llibertat

Llibertat provisional
Sergi Costa

Llibertat provisional

Els dos personatges surten per un lateral de l’escenari.

escena 7

L’acció transcorre a dins de la cova. Hi ha la Gemma i el capità. Estan assentats l’un pel davant de l’altre. Estan sols. Mengen.

Puig: Quan tornarà la resta de l’expedició?
Gemma: Quan la Berta ho cregui oportú. Nosaltres també tenim dret a veure com és aquesta illa per dins.
Puig: Així arribaran d’aquí a quatre dies. L’illa és prou gran per travessar-la durant uns dos dies. Perquè no els has acompanyat?
Gemma: Per si de cas. Et passa alguna cosa, i aleshores algú ha d’estar al teu costat.
Puig: Ja.
Gemma: He bregat molt per estar amb tu.
Puig: Ja comencem. Hòstia santa!
Gemma: Tranquil, jo únicament em dec al senyor. Però no té sentit en aquesta illa recordar el meu passat.
Puig: No has tingut temps de construir un temple?
Gemma: No. Cap de vosaltres quatre és creient. I us acabaríeu rient de les meves cabòries.
Puig: Saps perfectament que en aquesta illa pots trobar algun racó per refugiar-te i adorar el teu senyor.
Gemma: Sí. Em vindries a visitar si el construís. Seria el nostre secret.
Puig: No val més que mantinguis intacte la teva fe, tal com la tens?
Gemma: Dubtes de la meva credibilitat?
Puig: No.

Pausa.

Gemma: Trobo a faltar la Bíblia. És una font de consol continu.
Puig: Te la coneixies gaire?
Gemma: Déu n’hi do.
Puig: Per mantenir-la fresca, al vespre ens la podries recordar a trossos.
Gemma: No em dubtis que ho faré.
Puig: Estàs segura de la teva vocació de missionera.
Gemma: En principi sí. Però últimament les coses han canviat.
Puig: En què han canviat?
Gemma: Vull...
Puig: Que vols... digues...
Gemma: És massa per mi. I per tu. Seria una grollera si t’ho digués. I a més no vull ser de cap manera com la Berta.
Puig: Ja m’ho puc imaginar.
Gemma: Sí? Capità. No sap quin pes en treu del cim.
Puig: Mira Gemma, crec que falta poc perquè algú ens pugui rescatar. Desprès tindràs una altre perspectiva, i tindràs remordiments de com has pensat.
Gemma: Segur, capità?
Puig: Seguríssim.
Gemma: Mira, crec que l’amor a Déu és el més absolut que hi ha. Però abans un té el deure de descobrir per si mateix les altres formes d’amor inferiors.
Puig: Em meravella que puguis pensar així. Tens una mentalitat oberta. Comprendràs a moltes dones.
Gemma: Sí! Oh capità! Que contenta que estic!
Puig: Quan arribem a bon port, ho podràs posar en pràctica.
Gemma: No capità. No puc esperar més.
Puig: No perdis la paciència. Ni el cap. Que desprès te’n penediràs.
Gemma: Estic decidida a tot o res.
Puig: No perdis la dignitat. Una missionera no perdria mai les formes per alguna cosa, que en situacions normals, li relliscaria.
Gemma: Estic confosa. No sé que pensar.
Puig: Gemma, ets una noia molt vàlida. No et perdis.
Gemma: Però a qui aprecies més de les quatre noies?
Puig: Això ja ho saps. Estic enamorat de la Isolda, tot i que sovint ens discutim.
Gemma: Cap de les tres noies m’atribueix un sol mèrit.
Puig: Ah! Ja se us passaran les ganes de discutir-vos. Són coses de dones on jo no hi vull entrar.
Gemma: Però bé t’hi has de pronunciar. Aquí si no s’atura en passarà alguna de grossa.
Puig: Va, no exageris. Jo us veig bastant ben avingudes.
Gemma: Al davant teu. Però per darrera els punyals corren.
Puig: Ara que ho dius, la Isolda em diu el mateix.
Gemma: Capità, està en les teves mans aturar la Berta i posar-la al seu lloc.
Puig: Però jo veig que l’obeeixes.
Gemma: Ho faig per una qüestió de sentit comú.
Puig: Digues.
Gemma: Si alguna de nosaltres es torna rebel, l’altre també s’hi tornarà i desprès ens separarem. I d’aquesta manera sí que estem condemnats a no sobreviure.
Puig: Perfecte! És el que jo penso. Però amb tu hi ha un problema: t’agradaria manar tan com la Berta, m’equivoco?
Gemma: Sí. Jo donaria una dimensió més humana a l’autoritat. No s’assemblaria a un exèrcit.
Puig: No sé de quina manera et puc ajudar. Jo haig de mantenir-vos contentes a totes. En relació a la supervivència em sembla una cosa trivial. Confio en la dona per solucionar casos extrems. I en aquest cas...
Gemma: Vostè no coneix bé què fa una dona com està desesperada.

