H
avia plogut durant tot el matí. No feia gens de fred i el cel es veia majestuós i serè des de la finestra del menjador. De sempre m'ha impressionat l'aire que es respira en aquestes tardes humides de primavera, quan el silenci sembla parlar-te i els colors es fan vius i clars, tan vius i tan clars que mai no he pogut resistir-me a sortir a fer un vol pel camp i omplir-me amb el diàleg de la mare Natura.
Estava jo, doncs, en aquesta tessitura quan em vaig trobar un vellet que estava pescant a la vora de la gorga. Vaig apropar-m'hi. Ell em va mirar molt dolçament i m'invità a seure al seu costat. No em va dir res, ni jo tampoc a ell. Tots dos estàvem serens i relaxats contemplant l'aigua clara del riuet lliscant sobre les pedres. Era tan meravellós compartir el murmuri que feia l'aigua!
Quatre núvols de cotó es van ajuntar sobre un turonet que s'alçava davant nostre. Jo me'ls mirava encisat mentre imaginava formes i figures. Ara era una màquina d'un tren i desprès un elefant amb la trompa petita. Ara era un gall d'indi i després.sí, era un cavallet, un cavallet perfecte, amb la seva cua, les quatre potes i la crina. Li vaig ensenyar al vellet tot excitat. "Miri, miri. és un cavallet! És un cavallet perfecte, amb la cua, les quatre potes i el nasset!". El vell rigué i, per fi, va parlar. "Mira, noi, a aquest cavallet ja el conec. Sempre hi és havent plogut -va dir- Tot just sobre aquest turonet. Es forma i es transforma, ve i va durant unes hores fins que la tramuntana se l'emporta".
"Oh! -vaig dir jo- És cert?".
El vellet es va acomodar a l'herba i començà a contar-me una història:

Fa molt i molt de temps, abans que hi haguessin cotxes, abans que hi haguessin fusells i, fins i tot abans que hi haguessin miralls on mirar-se, vivia al cim del turonet un nen que es deia Jan. La seva mare, doncs ell no tenia pare, va haver de sortir a fer un viatge molt llarg a unes terres estranyes. La collita no havia anat bé i havia pensat que potser la seva germana li donaria alguns dinerets per passar l'hivern. Com que no podien deixar abandonades les terres i la casa, ni les gallines del corral, una nit va dir al petit Jan: "Mira fill, he de sortir de viatge. Me n'he de anar molt lluny. Més enllà del que la nostra vista pot assolir. La tieta ens donarà els calerons que necessitem. Però tu t'hauràs de quedar, ja ets prou gran per tenir cura de les patates i dels bròquils. També saps donar menjar a les gallines i munyir les vaques."
"No, no. -digué Jan molt espantat- No vull. No me'n sortiré. Tinc por de quedar-me sol, mama!".
"Així, doncs, -digué la seva mare- haurem d'abandonar les terres i la casa, i els animalets i el riuet. Tot el que és nostre. Les arrels que hem anat fent durant tants d'anys es marciran. Però, Jan, si tu ho vo+ls així no hi tinc res a dir. T'estimo massa com per obligar-te a separar-te de mi".
Dues llàgrimes lliscaren per les seves galtes mentre s'abraçava al seu fillet amorosament.
El petit Jan s'adonà de la situació. Hauria de prendre una gran decisió malgrat que la idea de quedar-se sol l'espantava de debò. Sí, la seva mare tenia raó, ell era prou gran i se n'hauria de fer càrrec.
"Ves-te'n, mare, -digué amb ulls grossos i sincers- Ves-te'n tranquil·la. No estaré sol ja que tinc el meu cavallet blanc que m'ajudarà a fer la feina i em donarà consol".
Sí, el petit Jan començava a fer-se gran, pensà la seva mare tota cofoia.
Al matí la mare se n'anà de la caseta del turonet. Duia una motxilla amb quatre panets i dues botifarres, una bota de pell curulla de llet i una bosseta amb panses i ametlles marcones.
La mare sí que és valenta, pensava el noiet, n'estic tant orgullós de tenir-la. I començà a abraçar-la i a besar-la, i a dir-li que se l'estimava tant i tant i tant. Tant n'estava d'ella que per poc se'ls fa de nit entre petonets i abraçades.
Els primers dies es feien llargs i tristos. El Jan pensava sovint en ella. "Se'n sortirà la mare?, haurà trobat el camí?, tindrà gana?, tindrà fred?, quan tornarà?". Però sempre acabava convençut que tot aniria bé.
Mentrestant ell es dedicava a fer les feines del camp i de la casa, fins i tot li quedava temps per anar amb el seu cavallet blanc a pescar barbs al riu. Desprès de dinar, quan el sol començava a escalfar, agafava la canya i les nanses, feia un xiulet al seu cavallet i, apa! som-hi!.
Als vespres tots dos sortien  a contar les estrelles. Ben acotxats, el Jan amb l'abric de pèl d'ovella i el cavallet amb una manta sobre els seus lloms, s'entretenien mirant el cel. Una, dues, tres, quatre, vint-i-cinc, cinquanta-set,.N'hi havia tantes d'estrelles!
"Aquells són els tres pastorets. -Explicava feliç al seu company-  I  aquella vermella tant lluent és el fanal del capvespre i, l'altra més blanca que sembla picar l'ullet, és l'espurna de l'àngel."
S'inventava els noms i el cavallet, com que no sabia gaire cosa dels estels, anava fent que sí amb el cap i es quedava encisat mirant les llumetes del cel mentre recolzava el nas a la sina del Jan.
Era el temps en què el fred s'acostava, el temps en què els arbres sense fulles tremolaven i els óssos dormien. Temps de tempestes i llamps, temps de glaç i recolliment.
