem una foguera.
Berta: Pots comptar que les faré formar.
Puig: Gràcies. Ah! I una altre cosa no siguis tan dura. La pobre Marina fins i tot et té por.
Berta: Ho faig a posta. Així ningú té pebrots de discutir les meves actuacions.
Puig: La Marina és una bona noia.
Berta: El món ha estat ple de bones noies que arrossegaven, amb la seva laxitud, als nois a la perdició. La Marina és d’aquelles que davant d’una crisi espera que els altres la vagin a rescatar.
Puig: I de la Isolda deus pensar el mateix. El que passa és que sóc el seu promès.
Berta: Celebro que no ho hagi de dir per la meva boca.
Puig: Algun dia toparàs amb una dona més dura que tu. I jo espero ser-hi allà. Et penses que ets la noia més forta del planeta? De moment només et conec una mica. Però segur que no tardaria a detectar algunes esquerdes. Tu no les admetries. Diries que algun home t’ha fet portar aquestes debilitats. No admets la fatalitat del caràcter.
Berta: Vols fer un pols amb mi.
Puig: Que no en tens prou amb aquesta conversa. Ets una noia forçuda però no crec que duressis més de cinc segons.
Berta: Fem un pols i ens hi juguem alguna cosa important. Per exemple una nit de lluna de mel en un racó perdut d’aquesta illa.
Puig: No. Tinc el cap molt clar.
Berta: Covard. T’hauria de fer vergonya que una dona et fes por.
Puig: Sí! N’estic fins el collons plens de la teva insistència! No pots aportar ni un gram de dolçor.
Berta: Pensaries que et vull seduir. I tu tens clar que aquesta opció és la pitjor de totes. És la que et molesta més. Així que no tens raó de queixar-te!
Puig: Que bé, llegeixes el pensament. Però els últims dies he detectat un canvi. M’afalaga que totes les dones d’aquesta illa pretenguin usurpar el tro de la Isolda.
Berta: Veig que cedir només és una qüestió de temps. Me n’alegro. Tu tan sols vols trencar les regles mentalment. Et falta la decisió de traspassar la barrera de l’acció.
Puig: Estigues segura que no la traspassaré.
Berta: Té, toca aquí( La Berta li agafa la mà) Vull que notis com els mugrons se m’endureixen.
Puig: ( Riu) No em diu res de nou. És una sensació que he sentit en incomptables ocasions.
Berta: Capità Puig, has vist mai una dona tocar-se?
Puig: Ni ganes. Va, marxa. Estàs fent el ridícul.
Berta: Estem lliures en aquesta illa. Ningú et pot recriminar res. Almenys ja que no et puc violar, em vull masturbar pensant i observant-te a tu directament.
Puig: No ho facis.

La Berta es posa una mà a l’entrecuix.

Berta: Parla rei, les teves paraules m’encenen.
Puig: En comptes d’excitar-me, em fas pena.
Berta: Continua parlant, rei.
Puig: Para aquest espectacle. Et rebaixes i tu no et mereixes aquest número.
Berta: Et penses que ara és la única vegada que m’imagino fent coses amb tu.
Puig: He dit que paressis!
Berta: Oh! Ah! Quina força viril. Crida més fort.
Puig: No hi ha res a fer amb tu.
Berta: Ahhh! No paris! Continua queixant-te de mi.
Puig: ( S’acosta fins a la Berta i la fa aixecar del terra) Quan dic prou és que ja n’hi ha prou! On és la teva dignitat?

El capità la sacseja i li dóna un bon mastegot.

Berta: No ho hauries d’haver fet això.
Puig: Perquè?
Berta: Per les teves mans circula electricitat.
Puig: No diguis més bajanades, au va marxa!
Berta: Ara no puc.
Puig: Sí que pots.

La Berta es llença al damunt del capità i el besa amb força.

Puig: No em pots corrompre.
Berta: Va, que en el fons ho desitges.
Puig: No
La Berta el besa per tot el cos i el llepa a diferents parts del cos.
Berta: Oh si.
Puig: Bruixa!
Berta: Treu-te els pantalons, que és el que vols.
Puig: No.
Berta: Sí.
Puig: No, de cap manera.
Berta: Pensa que només et vas a follar a una guarra. Pensa amb els avantatges d’això. No t’hauré de demanar explicacions desprès.
Puig: Tens la mateixa traça que el diable.

Se senten les passes d’alguna persona. És la Isolda.

Isolda: Estimat! Hola! Ja sóc aquí! Però que feu... Berta, Marc!
Puig: No pensis que... se m’ha llençat al damunt. No hi he pogut fer res.
Isolda: Malparida dels collons! Què pretenies fer?
Puig: T’ho juro Isolda, m’estava assetjant.
Isolda: Marxa d’aquí immediatament. No et vull veure.
Berta: Nena, això és casa de tots.
Isolda: Si és així ja m’has vist prou el pèl.
Puig: Tranquil·la, en cap moment jo permeto que passi res.
Isolda: Sí, però que hagués passat si no hagués arribat en aquest precís moment?
Puig: Res. Absolutament res.
Berta: Veus visions, Isolda. Jo estava mirant que li havia entrat a l’ull.
Puig: Això mateix.
Isolda: Us he vist tan junts que he pensat.
Puig: No pensis molt. És inútil. Entre els dos hem vist que era una pestanya.
Isolda: Espero que sigui així.
Berta: Has vingut aviat.
Isolda: Sí ja estava farta de prendre tan el sol.
Berta: A mi vull poc m’ha tocat el sol. Em sembla que aniré a prendre’l una estona.
Puig: Bona idea.
Berta: Vens?
Puig: No gràcies. Ara vull estar sol amb l’Isolda.
Berta: Tu mateix. Si vols sentir com algú es plany de la seva mala sort.
Isolda: Què dius? Retira això ara mateix. Jo faig molt per tots nosaltres.
Berta: Pel que sembla al nostre capità, pel que fa a ell, hi ha dos tipus de persones: els passatgers de primera classe que series bàsicament tu i la resta de la gent morta, i els passatgers de segona classe, que seríem nosaltres tres.
Isolda: Tu mateix t’exclous. Et penses que el capità no veu quin tracte més denigrant em dónes.
Berta: Com que mana el capità, no ens és permès crear certes complicitats amb ell. El capità és el nostre jutge.
Puig: Dona, tan com això, no.
Berta: No, tu encara guardes la facultat de manar-nos i en cas de disputa entre nosaltres tres declinar la balança.
Puig: Procuro ser un bon company. Just i equànime.
Berta: Almenys ho diu quan una companyia és més gratificant que una altre.
Isolda: El capità té molt clar quan una de nosaltres mereix un tracte deferent.
Berta: I també sap molt bé quan una dona fa nosa.
Puig: Va, si us plau, no us discutiu per mi. Va, Berta, ves-te’n a prendre el sol que sinó desapareixerà aviat.
Berta: Molt bé! Me’n vaig. Ah! I per cert, jo de mi no li faria gaire cas.
Puig: Esta bé! Esta bé! Au! Ves-te’n.

La Berta surt per un lateral de l’escenari.

Berta: Adéu capità.
Puig: Adéu.
Isolda: Que capulla!
Puig: És tot això el que saps dir de la Berta?
Isolda: Què hi penses tu?
Puig: Sincerament, estic cansat de vosaltres. De les vostres disputes i de la manera com m’abordeu.
Isolda: Que no t’he tractat amb delicadesa?
Puig: Sí. Massa i tot. M’embafes. M’emborratxo de Isolda i desprès he de suportar a tres noies més que pretenen el mateix.
Isolda: Així ho confesses. Les altres et volen. Tal com jo sospitava.
Puig: Sí s’hauria d’haver salvat un altre noi.
Isolda: Ja et vaig avisar jo, de les intencions d’aquestes tres. Et recordo que va ser decisió teva, venir a viure tots cinc junts.
Puig: Ja ho sé això, però t’ho torno a repetir jo em sento una mica responsable de vosaltres quatre. Tal com són les coses, hi ha d’haver pel mig una autoritat palpable i eficaç. Sinó vés a saber quina sort correrien.

Pausa

Isolda: Què significo per tu, jo?
Puig: Si us plau, deixa’m en pau. Estic fart del sexe femení.
Isolda: No? I que me’n dius de la Berta.
Puig: A ella també l’incloc a la llista. Li he fet creure que jo n’estava molt de tu?
Isolda: I no és veritat?
Puig: No.
Isolda: Com que no? Que no estàs enamorat de mi?
Puig: Ni de tu, ni cap altre. Fixa’t tu com són les coses, que he hagut de fingir que t’estimava de debò davant de la Berta.
Isolda: Quin mal moment he ensopegat! Així la molt porca se t’ha insinuat? Anava de debò la truja!
Puig: Sí. I ara t’agrairia que em deixessis en pau.
Isolda: I un bé negre!
Pausa.
Isolda: Escolta’m bé senyor capità. Varem venir a viure aquí per voluntat teva. Jo t’ofereixo viure en l’altre punta de l’illa i tu ni cas. Tu tens molt de bla, bla, bla però d’aquí a quatre dies ja et veig enamorat de la Berta.
Puig: Prou d’aquest rotllo. No saps parlar d’una altre cosa. Almenys em podries dir com ha anat el dia.
Isolda: Perfecte!
Puig: Oh! Meravella! Hem trobat una cosa que et vagi bé.
Isolda: Si has de posar-te així, no cal que parlem.
Puig: Però necessito parlar amb algú!
Isolda: Podríem tornar a començar de zero si em diguessis la veritat. Desprès amb la veritat per bandera, sí que podríem viure els cinc junts.
Puig: Què vols saber?
Isolda: T’has follat a la Berta?
Puig: No!
Isolda: Segur? I la Marina i la Gemma?
Puig: la Gemma? Però que dius si és una religiosa.
Isolda: Sí però igualment li corre sang per les venes.
Puig: Pensa que jo també tinc les meves necessitats.
Isolda: És que tu i jo des de que hem arribat hem follat poc.
Puig: Però que dius si hem follat casi cada dia.
Isolda: Però admet que sexualment et canso.
Puig: Només quan dius que ja en tens prou.
Isolda: Oh! Marc. Perdona’m. Et prometo que partir d’ara follarem sense parar. Tot el que vulguis.
Puig: Vols saber la veritat? Et farà mal!
Isolda: Sí, endavant!
Puig: T’avorreixo com a persona. Però tens un molt bon polvo. M’encanta follar-te per davant i per darrera. M’excites molt. Fins que obres la teva boca.
Isolda: Pobre de mi. Almenys hi ha una part de mi que t’agrada. I digues que t’agrada la personalitat d’alguna de les altres tres?
Puig: No de cap. Sobretot la Berta que amb el seu fort caràcter és insuportable.
Isolda: Però digues també te la follaries?
Puig: No. Perquè desprès com a contrapartida l’hauria de suportar.
Isolda: Menteixes. Estic segur que si ella insisteix més te l’hauries follat no una sinó deu vegades.
Puig: Et juro que no.
Isolda: Encara som a temps d’anar-nos a viure a l’altre punta de l’illa.
Puig: No.
Isolda: Qui t’entengui que et compri. Però que collons vols? Va, digues-m’ho.
Puig: Vull estar bé amb les altres tres.
Isolda: Però amb quin món vius? Ets un home amb cap de nen o què?
Puig: Desenganya’t tu i jo acabaríem sense parlar-nos.
Isolda: No m’estimes! Desgraciat!
Puig: ( La Isolda comença a plorar) Va dona, no ploris. Sí que t’estimo!
Isolda: No! Abans acabaràs estimant a la Berta! I no oblidis que no pararan fins que m’anul·lin. I tot perquè sóc la teva promesa o el teu forat.
Puig: Què dius? Que no t’aprecien la Marina i la Gemma?
Isolda: No. Per culpa teva, sempre estan esperant el moment de saltar sobre la meva jugular. I no diem de la Berta.
Puig: Imaginacions teves.
Isolda: Perquè et penses que insisteixo tan a anar viure junts, tu i jo, lluny d’elles. Aquí em fan la vida impossible.
Puig: I jo no et faig la vida impossible.
Isolda: No m’entens. Quan no hi ets tu són terribles.
Puig: No és veritat. Diries qualsevol mentida per fugir d’aquí.
Isolda: Que no ho veus que tan sols es comporten tan divinament quan hi ets tu al davant.
Puig: Tens una ment recargolada. I no crec que la gran majoria de dones siguin tan mesquines.
Isolda: Mira tu, jo ja no suporto més. Me’n vaig a viure sola. ( La Isolda torna a plorar) Patiré la soledat però almenys estaré tranquil·la.
Puig: Va, dona, no diguis més ximpleries. Queda’t. T’ho demano com el teu promès. Et necessito. Si em deixessis sol amb aquelles tres, seria seduït per qualsevol de les tres. I jo, això no ho vull. Repeteixo, malgrat tots els teus defectes, em fas servei. Potser no estic tan enamorat com al principi. Però bé haig de tenir una confident. I tu sembles la més assenyada.
Isolda: D’acord, Marc. Em quedo. Ho faig per tu, que per mi gairebé estàs per damunt del bé i del mal.
Puig: Reconec que jo també tinc pegues.
Isolda: T’estimo completament de cap i peus. I no deixaré que cap d’aquelles mocoses s’interposin en el nostre camí.
Puig: Jo també t’estimo.
Isolda: Sortim a passejar. Que ens toqui l’aire.
Puig: Sortim.

