«Que otros se jacten de las páginas que han escrito; a mí me enorgullecen las que he leído»
Jorge Luís Borges

Recordo el primer llibre que vaig llegir. Puc rememorar encara el plaer que em va proporcionar llegir-lo, la diversió
aventurera de les seves pàgines, però sobretot l’orgull d’haver estat el primer que vaig llegir sencer sense que ningú m’hi obligués. En realitat probablement no va ser el primer, però em va deixar l’empremta d’un moment únic i irrepetible. Walter Benjamin deia que els records són l’autèntica mesura de la vida, i aquest va ser aquell moment de la meva vida en què la lectura d’un llibre va il·luminar la meva consciència de lector.
La pràctica de la lectura és una cosa viva. Ha anat canviant al llarg de la història i, igual que nosaltres canviem, també canvia amb nosaltres. La lectura d’un text pot fins i tot obrar el miracle de canviar-nos.
De ben petits, ignorants com som de lletres, el primer contacte amb els llibres és a través de la veu dels nostres pares, dels avis, d’aquells que ens llegeixen els primers contes; històries i moments que encara que perduts ja per la memòria, sense saber-ho creen els nostres primers somnis. Després comencem a llegir, amb dificultat, lletrejant, en veu alta, mentre progenitors i mestres ens escolten complaguts, sovint obligats a corregir-nos. La llar i l’escola haurien de ser els llocs on els infants han d’escoltar la veu abrigada dels contes i les històries compartides. Llavors, la tasca de llegir ens va semblar costosa. Però a poc a poc, de manera imperceptible, iniciem la nostra pròpia revolució lectora: llegir en silenci. No recordem el moment exacte, ocult en les nebuloses de la nostra història infantil. Una cosa així va poder ocórrer en l’antiguitat. Sabem que va ser en els segles VI o V aC quan es va inventar la lectura silenciosa i la seva possibilitat per als lectors lletrats cultes. La infantesa d’Europa. Després del món romà, va arribar l’alta edat mitjana i es va produir un retrocés. Molts d’aquells que sabien llegir van abandonar aquesta pràctica. L’escrit es va convertir en un dipòsit destinat a la conservació de la memòria, a la fixació d’uns texts. “Una pràctica de l’escriptura sense lectura”, dirà l’historiador Armando Petrucci. El seu refugi, els monestirs carolingis. Serà quan neixi el món de les escoles, de les universitats, quan la lectura esdevindrà una pràctica intel·lectual. A mitjan segle XV hi havia ja gent capaç de llegir en silenci entre els entorns lletrats, les aristocràcies i en les corts. La revolució de la lectura silenciosa va precedir llargament la del llibre imprès iniciada per Gutemberg, encara que com ha assenyalat Roger Chartier, sense fer desaparèixer la
lectura en veu alta.
El lector silenciós, alliberat de l’oralització per a si mateix que necessitava per entendre el sentit del que llegia, i ara amb l’abundància de llibres al seu abast gràcies a la impremta, va tenir llavors l’oportunitat de desempallegarse de la mirada escrutadora i penalitzadora dels poders (laics i eclesiàstics), sempre desitjosos de controlar el pensament. En arribar el set-cents en algunes zones d’Europa es viurà el que s’ha anomenat la “revolució de la lectura del XVIII”, una espècie de febre devoradora de llibres que va afectar els lectors.
Una cosa semblant va ocórrer en les històries personals de molts d’aquells que avui som lectors. Una vegada guanyada la lectura silenciosa, passem el llindar que separa el mer ús pràctic, escolar, gairebé sempre obligat, per la passió febril pel llibre. Com l’erupció de la nostra adolescència, desordenada i passional, en la lectura de novel·les, relats eròtics i fins i tot textos prohibits que, en aquells anys grisos del final del franquisme, eren pastura d’una censura ignorant, temorosa per l’equivocada idea que els llibres fan les revolucions. Jo llavors també ho vaig creure. Avui n’hi ha prou amb llegir llibres que m’ajudin a alimentar la raó crítica sobre les meves ja escasses certeses; o literatura com a agradable bogeria davant la banalitat consumista i la idiòcia cultural dels nostres dies (deu ser que encara queda l’esperança d’escapar de la cleda?). Un autor anònim deixà escrit que llegir i entendre és alguna cosa, llegir i sentir és molt, llegir i pensar és tot el que hom pot desitjar. No hi ha gaires més coses importants que ens facin humans. Alguns fins i tot va ser llavors quan vàrem començar a construir el nostre paradís, imaginant-lo igual que el va somiar Borges “bajo la forma de una biblioteca”.
