llibertat

Llibertat provisional
Sergi Costa

Llibertat provisional

La Berta surt per un lateral de l’escenari.

escena 10

L’acció té lloc a la cova. A dins hi ha les tres noies i el capità. El capità esta plorant en un racó. A l’altre cantó hi ha les noies que s’ho miren.

Puig: No es pot haver suïcidat. Teníem previst marxar a un altre cantó. Com ha pogut ser que caigués.
Berta: Ha estat un malaurat accident. Es deu haver apropat massa al precipici i desprès deu haver relliscat amb alguna cosa. O bé alguna roca l’ha fet desequilibrar.
Puig: Què faré sense ella? No hi ha dret! En aquest món no hi ha justícia.
Berta: No et torturis amb aquestes històries. Ha estat un cop de mala sort. Déu no hi pinta res. El que compta ara, desprès que hagi passat tota aquesta tragèdia, és que ha rebut una sepultura digne. Capità Puig, has fet molt bé la feina que et pertocava.
Puig: No sé si continuaré essent feliç. És com si m’haguessin castrat.
Gemma: Desprès d’un cop com aquest has de tenir fe en tu mateix.
Puig: Tal com van les coses veig que no ens sortirem. Estem en un punt delicat.
Gemma: No perdi l’esperança. Encara hi ha temps perquè un vaixell ens passi a recollir sans i estalvi.
Marina: Capità he portat a la tomba de la Isolda un ram de flors. He pensat que vostè mateix també en podria dur un al lloc mateix. En homenatge a la seva promesa.
Puig: Gràcies Marina.

