En Miquel te 9 anys, esta tot el dia als núvols.
A classe no presta atenció, a casa no fa res.
En Miquel i la seva mare viuen sols des que els seus pares es van separar.
D'això fa tres anys i des que va pasar això en Miquel es un altre, ho ha passat molt malament se sent culpable de la separació. La seva mare intenta fer-li entendre que la culpa no va ser seva.
Des de a les hores en Miquel nomes es refugia en els seus somnis,
Ell somia en un mon on les coses no es compliquin i tot sigui fàcil.
La seva mare no compta amb ell per res, ell esta en el seu mon de sempre.
La seva mare insisteix en que la manera de solucionar els problemes no es fer com si no hagués passat res i fugir d'ells, però en Miquel no s'ho creu.
Un dia mentre en Miquel dormia:
- Pom, plas, plam, plash, arg. - Es va sentir al passadís.
- Que passa? -va preguntar i es va aixecar esverat.
En Miquel va seguir unes petjades que hi havia a les escales. Va baixar fins al menjador, allà hi havia una nota que deia:
- "Hola Miquel, no preguntis com em dic ni d'on vinc per que jo tu diré tot, també ho se tot de tu, estic al jardí vine t'espero. Ah, i sense fer molt de soroll. Anònim."
En miquel, animat a la vegada que una mica espantat va anar corrents cap al jardí:
- Ei que hi ha algú, hola??-Va dir en Miquel.
De sobte va aparèixer un enanet suficientment gran per que el puges veure en Miquel ja que ell tampoc era gaire alt:
- xuuuuuuuuu, calla que et sentirà la mare- Va dir el enanet.
- M'has espantat, qui ets tu? Ah, i per que dius que calli? -En miquel va mirar a l'enanet i va continuar -Ets molt petit.
- Em dic Miquel i escolta tu tampoc es que siguis massa alt, i a mes jo soc petit per que soc un enanet i tots els de la meva raça son iguals.
En canvi tu ets petit per que no vols créixer per que no t'adones que els teus pares s'han separat que tens 10 anys casi i que si fuges dels problemes encara et farà mes mal. -Va dir el enanet tot seriós.
- Et dius igual que jo i tu no ho saps tot això i a mes per que em coneixes tant?-Va dir en Miquel enfadat.
- Em dic igual que tu per que soc el teu interior convertit en una persona o millor dit en un enanet.-Va dir l'enanet Miquel.
En Miquel bocabadat va dir:
- Deu meu tinc que estar somiant no pot ser tot això m'estic marejat. Si us plau ves-te'n tu no en tens que fer res de la meva vida, jo ja ser el que he de fer -Va dir en Miquel.
- O sigui el que tu creus que has de fer es no fer res i refugiar-te en el teu mon on les coses no son difícils on tot es facilíssim. Si es això el que creus tu veuràs però d'aquesta manera no creixeràs mai ni físicament ni interiorment sempre seràs una criatura.-Va dir l'enanet Miquel.
Per fi en Miquel va pensar-ho abans de contestar i va dir:
- Vols dir que sempre serè com soc ara que mai creixeré?-Va dir el Miquel.
- Exacte!! Per fi m'has entès, acceptes la meva ajuda ara???-Va dir l'enanet Miquel.
- Si suposo que si, per que no??-va dir en Miquel.
- Molt be així es parla company. Ara posem-nos a treballar.-Va dir satisfet l'enanet Miquel- Acompanyem, veuràs unes imatges.
- D'acord.
Tots dos es van dirigir cap a una sala que hi havia sota terra que en Miquel no havia vist mai.
L'enanet es va asseure en una cadira i va fer que s'hi assegués en una també en Miquel.
De sobte a la panxa de l'enanet es van reflexar unes imatges del pare pegant a la mare d'en Miquel discutint davant d'en Miquel.
Es reflexaven imatges gens agradables dels pares d'en Miquel.
- Que Miquel, que et sembla t'agraden aquestes imatges dels teus pares??-va dir el enanet.
- No no m'agraden gens però el pare m'estimava.-va dir en Miquel mig plorant.
- Miquel no m'agrada dir-te això però si el teu para t'estimes no hauria pegat a la teva mare davant teu ni us hauria abandonat. Tu has sabut res mes d'ell?
- No no he tornat a saber-ne res potser tens rao i a mes feia sofrir a la meva mare però... jo si me l'estimava.
- Miquel jo ja se que tu te l'estimaves però tens que pensar que la teva mare patia i tu també estàs patint. No creus que ja ets gran i podries ajudar i animar a la teva mare a ser feliç de veritat amb tu i si ella ho necesita a trobar a una altre parella?-va dir el enanet.
- Si tens raó faré feliç a la meva mare i jo potser també jo podré ser.-Va dir en Miquel eixugant-se les llàgrimes.-Gracies!
- De res jo ja he acabat la meva feina ara me'n vaig, adéu.
-E spera un moment aquí.
En Miquel se'n va anar un moment i quan va tornar ja no hi era.
En Miquel va pujar cap a dalt i va estirar-se al llit amb la seva mare.
- T'estimo mare -Va dir en Miquel abraçant a la seva mare -Tots junt serem feliços.-i va caure adormit.
En miquel i la seva mare van ser molt, però que molt feliços.
Es conta que cada nen te un interior convertit en enanet ja has trobat el teu?