Els dos personatges surten per un lateral de l’escenari.

escena 7

L’acció transcorre a dins de la cova. Hi ha la Gemma i el capità. Estan assentats l’un pel davant de l’altre. Estan sols. Mengen.

Puig: Quan tornarà la resta de l’expedició?
Gemma: Quan la Berta ho cregui oportú. Nosaltres també tenim dret a veure com és aquesta illa per dins.
Puig: Així arribaran d’aquí a quatre dies. L’illa és prou gran per travessar-la durant uns dos dies. Perquè no els has acompanyat?
Gemma: Per si de cas. Et passa alguna cosa, i aleshores algú ha d’estar al teu costat.
Puig: Ja.
Gemma: He bregat molt per estar amb tu.
Puig: Ja comencem. Hòstia santa!
Gemma: Tranquil, jo únicament em dec al senyor. Però no té sentit en aquesta illa recordar el meu passat.
Puig: No has tingut temps de construir un temple?
Gemma: No. Cap de vosaltres quatre és creient. I us acabaríeu rient de les meves cabòries.
Puig: Saps perfectament que en aquesta illa pots trobar algun racó per refugiar-te i adorar el teu senyor.
Gemma: Sí. Em vindries a visitar si el construís. Seria el nostre secret.
Puig: No val més que mantinguis intacte la teva fe, tal com la tens?
Gemma: Dubtes de la meva credibilitat?
Puig: No.

Pausa.

Gemma: Trobo a faltar la Bíblia. És una font de consol continu.
Puig: Te la coneixies gaire?
Gemma: Déu n’hi do.
Puig: Per mantenir-la fresca, al vespre ens la podries recordar a trossos.
Gemma: No em dubtis que ho faré.
Puig: Estàs segura de la teva vocació de missionera.
Gemma: En principi sí. Però últimament les coses han canviat.
Puig: En què han canviat?
Gemma: Vull...
Puig: Que vols... digues...
Gemma: És massa per mi. I per tu. Seria una grollera si t’ho digués. I a més no vull ser de cap manera com la Berta.
Puig: Ja m’ho puc imaginar.
Gemma: Sí? Capità. No sap quin pes en treu del cim.
Puig: Mira Gemma, crec que falta poc perquè algú ens pugui rescatar. Desprès tindràs una altre perspectiva, i tindràs remordiments de com has pensat.
Gemma: Segur, capità?
Puig: Seguríssim.
Gemma: Mira, crec que l’amor a Déu és el més absolut que hi ha. Però abans un té el deure de descobrir per si mateix les altres formes d’amor inferiors.
Puig: Em meravella que puguis pensar així. Tens una mentalitat oberta. Comprendràs a moltes dones.
Gemma: Sí! Oh capità! Que contenta que estic!
Puig: Quan arribem a bon port, ho podràs posar en pràctica.
Gemma: No capità. No puc esperar més.
Puig: No perdis la paciència. Ni el cap. Que desprès te’n penediràs.
Gemma: Estic decidida a tot o res.
Puig: No perdis la dignitat. Una missionera no perdria mai les formes per alguna cosa, que en situacions normals, li relliscaria.
Gemma: Estic confosa. No sé que pensar.
Puig: Gemma, ets una noia molt vàlida. No et perdis.
Gemma: Però a qui aprecies més de les quatre noies?
Puig: Això ja ho saps. Estic enamorat de la Isolda, tot i que sovint ens discutim.
Gemma: Cap de les tres noies m’atribueix un sol mèrit.
Puig: Ah! Ja se us passaran les ganes de discutir-vos. Són coses de dones on jo no hi vull entrar.
Gemma: Però bé t’hi has de pronunciar. Aquí si no s’atura en passarà alguna de grossa.
Puig: Va, no exageris. Jo us veig bastant ben avingudes.
Gemma: Al davant teu. Però per darrera els punyals corren.
Puig: Ara que ho dius, la Isolda em diu el mateix.
Gemma: Capità, està en les teves mans aturar la Berta i posar-la al seu lloc.
Puig: Però jo veig que l’obeeixes.
Gemma: Ho faig per una qüestió de sentit comú.
Puig: Digues.
Gemma: Si alguna de nosaltres es torna rebel, l’altre també s’hi tornarà i desprès ens separarem. I d’aquesta manera sí que estem condemnats a no sobreviure.
Puig: Perfecte! És el que jo penso. Però amb tu hi ha un problema: t’agradaria manar tan com la Berta, m’equivoco?
Gemma: Sí. Jo donaria una dimensió més humana a l’autoritat. No s’assemblaria a un exèrcit.
Puig: No sé de quina manera et puc ajudar. Jo haig de mantenir-vos contentes a totes. En relació a la supervivència em sembla una cosa trivial. Confio en la dona per solucionar casos extrems. I en aquest cas...
Gemma: Vostè no coneix bé què fa una dona com està desesperada.

El capità riu.

Gemma: Sí, vagi rient. D’aquí a dos dies plorarà d’impotència i ràbia. Ara que està a temps, faci-ho.
Puig: I que se suposa que haig de fer?
Gemma: Amenaçar a les altres tres que si no canvien i es tornen més cordials, vostè ens abandonarà. I no sol, sinó amb una de nosaltres.
Puig: Ja li vaig dir a la Isolda que no marxaria amb ella sola a qualsevol altre lloc de l’illa. I per favor, deixa’m de tractar-me de vostè. Tuteja’m.
Gemma: Ens podríem escapar tu i jo en algun lloc on no ens poguéssim localitzar les altres tres dones.
Puig: No. De cap manera.
Gemma: Nosaltres comptem amb la benedicció del senyor.

Pausa

Puig: Tan de bo hagués sobreviscut un altre mascle.
Gemma: Però si ho estàs fent bé. Et comportes d’una forma digne i noble.
Puig: Ja no sé com m’haig de comportar amb vosaltres quatre. Podria ser, que abans de tot, jo embogís.
Gemma: No siguis pessimista. Nosaltres ho donarem tot per tu.
Puig: No diguis més bestieses. Sóc jo que estic cansat de donar-ho tot per totes vosaltres. Estic cansat de buidar-me amb cada una de vosaltres. Si no canvieu me n’aniré a viure sol jo.
Gemma: Saps que no aguantaries. La soledat és un sentiment massa abassegador.
Puig: Estic fart d’animar a la Isolda. I a mi qui m’anima.
Gemma: ( S’acosta a fregar el cos del capità) Pobre. Necessites descansar. Vols un massatge. Abans d’entrar el cos la meva mare feia fregues a dones que patien mals.
Puig: Déu m’ha posat en una responsabilitat massa gran. Em pesa massa.
Gemma: Jo tinc a les meves mans la solució. Deixa’m fer-te un massatge.
Puig: No! Mai! Primer de tot vull la salvació de vosaltres quatre.
Gemma: Va, que no t’aguantes. Relaxa’t. No és bo estar capficat amb tantes coses.
Puig: Mentre sigui viu cap dona excepte la Isolda posarà una mà sobre meu.
Gemma: No diguis rucades. Ets més conservador que els capellans que he conegut.
Puig: Admets haver tingut relacions amb capellans.
Gemma: Ara que estem sols, t’ho puc dir. He intimat amb algun capellà però mai hem consumat l’acte final. I m’agradaria abans de tornar a començar la meva carrera de missionera, haver conegut l’amor carnal amb tota la seva amplitud.
Puig: I a mi que m’expliques?. Aprovo els teus plans. Els trobo lloables. T’equivoques d’home. I si jo cedís entraríem entre nosaltres cinc en una espiral infernal.
Gemma: Si vols jo puc ser una tomba.
Puig: No. Es podria olorar a l’ambient. A més pensa que m’estimo molt a la Isolda. A ella em dec.
Gemma: Bé que t’hi discuteixes sovint.
Puig: No pots intuir com funciona la dinàmica d’una parella sana?

Pausa

Gemma: Que no saps que la dona és una mestra consumada en l’art de fingir.
Puig: Això és en els homes. Entre dones colar una mentida és més difícil que fer passar un camell per una agulla.
Gemma: Pensa que només seria la unió circumstancial i temporal de dos ànimes en un penós moment. Seria una forma de recarregar les piles.
Puig: No cal que parlis més.

Pausa

Gemma: Quins plans tens pel futur?
Puig: Sobreviure. Podria ser que no en sortíssim mai d’aquesta illa. Aleshores sí que potser me n’aniria a viure sol amb la Isolda. Sobretot si persistiu amb aquest assetjament.
Gemma: No és moral no correspondre a un amor incondicional?
Puig: No barregis les coses. Com a religiosa, t’admiro.
Gemma: És la primera paraula positiva que surt de la teva boca.
Puig: Encara que penso que et devies equivocar en triar aquesta vocació.
Gemma: Estic molt segura de les cartes que haig de jugar.
Puig: Sembla mentida que essent missionera et prenguis la vida com un joc.
Gemma: Deixem-ho en que no sóc estricte.
Puig: Només amb mi et mostres com una dona sincera, tota ella sense el fardell de una postissa religiositat.
Gemma: A terra molts homes se m’han declarat. Amb el temps veig que em vaig equivocar en les formes. Els hauria d’haver mostrat la meva negativa amb més tendresa.
Puig: Sabien al que s’exposaven.
Gemma: Una vegada un llop de mar francès em va dir que ho deixaria tot per anar al meu costat. Fins i tot que si calia es faria missioner.
Puig: No m’ho crec. Els capitans de vaixell sabem molt bé quina és l’autentica passió de la nostra vida. La vida és el mar. I una dona ens en pot allunyar de ell un mes o com a molt un parell de mesos. Però de seguida troba a faltar el mar. Ell està casat amb la mar i la seva tripulació.
Gemma: Desprès del naufragi, quin sentit té mantenir aquesta filosofia?
Puig: Un capità mai deixa de ser capità. Té uns principis que no l’abandonen mai. Jo haig de tenir cura de vosaltres.
Gemma: I no se t’acut que nosaltres quatre podem ser independents?
Puig: No, sou dones. Cal que algú que us governi.
Gemma: Uff! Hauries de parlar amb la Berta d’això.
Puig: Admet-t’ho! Si no fos per mi no hauria durat ni dos dies.
Gemma: Nosaltres també tenim la nostra capacitat d’organització. Som dones intel·ligents.
Puig: Va, no em facis riure. Les dones no saben estar juntes. És d’una evidència tan flagrant que no sé perquè t’ho recalco.
Gemma: Estàs fet un setciències! Pots ser un bon capità de qualsevol vaixell! Pots conèixer la tripulació bé. Tens una bona psicologia per als teus homes. Però per favor quan parles de dones sembles un ruc. Jo, com a missionera defenso l’educació i alfabetització de la dona en tots els països. I pel que porto d’experiència no crec que sigui prudent generalitzar com ho fas tu. És clar que hi ha dones malvades. Però per cada una que en trobes quants homes dolents i violents hi ha.
Puig: M’estàs parlant d’una utopia. Siguem realistes. Tu i jo sabem que la bondat és un bé escàs. I que davant això un dirigent s’ha de mostrar inflexible, dur, intransigent. Perquè sinó les dones se’t pugen al damunt.
Gemma: Que innocent que ets! Nosaltres sabem fer la guerra dins la pau. Sense perdre les formes. En canvi vosaltres no sabeu contemporitzar. No teníeu una mentalitat dual. És la guerra dins de la més absoluta de les batalles.
Puig: Si sou tan meravelloses, com és que em comporteu tants problemes. M’hauríeu de deixar fer.
Gemma: Et volem educar.
Puig: Ximpleries. Em voleu manar.
Gemma: Eh que quan hi ha una gran tempesta al mar, tu no saps fer altre cosa que aguantar i procurar pel vaixell, que no es faci malbé res, que no hi hagi cap baixa. I segur que has passat per moltes tempestes. Les has superat. I desprès de cada tempesta et sent més fort, amb més experiència per navegar. Cert?
Puig: Absolutament.
Gemma: Doncs passa al mateix amb les dones quan col·lideixen amb vosaltres. Nosaltres som forces de la naturalesa, com la mar.
Puig: Així arribarà un moment en què tornarem a fer les paus?
Gemma: Eh que malgrat tots els cops traïdors, a la mar li guardeu una bona estimació?.
Puig: Sí.
Gemma: Que fàcil et resultaria entendre’m de debò.
Puig: A la mar també un bon capità aprèn a témer.
Gemma: És lògic. Perquè no et deixes anar. Saps molt bé que la tempesta vindrà. Però mentrestant gaudeix de la mar.
Puig: No vulguis jugar amb mi. Una cosa és la mar i una altre de diferent les dones.
Gemma: No veus que si comences a teoritzar sobre les dones i els homes és que ja no en tens una experiència palpable. Els que viuen de debò no necessiten justificar de cap manera les seves accions.
Puig: Un bon capità sap cap a on ha de dirigir el timó.
Gemma: Quantes vegades t’has trobat amb un vaixell ingovernable?
Puig: Masses. He perdut el compte.
Gemma: No cal que racionalitzis allò que és irracional.
Puig: Prou d’aquesta xerrameca! Les coses les vull clares! Vull estar ara una estona sol.
Gemma: Què faràs? Pensar en la pròxima estratègia?
Puig: Necessito una estona de soledat. Per situar-me.
Gemma: Nosaltres quatre vivim mentre que tu penses. Això et passarà factura.
Puig: Què voleu concretament, que sigui el vostre animal sacrificat.