Pausa

Puig: Berta, tu vas ser la última persona que la vas veure, no?
Berta: Sí, més o menys. Ens varem acomiadar i al cap de cinc segons la vaig sentir cridar. Em vaig acostar al precipici i allà la vaig trobar estesa.
Puig: No tens alguna pista de com va arribar a caure?
Berta: No. Però sé que al límit del precipici hi ha moltes roques. Algunes d’aquestes la devia fer caure.
Puig: Ara més que mai hem de sobreviure. S’han acabat les discussions. Tots per un. I un per tots.
Berta: Jo, la Gemma i la Marina hem decidit que durant dos dies no faci res. Que descansi.
Puig: No de cap manera. He de fer alguna cosa o el record de la Isolda se’m menjarà per dins.
Berta: No. Encara penses massa en ella. Ara encara has de passar la fase en què has d’assumir que ella és morta de debò.
Puig: Sí. Encara puc sentir la seva veu. Puc sentir fins i tot la seva olor corporal.
Berta: És bonic que la última imatge que guardis de la Isolda sigui una cosa aprehensible per algun dels cinc sentits.
Puig: Sí. No em puc esborrar el record del seu somriure.
Berta: És molt dur de dir, però sóc de les que pensen que has d’estar content d’una cosa: en tot aquest temps tu vas estar al seu costat. No li vas muntar cap número, ni la vas abandonar ni un sol dia. Poques vegades us discutíeu.
Puig: Mai hauria d’haver permès que la Isolda fes una sola guàrdia. En aquell terreny abrupte.
Berta: La Isolda era valenta. No volia tenir cap privilegi.
Marina: I era molt honesta. Mai va aprofitar el fet que fos la teva promesa.
Puig: No reconeixeu que li vareu fer la vida impossible? No vull hipocresies. Potser l’haguéssiu acceptat millor si hagués estat més punyetera.
Gemma: Per mi era com una germana.
Berta: Reconec que nosaltres dues havíem mantingut les nostres diferències, però en el fons ens respectàvem. Ella estava orgullosa de ser la teva promesa. I sí, capità, et sóc sincera l’envejava però mai li vaig desitjar cap mal. I a la inversa tampoc. Era una gran dona. Mai la vaig sentir queixar-se de les males condicions de l’illa.
Puig: No em facis la pilota, que ens coneixem molt bé.
Marina: ( Plorant) Sí, jo ara me’n penedeixo d’haver sentit enveja.
Puig: És igual. És morta. De què serveix parlar sobre ella?
Gemma: Parlar de la Isolda és dur i insuportable a curt termini, però a llarg termini això és un alleugeriment.
Berta: Capità, reconec que és molt dura aquesta experiència, però ara mal que ens pesi ens hem de concentrar en els vius. Que som jo, tu i la resta. Hem de donar gràcies a la providència que estiguem tots quatre vius.
Puig: Berta, recorda que encara sóc el capità com tu molt bé has dit. Per tan es farà el que jo dic.
Berta: Perfecte. És el que esperava sentir. M’admets un suggeriment?
Puig: Sí.
Berta: Podríem muntar una cabana aquí dins. Tot el que sigui per donar-nos a nosaltres les dones la intimitat que ens fa falta.
Puig: La Isolda hi hagués estat d’acord. Per tan, endavant.
Berta: Gemma, Marina, sortiu a buscar canyes de bambú.
Puig: Em pensava que em tocaria a mi fer això.
Berta: No, tu estàs bé aquí. Convé que no et moguis gaire. Podries cometre una bogeria, ara que estàs sense la Isolda.
Puig: Estic trist però no he perdut les ganes de viure.
Berta: Ja ho veig. Però encara no t’he vist plorar. El moment que ho facis necessitaràs algú al teu costat.
Puig: M’agrada guardar les formes.
Berta: Gemma, Marina a què espereu a marxar?
Gemma: Ja marxem. Potser amb la nostra absència s’atrevirà a plorar.
Puig: Podeu quedar-vos si voleu.
Gemma: No és igual. Marxem. Anem Marina?
Marina: Sí. Vull que em toqui una mica l’aire. Necessito esbargir-me desprès de dies de tanta tensió.
La Gemma i la Marina surten per un lateral de l’escenari.
Berta: Ara per fi, estem sols. Digues, amb franquesa, què sents?
Puig: Una gran pena. I molta ràbia. Perquè ha estat una mort estúpida. Potser si l’hagués acompanyat en aquell moment no hauria passat res. Ella era partidària d’estar sola alguns moments. I jo la deixava fer. Perquè de tan estar junts ens faríem nosa. La seva màxima ambició era fer-me feliç. I jo només pensava en posseir-la i estimar-la com...
Berta: No diguis ximpleries ara. Te l’estimaves molt. Molt. De debò. Jo te’n podria donar nombrosos exemples.
Puig: Sí però mai li mostrava proves d’afecte. Era un noi molt fred.
Berta: Ja sé que per a tu la Isolda era una noia imprescindible. Però has de aprendre a viure sense ella. Al teu costat tens tres dones que senten i veuen, que lluiten per sobreviure el dia a dia i que fan tots els possibles perquè tu et puguis sentir còmode.
Puig: T’agraeixo que en la mort de la Isolda no heu mostrat cap grau d’histerisme.
Berta: Per descomptat. Som dones fortes. Potser la Marina és la més dèbil. Però ja me’n vaig encarregar jo de collar-la ben fort.
Puig: En aquest sentit jo sóc com la Marina un home dèbil.
Berta: No, no ho ets. Ets fort com un roure. Ets tot un home. I a partir d’ara et recomano que no tinguis remordiment de consciència.
Puig: Em temo que això que demanes és impossible.
Berta: També et demano que no pensis més en ella. La Isolda ja esta ben enterrada. No actuïs com si fos viva.
Puig: Tu voldries que la tingués ben oblidada, eh?
Berta: Capità, no digui bajanades.
Puig: Fins i tot m’atreviria a dir que ja t’està bé que estigui morta.
Berta: No et posis tonto que et deixo plantat.
Pausa.
Puig: Ho sento, Berta. Estic nerviós. Em sento molt violent.
Berta: Accepto de molt bon grat les teves disculpes. T’entenc.
Puig: Potser el nostre destí és morir aquí.
Berta: No digui això. Ens mereixem que un vaixell ens rescati.
Puig: Aquí tots som massa egoistes.
Berta: Vull que sàpigues que estic al teu costat. Si em vols demanar qualsevol cosa, endavant.
Puig: No sé. Ja no tinc les mateixes ganes de viure. Fins i tot aquests últims dies quan planejàvem amb la Isolda marxar a l’altre banda de l’illa, tot, absolutament tot m’era igual. Si posava empeny en les coses era per fer feliç a la Isolda. No sé perquè però creia que jo moriria primer. En conjunt, i individualment mostreu més força de voluntat vosaltres quatre que jo sol. Vosaltres m’heu fet reaccionar.