Quan l'espurna de l'àngel va ésser al bell mig del cel de la nit els núvols van decidir que era l'hora de cobrir el bosc i la terra amb la neu. Aquella nit va nevar de valent. Tota la nit va estar nevant!, i l'endemà. i la nit de l'endemà i l'altra. Tres dies seguits van estar el Jan i el seu cavallet veient com es cobria el pati de neu tova. Tot era blanc i flonjo, tot era com un pastís de sucre.
Quan va deixar de nevar tots dos van sortir al pati corrent i xisclant com esperitats. Era com una catifa verge i volien trepitjar-la de punta a cap. Si n'estava de content el cavallet! Ell que mai n'havia vista. I vinga trotar, i vinga saltar i rebolcar-s'hi!
Estaven tan enjogassats que no s'adonaren que rera els ametllers quatre llops se'ls miraven amb intencions llamineres. Un d'ells, el que devia ser el cap, va udolar alçant la testa en senyal d'autoritat. Els altres tres es van anar apropant. Quan Jan els va veure venir es va quedar de pedra. "Ai, mare! -va pensar- aquests no vénen convidats."
"Vigila, cavallet! -va cridar amb totes les forces- Al cobert, corre!".
I el cavallet, que ja se'ls veia a sobre, no va ser capaç ni de moure un sol pèl de la cua de tan espantat com estava.
"Corre, corre! -cridava el vailet- Corre, que ens volen menjar!".
I el cavallet, empavorit com estava, ni un pèl va poder moure.
Se li van tirar a sobre com un llamp que porta la fam i quan el Jan va tornar amb un pal encès per foragitar-los ja res no es podia fer. Allà s'estava el cavallet ajagut a la neu vermella, ja sense alè. Els llops se li havien emportat la vida.
Era el temps del fred, el temps en què els arbres sense fulles tremolaven i els óssos dormien. Era el temps del glaç i la fam.
El petit Jan, pobret, no s'ho volia creure. Plorava i plorava mentre feia fregues al nasset del cavallet per què es despertés. Tot va ser en va.
Quan la nit va arribar, el noiet va donar un últim petonet al seu company i va seure desconsolat a la vora del riu. Una lluna rodona com una síndria il·luminava la neu i treia de l'aigua del riuet mil reflexos d'argent. Sota aquesta lluna va prometre ser valent.
"Si no haguessis tingut por de la por, cavallet estimat, -va dir el Jan- haguessis pogut salvar-te. Què puc fer jo ara per tu?".
Una llàgrima va caure a l'aigua tranquil·la i una ona com un anell daurat va anar creixent fins l'altra vora. I vet aquí que del centre de l'anell, on la lluna es reflexava, va sorgir, com si fós de fum, la figura d'una fada preciosa, com la dels contes que tantes vegades li havia contat la seva mare.
Mira que n'era de bufona! Amb aquell vestit blanc que semblava tret de la mateixa lluïssor de la lluna, i el cabell negre i lleuger com un tros de nit.
Els ulls del Jan no donaven abast davant tal prodigi. La resplendor que emanava la imatge ho omplia tot, Qualsevol hagués dit que acabava de sortir del sol.
El Jan, amb la boca tremolosa, només va encertar a preguntar:
"Q.que.qui.qui ets?".
La dama somrigué amb tendresa i, amb veu serena i dolça, digué:
SÓC LA FADA DEL TEU COR
"I.i d'on vens?". Preguntà el nen.
La fada va alçar un braç amb parsimònia, però amb decisió, i assenyalà un punt llunyà del firmament-
JO VINC D'AQUELL ESTEL
TAN PETIT I TAN BUFÓ,
I SI HE BAIXAT DEL CEL
ÉS PER TREURE'T EL DOLOR.
"Oh, bona senyora! -digué el petit- el meu dolor no té solució. Quatre llops afamats han mort el meu amic. A sobre la neu del pati l'he deixat per venir aquí a plorar. Què puc fer jo per tornar-li la vida? Què pots fer tu?".
LA FLOR BLAVA DE LA MARGALIDA
ÉS LA QUE HAURÀS DE CERCAR
SI VOLS QUE TORNI A LA VIDA
EL TEU CAVALLET ESTIMAT.
Digué la fada.
Però si les margalides són grogues, pensava el Jan. On trobaré una flor com aquesta?.
La dama a seure a la gespa recollint-se les faldilles amb elegància i acaronant el petit va besar-li el front.
D'ALLÀ ON L'AMOR NEIX
UNA FLOR HAS DE COLLIR.
D'ALLÀ ON L'AMOR CREIX,
UNA FLOR QUE FA GUARIR.
Va dir-li amb estima:
PORTA-LI'N UNA
D'AQUESTA MENA
ABANS QUE LA LLUNA
TORNI A SER PLENA.
I tot seguit la fada s'alçà i, sense deixar de somriure al Jan, s'esfumà lentament de la mateixa manera com havia vingut. El cabell, fosc com la nit, s'envolà per entre els estels, el vestit de setí blanc es fongué amb la lluna i la cara, amable i formosa com mai n'havia vista el Jan, desaparegué sota els reflexos de l'aigua del riuet.
El vailet estava embadalit pel que acabava de passar. Li venien al cap mil pensaments, mil sensacions, mil imatges. Es trobava so i trist però amb una força d'ànim com mai no havia tingut. Se'n sortiria com fós, pensava. Trobaria la flor blava de la margalida i tornaria a la vida el seu cavallet estimat. Però, on l'havia de buscar?. Oh!, el món és tan gran, es deia lamentant-se de la seva dissort. On és que neix l'amor?, es preguntava ignorant. "Si fós aquí la mare! -pensava- Ella segur que ho sabria. Però jo, pobre de mi."
L'airet fred de la matinada li va recordar que si es quedava assegut pensant com s'ho faria per sortir-se'n potser mai ho aconseguiria. Així és que s'aixecà d'un bot i s'acomiadà del riu i dels barbs. Agafà una pala de l'estable i, fent un forat a la neu, enterrà amb molta cura el cavallet, i amb el cavallet un feix de palla seca, i amb la palla un grapadet d'ordi, i amb l'ordi un ramet de semprevives per què no es trobés tan sol.