La Gemma riu.

Gemma: Que quedi clar, entre nosaltres. El màxim que pots arribar a ser aquí és la nostra mascota.
Puig: D’això ja en parlarem! Treu-te la roba! Ara mateix.
Gemma: Què t’ha passat?
Puig: He dit que et treguis la roba. Només vull això.
Gemma: Has patit alguna commoció cerebral mentre m’escoltaves?
Puig: Treu-te la roba o te la trauré jo.
Gemma: Prefereixo que me la treguis.
Puig: Molt bé.

El capità Puig s’acosta i la despulla. Un cop nua la Gemma fa com si vulgues abraçar al capità però aquest la rebutja.

Puig: Com que sóc una mascota, eh! Doncs ara et quedes aquí palplantada, sola. Adéu Gemma!

El capità surt per un lateral caminant de pressa mentre sent que la Gemma diu alguna cosa

Gemma: Acabes de triar la teva sort! Em sents? La teva sort ja esta llençada.

ESCENA 8

El mateix escenari que la anterior escena. Ara hi ha la Isolda i el capità, tots dos sols. Estan al voltant d’un foc. Tenen fred i es van escalfant.

Isolda: Agafa’t a mi, si tens més fred.
Puig: Gràcies.
El capità s’acosta al cos de la Isolda i es fusionen en una abraçada.
Puig: Necessito abraçar-te. He perdut els punts de referència.
Isolda: Ja t’està bé per ser massa bon jan i escoltar-te el que diuen les altres tres.
Puig: Reconec que estic al límit. Si ara em burxessin, explotaria.
Isolda: Pobre capità meu! Ha arribat el moment de prendre una decisió.
Puig: Quina? Jo pensava en tornar-me més rude en el tracte, així em respectarien.
Isolda: La solució ja la saps.
Puig: Anar-nos a viure sols?
Isolda: No cal que et digui res més.
Puig: M’ho estic meditant seriosament.
Isolda: Oh! Marc! Em faries tan feliç! Ens trauríem els dos un gran pes del damunt.
Puig: Reconec que no sé que fer.
Isolda: Aquí a l’illa tens molt de temps per rumiar. I he arribat a la conclusió que vull formar una família amb tu. No vull solament que siguis el meu marit, sinó el pare dels meus fills. Ja he perdut el compte dels dies que portem aquí...
Puig: Tres mesos.
Isolda: Al principi d’arribar aquí em vas fer creure que dubtaves de mi. Em feies creure que tu et podies encapritxar de qualsevol de nosaltres. Estava gelosa. I molt rabiosa. Si hagués pogut hauria matat la Berta. Què és creu que és aquesta? En aquesta illa som un grup humà. I l’únic que pot donar ordres ets tu, rei.
Puig: Això ho hem comentat un miler de vegades. Ella és un paràsit amb el qual hem d’aprendre a viure.
Isolda: o malviure.

Pausa

Puig: El meu pare, que al cel cia, un gran ebenista, em va ensenyar moltes coses. Una d’elles era guardar les formes en els pitjors moments de la teva vida. No plorar i treure pit. Deia que els covards tenen el sofriment que es mereixen. Sovint em deia que tot i ser ja un capità, el pitjor de la vida encara havia de venir. No es va equivocar gaire, el pare. Amb els meus homes he construït una cuirassa que em protegia a mi, i feia que els altres no es poguessin encomanar de la por que jo secretament i calladament a vegades tenia. Però aquí amb vosaltres tot ha canviat. No sou homes. No sé em que m’haig de recolzar. Isolda! Encara que disposi de la teva inestimable ajuda, no aconsegueixo tenir el cap clar. El primer mes va anar lleugerament bé. El segon no tan. I aquest tercer les coses s’han complicat de forma misteriosa. No sé. Dic alguna cosa sense pensar-ho gaire, i de cop té una repercussió extraordinària. O no faig res i aleshores se’m critica perquè no em mullo. Digues, com a dona, què haig de fer. I no em sortís amb la mateix a història de sempre, que hem de fugir a l’altre punta de l’illa. Vull que facis una valoració del sexe femení que sigui el més objectiva possible. No pot ser que les dones sigueu tan terribles. Potser al món civilitzat els homes ens han educat d’una manera en què nosaltres estem massa bé. I que ignorem les demandes de les dones, o sigui que és un certificat de bona conducta ignora i menysprear les possibles demandes d’una dona. Sovint caminant per aquesta illa arribo a la conclusió que no he sabut en ma vida tractar a una dona que no sigui la meva xicota. Ja saps només t’he conegut a fons a tu. I jo provinc d’un món enterament masculí. Veiem les dones com a objectes. I ara que em trobo dones que poden exercir de subjectes em tornen la mateixa pilota. Suposo que és una penitència pel fet d’haver estat un home injust abans amb les dones que Déu o algú m’ha castigat. Jo em pensava que totes les dones són en la intimitat com les princeses dels contes. En el fons sóc un romàntic incurable i ho he pagat car això. Mai m’havia parat a pensar quines eren les motivacions secretes d’una dona. Si sent bé tal com està, si li agrada el tracte que li dispenses, i si realment és feliç. No sé, Isolda. I de cop em trobo amb tots vosaltres en aquesta maleïda illa. No vull creure que les dones sigueu com sou totes quatre. Penso, i bé estem vivim una situació gairebé extrema. Si haguéssim estat homes, potser estaríem pitjor. Potser ja ens hauríem donat mort. No sé. Què en penses tu?
Isolda: Penses massa. Les coses són perquè si. No hi ha una explicació lògica. Quin sentit té pensar que les persones que ens causen dolor siguin homes o dones. El mal, certament existeix. I és el nostre deure és reaccionar. En el fons, quan arribem al cor de les coses, tots som iguals.
Puig: El que queda clar és que faci el que faci estic condemnat a ser criticat i si es pot linxat. No creus que hi ha d’haver una autoritat clara. Perquè la Berta s’obstina a prendre el lloc que em pertoca. Què li he fet.
Isolda: Que ingenu que ets. Ella és únicament una força de la naturalesa. Actua perquè és així. En el fons actua per motius egoistes i no para a pensar-se si ens fa mal a tots nosaltres.
Puig: I les altres dos que me’n dius? A cada enganxada que tinc amb la Berta, la Gemma sembla que en gaudeixi. I la Marina és l’únic que se salva. Però maledicció fa el que li ordena la Berta o la Gemma. Ella sí que és un simple peó.
Isolda: La pobre Marina s’ha d’empassar impassible els pollastres dels altres.
Puig: Portem-la a viure amb nosaltres.
Isolda: Home, no. No volia dir això. Potser estan al costat de la Berta i la Gemma li surt més personalitat.
Puig: No crec. L’anul·laran. De fet ja l’han anul·lat. No tens compassió de la Marina?
Isolda: Si no fos tan temorenca, estigués segur que ella impartiria la mateixa doctrina de la Berta, de la Gemma. Si no t’ha intentat seduir és perquè és una covarda.
Puig: Millor per tu! No?
Isolda: Amb una d’aquestes, mai se sap amb quina una et pot sortir!

Pausa.

Puig: I tu no t’equivoques? Creus que ets una santa?
Isolda: Em pensava que havent passat el que ha passat, tu sabries qui esta el teu costat d’una forma incondicional i ferma.
Puig: Sí, ja ho sé i te’n dono les gràcies. Però vull que sàpigues que amb el teu caràcter m’has fet patir.
Isolda: Com pots dir això? M’he comportat com un àngel.
Puig: No. Des de bon principi et vas posicionar d’una forma compromesa pels meus interessos. Em vas deixar clar que per una banda existies tu i per una altre la resta de noies. A vegades em sembla que per estar al teu costat, tingui que odiar a les altres tres.
Isolda: No n’has tingut prou? No sé com encara dones un marge de confiança a dones com la Berta?
Puig: Elles mai m’han parlat malament de tu. Per molt pesades i corcons que hagin estat amb mi.
Isolda: Estàs cec o què? Que no ho veus? És la seva tàctica per robar-me el meu promès.
Puig: No sé, Isolda. D’acord que se’m fan insuportables quan volen però estan en el seu dret de voler-me seduir.
Isolda: Què? Et sents poderós d’aquesta manera?
Puig: Em pensava que eres la meva còmplice i confident en com a xicota meva que ets!
Isolda: Una xicota que diu sí a tot el que diu el seu promès o bé és una bleda o bé sap molt bé el que es fa. Tindria segones intencions. T’enganyaria a la més mínima.
Puig: Hòstia! Oblidem tot això! No volia dir que em posessis pals a les rodes. Sé que tu ets el meu cel.
Isolda: Ara tens el cap clar!
Puig: Mira tu! Sí! Ja ho tinc decidit. Si la Berta i la Gemma continuen insinuant-se, marxarem tu i jo a un lloc perdut de l’illa.
Isolda: No cal que esperis més. Perquè no fer-ho ara?
Puig: Em puc haver equivocat jo!
Isolda: En què?
Puig: No ho sé! Potser he caigut en la prepotència de creure’m l’últim home del planeta.
Isolda: Que bon jan que ets.
Puig: Potser està aquí el problema.
Isolda: Amb mi no t’has d’esforçar per ser algú altre.
Puig: Vols estat sola amb mi? Ens acabaríem odiant-nos.
Isolda: Que no confies en el nostre amor?
Puig: No tinc altre remei.
Isolda: Què marxem?
Puig: D’acord.
En aquest moment entra la Marina.
Marina: Hola!
Puig: Hola! Marina que fas per aquí.
Marina: Estic tipa de veure l’horitzó del mar. I estic cansada. Em vull estirar una estona.
Puig: Ningú t’ho impedeix.
Marina: Ah per cert Isolda, la Berta et vol veure. Diu que vol parlar d’una cosa important amb mi.
Isolda: Perquè no ve a parlar amb mi?
Marina: No és vol moure del lloc de vigilància. Diu que té el pressentiment que albirarà un vaixell en la costa.
Isolda: Molt bé! Vaig a veure que vol. Ara torno, estimat. D’aquí a una estona.
Puig: Ves-hi. T’esperaré.
Isolda: Fins ara.
La Isolda surt de l’escenari.

Pausa

Puig: I bé Marina, com està la nostra Berta.
Marina: De molt mala lluna.
Puig: Perquè?
Marina: Diu barbaritats de vostè.
Puig: De mi?
Marina: Sí. Què es pensava?
Puig: M’apiado de qui en el futur l’haurà de fer passar per l’adreçador.
Marina: Ara últimament la veig apagada. Sembla que trami alguna cosa.
Puig: Digues una cosa, et cau bé la Berta?
Marina: No. És horrible. Però li tinc por. És capaç de moltes coses.
Puig: Però tu no saps plantar-li cara.
Marina: No.
Puig: T’agradaria plantar-li cara?
Marina: No ho sé. No m’atreveixo.
Puig: No sé, noia. Tu deus conèixer, com a noia, millor que jo els punts dèbils de la Berta.
Marina: És una roca.
Puig: No exageris.
Marina: De les quatre noies sóc la més desgraciada.
Puig: No diguis això.
Marina: No sóc la noia més atractiva, ni la que té més personalitat. Ningú es fixarà amb mi.
Puig: Jo et trobo atractiva.
Marina: Au va, capità, no em faci compliments compassius.
Puig: No, ho dic de veritat. Tens una discreció que invita a la simpatia i a la complicitat.
Marina: Sóc un desastre com a persona.
Puig: No diguis ximpleries.
Marina: Sí, ho sóc. No sóc gaire gran però al llarg de la meva vida, m’han rebutjat molts de nois.
Puig: Estúpids! Potser és perquè en faltar-te ambició, sempre t’has mogut en els mateixos cercles.
Marina: Saps quina és la meva vocació frustrada: ser actriu.
Puig: A veure, va recita’m un paper.
Marina: No m’atreveixo.
Puig: Que si dona, alguna cosa sabràs.
Marina: Sempre m’ha agradat interpretar personatges que estan allunyats de la meva realitat.
Puig: Per exemple?
Marina: No sé. Imito personatges que fan coses que jo no m’atreveixo a fer.
Puig: Molt bé! Jo no hi veig cap problema. Fes-ho ara mateix.
Marina: Segur que no t’enfadaràs? M’agradaria fer el paper de femme fatale.
Puig: Ostres! Que divertit. No se m’havia acudit mai en tu aquesta possibilitat. Endavant!
Marina: Vull ser una femme fatale que intenta seduir-te.
Puig: Perquè no.
Marina: Ho faig?
Puig: Per mi, sí. A més, ningú ens està veient

Pausa

Marina: Ai! No sé que em passa. Estic fluixa. Si no et fa res, m’estiraré una estona.
La Marina s’estira a terra obrint molt les cames i deixant veure les calces a l’altura de l’entrecuix.
Puig: Continua. Ho estàs fent molt bé.
Marina: Tinc unes picors terribles. És per tot el cos. Em vols ajudar a gratar-me.
Puig: Sí.
El capità s’apropa a la Marina i li comença a gratar l’esquena.
Marina: Tinc una gana!
Puig: No això no ho diria mai una femme fatale. Queda horrible.
Marina: Ho veus que no faig res ben fet!
Puig: Tranquil·la! En aquest casos has de comportar-te d’una forma espontània. Has de fingir naturalitat perquè en realitat, els moviments del teus cos i les teves paraules obeeixen a una estratègia molt clara.
Marina: Ho intentaré.