Pausa

Puig: També no descarto la hipòtesi que la Isolda s’hagi suïcidat. Estava bastant farta de totes vosaltres. I jo no li feia el suficient cas. Ella volia que jo estigués en tot moment per ella. I evidentment no ho vaig poder complir. Jo aquí aplico la política que una vida no val més que una altre. Que se li mereix una igual consideració.
Berta: Completament d’acord. I treu-te del cap la idea del suïcidi. Va ser un accident.
Puig: Tan de bo fos aquesta última possibilitat. Ara veig que jo i ella ens hauríem d’haver anat d’aquest lloc molt abans.
Berta: Vas obrar bé. Primer era el benestar de totes. Et vas comportar com un gran capità.
Puig: El vaixell que esta a l’illa fa aigües per tot arreu.
Berta: No, ho portes estupendament.
Puig: No he oblidat les males estones que vas fer passar a la Isolda.
Berta: No capità. Era un problema de disciplina.
Puig: Berta, hem de fer l’esforç d’unificar el comandament de l’illa. O ets tu qui manes o sóc jo. Però que siguem tots dos ho veig com un batibull de decisions i accions.
Berta: Això és cosa teva. Mana tu.
Puig: Sí, ara que no hi és la Isolda.
Berta: La teva xicota era una santa. Massa bona noia.
Puig: No sé si creure’t.
Berta: Sí, reconec que amb ella em vaig passar. Però també era una fleuma. Algú la devia posar a ratlla. Sobretot si tu la deixaves fer.
Puig: Pobre Isolda, no es mereixia estar en mig de dos malparides com tu i la Gemma.
Berta: Però digues, et feia realment feliç?
Puig: Sí. Molt.
Berta: Menteixes. Quan havíem de fer una tasca col·lectiva la Isolda et feia nosa. I això et molestava perquè nosaltres dues érem més eficients que la resta. Desitjaves en tota la teva força que la Isolda fos com nosaltres. Fins i tot ens vas arribar a desitjar a nosaltres dos.
Puig: Tu al·lucines. Mira estic tip de les vostres rivalitats, de les enveges, de tot. Me’n vaig a viure sol.
Berta: No aguantaràs la solitud. Tornaràs.
Puig: No t’equivoques. Vosaltres em necessiteu a mi.
Berta: Cert. Però tu sol no ets res. Necessites a nosaltres per sentir-te alguna cosa.
Puig: Deixem-nos de bagatel·les! Jugar a veure qui és més fort és una pèrdua de temps. La veritat? Ens necessitem recíprocament.
Berta: Llàstima que hagis de suportar a la Gemma i la Marina.
Puig: I tu no? Qui et creus que ets?
Berta: Aviat et tindré a sota els meus peus.
Puig: Hauries d’haver nascut home.
La Berta dóna una plantofada al capità.
Berta: Sóc una gran dona amb majúscules.
Puig: I amb molts de recursos. Massa i tot.
Berta: Et pensaves que seria una tòtila?
Puig: Prefereixo la companyia de un gos rabiós a la teva.
Berta: Vaja, aquí tenim l’autèntic capità. I encara deus pensar coses pitjors de la pobre Marina i la Gemma.
Puig: No manipulis, no manipulis. Saps molt bé que el problema només esta amb tu.
Berta: Jo tinc un bon concepte de tu.
Puig: Oh afluixes una mica, ho hauré de posar-me molt més dur amb tu.
Berta: Vols que te la posi dura?
Puig: Berta, si us plau, no ens passem de llestos.
Berta: Vols que la teva estància aquí a l’illa sigui igual d’avorrida?
Puig: No vull perdre el seny.
Berta: Algun dia et rendiràs a mi.
Puig: No mentre sigui viu.
Berta: Qui sap?
Puig: Mira, has tingut sort que hagi passat això de la Isolda, perquè sinó tindria forces per donar-te una bona lliçó.
Berta: Una lliçó? Tu? De què?
Puig: Et penses que causes molts de problemes?
Berta: No, jo et provoco dilemes.
El capità riu.
Puig: Tens una imaginació. Quins deliris!
Berta: Sóc una dona amb tot el dret a voler tenir una...
Puig: Per favor, Berta, ja ens entenem. No cal que ho nombris.

Pausa

Puig: Els teus drets s’acaben a on comencen els meus.
Berta: La Isolda esta morta. Que vols que reneixi?
Puig: Com t’ho haig de dir? T’ho haig de telegrafiar? No m’agrades. Abans prefereixo la companyia de la Marina.
Berta: A tu no et van les fleumes.
Puig: A tu et cal un home amb molta mala llet. I jo no sóc aquest. Ho sento. No m’agrades. Vols que t’ho repeteixi?
Berta: No em rendiré a la primera. Lluitaré perquè això canviï.
Puig: Tu mateixa.
Berta: Algun dia em necessitaràs i aleshores tindré la paella pel mànec.
Puig: Aquest dia no arribarà mai.
Berta: Juro que mai més em faràs passar vergonya. Cap dia. Ni un!
Puig: Ves-te’n en pau, Berta.
Berta: Ets un pobre desgraciat. En el fons no et salva que siguis una gran persona, sinó perquè estàs molt bo.
Puig: Tothom té l’escala de valors que vol.
Berta: Ara et deixo en pau. Però t’aviso tornaré. I no sé si desprès serà en la millor de les intencions.
Puig: Fes el que et doni la gana, però va no em destorbis més.
Berta: Molt bé que es faci la teva voluntat.
La Berta surt per un lateral de l’escenari.
Puig: Oh senyor! Fes que passi aviat un vaixell. O sinó no ho resistiré!

Les llums s’apaguen i hi ha un canvi de decorat.

inici | mapa web