Aquesta història no ha passat mai en la realitat (evidentment), però il·lustra un consell moral ben cert.
Hi havia una vegada una dona que vivia en una cabanya, amb el seu home i un fill. Com és propi de tradicions patriarcals de poble (feministes, podeu criticar), la dona sempre era ella la que cuinava el menjar, sense excepció.
Era una cuinera meravellosa, comparable a l'Isma i a l'Arguiñano (perquè ens entenguem: que era una vertadera mestra de la cuina, com cap altra). I sempre cuinava molt bé.
I tant el seu fill com el seu home, com que ella ja cuinava molt bé, trobaven que no feia falta felicitar-la ni dir-li res. De forma que la dona es quedava sempre sense ni felicitacions, ni comentaris, ni res de res. Ni un mot sobre cada dinar en que la pobre dona s'hi matava per a acontentar-los.
I a vegades es cansava. "Si cuinés malament, com a mínim em dirien algun comentari negatiu, que, fet i fet, no m'aniria pas malament, trencar el silenci!".
I al final, cansada per uns elogis que no rebia ("¿perquè cuino bé, si ho faig per dues estàtues mudes\"), va decidir fer un canvi de gir, i cuinar brossa, fems i excrements per dinar. Sí, tal com ho sentiu. Aquell dia, la seva cuina, ja no era meravellosa. Era un dinar del més curiós, per dir-ho suau.
Total, que com cada dia a la mateixa hora, agafa i els serveix el menjar (si és que en aquella ocasió se'n podia dir, d'allò, de menjar, que no ho hauria volgut ni el porc més famèlic). Naturalment, els queixosos de son home i de son fill, de seguida protestaren: "Però mare! ¿Tu creus que això és un dinar?".
- I jo què sé si això és menjar! - va dir ella, sense amagar del tot un matís irònic en el seu to de veu; - com que mai dèieu res del que jo us preparo, mai tenia ni idea de si el que us estava servint, en realitat, no eren pas fems...