Pausa

Marina: Oh! Què bé que grates. Em fas posar la pell de gallina. Pell de gallina per tot el cos. Sense deixar cap part.
Puig: Tremoles.
Marina: El meu cos, en aquests moments, canta.
Puig: Digues, on tens més picor?
Marina: Més cap avall.
Puig: A on concretament.

La Marina li agafa la mà i li posa a l’entrecuix.

Puig: ( Enretirà la mà) Aquesta part te la deixo fer a tu mateixa. Jo no puc intervenir. Posa-hi la teva mà i imagina’t que és la meva.
Marina: ( Hi posa la seva mà) Oh sí! Quin benestar ara! Parla’m.
Puig: Marina, ets una gran noia. No vulguis ser mai una altre.
Marina: Oh Que durs que són els meus dits!
Puig: Atreveix-te a ser més subtil, més refinada.
Marina: Com ho faig? Estic perduda.
Puig: Repeteix amb mi!
Marina: Sí!
Puig: Estic esgotada!
Marina: Estic esgotada!
Puig: Deixo que el meu cos caigui. M’estic enfonsant. Caic cap avall!
Marina: Deixo que el meu cos s’enfonsi cap avall!
Puig: I desprès espero a que el tacte de la teva pell em faci levitar.
Marina: La teva femme fatale no és pas millor que la meva.
Puig: Una bona femme fatale mai és tan descarada.
Marina: M’embarga un sentiment total de tristesa.
Puig: Perquè?
Marina: No sé identificar la font de la meva tristesa. Només sé que sento una gran fred! La sento recórrer per tot el cos. I un cop m’ha arribat al moll dels ossos, me n’adono que estic sola. Que tots els xicots m’han deixat. Sento com no interesso a ningú. No tinc cap mà amiga. ( El capità li agafa la mà)
Puig: Marina, t’aprecio molt. També esta bé que no siguis una femme fatale. Tens el teu encant personal. Ets una bona peça. Espero que ningú et faci canviar.
Marina: Estic farta de ser una bona noia. És que només sóc això.
Puig: Per mi, ets molt més, ets la reencarnació de la mesura.
Marina: Ah si? Doncs jo no aguanto més. Si vols jugar amb mi, has de jugar fins a les últimes conseqüències.
Puig: Perdona! No era la meva intenció.
Marina: Però no em desagrada del tot l’idea que tu tens de mi.
Puig: No?
Marina: M’encantaria ser una noia dolenta a qui li haguessis de picar el cul, de tan atrevida que és.
Puig: I jo un sàtir! Però la realitat és que no ho sóc. I la Isolda m’accepta tal com sóc. A més ella em satisfà plenament. No necessito a cap altre dona. I li vaig jurar fidelitat absoluta com un gran cavaller. Però de tan en tan m’agrada fantasiejar que faig l’amor amb una altre noia.
Marina: M’agradaria ser aquesta noia.
Puig: Concedit.
Marina: Però m’hauries de jurar que no penses en les altres.
Puig: En aquest moment només existeixes tu.
Marina: M’agradaria simular una violació.
Puig: Guaita-la! I tan callada que eres. Últimament no deies res. Semblava que et conformaves amb les engrunes.
Marina: Aquesta tela que tinc per vestit ja em té cansada.
La Marina es treu la tela.
Puig: És la teva tria. Jo no et forço a res.
Marina: Sí. M’estàs hipnotitzant.
Puig: Sóc i seré inflexible. A les altres els he donat la mateixa resposta. I amb tu no faré cap excepció. Però si vols et pots masturbar davant meu. Mentre jo parlo.
Marina: No et donaré aquest gust si tu no me’n dons cap.
Puig: Així, veig que ja et pots anar posant aquest tros de parrac.
Marina: Aquest tros de parrac és el meu vestit de gala.
Puig: Posa-te’l i demostra que ets una gran dona. Que ets diferent de la resta.
Marina: ( Es posa el vestit) Tots els homes sou igual de malparits. Et penses que ets molt noble? Que tens una integritat a prova de canons? Ja ho veurem això.
Puig: Em limito a fer la meva feina. Per mi és com si estiguéssim en guerra.
Marina: Perquè ens odies?
Puig: No us odio. Només us tracto com a soldats. Un cop haurem tornat a casa, em sabreu donar les gracies.
Marina: No se’n troben gaires de homes diferents de la resta. I aquests ho paguen car.
Puig: Ah si? Digues, en què?
Marina: Desenganya’t les dones no són menys cruels que els homes. En això no som superiors al sexe masculí. El que passa és que operem d’una altre forma. Fem mal a través de la no-violència.
Puig: Ets llesta, Marina, et dono la raó. I et diré que és per aquest motiu que jo prenc aquestes mesures en un pla castrador.
Marina: En la situació que estàs facis el que facis estàs condemnat. Jo t’ofereixo el meu suport en les futures hores difícils.
Puig: A canvi de un polvo?, no em facis riure. Sé que com totes les dones, demanes alguna cosa més.
Marina: Ja t’he xerrat prous coses. No seré la teva mamà.
Puig: No emboliquis les coses que et donaré un clatellot.
Marina: Dóna-me’l. No t’atreveixes a tocar-me.
Puig: Prou d’aquesta tortura! No puc més! No ho aguanto.

El capità es posa a plorar.

Puig: Faig el que cal, i el que rebo són patacades.
Marina: Au va, capità, no plori. Pobre. Et demano disculpes. Aquesta tarda m’he passat.
Puig: No és això! És tot plegat! No em doneu descans! Sou totes! Totes!
Marina: ( La Marina amanyaga al capità) Et prometo que de mi tindràs d’ara endavant un tracte cast, correcte. No et pressionaré. Et deixaré respirar. Oh capità! Em fas llàstima. Digues què t’han fet les altres noies? Confessa’m les teves pors...
Puig: És inútil. Totes esteu fet de les mateixa pasta.
Marina: Ho dius perquè has conegut artificialment a les dones. Tan sols coneixes a la Isolda profundament.
Puig: Faig el que bonament és possible. És com si intentessis pacificar a una població i em comptes de felicitar-te et tiressin pedres.
Marina: Desfoga’t en mi! Digues el que et surti del cap. Va no et tallis.

El capità continua plorant.

Puig: Estic a punt d’abandonar-ho tot.
Marina: I ara a què et refereixes?
Puig: Tinc ganes de deixar-ho córrer tot. Si de matar-me. Oh! Si per alguns moments pogués ser invisible.
Marina: Va, no defalleixis, que ets un tros d’home!
Puig: La Isolda fins i tot, essent la meva xicota, es posa contra meva. I tot per gelosia. Diu que flirtejo amb la Berta i la Gemma.
Marina: I jo?
Puig: No. A tu et veu inofensiva. Diu que ets un apèndix de la Berta.
Marina: Digues quina de les tres noies t’atabala més?
Puig: Totes tres. Totes tres. No sé perquè he aguantat tan.
Marina: Perquè ets una gran persona. Poses per davant els interessos del grup a la teva persona. Un gran capità.
Puig. Doncs això s’ha acabat!

Pausa

Marina: Si has de plorar més, fes-ho. Amb mi no has de tenir vergonya.
Puig: Estic cansat d’interpretar el paper d’home dur.
Marina: ( La Marina s’acosta més al capità i l’abraça) No és res això que t’està passant. Si, realment, ets l’home més valent que he conegut.
Puig: Vull estar una bona època tranquil. La Isolda ha tingut una bona intuïció. No és mala idea anar-nos a viure a l’altre banda de l’illa.
Marina: La Isolda no sap el que vol. Tu sí.
Puig: Fins i tot tu t’atreveixes a posar-te amb la pobre Isolda.
Marina: És molt bona noia però un pèl rara.
Puig: ( Para de plorar) Juro per Déu que no tindré un altre moment de debilitat.
Marina: Amb mi, pots tenir incomptables moments de debilitat. No t’exigeixo res.
Puig: Però jo mateix sí. Sóc el capità de un gran vaixell. I com a tal haig d’estar acostumat a suportar condicions inhumanes.
Marina: Alguns homes teniu un codi d’honor ben estúpid.
Puig: Marina, promet-me que no explicaràs el que has vist avui.
Marina: Serà el meu secret.
Puig: ( Li fa un petó) Gracies.
En aquest moment mentre li fa el petó la Marina es llença al damunt del capità i els dos cossos es continuen besant d’una forma apassionada. Això durà uns quinze segons. El capità de seguida reacciona.
Puig: Prou! Ja no sé el que em faig.

El capità es separa del cos de la Marina.

Marina: Oh! Ho feies molt bé!
Puig: Des de que estic en aquesta maleïda illa no faig res bé.
Marina: Perquè no et deixes guiar pels teus sentiments.
Puig: Mantenir el cap clar m’ha permès sempre salvar moltes vides.
Marina: A còpia de la teva?
Puig: La meva vocació és servir als altres. Si no m’hagués fet capità, hauria ingressat al seminari.
Marina: No et veig de capellà. Ets un noi massa guapo.
Puig: Perquè sóc jove. Ja veurem si quan en tingui cinquanta seré tan atractiu.
Marina: I tan que sí.
Puig: M’estimaria més que diguessis que tinc una gran personalitat.
Marina: Això ho donem per descomptat totes quatre.
Puig: Ja ho saps. Jo me’n vaig d’aquí amb la meva Isolda. A tu et tocarà una gran responsabilitat: ser la mitjancera entre la Berta i la Gemma.
Marina: Prefereixo aportar la pau quan tu hi siguis pel mig.
Puig: Marina quan jo marxi ara, tindràs l’oportunitat de fer la teva vida aquí. Si no et deixes dominar per la Berta, tu faràs la teva vida. I saps perquè? La Berta i la Gemma estaran massa ocupades barallant-se. Et voldran utilitzar pels seus fins mesquins. No ho permetis. Tu tens a dins una força interior que no has utilitzat mai.
Marina: Ja en parlarem d’això.
Puig: No. Hem de parlar-ne ara.
Marina: Com vulguis. Però a mi no em faràs canviar l’opinió que tinc de tu. I aquesta és molt bona. Per molt que te’n vulguis treure del cim, jo lluitaré per poder abraçar-te.
Puig: Dona, una abraçada fraternal no te la negaré pas.
Marina: No vull cap propina.
Puig: ( Cridant) És que no podeu estar contentes d’una puta vegada amb el que hi ha?
Marina: Perdó! No volia ferir-te.
Puig: Concedit!

Pausa

Marina: Saps una cosa? Tu se m’apareixes molt en els somnis.
Puig: Cada nit?
Marina: Sí.
Puig: I què hi faig?
Marina: Mirem la lluna.
Puig: I res més?
Marina: Que t’agradaria que hi hagués marro?
Puig: No. I de què parlem mentre observem la lluna.
Marina: Em promets moltes coses. Una llar, fills, etc...
Puig: Somnies que estem fora d’aquesta puta illa. En algun continent?
Marina: Sí.
Puig: Em sap greu, Marina. En el fons, a part de la Isolda, ets una bona noia. Mereixes tenir uns fills dels quals en puguis estar orgullosa.
Marina: Però he actuat com la Berta i la Gemma.
Puig: Qualsevol dona, en una sana desesperació, faria el mateix que tu.
Marina: No, jo he fet el ridícul amb l’escena de la femme fatale. Deus pensar quina noia més ximple!
Puig: Perquè penses que t’he deixat fer? Per alguna cosa serà. Ets inofensiva i carregada de bones intencions.
Marina: Quin home es fixarà amb una noia així.
Puig: Pots estar segura que tots. Potser molts de nois no et triaran a tu per una nit màgica. Però si que per casar-te en trobaràs a cabassos.
Marina: I si vull passar un nit màgica què?
Puig: Hi ha molts de nois que no es poden permetre descartar aquest luxe. Segur que en trobaràs molts. No tots els que voldries però déu n’hi do.
Marina: Sí, serien les deixalles que deixarien les altres nenes dolentes.
Puig: Perquè aquesta falta de confiança en tu mateixa? Si ets una mena d’àngel quin impediment hi ha?
Marina: No sóc cap àngel. T’he intentat manipular.
Puig: Però almenys ets més sincera que la Berta per dir un exemple.
Marina: Abans, al continent no he tingut gaire sort amb els homes.
Puig: No m’ho crec. Estic segur que ja està casada i que m’amagues aquesta informació per... Bé ja sabem tots el perquè!
Marina: Amb aquest naufragi he perdut el meu marit. Era un cabró. Era un especialista en fer-me deixar malament en públic.
Puig: Desconeixes totalment el que ets. Si la Isolda no s’hagués salvat, segur que tu ocuparies el seu lloc.
Marina: No et burlis de mi.
Puig: T’ho juro per la Isolda que és veritat.
Marina: Si ho dius tu. Jo em pensava que ens odiaves a la resta de noies, a la Berta, la Gemma i jo.
Puig: Estic segur que en el futur seràs una gran esposa: lleial i prudent.
Marina: Puc oferir altres coses.
Puig: Ja ho crec.
Marina: Seria una mare competent i tendre.
Puig: No cal que intentis canviar-me d’opinió. Per a mi ets una gran persona i punt.
Marina: Gràcies.
Puig: Reposa ara. Veig que estàs molt cansada. Estira’t.
La Marina obeeix.
Marina: Molt bé! Ara tenca els ulls i dorm.