El capità riu.

Gemma: Sí, vagi rient. D’aquí a dos dies plorarà d’impotència i ràbia. Ara que està a temps, faci-ho.
Puig: I que se suposa que haig de fer?
Gemma: Amenaçar a les altres tres que si no canvien i es tornen més cordials, vostè ens abandonarà. I no sol, sinó amb una de nosaltres.
Puig: Ja li vaig dir a la Isolda que no marxaria amb ella sola a qualsevol altre lloc de l’illa. I per favor, deixa’m de tractar-me de vostè. Tuteja’m.
Gemma: Ens podríem escapar tu i jo en algun lloc on no ens poguéssim localitzar les altres tres dones.
Puig: No. De cap manera.
Gemma: Nosaltres comptem amb la benedicció del senyor.

Pausa

Puig: Tan de bo hagués sobreviscut un altre mascle.
Gemma: Però si ho estàs fent bé. Et comportes d’una forma digne i noble.
Puig: Ja no sé com m’haig de comportar amb vosaltres quatre. Podria ser, que abans de tot, jo embogís.
Gemma: No siguis pessimista. Nosaltres ho donarem tot per tu.
Puig: No diguis més bestieses. Sóc jo que estic cansat de donar-ho tot per totes vosaltres. Estic cansat de buidar-me amb cada una de vosaltres. Si no canvieu me n’aniré a viure sol jo.
Gemma: Saps que no aguantaries. La soledat és un sentiment massa abassegador.
Puig: Estic fart d’animar a la Isolda. I a mi qui m’anima.
Gemma: ( S’acosta a fregar el cos del capità) Pobre. Necessites descansar. Vols un massatge. Abans d’entrar el cos la meva mare feia fregues a dones que patien mals.
Puig: Déu m’ha posat en una responsabilitat massa gran. Em pesa massa.
Gemma: Jo tinc a les meves mans la solució. Deixa’m fer-te un massatge.
Puig: No! Mai! Primer de tot vull la salvació de vosaltres quatre.
Gemma: Va, que no t’aguantes. Relaxa’t. No és bo estar capficat amb tantes coses.
Puig: Mentre sigui viu cap dona excepte la Isolda posarà una mà sobre meu.
Gemma: No diguis rucades. Ets més conservador que els capellans que he conegut.
Puig: Admets haver tingut relacions amb capellans.
Gemma: Ara que estem sols, t’ho puc dir. He intimat amb algun capellà però mai hem consumat l’acte final. I m’agradaria abans de tornar a començar la meva carrera de missionera, haver conegut l’amor carnal amb tota la seva amplitud.
Puig: I a mi que m’expliques?. Aprovo els teus plans. Els trobo lloables. T’equivoques d’home. I si jo cedís entraríem entre nosaltres cinc en una espiral infernal.
Gemma: Si vols jo puc ser una tomba.
Puig: No. Es podria olorar a l’ambient. A més pensa que m’estimo molt a la Isolda. A ella em dec.
Gemma: Bé que t’hi discuteixes sovint.
Puig: No pots intuir com funciona la dinàmica d’una parella sana?

Pausa

Gemma: Que no saps que la dona és una mestra consumada en l’art de fingir.
Puig: Això és en els homes. Entre dones colar una mentida és més difícil que fer passar un camell per una agulla.
Gemma: Pensa que només seria la unió circumstancial i temporal de dos ànimes en un penós moment. Seria una forma de recarregar les piles.
Puig: No cal que parlis més.