Z

El Jan va mirar enrera per tal de veure el camí que havia fet fins aleshores. Feia molta estona que havia deixat la seva estimada vall i de tant en tant sentia la necessitat de girar el capet. El turonet on tenia la casa ja no es veia, estava tapat per una muntanya pelada i blanca de neu. Al seu davant el vessant de la muntanya queia suaument com un gran tobogan i anava a parar a un bosquet de roures i alzines.
  Fins llavors no havia trobat ni una ànima. Ningú que li pogués dir on s'estava la preuada flor blava de la margalida. El món era tan gran! Tota la terra que l'envoltava el feia sentir petit i humil. Els cims de les muntanyes travessaven els núvols i fregaven el cel, i l'horitzó es perdia més enllà del que els seus ulls podien copsar. Aquell espai tan immens omplia la seva mirada i la seva ànima de sensacions i sentiments de llibertat. Com seria la vista que des d'allà se li mostrava que decidí aturar-se per fer un mos i reposar una estona.
  Una parella de "pit-rojos" se'l miraven d'aprop i quan li queia al Jan una molleta de pa al terra feien dos saltirons, l'agafaven amb el bequet i tornaven desconfiats al seu lloc d'una volada.
  "Quin parell!", pensava el Jan mentre reia. Eren tan divertits.
  "Si poguéssiu parlar. -els deia- Segur que vosaltres em podríeu ajudar". I els "pit-rojos", que no tenen res de ximplets, es posaven a piular com dient: "Tens raó, nano, des d'allà dalt tot es veu millor".
  Quan va acabar de menjar va agafar el fardellet i, després de deixar a terra un bon crostó de pa pels seus amics, es va endinsar al bosquet.
  Va estar caminant la resta del dia per entre els roures centenaris i les alzines. No sabia on anava ni ben bé el que buscava, però a algun lloc o altre havia de trobar algú que sabés on era la flor dels seus desigs. Li era igual caminar cap al nord o cap al sud. Segons veia com bufava el vent tirava cap a l'est o cap a l'oest, i quan el sol que es filtrava a través del brancatge del bosquet desapareixia ell s'aturava, estenia una manta a un bon raconet i feia una foguera. Amb la neu del terra omplia el seu potet de bronze i, després d'escalfar-lo al foc, en treia una aigua clara amb la que apagava la set que li venia de tant caminar.
  Aquella nit, després de menjar-se l'últim tros de formatge que li quedava, es va ajeure al terra contemplant la lluna. Estava molt cansat però no podia dormir. Pensava en tot allò que havia passat des que la seva mare se'n va anar de casa, pensava en el seu estimat cavallet, en la fada del riuet, en el parell de "pit-rojos". i en els llops que rondaven prop de casa seva. a tots els boscos n'hi havia de llops.
  "potser n'hi ha un rera aquell esbarzer", es deia el Jan atemorit.
  "Ai! què ha estat aquell soroll?", xisclava quan el pes de la neu trencava una branca.
  No podia dormir perquè l'espantava la fosca de la nit i la idea que hi haguessin feres vigilant-lo esperant que tanqués els ulls per saltar-li a sobre. El pobret se sentia petit i indefens. Però el cansament va poder amb la por i es va quedar adormit just a trenc d'alba.
  Varen ser unes veus que el despertaren unes hores més tard. Semblava com si tres homes es barallessin. "Torna'm el barret!", cridava un. "No te'l tornaré, lladregot!", contestava l'altre. "El barret és meu, colla de porcs!", deia un tercer molt enfadat.
Quan es van adonar que cridant no se'n sortien es van començar a sentir cops, i "ais" i "uis", i corredisses d'aquí cap allà. Eren tan a prop que el Jan es va haver d'aixecar d'un bot per tal que no el trepitgés un que fugia amb un trenc com un ou al mig del front.
  Quan aquest el va veure es va aturar de cop i, posant-se-li al darrera, li va demanar ajut tot tremolant. Els altres dos es van plantar al seu davant amenaçant-lo amb un garrot. Volien que el nen s'apartés. Però el de darrera l'agafava amb totes les forces i el Jan no es podia ni moure. Ja es veia amb els ossos trencats quan el del trenc al front va dir: "Em rendeixo. Aquí teniu el barret." I llençant una mena de gorra verda, d'allò més estrafolària, al terra s'engenollà davant els del garrot i els demanà perdó. Després es van reunir els tres en un cercle i, contents com si res no hagués passat es van apropar al vailet rient i fent broma.
  Van estar la resta del dia junts. A l'hora de dinar van fer una carn d'olla i la van compartir amb ell. Feia tant de temps que no menjava una cosa tan bona!
  Els homes van explicar-li que eren uns comerciants de "ballugues" i que anaven a la ciutat per fer negoci. El Jan no tenia ni idea del que era una "balluga" i quan els ho va preguntar amb una certa timidesa els tres homes es van posar a riure molt divertits.
  Semblaven bona gent, encara que una mica sonats. Fins i tot un d'aquells es va oferir per portar-li el fardellet.
  Després que la tarda va caure van encendre un foc en un clar molt acollidor ple de llicsons i fenàs, i el Jan els va explicar la seva història. El que semblava el cap del grup l'escoltava amb molta atenció mentre engolia trossets de pernil. Quan va acabar de sentir el relat es va posar d'empeus molt seriós i va dir: "Amic meu, nosaltres t'ajudare'm. Fa temps, la meva àvia em va parlar de la flor blava de la margalida. Jo sé on neix i no és gaire lluny d'aquí. Si estàs disposat demà mateix hi anirem."
  "Que bé -va dir Jan molt content- Gràcies, senyor."
