llibertat

Llibertat provisional
Sergi Costa

Llibertat provisional

escena 8

El mateix escenari que la anterior escena. Ara hi ha la Isolda i el capità, tots dos sols. Estan al voltant d’un foc. Tenen fred i es van escalfant.

Isolda: Agafa’t a mi, si tens més fred.
Puig: Gràcies.

El capità s’acosta al cos de la Isolda i es fusionen en una abraçada.

Puig: Necessito abraçar-te. He perdut els punts de referència.
Isolda: Ja t’està bé per ser massa bon jan i escoltar-te el que diuen les altres tres.
Puig: Reconec que estic al límit. Si ara em burxessin, explotaria.
Isolda: Pobre capità meu! Ha arribat el moment de prendre una decisió.
Puig: Quina? Jo pensava en tornar-me més rude en el tracte, així em respectarien.
Isolda: La solució ja la saps.
Puig: Anar-nos a viure sols?
Isolda: No cal que et digui res més.
Puig: M’ho estic meditant seriosament.
Isolda: Oh! Marc! Em faries tan feliç! Ens trauríem els dos un gran pes del damunt.
Puig: Reconec que no sé que fer.
Isolda: Aquí a l’illa tens molt de temps per rumiar. I he arribat a la conclusió que vull formar una família amb tu. No vull solament que siguis el meu marit, sinó el pare dels meus fills. Ja he perdut el compte dels dies que portem aquí...
Puig: Tres mesos.
Isolda: Al principi d’arribar aquí em vas fer creure que dubtaves de mi. Em feies creure que tu et podies encapritxar de qualsevol de nosaltres. Estava gelosa. I molt rabiosa. Si hagués pogut hauria matat la Berta. Què és creu que és aquesta? En aquesta illa som un grup humà. I l’únic que pot donar ordres ets tu, rei.
Puig: Això ho hem comentat un miler de vegades. Ella és un paràsit amb el qual hem d’aprendre a viure.
Isolda: o malviure.