Pausa

Gemma: Quins plans tens pel futur?
Puig: Sobreviure. Podria ser que no en sortíssim mai d’aquesta illa. Aleshores sí que potser me n’aniria a viure sol amb la Isolda. Sobretot si persistiu amb aquest assetjament.
Gemma: No és moral no correspondre a un amor incondicional?
Puig: No barregis les coses. Com a religiosa, t’admiro.
Gemma: És la primera paraula positiva que surt de la teva boca.
Puig: Encara que penso que et devies equivocar en triar aquesta vocació.
Gemma: Estic molt segura de les cartes que haig de jugar.
Puig: Sembla mentida que essent missionera et prenguis la vida com un joc.
Gemma: Deixem-ho en que no sóc estricte.
Puig: Només amb mi et mostres com una dona sincera, tota ella sense el fardell de una postissa religiositat.
Gemma: A terra molts homes se m’han declarat. Amb el temps veig que em vaig equivocar en les formes. Els hauria d’haver mostrat la meva negativa amb més tendresa.
Puig: Sabien al que s’exposaven.
Gemma: Una vegada un llop de mar francès em va dir que ho deixaria tot per anar al meu costat. Fins i tot que si calia es faria missioner.
Puig: No m’ho crec. Els capitans de vaixell sabem molt bé quina és l’autentica passió de la nostra vida. La vida és el mar. I una dona ens en pot allunyar de ell un mes o com a molt un parell de mesos. Però de seguida troba a faltar el mar. Ell està casat amb la mar i la seva tripulació.
Gemma: Desprès del naufragi, quin sentit té mantenir aquesta filosofia?
Puig: Un capità mai deixa de ser capità. Té uns principis que no l’abandonen mai. Jo haig de tenir cura de vosaltres.
Gemma: I no se t’acut que nosaltres quatre podem ser independents?
Puig: No, sou dones. Cal que algú que us governi.
Gemma: Uff! Hauries de parlar amb la Berta d’això.
Puig: Admet-t’ho! Si no fos per mi no hauria durat ni dos dies.
Gemma: Nosaltres també tenim la nostra capacitat d’organització. Som dones intel·ligents.
Puig: Va, no em facis riure. Les dones no saben estar juntes. És d’una evidència tan flagrant que no sé perquè t’ho recalco.
Gemma: Estàs fet un setciències! Pots ser un bon capità de qualsevol vaixell! Pots conèixer la tripulació bé. Tens una bona psicologia per als teus homes. Però per favor quan parles de dones sembles un ruc. Jo, com a missionera defenso l’educació i alfabetització de la dona en tots els països. I pel que porto d’experiència no crec que sigui prudent generalitzar com ho fas tu. És clar que hi ha dones malvades. Però per cada una que en trobes quants homes dolents i violents hi ha.
Puig: M’estàs parlant d’una utopia. Siguem realistes. Tu i jo sabem que la bondat és un bé escàs. I que davant això un dirigent s’ha de mostrar inflexible, dur, intransigent. Perquè sinó les dones se’t pugen al damunt.
Gemma: Que innocent que ets! Nosaltres sabem fer la guerra dins la pau. Sense perdre les formes. En canvi vosaltres no sabeu contemporitzar. No teníeu una mentalitat dual. És la guerra dins de la més absoluta de les batalles.
Puig: Si sou tan meravelloses, com és que em comporteu tants problemes. M’hauríeu de deixar fer.
Gemma: Et volem educar.
Puig: Ximpleries. Em voleu manar.
Gemma: Eh que quan hi ha una gran tempesta al mar, tu no saps fer altre cosa que aguantar i procurar pel vaixell, que no es faci malbé res, que no hi hagi cap baixa. I segur que has passat per moltes tempestes. Les has superat. I desprès de cada tempesta et sent més fort, amb més experiència per navegar. Cert?
Puig: Absolutament.
Gemma: Doncs passa al mateix amb les dones quan col·lideixen amb vosaltres. Nosaltres som forces de la naturalesa, com la mar.
Puig: Així arribarà un moment en què tornarem a fer les paus?
Gemma: Eh que malgrat tots els cops traïdors, a la mar li guardeu una bona estimació?.
Puig: Sí.
Gemma: Que fàcil et resultaria entendre’m de debò.
Puig: A la mar també un bon capità aprèn a témer.
Gemma: És lògic. Perquè no et deixes anar. Saps molt bé que la tempesta vindrà. Però mentrestant gaudeix de la mar.
Puig: No vulguis jugar amb mi. Una cosa és la mar i una altre de diferent les dones.
Gemma: No veus que si comences a teoritzar sobre les dones i els homes és que ja no en tens una experiència palpable. Els que viuen de debò no necessiten justificar de cap manera les seves accions.
Puig: Un bon capità sap cap a on ha de dirigir el timó.
Gemma: Quantes vegades t’has trobat amb un vaixell ingovernable?
Puig: Masses. He perdut el compte.
Gemma: No cal que racionalitzis allò que és irracional.
Puig: Prou d’aquesta xerrameca! Les coses les vull clares! Vull estar ara una estona sol.
Gemma: Què faràs? Pensar en la pròxima estratègia?
Puig: Necessito una estona de soledat. Per situar-me.
Gemma: Nosaltres quatre vivim mentre que tu penses. Això et passarà factura.
Puig: Què voleu concretament, que sigui el vostre animal sacrificat.

La Gemma riu.

Gemma: Que quedi clar, entre nosaltres. El màxim que pots arribar a ser aquí és la nostra mascota.
Puig: D’això ja en parlarem! Treu-te la roba! Ara mateix.
Gemma: Què t’ha passat?
Puig: He dit que et treguis la roba. Només vull això.
Gemma: Has patit alguna commoció cerebral mentre m’escoltaves?
Puig: Treu-te la roba o te la trauré jo.
Gemma: Prefereixo que me la treguis.
Puig: Molt bé.

El capità Puig s’acosta i la despulla. Un cop nua la Gemma fa com si vulgues abraçar al capità però aquest la rebutja.

Puig: Com que sóc una mascota, eh! Doncs ara et quedes aquí palplantada, sola. Adéu Gemma!

El capità surt per un lateral caminant de pressa mentre sent que la Gemma diu alguna cosa.

Gemma: Acabes de triar la teva sort! Em sents? La teva sort ja esta llençada.

inici | mapa web