La Marina tenca els ulls.

Puig: Quan els tornis a obrir jo ja estaré aquí. Ara dorm. Entres en un estat letàrgic. Cap soroll et molesta. I ara et deixaré sola perquè et puguis relaxar millor.
El capità s’aixeca i es dirigeix a un lateral de l’escenari.
Puig: Dorm ara la migdiada que desprès ja et despertarem sense miraments.

El capità surt de l’escenari.

escena 9

L’escena transcorre a l’aire lliure. La Berta i la Isolda estan assentades al damunt de un penya-segat. Les dues noies estan contemplant la costa i el mar.

Isolda: Has triat un bon lloc per vigilar. Des de aquí es pot veure perfectament si s’acosta un vaixell.
Berta: Què et pensaves? Què em mamava el dit?
Isolda: No era la meva intenció ofendre’t.
Berta: No estic pas emprenyada.
Isolda: Vols que et substitueixi una estona?
Berta: No. Vull parlar amb tu.
Isolda: De què?
Berta: Del capità.

La Isolda riu.

Isolda: Em sembla que d’aquest tema no hi ha res parlar.
Berta: Sí. A mi em sembla que sí. Vivim al mateix lloc cinc persones. I fem de manera que les cinc estem sota una forma d’organització democràtica.
Isolda: Sí, funcionem tal com dius tu.
Berta: Però tinc entès que per no gaire més temps.
Isolda: Què vols dir?
Berta: M’he assabentat que fa temps que tu i el capità voleu marxar a l’altre banda de l’illa.
Isolda: Cert. Quin és el problema?
Berta: Això no pot ser. De cap manera.
Isolda: Sota quin pretext?
Berta: El capità té una missió a complir.
Isolda: I qui ho diu això?
Berta: Ho dic jo. No t’és suficient?
Isolda: De què vas tia?
Berta: Va, no et queixaràs ara, la nena mimada del capità. Les altres tres també som persones humanes.
Isolda: No oblidis que sóc la seva promesa. Això no m’ho treu ningú, entesos?

La Berta riu.

Berta: Et penses que el capità només s’ha entès amb tu.
Isolda: No em vulguis fer entendre que tu i el capità heu travat alguna cosa més que amistat.
Berta: Sí. Però tu sembles disposada a que el capità no tingui cap més amiga que tu mateixa.
Isolda: Nena, se t’ha acabat això de torturar i temptar al capità.
Berta: Potser ets tu que sense saber-ho el tortures.
Isolda: Porca!
Berta: Jo de tu mesuraria les teves paraules.
Isolda: Perquè? Em posaràs unes cadenes?
Berta: Encara ets a temps a rectificar.
Isolda: Jo i el capità ens mereixem viure sols.
Berta: No em deixes alternativa.
Isolda: Tu no comptes per res, estimada. No pots fer-hi res.
Berta: I tan, si puc.
Isolda: El capità i jo tenim per davant un futur indestructible.
Berta: Lamento comunicar-te que no podràs gaudir més del capità.
Isolda: Ah sí? Què te’l vols carregar?
Berta: Ingènua! T’ho haguessis pensat dues vegades abans de venir aquí.

La Berta empeny a la Isolda cap al precipici. Hi ha una breu lluita en què la Isolda resisteix l’embranzida de la Berta.

Isolda: Malparida! Filla de puta!
Berta: Tindràs un gran enterrament.
Isolda: Ahh! Auxili! Marc! Marc! Per favor Berta, deixa’m anar.
Berta: No. La teva sort esta decidida.

La Berta empeny més la Isolda cap al fons del precipici. La Isolda es va defensant donant cops però la Berta l’arrastra fins al límit.

Isolda: No, per favor. T’imploro que em deixis anar. El capità serà teu.
Berta: Massa tard, noia. Has begut oli.

La Berta arrossega a la Isolda fins al límit del precipici i l’empeny perquè caigui al fons del penya-segat. La Isolda cau.

Berta: Bon viatge, companya!

La Berta surt per un lateral de l’escenari.

escena 10

L’acció té lloc a la cova. A dins hi ha les tres noies i el capità. El capità esta plorant en un racó. A l’altre cantó hi ha les noies que s’ho miren.

Puig: No es pot haver suïcidat. Teníem previst marxar a un altre cantó. Com ha pogut ser que caigués.
Berta: Ha estat un malaurat accident. Es deu haver apropat massa al precipici i desprès deu haver relliscat amb alguna cosa. O bé alguna roca l’ha fet desequilibrar.
Puig: Què faré sense ella? No hi ha dret! En aquest món no hi ha justícia.
Berta: No et torturis amb aquestes històries. Ha estat un cop de mala sort. Déu no hi pinta res. El que compta ara, desprès que hagi passat tota aquesta tragèdia, és que ha rebut una sepultura digne. Capità Puig, has fet molt bé la feina que et pertocava.
Puig: No sé si continuaré essent feliç. És com si m’haguessin castrat.
Gemma: Desprès d’un cop com aquest has de tenir fe en tu mateix.
Puig: Tal com van les coses veig que no ens sortirem. Estem en un punt delicat.
Gemma: No perdi l’esperança. Encara hi ha temps perquè un vaixell ens passi a recollir sans i estalvi.
Marina: Capità he portat a la tomba de la Isolda un ram de flors. He pensat que vostè mateix també en podria dur un al lloc mateix. En homenatge a la seva promesa.
Puig: Gràcies Marina.

Pausa

Puig: Berta, tu vas ser la última persona que la vas veure, no?
Berta: Sí, més o menys. Ens varem acomiadar i al cap de cinc segons la vaig sentir cridar. Em vaig acostar al precipici i allà la vaig trobar estesa.
Puig: No tens alguna pista de com va arribar a caure?
Berta: No. Però sé que al límit del precipici hi ha moltes roques. Algunes d’aquestes la devia fer caure.
Puig: Ara més que mai hem de sobreviure. S’han acabat les discussions. Tots per un. I un per tots.
Berta: Jo, la Gemma i la Marina hem decidit que durant dos dies no faci res. Que descansi.
Puig: No de cap manera. He de fer alguna cosa o el record de la Isolda se’m menjarà per dins.
Berta: No. Encara penses massa en ella. Ara encara has de passar la fase en què has d’assumir que ella és morta de debò.
Puig: Sí. Encara puc sentir la seva veu. Puc sentir fins i tot la seva olor corporal.
Berta: És bonic que la última imatge que guardis de la Isolda sigui una cosa aprehensible per algun dels cinc sentits.
Puig: Sí. No em puc esborrar el record del seu somriure.
Berta: És molt dur de dir, però sóc de les que pensen que has d’estar content d’una cosa: en tot aquest temps tu vas estar al seu costat. No li vas muntar cap número, ni la vas abandonar ni un sol dia. Poques vegades us discutíeu.
Puig: Mai hauria d’haver permès que la Isolda fes una sola guàrdia. En aquell terreny abrupte.
Berta: La Isolda era valenta. No volia tenir cap privilegi.
Marina: I era molt honesta. Mai va aprofitar el fet que fos la teva promesa.
Puig: No reconeixeu que li vareu fer la vida impossible? No vull hipocresies. Potser l’haguéssiu acceptat millor si hagués estat més punyetera.
Gemma: Per mi era com una germana.
Berta: Reconec que nosaltres dues havíem mantingut les nostres diferències, però en el fons ens respectàvem. Ella estava orgullosa de ser la teva promesa. I sí, capità, et sóc sincera l’envejava però mai li vaig desitjar cap mal. I a la inversa tampoc. Era una gran dona. Mai la vaig sentir queixar-se de les males condicions de l’illa.
Puig: No em facis la pilota, que ens coneixem molt bé.
Marina: ( Plorant) Sí, jo ara me’n penedeixo d’haver sentit enveja.
Puig: És igual. És morta. De què serveix parlar sobre ella?
Gemma: Parlar de la Isolda és dur i insuportable a curt termini, però a llarg termini això és un alleugeriment.
Berta: Capità, reconec que és molt dura aquesta experiència, però ara mal que ens pesi ens hem de concentrar en els vius. Que som jo, tu i la resta. Hem de donar gràcies a la providència que estiguem tots quatre vius.
Puig: Berta, recorda que encara sóc el capità com tu molt bé has dit. Per tan es farà el que jo dic.
Berta: Perfecte. És el que esperava sentir. M’admets un suggeriment?
Puig: Sí.
Berta: Podríem muntar una cabana aquí dins. Tot el que sigui per donar-nos a nosaltres les dones la intimitat que ens fa falta.
Puig: La Isolda hi hagués estat d’acord. Per tan, endavant.
Berta: Gemma, Marina, sortiu a buscar canyes de bambú.
Puig: Em pensava que em tocaria a mi fer això.
Berta: No, tu estàs bé aquí. Convé que no et moguis gaire. Podries cometre una bogeria, ara que estàs sense la Isolda.
Puig: Estic trist però no he perdut les ganes de viure.
Berta: Ja ho veig. Però encara no t’he vist plorar. El moment que ho facis necessitaràs algú al teu costat.
Puig: M’agrada guardar les formes.
Berta: Gemma, Marina a què espereu a marxar?
Gemma: Ja marxem. Potser amb la nostra absència s’atrevirà a plorar.
Puig: Podeu quedar-vos si voleu.
Gemma: No és igual. Marxem. Anem Marina?
Marina: Sí. Vull que em toqui una mica l’aire. Necessito esbargir-me desprès de dies de tanta tensió.
La Gemma i la Marina surten per un lateral de l’escenari.
Berta: Ara per fi, estem sols. Digues, amb franquesa, què sents?
Puig: Una gran pena. I molta ràbia. Perquè ha estat una mort estúpida. Potser si l’hagués acompanyat en aquell moment no hauria passat res. Ella era partidària d’estar sola alguns moments. I jo la deixava fer. Perquè de tan estar junts ens faríem nosa. La seva màxima ambició era fer-me feliç. I jo només pensava en posseir-la i estimar-la com...
Berta: No diguis ximpleries ara. Te l’estimaves molt. Molt. De debò. Jo te’n podria donar nombrosos exemples.
Puig: Sí però mai li mostrava proves d’afecte. Era un noi molt fred.
Berta: Ja sé que per a tu la Isolda era una noia imprescindible. Però has de aprendre a viure sense ella. Al teu costat tens tres dones que senten i veuen, que lluiten per sobreviure el dia a dia i que fan tots els possibles perquè tu et puguis sentir còmode.
Puig: T’agraeixo que en la mort de la Isolda no heu mostrat cap grau d’histerisme.
Berta: Per descomptat. Som dones fortes. Potser la Marina és la més dèbil. Però ja me’n vaig encarregar jo de collar-la ben fort.
Puig: En aquest sentit jo sóc com la Marina un home dèbil.
Berta: No, no ho ets. Ets fort com un roure. Ets tot un home. I a partir d’ara et recomano que no tinguis remordiment de consciència.
Puig: Em temo que això que demanes és impossible.
Berta: També et demano que no pensis més en ella. La Isolda ja esta ben enterrada. No actuïs com si fos viva.
Puig: Tu voldries que la tingués ben oblidada, eh?
Berta: Capità, no digui bajanades.
Puig: Fins i tot m’atreviria a dir que ja t’està bé que estigui morta.
Berta: No et posis tonto que et deixo plantat.

Pausa.

Puig: Ho sento, Berta. Estic nerviós. Em sento molt violent.
Berta: Accepto de molt bon grat les teves disculpes. T’entenc.
Puig: Potser el nostre destí és morir aquí.
Berta: No digui això. Ens mereixem que un vaixell ens rescati.
Puig: Aquí tots som massa egoistes.
Berta: Vull que sàpigues que estic al teu costat. Si em vols demanar qualsevol cosa, endavant.
Puig: No sé. Ja no tinc les mateixes ganes de viure. Fins i tot aquests últims dies quan planejàvem amb la Isolda marxar a l’altre banda de l’illa, tot, absolutament tot m’era igual. Si posava empeny en les coses era per fer feliç a la Isolda. No sé perquè però creia que jo moriria primer. En conjunt, i individualment mostreu més força de voluntat vosaltres quatre que jo sol. Vosaltres m’heu fet reaccionar.

