llibertat

Llibertat provisional
Sergi Costa

Llibertat provisional

escena 1

L’acció té lloc en una illa tropical i deserta. Està completament deshabitada. A l’illa hi arriben sortits d’un naufragi el capità d’un vaixell i quatre dones de mitjana edat, força jove. El capità també és jove. Han arribat a l’illa mitjan un bot. I ara descansen a la platja. De moment només apareixen les quatre noies. El capità apareixerà més endavant salvat per un tros de fusta.
Les quatre noies estan estirades a la platja adormides. És de dia, les noies es van despertant pel sol i el cant dels ocells. El bot està a la platja al començament. Tots quatre personatges estan a dins. La Berta comença a despertar-se. S’incorpora poc a poc i es va traient el vestit moll.

Berta: Oh! Déu meu. Hem sobreviscut. I les altres estan dormint?
La Berta comença a sacsejar a la Gemma, la Marina i la Isolda.
Berta: Va, noies desperteu. Ho hem de celebrar això.
La Berta va despertant una a una.
Isolda: Què passa? On estic?
Berta: Aixeca’t i mira al teu voltant!
Isolda: Ostres! El naufragi! Ens hem salvat de pur miracle.
Gemma: Què passa? Mare de déu! A on hem anat a petar. L’últim que recordo era les ones.
Isolda: I la dificultat de dominar el bot.
Marina: ( Es frega els ulls) Estic viva! No era un somni el que vaig veure ahir.
Berta: Sí. Devíem arribar ahir a la nit. Estàvem tan cansades de lluitar contar les ones, que ens varem adormir quan varem abordar la platja.
Isolda: Som els únics supervivents?
Berta: Això ho haurem de veure en les pròximes hores o dies...
Marina: El destí ens ha ajudat, però jo estic morta. Dormiria unes quantes hores més.
Berta: No vols saber a on hem anat a parar?
Marina: Que déu tingui pietat de nosaltres.
Gemma: On hem anat a petar? En una illa deserta, habitada o potser en un racó d’algun continent.
Les tres noies menys la Marina surten del bot.
Berta: A primera vista sembla que estiguem soles. Espero que no hi hagi cap tribu de caníbals que ens esperi.
Isolda: Sí. Hauríem d’inspeccionar immediatament aquets lloc. Sembla un paratge salvatge i verge.
La Marina s’aixeca i camina cap a elles tres.
Marina: No hauríem de pensar en com passar aquesta nit. Val més que ens mantinguem juntes tot aquest dia. Ens podria atacar alguna fera o alguna tribu.
Berta: Aquesta illa fa tota la pinta de ser deshabitada. O sinó aquest matí ja ens hauria despertat aquest algú altre.
Gemma: Que déu ens empari!
Berta: Aquí no et serveix de res invocar el nom de Déu.
Isolda: Sembla una illa prou bonica.
Berta: Sí Gemma, no és això millor que les quatre parets del convent a on anaves?.
Gemma: No et riguis de Déu. Si tu vius, és perquè ell ho ha volgut.
Isolda: Què fem?
Berta: De moment podríem inspeccionar els voltants. Aviat tindrem set i gana.
Isolda: Sí, anem a donar una volta.
Marina: També podríem voltejar la platja. Potser no som les úniques que ens hem salvat.
Isolda: No podem albergar gaires esperances de trobar supervivents. Nosaltres hem tingut molta sort.
Gemma: Què farem en aquesta illa, totes soles?
Berta: Ens cal organització. Primer hem de pensar on dormirem aquesta nit. I desprès rastrejar una mica el terreny per veure si ha hagut altres supervivents.
Marina: Repartim-nos les tasques.
Berta: Sí, jo i la Gemma anirem a la recerca dels supervivents. Mentre vosaltres dues aneu a buscar llenya per fer foc aquesta nit.
Marina: Vés a saber si demà estarem vives. Em fa por aquest lloc.
Gemma: Podem donar les gracies d’estar vives. És un miracle.
Berta: Cal que ens mobilitzem. Jo i la Gemma anirem a veure si aconseguim llenya. La resta, tu Isolda i Marina podeu buscar un lloc que estigui a recer.
Marina: Vols dir de separar-nos tan aviat. Podríem examinar l’illa o el continent més tard. Un cop hem assimilat que hem anat a raure aquí.
Berta: No s’hi val. El temps és or. Cada segon que passa juga en contra nostra, si no actuem aviat.
Gemma: Si estem vives és que Déu ens ha enviat uns senyal.
Berta: Gemma, hauràs de ser més pragmàtica. Aquí no s’hi valen les teves lleis.
Isolda: No hauríem primer d’investigar si hi ha hagut més supervivents? No creus més inconvenient reposar i agafar forces?.
Berta: A quina conclusió vols arribar? Si donem marge als pensaments, ens deprimirem, ens cal actuar, i cal que sigui ara.
Isolda: Primer ens cal reposar.
Berta: Molt bé. Si tu vols començar a morir, tu mateixa.
Isolda: Vés a saber a on hem anat a petar. Potser és un lloc habitat.
Berta: A mi em fa tota la pinta de ser un lloc inhabitat.
Marina: Mantingueu-nos juntes. Vés a saber el que ens espera.
Berta: Molt bé. Voleu morir d’inacció?
Gemma: És la nostra obligació sobreviure i no rendir-nos.
Berta: Totes quatre hem de funcionar com una sola persona.
Isolda: Em nego a creure que som els únics supervivents del naufragi.
Berta: No podem descartar cap hipòtesi.
Isolda: Hem de pensar que trobarem altres supervivents. O sinó que farem aquí?
Marina: Si som nosaltres quatre soles, no sé què farem!
Berta: Ens hem de moure. Prou de lamentacions. La situació ja la coneixem. El sol esta bastant alt. Això vol dir que ens resta bastant de dia. Per tan que dues busquin si a la platja hi ha algú altre i jo i la Gemma ens endinsarem a dins de l’illa a la recerca de menjar. D’aquí a dues hores ens tornem a trobar i preparem la nit. D’acord, què us sembla?
Gemma: A mi perfecte.
Isolda: Sí però dividint-nos amb coherència.
Marina: Tens tota la raó.
Berta: Jo m’emporto la Marina i vosaltres dos rodegeu els voltants de la platja.
Gemma: D’acord.
Berta: Bé, Marina estàs a punt?
Marina: Estic a la teva disposició.
Berta: Doncs anem. Adéu noies, fins ara!
Gemma i Isolda: Sort! Adéu.

Els dos personatges surten per una banda de l’escenari i els altres dos surten pel cantó contrari.

inici | mapa web