Pausa

Puig: El meu pare, que al cel cia, un gran ebenista, em va ensenyar moltes coses. Una d’elles era guardar les formes en els pitjors moments de la teva vida. No plorar i treure pit. Deia que els covards tenen el sofriment que es mereixen. Sovint em deia que tot i ser ja un capità, el pitjor de la vida encara havia de venir. No es va equivocar gaire, el pare. Amb els meus homes he construït una cuirassa que em protegia a mi, i feia que els altres no es poguessin encomanar de la por que jo secretament i calladament a vegades tenia. Però aquí amb vosaltres tot ha canviat. No sou homes. No sé em que m’haig de recolzar. Isolda! Encara que disposi de la teva inestimable ajuda, no aconsegueixo tenir el cap clar. El primer mes va anar lleugerament bé. El segon no tan. I aquest tercer les coses s’han complicat de forma misteriosa. No sé. Dic alguna cosa sense pensar-ho gaire, i de cop té una repercussió extraordinària. O no faig res i aleshores se’m critica perquè no em mullo. Digues, com a dona, què haig de fer. I no em sortís amb la mateix a història de sempre, que hem de fugir a l’altre punta de l’illa. Vull que facis una valoració del sexe femení que sigui el més objectiva possible. No pot ser que les dones sigueu tan terribles. Potser al món civilitzat els homes ens han educat d’una manera en què nosaltres estem massa bé. I que ignorem les demandes de les dones, o sigui que és un certificat de bona conducta ignora i menysprear les possibles demandes d’una dona. Sovint caminant per aquesta illa arribo a la conclusió que no he sabut en ma vida tractar a una dona que no sigui la meva xicota. Ja saps només t’he conegut a fons a tu. I jo provinc d’un món enterament masculí. Veiem les dones com a objectes. I ara que em trobo dones que poden exercir de subjectes em tornen la mateixa pilota. Suposo que és una penitència pel fet d’haver estat un home injust abans amb les dones que Déu o algú m’ha castigat. Jo em pensava que totes les dones són en la intimitat com les princeses dels contes. En el fons sóc un romàntic incurable i ho he pagat car això. Mai m’havia parat a pensar quines eren les motivacions secretes d’una dona. Si sent bé tal com està, si li agrada el tracte que li dispenses, i si realment és feliç. No sé, Isolda. I de cop em trobo amb tots vosaltres en aquesta maleïda illa. No vull creure que les dones sigueu com sou totes quatre. Penso, i bé estem vivim una situació gairebé extrema. Si haguéssim estat homes, potser estaríem pitjor. Potser ja ens hauríem donat mort. No sé. Què en penses tu?
Isolda: Penses massa. Les coses són perquè si. No hi ha una explicació lògica. Quin sentit té pensar que les persones que ens causen dolor siguin homes o dones. El mal, certament existeix. I és el nostre deure és reaccionar. En el fons, quan arribem al cor de les coses, tots som iguals.
Puig: El que queda clar és que faci el que faci estic condemnat a ser criticat i si es pot linxat. No creus que hi ha d’haver una autoritat clara. Perquè la Berta s’obstina a prendre el lloc que em pertoca. Què li he fet.
Isolda: Que ingenu que ets. Ella és únicament una força de la naturalesa. Actua perquè és així. En el fons actua per motius egoistes i no para a pensar-se si ens fa mal a tots nosaltres.
Puig: I les altres dos que me’n dius? A cada enganxada que tinc amb la Berta, la Gemma sembla que en gaudeixi. I la Marina és l’únic que se salva. Però maledicció fa el que li ordena la Berta o la Gemma. Ella sí que és un simple peó.
Isolda: La pobre Marina s’ha d’empassar impassible els pollastres dels altres.
Puig: Portem-la a viure amb nosaltres.
Isolda: Home, no. No volia dir això. Potser estan al costat de la Berta i la Gemma li surt més personalitat.
Puig: No crec. L’anul·laran. De fet ja l’han anul·lat. No tens compassió de la Marina?
Isolda: Si no fos tan temorenca, estigués segur que ella impartiria la mateixa doctrina de la Berta, de la Gemma. Si no t’ha intentat seduir és perquè és una covarda.
Puig: Millor per tu! No?
Isolda: Amb una d’aquestes, mai se sap amb quina una et pot sortir!
Pausa.
Puig: I tu no t’equivoques? Creus que ets una santa?
Isolda: Em pensava que havent passat el que ha passat, tu sabries qui esta el teu costat d’una forma incondicional i ferma.
Puig: Sí, ja ho sé i te’n dono les gràcies. Però vull que sàpigues que amb el teu caràcter m’has fet patir.
Isolda: Com pots dir això? M’he comportat com un àngel.
Puig: No. Des de bon principi et vas posicionar d’una forma compromesa pels meus interessos. Em vas deixar clar que per una banda existies tu i per una altre la resta de noies. A vegades em sembla que per estar al teu costat, tingui que odiar a les altres tres.
Isolda: No n’has tingut prou? No sé com encara dones un marge de confiança a dones com la Berta?
Puig: Elles mai m’han parlat malament de tu. Per molt pesades i corcons que hagin estat amb mi.
Isolda: Estàs cec o què? Que no ho veus? És la seva tàctica per robar-me el meu promès.
Puig: No sé, Isolda. D’acord que se’m fan insuportables quan volen però estan en el seu dret de voler-me seduir.
Isolda: Què? Et sents poderós d’aquesta manera?
Puig: Em pensava que eres la meva còmplice i confident en com a xicota meva que ets!
Isolda: Una xicota que diu sí a tot el que diu el seu promès o bé és una bleda o bé sap molt bé el que es fa. Tindria segones intencions. T’enganyaria a la més mínima.
Puig: Hòstia! Oblidem tot això! No volia dir que em posessis pals a les rodes. Sé que tu ets el meu cel.
Isolda: Ara tens el cap clar!
Puig: Mira tu! Sí! Ja ho tinc decidit. Si la Berta i la Gemma continuen insinuant-se, marxarem tu i jo a un lloc perdut de l’illa.
Isolda: No cal que esperis més. Perquè no fer-ho ara?
Puig: Em puc haver equivocat jo!
Isolda: En què?
Puig: No ho sé! Potser he caigut en la prepotència de creure’m l’últim home del planeta.
Isolda: Que bon jan que ets.
Puig: Potser està aquí el problema.
Isolda: Amb mi no t’has d’esforçar per ser algú altre.
Puig: Vols estat sola amb mi? Ens acabaríem odiant-nos.
Isolda: Que no confies en el nostre amor?
Puig: No tinc altre remei.
Isolda: Què marxem?
Puig: D’acord.

En aquest moment entra la Marina.