  "És tot just on creixen les "ballugues" que, com tothom sap, porten la felicitat als homes i a les cuques", digué l'home. I els altres dos van començar a riure i a rebolcar-se pel terra mentre cantaven: "Balla, balluga, com l'aguineuet; balla, tortuga, i tira't un pet." Es posaven de quatre potes i es tiraven un pet cadascun. Que n'estaven de sonats! Però almenys eren divertits i el Jan confiava que l'endemà el portarien on creixia la flor.
  Aquella nit es va adormir molt d'hora mentre els tres homes encara continuaven la xerinola i bevien vi.
  Un enganya-pastors, que tenia casa seva en un arbre a deu passes d'on dormia el Jan, va estar tota la nit donant la murga. El vailet ni es va adonar que hi era. Va ser, en canvi, el discret cant del cucut i unes pessigolles que sentia al nas els que el despertaren quan la rosada començava a caure. Els animalets del bosc solien sortir a aquesta hora a beure l'aigüeta que es formava sobre les fulles de les plantes. Els ocells, els senglars, els esquirols,. Tots es posaven d'acord per fer el relleu del mussol i l'enganya-pastors. Estiraven les potes i les ales, oloraven el seu voltant i donaven el "bon dia" al sol que no trigaria en sortir.

Els tres homes dormien com un soc i roncaven com óssos en zel. Un d'ells encara tenia l'ampolla de vi a la mà, ben aixafada contra el seu pit perquè ningú li prengués. La veritat és que no feien molt bona cara. El Jan, malgrat tot, estava fresc com una rosa, ple d'energia i amb ganes de posar-se en camí.
  "Vinga, dropos!, -va cridar- que ja és hora!."
  Va intentar despertar-los un a un, però quan l'un era despert l'altre es tornava a adormir. Els estirava la manta, els picava la cara, els arrencava els pèls del bigoti, però no hi havia manera. Fins que no els va ruixar amb una rivella d'aigua freda no van reaccionar.
"Llamp et mati, rata pudent!", va renegar el de l'ampolla de vi.
  "Tingues compassió de nosaltres, bonic, reiet meu,.", demanava molt dolçament el de la ferida al front.
  "Tingueu vosaltres compassió de mi i porteu-me on és la margalida", digué el Jan.
  A contracor es van anar aixecant entre badalls i gemecs, i al cap de tres quarts d'hora es disposaven a marxar. Van trigar mig dia en travessar el bosc. Ja al final els arbres s'espaiaven més i donava la impressió que les fulles del  terra estaven més trepitjades. Devia d'haver-hi un poble a prop perquè molts roures estaven tallats i en alguns indrets es marcaven les petjades dels animals de càrrega.
  Només sortir del bosc ja van poder veure el fum que sortia del fumeral d'una granja. Era una casa enorme envoltada de tanques de fusta, amb vaques, porcs i ovelles.
"Ja hem arribat", va dir el cap del grup.
  Al Jan va començar-li a bategar el cor amb força de tant impacient com estava per trobar la margalida.
  "És aquí on creix la meva flor blava?", va preguntar emocionat.
  Però ningú va contestar.
  "Espera't aquí", li va dir el que manava, i se'n va anar a parlar amb un home alt i gras que acabava de sortir de la granja. Tots dos van estar parlant i discutint, i al cap d'una estona l'home de la granja va entrar a casa, va tornar a sortir i va donar una bosseta al comerciant de "ballugues". Els altres que s'estaven amb el Jan van començar a saltar d'alegria i a ballar.
  "No sé ben bé què festegeu, amics meus. Heu trobat per fi la flor?", preguntava el noi tot innocent.
  "La flor?", deia un d'ells.
  "Què si hem trobat què", preguntava l'altre fent-se el babau.
  "Adéu-siau, nano, i que no sigui res", bufava el de la bosseta.
  I tots tres se'n van anar corrent mentre cantaven: "Balla, balluga, com l'aguineuet; balla, tortuga, i tira't un pet".
  Per quan Jan se'n va adonar que havia estat enganyat per aquella colla de murris, l'home gras de la granja ja el tenia agafat pel ganyot.
  "Treballaràs per a mi, noiet, que els meus diners m'has costat. I no diguis que no perquè t'escanyo", escopí aquell homenot amb veu d'ogre.
  I així és com el Jan va passar, per dir-ho d'alguna manera, de la boca del llop a la panxa del voltor.
  Aquella mateixa tarda, sense ni donar-li ben bé temps a recuperar-se del desengany, el granger el va portar a netejar l'estable. Allí s'hi va estar fins que es va fer fosc. I l'endemà, abans que els galls cantessin, se l'endugué perquè carregués la llenya i la portés a la granja. I després de dinar. bé, dic dinar per dir alguna cosa, perquè el que menjà el dissortat noiet fou només un grapadet de nous i un got de llet amb pa. Com dic, després de dinar, cap a l'hort a  regar les trumfes. El Jan arribava a la nit que ni podia seure sense que li fessin mal tots els ossos del cos. I aquí no s'acabava la cosa, ja que homenot tenia una esposa que estava malalta al llit. Una dona tan dolenta com xeriqueta, que n'era un bon tros.
  Tenia aquesta dona una campaneta i, quan el Jan estava a casa, no parava de fer-la sonar per demanar-li tota classe de foteses. Que si ara em fa mal l'esquena i m'has de portar aquell coixí, que si tinc set porta'm aigua, que si el llit grinyola posa-hi oli, que si tinc fred tanca la finestra. Allò era ja l'acabàrem.
  El Jan s'hagués escapat des del primer moment si hagués tingut l'oportunitat de fer-ho, però aquella gent el vigilaven contínuament. A més, quan estava sol, el lligaven amb una cadena al turmell perquè no fugís. Perquè intentar-ho ja ho va fer, sobretot els primers dies. Es va adonar, però, que era impossible i que si volia escapar-se hauria de pensar en alguna cosa més imaginativa que posar-se a córrer quan l'ogre es girava d'esquenes.