Pausa

Puig: També no descarto la hipòtesi que la Isolda s’hagi suïcidat. Estava bastant farta de totes vosaltres. I jo no li feia el suficient cas. Ella volia que jo estigués en tot moment per ella. I evidentment no ho vaig poder complir. Jo aquí aplico la política que una vida no val més que una altre. Que se li mereix una igual consideració.
Berta: Completament d’acord. I treu-te del cap la idea del suïcidi. Va ser un accident.
Puig: Tan de bo fos aquesta última possibilitat. Ara veig que jo i ella ens hauríem d’haver anat d’aquest lloc molt abans.
Berta: Vas obrar bé. Primer era el benestar de totes. Et vas comportar com un gran capità.
Puig: El vaixell que esta a l’illa fa aigües per tot arreu.
Berta: No, ho portes estupendament.
Puig: No he oblidat les males estones que vas fer passar a la Isolda.
Berta: No capità. Era un problema de disciplina.
Puig: Berta, hem de fer l’esforç d’unificar el comandament de l’illa. O ets tu qui manes o sóc jo. Però que siguem tots dos ho veig com un batibull de decisions i accions.
Berta: Això és cosa teva. Mana tu.
Puig: Sí, ara que no hi és la Isolda.
Berta: La teva xicota era una santa. Massa bona noia.
Puig: No sé si creure’t.
Berta: Sí, reconec que amb ella em vaig passar. Però també era una fleuma. Algú la devia posar a ratlla. Sobretot si tu la deixaves fer.
Puig: Pobre Isolda, no es mereixia estar en mig de dos malparides com tu i la Gemma.
Berta: Però digues, et feia realment feliç?
Puig: Sí. Molt.
Berta: Menteixes. Quan havíem de fer una tasca col·lectiva la Isolda et feia nosa. I això et molestava perquè nosaltres dues érem més eficients que la resta. Desitjaves en tota la teva força que la Isolda fos com nosaltres. Fins i tot ens vas arribar a desitjar a nosaltres dos.
Puig: Tu al·lucines. Mira estic tip de les vostres rivalitats, de les enveges, de tot. Me’n vaig a viure sol.
Berta: No aguantaràs la solitud. Tornaràs.
Puig: No t’equivoques. Vosaltres em necessiteu a mi.
Berta: Cert. Però tu sol no ets res. Necessites a nosaltres per sentir-te alguna cosa.
Puig: Deixem-nos de bagatel·les! Jugar a veure qui és més fort és una pèrdua de temps. La veritat? Ens necessitem recíprocament.
Berta: Llàstima que hagis de suportar a la Gemma i la Marina.
Puig: I tu no? Qui et creus que ets?
Berta: Aviat et tindré a sota els meus peus.
Puig: Hauries d’haver nascut home.

La Berta dóna una plantofada al capità.

Berta: Sóc una gran dona amb majúscules.
Puig: I amb molts de recursos. Massa i tot.
Berta: Et pensaves que seria una tòtila?
Puig: Prefereixo la companyia de un gos rabiós a la teva.
Berta: Vaja, aquí tenim l’autèntic capità. I encara deus pensar coses pitjors de la pobre Marina i la Gemma.
Puig: No manipulis, no manipulis. Saps molt bé que el problema només esta amb tu.
Berta: Jo tinc un bon concepte de tu.
Puig: Oh afluixes una mica, ho hauré de posar-me molt més dur amb tu.
Berta: Vols que te la posi dura?
Puig: Berta, si us plau, no ens passem de llestos.
Berta: Vols que la teva estància aquí a l’illa sigui igual d’avorrida?
Puig: No vull perdre el seny.
Berta: Algun dia et rendiràs a mi.
Puig: No mentre sigui viu.
Berta: Qui sap?
Puig: Mira, has tingut sort que hagi passat això de la Isolda, perquè sinó tindria forces per donar-te una bona lliçó.
Berta: Una lliçó? Tu? De què?
Puig: Et penses que causes molts de problemes?
Berta: No, jo et provoco dilemes.
El capità riu.
Puig: Tens una imaginació. Quins deliris!
Berta: Sóc una dona amb tot el dret a voler tenir una...
Puig: Per favor, Berta, ja ens entenem. No cal que ho nombris.

Pausa

Puig: Els teus drets s’acaben a on comencen els meus.
Berta: La Isolda esta morta. Que vols que reneixi?
Puig: Com t’ho haig de dir? T’ho haig de telegrafiar? No m’agrades. Abans prefereixo la companyia de la Marina.
Berta: A tu no et van les fleumes.
Puig: A tu et cal un home amb molta mala llet. I jo no sóc aquest. Ho sento. No m’agrades. Vols que t’ho repeteixi?
Berta: No em rendiré a la primera. Lluitaré perquè això canviï.
Puig: Tu mateixa.
Berta: Algun dia em necessitaràs i aleshores tindré la paella pel mànec.
Puig: Aquest dia no arribarà mai.
Berta: Juro que mai més em faràs passar vergonya. Cap dia. Ni un!
Puig: Ves-te’n en pau, Berta.
Berta: Ets un pobre desgraciat. En el fons no et salva que siguis una gran persona, sinó perquè estàs molt bo.
Puig: Tothom té l’escala de valors que vol.
Berta: Ara et deixo en pau. Però t’aviso tornaré. I no sé si desprès serà en la millor de les intencions.
Puig: Fes el que et doni la gana, però va no em destorbis més.
Berta: Molt bé que es faci la teva voluntat.

La Berta surt per un lateral de l’escenari.

Puig: Oh senyor! Fes que passi aviat un vaixell. O sinó no ho resistiré!

Les llums s’apaguen i hi ha un canvi de decorat.

escena 10

El capità i la Marina estan a l’entrada de un bosc. El capità està penjat en un arbre recollint la seva fruita. A baix va recollint les fruites la Marina.

Marina: Capità, vol dir que no està massa enfilat.
Puig: No temis, Marina. Aquestes branques són prou fortes.
Marina: Estigui tranquil, capità en quant a la Berta. No deixaré que em faci mal.
Puig: Tinc la sensació que ara t’agafarà mania. Primer va ser la Isolda i ara tu.
Marina: Tranquil, jo també sé ensenyar les urpes.
Puig: No sé. Has de ser una fera per neutralitzar a la Berta.
Marina: El que més em preocupa és que sempre té al seu costat a la Gemma.
Puig: La Gemma no tardarà gaire a obrir els ulls.
Marina: Si no els ha obert en tot aquest temps tampoc ho farà ara.

El capità Puig estén tot el cos per agafar una fruita. De moment no hi arriba.

Marina: Compte capità! Si no hi arriba, deixa-ho estar.
Puig: No, sí que puc.
El capità fa malabarismes a dalt de la branca per prendre la fruita.
Marina: Compte! Que és juga el físic!

El capità es posa mig dret al cim de una branca i d’aquesta manera pot agafar la fruita.

Puig: Ho veus que no ha estat res.

Just en aquest moment que diu això el capità es desequilibra i cau de l’arbre. Cau d’esquenes, de manera que queda malferit i clavat al terra.

Puig: Ah! Merda!
Marina: Capità, s’ha fet mal?
Puig: Ah! L’esquena. M’he partit l’espinada.
Marina: No digui això. No es pot haver trencat res.
Puig: Merda! Ahhh! Quin mal! No puc moure el cos.
Marina: A veure, ostres! Quina mala sort! Ja l’he avisat jo! Provi de moure un braç.

El capità mou els braços.

Puig. Els braços sí que els puc moure. És la maleïda esquena el que m’he trencat. Per això no em puc aixecar.
Marina: Segur que no és res greu. Deu ser temporal.
Puig: Merda! Merda! Hòstia! Quin mal. Ni tan sols em puc girar.

El capità tracta endebades de moure el cos, però no pot.

Puig: Merda! Ara sí que l’hem feta grossa.
Marina: No es desesperi, capità. Només ha estat un impacte i prou.
Puig: No! No! Per favor senyor! Fes que em pugui moure.
Marina: Va, que l’ajudo a incorporar-se.

La Marina l’ajuda a incorporar-se però el capità es queixa de l’esquena. No pot moure’s.

Puig: ( Gairebé esta plorant) No, D’aquesta no me’n surto. No puc moure la cintura. Em sembla que em quedaré paralític.
Marina: No ho digui això.
Puig: Perquè sinó no puc moure la cintura? Digues perquè?
Marina: Ai! No sé què fer! Vaig a cridar a les altres?
Puig: No. No vull que em vegin així.
Marina: Però capità!
Puig: Sí, ben pensat, avisa-les. Algú m’haurà de portar a la cova sinó em puc moure.
Marina: Què farem ara, sense vostè?
Puig: No estic mort. Malauradament estic viu. El que passa és que us seré un destorb. Un inútil.
Marina: No digui això.
Puig: Quina mala sort! Pobre Isolda! Sort que no li ha tocat veure-ho!
Marina: Potser has de guardar repòs uns quants dies i prou.
Puig: No crec. Em fa molt de mal l’esquena. Merda! No em puc aixecar.

El capità intenta aixecar-se però no pot.

Puig: Aquesta és la meva fi.
Marina: No en facis una muntanya. Entre totes el portarem a la cova i allà descansarà uns quants dies.
Puig: No em queda altre remei. Corre a avisar a les altres. Però ja en parlarem si em podreu traslladar a la cova.
Marina: Farem tot el possible.
Puig: Que contenta que estarà la Berta!
Marina: Els vaig a buscar?
Puig: Sí.
Marina: No es mogui, capità. Ara mateix les vaig a buscar!
Puig: Ha caigut damunt meu una maledicció.

La Marina surt per un lateral de l’escenari. Les llums de l’escenari es van apagant.

escena 11

Interior de la cova. El capità està estirat al centre. Al voltant seu hi ha les tres noies. També estan assentades.

Berta: Necessita alguna cosa més el capità?
Puig: No. Gràcies. Estic bé.
Gemma: Una setmana fent repòs i ja veurà com li marxarà aquest mal.
Marina: Sí, ara li toca fer bondat.
Berta: Tampoc cal que ara et facis la víctima. Tan sols és una lesió a l’espinada.
Puig: Que m’impedeix caminar.
Berta: Marina, comença a preparar el sopar del capità.
Marina: Ja. És molt aviat.
Berta: Que no ha quedat clar?
Marina: Sí, Berta.
Puig: No, ara no tinc gana.
Berta: I tan que té gana.
Marina: Encendré el foc i li faré una bona sopa.
Puig: Marina, passa de la Berta.
Berta: No costa res fer bondat, capità.
Puig: A aquestes alçades ja no sé perquè em segueixes anomenant capità.
Berta: Bé, alguna cosa has de ser.
Puig: Ja em pots dir el que et surti dels...
Marina: Ets la persona més valenta dels aquí reunits.
Gemma: Això és discutible.
Berta: Els capitans dels vaixells solen ser intrèpids.
Gemma: I voluntariosos, però ara et tu, et toca fer bondat.
Berta: Sí, no convé que et moguis gaire. Nosaltres ja tindrem cura de tu. Has de fer el mínim esforç.
Puig: Encara puc prendre decisions. No sóc un invàlid. Bé, de moment sí que ho sóc però de moment aquí es fa el que jo dic.
Berta: Ningú en dubta d’això capità.
Gemma: Vol canviar de lloc.
Puig: No.
Berta: Marina, no t’has mogut. No has dit que faries una sopa pel capità.
Marina: Sí ara mateix.
Puig: Alto! Marina. No li facis cas. Sóc jo qui t’ha d’ordenar que em facis la sopa.
Berta: Ai capità! Ja es comporta com un nen petit. Què no ha tingut mai una mare?
Puig: Sí. Però no vull que cap de vosaltres suplanti la meva mare.
Berta: Sí però estàs necessitat d’afecte.
Puig: Efectivament les coses serien diferents si la Isolda estigués viva.
Berta: Marina! Encara no t’has mogut?
Marina: Ja va!
Puig: No, Marina. Del que digui la Berta, ni cas.

La Berta riu.

Berta: Gemma, ens ha sortit un fill rebel.
Gemma: Deixa’m donar-li aigua. Deu estar assedegat.
Puig: No tinc set!
Berta: Que sí. No pares de protestar. Marina dóna-li tu l’aigua.
Puig: Ja em sé servir sol.
Berta: No t’esveris. Marina obeeix.
Marina: El capità té raó. Ell mateix es pot servir l’aigua.
Berta: Ja som al migdia. Algú ha d’anar a la costa a vigilar si s’albira un vaixell.
Marina: Et toca a tu, Berta.
Berta: Seràs impertinent. Et toca a tu reina, i avui encara amb més de raó perquè no saps tractar el capità com cal.
Marina: No hi vaig.
Puig: Ben dit. Els tens ben posats.
Berta: ( S’apropa amenaçadorament a on esta la Marina) Què has dit?
Marina: Això mateix. No em dóna la gana.
Berta: Et creus que tens el capità al teu favor, eh? Vols saber que pensa realment el capità de tu?
Puig: Calla! Mala pècora!
Berta: Li fas pena. Pensa que ets una pobre noia, indefensa, sense recursos.
Gemma: Pensa que ets una bleda. Que no tens personalitat. A mi m’ho va confessar. No és veritat capità?
Puig: Marina, no siguis burra de creu-te-les. I si ho he dit alguna vegada era perquè callessin. Què és una forma de deslliurar-se d’aquestes dos serps.
Gemma: Sempre s’està més ben cuidat entre tres persones que una de sola.
Puig: Tu no aconseguiràs fer-me xantatge. On estan els teus principis evangèlics?
Gemma: El que passa a aquesta illa no és casual. Tot és fruit del senyor.
Puig: A tu ara mateix t’importa un rave qualsevol tipus de moral.
Berta: Per alguna raó la força de moral és atorgada a les persones més indicades.
Gemma: Esta bé, ja li dono aigua jo.