Marina: Hola!
Puig: Hola! Marina que fas per aquí.
Marina: Estic tipa de veure l’horitzó del mar. I estic cansada. Em vull estirar una estona.
Puig: Ningú t’ho impedeix.
Marina: Ah per cert Isolda, la Berta et vol veure. Diu que vol parlar d’una cosa important amb mi.
Isolda: Perquè no ve a parlar amb mi?
Marina: No és vol moure del lloc de vigilància. Diu que té el pressentiment que albirarà un vaixell en la costa.
Isolda: Molt bé! Vaig a veure que vol. Ara torno, estimat. D’aquí a una estona.
Puig: Ves-hi. T’esperaré.
Isolda: Fins ara.

La Isolda surt de l’escenari.

Pausa

Puig: I bé Marina, com està la nostra Berta.
Marina: De molt mala lluna.
Puig: Perquè?
Marina: Diu barbaritats de vostè.
Puig: De mi?
Marina: Sí. Què es pensava?
Puig: M’apiado de qui en el futur l’haurà de fer passar per l’adreçador.
Marina: Ara últimament la veig apagada. Sembla que trami alguna cosa.
Puig: Digues una cosa, et cau bé la Berta?
Marina: No. És horrible. Però li tinc por. És capaç de moltes coses.
Puig: Però tu no saps plantar-li cara.
Marina: No.
Puig: T’agradaria plantar-li cara?
Marina: No ho sé. No m’atreveixo.
Puig: No sé, noia. Tu deus conèixer, com a noia, millor que jo els punts dèbils de la Berta.
Marina: És una roca.
Puig: No exageris.
Marina: De les quatre noies sóc la més desgraciada.
Puig: No diguis això.
Marina: No sóc la noia més atractiva, ni la que té més personalitat. Ningú es fixarà amb mi.
Puig: Jo et trobo atractiva.
Marina: Au va, capità, no em faci compliments compassius.
Puig: No, ho dic de veritat. Tens una discreció que invita a la simpatia i a la complicitat.
Marina: Sóc un desastre com a persona.
Puig: No diguis ximpleries.
Marina: Sí, ho sóc. No sóc gaire gran però al llarg de la meva vida, m’han rebutjat molts de nois.
Puig: Estúpids! Potser és perquè en faltar-te ambició, sempre t’has mogut en els mateixos cercles.
Marina: Saps quina és la meva vocació frustrada: ser actriu.
Puig: A veure, va recita’m un paper.
Marina: No m’atreveixo.
Puig: Que si dona, alguna cosa sabràs.
Marina: Sempre m’ha agradat interpretar personatges que estan allunyats de la meva realitat.
Puig: Per exemple?
Marina: No sé. Imito personatges que fan coses que jo no m’atreveixo a fer.
Puig: Molt bé! Jo no hi veig cap problema. Fes-ho ara mateix.
Marina: Segur que no t’enfadaràs? M’agradaria fer el paper de femme fatale.
Puig: Ostres! Que divertit. No se m’havia acudit mai en tu aquesta possibilitat. Endavant!
Marina: Vull ser una femme fatale que intenta seduir-te.
Puig: Perquè no.
Marina: Ho faig?
Puig: Per mi, sí. A més, ningú ens està veient

Pausa

Marina: Ai! No sé que em passa. Estic fluixa. Si no et fa res, m’estiraré una estona.

La Marina s’estira a terra obrint molt les cames i deixant veure les calces a l’altura de l’entrecuix.

Puig: Continua. Ho estàs fent molt bé.
Marina: Tinc unes picors terribles. És per tot el cos. Em vols ajudar a gratar-me.
Puig: Sí.

El capità s’apropa a la Marina i li comença a gratar l’esquena.

Marina: Tinc una gana!
Puig: No això no ho diria mai una femme fatale. Queda horrible.
Marina: Ho veus que no faig res ben fet!
Puig: Tranquil·la! En aquest casos has de comportar-te d’una forma espontània. Has de fingir naturalitat perquè en realitat, els moviments del teus cos i les teves paraules obeeixen a una estratègia molt clara.
Marina: Ho intentaré.