Va ser també en aquella adolescència en la qual massa gent va abandonar la seva relació amb els llibres. No van voler, van poder, van saber o no van tenir l’impuls necessari i les eines familiars i socials per participar en aquesta revolució personal que et converteix per sempre en un lector i no en un simple llegidor.
Diuen que no vivim bons temps per a l’avenir del llibre i la lectura. Homo videns vs. homo legens? Hi ha qui prediu la proximitat del final de la cultura escrita. El cert és que l’audiovisual (la TV, el PC, la play) han debilitat els ja de per si fràgils hàbits lectors dels més petits, i tal vegada més encara els dels joves. Constància i silenci no són ingredients que s’ensenyin gaire i es prodiguen encara menys en una societat on dominen les emocions ràpidament satisfetes i un irritant soroll de fons protagonista de la nostra quotidianitat.
Vivim en un univers digital que ens permet emmagatzemar un volum d’informació astronòmic. “El ciberespai es menja el llibre”, es titulava un article publicat recentment en un diari nacional. S’hi deia que hi ha tanta quantitat d’informació digital al món que si estigués impresa es podria embolicar el planeta quatre vegades. Com manejar aquest volum d’informació? Si llegir és comprendre, sembla raonable pensar que més que mai necessitem aprendre a seleccionar amb criteri. Recordo haver sentit el sociòleg Manuel Castells, un dels màxims estudiosos de la societat de la informació, respondre a la pregunta de quin ensenyament bàsic donaria al seu fill si estigués en edat escolar en aquesta època d’Internet: primer aprendre a llegir entenent el que es llegeix, filosofia, matemàtiques, biologia, anglès, història, llengua i literatura; i afegia, les altres coses són a la xarxa.
Per més que es repeteixi no deixa de ser menys cert que no hi ha cap instrument més potent que la imaginació humana, part constitutiva fonamental de la seva intel·ligència, capaç d’unir el joc, la invenció i l’experimentació, precisament les sensacions del goig humà entorn d’un text. Si a més té el tacte i l’olor d’un llibre, què més es pot demanar d’un objecte? Quan l’escriptor posa fi a la seva obra i arriba a les mans del lector en forma de llibre, comença l’aventura lliure de llegir, en la qual imaginarem l’illa on el jove Jim Hawkins buscarà el tresor que el pirata John Silver intentarà arrabassar-li. Fins i tot ens en podrem imaginar les cares; tan sols el gran cinema podrà proposar-nos canviar-les i que d’ara endavant la del vell pirata sigui la de l’actor Robert Newton.
Aquesta guia de lectura ens ofereix l’oportunitat d’apropar-nos al fenomen de la lectura i del llibre, amb una cuidada selecció de títols que aborden diversos aspectes relacionats amb l’acte de llegir. “Buscad leyendo y hallaréis meditando” va escriure el gran escriptor místic castellà sant Joan de la Creu. Al llibre que teniu a les mans trobareu llibres que parlen de llibres, de lectures, de lectors... i del cinema i d’Internet que ens parlen de lectura. Buscant entre aquests llibres trobareu moltes de les claus de l’aventura de llegir, i nous impulsos per llegir o animar els vostres a fer-ho. No obstant això, no seré jo qui es mostri d’acord amb allò que tot és als llibres, com potser pensava sant Joan de la Creu. Els homes i dones d’avui som fills de la revolució científica i de la Il·lustració, que va saber unir l’herència dels llibres i l’observació de la naturalesa. I és que ja ho va dir Cervantes: “El ver mucho y el leer mucho aviva los ingenios de los hombres”.

Javier Burgos Rincón
Professor d’Història de la Universitat de Girona