  Va estar, doncs, uns dies pensant en com se'n sortiria.
  Resulta que la dona de l'homenot de la granja era golafre com no havia vist mai el Jan. Li agradava tot allò que és dolç com a les formigues els agrada el sucre. Però el seu marit li tenia prohibit de menjar coses dolces, no se sap ben bé si perquè els dolços són cars o perquè cada dia estava més grassa, amb la qual cosa s'havia de comprar vestits nous a la mida. Sigui com sigui, l'homenot era un garrepa que no suportava ni les més petites despeses.
  Una tarda que el granger va haver de marxar al poble, la dona va fer sonar la campaneta, com tantes vegades. Volia que li portés unes galetes. El noi es va presentar a l'instant tot disposat i amb un somriure a la boca.
  "No hi ha galetes, senyora", va dir amb tendresa.
  "Doncs porta'm xocolata", va dir la dona.
  "No hi ha xocolata, benvolguda senyora", va contestar el vailet.
  "Doncs porta'm el que hi hagi", va cridar desesperada la dona del granger.
  "No hi ha res de dolç a l'armari, estimada senyora. El seu marit l'ha tancat amb clau".
  "Ai!, -va xisclar posant-se les mans al cap- no ho resistiré!".
  El Jan s'apropà al llit servicial i, mentre arreglava els llençols amb molta cura, li digué a l'orella que no es preocupés, perquè ell tenia la solució.
  Li va explicar que a l'entrada del bosquet hi havia un rusc que donava la mel més deliciosa que mai havia provat. Mel de romaní i assutzena, dolça i olorosa com cap.
  A la dona se li feia la boca aigua escoltant-lo.
  "Ummm! -feia amb els llavis mentre tancava els ulls- Ves-hi ràpid, malaventurat", digué.
  "Desgraciadament no és possible. -Va dir el Jan molt trist- Duc les cadenes posades i no puc sortir de casa".
  I la dona, que tenia la clau sota el coixí del llit, després de rumiar-s'ho una estona, el va deixar anar. A desgrat el va deslligar, després de maleir-lo per si no tornava i jurar que el mataria si no complia la seva paraula. Però el Jan, que ja n'havia après molt des que va sortir de casa seva, se'n va anar
disparat com  una fletxa que porta el vent i no va tornar mai més.

Havien passat disset dies des que la fada del riuet se li va aparèixer i encara no havia trobat senyal de la flor. La lluna ja començava a engrandir-se i el Jan estava sol i perdut enmig de no se sap on, cansat de córrer tota la tarda per fugir el més lluny possible de la granja, afamat i mort de set. No sabia què fer ni cap on anar. Necessitava dormir, però en aquella immensa plana tan freda no hi havia ni un indret per guarnir-se. Sense abric ni bufanda, pensava, no tenia res a fer. S'aniria congelant com un glaçonet i tot s'hauria acabat.
  El pobre Jan s'anava fent a la idea i plorava recordant el seu amic el cavallet i la seva mare, que potser ja havia tornat a casa. Les llàgrimes que li queien es gebraven mentre lliscaven per la seva cara, i formaven canals de cristall salat. Algunes d'elles arribaven als seus llavis tremolosos i, quan les tocava amb la llengua, recordava l'instant de la seva promesa. No s'havia de rendir. Si es quedava aturat, abandonat a la seva sort, no seria digne dels seus estimats, ni d'ell mateix. Havia de fer front al seu Destí, com ho havia fet el dia que es va quedar sol a casa, o el dia que va haver de marxar a buscar la margalida, o quan va poder escapar de la casa d'aquell ogre.
  Aquells pensaments que encenien la seva ànima el van fer posar-se dret i, just a l'instant que ho feia, es va trobar amb la sorpresa que a cada espatlla hi tenia un ocellet. Els va conèixer. Eren la parella de "pit-rojos" de la muntanya, aquells amb els que havia compartit el pa ja feia dies. I estaven assenyalant amb les ales cap un indret on es veia fum.
  "Si fas un esforç hi arribaràs, amic meu", deien cantant.
  Primer una passa i després una altra, amb penes i treballs, va aconseguir fer cap a una caseta encantadora. El Jan, però, malgrat estar a les últimes, no es va atrevir a entrar. Temia que la gent que hi visqués s'aprofitessin d'ell com havia fet l'homenot de la granja. Va preferir quedar-se a l'estable que hi havia al tocant de la casa. A sobre la palla, calentet, i amb la companyia dels seus amiguets, va passar la nit roncant i sense moure ni un dit. Aquella nit va somniar molt.
  Va somniar que volava per damunt les muntanyes i els boscos. Allà dalt no se sentia cap soroll i l'aire estava quiet i tebi, com si fos aigua lleugera.  Es podia veure tot, on naixien els rius, on es juntaven amb els seus germans, els camps verds i grocs amb formes de quadrats, les teulades vermelles de les casetes, els camins polsosos com serps. Era una sensació tan meravellosa! Pujava i baixava a la seva voluntat, donava voltes sobre sí mateix, es llençava en picat i remuntava el vol quan arribava fins quasi tocar les flors dels prats. Després travessava els lleus nuvolets i, quan sortia més amunt, s'ajuntava amb els "pit-rojos" i la fada de la lluna que havia baixat per acompanyar-lo. També hi era el cavallet, aquest amb un parell d'ales blanques tan flonges i suaus que feien goig.
  Tots cinc navegaven junts per l'espai, i era com si es llegissin el pensament. On anava un anava l'altre, tots amb el somriure a la boca, feliços i contents de compartir aquelles sensacions, aquells sentiments tous com un pastís acabat de sortir del forn.
  La fada duia un vestit de gassa blau cel amb ribets color rosa i el cabell ple de flors. Flors blaves de margalida que anava escampant per allà on passaven, fent feliç a la gent.