Pausa

Marina: Oh! Què bé que grates. Em fas posar la pell de gallina. Pell de gallina per tot el cos. Sense deixar cap part.
Puig: Tremoles.
Marina: El meu cos, en aquests moments, canta.
Puig: Digues, on tens més picor?
Marina: Més cap avall.
Puig: A on concretament.
La Marina li agafa la mà i li posa a l’entrecuix.
Puig: ( Enretirà la mà) Aquesta part te la deixo fer a tu mateixa. Jo no puc intervenir. Posa-hi la teva mà i imagina’t que és la meva.
Marina: ( Hi posa la seva mà) Oh sí! Quin benestar ara! Parla’m.
Puig: Marina, ets una gran noia. No vulguis ser mai una altre.
Marina: Oh Que durs que són els meus dits!
Puig: Atreveix-te a ser més subtil, més refinada.
Marina: Com ho faig? Estic perduda.
Puig: Repeteix amb mi!
Marina: Sí!
Puig: Estic esgotada!
Marina: Estic esgotada!
Puig: Deixo que el meu cos caigui. M’estic enfonsant. Caic cap avall!
Marina: Deixo que el meu cos s’enfonsi cap avall!
Puig: I desprès espero a que el tacte de la teva pell em faci levitar.
Marina: La teva femme fatale no és pas millor que la meva.
Puig: Una bona femme fatale mai és tan descarada.
Marina: M’embarga un sentiment total de tristesa.
Puig: Perquè?
Marina: No sé identificar la font de la meva tristesa. Només sé que sento una gran fred! La sento recórrer per tot el cos. I un cop m’ha arribat al moll dels ossos, me n’adono que estic sola. Que tots els xicots m’han deixat. Sento com no interesso a ningú. No tinc cap mà amiga. ( El capità li agafa la mà)
Puig: Marina, t’aprecio molt. També esta bé que no siguis una femme fatale. Tens el teu encant personal. Ets una bona peça. Espero que ningú et faci canviar.
Marina: Estic farta de ser una bona noia. És que només sóc això.
Puig: Per mi, ets molt més, ets la reencarnació de la mesura.
Marina: Ah si? Doncs jo no aguanto més. Si vols jugar amb mi, has de jugar fins a les últimes conseqüències.
Puig: Perdona! No era la meva intenció.
Marina: Però no em desagrada del tot l’idea que tu tens de mi.
Puig: No?
Marina: M’encantaria ser una noia dolenta a qui li haguessis de picar el cul, de tan atrevida que és.
Puig: I jo un sàtir! Però la realitat és que no ho sóc. I la Isolda m’accepta tal com sóc. A més ella em satisfà plenament. No necessito a cap altre dona. I li vaig jurar fidelitat absoluta com un gran cavaller. Però de tan en tan m’agrada fantasiejar que faig l’amor amb una altre noia.
Marina: M’agradaria ser aquesta noia.
Puig: Concedit.
Marina: Però m’hauries de jurar que no penses en les altres.
Puig: En aquest moment només existeixes tu.
Marina: M’agradaria simular una violació.
Puig: Guaita-la! I tan callada que eres. Últimament no deies res. Semblava que et conformaves amb les engrunes.
Marina: Aquesta tela que tinc per vestit ja em té cansada.

La Marina es treu la tela.

