llibertat

Llibertat provisional
Sergi Costa

Llibertat provisional

Els llums s’enfosqueixen i el teló cau.

escena 13

L’acció transcorre a dins de la mateixa cova. El capità esta estirat abrigat per unes fulles i plantes i la Marina esta assentada.

Puig: Estàs a punt per quan vinguin?
Marina: No sé si en seré capaç.
Puig: Ja ho veus, la principal feina serà per mi. Tu, en cas que calgués, hauries de rematar la feina.
Marina: Vols dir que elles dues no poden canviar?
Puig: Desenganya’t. Elles aniran a més. I recorda que poden arribar a anticipar-nos. Aviat voldrien desempallegar-te de tu.
Marina: No m’entra el cap que la Berta pogués matar a la Isolda.
Puig: Què no veus que cada una de les seves paraules són verí.?
Marina: Quin futur hi veus en tot això?
Puig: Poden passar uns quants anys abans no vingui un vaixell d’exploradors. Abans no vinguin m’agradaria que tu i jo forméssim una família.
Marina: Oh capità! Que contenta em fa!
Puig: A partir d’ara no em donis aquest tracte. Tuteja’m.
Marina: De debò que vols un fill meu?
Puig: Sí. Algú més ens ha de fer companyia, no creus?
Marina: Potser i tot amb el pas del temps podries recuperar la teva mobilitat!
Puig: No crec. Però ho intentaré. A partir d’ara si volem sobreviure, hem de creure en els miracles.