Això és el que somniava el Jan, quan ja era ben entrat el dia, al paller d'aquella casa. Tot anava bé mentre volava amb la imaginació fins que va començar a caure com una pedra, cada vegada més i més de pressa. Va haver d'obrir els ulls espantat abans de topar amb el terra del seu somni. Davant seu, ajupida, hi havia una dona gran i molt prima sacsejant-lo per les espatlles. El Jan va fer un bot com si fos un gat estarrufat. Quina por!   I quina manera de despertar-se!.
  "No t'espantis, maco, -va dir la dona- que no et faré res."
  El noi se la mirava arrupit en un racó i amb ulls de mussol. No s'ho esperava pas això.
  "Deus tenir gana, oi? -li va dir espolsant-se la palla dels genolls- Vine amb mi a casa que et donaré un bon got de llet i un tros de pastís de mores que he fet aquest matí."
  I tots dos van entrar a la caseta d'aquella dona.
  El Jan es va menjar el tros de pastís i es va beure la llet, es va banyar i, després d'agafar confiança, va contar la seva història a la velleta. Bé, va contar el que va poder, perquè aquella dona l'interrompia a cada paraula que deia el nen per afegir-hi la seva. No parava de xerrar, i el Jan anava dient que sí per no fer-se el desagraït.
  Quan va contar-li que buscava la margalida la velleta es va enrotllar amb que el seu difunt marit, que en pau sia, se'n va anar molt jove a la guerra. Hi va estar dos anys i mig fent-se l'heroi per obediència a un rei que no coneixia i per una causa que ignorava; matant tots els que es creuaven pel seu camí sense saber ni qui eren ni perquè els havia de matar. Però aquell home, que en pau sia, era molt fidel a la corona i mai es va queixar de res. Acabada la guerra li van donar una medalla i un diploma. Quan va tornar a casa amb la seva dona es va trobar sense collita ni diners. Va demanar al rei ajuda però no va rebre resposta. Fins a dotze cartes va escriure suplicant-li un crèdit per refer la seva hisenda. Ningú va contestar. Un dia, fart de tanta comèdia, aquell home, que en pau sia, es va dir: "He posat en perill la meva vida i el futur de la meva dona per un rei que m'ignora i per una causa que encara desconec, he lluitat amb força, m'han ferit, mai m'he queixat de res
  , he perdut la collita i els animals se'ls han menjat les tropes, estic sense ni cinc,... i tot a canvi de què? D'una medalla i un diploma. On és la justícia? Què ha estat de les pobres famílies dels que he matat? Oh, què beneit que he sigut! Perdoneu-me els que pugueu, no sabia el que feia."
  Desprès va agafar una destral i una torxa i va entrar al palau del rei. Va calar foc a les cortines i va destrossar tot el que estava al seu abast. I quan va acabar va dir: "Ara estem tots dos igual. La guerra ha estat per a mi i també per a tu."
  Pel que contava la velleta sembla a ser que mai més el va tornar a veure.
  El Jan esperava sentir parlar de la margalida, però aquesta no havia sortit per enlloc en el relat. I així ho va dir a la dona. Aquesta va donar la raó al nano.
  "Ai sí, ves! Quan jo era petita en collia moltes de flors. M'agradava -deia la velleta- Nosaltres abans no hi vivíem aquí. Érem deu germans i els meus pares, que havien vingut de ponent en aquell temps de la gran epidèmia, es van instal·lar en aquesta plana convençuts que tirarien endavant. El meu pare era artesà, per la banda de la meva àvia, que havia estat terrissera en la ciutat més important de la zona. Clar que jo, quan vam arribar, no tenia més de cinc anys i no recordo gairebé res del lloc on vaig néixer. El que sí recordo és una nineta de porcellana molt maca que m'havia fet la meva àvia per part de pare. La duia amb mi sempre. Fins i tot quan anàvem a banyar-nos a un llac que hi ha a dues hores d'aquí. Allí s'hi fan unes anguiles que Déu ni do! El meu germà gran sempre en pescava. Les hi pagaven força bé, no creguis. Millor que la carn. Amb els diners de les anguiles es va poder comprar, al cap d'uns anys, un carro i una mula. Eren la seva il·lusió. Ja li deia el p
  are: "Fill, estalvia el que puguis que més tard t'ho trobaràs." Perquè el meu pare era molt prudent. No sabia gaire de lletres, però tenia molt de seny."
  I que si patatim i que si patatam. I la vella seguia xerrant.
  Al Jan li començava a venir la son i estava una mica nerviós. Sí, comprenia que aquella dona es devia trobar molt sola, que necessitava parlar amb algú, però a ell cada vegada li quedava menys temps per aconseguir la flor.
  Entre una cosa i altra ja s'havia fet fosc. Un altre dia perdut, pensava. Al menys va esbrinar que a prop de la casa hi havia un camí que portava a un poble. Va decidir d'anar-hi l'endemà, després d'acomiadar-se de la velleta i donar-li les gràcies.

Ö
BB

El poble, tot i que no devia tenir més de tres-cents habitants, li va semblar al Jan enorme. Ell, que sempre havia viscut aïllat a la muntanya, no s'avenia de tanta gent com veia rondinar pels carrers. Hi havia un ferrer, un fuster, una petita església, un terrisser, un moliner,. i, fins i tot, un comerciant que havia vingut de terres del Sud, i que tenia de tot. Semblava mentida com podia tenir tant de gènere divers en un local tan petit. El nen, però, com que no duia ni un cèntim va haver de conformar-se amb mirar-s'ho de lluny. "Potser més endavant m'hi torni a portar la mare. -Es deia mentre mirava una flauta de fusta- Si tot va bé."
  El comerciant, que l'havia estat observant des que va arribar a l'aparador, va fer un xiulet.
  "Noi! -va cridar- Que vols alguna cosa?."
  "No, senyor. No tinc ni cinc. -Va contestar el Jan- Només vull trobar algú que em pugui dir on hi ha una flor màgica que torni a la vida el meu cavallet. Fa molts dies que camino i ningú m'ha donat la resposta."