Puig: És la teva tria. Jo no et forço a res.
Marina: Sí. M’estàs hipnotitzant.
Puig: Sóc i seré inflexible. A les altres els he donat la mateixa resposta. I amb tu no faré cap excepció. Però si vols et pots masturbar davant meu. Mentre jo parlo.
Marina: No et donaré aquest gust si tu no me’n dons cap.
Puig: Així, veig que ja et pots anar posant aquest tros de parrac.
Marina: Aquest tros de parrac és el meu vestit de gala.
Puig: Posa-te’l i demostra que ets una gran dona. Que ets diferent de la resta.
Marina: ( Es posa el vestit) Tots els homes sou igual de malparits. Et penses que ets molt noble? Que tens una integritat a prova de canons? Ja ho veurem això.
Puig: Em limito a fer la meva feina. Per mi és com si estiguéssim en guerra.
Marina: Perquè ens odies?
Puig: No us odio. Només us tracto com a soldats. Un cop haurem tornat a casa, em sabreu donar les gracies.
Marina: No se’n troben gaires de homes diferents de la resta. I aquests ho paguen car.
Puig: Ah si? Digues, en què?
Marina: Desenganya’t les dones no són menys cruels que els homes. En això no som superiors al sexe masculí. El que passa és que operem d’una altre forma. Fem mal a través de la no-violència.
Puig: Ets llesta, Marina, et dono la raó. I et diré que és per aquest motiu que jo prenc aquestes mesures en un pla castrador.
Marina: En la situació que estàs facis el que facis estàs condemnat. Jo t’ofereixo el meu suport en les futures hores difícils.
Puig: A canvi de un polvo?, no em facis riure. Sé que com totes les dones, demanes alguna cosa més.
Marina: Ja t’he xerrat prous coses. No seré la teva mamà.
Puig: No emboliquis les coses que et donaré un clatellot.
Marina: Dóna-me’l. No t’atreveixes a tocar-me.
Puig: Prou d’aquesta tortura! No puc més! No ho aguanto.
El capità es posa a plorar.
Puig: Faig el que cal, i el que rebo són patacades.
Marina: Au va, capità, no plori. Pobre. Et demano disculpes. Aquesta tarda m’he passat.
Puig: No és això! És tot plegat! No em doneu descans! Sou totes! Totes!
Marina: ( La Marina amanyaga al capità) Et prometo que de mi tindràs d’ara endavant un tracte cast, correcte. No et pressionaré. Et deixaré respirar. Oh capità! Em fas llàstima. Digues què t’han fet les altres noies? Confessa’m les teves pors...
Puig: És inútil. Totes esteu fet de les mateixa pasta.
Marina: Ho dius perquè has conegut artificialment a les dones. Tan sols coneixes a la Isolda profundament.
Puig: Faig el que bonament és possible. És com si intentessis pacificar a una població i em comptes de felicitar-te et tiressin pedres.
Marina: Desfoga’t en mi! Digues el que et surti del cap. Va no et tallis.
El capità continua plorant.
Puig: Estic a punt d’abandonar-ho tot.
Marina: I ara a què et refereixes?
Puig: Tinc ganes de deixar-ho córrer tot. Si de matar-me. Oh! Si per alguns moments pogués ser invisible.
Marina: Va, no defalleixis, que ets un tros d’home!
Puig: La Isolda fins i tot, essent la meva xicota, es posa contra meva. I tot per gelosia. Diu que flirtejo amb la Berta i la Gemma.
Marina: I jo?
Puig: No. A tu et veu inofensiva. Diu que ets un apèndix de la Berta.
Marina: Digues quina de les tres noies t’atabala més?
Puig: Totes tres. Totes tres. No sé perquè he aguantat tan.
Marina: Perquè ets una gran persona. Poses per davant els interessos del grup a la teva persona. Un gran capità.
Puig. Doncs això s’ha acabat!

Pausa

Marina: Si has de plorar més, fes-ho. Amb mi no has de tenir vergonya.
Puig: Estic cansat d’interpretar el paper d’home dur.
Marina: ( La Marina s’acosta més al capità i l’abraça) No és res això que t’està passant. Si, realment, ets l’home més valent que he conegut.
Puig: Vull estar una bona època tranquil. La Isolda ha tingut una bona intuïció. No és mala idea anar-nos a viure a l’altre banda de l’illa.
Marina: La Isolda no sap el que vol. Tu sí.
Puig: Fins i tot tu t’atreveixes a posar-te amb la pobre Isolda.
Marina: És molt bona noia però un pèl rara.
Puig: ( Para de plorar) Juro per Déu que no tindré un altre moment de debilitat.
Marina: Amb mi, pots tenir incomptables moments de debilitat. No t’exigeixo res.
Puig: Però jo mateix sí. Sóc el capità de un gran vaixell. I com a tal haig d’estar acostumat a suportar condicions inhumanes.
Marina: Alguns homes teniu un codi d’honor ben estúpid.
Puig: Marina, promet-me que no explicaràs el que has vist avui.
Marina: Serà el meu secret.
Puig: ( Li fa un petó) Gracies.

En aquest moment mentre li fa el petó la Marina es llença al damunt del capità i els dos cossos es continuen besant d’una forma apassionada. Això durà uns quinze segons. El capità de seguida reacciona.

Puig: Prou! Ja no sé el que em faig.

El capità es separa del cos de la Marina.