La Gemma recull aigua d’un cossi de fusta.

Gemma: Tingui capità.

El capità agafa el got de fusta ple d’aigua i el llença contra la Gemma.

Berta: Veig que el capità reclama que el tractem amb més tendresa.
Gemma: I jo com a bona cristiana pararé l’altre galta.
Berta: Quina cosa desitja, el senyor capità?
Puig: Voleu fer-me un favor?
Gemma: Encantades.
Puig: Deixeu-me a soles amb la Marina. És l’únic que desitjo.
Berta: Ui! Això no pot pas ser! Quina por em fa la Marina sola amb el capità!
Gemma: Qui tingui cura del capità ha de ser més imparcial!
Marina: Ja me’n vaig. No vull provocar més polèmica.
Puig: No et rendeixis encara.
Berta: De forma que la Marina és la teva preferida. No t’agrada la nostra companyia?
Puig: T’has vist a tu mateixa.
Berta: Gemma, què tal si deixem al capità i la Marina a soles. No creus que correria molt de perill el capità?
Gemma: El senyor no pot evitar a vegades que persones d’entrada pacífiques es converteixin en persones d’una capacitat sísmica.
Berta: Sí, bona idea. Perquè no els deixem aquí sols durant una setmana sencera.
Puig: Parleu per parlar.
Marina: Perquè ens enfadem. Davant d’aquesta desgràcia hem d’estar unides.
Berta: Ets molt espavilada quan vols eh Marina?
Puig: És la noia que té més seny.
Marina: Aquí ens estem jugant la vida i discutim per foteses.
Puig: Ben dit.
Berta: Comença a aplicar aquesta història per tu mateixa.
Marina: Si serveix d’alguna cosa que jo sigui manada per qualsevol, si això pot contribuir a assegurar la nostra supervivència, aleshores dic que si a tot
Gemma: M’agradaria saber què es el que t’ha il·luminat.
Puig: T’has deixat acollonir per aquest parell de bruixes. No tinguis por a la soledat.
Marina: Ho sento, capità. Si som un grup serem més forts per vèncer l’adversitat.
Puig: Tu i jo podem fer grans coses.
Berta: Pensi capità que la Marina és humana. Molt humana.
Puig: No molt més que tu.
Berta: Si vols, ho podràs comprovar personalment fins a quin punt sóc humana.
Puig: No gràcies. Marina em col·loques més a la dreta. Em sento incòmode.
Berta: Alto Marina! No el toquis!
Puig: Qui ets tu per dir-li si em pot tocar o no?. Prefereixo les seves mans, passa alguna cosa?
Berta: Però si amb prou feines té força a les mans.
Marina: Per favor. Mantinguem la pau.
Gemma: Si vols la pau, totes hem de ser iguals. Sense cap distinció.
Puig: Que no estan ben repartides les tasques. Em sembla que d’aquí no ve el problema.
Berta: A les dones perquè funcionem se’ns ha mimar.
Puig: No parlis en nom de les dones que no hi tens dret. No vull, de cap manera, creure que totes funcionen com tu. Seria la fi.
Berta: Però sóc una dona, no un extraterrestre.
Puig: Tu ja m’entens.
Berta: Mira, estic cansada de discutir amb tu. Ni que em matin, no hi ha cap possibilitat d’entesa.
Puig: Això depèn de tu. Jo fa temps que ho intento.
Berta: Quan em parles em tens por.
Puig: No m’estranya. Et poses d’una manera.
Gemma: Des de que no hi és la Isolda et comportes d’una manera agressiva. Sembla que quan era viva només existís ella i prou.
Puig: Era especial. Necessitava tot el meu afecte. Cosa que vosaltres dos, bruixes, no necessiteu.
Berta: No aprens de la experiència?
Puig: Què hauria de fer?
Berta: No ser tan poc simpàtic amb nosaltres dues. De fet la teva supervivència depèn del que la Gemma i jo decidim.
Puig: I la Marina què?
Marina: Em sento impotent capità.
Berta: Ja ho veus el que pot fer la Marina.

La Berta s’aproxima molt fins on està el capità. S’asseu al seu damunt.

Berta: Què? Mai m’havies sentit tan propera? No sents algú?
Puig: Surt immediatament del meu damunt.
Berta: No. I estic molt a gust.
Puig: Surt o t’hi faig sortir jo.
Berta: Tu? Amb la teva ridícula força als braços?
Puig: Surt! Porca!
Berta: Gemma vine a subjectar els braços del capità
Gemma: Ara. D’alguna forma hem d’ensenyar-te quin és el camí recte.
Marina: Atureu-vos. El capità no es mereix cap venjança.
Berta: El capità és una temptació massa gran. I a més es comporta com un nen petit. L’hem de renyar.

La Berta es treu els parracs que porta. Queda nua.

Berta: Subjecta’l bé.

La Gemma l’agafa pels braços i l’immobilitza.

Gemma: Aguanti capità, ho fa molt bé. Ni Jesús es mostraria tan recelós d’aquest contacte. Desprès d’això si es salva ja es podrà confessar.
Puig: Desgraciada! Deixa’m estar!
Marina: Berta! Prou d’aquest circ. Si et fa picor, grata’t tu mateixa.
Berta: Marina, qui diria que parlessis així. T’hi va alguna cosa, amb el capità. Vinga, campió trempa. He dit que trempis.
Puig: No puc. Per molt bona que estiguis em fas venir repugnància.
Berta: Sí que pots. Què t’he d’estimular a base de cops?

La Berta li dóna unes quantes plantofades. El capità no reacciona.

Berta: Vinga, folla’m. Sigues per un moment un home.
Gemma: Potser m’hi de posar jo perquè funcioni.

La Berta passa a subjectar fortament els braços del capità i la Gemma s’hi posa al damunt.

Gemma: Guaita. Amb mi sembla que la cosa li comença a rutllar.

La Gemma es treu la roba i comença a follar-se’l amb ella al damunt.

Berta: És una discriminació el que acabes de fer. Què t’haig de fer perquè trempis amb mi. Resar un parenostre mentre ho fem?
Puig: No m’agrades Gemma. Que el meu cos reaccioni amb el teu és una altre història.
Berta: Això només és un escalfament.
Puig: Esta bé, em voleu follar? Només és això? Doncs endavant! Però desprès deixeu-me en pau.
Berta: No. Estem enamorades de tu. Hauràs de transigir.
Puig: No durareu ni un sol dia juntes.
Berta: Aquí l’únic que hauria de pensar en sobreviure ets tu.

La Gemma cedeix el lloc a la Berta i ella s’assenta a sobre del capità.

Berta: T’acabaràs adaptant al tacte de la meva pell.
Puig: On has deixat els teus principis religiosos, Gemma?
Gemma: Déu ha disposat les coses perquè siguin així.
Puig: Algun dia ho pagareu car això.
Berta: Et donem l’oportunitat que ens tastis perquè triïs la noia amb qui voldries conviure aquí.
Puig: Em sorprèn que tu no imposis aquesta noia per decret.
Berta: Què Marina, t’animes a tastar el capità?
Marina: Deixeu-lo en pau.
Puig: No malgastis energia, conversant amb elles Marina.
Berta: T’ordeno que trempis.

El capità riu.

Puig: La naturalesa humana és incontrolable. I a més a mi no em va aquest rotllo. T’has equivocat d’home.
Berta: Tan lletja sóc o bé és que no ets prou home.
Puig: El meu penis parla per mi.
Berta: Avui no podrà ser però un altre dia sí que en tindràs ganes.
Marina: Lamento no poder ajudar-te. Estic acorralada.
Puig: Tranquil·la. Entenc la teva situació. I entenc que temis les represàlies de la Berta.
Berta: No diguis Marina que no trobes atractiu al capità.
Marina: No vull participar en aquesta humiliació.
Gemma: És un gran acte d’amor.
Puig: Perquè no t’estalvies aquest fastigós llenguatge, i em parles d’una manera més directe?
Gemma: Sóc una noia elegant.
Berta: Deixem-lo descansar, Gemma. Demà en tindrà més.
Puig: No, això us garanteixo que no tornarà a repetir-se.
Berta: No t’han dit mai que ets massa bon noi per ser capità. Un bon capità ha de fer valer la seva autoritat.
Gemma: Deixem que es consoli de la pèrdua de tota la tripulació. Ara nosaltres els hem substituït i ell no ens agraeix el fet.

La Gemma i la Berta es tornen a posar els parracs que porten. Es tornen a vestir.

Puig: Marina, Em portes una mica d’aigua.
Marina: És el mínim que puc fer.
Puig: Vosaltres dues ( assenyala a la Berta i la Gemma) no tardareu a ser castigades.
Gemma: Jo amb Déu hi tinc una bona relació.
Berta: Ara ja és negra nit. A veure capità si dorm com un bon minyó. Comença a fer fred.

La Berta tapa el capità amb una manta.

Puig: No necessito les teves atencions.
Berta: Marina, et faràs càrrec del que necessiti el capità?
Marina: El capità no es mereix aquest tracte.
Berta: I tu et mereixes continuar seguint vivint?
Marina: Algun dia et passarà alguna cosa, Berta.
Berta: De qui haig de tenir por? De tu? Del capità? Tu ets com un bon escolanet. No crec que t’atreveixis a excedir-te. I sinó mira el que li va passar al pobre capità. La sort està de la nostra banda.
Marina: Algun dia...
Berta: Algun dia, algun dia. Només saps dir això i començar a plorar. Au, vés amb el teu pobre protector.
Puig: El teu drama, Berta, és que essent una dona guapa, no tens la capacitat d’apassionar a un home. Vés en compte amb el teu caràcter, que jo no seré ni el primer ni l’últim que et refusarà. T’has guanyat un bon infern.
Berta: És una amenaça, capità?. Nosaltres dues tenim el dret a muntar-nos el millor possible l’escenari ja que sembla probable que aquí no vindrà ningú més.
Puig: La vida dóna moltes voltes.
Berta: La vida no dóna voltes aquí, no gira, ni va, simplement està aturada.

La Marina s’acosta al capità i l’amanyaga.

Marina: No desesperi capità, jo penso com vostè.
Berta: Ai, què en faràs d’una noia que tan sols sap consolar?
Puig: Més del que et penses, fotuda bruixa.
Gemma: Hauràs de demanar al meu Déu un suposat miracle.
Puig: Calleu d’una vegada! No és hora de dormir? Jo sí que tinc son. No crec que vosaltres dues em vulgueu acompanyar en el meu son. Sobretot com ronco.
Berta: No penses Gemma, que aquí hi ha un ambient com resclosit. Anem al nostre refugi.
Gemma: Sí allà podrem gaudir de la nostra intimitat.
Puig: Marxeu d’una puta vegada!
Berta: Molt bé! Capità fins demà. Avui ha estat un dia complet. Adéu!
Gemma: Adéu! A veure si avui és capaç de somniar amb els angelets.
Puig: Va, foteu el camp.

La Berta i la Gemma surten de un lateral de l’escenari. Marxen de la cova. Aquí a dins queden el capità i la Marina.

Berta: Demà continuarem amb el treball, capità.

Pausa

Puig: Marina, ets la meva taula de salvació. Hem de fer alguna cosa. Reaccionar.
Marina: Ai capità. Reconec que la Berta i la Gemma, totes dos juntes són més fortes que vostè i jo.
Puig: Això és una història que tu et creus. Saps una cosa. Cada vegada tinc la impressió que la pobre Isolda no va morir d’un accident. Ara veig a la Berta com al seu possible botxí.
Marina: Sí, i jo penso que seré la pròxima.
Puig: Ens cal actuar, Marina. Moure’ns. De demà al matí no ha de passar. Hem de pensar amb alguna cosa.
Marina: Amb vostè invàlid i jo que em moro de por, no sé que podrem fer.
Puig: Tu mateixa. Vols viure més o què?
Marina: I surt malament què?
Puig: No hi ha alternativa. O són tu o elles.
Marina: Està bé. Avui queda demostrat que per nosaltres no hi ha possible escapatòria.
Puig: Sí.
Marina: Abans, per si de cas sortís malament, em permet una llicència?
Puig: Sí, quina?
Marina: El vull besar. Vull saber que se sent besant amb l’home amb qui he conviscut tants de dies.
Puig: D’acord. Per tu ho donaria tot. Ets una noia legal. Acosta’t que et mereixes això i més.

La Marina s’acosta al capità i el besa a la boca.

Puig: A tu sí que et puc arribar a desitjar. Ets una gran persona encara que temorenca.
Marina: Oh capità. És un gran home.
Puig: Ja ho sé.

El capità l’agafa de manera que la Marina cau al seu damunt.