Pausa

Puig: Mira, em sembla que ja les sento. Posa’t en estat d’alerta.
La Berta i la Gemma ja entren.
Berta: Bon dia! Què heu pogut dormir bé?
Marina: Des de quan t’interesses per la nostra salut?
Berta: Aquest cau és un lloc fred. Nosaltres hem trobat una altre de més càlid.
Gemma: Pobre Marina. Segur que ja t’has fet il·lusions sobre el capità.
Marina: Voleu saber la veritat? Doncs jo he...
El capità l’interromp.
Puig: La Marina vol dir que ha tingut cura de mi.
Berta: No deus voler dir que tu has hagut de tenir cura de ella. Tan sola que està.
Puig: Em sento de puta mare amb la Marina. Ella és una gran noia.
Gemma: Desagraït. I no tens unes quantes paraules amables per mi.
Puig: És que voleu solucionar el que no té solució?
Berta: Què vols dir? Què hem fet nosaltres?
Puig: No dissimulis. Tu i jo sabem el que has fet. I la pobre Gemma s’ha convertit en la teva titella.
Gemma: Jo faig costat a qui té el cap més clar.
Puig: Potser tens raó. La Berta té les coses molt clares. Massa clares. Però s’ha equivocat de bàndol.
Gemma: Si no fos per la seva empenta, totes ja estaríem mortes, inclòs tu el gran capità.
Berta: Nosaltres som com una gran família. Una autèntica nissaga.
Gemma: Una bona família de bons creients.
Puig: Per molt que us hi escarrasseu sempre sereu un parell de noies vulgars.
Berta: I la Marina no?
Puig: A la Marina la deixeu en pau perquè jo ho dic.
Berta: Ostres! El capità recupera una de les seves velles facultats.
Gemma: Llàstima que no pugui caminar.
Marina: Què avorrides? Veniu a passar l’estona? Estic segura que deveu estar contentes de tenir el capità en aquestes condicions. Us en recordeu de la Isolda. Jo sí que us en faig recordar. El capità no pot perquè amb prou feines es pot moure, però jo sí que cada dia us recordaré a la Isolda.
Berta: Marina! De on has tret tanta força moral? Que el capità t’ha donat un beuratge?
Gemma: Veig que no és tan bona idea deixar el capità sol amb la Marina.
La Berta s’acosta fins a on és la Marina.
Berta: Parla porca! Quines marranades has fet amb el capità?
Marina: Jo parlaria d’amor.
Puig: Berta, prou d’això! Feu de mi el que vulgueu però deixeu en pau a la Marina.
Berta: La Marina passarà a partir d’ara a ser competència nostre, en comptes de teva.
Puig: Perquè? Perquè folla com els àngels?
La Berta s’acosta més al capità.
Berta: Un dia o un altre te’n cansaràs. Necessitaràs una companya eficaç.
Puig: De moment et comunico que la Marina serà la mare del meu primer fill, i que res ni tu ho impediràs.
Gemma: No tindràs els pebrots.
Marina: Sí, ja està decidit. I vosaltres dos us tocarà mirar-vos-ho com dos estaquirots.
Berta: Pobre Marina! És una càrrega massa gran per una sola persona, amb el capità incapacitat.
Puig: Què no em felicites per aquesta feliç notícia?
La Berta s’acosta fins a on és el capità i li amanyaga els cabells.
Berta: Veig que nosaltres hi haurem d’intervenir. Bé, ha de tenir padrins aquesta criatura.
Puig: I tu Gemma que no em felicites.
Gemma: La Berta comptava amb ser mare també.
Berta: Què fas a aquestes hores tan abrigat?
Puig: Tinc fred.
Marina: Gemma, què passa no vols acariciar la pell del capità.
Gemma: Perquè ho hauria de fer. Quin interès hi tens tu. Què és això una trampa?
Al mateix temps que la Gemma acaba de dir això el capità treu una pedra grossa de les plantes que el cobreixen i dóna un ràpid i sec cop de roca contra la testa de la Berta. Aquesta queda estabornida a l’instant. El capità remata la feina amb tres cops forts més contra el cap de la Berta.
Gemma: Oh déu meu!
Puig: Marina, vine al meu costat!
La Marina va al costat del capità.
Puig: Tranquil·la, la Marina no et pot fer res. Però jo sí. Et dono l’oportunitat que marxis d’aquí i t’espavilis pel teu compte. Si et quedes aquí pot significar la teva fi.
Gemma: Oh déu meu. Pobre Berta.
Puig: I pobre Isolda. No fotem. No facis veure que no sabies res.
Gemma: Capità, aculli’s a una de les virtuts cristianes més arrelades: el perdó.
Puig: M’has de demostrar que pots canviar. La Marina a partir d’ara és la meva dona. Ho podràs acceptar això. Em sembla que no. La Marina podria córrer la mateixa sort que la Isolda.
Gemma: Què vol que visqui sola? No ho podré resistir.
Puig: I jo no em vull arriscar.
Gemma: Li prometo que em portaré bé. Oh déu meu! Quina necessitat hi havia d’assassinar a la Berta?
Puig: És una pregunta que tu pots respondre perfectament.
Marina: Jo tampoc confio en tu per res, per cap projecte.
Puig: Ja saps quina opció tens.
Gemma: Però jo no ho aguantaré viure sola. Em tornaria boja.
Puig: Tu t’ho has buscat. A més si no sents cap alegria sempre et pots suïcidar. És el que et mereixeries.
Gemma: ( La Gemma s’agenolla) Oh capità! T’imploro perdó, perdona’m per totes les vexacions i tot el que vulguis.
Marina: Podríem fer una prova pilot.
Gemma: Sí!
Puig: Res d’això. Seré impecable. No hi ha negociació possible.