Marina: Oh! Ho feies molt bé!
Puig: Des de que estic en aquesta maleïda illa no faig res bé.
Marina: Perquè no et deixes guiar pels teus sentiments.
Puig: Mantenir el cap clar m’ha permès sempre salvar moltes vides.
Marina: A còpia de la teva?
Puig: La meva vocació és servir als altres. Si no m’hagués fet capità, hauria ingressat al seminari.
Marina: No et veig de capellà. Ets un noi massa guapo.
Puig: Perquè sóc jove. Ja veurem si quan en tingui cinquanta seré tan atractiu.
Marina: I tan que sí.
Puig: M’estimaria més que diguessis que tinc una gran personalitat.
Marina: Això ho donem per descomptat totes quatre.
Puig: Ja ho saps. Jo me’n vaig d’aquí amb la meva Isolda. A tu et tocarà una gran responsabilitat: ser la mitjancera entre la Berta i la Gemma.
Marina: Prefereixo aportar la pau quan tu hi siguis pel mig.
Puig: Marina quan jo marxi ara, tindràs l’oportunitat de fer la teva vida aquí. Si no et deixes dominar per la Berta, tu faràs la teva vida. I saps perquè? La Berta i la Gemma estaran massa ocupades barallant-se. Et voldran utilitzar pels seus fins mesquins. No ho permetis. Tu tens a dins una força interior que no has utilitzat mai.
Marina: Ja en parlarem d’això.
Puig: No. Hem de parlar-ne ara.
Marina: Com vulguis. Però a mi no em faràs canviar l’opinió que tinc de tu. I aquesta és molt bona. Per molt que te’n vulguis treure del cim, jo lluitaré per poder abraçar-te.
Puig: Dona, una abraçada fraternal no te la negaré pas.
Marina: No vull cap propina.
Puig: ( Cridant) És que no podeu estar contentes d’una puta vegada amb el que hi ha?
Marina: Perdó! No volia ferir-te.
Puig: Concedit!

Pausa

Marina: Saps una cosa? Tu se m’apareixes molt en els somnis.
Puig: Cada nit?
Marina: Sí.
Puig: I què hi faig?
Marina: Mirem la lluna.
Puig: I res més?
Marina: Que t’agradaria que hi hagués marro?
Puig: No. I de què parlem mentre observem la lluna.
Marina: Em promets moltes coses. Una llar, fills, etc...
Puig: Somnies que estem fora d’aquesta puta illa. En algun continent?
Marina: Sí.
Puig: Em sap greu, Marina. En el fons, a part de la Isolda, ets una bona noia. Mereixes tenir uns fills dels quals en puguis estar orgullosa.
Marina: Però he actuat com la Berta i la Gemma.
Puig: Qualsevol dona, en una sana desesperació, faria el mateix que tu.
Marina: No, jo he fet el ridícul amb l’escena de la femme fatale. Deus pensar quina noia més ximple!
Puig: Perquè penses que t’he deixat fer? Per alguna cosa serà. Ets inofensiva i carregada de bones intencions.
Marina: Quin home es fixarà amb una noia així.
Puig: Pots estar segura que tots. Potser molts de nois no et triaran a tu per una nit màgica. Però si que per casar-te en trobaràs a cabassos.
Marina: I si vull passar un nit màgica què?
Puig: Hi ha molts de nois que no es poden permetre descartar aquest luxe. Segur que en trobaràs molts. No tots els que voldries però déu n’hi do.
Marina: Sí, serien les deixalles que deixarien les altres nenes dolentes.
Puig: Perquè aquesta falta de confiança en tu mateixa? Si ets una mena d’àngel quin impediment hi ha?
Marina: No sóc cap àngel. T’he intentat manipular.
Puig: Però almenys ets més sincera que la Berta per dir un exemple.
Marina: Abans, al continent no he tingut gaire sort amb els homes.
Puig: No m’ho crec. Estic segur que ja està casada i que m’amagues aquesta informació per... Bé ja sabem tots el perquè!
Marina: Amb aquest naufragi he perdut el meu marit. Era un cabró. Era un especialista en fer-me deixar malament en públic.
Puig: Desconeixes totalment el que ets. Si la Isolda no s’hagués salvat, segur que tu ocuparies el seu lloc.
Marina: No et burlis de mi.
Puig: T’ho juro per la Isolda que és veritat.
Marina: Si ho dius tu. Jo em pensava que ens odiaves a la resta de noies, a la Berta, la Gemma i jo.
Puig: Estic segur que en el futur seràs una gran esposa: lleial i prudent.
Marina: Puc oferir altres coses.
Puig: Ja ho crec.
Marina: Seria una mare competent i tendre.
Puig: No cal que intentis canviar-me d’opinió. Per a mi ets una gran persona i punt.
Marina: Gràcies.
Puig: Reposa ara. Veig que estàs molt cansada. Estira’t.

La Marina obeeix.

Marina: Molt bé! Ara tenca els ulls i dorm.

La Marina tenca els ulls.

Puig: Quan els tornis a obrir jo ja estaré aquí. Ara dorm. Entres en un estat letàrgic. Cap soroll et molesta. I ara et deixaré sola perquè et puguis relaxar millor.

El capità s’aixeca i es dirigeix a un lateral de l’escenari.

Puig: Dorm ara la migdiada que desprès ja et despertarem sense miraments.

El capità surt de l’escenari.

inici | mapa web