Puig: La Berta i la Gemma pensen que ets una pobre noia covarda. Venja’t d’elles que jo també en tinc ganes. Vine.

El capità besa a la Marina i es treuen la roba. La Marina cavalca al capità.

Marina: Segur que vols.
Puig: Sí, des de la Isolda fa tan de temps que no toco a una dona. Et necessito. Només puc fer l’amor a una dona per la qual senti un afecte verdader.
Marina: Gràcies, capità. És un regal beneït el que em dóna ara.

Els llums s’enfosqueixen i el teló cau.

escena 12

L’acció transcorre a dins de la mateixa cova. El capità esta estirat abrigat per unes fulles i plantes i la Marina esta assentada.

Puig: Estàs a punt per quan vinguin?
Marina: No sé si en seré capaç.
Puig: Ja ho veus, la principal feina serà per mi. Tu, en cas que calgués, hauries de rematar la feina.
Marina: Vols dir que elles dues no poden canviar?
Puig: Desenganya’t. Elles aniran a més. I recorda que poden arribar a anticipar-nos. Aviat voldrien desempallegar-te de tu.
Marina: No m’entra el cap que la Berta pogués matar a la Isolda.
Puig: Què no veus que cada una de les seves paraules són verí.?
Marina: Quin futur hi veus en tot això?
Puig: Poden passar uns quants anys abans no vingui un vaixell d’exploradors. Abans no vinguin m’agradaria que tu i jo forméssim una família.
Marina: Oh capità! Que contenta em fa!
Puig: A partir d’ara no em donis aquest tracte. Tuteja’m.
Marina: De debò que vols un fill meu?
Puig: Sí. Algú més ens ha de fer companyia, no creus?
Marina: Potser i tot amb el pas del temps podries recuperar la teva mobilitat!
Puig: No crec. Però ho intentaré. A partir d’ara si volem sobreviure, hem de creure en els miracles.

Pausa

Puig: Mira, em sembla que ja les sento. Posa’t en estat d’alerta.

La Berta i la Gemma ja entren.
Berta: Bon dia! Què heu pogut dormir bé?
Marina: Des de quan t’interesses per la nostra salut?
Berta: Aquest cau és un lloc fred. Nosaltres hem trobat una altre de més càlid.
Gemma: Pobre Marina. Segur que ja t’has fet il·lusions sobre el capità.
Marina: Voleu saber la veritat? Doncs jo he...

El capità l’interromp.

Puig: La Marina vol dir que ha tingut cura de mi.
Berta: No deus voler dir que tu has hagut de tenir cura de ella. Tan sola que està.
Puig: Em sento de puta mare amb la Marina. Ella és una gran noia.
Gemma: Desagraït. I no tens unes quantes paraules amables per mi.
Puig: És que voleu solucionar el que no té solució?
Berta: Què vols dir? Què hem fet nosaltres?
Puig: No dissimulis. Tu i jo sabem el que has fet. I la pobre Gemma s’ha convertit en la teva titella.
Gemma: Jo faig costat a qui té el cap més clar.
Puig: Potser tens raó. La Berta té les coses molt clares. Massa clares. Però s’ha equivocat de bàndol.
Gemma: Si no fos per la seva empenta, totes ja estaríem mortes, inclòs tu el gran capità.
Berta: Nosaltres som com una gran família. Una autèntica nissaga.
Gemma: Una bona família de bons creients.
Puig: Per molt que us hi escarrasseu sempre sereu un parell de noies vulgars.
Berta: I la Marina no?
Puig: A la Marina la deixeu en pau perquè jo ho dic.
Berta: Ostres! El capità recupera una de les seves velles facultats.
Gemma: Llàstima que no pugui caminar.
Marina: Què avorrides? Veniu a passar l’estona? Estic segura que deveu estar contentes de tenir el capità en aquestes condicions. Us en recordeu de la Isolda. Jo sí que us en faig recordar. El capità no pot perquè amb prou feines es pot moure, però jo sí que cada dia us recordaré a la Isolda.
Berta: Marina! De on has tret tanta força moral? Que el capità t’ha donat un beuratge?
Gemma: Veig que no és tan bona idea deixar el capità sol amb la Marina.

La Berta s’acosta fins a on és la Marina.

Berta: Parla porca! Quines marranades has fet amb el capità?
Marina: Jo parlaria d’amor.
Puig: Berta, prou d’això! Feu de mi el que vulgueu però deixeu en pau a la Marina.
Berta: La Marina passarà a partir d’ara a ser competència nostre, en comptes de teva.
Puig: Perquè? Perquè folla com els àngels?

La Berta s’acosta més al capità.

Berta: Un dia o un altre te’n cansaràs. Necessitaràs una companya eficaç.
Puig: De moment et comunico que la Marina serà la mare del meu primer fill, i que res ni tu ho impediràs.
Gemma: No tindràs els pebrots.
Marina: Sí, ja està decidit. I vosaltres dos us tocarà mirar-vos-ho com dos estaquirots.
Berta: Pobre Marina! És una càrrega massa gran per una sola persona, amb el capità incapacitat.
Puig: Què no em felicites per aquesta feliç notícia?

La Berta s’acosta fins a on és el capità i li amanyaga els cabells.

Berta: Veig que nosaltres hi haurem d’intervenir. Bé, ha de tenir padrins aquesta criatura.
Puig: I tu Gemma que no em felicites.
Gemma: La Berta comptava amb ser mare també.
Berta: Què fas a aquestes hores tan abrigat?
Puig: Tinc fred.
Marina: Gemma, què passa no vols acariciar la pell del capità.
Gemma: Perquè ho hauria de fer. Quin interès hi tens tu. Què és això una trampa?

Al mateix temps que la Gemma acaba de dir això el capità treu una pedra grossa de les plantes que el cobreixen i dóna un ràpid i sec cop de roca contra la testa de la Berta. Aquesta queda estabornida a l’instant. El capità remata la feina amb tres cops forts més contra el cap de la Berta.

Gemma: Oh déu meu!
Puig: Marina, vine al meu costat!

La Marina va al costat del capità.

Puig: Tranquil·la, la Marina no et pot fer res. Però jo sí. Et dono l’oportunitat que marxis d’aquí i t’espavilis pel teu compte. Si et quedes aquí pot significar la teva fi.
Gemma: Oh déu meu. Pobre Berta.
Puig: I pobre Isolda. No fotem. No facis veure que no sabies res.
Gemma: Capità, aculli’s a una de les virtuts cristianes més arrelades: el perdó.
Puig: M’has de demostrar que pots canviar. La Marina a partir d’ara és la meva dona. Ho podràs acceptar això. Em sembla que no. La Marina podria córrer la mateixa sort que la Isolda.
Gemma: Què vol que visqui sola? No ho podré resistir.
Puig: I jo no em vull arriscar.
Gemma: Li prometo que em portaré bé. Oh déu meu! Quina necessitat hi havia d’assassinar a la Berta?
Puig: És una pregunta que tu pots respondre perfectament.
Marina: Jo tampoc confio en tu per res, per cap projecte.
Puig: Ja saps quina opció tens.
Gemma: Però jo no ho aguantaré viure sola. Em tornaria boja.
Puig: Tu t’ho has buscat. A més si no sents cap alegria sempre et pots suïcidar. És el que et mereixeries.
Gemma: ( La Gemma s’agenolla) Oh capità! T’imploro perdó, perdona’m per totes les vexacions i tot el que vulguis.
Marina: Podríem fer una prova pilot.
Gemma: Sí!
Puig: Res d’això. Seré impecable. No hi ha negociació possible.
Gemma: Perquè?

La Marina es separa una mica del capità.

Puig: Marina, no et separis de mi. Que no estàs segura. Eh que sí Gemma, que estaries contenta si quedéssim tu i jo sols?
Gemma: Té una imaginació.
Puig: Només et queda l’opció de pensar en la forma que vols morir. Aquí a l’illa hi ha unes plantes verinoses. Causen un mort plàcida i imminent.
Gemma: T’has tornat boig!
Puig: No, tinc tan el cap clar com el tenia la Berta.
Gemma: Vols que marxi? Saps que tornaré.
Puig: I tan si ho sé.
Marina: Quina solució hi ha capità?
Puig: Cap. No descansaré fins que et vegi morta.
Gemma: Qui t’has cregut que ets? Déu nostre senyor? Puc marxar i en el moment menys imprevist carregar-me la teva protegida.
Puig: No em dubto que ho facis! Gemma mira’m bé a la cara!

La Gemma s’aproxima desafiadora a on esta la Marina i el capità.
El capità en un gest d’inusual rapidesa es treu una altre pedra i la llança contra la Gemma. La pedra toca a la cara de la Gemma i de seguida comença a sagnar.

Puig: Marina, va actua, ara mateix!.

La Gemma esta uns quants segons que no s’hi veu i la Marina aprofita per donar-li amb un roc el cop de gràcia al cap.

Puig: Ben fet.
Marina: Oh Déu meu! Què he fet? L’he matat!
Puig: No. L’hem matat conjuntament. Ho havies de fer, Marina.
Marina: Què faig ara? Pobre Gemma. Hòstia què he fet?
Puig: Ahir ja em van parlar d’això. Ho varem acordar. Estant jo així és segur que no haguessis sobreviscut a la Berta o a la Gemma.
Marina: He matat a un ésser humà. Mai me n’hauria vit capaç!
Puig: Ho havies de fer Marina. Era el teu deure.

La Marina comença a plorar.

Marina: Vols dir que era necessària aquesta mort?
Puig: Ja em van parlar d’això. Era obligatori fer-ho. Au, vine a reposar al meu costat. Marina: ( Plora)

Aquest assassinat em perseguirà tota la vida.

Puig: O bé mories tu o bé la Gemma. Vet aquí la qüestió estimada. A més ja ho varem acordar ahir i tu t’hi vas mostrar d’acord.
Marina: No sé com m’he atrevit a matar-la.
Puig: En aquesta ocasió has estat llesta.
Marina: Oh capità m’encomano a les teves mans.
Puig: Ja veuràs que junts sobreviurem i algun vaixell ens podrà rescatar.
Marina: Què els explicarem?
Puig: Res de nou. Que tu i jo hem estat els únics supervivents. Ja veuràs com aviat oblidaràs la mort de la Gemma.
Marina: Això espero.( La Marina s’abraça al capità) Per sort em sembla que hem passat la part més difícil.
Puig: Ja ho sé. Ara només falta que ens rescatin. Quan ho puguin fer, aleshores tu seràs la meva esposa.

La Marina besa el capità.

Marina: T’estimaré encara que siguis un invàlid. No en trobaré cap altre de millor.
Puig: Ja ho veurem això. De moment ens necessitem els dos.
Marina: I tan no oblidaré el que ha fet per mi. M’ha salvat la vida.
Puig: No, això ha estat una tasca col·lectiva entre tu i jo.
Marina: Ara deu tocar esperar?.
Puig: Sí. Esperarem i mentrestant viurem dignament, cosa que fa uns dies no podíem fer.
Pausa.
Marina: Amb una home com vostè, una dona com cal hi voldria passar tota l’eternitat.
Puig: Tracta’m de tu. Ja t’ho he dit moltes vegades. Un altre capità en el meu lloc hauria fet el mateix.
Marina: No crec. Tu més que un capità ets un gran home.
Puig: Què, encara estàs penedida d’haver acabat de matar a la Gemma?.
Marina: Una mica, però segons tu era un acte de defensa.
Puig: Ben dit.
Marina: ( Torna a besar el capità) No tindrem tens d’avorrir-nos aquí un a l’altre.
Puig: No. Només estarem junts unes quantes hores al dia i la nit.

La Marina comença a plorar.

Puig: Perquè plores?
Marina: Que em sento molt feliç i desgraciada al mateix temps.
Puig: Jo també. Però et prometo per Déu, que ens en sortirem.
Marina: ( S’aixeca) Jo també ho prometo. No em rendiré a les primeres de canvi.
Puig: Així m’agrada. T’estàs transformant en una dona forta.

Pausa.

Puig: Ets una dona forta.
Marina: No, ets tu l’home fort. De tu ha sortit l’idea de quedar-nos sols, tu i jo.
Puig: I de tu serà l’idea de sobreviure el que ens resta en aquesta illa.
Marina: No serà fàcil.
Puig: Ara et toca descansar.

La Marina reclina el cos contra la falda del capità.

Puig: Descansa campiona, que ho necessites.
Marina: Tinc son.
Puig: Dorm sobre meu. Ets la meva reina.

La Marina s’arramba amb força al capità.

Marina: Oh déu meu capità. Salva’m. Fes que sigui una santa. T’haig de prometre l’or de tot el món.
Puig: Sé que ho faràs. I ara no diguis res. Descansa sobre meu. I pensa en calma que és el que s’ha de fer.
Marina: Sí, capità.

El capità besa al cap de la Marina i la Marina encara s’enganxa més al cos del capità.

Puig: Pensa que aquí hi ha molta pau, molta tranquil·litat. Som immunes a qualsevol mal. Mira’m a la cara. T’ho dic jo, el capità Puig.
Marina: Jo...
Puig: ( L’interromp) No diguis res. Calla. Ara és moment de reflexionar i d’agafar forces.

Els llums s’apaguen i l’escenari es clou.
FI