Fa poc, a una escola de Bellaterra anomenada Ramon Fuster, en una classe de sisè curs de primària van començar a passar coses estranyes: la classe es dividia en grupets, les relacions canviaven...Coses de l'edat.
La classe es va començar a dividir, quan una nena va agafar una amiga nostra i se la va endur en un racó del pati i li va començar a explicar coses que feien riure.
Al cap de dos dies ja eren superamigues. Nosaltres, les del nostre grupet, que érem vuit, ara ja només érem set. Ens vam quedar molt sobtades quan la nostra amiga ja no ens feia ni cas. Ara ja només pensava d'anar amb els nois, tindre relacions, etc.
Nosaltres ens vam fer la idea que s'havia fet un "pla", i al cap d'un mes, ja que el "pla" li havia funcionat, es va endur una altra amiga. Nosaltres, que no volíem que el nostre grup desapareixés, que segons ella erem molt més infantils, vam intentar fer tot el possible perquè la nostra amiga tornés amb nosaltres, però ja no ens feia ni cas.
Quan vam veure que ja no hi podíem fer res vam anar a parlar amb la nostra professora. La nostra professora que ens entén molt bé, ens va explicar, que eren coses de l'edat i que ella li va passar el mateix que al nostre grupet.
La primera nena que va marxar, va tenir un nòvio que li va portar molts problemes, més que res, perquè es passava el dia amb ell i no ens feia ni cas. Quan va tallar amb el nen, va veure que no tenia amigues i que estava més sola que la una. Ella ens va jurar que ja no li importaven els nens, i que no tindria nòvio fins a segon de ESO, cosa que no ha complert, perquè al cap d'uns dies vam descobrir  que totes tenien nòvio i ja no pensaven amb nosaltres.
Vam arribar a la conclusió, que quan un novio les deixés, ja no les ajudaríem ni res, perquè si juren coses que no les compleixen, quina culpa en tenim nosaltres? Segurament, d'aquí a uns anys s'adonaran que nosaltres només ho feiem per a elles.
Si alguna vegada us trobeu en una situació com aquesta, penseu que els nòvios poden esperar, i acabeu de passar-vos-ho bé amb les vostres amigues.
Aquesta història és un fet real.