  "Ummm! Mal asunto. -va grunyir el comerciant llepant-se el bigoti- Potser te podrie ajudar lo savi de la torre -va dir- Si no ho sap ell no ho sabrà dingú."
  El savi de la torre, segons li va explicar el comerciant, era un home molt gran a qui tothom tenia un gran respecte, malgrat les seves excentricitats. Feia temps havia estat una eminència en una universitat molt famosa. Quan es va retirar se'n va anar a viure a una torre abandonada que hi havia als afores d'aquell poble. Allí es dedicava a llegir i escriure esperant que li arribés l'hora de deixar aquest món.
  "Ves en conte, xiquet -deia el comerciant- És un cascarrabias i no li agrade gens que el vaigon a molestar. Sigues humilde i no li portos la contrària, perquè és capaç de fotre't una garrotada en lo bastó. No series lo primer."
  "L'aniré a veure -digué el Jan inflant el pit com un homenet- No tinc por de ningú."
En veure'l fer-se el gallet al comerciant se li escapà una riallada tan sorollosa i sincera que el Jan va haver de baixar el cap de tan vermell com es va posar.
  Però el comerciant, que era una bona persona, li va fer dos copets amistosos a l'esquena i li va regalar la flauta.
  "Sigues valent, que ià en queden pocs", va dir en acomiadar-lo.
  I el Jan se'n va anar corrent cap a la torre ja que no hi havia temps a perdre. Quedaven només cinc dies perquè es complís el plaç. Realment el savi de la torre era la seva darrera esperança.
  Va arribar-hi en un obrir i tancar d'ulls, quan el sol era en el més alt del cel. Un sol que aquell dia lluïa especialment amb força.
  Suant i esbufegant es va plantar al davant de la `porta de la torre. Aquesta era una mena de cilindre macís aïllat en un pujolet erm; alta i amenaçadora, com un núvol fosc de primavera; sense finestres ni ornaments superficials. Més que un lloc per viure-hi semblava la tomba d'un faraó. Qualsevol s'hagués quedat impressionat. El Jan, però, no es va deixar captivar per aquella presència. Ans al contrari, allò el va refermar en la seva determinació. Va donar dos cops amb la balda de la porta i va esperar. Al cap d'una estona va sentir tot un rosari de renecs. La porta es va obrir. Un metre i mig de savi va aparèixer al seu davant. Geperut i amb una barba que li arribava al pit, el savi va llençar una mirada de foc al nen.
  Quan el nen es va acostumar a la foscor i el va veure de cos sencer no va saber què dir. Les tones de pedra en forma de cilindre no l'havien impressionat tant com aquell home tan poca- cosa, tan semblant a una rata i tan ridícul, amb els calçotets ratllats fins als genolls i una samarreta color rosa, d'allò més xocant.
  "Si és en aquest que he de confiar, -es va dir- més val que toqui ferro."
  Va ser el savi qui va parlar primer.
  "Què passa? És que em vols tocar els dallonses?", va dir amb una veu de "si bemoll".
  "Jo.jo.només volia que m'ajudés, senyor", va dir el Jan encara desconcertat.
  "Passa i calla. -Digué el savi- Has tingut sort que avui estic de bones. Si haguessis vingut ahir t´hagués fotut una garrotada amb aquesta gaiata."
  El Jan el va  seguir escales amunt, mentre el savi anava remugant. Cinquanta-vuit escales i un escaló més amunt van arribar a una habitació rodona il·luminada per llànties d'oli. Estava tan plena i desordenada que, per entrar-hi, van tenir que apartar un bagul i saltar per sobre d'algunes caixes de fusta, amb tan mala sort que el geperut va ensopegar en una d'elles i es va fotre una morrada contra un alambí de vidre.
  "No riguis, marrec -va dir l'avi- En el desordre es troba l'ordre del món. Ves fent-te a la idea perquè a la pròxima et tocarà a tu."
  El noi el va ajudar a posar-se dret i, després de netejar un parell de cadires, va seure al costat d'unes estanteries plenes de llibres.
  "I ara digues el que vols de mi", va dir el savi.
  El Jan no s'ho va pensar gaire.
  "M'han dit que vostè ho sap tot."
  "Més del que et penses, beneit -va replicar- M'he passat seixanta anys estudiant els grans mestres de la ciència, des d'Aristòtil fins sant Tomàs d'Aquino, passant per Nicolás de Cusa i Boeci. I no em miris amb aquesta cara de pansa seca. Què sabràs tu de tot això? Jo, en canvi, he arribat a conclusions que ningú seria capaç de rebatre'm. Sabies que he descobert que la Terra és quadrada? Doncs ja ho veus. I sabies que la llum del Sol es menja l'alè de les persones? Doncs ja ho saps. I sabies que."
  El noiet es va atrevir a interrompre'l. Ja n'estava fart de corcons que li donaven la murga.
  "Jo el que volia saber -va dir- és on puc trobar la flor blava de la margalida. La necessito aviat. Que n'ha sentit parlar?"
  "Una flor de margalida blava? -Preguntà el savi- Només és això?." I després d'una pausa, es va rascar el nas amb el dit i es va posar a cantar una cançó en llatí. Per sort es va acabar aviat, perquè ho feia tan malament que els pots de vidre que hi havia sobre una taula van començar a petar l'un seguit de l'altre.
  "Al llibre "Il giorno della Natura", de l'abat Farigolus, es descriuen plantes realment prodigioses. N'hi ha una al país d'Abissínia que fa tres metres d'alçada i que es menja les vaques i els homes; i n'hi ha una altra als dominis del Gran Khan que sembla una rosa, però de color negre, i que paralitza qui l'olora. De ben cert que la Natura fa prodigis. Ja ho diu Simplicius el Tort, "Cumquibus summa Natura supra omni". O no era així?." El savi semblava desconcertat. "Qui te n'ha parlat?", li va preguntar.