Gemma: Perquè?
La Marina es separa una mica del capità.
Puig: Marina, no et separis de mi. Que no estàs segura. Eh que sí Gemma, que estaries contenta si quedéssim tu i jo sols?
Gemma: Té una imaginació.
Puig: Només et queda l’opció de pensar en la forma que vols morir. Aquí a l’illa hi ha unes plantes verinoses. Causen un mort plàcida i imminent.
Gemma: T’has tornat boig!
Puig: No, tinc tan el cap clar com el tenia la Berta.
Gemma: Vols que marxi? Saps que tornaré.
Puig: I tan si ho sé.
Marina: Quina solució hi ha capità?
Puig: Cap. No descansaré fins que et vegi morta.
Gemma: Qui t’has cregut que ets? Déu nostre senyor? Puc marxar i en el moment menys imprevist carregar-me la teva protegida.
Puig: No em dubto que ho facis! Gemma mira’m bé a la cara!
La Gemma s’aproxima desafiadora a on esta la Marina i el capità.
El capità en un gest d’inusual rapidesa es treu una altre pedra i la llança contra la Gemma. La pedra toca a la cara de la Gemma i de seguida comença a sagnar.
Puig: Marina, va actua, ara mateix!.
La Gemma esta uns quants segons que no s’hi veu i la Marina aprofita per donar-li amb un roc el cop de gràcia al cap.
Puig: Ben fet.
Marina: Oh Déu meu! Què he fet? L’he matat!
Puig: No. L’hem matat conjuntament. Ho havies de fer, Marina.
Marina: Què faig ara? Pobre Gemma. Hòstia què he fet?
Puig: Ahir ja em van parlar d’això. Ho varem acordar. Estant jo així és segur que no haguessis sobreviscut a la Berta o a la Gemma.
Marina: He matat a un ésser humà. Mai me n’hauria vit capaç!
Puig: Ho havies de fer Marina. Era el teu deure.
La Marina comença a plorar.
Marina: Vols dir que era necessària aquesta mort?
Puig: Ja em van parlar d’això. Era obligatori fer-ho. Au, vine a reposar al meu costat. Marina: ( Plora) Aquest assassinat em perseguirà tota la vida.
Puig: O bé mories tu o bé la Gemma. Vet aquí la qüestió estimada. A més ja ho varem acordar ahir i tu t’hi vas mostrar d’acord.
Marina: No sé com m’he atrevit a matar-la.
Puig: En aquesta ocasió has estat llesta.
Marina: Oh capità m’encomano a les teves mans.
Puig: Ja veuràs que junts sobreviurem i algun vaixell ens podrà rescatar.
Marina: Què els explicarem?
Puig: Res de nou. Que tu i jo hem estat els únics supervivents. Ja veuràs com aviat oblidaràs la mort de la Gemma.
Marina: Això espero.( La Marina s’abraça al capità) Per sort em sembla que hem passat la part més difícil.
Puig: Ja ho sé. Ara només falta que ens rescatin. Quan ho puguin fer, aleshores tu seràs la meva esposa.
La Marina besa el capità.
Marina: T’estimaré encara que siguis un invàlid. No en trobaré cap altre de millor.
Puig: Ja ho veurem això. De moment ens necessitem els dos.
Marina: I tan no oblidaré el que ha fet per mi. M’ha salvat la vida.
Puig: No, això ha estat una tasca col·lectiva entre tu i jo.
Marina: Ara deu tocar esperar?.
Puig: Sí. Esperarem i mentrestant viurem dignament, cosa que fa uns dies no podíem fer.
Pausa.
Marina: Amb una home com vostè, una dona com cal hi voldria passar tota l’eternitat.
Puig: Tracta’m de tu. Ja t’ho he dit moltes vegades. Un altre capità en el meu lloc hauria fet el mateix.
Marina: No crec. Tu més que un capità ets un gran home.
Puig: Què, encara estàs penedida d’haver acabat de matar a la Gemma?.
Marina: Una mica, però segons tu era un acte de defensa.
Puig: Ben dit.
Marina: ( Torna a besar el capità) No tindrem tens d’avorrir-nos aquí un a l’altre.
Puig: No. Només estarem junts unes quantes hores al dia i la nit.
La Marina comença a plorar.
Puig: Perquè plores?
Marina: Que em sento molt feliç i desgraciada al mateix temps.
Puig: Jo també. Però et prometo per Déu, que ens en sortirem.
Marina: ( S’aixeca) Jo també ho prometo. No em rendiré a les primeres de canvi.
Puig: Així m’agrada. T’estàs transformant en una dona forta.
Pausa.
Puig: Ets una dona forta.
Marina: No, ets tu l’home fort. De tu ha sortit l’idea de quedar-nos sols, tu i jo.
Puig: I de tu serà l’idea de sobreviure el que ens resta en aquesta illa.
Marina: No serà fàcil.
Puig: Ara et toca descansar.
La Marina reclina el cos contra la falda del capità.
Puig: Descansa campiona, que ho necessites.
Marina: Tinc son.
Puig: Dorm sobre meu. Ets la meva reina.
La Marina s’arramba amb força al capità.
Marina: Oh déu meu capità. Salva’m. Fes que sigui una santa. T’haig de prometre l’or de tot el món.
Puig: Sé que ho faràs. I ara no diguis res. Descansa sobre meu. I pensa en calma que és el que s’ha de fer.
Marina: Sí, capità.
El capità besa al cap de la Marina i la Marina encara s’enganxa més al cos del capità.
Puig: Pensa que aquí hi ha molta pau, molta tranquil·litat. Som immunes a qualsevol mal. Mira’m a la cara. T’ho dic jo, el capità Puig.
Marina: Jo...
Puig: ( L’interromp) No diguis res. Calla. Ara és moment de reflexionar i d’agafar forces.

Els llums s’apaguen i l’escenari es clou.

inici | mapa web