  Al Jan van començar a caure-li les llàgrimes en recordar-ho.
  "Una fada que va aparèixer després que els llops matessin el meu cavallet blanc. -Va contestar plorant- Va baixar d'un estel del cel per ajudar-me. Em va dir: "Porta-li'n una d'aquesta mena, abans que la lluna torni a ser plena." I això serà dins de quatre dies. Si no la trobo no hi haurà res a fer."
  El vell, que semblava tenir el cor de fusta, ni es va immutar. Va agafar una poma de la tauleta i li va clavar les dents.
  "Xu xomief truites. -Va dir amb la boca plena- Les fades no existeixen. Res que no es pugui veure o tocar no existeix. I si la teva fada és falsa lògicament també ho és el que pugui dir. Per tant la conseqüència també serà falsa, amb la qual cosa el teu cavallet no té cura. I encara que existís una flor com aquesta."
  El Jan ja no el sentia. Estava amb la mirada perduda i el cor ple de dolor. Potser el savi tenia raó i ho havia somniat tot. Potser sí que el món era quadrat i ple de desordre, com aquella habitació. Potser havia de resignar-se i tornar a casa amb la seva mare.
  Se'n va anar de la torre sense acomiadar-se del savi, que encara devia estar rondinant amb els seus pensaments. Estava abatut, sense forces. Havia desitjat tant la flor de la margalida! Havia lluitat tants dies per aconseguir-la, per tenir-la entre les seves mans, per portar-la al seu cavallet. I de cop i volta veia com tot s'ensorrava.
  Quan va arribar al poble es va deixar caure en una cantonada. El sol aquell dia escalfava de debò i anava fonent la neu de les muntanyes, de la mateixa manera -pensava- com s'havia fos la seva il·lusió.
  Es va posar a tocar la flauta que li havia regalat el comerciant. Una cançoneta de bressol que un dia li cantava la seva mare allà a la caseta, quan encara no sabia caminar.
  El comerciant el va sentir tocar i hi va anar. Quan el va veure tan trist es va imaginar que la cosa no havia anat bé.
  "Ara has de ser fort, xiquet. -Va dir acaronant-li el capet- Vine en mi, que te portaré a casa."
  I va ser així com, després de tantes desventures, tots dos van posar-se en camí de tornada.
  El comerciant, que tenia un cor generós, el va portar amb el seu carro fins molt a prop d'on el Jan tenia la seva casa. Com que volia aprofitar el viatge per comprar unes teles, el va deixar a una cruïlla a quatre hores del turonet.
  "Ià mos veure'm més endavant, moixonet. Potser passa quan torna. -Va dir al petit- I si vens al poble en la teua mare recorda que hi teniu un amic."

El Jan va trepitjar el turonet la mateixa tarda del dia en que la lluna tornaria a ser plena. El primer que va fer va ser cridar la seva mare. Però aquesta encara no havia arribat.
  Allà tot estava com ho va deixar quan va sortir. La neu ja s'havia fos per tot arreu menys en un petit racó del pati, el lloc on havia enterrat el seu estimat cavallet. El munteguet de neu blanca s'havia resistit al pas del temps, era com si esperés que es produís el miracle, conservant el cos del cavallet, l'ordi, la palla i el ramet de semprevives.
  Mentre el nen s'ho mirava el sol anava amagant-se rera les muntanyes de ponent, tenyint de color vermell l'horitzó.
  El Jan va seure a la vora del riuet. La lluna ja es començava a veure.. Els estels van aparèixer més tard omplint de puntets lluminosos el negre sostre de l'Univers. Era una nit clara i tranquil·la, il·luminada, màgica. Si no fos, pensava el Jan. Si tot havia estat un somni. La fada era tan real, tan clares les seves paraules.
  Va alçar els ulls per cercar l'estrella de la fada. Era allà dalt amb les seves companyes, parpellejant. I la lluna. El Jan va mirar el seu reflex a l'aigua. Es va veure com en un mirall. I va veure que en el seu front, just en el lloc on la fada l'havia besat hi havia marcada una flor. Una flor blava. amb la forma de margalida.
  Ara sí que no somniava. Allò era de debò!
  "D'allà on l'amor neix. d'allà on l'amor creix", havia dit la fada. I el noi va comprendre que era l'amor que sentia pel seu amiguet el que l'havia fet sorgir. Havia sortit del seu cor, com la mateixa fada.
  "Gràcies, senyora! Gràcies, lluneta! Gràcies, estels!.", anava dient quan corria cap el munteguet de neu.
  "Sóc aquí, cavallet!", deia mentre retirava amb les mans la neu.
  Allà s'estava el seu amiguet, amb el pèl blanc que es confonia amb la neu. Els ulls tancats, les potetes recollides,. com si estès dormint.
  El va besar en el morret desitjant que es despertés d'aquella llarga espera.
  "T'he portat la flor, company", deia emocionat. I el cavallet va obrir els ulls.
  Com descriure el que van sentir tots dos en aquell moment? Eren tan feliços com una penyora de panís esclatant a la paella. Saltaven, corrien, es rebolcaven pel terra, es feien petonets,.
  La fada se'ls mirava des de l'altra banda del riuet. Els pit-rojos que l'acompanyaven no es perdien detall.
"Malgrat tot, ben mirat
el món no és quadrat"
  Deien els ocellets.
  La fada somreia.

  L'endemà va arribar la mare d'en Jan, amb la motxilla carregada. Duia calerons que li havia deixat la seva germana i alguns regals per al Jan.
  Aquell any tot aniria bé. I la collita del proper es presentava força bona.
  El comerciant va passar a fer-los una visita al cap d'uns dies, i una altra al cap de tres setmanes, i una altra al cap d'un mes.
  "Sembla que s'hi troba bé entre nosaltres", deia el Jan picant l'ullet a la seva mare. Però això ja és una altra història.